Aquí mana la gent

“No sé muy bien quién manda allí”. Aquestes són les estranyes paraules que Rajoy va dedicar a Catalunya —i, evidentment, a Mas— el Dia de la Hispanitat. Tot i semblar un autèntic estirabot, les paraules del cap de l’executiu espanyol pretenien qüestionar el lideratge del seu homòleg català i, d’aquesta manera, afeblir-lo. És possible que el destinatari real del missatge fos Duran —que manté de fa dies un silenci inusual—, o tota la cúpula d’Unió, i que es pugui entendre com una instigació a la rebel·lió contra un president Mas que ja no manaria i que hauria esdevingut hostatge de Junqueras. Ja se sap que no calen espurnes gaire potents per atiar la fúria de Duran contra Junqueras. Però les paraules de Rajoy es poden analitzar també a un altre nivell i, per fer-ho, res millor que un petit conte i una cita. El conte forma part de la novel·la històrica Victus d’Albert Sánchez Piñol:

Una princeseta castellana es casa amb un principet català. Ella se’n va a viure a Barcelona, i el segon dia un criat li fa un desaire. La nena li ha demanat un got d’aigua, o l’orinal, no ho sé, i el criat li respon que se’l vagi a buscar ella. Com és natural, la princesa castellana recorre al seu marit, i demana que assotin aquell insolent. El príncep s’arronsa d’espatlles: «Em sap greu, senyora meva —li diu—, però no us puc satisfer.» Ella li demana, a punt de tenir un atac, que com pot ser allò. «Doncs perquè aquí, a diferència de Castella —respon l’afligit maridet—, la gent és lliure.»

Recordem les paraules clau al final del conte, la gent és lliure, i passem a la cita. L’any 1840, en resposta al bombardejament de Barcelona per Espartero, uns milicians catalans van provocar el primer esfondrament de la Ciutadella al crit de “porque somos libres, porque somos catalanes” (l’historiador Josep Fontana ho recull en aquesta entrevista). Però és que, a més, expliquen que ho han fet perquè per a la construcció de la fortalesa militar s’havien sostret uns terrenys que pertanyien a la gent. L’han enderrocat, per tant, perquè són lliures i perquè són el poble —són catalans— i volen tornar al poble allò que li pertanyia.

Captura de pantalla 2014-10-13 a les 16.23.15

La Ciutadella abans de l’enderrocament definitiu del 1878.

Qui mana a Catalunya? La pregunta ens produeix perplexitat per l’ús del verb manar i perquè qüestiona que qui mana sigui, com és natural en la tradició catalana, el poble. És per això que la rèplica de Felip Puig hagi estat que “a Catalunya mana el govern del poble, que és qui expressa un desig que després lideren unes institucions” i hagi reblat el clau dient “no sé si ho té molt interioritzat, això”. Doncs és molt possible que Rajoy no ho tingui gens interioritzat. Fins ara hem vist com, des de la premsa i el poder polític de l’Estat, s’interpreta un procés dirigit per ciutadans lliures com si fos la dèria d’una sola persona. Que ho fan així moguts per la mala fe? Probablement. Però també cal entendre que la visió castellana del poder és molt més vertical. Hi ha d’haver algú que mana. Si la població es revolta, és algú —dels que mana— qui l’ha induït a fer-ho. No hi ha moviments espontanis, orgànics, en xarxa, sinó dirigits i planificats des de dalt. Entendre això dóna una altra perspectiva a la frase “no sé muy bien quién manda ahí”. El problema de Rajoy, però, és que la visió catalana del poder és més propera a l’ideal de la democràcia, que literalment vol dir govern del poble. Per això, en democràcia i en un context en què el recurs a la violència és impensable, la gent no només farà fora els que manen per triar-ne d’altres. A Catalunya, la gent —perquè són lliures i perquè són catalans— decidiran de quina manera es volen relacionar amb un estat que no ha canviat de mentalitat des dels temps de Felip V… o abans.

Ser espanyol és un dret o un deure?

Quan Rajoy va fer referència a la qüestió territorial en l’últim debat de política general al Congrés, va recórrer a una idea que ja havia enunciat feia poc –i li devia semblar prou bona per ser reciclada–, que no es pot privar els catalans del dret a ser espanyols. Ser espanyol seria, per tant, un dret com ho és ara el matrimoni homosexual? Evidentment, no, perquè aquest últim no és obligatori com ho és la condició de ser espanyol per als catalans d’aquesta banda dels Pirineus. Rajoy va parlar de drets perquè parlar d’obligacions no està ben vist, però tot parlant de drets es referia a obligacions. El que Rajoy probablement no sap és que el debat sobiranista a Catalunya es troba en una fase prou avançada perquè s’hagi previst la solució al seu neguit: Oriol Junqueras va advocar fa mesos perquè tots els catalans que així ho vulguin conservin la nacionalitat espanyola en una futura Catalunya independent. És clar que per tal que això sigui possible, també caldria la voluntat de l’Estat espanyol per permetre la doble nacionalitat catalana i espanyola. Esperem que Rajoy es mantingui ferm en atorgar el dret a ser espanyol quan arribi el dia després.

La mateixa qüestió plana avui sobre el trencament de la disciplina de vot dels membres del PSC respecte dels del PSOE. Carme Chacón ja ha afirmat que no seguirà les directrius de Pere Navarro i votarà en contra de la proposta presentada per CiU i ICV d’obrir un procés de diàleg per exercir el dret a decidir. El seu vot en contra és la mostra més clara que ser espanyol no és un dret sinó un deure, i no només al si del PP o del PSOE sinó per a alguns membres del mateix PSC. Si algun avantatge té la situació actual de “transició nacional” (en terminologia convergent) és que aclareix en quina situació ens trobàvem. Actualment, ser espanyol és un deure d’una manera simètrica a l’estatus del símbol més important de l’espanyolitat: la llengua. Si conèixer el castellà és alhora un dret i un deure –com es diu explícitament a la Constitució–, conèixer el català seria un dret però en cap cas un deure, com el Tribunal Constitucional va deixar clar en la purga de l’Estatut que va perpetrar fa uns anys. Al cap i a la fi, si ser espanyol fos realment un dret, també existiria el dret a no ser-ho, com observava amb molt d’encert Iu Forn al diari ARA. Dret que avui, amb Chacón al capdavant, serà negat un cop més als catalans al Congrés dels Diputats espanyol.

Passada la tempesta, salpem

El dia després de les eleccions és quan l’experiència diu que tothom té pressa per atribuir-se la victòria, ja sigui real o moral. Aquest cop, però, és diferent. L’hora és tan greu que tothom ha començat a assajar els gestos necessaris del ritual de festeig. Mas demana fidelitat i austeritat a la propera parella (sigui quina sigui). I a qui li pot agradar un plantejament així? Junqueras s’hi posa mig bé, però en lloc d’una relació seriosa, prefereix flirtejos ocasionals que, tanmateix, se’n podrien dir relació. Navarro ho veu molt difícil (sense saber per què, però en les qüestions del cor això ja passa) i Sánchez-Camacho, ferida pels nous gustos de Mas, no en vol saber res més (aquí el despit és mutu). En tot això, Herrera recomana que ningú s’acosti a Mas, Rivera opta per l’atac cos a cos (d’això també se’n diu relació, sí) i Fernández, que acaba d’entrar en el joc, s’ho mira des de fora del sistema.

El més interessant d’aquests moments és el joc d’interpretacions. S’havia dit que si CiU no aconseguia la majoria absoluta, la lectura que se’n faria al món seria la d’una derrota de l’independentisme. I així ha estat en alguns mitjans, però n’hi ha molts que han recollit la força que conserva: “independentisme consolidat” (Le Monde), “el nacionalisme, afavorit” (Aljazeera), “victòria aclaparadora per un referèndum” (Financial Times). D’altres, en fan la lectura contrària: “els votants defugen la separació” (The Wall Street Journal), “desastre a les urnes pel separatisme” (The Times). Però també n’hi ha que, com el Frankfurter Allgemeine, encerten el titular, “els catalans enforteixen els separatistes” i, defugint simplificacions, detallen després l’afebliment de CiU. Tots molt lluny de l’alegria que reflecteixen els titulars madrilenys, que consideren derrotat el gir sobiranista convergent i, amb ell, gairebé, el problema catalán. L’autoengany (i l’engany) que ja hem assenyalat aquí que practica certa premsa de Madrid també es trasllada al day after.

Un fet objectiu és que, abans de les eleccions, hi havia una eufòria desfermada en les files independentistes. Ningú s’imaginava que les enquestes podien fallar tant. Artur Mas, que va aprofitar el qualificatiu de messiànic (gràcies!) per dissenyar la campanya, demanava que fessin confiança a la seva lletra sobiranista quan l’acompanyament musical de Duran i Lleida desafinava a les oïdes del votant coherent.

La lletra mateixa era estranya perquè no portava el crit del poble (in-inde-independència) sinó un desangelat i ambigu estat propi. Malgrat tot, Mas va fer una interpretació tan bona que semblava que l’havia estat assajant tota la vida. I mentrestant, l’eufòria independentista arribava fins les files republicanes i més enllà. Tant Junqueras com López Tena unien una bona capacitat comunicativa a una millor llista d’arguments.

Així doncs, què ha passat? La foto fixa és que hi ha un diputat més favorable a la convocatòria d’un referèndum (amb permís o sense de Madrid) per un de menys de contrari. Els catalans, amb participació rècord, han confirmat que volen un referèndum (87 diputats) i han confiat majoritàriament en partits independentistes (74 diputats), però també han evitat donar el control del procés a un únic partit. Segons l’estudi de Jordi Muñoz al diari Ara, un 14% dels vots perduts per CiU haurien anat a parar a ERC (se sap que els indecisos més nombrosos dubtaven entre CiU i ERC), mentre que un percentatge menor hauria fugit cap a C’s, PP o ICV. CiU mantindria una bona quota de fidelització de vot, però no hauria atret prou votants nous i hauria perdut vots pels extrems de l’esquerra o de l’unionisme. Possiblement, la sinceritat de Mas sobre la inevitabilitat de noves retallades no ha jugat al seu favor: és difícil d’imaginar que, en això, els catalans siguin molt diferents dels grecs i d’altra gent normal.

Per primer cop, CiU té el mandat de convocar un referèndum i la confiança d’uns votants que han assumit les paraules de Salvador Cardús en l’acte final de campanya de CiU: “president, dilluns a primera hora, salpem”. Esquerra Republicana fa molt de temps que espera l’inici del viatge. Ha arribat l’hora de la política.

Europa i una llengua anomenada català

Nova oportunitat perduda per aconseguir l’oficialitat del català a la Unió Europea. L’Eurocambra ha aprovat avui l’informe segons el qual s’accepta que Croàcia s’incorpori a la UE el 2013, amb la qual cosa el croat passarà a afegir-se a les llengües oficials comunitàries, actualment 23. S’ha rebutjat, però, l’esmena 111, presentada per CiU, ERC i ICV, que demanava incloure també el català com a llengua oficial aprofitant el fet que s’ha de modificar el tractat per incorporar el croat. Segons Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueres (ERC) i Raül Romeva (ICV), les pressions d’última hora, “molt possiblement dels dos grans partits espanyols”, han portat la comissió d’Exteriors de l’Eurocambra a declarar inadmissible l’esmena.

Oficialment, la proposta no s’ha acceptat per raons jurídiques i per no estar relacionada amb l’ampliació de la UE, però fonts del PSC ja van avançar el mes passat que Raimon Obiols no hi donaria suport, mentre que pel que fa al PP, l’eurodiputat Alejo Vidal-Quadras ja va titllar Tremosa, Junqueras i Romeva de “provincians” i de “fanàtics i incompetents”. No cal dir, doncs, que el PP tampoc veia l’esmena amb bons ulls.

El català és la tretzena llengua més parlada de la Unió Europea (per davant, doncs, de gairebé la meitat del total de llengües oficials), hi té un estatus de semioficialitat i és parlat a tres estats de la Unió i a Andorra. Per si sol, l’ingrés d’Andorra –amb menys de 100.000 habitants– a la UE, asseguraria l’oficialitat de la llengua de manera automàtica.

Es dóna el cas que ahir mateix, Ramon Tremosa va patir un petit incident lingüístic a l’Eurocambra. Les intervencions es poden fer en qualsevol llengua oficial, i Tremosa té el costum de fer les seves en anglès. Ahir va fer aquesta piulada:

Raül Romeva ha confirmat després –des del seu compte @raulromeva a Twitter– els crits dels eurodiputats espanyols: “Jo hi era. Efectivament ha estat trist i desagradable, i tanmateix il.lustratiu.”