Abans de salpar

Quan Catalunya es prepara per marxar —s’ha recordat en articles recents—, és quan apareixen els que volen fer la revolució a l’Estat. La guerra del 36 es va perdre perquè mentre el bàndol nacional avançava disciplinadament, el republicà es debatia entre guanyar la guerra i fer la revolució, i no es va acabar fent ni una cosa ni l’altra. Ara el debat és entre la independència i la revolució anticapitalista, que són coses diferents, però no necessàriament antagòniques. Es poden fer alhora (CUP), es pot fer la segona sense la primera (Podem, ICV), es pot fer la primera sense la segona (CDC, ERC) o es pot no fer cap de les dues (PP, PSC, C’s). Passades les municipals, l’independentisme ha de pensar molt bé quina és la millor estratègia per no perdre l’atractiu que encara conserva.

El cas és que ara, que ens hauríem d’estar felicitant per tantes coses després de les eleccions de diumenge, estem tots pendents de què farà l’Ada Colau. Suposadament, tot anava vent en popa quan Barcelona era de CiU i només patíem llegint  el full dominical de Duran. Recordem que fins a proper avís, els ocells de BeC (Barcelona en Comú) van tan despistats en el tema de la llibertat del país com alguns pájaros d’Unió. I si Barcelona no havia entrat a l’AMI era perquè faltaven suports a l’ajuntament, de la mateixa manera que poden faltar a partir d’ara. Res de nou, doncs. Se’ns vol fer creure que si CiU hagués superat BeC a Barcelona, la independència la tindríem molt més a prop, però donada la incertesa de tot plegat, també hauríem de contemplar la possibilitat que el petit terrabastall que ha representat l’arribada triomfal de Colau reordeni les peces de joc de maneres sorprenents. Només un apunt. L’odi d’alguns sectors de l’esquerra catalana cap a la dreta catalana és prou conegut; es podria dir que és comparable amb el que alguns seguidors del Barça poden tenir pel Reial Madrid i viceversa: es poden alegrar més (què dic, molt més) de la derrota de l’altre davant d’un tercer equip que de la victòria pròpia. Seguint aquest model Barça-Madrid, les esquerres podemites catalanes —això és una percepció personal—, en una sessió de psicoteràpia arribarien a preferir Rajoy a Mas, quan els fets mostren que la dreta espanyola és més autoritària, retrògrada i neoliberal que la catalana. I doncs, per què? Resposta encara més personal: perquè a l’odi a la dreta s’hi afegeix una bona ració d’anticatalanisme. Doncs bé, aquesta esquerra haurà de parlar amb la de la CUP, amb ERC, relacionar-se amb actors com Procés Constituent, l’ANC o l’AMI i haurà de gestionar el minipaís que representa la ciutat de Barcelona. És possible que aquest bany de realitat, i el que suposarà que els seus votants es vegin representats al govern municipal, esdevingui una cura de salut per a aquest anticatalanisme genètic.

Hauríem d’estar saltant d’alegria pel fet que s’hagi foragitat la majoria absoluta del PP al País Valencià i a les Illes. Perquè Bauzá dimiteixi, perquè Fabra ho deixi córrer, perquè García Albiol probablement no repeteixi a Badalona, perquè el país, el país sencer, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, pugui començar a aturar el genocidi lingüístic, la persecució cultural i tota una manera de fer política. Potser calia que el Principat de Catalunya fes l’intent de marxar de l’Estat perquè l’anticatalanisme deixés de ser la gran font de vots valenciana i balear. Pel procés no hauríem de patir tant. Ni buscar enemics ni sospitosos. Plantejar el nostre projecte en positiu és el millor que podem fer perquè la gent s’hi engresqui i contribueixi al seu èxit.

Anuncis

Violència i paradoxes

La capital catalana té una merescuda imatge internacional de ciutat pacifista, que es va escampar amb les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq i especialment amb la manifestació del 15 de febrer del 2003. Com que no tot és blanc o negre i Barcelona no és millor, en termes absoluts, que qualsevol altra ciutat, també conté grups violents molt actius que aprofiten qualsevol ocasió per provocar destrosses de mobiliari urbà i d’aparadors. Pel que fa a la vaga general d’ahir, a Barcelona es van cremar uns 300 contenidors i reparar les destrosses costarà més de mig milió d’euros que caldrà pagar entre tots.

Es parla de grups antisistema. Quan es pregunta, ningú no sap ben bé qui són i tothom se’n desmarca, però la veritat és que aquests grups no podrien existir sense una certa tolerància social. En les darreres vagues generals, els sindicats s’han desmarcat dels que provoquen els aldarulls però, que jo sàpiga, no han condemnat amb energia les actituds més violentes. Aquest és un primer error. Un altre error és l’existència dels piquets informatius. Els ciutadans haurien de viure la convocatòria d’una vaga general de manera semblant a com viu unes eleccions: han de valorar què els interessa i triar en llibertat. I ho han de fer sense coaccions i amb informació suficient. Si un ciutadà és prou madur per triar a quin partit ha de votar, com és que en qualsevol jornada de vaga general els sindicats consideren que encara necessita informació en el moment d’entrar a la feina? La transformació dels antics piquets en els moderns piquets informatius, en una societat madura, no té cap sentit; al contrari, el que tindria sentit és la seva desaparició, amb il·legalització pura i simple. Però el problema no és només que la figura del piquet informatiu sigui innecessària i contradictòria amb la maduresa que se li suposa al treballador, és que a més no sempre és només informatiu: hi ha prou imatges de piquets –suposadament informatius– que amenacen els botiguers que gosen aixecar la persiana del seu comerç, fotos d’empentes i fotos en què apareixen amb pals a les mans –i no es tracta de pals informatius!–. Ja tenim assumit que la retòrica dels sindicats és antiga, però en cada vaga general podem comprovar que també fan servir mètodes d’un altre temps.

He comentat que el ciutadà ha de tenir informació suficient per decidir amb consciència si vol secundar o no una vaga general. Un apunt al respecte. Potser ja s’ha fet, però hagués estat molt il·lustratiu difondre una comparativa entre la recent reforma laboral i les legislacions laborals de diferents països europeus. Potser així tindríem més perspectiva per valorar la magnitud del retrocés en drets laborals. Com és que no apareixen estudis comparatius imparcials? No interessen a ningú? Sembla que passi el mateix que amb la major part dels diaris, tan ideologitzats que els matisos desapareixen. Aquesta vaga era una bona ocasió per trencar la bipolarització patronal-sindicats, perquè és evident que al costat de les raons per secundar-la també hi havia raons per no fer-ho.

M’hagués agradat pensar que érem una ciutat modèlica, però cada nova convocatòria de vaga general ho desmenteix. Això pot semblar una paradoxa si tenim en compte la reconeguda vocació pacifista i tolerant de Barcelona. No serà que la mateixa tolerància de la ciutat actués en contra seva i que sigui la inacció davant els grups violents la que permeti el seu creixement? Potser caldria començar per redissenyar l’imitador del conseller Puig al Polònia, treient-li el bat de bèisbol i, de pas, donant-li a un antisistema o a un piquet informatiu.

Una altra pregunta que deixaré enlaire és què passaria si no hi hagués coaccions provinents de cap banda; quin seguiment tindria llavors una vaga general? Si poguéssim evitar les coaccions dels empresaris i, alhora, tinguéssim uns sindicats més civilitzats, potser parlaríem de seguiments del 40% al 60% en les “vagues generals” i, potser, també parlaríem de manifestacions més nombroses si es garantís l’absència d’episodis violents. No serien vagues generals com les que coneixem, però potser així evolucionarien cap a altres formes de protesta més en consonància amb el s. XXI, que estic convençut que han d’aparèixer. Tal com es fan ara, hi ha massa gent que no pot decidir en llibertat.

Com deia, hi havia motius per fer vaga i motius per no fer-ne però, entre els primers, hi ha l’absència d’un futur visible. La foto següent està presa al Campus Nord de la Universitat Politècnica de Catalunya que és, suposadament, un gran motor de progrés.