L’ofensiva lingüística del PP

M’agradaria que tinguéssim la independència per poder tornar a estimar el castellà.
–Montserrat Abelló–

La desacomplexada ofensiva lingüística del Partit Popular balear contra el català té un abast mai vist fins ara en democràcia. Aquest cop, la línia del PP no està improvisada, com ho demostra la magnitud i complexitat del desmantellament que s’està duent a terme: modificació de la Llei de Normalització Lingüística, del Règim Jurídic de l’Administració i de la Llei de Funció Pública. El que s’ha fet és eliminar tota obligació d’ús del català a l’administració, al funcionariat i al govern encapçalat pel president Bauzá. El català passa ara, doncs, de ser un requisit a ser tan sols un mèrit per accedir a la funció pública, de manera que queda el castellà com a única llengua necessària. A tot això, que són les modificacions de gruix que permetran fer avançar el procés de substitució lingüística, s’hi sumen els aspectes decoratius: Maó passarà a ser Mahó/Mahón i Palma serà Palma de Mallorca, nom associat a la burocràcia madrilenya del s. XIX i no al nom fundacional com fins ara (recomano l’article del lingüista Gabriel Bibiloni per més informació).

Les Balears ja s’havien habituat a un PP que practicava la kaleborroka lingüística de baixa intensitat, però encara hi havia certes garanties. Per exemple, els qui qüestionen la unitat de la llengua no passen de ser grupuscles indocumentats, a diferència de les legions indocumentades del País Valencià; d’altra banda, l’Estatut balear estableix clarament que la llengua pròpia és una varietat del català, a diferència de l’ús del terme valencià a l’Estatut valencià, que es fa servir sovint amb finalitat secessionista. Ara, però, s’ha vist que les garanties legals es poden desmuntar amb més facilitat i celeritat del que havia costat muntar-les. Què ha permès arribar a aquesta situació en democràcia? En part, la tebiesa lingüística de les esquerres, però també la confiança que el PP no estaria disposat a anar tan lluny. És, per entendre’ns, com un equip de futbol acostumat a rebre llenya –la normal– quan juga amb l’etern rival, però que està desprevingut quan un dels seus tècnics rep una agressió a l’ull acabat el partit. Fent servir un altre símil, el PP hauria fet servir el mètode de l’olla i la granota. Es diu (però no he tingut cor de provar-ho) que si es fica una granota en una olla plena d’aigua i s’apuja la temperatura gradualment, la granota bullirà abans de saltar. L’error que hauria comès el PP seria haver apujat el foc al màxim quan ja veia la granota indefensa. Ara, però hi ha indicis que el pobre animal podria estar a punt de saltar de l’olla.

Hi ha hagut protestes als ajuntaments, protestes dels centres escolars, protestes, amb vaga de fam inclosa, de l’associació Jubilats per Mallorca i veus contraries dins del mateix PP. El cas de la vaga de fam és especialment colpidor. Mentre el totpoderós Imperi Britànic va haver de cedir davant d’un home com Gandhi que tenia, com a úniques armes, el dejuni i les llargues caminades, la reacció del Partit Popular davant de Jaume Bonet, un home de 64 anys que ha decidit imitar el Mahatma, és la indiferència i el menyspreu. Ara, però, tindran un altre jubilat, Tomeu Armengual, que s’afegeix a la vaga. Jaume Bonet porta ja 25 dies sense menjar i, tot i que ja no rep visites a causa del seu estat de salut, continua rebent mostres de suport, ahir mateix amb una concentració silenciosa i espontània a Palma. La política lingüística del PP rebrà avui resposta al carrer amb una manifestació convocada també a Palma, que es preveu multitudinària i que té per lema “Sí a la nostra llengua”.

Ens podem preguntar per què és justament ara que la dreta espanyola ha volgut iniciar l’ofensiva més forta contra el català si, per exemple, cap de les modificacions que ha fet amb tanta cura en la legislació balear estava prevista al seu programa electoral. Una raó pot ser simplement un now we can molt del gust del PP, que té majoria absoluta tant a les Illes com a l’Estat. Una altra raó és que la minorització del català sempre ha format part de la seva agenda oculta, sovint sense dissimular-ho o apel·lant a les excuses habituals del bilingüisme o dels drets individuals. La raó que el PP comenci amb les Balears i amb València és molt senzilla, i és que en aquests territoris compta amb una situació de partida  favorable –una llengua més diglòssica i una massa social més conformada a la temperatura de l’olla–. Catalunya és més forta, però no invulnerable. Un cop afeblit el català en la perifèria del seu domini lingüístic –sense protecció legal a la Catalunya Nord ni a la Franja d’Aragó i amb una protecció reduïda a les Illes i el País Valencià–, el pròxim objectiu –i definitiu– serà el Principat. De moment, la justícia espanyola ja va preparant el terreny en contra del sistema educatiu i, mentrestant, el PP català va adquirint quotes de poder al cor del sistema, l’última de les quals ha estat TV3. Tot això, paradoxalment, gràcies a un partit, Convergència, que diu tenir més consciència nacional que mai.

La poeta Montserrat Abelló, amb 94 anys, en una entrevista projectada al Palau Robert, ha dit “m’agradaria que tinguéssim la independència per poder tornar a estimar el castellà”. S’ha d’entendre que Abelló va viure la guerra civil, un exili i la persecució posterior de la llengua catalana. Una persecució implacable i, a voltes, ridícula, amb rètols a la UB on s’hi podia llegir “Habla la llengua del imperio”. La persecució d’avui és diferent, la d’ara és una operació d’enginyeria social i legislativa que pot passar inadvertida a la majoria però que, si no s’atura, tindrà efectes semblants als que va produir l’altra. Ser independents per salvar el català sense deixar d’estimar el castellà. Una molt bona raó.

Anuncis

Nosaltres tenim la solució

Primer t’ignoren, després se’n riuen, llavors t’ataquen i finalment guanyes.
Mahatma Gandhi

La portada monogràfica de l’ABC de dijous afirmava “tenemos un problema” sobre una enorme ñ de fons (missatge evident: “Espanya té un problema”) la tilde de la qual, estirada pels dos cantons, es trenca sobre una petita “Cataluña” (missatge evident: el problema és Catalunya; missatge subliminar: Espanya és gran, Catalunya petita). Les raons de tal problemàtica, detallades a sota, serien la immersió, la proposta de canviar la llei de banderes i la tramitació de la de consultes. Una immersió lingüística que no és clar quant de temps aguantarà sense retocs, una proposta de canvi de la llei de banderes que és tan sols un desideràtum del govern sense possibilitats d’èxit i una llei de consultes, en cap cas vinculants, que requerirà un difícil consens. Tot i així, és molt aclaridor que l’ABC consideri un problema la possibilitat que Catalunya es doti de la capacitat per fer consultes populars sense el permís de Madrid. L’ABC apunta i el govern del PP dispara: només va passar un dia perquè la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, s’encarregués de deixar clar que, segons el parer del govern espanyol, una consulta sobre el pacte fiscal excedeix les competències de les comunitats autònomes.

El problema de l’ABC amb Catalunya –assumit pel govern espanyol– es pot resumir en tres paraules: llengua, símbols i democràcia. El problema, en concret, és l’existència d’un territori que insisteix a ensenyar només en la seva pròpia llengua, a penjar només la seva bandera i a… fer ús de la democràcia en funció només de la seva voluntat i al marge de la de l’Estat. És perfectament imaginable que els dos primers punts es puguin discutir des de posicions antagòniques però democràtiques, però resulta increïble que un país –el de la ñ– que presumeix de ser democràtic, que forma part d’Occident i que pertany a la Unió Europea faci servir l’argument “toca cumplir con la Constitución y con la ley” (en paraules d’ahir de Sáenz de Santamaría) per negar la possibilitat de fer consultes populars. Ni el Canadà ni el Regne Unit tenien previst a les seves constitucions ni a les seves lleis la possibilitat de celebrar un referèndum d’autodeterminació en una part dels seus territoris però, un cop s’ha plantejat (al Quebec i a Escòcia), els governs centrals no han gosat oposar-s’hi perquè han entès que fer-ho hauria implicat posicionar-se en contra de la mateixa democràcia; en tot cas, han volgut marcar l’agenda del referèndum. Espanya, en canvi, té una Constitució que comença deixant clar que l’exèrcit s’encarregarà d’evitar possibles ruptures al pal de la ñ o allà on sigui. Espanya té un tribunal (constitucional, en diuen) que té l’última paraula sobre què poden i què no poden fer les comunitats autònomes, passant per davant de la voluntat popular expressada prèviament. Espanya té governs que neguen la possibilitat de celebrar referèndums a les comunitats autònomes i, per fer-ho, apel·len de nou en la Constitució. Espanya té doncs una Constitució que es fa servir de martell d’heretges i que quan convé –és a dir, molt sovint– passa per davant de la democràcia.

Ells tenen un problema, però el problema no es diu Catalunya, es diu tolerància i es diu, sobretot, democràcia. I nosaltres tenim la solució, que també es diu democràcia, es diu valentia i, si cal, es diu desobediència civil. L’expressió de la democràcia es pot prohibir per llei, com també ha passat al món àrab, però la societat d’avui no es pot fer callar fàcilment. Quan la legalitat té un conflicte amb la democràcia, hi ha raons per pensar que ha perdut la legitimitat, que hauria de ser el seu fonament. I una llei il·legítima és legítim desobeir-la.

La utilitat del que és inútil

Catalunya viu una època de gestos sobiranistes. El que va ser-ne president i mestre de l’ambigüitat durant vint-i-tres anys acaba d’abjurar la Constitució espanyola i dia a dia augmenten els ajuntaments que se’n declaren moralment exclosos. El president actual afirma davant la premsa estrangera que el país podria arribar a plantejar-se la via independentista. S’enretiren banderes espanyoles dels ajuntaments i, quan es restitueixen per imperatiu legal, aleshores són cremades per desconeguts. Si ja no és notícia la reivindicació d’un distintiu català en els vehicles o de les seleccions esportives pròpies és només perquè falta l’espurna que reobri el debat, però és evident que es respira en l’ambient una necessitat renovada de gestos simbòlics. Ara bé, tot i que els símbols són importants, podria ser que el catalanisme estigués perdent energia amb comptagotes mentre persegueix un fals objectiu.

S’ha dit que als catalans ens perd l’estètica. I l’absència d’una bandera que, legalment, hauria d’estar present en un balcó pertany al terreny de l’estètica o, si es vol, dels desitjos. És el camp de joc de qui no gosa jugar en el terreny dels fets, com ho és qualsevol declaració sobre la simpatia o antipatia que es pugui tenir per la Constitució, que no passa de ser un gest. L’absència de la bandera britànica, en canvi, als parlaments d’Irlanda, Estats Units o India pertany al terreny de la realitat, la de les nacions que es van saber guanyar la seva sobirania. Que una parella decideixi no pagar impostos a l’Estat també pertany al terreny dels fets. I la diferència entre símbols i fets és la següent: si tres-cents municipis declaren solemnement que la Constitució espanyola no va amb ells, pot passar que algú, en algun lloc, faci quatre escarafalls, però si tres-centes persones, de manera conscient, paguen impostos al Govern català en lloc de fer-ho al Ministeri d’Hisenda espanyol, els escarafalls es convertiran en descàrregues d’adrenalina al Govern espanyol. L’esquerda que obriria la insubmissió fiscal de només uns centenars de persones es consideraria un perill ben real per a l’Estat.

És cert que els únics que neguen que els símbols siguin importants són aquells que els controlen. S’han criticat molt sovint les demandes catalanes en el terreny simbòlic adduint que no és “allò que preocupa a la gent”. Suposadament, “la gent” només voldria prosperitat i seguretat, quan tothom sap que no hi ha res que motivi tant com el gran símbol que representa un Barça-Madrid. Els símbols poden ser molt poderosos, com ho van ser les manifestacions i les vagues de fam que Gandhi va fer per reclamar la independència del seu país. Però si l’Índia es va alliberar del domini britànic, no va ser només a causa d’actes purament simbòlics: van ser els símbols associats a la desobediència civil. I va ser, sobretot, la marxa de la sal, en la qual un sol gest simbòlic de Gandhi –ajupir-se per recollir sal de la platja desafiant la prohibició anglesa– va provocar una onada de gestos similars. Però no ens enganyem, eren gestos lligats a una acció contundent: l’impagament d’un impost. A l’origen de l’Índia moderna, hi va haver la sal. Al dels Estats Units, el te. I en tots dos casos, un desacatament que va molt més enllà dels símbols.

Potser hauríem de vigilar que els símbols no esdevinguin fantasies que impedeixin valorar la realitat. Si som prou tossuts, és possible que aconseguim –legalment o no– que a tots els ajuntaments catalans només onegi la senyera. Però recordem que tothom, des de particulars fins a administracions, tributem els impostos a l’Estat espanyol. Si un acte d’estètica com aquest ens ha de conduir a l’acció, benvingut sigui, però si no, potser caldria esmerçar el temps i les forces en accions més productives.