Gödel i la incompletesa de les constitucions

Ara que se’ns presenten les constitucions, en general —i l’espanyola en particular—, com sistemes tancats fora dels quals res és possible, convé recordar l’anècdota de Gödel amb l’americana. Kurt Gödel ja havia fet l’aportació més revolucionària a la lògica des d’Aristòtil quan va demanar la nacionalitat americana l’any 1947. I el cas és que, per deformació professional, va llegir la constitució americana com si fos un sistema lògic i, com és natural, hi va trobar una conseqüència preocupant. Home obsessiu com era, es va capficar amb el problema que —segons creia— podia afavorir l’aparició d’una dictadura. El seu amic Einstein va fer de testimoni de la cerimònia en la qual Gödel havia de jurar la constitució i respondre les preguntes d’un jutge i, com que estava avisat dels seus neguits, va intentar distreure’l en el camí d’anada amb la intenció que no expliqués les seves conclusions quan li preguntessin. El jutge, però, va preguntar casualment a Gödel: “Vostè creu que als Estats Units podria sorgir mai una dictadura com l’alemanya?”, a la qual el lògic va donar un sí entusiasta seguit d’una llarga explicació. Finalment va aconseguir la nacionalitat, però ho va fer malgrat haver comès un error de manca de sentit comú per partida doble: per excés de sinceritat i per voler analitzar una constitució com si fos un sistema lògic.

Einstein i Gödel

Anys abans, Gödel ja havia desenvolupat el seu teorema d’incompletesa, que afirma, en essència, que tot sistema lògic consistent ha de contenir veritats indemostrables. Un sistema és consistent quan no es pot derivar una contradicció a partir de les seves regles. Així doncs, si cometéssim el mateix error que Gödel, podríem posar a prova la constitució espanyola a la recerca d’incoherències. 

Podríem assenyalar, per tant, l’article 3 que demana respectar i protegir les modalidades lingüísticas (3.3) sense ni tan sols esmentar-les (3.2), afavorint així un divide et impera implacable que, a la llarga, les deixa desprotegides. Podríem al·legar que la mateixa estratègia de dividir i vèncer es troba rere l’impediment de reunificació dels catalanoparlants (art. 145.1) —a diferència dels bascoparlants (disposició transitòria 4a)— o de l’horrible neologisme de nacionalidad per desactivar la paraula prohibida i, així, evitar un reconeixement com el que Escòcia té al Regne Unit. Però, en el fons, el problema no és aquest. Suposem que la constitució fos consistent des del punt de vista lògic, una maquinària que no donés mai lloc a contradiccions. Fins i tot així, el teorema d’incompletesa de Gödel ens diu que hi haurà veritats que no es podran demostrar dins del sistema. Hi haurà realitats, potser realitats nacionals, que un Tribunal Constitucional mai podria ni demostrar ni refutar amb la constitució a la mà.  Veritats com ara el sol surt per l’est o —per posar un altre exemple— Catalunya és una nació. Veritats com aquesta última que intenta negar entre línies sense arribar a aconseguir-ho.

Anuncis

La llengua, encara

El que podríem anomenar despertar sobiranista dels darrers anys compta amb una bona colla d’arguments. N’hi ha de caire competencial, de concepció d’estat, prorepublicans, de justícia o eficiència econòmica, de prioritats culturals, de projecció de futur, educacionals… i encara ens en faltarien molts. N’hi ha un, però, que havia estat un dels més importants de l’independentisme tradicional (de quan era minoritari, vaja), i és l’argument lingüístic. Com la resta de motius d’aquell temps, lligava més amb una concepció romàntica de la qüestió i es podia resumir amb el sil·logisme següent:

1. Si un territori té una llengua, cultura i història diferenciades, és una nació.
2. Tota nació té dret a l’autodeterminació.

Aplicant aquests punts i només amb la lògica aristotèlica a la mà, el Parlament anava proclamant cada tants anys que Catalunya tenia dret a l’autodeterminació, amb el vist-i-plau, per cert, d’un PSC convençut que el sil·logisme, dit hipotètic, continuaria sent hipotètic pels segles dels segles. Estranyament, el moment de la veritat per exercir-lo no arribarà perquè el sil·logisme hagi convençut les ments confuses —amb l’ajut de Déu o de Twitter—, no; simplement arribarà perquè la nació teòrica s’ha anat sentint nació real, perquè ha sorgit un projecte de convivència alternatiu a un altre que fa aigües i perquè s’ha pres consciència de greuges que no haurien d’haver existit mai. Un d’ells, el lingüístic. Encara.

Quin argument racional, si no, pot justificar que el català, amb 10 milions de parlants, no sigui llengua oficial de la Unió Europea i ho sigui, en canvi, el maltès, amb menys de mig milió? Que cal ser estat a la UE? Doncs siguem estat! Quin argument es pot esgrimir per defensar que el castellà sigui de coneixement obligatori (article 3 de la Constitució) i el català no ho sigui en el seu propi domini lingüístic (com proposava un article de l’Estatut tombat pel TC)? Que cal controlar l’estat? Doncs siguem estat per controlar-lo! La plena igualtat de drets lingüístics entre els ciutadans espanyols va passar a un segon terme en els equilibris de la transició, segurament perquè el salt que van poder fer les llengües no castellanes va ser prou important en aquell moment. Però allò que serveix en un moment històric, no necessàriament serveix en un altre. Després de gairebé quaranta anys, no només no s’avança en la igualtat sinó que es retrocedeix a un model neofranquista. Ara en Wert no gosaria afirmar, com va fer Suárez, que el català no serveix per fer “química nuclear” (casualment, el castellà tampoc perquè, en tot cas, seria “física nuclear”), però sí ha gosat dir que cal “espanyolitzar” (llegeixi’s castellanitzar) els alumnes catalans. En un moment en què a Catalunya es demana un tracte lingüísticament igualitari, a Espanya es creu que hem anat massa lluny. L’avantatge és que aquest punt es pot entendre molt bé a la resta del món.

La Plataforma per la Llengua va fer un resum excel·lent de la situació del català a la Unió Europea. Està disponible en català i traduït a l’anglès. Ara que el món es comença a preguntar què volen aquests catalans, es prega difusió.

El país català de Sardenya

D’aquesta manera, com a país català de Sardenya, és com l’Alguer es descriu a si mateix en les samarretes que ofereix als turistes. Es tracta del catalanisme folklòric de les senyeres que tant poden adornar una festa major com els (pocs) prestatges que, si tenim una mica de sort, contindran llibres en català en una llibreria qualsevol. Un folklorisme no tan diferent del de la Catalunya Nord amb eslògans com aquell de Perpignan, la catalane.

barques de l'AlguerEl cas és que aquest estiu ens hem decidit a anar a l’Alguer. Atrets inicialment pels vols barats i directes de Ryanair, finalment hi hem anat via Roma i amb Alitalia. Ens hi hem plantat lleugerament fora del centre històric i hem fet una barreja de turisme i de vida quotidiana d’estiu amb alguns tocs de recerca sociolingüística. La ciutat vella és una autèntica joia medieval perfilada entre els seus bastions i les seves torres cilíndriques característiques, amb un passeig marítim que, a banda d’alguna catapulta, permet contemplar esplèndides postes de sol sobre el Cap de la Caça.

Amb la confiança que dóna saber que el català —que aquí s’anomena alguerès— n’és la llengua pròpia, anàvem per tot arreu parlant-lo, si calia a poc a poc, a veure què passava. El resultat és que la resposta era habitualment en italià però molt poques vegades ens feien repetir. És possible que a Roma tampoc ens fessin repetir gaire, però vam voler creure que això demostrava un cert coneixement passiu del català. El dia que vam anar a comprar la carn, però, el carnisser se’ns va adreçar en català. I també la dona de les fruites i verdures i el personal del punt d’informació turística. I, evidentment, quan vam anar a preguntar per activitats culturals a l’Institut Ramon Llull. Però també, quan ja no ens esperàvem trobar-lo i a l’aeroport vam pensar a fer el check in en anglès per allò que un aeroport és territori internacional, la noia que ens atenia —molt observadora— ens va preguntar “parleu català?”, i vam canviar d’idioma per facturar les maletes.

L'Alguer

El primer contacte personal que vam tenir amb l’Alguer va ser l’intercanvi de correus electrònics des de Barcelona per llogar apartament. Quan vam escriure a la llogatera del pis que vam acabar triant, ho vam fer en anglès amb traducció al català —per allò de temptejar el terreny— i la resposta, en anglès, va anar precedida d’una disculpa per no saber escriure en espanyol. S’ha de dir, en aquest cas, que la llogatera és anglesa, que va anar a l’Alguer per casualitat i que tot i conèixer la història de l’Alguer que s’explica als turistes, la llengua local que ha après no ha estat precisament l’alguerès sinó l’italià. Pel que hem pogut veure, hi ha casos de tota mena: algueresos catalanoparlants que gairebé es diria que s’avergonyeixen de la seva llengua i també immigrants que aprenen el català i després l’ensenyen a l’escola o el converteixen en el seu mitjà d’expressió artística. SobreLu furat els primers, mereix una menció especial el Claudio, propietari del local Lu Furat, que sistemàticament ens obria la carta de pizzes per la llengüeta que diu español cada cop que hi entràvem i demanàvem en català. El cas és que la dona del Claudio explica a tothom què vol dir Lu Furat, que ben escrit les us serien os i que al marit, que és qui parla alguerès —o això vam entendre—, li va fer gràcia dir-li així. La nostra impressió és que la dona fa molt més pel coneixement del català explicant aquesta petita història que el mateix Claudio. Un detall, però: les pizzes, per emportar o per prendre ràpidament al local, són prou bones per compensar el comportament diglòssic del pater familias. En contraposició a aquest model es troba el cas d’aquells amb una mínima consciència lingüística —com el nostre carnisser habitual— i dels que fan l’esforç d’aprendre’l de grans, com una clienta del carnisser que és mestra de preescolar i ens va explicar orgullosa que l’única hora de català que ensenya a la setmana ja permet que els nens el comencin a parlar.

Carrers de l'AlguerMalgrat que la primera impressió va ser que això del català a l’Alguer és un simple reclam turístic per als catalans de ponent i malgrat l’omnipresència de l’italià, si un està atent a l’entorn pot observar detalls que indiquen que no és del tot així. En una conversa caçada al vol —en italià— a la llibreria-cafè Il Manoscritto del carrer Pascoli —un dels llocs on la wi-fi ens permetia baixar els diaris amb la tauleta—, vam sentir que una nouvinguda d’algun altre lloc d’Itàlia havia trobat feina a l’Alguer i li explicava a l’amo de la llibreria, el Pietro, que estava agraïda de l’amabilitat dels algueresos, que canviaven a l’italià quan parlaven amb ella. No és precisament el tipus de comentari que algú esperaria que es fes en una ciutat que ha perdut la seva llengua pròpia. De fet, segons la noia que ens va atendre a l’oficina de l’Espai Llull (la Representació de la Generalitat a l’Alguer, molt a prop de Lu Furat, per cert), el català és força parlat a la ciutat —també pels joves— i si el visitant rep una impressió contrària és per la gran presència d’altres turistes i pel fet que la llengua del carrer és l’italià. Esperem que tingués raó i també esperem que s’hagi recuperat de l’ensurt que va tenir quan li vaig preguntar “aquesta delegació es tancarà aviat, oi?”. Després de quedar-se pàlida i demanar-me per què ho preguntava, li vaig dir que havia llegit al diari que estava previst que la Generalitat tanqués tres delegacions, entre elles la de l’Alguer. L’endemà, després d’haver buscat la notícia sense èxit em va semblar recordar que es tractava de tres delegacions de l’IEC. La moral de la història, és clar, és que hi ha moments que és millor romandre callat.

I de la mateixa manera que el català parlat hi és present encara que s’amagui al visitant ocasional, amb l’escrit passa una cosa semblant. La presència de l’alguerès a les llibreries es redueix a alguna guia turística —però de qualitat, com L’Alguer d’Antoni Nughes— i a algun llibre de poesia com la preciosa antologia La Tercera Illa editada per Joan-Elies Adell que, en la seva introducció ens parla de l’illa poètica “existent dins la petita illa lingüística i cultural de l’Alguer, que es troba dins de l’illa geogràfica de Sardenya”, una triple insularitat que justifica el títol i la convivència de vint autors ben diferents en les seves pàgines. Per aquelles casualitats que s’esdevenen a qui busca sense proposar-s’ho gaire, abans de comprar el llibre havíem conegut un dels vint autors sense saber-ho. Es tracta d’Enzo Sogos i ho vam saber perquè en la nota biogràfica que encapçala els seus poemes diu que actualment treballa al centre d’informació turística de la ciutat. Feia molt poc que havíem anat a demanar informació sobre activitats culturals i en lloc de la dona que ens havia atès fins llavors —sempre en català— aquesta vegada ens havia atès un home que ens havia lliurat tríptics informatius en català i, en veure que ja els teníem, ens en va donar d’altres en castellà mentre ens deia davant de turistes estrangers que els catalans som políglotes. El cert és que entre la sorpresa que ell es considerés català i la de tornar a rebre uns papers en castellà (com la carta de la pizzeria), ens vam quedar ben parats i sense saber què pensar de la seva intenció, si és que n’hi havia cap! Després, vam llegir la poesia de l’Enzo i d’alguna manera vam reconèixer en els seus poemes el caràcter que ens havia semblat percebre en persona.

Encara no estàvem del tot segurs que fos ell, però, de manera que vam tornar a l’oficina amb el llibre a les mans, vam esperar per parlar amb ell i aquest cop ens va tornar a atendre la dona. Vam amagar el llibre, vam preguntar per les platges i vam marxar perquè, de tota manera, l’home tenia davant seu una bona cua de turistes. L’endemà hi vam tornar, ja més decidits, de nou amb el llibre i directament li vam preguntar si ell era l’Enzo Sogos. Tot parat, ens va dir que sí i ens el va dedicar ben agraït, amb la pulcritud que demostra el fet d’escriure la dedicatòria per la pàgina d’inici del seu recull i no per la del llibre. De manera que era ell, l’alguerès nascut el 1958, doctor en Llengües i Literatures Estrangeres —tal com també diu la biografia del llibre— i, per tant,  ell sí, políglota.

Captura de pantalla 2013-09-04 a les 19.35.50

A l’Alguer hi ha una bona presència d’entitats que treballen per la difusió de la llengua i cultura catalanes. Començant per l’Escola de alguerés (que és així com s’escriu en alguerès) Pasqual Scanu dirigida per Antoni Nughes, també hi ha l’Ateneu Alguerès, l’Obra Cultural, l’Òmnium Cultural i, evidentment, la delegació de la Generalitat que vam visitar. Tot tancat o mig tancat per vacances. Les estrelles que teníem sobre el mapa del mòbil indicant cadascun d’aquests llocs es van anar apagant a mesura que vèiem que no obririen abans que acabéssim les vacances. L’esperança que teníem era poder participar en activitats que ens connectessin amb el món cultural autòcton, en part per fer més interessant l’estada i en part per establir lligams amb la ciutat, però no va poder ser.

De manera que els últims dies vam fer un parell d’excursions, una a Sàsser i una altra a Bosa. I va ser quan esperàvem l’autobús de tornada des de Bosa quan ens vam trobar amb una parella a l’estació i l’home, que havia estat llançant mirades furtives a la meva samarreta, se’ns va adreçar per interessar-se pel procés català. Aquí cal dir que la samarreta l’havia adquirida feia poc a la botiga Catalunya freedom de Sitges i que lluïa aquest mateix lema escrit amb lletres ben grosses sobre un fons blau marí, de manera que havia jugat un paper fonamental. Abans de la conversa que vam tenir a Bosa gràcies a la samarreta, ja havia rebut alguna salutació de catalans del Principat i, un parell de vegades, un cambrer del passeig marítim havia cantussejat el “Catalunya triomfant…”, però aquest cop el reclam que portava al pit ens va facilitar conèixer un partidari de la independència de Sardenya. Ens va parlar de la pobresa a l’illa —que ja havíem observat especialment a Sàsser— i de la situació de perill de la llengua i la cultura sardes per culpa de la italianització de la societat, fet que resulta molt evident al visitant. Li interessava la situació catalana perquè, segons ens deia, és la divisió entre els partits sards la que dificulta convertir la demanda de la gent en accions concretes. Tot plegat recorda moltíssim a la pròpia situació catalana de fa uns anys i també fa pensar que, per algun motiu, som dins d’una onada de reivindicacions d’independència a Europa. Probablement, pobles com el català, l’escocès o el sard que s’havien conformat a ser part d’estats més amplis —o que no hi tenien un altre remei—, s’estan adonant que en el món globalitzat del s. XXI —i amb l’aixopluc de la Unió Europea— ja no els surt tant a compte. A aquest respecte, és molt il·lustrativa l’entrevista de VilaWeb a Gavino Sale, president del principal partit independentista sard.

L’Alguer, però, sembla que tingui molt assumida la seva condició de segona illa (prenent la idea del títol de l’antologia poètica) i, de fet, a Sardenya es donen altres casos de ciutats que no tenen el sard com a llengua pròpia. Qualsevol solució política haurà, doncs, de partir del respecte no només a una identitat sinó a les diverses que hi ha escampades pel territori. I sigui com sigui, l’Alguer actual és una relíquia que la història ens ha llegat, una vibrant ciutat portuària, un enclavament turístic amb platges magnífiques, un territori culturalment aïllat (ara una mica menys gràcies a Ryanair) que se sap hereu de la cultura catalana i que mira cap a ponent amb un cert enyor. El poema Himne Alguerès de Ramon Clavellet (Sàsser 1879, Barcelona 1911) n’és una bona mostra.

Himne Alguerès

De la banda de Ponent,
hi ha una terra llunya llunya;
és la nostra Catalunya,
bella, forta i renaixent.
En allà, nostros germans,
redimits de la gran prova,
van cantant la cançó nova
que atravessa monts i plans.
És un crit atronador
per la catalana terra,
que mil ànimes enserra
en un llaç de germanor.
Aquest crit és arribat
finses a la nostra platja.
Catalans d’Alguer, coratge!
no olvidem nostro passat.
En lo sou gloriós camí
Catalunya sempre avança;
i, per tot hont passa, llança
la llavor que ha de florir.
O germans, no disperem!
Catalunya està fent via.
Prest arribarà lo dia
en que tots renaixerem!

Ramon Clavellet
(pseudònim d’Antoni Ciuffo)

L’Himne Alguerès ha estat musicat per la Coral Barceloneta i recordat en un monument de la ciutat.

IMAG2073

Al Parc Tarragona, monument a l’agermanament de l’Alguer amb aquesta ciutat, amb un fragment del poema de Ramon Clavellet.

País? La llengua és el país

El nou informe de la Plataforma per la Llengua recull 50 dades que, en general, dibuixen un panorama esperançador per al català. Les llacunes provenen majoritàriament d’aspectes que depenen de les administracions espanyola i francesa. La dada 39, per exemple, ens recorda que l’irlandès és llengua oficial d’estat amb 77.000 parlants, mentre que el català no ho és amb 6 milions. La 40, que el passaport espanyol té 23 llengües entre les quals no hi ha el català. La 43, que 40.000 catalanoparlants a l’Aragó i Múrcia a més de 140.000 a la Catalunya Nord no tenen reconeguda l’oficialitat de la seva llengua. El reconeixement oficial d’una llengua no és, com poden pensar alguns, cap tema menor; és, al contrari, allò que permet desplegar tota mena d’eines per a la seva protecció i, per tant, per a la seva supervivència.

Sovint es barreja la llengua amb la política. Ho fan els governs i ho fan els ciutadans. De vegades es fa amb el raonament “estem al país X, parla’m en la llengua de X” sense tenir en compte que a X probablement hi ha més d’una llengua autòctona. Els imperis han imposat una llengua sobre d’altres (i és per això que ara parlem català i no ibèric en aquest racó del món). Però també es dóna el cas de gent que té com a preocupació fonamental la llengua i per a la qual el concepte de pàtria n’és subsidiari. D’aquí ve la cita de Pla “El meu país és aquell on, quan dic ‘Bon dia’, em responen ‘Sí, sembla que fa bon dia'”. I d’aquí ve també l’anotació de Pessoa al seu Llibre del desassossec:

No tinc cap sentiment polític o social. Tinc, no obstant, en un cert sentit, un alt sentiment patriòtic. La meva pàtria és la llengua portuguesa.

Les visions de Pla i Pessoa poden ajudar a entendre allò que a alguns els sembla un misteri. Sense anar més lluny, al seu article T’estim a La Vanguardia d’ahir, la periodista menorquina Susana Quadrado escrivia sobre la nova denominació de la ciutat de Maó que el govern del PP ha acabat aprovant: Maó-Mahón. En primer lloc, proposava com a tema de reflexió el fet que “de ses quasi 500 esmenes que va rebre la proposta des canvi de topònim, gairebé sa meitat eren de fora de Menorca, sobretot de Catalunya”. Com els hauria passat a Pla i a Pessoa, som molts els que no necessitem reflexionar-hi gaire. A qui es preocupa per la llengua, tant li fa on rep una agressió. És per això que moltes de les esmenes al canvi de topònim provenien de Catalunya (el territori que concentra un major nombre de catalanoparlants). I, de fet, no hauria de tenir més motius per amoïnar-se del canvi de topònim un menorquí que un català o un valencià. Si cal reduir el cercle d’afectats, també caldria excloure els menorquins que no siguin de Maó, juntament amb la resta de catalanoparlants.

mao

En el mateix article, Quadrado es lamenta del fet que s’empri la llengua com a instrument (polític) i que es perdi el temps en debats identitaris, per subratllar després que “allò que és important és protegir lo nostro: el dialecte menorquí”. El que sembla oblidar és que no es pot protegir un dialecte si es perd la llengua, de la mateixa manera que no es pot protegir una sola casa vora el mar quan arriba el tsunami. La llengua que molta gent, dins i fora de Menorca, s’estima per igual independentment de si diu “t’estim”, “t’estime” o “t’estimo”.

La llengua no sempre és un instrument per fer país, de vegades és al contrari: és la proclamació d’un nou país allò que pot servir d’instrument per salvar la llengua. I això és el que molta gent es mira aquests dies amb esperança.

Keep calm and carry on

Quan el debat sobre la independència va començar a estendre’s entre els diaris espanyols, es va escriure a les pàgines d’El País que convenia evitar l’analogia entre la possible ruptura Catalunya-Espanya i el trencament real d’una parella. Tothom entén que una relació de parella no ha de continuar si un dels dos no vol, però si això mateix ens resulta claríssim avui dia a Occident, no sempre ho ha estat ni s’aplica encara en totes les cultures del planeta. Ara i aquí acceptem que la dona té dret a decidir sobre la seva pròpia vida, però si és així és perquè ja no creiem que sigui inferior a l’home, com s’havia repetit massa vegades al llarg de la història, i com en la nostra història recent havia volgut fer creure el nacionalcatolicisme. No queden tan lluny els temps en què les enciclopèdies femenines ensenyaven la dona a mantenir una actitud submisa, a acceptar la superioritat masculina amb naturalitat i a servir el copetín als convidats.

No voldríem caure aquí en la simplificació de considerar que la situació de Catalunya a Espanya és com la de la dona que ha d’acceptar per força un matrimoni que no li convé. Malgrat que Catalunya aporta diners a l’Estat i després tornen amb comptagotes, a semblança del model tradicional de matrimoni on l’home administrava els diners i després els repartia. Perquè, al cap i a la fi, a part de la dependència econòmica, quines altres eines han servit per preservar la dominació masculina sobre la dona? El control de la cultura i la informació? És evident que una dona que llegeix, una dona amb formació o una dona que es coneix a si mateixa no és tan fàcil de manipular. Però sembla igualment clar que un poble que es coneix a si mateix, no deu ser tan fàcil de dominar. I aquest sembla que sigui l’ànim de la reforma educativa que vol impulsar el ministre Wert: els continguts de les matèries troncals (com la història) els fixarà l’Estat en un 100% mentre que les llengües cooficials quedaran per darrere de les estrangeres i tindran caràcter optatiu. Defugirem de traçar analogies, perquè seria massa fàcil.

Quan tot falla, quin recurs li queda a l’home per retenir una dona informada i amb autoestima? Sens dubte, la desmoralització. Si no es pot fer que pensi que és inferior, se li pot minar l’autoestima fins que ho senti. No és aquesta, al cap i a la fi, l’estratègia del maltractador? En aquest punt, podríem pensar que les analogies s’ha acabat… però ens equivocaríem, perquè aquesta és una de les estratègies més clàssiques de l’espanyolisme. De fet, gran part del discurs contra Catalunya es basa en desprestigiar la gestió de la Generalitat, en titllar les despeses d’identitàries (sense això, Sánchez-Camacho es quedaria sense discurs) o els seus gestors de corruptes (encara que les proves mai apareguin). I a les mentides i calúmnies se suma la guerra psicològica.

Es pot entendre l’alegria dels mitjans de Madrid quan es va conèixer el resultat de les eleccions del 25-N. Artur Mas, el primer president que parlava d’un estat propi per Catalunya, resultava afeblit, però la insistència dels mitjans estatals (i d’alguns de catalans que els han fet el joc) en la derrota del guanyador no era pas casual. Comparant el parlament anterior amb l’actual, no és difícil veure que les combinacions que formen majoria absoluta són gairebé les mateixes. Abans, CiU hagués pogut governar amb ICV, però no cal dir que en la situació econòmica actual es tractava d’una aliança gairebé impossible. Abans CiU podia governar amb C’s i SI, però algú creu de veritat que existia aquesta possibilitat? Pel que fa a la resta, la combinatòria de l’actual parlament és la mateixa que la de l’antic. CiU, que podia abans (i pot ara) governar amb ERC, PSC o PP, va fer un camí de dos anys al costat dels últims i ara se’n perfila un altre amb els primers. Però el canvi no obeeix a l’aritmètica, obeeix exclusivament al gir nacional que estan fent tant els convergents com els populars. Les anàlisis que es resumeixen en l’ha guanyat Espanya provenen o bé d’espanyolistes que busquen la desmoralització dels catalanistes o de catalanistes ja desmoralitzats però en cap cas estan basades en els fets. Un dels mitjans que més s’ha fet ressò del lema ha guanyat Espanya és, precisament, La Vanguardia.

Keep_Calm_and_Carry_On_Wallpap_by_airborneangel

L’Estat intenta reaccionar davant una Catalunya que, pels motius que sigui, esdevé autoconscient a un ritme que ningú havia previst. L’estratègia última del marit maltractador, la violència, sembla descartada, tot i les amenaces que arriben des de dins i fora de l’estament militar. Què li queda, doncs, a Espanya? Li queda un marc legal interpretat com a martell d’heretges i que s’endureix progressivament. Però, per suposat, li queda la desmoralització. Contra això, Catalunya té unes quantes opcions al seu abast: no deixar-se arrossegar per la reacció del moment, apel·lar a les instàncies internacionals, actuar unida amb fermesa i serenitat i, sobretot, perdre la por. Com a resposta a l’esborrany d’avantprojecte del ministre Wert, s’ha popularitzat el lema Keep calm and speak catalan, però per als mesos que vindran no hauríem d’oblidar el cartell original del govern britànic: Keep calm and carry on.

Dialecte, patois, chapurriau

Tot sovint, els prejudicis lingüístics es vesteixen de normalitat i faciliten el domini d’uns grups humans sobre uns altres. Fa anys, quan tornava de París en un Talgo amb lliteres i s’havia fet de dia, vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb els meus companys de compartiment i a hores d’ara encara recordo la situació. El noi jove, africà, va sortir un moment a parlar amb el mòbil, i mentre sentíem com enraonava en alguna llengua africana (que clarament no era ni francès ni àrab), vaig iniciar una conversa en castellà amb l’altre passatger, equatorià i gran aficionat al ciclisme. Quan el noi va tornar, es va incorporar a la nostra conversa. Ens va dir de quin país era sense una ombra de dubte, però quan li vaig demanar per la llengua que parlava, es va quedar descol·locat. Francès, em va dir. No, no, jo em refereixo a la teva llengua de Guinea. Ah, al dialecte?, em va contestar rient. I em va voler deixar clar que la llengua que parla és el francès, i que allò altre és dialecte. Aleshores, jo li vaig dir que si era dialecte, ho era d’alguna llengua, però no m’en vaig sortir. El millor (o pitjor!) de tot és que l’equatorià estava completament d’acord amb el noi i em vaig quedar sol defensant que allò que parlava abans al telèfon era una llengua, una llengua, s’entén, tan digna com el francès.

Fins fa no res, a França se’n deia patois (patuès) de les llengües regionals. Tant se val si la llengua en qüestió, com ara l’occità, ha estat una gran llengua de cultura o ha tingut un premi nobel de literatura. A hores d’ara, cap llengua tret del francès és oficial a França i, pel que fa al futur immediat, es veuen pocs canvis a la vista: entre els principals candidats a la presidència, n’hi ha tres (entre els quals, Sarkozy) que s’han declarat en contra de concedir cap dret suplementari a les altres llengües i tres que s’hi mostren favorables en diferents graus. La societat, però, sí que sembla estar més mobilitzada. El dia 31 de març es va fer una gran manifestació per l’occità a Tolosa de Llenguadoc, un lipdub pel català a Perpinyà i d’altres actes arreu de l’hexàgon. La Joana Serra, llibretera de la Llibreria Catalana de Perpinyà, explica breument el procès de substitució lingüística que ha patit Catalunya Nord en aquest video.

Des de Catalunya (Sud), no som prou conscients de la precarietat legal de la llengua tant Pirineus enllà com en terres aragoneses. La Llei de llengües d’Aragó, vigent des del 2009, regula per primer cop l’ús, la protecció i promoció de l’aragonès i el català com a llengües pròpies d’Aragó, però sense arribar a declarar-les cooficials. L’alegria, però, durarà poc. Segons va confirmar la nova presidenta del govern aragonès, Luisa Fernanda Rudi (PP), al seu discurs d’investidura, la Llei de llengües patirà retallades i derogacions diverses; de fet, el PP s’havia oposat a l’aprovació de la llei perquè no acceptava la denominació de català com la llengua parlada a la Franja. A la televisió pública, mentrestant, ja van fent pedagogia de quin és el nom correcte. Al programa ¡Bien dicho! s’ha emès un reportatge on s’analitza com parlen els indígenes d’Aiguaviva i, entre bromes, es troben similituds amb l’italià, l’alemany o el rus, qualsevol llengua tret del català. Com diu amb eloqüència un dels entrevistats, “aquí ni es parla català, ni valencià, sinó chapurriau. Cada poble el pronuncia a la seva manera, no s’entenen ni entre ells. Uns hi posen unes lletres i d’altres, d’altres.”

L’ofensiva lingüística del PP

M’agradaria que tinguéssim la independència per poder tornar a estimar el castellà.
–Montserrat Abelló–

La desacomplexada ofensiva lingüística del Partit Popular balear contra el català té un abast mai vist fins ara en democràcia. Aquest cop, la línia del PP no està improvisada, com ho demostra la magnitud i complexitat del desmantellament que s’està duent a terme: modificació de la Llei de Normalització Lingüística, del Règim Jurídic de l’Administració i de la Llei de Funció Pública. El que s’ha fet és eliminar tota obligació d’ús del català a l’administració, al funcionariat i al govern encapçalat pel president Bauzá. El català passa ara, doncs, de ser un requisit a ser tan sols un mèrit per accedir a la funció pública, de manera que queda el castellà com a única llengua necessària. A tot això, que són les modificacions de gruix que permetran fer avançar el procés de substitució lingüística, s’hi sumen els aspectes decoratius: Maó passarà a ser Mahó/Mahón i Palma serà Palma de Mallorca, nom associat a la burocràcia madrilenya del s. XIX i no al nom fundacional com fins ara (recomano l’article del lingüista Gabriel Bibiloni per més informació).

Les Balears ja s’havien habituat a un PP que practicava la kaleborroka lingüística de baixa intensitat, però encara hi havia certes garanties. Per exemple, els qui qüestionen la unitat de la llengua no passen de ser grupuscles indocumentats, a diferència de les legions indocumentades del País Valencià; d’altra banda, l’Estatut balear estableix clarament que la llengua pròpia és una varietat del català, a diferència de l’ús del terme valencià a l’Estatut valencià, que es fa servir sovint amb finalitat secessionista. Ara, però, s’ha vist que les garanties legals es poden desmuntar amb més facilitat i celeritat del que havia costat muntar-les. Què ha permès arribar a aquesta situació en democràcia? En part, la tebiesa lingüística de les esquerres, però també la confiança que el PP no estaria disposat a anar tan lluny. És, per entendre’ns, com un equip de futbol acostumat a rebre llenya –la normal– quan juga amb l’etern rival, però que està desprevingut quan un dels seus tècnics rep una agressió a l’ull acabat el partit. Fent servir un altre símil, el PP hauria fet servir el mètode de l’olla i la granota. Es diu (però no he tingut cor de provar-ho) que si es fica una granota en una olla plena d’aigua i s’apuja la temperatura gradualment, la granota bullirà abans de saltar. L’error que hauria comès el PP seria haver apujat el foc al màxim quan ja veia la granota indefensa. Ara, però hi ha indicis que el pobre animal podria estar a punt de saltar de l’olla.

Hi ha hagut protestes als ajuntaments, protestes dels centres escolars, protestes, amb vaga de fam inclosa, de l’associació Jubilats per Mallorca i veus contraries dins del mateix PP. El cas de la vaga de fam és especialment colpidor. Mentre el totpoderós Imperi Britànic va haver de cedir davant d’un home com Gandhi que tenia, com a úniques armes, el dejuni i les llargues caminades, la reacció del Partit Popular davant de Jaume Bonet, un home de 64 anys que ha decidit imitar el Mahatma, és la indiferència i el menyspreu. Ara, però, tindran un altre jubilat, Tomeu Armengual, que s’afegeix a la vaga. Jaume Bonet porta ja 25 dies sense menjar i, tot i que ja no rep visites a causa del seu estat de salut, continua rebent mostres de suport, ahir mateix amb una concentració silenciosa i espontània a Palma. La política lingüística del PP rebrà avui resposta al carrer amb una manifestació convocada també a Palma, que es preveu multitudinària i que té per lema “Sí a la nostra llengua”.

Ens podem preguntar per què és justament ara que la dreta espanyola ha volgut iniciar l’ofensiva més forta contra el català si, per exemple, cap de les modificacions que ha fet amb tanta cura en la legislació balear estava prevista al seu programa electoral. Una raó pot ser simplement un now we can molt del gust del PP, que té majoria absoluta tant a les Illes com a l’Estat. Una altra raó és que la minorització del català sempre ha format part de la seva agenda oculta, sovint sense dissimular-ho o apel·lant a les excuses habituals del bilingüisme o dels drets individuals. La raó que el PP comenci amb les Balears i amb València és molt senzilla, i és que en aquests territoris compta amb una situació de partida  favorable –una llengua més diglòssica i una massa social més conformada a la temperatura de l’olla–. Catalunya és més forta, però no invulnerable. Un cop afeblit el català en la perifèria del seu domini lingüístic –sense protecció legal a la Catalunya Nord ni a la Franja d’Aragó i amb una protecció reduïda a les Illes i el País Valencià–, el pròxim objectiu –i definitiu– serà el Principat. De moment, la justícia espanyola ja va preparant el terreny en contra del sistema educatiu i, mentrestant, el PP català va adquirint quotes de poder al cor del sistema, l’última de les quals ha estat TV3. Tot això, paradoxalment, gràcies a un partit, Convergència, que diu tenir més consciència nacional que mai.

La poeta Montserrat Abelló, amb 94 anys, en una entrevista projectada al Palau Robert, ha dit “m’agradaria que tinguéssim la independència per poder tornar a estimar el castellà”. S’ha d’entendre que Abelló va viure la guerra civil, un exili i la persecució posterior de la llengua catalana. Una persecució implacable i, a voltes, ridícula, amb rètols a la UB on s’hi podia llegir “Habla la llengua del imperio”. La persecució d’avui és diferent, la d’ara és una operació d’enginyeria social i legislativa que pot passar inadvertida a la majoria però que, si no s’atura, tindrà efectes semblants als que va produir l’altra. Ser independents per salvar el català sense deixar d’estimar el castellà. Una molt bona raó.