La rebel·lió no podrà esperar

La independència de Catalunya, si es produeix, serà probablement la més debatuda de la història. La que haurà generat més columnes d’opinió tant a favor com en contra, la que haurà intentat més fulls de ruta en contínua adaptació gairebé online, la que haurà portat més gent al carrer any rere any, més flashmobs, merchandising, conferències… La que haurà creat més vocabulari, més eufemismes, més sí però no. Ens cansem del “tema” —altrament dit hàmster o marmota—, però continuem sintonitzant la ràdio al matí per saber quina nova “desobediència” s’ha produït i quin nou “desobedient” serà perseguit per una fiscalia teledirigida pel govern espanyol. Acabem tan saturats de declaracions i contradeclaracions que ja tot ens sembla normal. En la qüestió de les banderes, que els ultres exhibeixin l’estanquera-amb-pollastre però no es pugui portar ni una estelada petitona a un camp de futbol o a Eurovisió. O en la qüestió central de l’assumpte, que els socialistes vulguin un “referèndum per l’acord” o que la més avançada dels del puny i la rosa proposi la pregunta “està vostè d’acord a conviure en un Estat plurinacional?”, que donaria per un tractat de 13 volums sobre l’humor negre català.

Eppur si muove. Sí, aquells trens que anaven en direcció contrària per la mateixa via es mouen, malgrat tot. L’espanyol, a tota màquina i sense conductor, confiat que de tan potent que és, l’altre no tindrà més remei que apartar-se. I el català, comandat per una estranya tripulació que sempre s’acaba posant d’acord, es mou amb la inèrcia del poble (o, si més no, de mig poble) que no es cansa d’empènyer-hi. Es parla del proper setembre com a data del xoc, però vés que no s’estigui produint a càmera lenta i no el notem perquè ens hem acostumat a les batzegades i els cops. Si fem una ullada al nostre voltant, veiem que el govern badaloní dels comuns estripa una ordre judicial, que els organitzadors d’un 9N que s’havia qualificat de costellada hauran d’anar a judici i que el PSC fa la seva minirebel·lió desacatant les ordres del PSOE. És a dir, que tot i tenir una revisió nova de trinca de l’enèsim full de ruta que apunta cap a l’estiu del 2017 —poc abans o després— per desobeir en massa, resulta que cadascú va fent les seves desobediències parcials. Hi ha qui diu que això no és bo, que cal desobeir només un cop i que, si no, ho engegarem tot a rodar. Però qui sap què és millor! Realment es pot planificar la desobediència? No tindran més raó els arrauxats cupaires que els assenyats convergents quan volen fer explícita la no subordinació? Com podem assegurar que no hi haurà un increment de l’energia col·lectiva si la desobediència s’estèn com una taca d’oli de manera descontrolada? No seria aquesta la mostra més sincera i efectiva de fer costat a un govern que està planificant la desconnexió?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s