L’espantall de la dreta catalana

Ens trobem en una fase interessant de l’anomenat procés. Hi ha gent que abans s’adheria a l’statu quo contrari a la independència d’una manera més o menys activa. No la consideraven o la menystenien per absurda, o per inimaginable, o per ser part de l’ideari d’un grupuscle unit per referents romàntics basats en la llengua i en la història. És quan l’argument principal per la independència girava al voltant del concepte de nació i quan els partits que ja no eren regionalistes s’autodefinien com a nacionalistes amb tot l’orgull del món. Ara, tot s’ha capgirat. Des de l’esquerra, es reivindica l’oficialitat del castellà en una futura Catalunya independent i, des de la dreta, l’adjectiu “nacionalista” fa més nosa que servei. S’ha destacat que el nou independentisme ja no és nacionalista perquè no es basa en cap concepte abstracte de nació més enllà del temps i l’espai. Es pot dir, al contrari,  que es basa en una comunitat que aquí i ara es considera lliure per decidir el ser destí, que té un projecte de convivència d’identitats diverses, que assumeix l’ideari republicà i que vol més poder polític per defensar els seus ciutadans amb garanties. D’això se’n pot dir nació, si es vol, però té ben poc a veure amb la que es reivindicava fa vint anys.

Des d’aquest punt de vista, l’esquerra hauria de ser la primera interessada a subscriure el projecte i llençar-s’hi per poder-hi aportar la seva empremta en un futur procés constituent. I aquesta és la feina que està fent ERC en la seva cerca i captura de l’exvotant socialista i la que fa la CUP des de posicions ideològiques més extremes —o més coherents, segons com es miri— i des d’una perspectiva també més romàntica —on hi entren els Països Catalans—. És també la feina que està fent el Procés Constituent de Forcades i Oliveres des de posicions properes a la CUP. El votant que falta, el que encara fa tombs despistat i es resisteix a entrar en el joc, és una part del votant d’ICV i gran part del del PSC. Aquests sectors van abraçar amb entusiasme la teoria de la cortina de fum de Mas en un primer moment, i ara que l’aposta convergent sembla clara i es fa difícil continuar defensant que tot plegat sigui una fugida endavant, es diu que la dreta ens acabarà traïnt o que Pujol ha governat durant tants anys que Catalunya es pot considerar, de fet, de dretes i que no hi ha res a fer. És discutible que Catalunya sigui de dretes, però el millor del cas és que tot això es diu mentre la dreta més salvatge que s’ha vist a Espanya des del final de la dictadura aprova lleis tan regressives que no són pròpies de cap altre país de la Unió Europea. I d’aquesta manera, tot rebutjant una Catalunya independent que seria governada de tant en tant per una dreta homologable a la de la resta d’Europa, accepten continuar dins d’una Espanya on la dreta, quan governa, es carrega tot allò que troba al seu pas: autonomia, llibertats, avortament o laïcitat a l’escola. Fins a quin punt alguns progres catalans continuaran fent el joc a la dreta espanyola per tal de no tenir una dreta catalana que, de tant en tant, mani de veritat en un nou estat? Aquest és un misteri que no aconsegueixo resoldre. En el debat de TV3 per les eleccions europees, el candidat per ICV-EUiA Ernest Urtasun va cridar explícitament a castigar CiU a les urnes. No ho va fer, que jo recordi, en referència a cap altra formació de dretes ni d’esquerres. Que les esquerres guardin ressentiment amb les dretes en moments en què gran part de la població s’empobreix és comprensible, però per què aquesta part de la progressia dirigeix el seu odi contra la dreta catalana i no l’espanyola? Les hipòtesis: que pateixen una mena de síndrome d’Estocolm d’Espanya o autoodi cultural o… En qualsevol cas, si aquest sector fes un càlcul fred i serè arribaria a la conclusió que la tradició política catalana basada en el pactisme i més propera ideològicament a Europa li convé més que la confrontació permanent que es dóna a Espanya entre dretes i esquerres, per molt vigoritzant que sigui. Un exemple il·lustratiu és l’educació, que a Espanya veu sorgir una nova llei a cada canvi de govern i a Catalunya, en canvi, és el resultat d’un pacte majoritari i, amb això, guanya una estabilitat que només es veu amenaçada en aquests moments per la llei Wert provinent de Madrid.

El resultat de les eleccions europees llegit en clau catalana potser ens donarà una pista sobre la possibilitat que tindrien les esquerres en el nou sistema de partits que s’està perfilant.

Anuncis

Estratègies, principis, equilibris

L’ampli acord sobre la pregunta i la data de la consulta pot agradar o no, però té una virtud indiscutible: ha accelerat novament el procés i ha cohesionat els partits, de manera que en la partida d’escacs que juguen els governs català i espanyol, la part catalana torna a tenir avantatge i a l’espanyola li toca moure peça. En una situació com l’actual, és molt difícil preveure res. N’hi ha que tenen clar que hi haurà eleccions plebiscitàries i victòria dels partits independentistes. O que hi haurà primer eleccions i, després, un referèndum per ratificar una declaració unilateral d’independència. N’hi ha que pensen que tot està planificat per avançat, però la realitat és que tot és tan complex que una planificació detallada sembla impossible.

Una estratègia general sí que es pot traçar i, en aquest sentit, sembla clar que s’està repetint l’esquema de l’Estatut, que més tard s’ha repetit en l’estratègia del pacte fiscal, i que en tots dos casos ha portat a afiançar la majoria independentista. És difícil que, tal com està tot, no es torni a repetir el mateix esquema. Catalunya es planteja des de fa vuit anys objectius cada cop més ambiciosos per sortit de l’atzucac en què es troba. Mentrestant, puja una nova generació que a banda de tenir ben pocs lligams sentimentals amb Espanya (com ens recorda Gabilondo), no coneix la por secular que les anteriors han tingut al poder de l’Estat. La immigració —la dels anys 60 i 70 i també la nova— veu cada cop més la independència com la veritable llum al final del túnel. Però els col·lectius com Súmate no apareixen només com a expressió del malestar per l’escanyament econòmic, sinó que també hi juga la dignitat. El sentiment de pertinença dual espanyol-català de bona part de la immigració va donant pas a una lleialtat nova amb la terra d’acollida; una terra que, als ulls de molts, es perfila com un nou país. Iniciativa per Catalunya i Unió poden optar per la independència (el sí-sí) si Espanya continua negant-ho tot, i els sectors econòmics que fins ara s’havien mostrat reticents ja han disparat les alarmes de la CEOE segons el seu president (català), que ho veu com un fet de “gravetat important i extrema”.

La part catalana ho està fent bé. Mas no es va acovardir pel resultat electoral i va decidir tirar pel dret fent els equilibris necessaris dins i fora de la coalició de govern. Hi ha hagut pressupostos. Hi ha hagut data i pregunta. I hi ha unitat. Bo i sabent que no hi ha una recepta màgica, apunto aquí cinc principis —en forma de paraules clau— que em semblen imprescindibles perquè, dins de la imprevisibilitat de tot plegat, es pugui continuar el viatge amb unes mínimes garanties d’èxit:

  1. Raons. No hi ha dubte que allò de carregar-se de raons, dit i repetit, ni era retòrica ni era una idea secundària. Són les raons acumulades les responsables que, en la seva editorial d’ahir, el Financial Times demanés una resposta a Rajoy.
  2. Unitat. No s’ha aconseguit una pregunta única i s’ha apujat el nivell necessari per al sí a la independència, però s’ha guanyat una unitat imprescindible. Ser prou flexibles per afavorir la unitat ha estat molt intel·ligent per part de CDC, ERC i CUP. La majoria de dos terços pot estar a l’abast molt aviat amb diputats provinents del PSC, i sense passar per unes eleccions.
  3. Internacionalització. La victòria o la derrota es juga, sobretot, a Catalunya i al món. Amb Espanya cal dialogar i caldrà negociar, però si es mantenen els punts anteriors (raons i unitat), és Catalunya qui té la paraula.
  4. Democràcia. Un gran actiu de la causa catalana és l’associació evident del referèndum amb el principi democràtic. Demanar el dret a vot i fer-ho als quatre vents (internacionalització) fa que la causa catalana s’entengui més que el missatge espanyol basat en el respecte a lleis “immutables”.
  5. Fermesa. No oblidem que si al final s’ha inclòs la paraula idependència en la pregunta ha estat per la fermesa d’un sector que no ha cedit fàcilment. La massa social que ha demostrat ser capaç de mobilitzar-se ha de mantenir la pressió perquè és la garantia que al final no se solucioni tot amb una transferència bancària.

IMG_0080

Un últim apunt: no es tracta només de potenciar aquests elements sinó d’equilibrar-los; la fermesa i la unitat, per exemple, no es poden portar a l’extrem sense anul·lar-se mútuament. Podem dir que hi ha prou gent que hi treballa amb entusiasme, però seria bo ampliar el cercle encara més. Un dels avantatges del costat català en aquesta partida és que malgrat que a l’altre costat hi ha un govern que disposa de totes les eines d’un estat, del nostre hi ha tot un poble, està mobilitzat i aprèn de pressa.

El koan de la consulta

Ben mirat, o la política catalana té un punt d’esquizofrènia o és que fa gala de saviesa oriental i funciona plantejant koans, aquells enigmes del budisme zen que transcendeixen la lògica i, així, serveixen per superar-la. Xavier Trias, alcalde de Barcelona i candidat a mestre il·luminat, acaba de superar el koan clàssic quin és el so d’una sola mà quan aplaudeix? Segons recollien els diaris aquest cap de setmana, Trias ha dit que “no sóc independentista però votaré independència”. És un koan que es va estenent, perquè és una variant del que ja havia introduït Jordi Pujol pare, i és que de koans n’hi ha de molt bons, però aquest sembla insuperable. D’altra banda, Andreu Mayayo, alcalde de Montblanc per ICV i tertulià a El perquè de tot plegat de Rac 1, també va fer el seu particular acostament a la branca rinzai del zen, la que planteja koans als monjos per ajudar-los a arribar a la il·luminació. En aquest cas, Mayayo va puntualitzar a Jordi Graupera que la pregunta no havia de ser la que Graupera defineix com a normal —independència sí o no— sinó que havia de permetre als federalistes votar sí. Per què? Doncs perquè ell no volia votar que no. Analitzem-ho: com que ell no vol votar que no, el que cal és canviar la pregunta. Tant se val que la gent surti al carrer demanant un nou estat d’Europa o que faci una via catalana cap a la independència que travessi el país de nord a sud. És el mateix fenòmen de tots aquells (recordem a un Duran enguixat l’Onze de Setembre de l’any passat) per als quals és més important fer pinya amb no-se-sap-quin-objectiu que mantenir la coherència. És clar que el que no hem de demanar als koans, justament, és coherència.

Koans del procés

De fet, estem tan acostumats a aquesta mena de declaracions que, en sentir-les, ens semblen el més normal del món, però hem de reconèixer que no en són, de normals. Si Trias vota que sí a la independència, és independentista i si Mayayo és federalista, no hauria de tenir cap inconvenient a votar que no a la independència. No cal donar gaires voltes al tema per deduir que el problema és amb qui quedes retratat a la foto. Possiblement, Trias associï el concepte clàssic d’independentista amb els joves que, fins fa quatre dies, anaven a la manifestació de les 5 de la tarda cada Onze de Setembre i que acabavan trencant algun vidre d’El Corte Inglés, i ja sabem que l’alcalde de Barcelona no és d’aquests. Mayayo, en canvi, és molt probable que no vulgui votar al costat del PP i Ciutadans i, abans que fer-ho, prefereixi desvirtuar la pregunta encara que sigui per obtenir un sí que després no sigui ni acceptat per Espanya ni respectat per la resta del món. 

Vivim en un país on el convenciment a l’hora de votar no té tanta importància com saber quins són els teus, és a dir, no és tan important què votes com amb qui votes i contra qui votes. Em vaig quedar perplex quan Lluís Foix va dir, en la mateixa línia, que ell apostaria per la indepenedència si es provés que era una demanda majoritària, però a força de sentir coses estranyes ja no goso criticar-ho del tot, perquè és possible que aquest plantejament contingui alguna mena de saviesa —no sé si oriental o occidental— que en aquest moment se m’escapa. Al cap i a la fi, alguna cosa s’ha fet bé a Catalunya perquè continua aquí després de segles de repressió de les seves institucions, de les seves lleis i la seva llengua. Però també se n’ha fet alguna malament perquè, després de tant de temps, encara, avui dia, no es pot dir que sigui un país normal. La qüestió és saber si aquest esperit d’anar junts sense tenir els objectius clars ens beneficia o ens perjudica. Però, mentre ho esbrinem, una mica de coherència s’agrairia tant!

Passada la tempesta, salpem

El dia després de les eleccions és quan l’experiència diu que tothom té pressa per atribuir-se la victòria, ja sigui real o moral. Aquest cop, però, és diferent. L’hora és tan greu que tothom ha començat a assajar els gestos necessaris del ritual de festeig. Mas demana fidelitat i austeritat a la propera parella (sigui quina sigui). I a qui li pot agradar un plantejament així? Junqueras s’hi posa mig bé, però en lloc d’una relació seriosa, prefereix flirtejos ocasionals que, tanmateix, se’n podrien dir relació. Navarro ho veu molt difícil (sense saber per què, però en les qüestions del cor això ja passa) i Sánchez-Camacho, ferida pels nous gustos de Mas, no en vol saber res més (aquí el despit és mutu). En tot això, Herrera recomana que ningú s’acosti a Mas, Rivera opta per l’atac cos a cos (d’això també se’n diu relació, sí) i Fernández, que acaba d’entrar en el joc, s’ho mira des de fora del sistema.

El més interessant d’aquests moments és el joc d’interpretacions. S’havia dit que si CiU no aconseguia la majoria absoluta, la lectura que se’n faria al món seria la d’una derrota de l’independentisme. I així ha estat en alguns mitjans, però n’hi ha molts que han recollit la força que conserva: “independentisme consolidat” (Le Monde), “el nacionalisme, afavorit” (Aljazeera), “victòria aclaparadora per un referèndum” (Financial Times). D’altres, en fan la lectura contrària: “els votants defugen la separació” (The Wall Street Journal), “desastre a les urnes pel separatisme” (The Times). Però també n’hi ha que, com el Frankfurter Allgemeine, encerten el titular, “els catalans enforteixen els separatistes” i, defugint simplificacions, detallen després l’afebliment de CiU. Tots molt lluny de l’alegria que reflecteixen els titulars madrilenys, que consideren derrotat el gir sobiranista convergent i, amb ell, gairebé, el problema catalán. L’autoengany (i l’engany) que ja hem assenyalat aquí que practica certa premsa de Madrid també es trasllada al day after.

Un fet objectiu és que, abans de les eleccions, hi havia una eufòria desfermada en les files independentistes. Ningú s’imaginava que les enquestes podien fallar tant. Artur Mas, que va aprofitar el qualificatiu de messiànic (gràcies!) per dissenyar la campanya, demanava que fessin confiança a la seva lletra sobiranista quan l’acompanyament musical de Duran i Lleida desafinava a les oïdes del votant coherent.

La lletra mateixa era estranya perquè no portava el crit del poble (in-inde-independència) sinó un desangelat i ambigu estat propi. Malgrat tot, Mas va fer una interpretació tan bona que semblava que l’havia estat assajant tota la vida. I mentrestant, l’eufòria independentista arribava fins les files republicanes i més enllà. Tant Junqueras com López Tena unien una bona capacitat comunicativa a una millor llista d’arguments.

Així doncs, què ha passat? La foto fixa és que hi ha un diputat més favorable a la convocatòria d’un referèndum (amb permís o sense de Madrid) per un de menys de contrari. Els catalans, amb participació rècord, han confirmat que volen un referèndum (87 diputats) i han confiat majoritàriament en partits independentistes (74 diputats), però també han evitat donar el control del procés a un únic partit. Segons l’estudi de Jordi Muñoz al diari Ara, un 14% dels vots perduts per CiU haurien anat a parar a ERC (se sap que els indecisos més nombrosos dubtaven entre CiU i ERC), mentre que un percentatge menor hauria fugit cap a C’s, PP o ICV. CiU mantindria una bona quota de fidelització de vot, però no hauria atret prou votants nous i hauria perdut vots pels extrems de l’esquerra o de l’unionisme. Possiblement, la sinceritat de Mas sobre la inevitabilitat de noves retallades no ha jugat al seu favor: és difícil d’imaginar que, en això, els catalans siguin molt diferents dels grecs i d’altra gent normal.

Per primer cop, CiU té el mandat de convocar un referèndum i la confiança d’uns votants que han assumit les paraules de Salvador Cardús en l’acte final de campanya de CiU: “president, dilluns a primera hora, salpem”. Esquerra Republicana fa molt de temps que espera l’inici del viatge. Ha arribat l’hora de la política.

Sorpreses dels partits i dels diaris

Si els canvis que a hores d’ara viu la política i l’economia no fossin prou ràpids, els mitjans i les enquestes encara contribueixen a accelerar-los més. I l’interès a prendre el pols de la intenció de vot és enorme. Bé, enorme com sempre, o potser encara més. El dubte que molts tenim és si els canvis del color polític del govern –donant-lo, diguem-ne, al partit B en lloc de l’A– serveixen per alguna cosa més que perquè B culpi A de la gestió feta i no pas a l’inrevés.

En qualsevol cas, aquests dies ha aparegut el resultat de dues enquestes, una d’El Periódico sobre les eleccions catalanes i una altra de La Razón sobre les basques. La segona es descriu en aquest diari, tan enraonat ell, sota el títol ‘El PSOE se hunde y el PP sube a los tres años del pacto vasco’. Lectura en clau espanyola, és clar. Perquè quan es mira el detall, es troba que el PSE (que és com es diu la federació del PSOE a Euskadi) perd 10 escons i es queda en 15 (d’acord, un bon enfonsament) però, en canvi, el PP puja un sol escó, aconseguint-ne 14. La notícia és la pujada de l’esquerra abertzale (perdó, de los radicales, en el llenguatge del diari): Bildu passaria de 0 escons (el 2009 estava il·legalitzat) a 22 o 23, tants com el PNB. L’aritmètica és fàcil: un total de 44-46 diputats independentistes contra 29 constitucionalistes (també en llenguatge de La Razón).

El títol de l’article d’El Periódico on es descriu l’enquesta encarregada a GESOP sembla reflectir millor la realitat: ‘Les retallades i les aliances amb el PPC erosionen l’empenta de CiU’. Efectivament, segons l’enquesta CiU passaria de 62 escons a 56 o 57, el PSC, amb 28, podria guanyar-ne un més, el PPC passaria de 18 a 13 o 14, ICV de 10 a 13, ERC de 10 a 17-18, C’s afegiria 2 escons als 3 que té i SI perdria els 4 que té (inclòs el de Laporta) i abandonaria la cambra. Es poden analitzar de moltes maneres, els resultats, però la pèrdua de suport del centredreta i la pujada de l’esquerra són prou evidents. A banda, es poden observar moviments més de fons: el nacionalisme espanyol (PP i C’s) perdria 2 escons i, en canvi, el bloc sobiranista format per CiU, ERC, ICV i SI sumaria de 2 a 4 escons. Com era d’esperar, El Periódico carrega a gust contra la política de retallades de CiU i només cap al final de l’article comenta una de les grans sorpreses, l’augment de la representació d’ERC en 7 o 8 escons. Resumint: els partits donen sopreses, els diaris difícilment.

La Santa Aliança i el pla B de Mas

Hi ha articles de premsa que semblen escrits per a iniciats, i és que al conjunt de frases fetes, girs i troballes diverses (com l’omnipresent posar sobre la taula) s’afegeixen les expressions inventades pels periodistes. Fixem-nos, si no, en el final d’un article de David Miró a l’ARA d’avui dimarts 15 de maig:

I la Santa Aliança ja ha pres una decisió: ha encarregat a Duran que aturi el pla B de Mas (amb la col·laboració entusiasta del PSC) i que faci tot el possible perquè Rajoy accepti una millora del finançament de Catalunya que redueixi a la meitat el dèficit fiscal. Això en euros són entre 6.000 i 8.000 milions més a l’any. Aquesta és la missió de Duran.

Evidentment, sense saber a què es refereix amb la Santa Aliança ni amb el pla B de Mas, el text no s’enten. Doncs aquí estem per solucionar-ho:

  • Santa Aliança. En un article del 20.03.2011 al mateix diari ARA, Toni Soler va

    Sobirans d’Àustria, Rússia i Prússia que van signar la Santa Aliança el 1815 per tal de mantenir la pau i protegir-se d’eventuals revolucions.

    designar amb aquest nom el suposat pacte establert entre les elits econòmiques de Catalunya i d’Espanya per evitar l’expansió sobiranista que la societat catalana està mostrant almenys des de la manifestació del 10-J del 2010. L’objectiu de la Santa Aliança seria frenar un procés sobiranista que ha traspassat els límits d’ERC i ha calat en Convergència, ICV i, de fet, en les militàncies de tots els partits amb intensitats diverses. Soler esmenta la CECA, la CEOE, el Cercle d’Economia, Planeta, el Grup Godó, La Caixa i Cajamadrid com a integrants de l’Aliança, de la qual afirma que suposa l’ofensiva espanyolista més ambiciosa i intel·ligent dels últims anys. Segons David Miró, Duran seria l’interlocutor de CiU amb la moderna Santa Aliança, i és molt temptador pensar que els resultats de l’últim congrés d’UDC confirmen les sospites.

  • Pla B de Mas. És el pla anunciat per Mas per fer front a un possible fracàs en la negociació del pacte fiscal amb Rajoy. El President ha estat contundent repetint que hi haurà hisenda pròpia tant si hi ha permís de Madrid com si no. Mas ja ha plantejat que convocaria o bé un referèndum sobre el pacte fiscal o bé eleccions anticipades; l’objectiu, en qualsevol cas, seria l’obtenció d’una legitimitat d’arrel democràtica que, acte seguit, serviria per fer un tour de force i desafiar Madrid. Del desafiament se’n pot dir –com s’està fent eufemísticament– xoc de trens, desbordar la legalitat o trencar costures, però tothom sap que el govern espanyol no endolcirà l’expressió: en dirà incomplir la llei i aplicarà tota la maquinària estatal per fer-la complir. Si la societat catalana no va a una, amb èlits empresarials incloses, serà difícil que Mas se’n surti. I la Santa Aliança (sempre suposant que existeixi) ho sap perfectament.

Ara és hora, president

Fa molts anys, vaig fer una pregunta a l’Heribert Barrera. Va ser en un acte públic que només recordo vagament i, encara que aleshores em va costar molt agafar el micròfon i prendre la paraula, en aquella ocasió vaig gosar fer-ho perquè la pregunta –amb tota la seva ingenuïtat– em preocupava molt –per no dir que m’obsessionava.

–Què hauria de passar perquè l’opció independentista esdevingui majoritària? Com es podria aconseguir?

L’home s’ho va rumiar breument i, tot i que no recordo les paraules exactes, em va dir que hi ha moments històrics en què una confluència de forces fa que es produeixi un canvi i, aleshores, allò que era minoritari es converteix en majoritari. Que aquests processos, quan s’inicien, es poden desenvolupar en molt poc temps, però que resulten impossibles de preveure. Jo crec que en aquell moment me’l vaig creure, me’l volia creure, però la resposta em va deixar la insatisfacció de pensar que aquella confluència de factors podria trigar molt a arribar, si és que mai es donava.

La resposta em va deixar una mica moix. Què podia fer jo ara? Només esperar? Eren els temps en què la paraula independentisme tenia connotacions gairebé delictives i en què l’activisme a l’estil de La Crida era la norma. Hi havia grupúsculs independentistes per barriades que es dedicaven a organitzar happenings com, per exemple, els anomenats sopars catalans: la colla d’activistes va a un restaurant, demana la carta en català i quan el cambrer diu que no la tenen, s’aixequen tots i marxen. Així eren aquells temps, uns vint anys enrere.

L’Heribert Barrera no ha pogut veure acomplert el seu somni d’una Catalunya independent, però possiblement hagi arribat a veure l’inici del canvi social al qual s’hi va referir en aquella ocasió. Mai abans hi havia hagut l’ebullició d’associacions, activitats i iniciatives per la independència del país que tenim ara però, sobretot, mai abans s’havia mesurat una majoria social com la que ara sabem que hi ha. És la societat que ha pres consciència per si sola al marge dels partits. Alguns, com CiU o ICV, dubten, es mostren oscil·lants i ambigus o, com el PSC o la mateixa ICV, reivindiquen un federalisme impossible com a opció moderada i –faria gràcia si no fes pena– “realista”. La força de canvi, ara mateix, és la pròpia societat civil que, imitant altres moviments actuals –el dels indignats o la primavera àrab– s’organitza pel seu compte i obliga els polítics a posicionar-se. Escòcia ha donat el govern a un partit independentista malgrat que és dubtós que la majoria de la població, ara mateix, doni suport a la independència. Catalunya, en canvi, està seguint el camí contrari amb una majoria social que ha arribat abans que la majoria parlamentària i que podria obligar els partits d’obediència catalana a definir-se, comprometre’s i convocar un referèndum ben aviat. Tan aviat com la pròxima legislatura.

Testament als catalans from Enric Borràs on Vimeo.