Fem-ho, fem-ho d’una vegada

Superat el 9N i ja fora del que a Can Basté anomenaven sínia o hàmster, sembla molt probable que el procés català deixi de fer voltes, estabilitzi el rumb i agafi ben aviat velocitat de creuer. Mas pot dir que ha complert amb l’objectiu de legislatura, pot dir que ha fet totes les ofertes de diàleg raonables a Madrid —i alguna més que potser no calia— i que ha recollit totes les negatives necessàries. La nau està a punt i només falta que els partits que la comanden es posin d’acord sobre què faran per arribar al port d’Ítaca. Serà difícil, però es farà, amb llistes unitàries o sense, amb el programa de quatre punts d’ERC o amb un de set punts i mig, però Convergència i Esquerra estan tan abocades a entendre’s com ho estaven Adam i Eva al paradís. I si aquests dos partits no són capaços de consensuar uns punts en comú faran un ridícul més gran que el que hagués fet Eva o Adam dient-li a l’altre que no era el seu tipus. Hi ha un projecte que ha de néixer i fer-lo és cosa de dos —i si es fa entre tres o quatre, encara sortirà millor.

El 9N ha servit per instal·lar-nos tots plegats en l’hora de la veritat i per emprendre un camí que depèn molt més de nosaltres i molt menys d’ofertes que no arriben. I ha servit sobretot per fer un acte col·lectiu de desobediència a les declaracions del govern espanyol, als dictats del Tribunal Constitucional i a les ordres de la Fiscalia. Concretament, la Fiscalia va instar els Mossos a identificar les persones responsables de l’obertura de cadascun dels locals electorals, cosa que es van negar a fer. I s’havia especulat molt sobre què farien els Mossos arribat el moment. Instal·lats en la sínia dels arguments repetitius, els independentistes repetien que la Policia Nacional (espanyola) o la Guàrdia Civil no es podrien permetre enretirar urnes per l’escàndol que hagués provocat la foto en la premsa internacional. La resposta dels contraris al 9N —també fent voltes a la sínia— era, mentre pensaven això us farà mal, que no caldria perquè els mateixos Mossos d’Esquadra haurien d’obeir les ordres i treure les urnes. Però no ha estat així i la seva desobediència, la del Govern i la dels 2,3 milions de votants té un valor enorme perquè per primer cop s’ha donat més legitimitat a la voluntat del govern català que a la de l’espanyol. La declaració de sobirania del 23 de gener, al capdavall, no era paper mullat perquè l’han exercida els 1.861.753 votants del SÍ-Sí, els 232.182 del SÍ-NO i els 104.772 del NO. Federalistes i dependentistes també han votat desafiant l’Estat, s’ha arribat a una participació del 42% de la població que podia votar (més que en la majoria d’eleccions europees) i la independència ha rebut un suport del 81%. Es tracta d’un fracàs, doncs?

9N

Segons Rajoy, Sánchez-Camacho, Rivera i la premsa de Madrid, sí. Que com s’ho fan per arribar a aquesta conclusió? Comptant els partidaris del SÍ-SÍ i constatant que són minoria. Amb el mateix esforç, però, podríem comptar els partidaris del SÍ-NO i del NO i constatar que encara són una minoria més petita. I si ens responen que la majoria dels del NO no van votar, podem dir que no ho sabrem mentre no fem un referèndum vinculant, i que molts coneixem uns quants independentistes que no van anar a votar perquè van pensar que no valia la pena. Tot plegat, a més, va tenir unes dificultats que van afectar a tota mena de votants: la necessitat de consultar el col·legi a internet (segur que tothom té internet?), la dificultat de desplaçar-s’hi, la murga de fer cues o la por de veure la policia enretirant urnes. Però per evitar que ens agafi un atac de baixa autoestima hi ha un últim càlcul que podem fer: sobre el total de població catalana, els votants del SÍ-SÍ representen un 24,78% mentre que, sobre el total de població espanyola, els votants del PP (amb la seva majoria absoluta al Congrés) són només un 23,11%. Com es podria defensar que una majoria és legítima i l’altra no?

Tanmateix, la lectura que el PP ha fet del 9N arriba tard de cara a la premsa internacional. Ara hem de veure com el gobierno-de-españa dóna ordres a corre-cuita als seus ambaixadors contra els articles dels dos hemisferis que, majoritàriament, s’han situat del cantó de la democràcia. Això és una guerra de desgast i l’estratègia de Mas ha funcionat fins ara —amb l’ajut inestimable del govern independentista de Madrid—. Però els temps s’han de saber administrar i cal constatar dos fets. Primer: que el procés participatiu del 9N no ha generat un mandat democràtic i, per tant, caldrà recórrer al que sempre havia estat el pla B: les eleccions plebiscitàries o constituents. I segon: que no tenim tot el temps del món. Els de Podemos desembarcaran al Congrés a finals de l’any que ve i és ara que som en el punt de mira de la premsa internacional, amb el referèndum escocès que encara cueja i la nostra enèsima mobilització ben fresca. Com va dir Junqueras quan se li va escapar la llagrimeta a Catalunya Ràdio, fem-ho, fem-ho d’una vegada. El moment és ara.

Anuncis

Aquí mana la gent

“No sé muy bien quién manda allí”. Aquestes són les estranyes paraules que Rajoy va dedicar a Catalunya —i, evidentment, a Mas— el Dia de la Hispanitat. Tot i semblar un autèntic estirabot, les paraules del cap de l’executiu espanyol pretenien qüestionar el lideratge del seu homòleg català i, d’aquesta manera, afeblir-lo. És possible que el destinatari real del missatge fos Duran —que manté de fa dies un silenci inusual—, o tota la cúpula d’Unió, i que es pugui entendre com una instigació a la rebel·lió contra un president Mas que ja no manaria i que hauria esdevingut hostatge de Junqueras. Ja se sap que no calen espurnes gaire potents per atiar la fúria de Duran contra Junqueras. Però les paraules de Rajoy es poden analitzar també a un altre nivell i, per fer-ho, res millor que un petit conte i una cita. El conte forma part de la novel·la històrica Victus d’Albert Sánchez Piñol:

Una princeseta castellana es casa amb un principet català. Ella se’n va a viure a Barcelona, i el segon dia un criat li fa un desaire. La nena li ha demanat un got d’aigua, o l’orinal, no ho sé, i el criat li respon que se’l vagi a buscar ella. Com és natural, la princesa castellana recorre al seu marit, i demana que assotin aquell insolent. El príncep s’arronsa d’espatlles: «Em sap greu, senyora meva —li diu—, però no us puc satisfer.» Ella li demana, a punt de tenir un atac, que com pot ser allò. «Doncs perquè aquí, a diferència de Castella —respon l’afligit maridet—, la gent és lliure.»

Recordem les paraules clau al final del conte, la gent és lliure, i passem a la cita. L’any 1840, en resposta al bombardejament de Barcelona per Espartero, uns milicians catalans van provocar el primer esfondrament de la Ciutadella al crit de “porque somos libres, porque somos catalanes” (l’historiador Josep Fontana ho recull en aquesta entrevista). Però és que, a més, expliquen que ho han fet perquè per a la construcció de la fortalesa militar s’havien sostret uns terrenys que pertanyien a la gent. L’han enderrocat, per tant, perquè són lliures i perquè són el poble —són catalans— i volen tornar al poble allò que li pertanyia.

Captura de pantalla 2014-10-13 a les 16.23.15

La Ciutadella abans de l’enderrocament definitiu del 1878.

Qui mana a Catalunya? La pregunta ens produeix perplexitat per l’ús del verb manar i perquè qüestiona que qui mana sigui, com és natural en la tradició catalana, el poble. És per això que la rèplica de Felip Puig hagi estat que “a Catalunya mana el govern del poble, que és qui expressa un desig que després lideren unes institucions” i hagi reblat el clau dient “no sé si ho té molt interioritzat, això”. Doncs és molt possible que Rajoy no ho tingui gens interioritzat. Fins ara hem vist com, des de la premsa i el poder polític de l’Estat, s’interpreta un procés dirigit per ciutadans lliures com si fos la dèria d’una sola persona. Que ho fan així moguts per la mala fe? Probablement. Però també cal entendre que la visió castellana del poder és molt més vertical. Hi ha d’haver algú que mana. Si la població es revolta, és algú —dels que mana— qui l’ha induït a fer-ho. No hi ha moviments espontanis, orgànics, en xarxa, sinó dirigits i planificats des de dalt. Entendre això dóna una altra perspectiva a la frase “no sé muy bien quién manda ahí”. El problema de Rajoy, però, és que la visió catalana del poder és més propera a l’ideal de la democràcia, que literalment vol dir govern del poble. Per això, en democràcia i en un context en què el recurs a la violència és impensable, la gent no només farà fora els que manen per triar-ne d’altres. A Catalunya, la gent —perquè són lliures i perquè són catalans— decidiran de quina manera es volen relacionar amb un estat que no ha canviat de mentalitat des dels temps de Felip V… o abans.

És Rajoy un algorisme?

S’han acumulat proves suficients sobre el comportament del president espanyol perquè puguem sospitar que, de fet, Mariano Rajoy és un algorisme. Recapitulem: en general, no dóna rodes de premsa i, si les dóna, o bé hi apareix virtualment —al famós plasma— i sense sessió de preguntes o bé respon al periodista escollit que fa la pregunta acordada. Però el més sospitós de tot és que llegeix. Els missatges escrits als fulls presidencials són prou flexibles perquè en pugui sortir airós d’un cara a cara preelectoral i, per tant, constitueixen per si sols un software prou sofisticat.

Rajoy

Lligant caps, tot fa pensar que Rajoy és el primer algorisme que ha aconseguit superar el test de Turing, és a dir, fer creure als humans, gràcies a la coherència —o l’aparença de coherència— de les seves respostes, que posseeix una intel·ligència comparable, si més no, a la humana. És clar que això no vol dir que realment ho sigui, com va posar de manifest John Searl amb l’experiment mental de l’habitació xinesa.

L’experiment és senzill i il·lustra prou bé què s’amaga darrere de Rajoy. D’una banda, hi ha ha algú que no sap xinès tancat en una habitació (aquest seria don Mariano) i que disposa d’una única reixeta de comunicació amb l’exterior. D’altra banda, fora de l’habitació, hi ha una persona que sí sap xinès i que, després d’introduir preguntes per la reixeta, rep respostes que el fan pensar que aquell amb qui s’està comunicant també sap xinès. La gràcia és que l’individu de l’habitació no té cap coneixement de xinès; tot el que té al seu abast és una biblioteca amb manuals que li indiquen què ha de fer davant d’una pregunta formulada en xinès i que, d’alguna manera, li permet transformar qualsevol pregunta en una resposta adequada. Segons Searle, de la mateixa manera que aquest individu pot fer veure que sap xinès sense saber-lo, un algorisme que simuli ser intel·ligent no deixa de ser un algorisme que, en el fons, no entén res. I aquí és on tornem a trobar Mariano Rajoy: que disposi d’un sistema sofisticat de respostes precuinades no implica que entengui res del que se li pregunta.

habitació xinesa

Tot i que Rajoy seria el cas més extrem de dirigent algorísmic en la política espanyola, no és l’únic, i la política catalana tampoc no se salva d’aquest tic. Els discursos dels líders dels diferents partits transmeten, amb més o menys flexibilitat, missatges oficials que la resta dels humans trobem francament repetitius. Si hi ha alguns discursos que guanyen la batalla de les idees —com Duran va dir referint-se al discurs d’ERC—, ja es veu que no pot ser gràcies a aquests missatges prèviament enllaunats sinó a la pròpia evolució de la societat, com bé apuntava ahir Salvador Cardús al diari Ara.

La grandesa dels petits

Sovint es diu que els polítics, quan parlen, no diuen res. Però el contrari també és molt habitual, quan amb una sola frase destil·len tota una visió del món, de la vida i del més enllà. I això va passar ahir amb les paraules d’un polític com Mariano Rajoy, home de prosa anodina, repetitiva i amb vocació de sentit comú. En un escenari amic —i, per tant, de cos present— va cloure les jornades del Cercle d’Economia de Piqué amb unes paraules que ja han provocat tota mena de reaccions:

Els [països] petits no compten per a res. Es necessita ser gran per poder tenir força a Europa.

rajoy_y_pique_cercle_d_economia_sitges_interior_628x250Tenint en compte que la declaració l’ha feta arran d’una pregunta d’un periodista sobre el procés endegat a Catalunya, es pot pensar que no afegeix gaire cosa al que ja sabem que pensa Rajoy i, amb ell, el PP i gran part de l’altra meitat d’Espanya. Però aquí ens preguntem: sap Rajoy allò que ha volgut dir ell mateix? Si deixem de banda la possibilitat que parlés dels països del tauler del Risk, només queden dues opcions raonables: que realment es referís a Catalunya (com s’ha interpretat) o que es referís a Espanya (de manera conscient o inconscient).

El missatge aparent és que Catalunya sense Espanya no tindria cap mena d’influència a Europa, però s’ha preguntat Rajoy quina influència té ara mateix Catalunya sobre Europa? Aquí gosem aventurar la resposta: no. Catalunya té prou força, dins d’Espanya, per tirar endavant el corredor mediterrani, per fer oficial el català a les institucions europees o per convertir l’aeroport de Barcelona en un hub de vols internacionals? Dins d’Espanya no, com ja sabem, i per una raó ben simple: les competències per fer-ho són a les mans dels governs espanyols i aquests no només no promouen els interessos catalans sinó que en molts casos els boicotegen. Recordem, si no, els intents de fer passar el corredor “mediterrani” per Madrid o de proposar repetidament un corredor central que Europa no vol. Recordem la negativa reiterada de Vidal-Quadras a l’oficialitat del català al Parlament Europeu o els intents de minorització del català amb lapaos o el que calgui. Recordem les inversions faraòniques en l’aeroport de Madrid, el manteniment d’un sistema aeroportuari centralitzat i l’aversió a la lliure competència.

Però la defensa dels interessos nacionals a Europa s’exerceix, sobretot, amb la quota de representació política. El Centre Maurits Coppieters ha calculat que si Catalunya fos un estat de la UE, tindria setze eurodiputats en lloc dels set actuals, això a banda de l’increment de visibilitat que es produiria pel fet de representar un estat.

S’ha dit que Baviera pot tenir més influència a Europa a través de la seva pertinença a Alemanya que si fos un estat independent, però encara que això fos cert en aquest cas, no és clar que ho sigui en general i sembla molt discutible en el cas de Catalunya. Com ja ha fet veure Mas en resposta a Rajoy, molts països petits a Europa viuen millor que els grans (veure, per exemple, l’estudi Dimensió dels estats i comportament econòmic a la Unió Europea de la Fundació Irla). En tot cas, no es pot obviar que a Catalunya hi ha una variable nacional que es troba absent en la majoria de regions dels estats europeus.

Així doncs, la frase “es necessita ser gran per tenir força a Europa” té ben poc sentit si s’aplica a Catalunya. De fet, hi ressona l’eco de la frase de Pere Navarro “una Catalunya independent seria un país més petit i més pobre”. El que falla en totes dues és la lògica. En la de Navarro potser és més evident que no es refereix a Catalunya —que no minvaria— sinó a Espanya. En el cas de Rajoy, quan diu que “es necessita ser gran” tampoc es pot referir a Catalunya —que no creixeria—, i no cal donar-hi gaires voltes per arribar a la conclusió que si el subjecte és Espanya, tot s’entén millor. Vejam: una Espanya sense Catalunya passaria a tenir la població de Polònia i la superfície de Suècia, un PIB reduït en un 20%, una economia més propera a la portuguesa i, evidentment, menys representativitat a Europa i una influència reduïda al món. Des d’aquesta perspectiva, no prenen sentit de cop i volta les paraules de Rajoy?

Ser espanyol és un dret o un deure?

Quan Rajoy va fer referència a la qüestió territorial en l’últim debat de política general al Congrés, va recórrer a una idea que ja havia enunciat feia poc –i li devia semblar prou bona per ser reciclada–, que no es pot privar els catalans del dret a ser espanyols. Ser espanyol seria, per tant, un dret com ho és ara el matrimoni homosexual? Evidentment, no, perquè aquest últim no és obligatori com ho és la condició de ser espanyol per als catalans d’aquesta banda dels Pirineus. Rajoy va parlar de drets perquè parlar d’obligacions no està ben vist, però tot parlant de drets es referia a obligacions. El que Rajoy probablement no sap és que el debat sobiranista a Catalunya es troba en una fase prou avançada perquè s’hagi previst la solució al seu neguit: Oriol Junqueras va advocar fa mesos perquè tots els catalans que així ho vulguin conservin la nacionalitat espanyola en una futura Catalunya independent. És clar que per tal que això sigui possible, també caldria la voluntat de l’Estat espanyol per permetre la doble nacionalitat catalana i espanyola. Esperem que Rajoy es mantingui ferm en atorgar el dret a ser espanyol quan arribi el dia després.

La mateixa qüestió plana avui sobre el trencament de la disciplina de vot dels membres del PSC respecte dels del PSOE. Carme Chacón ja ha afirmat que no seguirà les directrius de Pere Navarro i votarà en contra de la proposta presentada per CiU i ICV d’obrir un procés de diàleg per exercir el dret a decidir. El seu vot en contra és la mostra més clara que ser espanyol no és un dret sinó un deure, i no només al si del PP o del PSOE sinó per a alguns membres del mateix PSC. Si algun avantatge té la situació actual de “transició nacional” (en terminologia convergent) és que aclareix en quina situació ens trobàvem. Actualment, ser espanyol és un deure d’una manera simètrica a l’estatus del símbol més important de l’espanyolitat: la llengua. Si conèixer el castellà és alhora un dret i un deure –com es diu explícitament a la Constitució–, conèixer el català seria un dret però en cap cas un deure, com el Tribunal Constitucional va deixar clar en la purga de l’Estatut que va perpetrar fa uns anys. Al cap i a la fi, si ser espanyol fos realment un dret, també existiria el dret a no ser-ho, com observava amb molt d’encert Iu Forn al diari ARA. Dret que avui, amb Chacón al capdavant, serà negat un cop més als catalans al Congrés dels Diputats espanyol.

Interdependència

A ningú se li ha escapat –ni tan sols a la premsa internacional, i ja no diguem als guionistes del Polònia– que el gir sobiranista del president Mas té l’estranya particularitat d’evitar la paraula independència. Una part dels motius pot provenir de les dificultats amb Unió Democràtica i, en particular, amb el seu president etern Duran i Lleida. Però, almenys de cara a la galeria, Mas també estaria reconeixent el fet que, en ple segle XXI, els països ja no són independents com ho eren fa cent anys. L’ecologia i l’economia són globals, la defensa i la moneda, en el si de l’OTAN i la UE, compartides. Dins de la Unió Europea, fins i tot la llargària i curvatura dels carbassons es decideixen des de Brussel·les. És a dir, mentre Europa avança cap a una unió fiscal i bancària, mentre patim una crisi en què caldria mostrar estabilitat davant dels mercats, el pitjor que es podria fer, seguint la lògica de Mas, seria parlar obertament d’independència.

Possiblement, l’estratègia de Mas també pretèn desactivar el discurs fàcil basat en la idea-força unir i no dividir. En aquest sentit, només cal sentir la cantarella de Rajoy i els seus ministres o llegir el manifest federalista signat a Barcelona:

Pensem que la secessió no és la resposta raonable als problemes de la societat catalana en el marc de les complexitats, interdependències i sobiranies compartides del segle XXI.

El mateix president Mas ho argumenta al final d’aquest video.

El temps dirà si Mas té raó o no, però no és difícil trobar un punt feble a la seva estratègia: l’ambigüitat. No sempre queda clar si Mas aspira a un estat com els altres de la Unió Europea, a un model federal espanyol o a una nació subestatal reconeguda per la UE en la línia de la visió de l’Enric Juliana. Fins i tot, la negativa a parlar d’independència fora de la UE podria representar un desavantatge si l’Estat espanyol sap jugar bé la carta de la por a l’expulsió o aconsegueix forçar la mateixa Unió a admetre que Catalunya en quedaria fora (per jugar després la carta del vet). De cara a l’opinió pública internacional, l’ambigüitat podria no jugar gens a favor de les aspiracions catalanes en un món acostumat a fer servir la paraula independència per referir-se als països que pretenen parlar de tu a tu amb el món. Perquè no era d’això del que parlàvem?

Les raons del ‘no’

Aquí teniu un recull de dotze raons que s’han adduït fins ara en contra de la independència de Catalunya. Bé, deu raons i –volem creure– dues bromes.

  1. És il·legal i, per tant, impossible. La barrera legal citada de manera unànime és la constitució espanyola, la qual tothom dóna per suposat que no es canviarà per donar cabuda al dret a l’autodeterminació. Una variant d’aquesta afirmació és que l’estat català hauria de ser aprovat pel conjunt dels espanyols en referèndum. A la barrera constitucional s’afegeix sovint la de la normativa europea i les lleis internacionals. Cal recordar, però, que els tractats europeus no preveuen el cas de fragmentació d’un estat membre, de manera que la resolució del cas seria necessàriament política i ad hoc. En el pla internacional és bo recordar que, fa un parell d’anys, el Tribunal Internacional de Justícia va determinar que la declaració d’independència de Kosovo no violava cap llei internacional; en paraules del seu president, “les declaracions d’independència no estan pas prohibides”.
  2. Sortida de la Unió Europea. S’ha afegit, per augmentar el dramatisme, que Catalunya quedaria fora de la UE eternament (aquí la comparació amb les flames de l’infern és inevitable). Però de fet, i com es deia al punt 1, un cas de secessió en un estat membre no està previst i, per tant, tot és obert. Tanmateix, hi ha raons de pes per pensar que caldria negociar el cas a tres bandes (Catalunya, Espanya i Unió Europea), tot i que la gran quantitat d’interessos econòmics en joc podria fer que, a la pràctica, fos difícil que Catalunya arribés a sortir de la UE.
  3. Sortida de l’euro. S’argumenta que seria conseqüència del punt 2 però, fins i tot en el cas improbable que Catalunya sortís de la UE, s’obvia que hi ha tres països a l’Eurozona que no pertanyen a la Unió: Ciutat del Vaticà, Mònaco i San Marino.
  4. Inviabilitat econòmica. Tot i que pocs discuteixen l’existència d’un elevat dèficit fiscal català amb l’Estat, alguns mantenen que les despeses d’estatalitat (exèrcit, ambaixades) afegida a possibles boicots als productes catalans o a la imposició d’aranzels en cas de sortir de la UE farien que l’economia del nou estat català s’enfonsés. Hi ha estudis, però, que mostren que l’impacte d’hipotètics boicots quedaria compensat amb escreix per l’absència de dèficit fiscal. D’altra banda, les despeses d’estatalitat formen part dels diners que el País Basc paga a l’Estat anualment i, tot i així, l’economia basca és de les més sanejades d’Espanya. El deute heretat també s’argueix com a motiu d’inviabilitat, però és un argument falaç per diversos motius: un d’ells és que el deute cal pagar-lo tant si Catalunya és independent com si no; per la resta, veieu els arguments més tècnics de Xavier Sala-i-Martin.
  5. La fractura social. Una de les constants de la política catalana ha estat evitar les fractures socials. Fractures entre catalanoparlants i castellanoparlants, entre adscripcions nacionals o entre llocs d’origen. Els que alerten que, en iniciar un procés d’independència, es podria crear una fractura entre els partidaris i detractors de la independència no tenen en compte que ja fa molts anys que hi ha independentistes i la societat continua cohesionada perquè, simplement, han acceptat l’statu quo. És d’esperar que els que són contraris a la independència, ara que estan en minoria, siguin tan civilitzats com l’altra part ha estat fins ara. El sistema de partits en si és un sistema que organitza de manera civilitzada les fractures socials i lluny de voler-les eliminar permet que convisquin.
  6. Va en direcció contrària a la integració europea. Que unir i dividir són operacions contràries és evident. El que no és tan evident és que una unió de 27 estats com l’actual hagi de funcionar millor que una de 37 o una de 47. De fet, la UE ja no funciona de manera eficient; un increment en el nombre d’estats membres seria el revulsiu definitiu per portar a terme la necessària transformació de la Unió en una federació. Més que un nombre petit d’estats, el que cal són estats que funcionin bé i que estiguin cohesionats socialment: és per això que si nacions com Catalunya, Escòcia, Euskalherria o Flandes esdevenen nous estats mitjançant una ampliació interna de la UE, la direcció serà la correcta, la d’una Europa ben construïda. Qui estigui preocupat pel nombre d’estats pot pensar que encara queda molt de marge abans d’arribar als 50 que conformen els EUA (més un districte federal!).
  7. S’afavoriria el poder de la burgesia catalana. Aquest argument se sent en ambients catalans d’esquerra que mai es plantejarien un objectiu comú amb les dretes encara que fos pel bé del país. Però comencen a aparèixer reflexions a la premsa sobre la necessitat que les esquerres s’impliquin en el projecte de creació d’un estat català com a millor manera d’evitar la supremacia de les elits financeres i de les polítiques de dretes en els primers temps del nou estat.
  8. És preferible la via federal espanyola. L’aposta federal defensada pel PSC i ICV o la confederal d’UDC tenien sentit fins que van quedar en entredit amb la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. El cop de porta de Rajoy al pacte fiscal ha representat l’estocada definitiva al somni federal espanyol d’una part important de la ciutadania i l’obertura d’un de nou, el somni federal europeu d’una altra part que ara, segons les enquestes, ha passat a ser majoritària.
  9. Amenaces polítiques. L’amenaça dels homes de negre ja és història. Ara, des de Madrid, s’ha avisat que, Constitució en mà, es pot arribar a suspendre l’autonomia. I des de Barcelona, Sánchez-Camacho ha proposat suspendre les eleccions anticipades si es plantegessin en clau plebisciària. Aquest últim punt és molt dubtós que es pugués portar a terme, perquè el programa electoral, fins al moment, permet incloure punts “inconstitucionals” com la independència (fa anys que ERC l’incorpora) sense cap conflicte amb la Constitució. Ara, si en un cert moment es declarés formalment la independència, l’escenari ja seria un altre.
  10. Amenaces físiques. De moment, un tinent coronel retirat ja ha suggerit una intervenció de l’exèrcit a Catalunya en cas de secessió. No cal dir que aquesta mena de “solucions”, tan pràctiques com han estat durant tres-cents anys, són difícilment compatibles al si de la Unió Europea i de l’OTAN. Com que, des d’aquí, no es vol estar desprevingut, també s’ha alertat de possibles talls d’electricitat o de gas, però aquest és un escenari molt improbable per les repercusions econòmiques en la indústria –catalana, però també espanyola i estrangera–. Possiblement, una sola trucada de Merkel per protegir la producció de SEAT (pertanyent al grup Volkswagen) seria suficient per restablir el corrent. De fet, ni tan sols en casos de secessió poc amistosa (com a Kosovo) s’han arribat a tallar els subministraments bàsics.
  11. Ens perdríem els Barça-Madrid. Els que realment estiguin preocupats per aquest “problema” poden pensar que en principi no és impossible que el Barça pugui continuar a la lliga espanyola. Però tampoc que pugui trucar a la porta de la francesa o la italiana. O conformar-se amb la catalana. O bé considerar que el seu terreny de joc és la Champions.
  12. Ens perdríem els festius espanyols. Aquest argument –last but not least– circulava per Twitter atribuït a Alberto Ruiz-Gallardón.