El país artificial de Montoro

El ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, ha volgut aportar avui més arguments en contra de la independència que se sumen al recent discurs de la por de la delegada del govern espanyol a Catalunya (declaracions del ministre a La Vanguardia i a l’ARA). Sap greu dir que no són brillants, però ja que el ministre ha tingut la deferència de venir al terreny dels arguments, els tindrem en compte des de la posició d’avantatge que dóna haver-los sentit moltes vegades. Podem classificar-los en dos grups:

  • Arguments econòmics. Montoro ha dit que “res més lluny de la realitat” que dir que “si fóssim independents, l’assumpte econòmic estaria resolt”. Doncs home, resolt potser no, però cada cop costa més trobar algú a Catalunya que no pensi que ajudaria molt. No falten estudis (com aquest del Cercle Català de Negocis) ni declaracions d’economistes sense el biaix nacionalista de Montoro. En fi, rebla el clau dient que “allò que convé a Euskadi, Canàries, Galícia, Navarra i, en definitiva, a totes les comunitats autònomes d’Espanya és el retorn al creixement econòmic i a la creació d’ocupació. No hi ha cap més fórmula”. Però aquí Montoro, ho sàpiga o no, està d’acord amb l’independentisme: és el desig de tornar al creixement i a la bonança el que l’està fent créixer.
  • Arguments polítics. La “integració europea”, ha dit, xoca amb els “brots nacionalistes” a determinades zones de l’Estat. I continua dient que els nacionalistes catalans i bascos defensen posicions “aïllacionistes” que van “a contracorrent [de] les idees polítiques que marquen el món”. Aquest punt és tot un clàssic, i ja s’ha discutit en aquest bloc en l’entrada Integració o divisió. Però la resposta més curta i ràpida seria dir que una Europa feta a partir de les nacions –grans o petites– funcionaria millor que l’actual, en què alguns estats com Espanya, Bèlgica o el Regne Unit queden paralitzats per eterns debats identitaris; per contra, nacions com Catalunya o Escòcia tenen una vocació europea possiblement superior a la dels estats als quals pertanyen. Montoro podria repetir el mantra següent: per integrar bé, abans cal dividir bé. El ministre i, amb ell, el conjunt del govern espanyol, menysprea les reivindicacions catalanes quan s’hi refereix com a “discursos petits, parcel·lats” i arriba a l’extrem de no entendre res quan diu que “no estem per construir països artificials”. Països artificials? Es deu referir al país del qual és ministre?

La novaparla, del Gran Germà al Partit Popular

En la novel·la de George Orwell 1984, el govern totalitari del Partit inventa tota una llengua, la novaparla*, per tal d’influir en el pensament dels ciutadans. Un exemple seria la paraula negreblanquejar**, que defineix així:

Aplicada a un membre del Partit, significa una disposició lleial per dir que el negre és blanc quan la disciplina del Partit ho demana. Però també vol dir l’habilitat de creure que el negre és blanc i, encara més, de saber que el negre és blanc, i d’oblidar que un ha cregut mai el contrari. Això demana una alteració contínua del passat feta possible pel sistema de pensament que comprèn completament tota la resta i que, en novaparla, es coneix com doblepensar.

Manuscrit original d'Orwell per a 1984

A diferència del Partit de la novel·la d’Orwell, a Espanya gaudim d’un Partit (Popular), amb el seu altaveu mediàtic, que negreblanqueja a diferents nivells. Un dels periodistes més celebrats en aquest sentit, l’inefable Federico Jiménez Losantos, haurà de pagar una indemnització de 60.000€ a Esquerra Republicana segons acaba de confirmar el Tribunal Suprem. El motiu, l’acusació que va fer a ERC de guardar armes a les seves seus i tenir “voluntat psicològica i política d’usar-les per acovardir i, eventualment, matar adversaris polítics” (notícia a Público). Com es pot veure, una acusació de no res. Si fos un altre, es podria pensar que va ser una boutade o una relliscada sense més transcendència; tractant-se de Losantos, però, ens ve a la memòria l’11-M, la connexió entre ETA i el terrorisme islàmic, la motxilla de Vallecas i, en fi, la construcció de realitats alternatives. Per tant, hi ha sospites fundades que el cas d’ERC és un exercici de negreblanqueig*** a un nivell força profund i possiblement fins al final, és a dir, fins al punt de “saber que és així i oblidar que mai havia cregut el contrari”, segons la definició d’Orwell.

Les falsedats, en altres casos, són més subtils i podrien arribar només fins al primer nivell, el de dir que “el negre és blanc quan la disciplina del Partit (Popular) ho demana” amb l’esperança que el poble ho cregui. La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, va fer un exercici de negreblanqueig imponent quan va dir que si Catalunya s’independitzés “passaria de ser una de les comunitats més riques d’Espanya a un dels països més pobres d’Europa”, en contradicció amb totes les opinions informades, començant per la de Kenneth Rogoff, l’execonomista en cap de l’FMI, que va dir que “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món”. És difícil saber si Llanos de Luna, a més de ser lleial al Partit, creu en el que va dir.

Un nivell encara més subtil de negreblanqueig però molt més persistent és el que practica la presidenta del Partit (Popular) de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, quan associa els partits d’obediència catalana amb la radicalitat. L’últim cop data del 16 d’abril i s’emmarca en la pugna entre el PP i ERC per pactar amb CiU: Sánchez-Camacho acusava el Govern de portar el país “a la radicalització” pel fet d’acostar-se a ERC. Tot i que es tracta d’un ús més subtil del llenguatge que el de dir que el negre és blanc (Llanos de Luna) i molt més subtil que el de creure que el negre és blanc (Losantos), igualment l’ús que en fa està molt d’acord amb l’esperit de la novaparla. El Partit (Popular) i el seu entorn han citat sovint els radicals per referir-se al terrorisme etarra. Doncs bé, si Sánchez-Camacho associa també la radicalitat al sobiranisme d’ERC i CiU, el lector establirà la connexió de manera inconscient.

Ara, tothom es mereix el benefici del dubte. Si Sánchez-Camacho parla de radicalitat en el sentit d’anar a les arrels, li hem de donar la raó. Si en parla en el sentit de marginalitat és que no ha entès que l’independentisme (o l’estat propi de CiU) ja és centralitat. I si en parla per insinuar connexions amb la violència, en la tradició losantosiana, caldria recordar-li que el seu Partit encara no ha condemnat la violència i els crims perpetrats pel franquisme. I això sí que és radical.

* Novaparla: Newspeak en l’original.
** Negreblanquejar: blackwhite en l’original (en anglès és habitual convertir els substantius en verbs).
*** Negreblanqueig: acció de negreblanquejar (amb permís d’Orwell).

Llanos de Luna i el discurs de la por

María de los Llanos de Luna

María de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya

La delegada del govern espanyol a Catalanya ha parlat sobre la independència del país on l’han enviat, i això és bo (notícia a La Vanguardia). Tota opinió és respectable i María de los Llanos de Luna creu que “una Catalunya independent seria un dels països més pobres d’Europa”. És cert que el que diu és contrari a la percepció majoritària del país, però no seria el primer cop que la majoria s’equivoca. O no es creia durant la fosca Edat Mitjana que la Terra era plana? O, avui dia, no hi ha molts americans convençuts que l’evolució és una pantomima? És per això que el més interessant del cas és que la delegada espanyola hagi donat arguments. Una hipotètica declaració d’independència seria alegria d’un dia perquè, en primer lloc, implicaria la sortida de la Unió Europea (punt 1), ja que els tractats comunitaris no preveuen que un territori d’un estat membre que se separi segueixi formant part del “club europeu”. Així doncs, Catalunya hauria de sol·licitar l’ingrés a la UE i, “en el millor dels casos, si ningú la vetés” (s’ha de reconèixer l’elegància de la delegada en no esmentar ningú en concret), trigaria “uns cinc anys” a finalitzar els tràmits d’adhesió. Durant aquest període, afegeix, “qualsevol producte català hauria de pagar aranzels” (punt 2) per vendre als països membres de la UE, i això provocaria “increments d’un 40% dels preus”. D’aquí a l’apocalipsi econòmic només hi hauria un pas.

No és el primer cop que des del govern espanyol es recorre al fantasma de l’expulsió de la Unió Europea per desincentivar veleïtats sobiranistes. El problema d’aquesta línia argumental és que forma part del discurs de la por, no del de la raó. És a dir, el mateix discurs que abans apel·lava al paper de les forces armades per garantir la unitat de l’Estat (en aplicació de l’article 8 de la constitució) ara recorre al fred, desempar i pobresa que regnen fora de la Unió Europea. És una evolució positiva del discurs, sens dubte, però com abans, l’important és no deixar-se impressionar. Ara, almenys, el nivell d’amenaça ha minvat passant d’un atac militar a un veto per entrar a la UE, i la discussió és possible perquè s’ha passat al terreny dels arguments. I d’arguments, en tenim uns quants: som-hi, doncs!

Pel que fa al primer punt de la delegada podem recordar els arguments que ja hem donat recentment en aquest mateix bloc, però afegirem dues reflexions molt pertinents que fan els periodistes Ferran Casas i Joan Rusiñol al llibre Començar de nou:

Ningú, ni tan sols pensant en el cas de Groenlàndia no garanteix tampoc a Espanya que si Catalunya o Euskadi se’n separen, un tercer estat pugui demanar que els espanyols surtin també de la Unió per haver canviat la seva configuració territorial i la seva economia. La Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats, del 1969 però vigent des del 1980, preveu a més que en cas de secessió el nou estat pot decidir si hereta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat.

Si la sortida a l’infern exterior de la Unió Europea no és tan evident com la pinta Llanos de Luna, el segon punt que hem assenyalat (el pagament d’uns arazels del 40%) és, simplement, fora de lloc. Segurament cal recordar a la delegada que els Acords de Schengen, que permeten la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers, inclouen la majoria dels estats de la UE a més d’Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein. Cap d’aquests quatre països pertany a la UE i, en particular, Suïssa, amb una població comparable a la catalana, és la segona economia més competitiva del món*. Preveient la resposta de la delegada del govern espanyol en el sentit que la independència abocaria Catalunya a sortir també de la zona Schengen, podem respondre que, de nou, la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats, si no garantís la permanència en la UE, sí que garanteix de manera molt clara el dret de Catalunya a heretar del seu exestat l’adhesió als Tractats de Schengen. Però en cas que algun estat, per algun motiu, vetés la continuïtat de Catalunya a Shengen (si és que això fos possible), res impediria l’establiment de tractats bilaterals.

Ara, ben mirat, haver de respondre als vaticinis apocalíptics de Llanos de Luna té el seu component kafkià. Si la Unió Europea com a tal (i no els seus estats per separat) ha firmat un acord de lliure comerç amb el Marroc, qui s’imagina que es pugui negar un acord similar amb Catalunya?

Acords de lliure comerç de la Unió Europea (FTA: Free Trade Agreements)

* Veure: World Economic Forum – Global Competitiveness Report