La penúltima batalla: talons i trending topics

Quan semblava que la llista unitària havia passat a millor vida, reneix de les cendres pocs dies després de la desaparició de CiU. El President Mas, l’encantador de serps, ídol de les tietes i convers que connecta amb els conversos a la causa, fa una nova aparició en públic per explicar la darrera variant de la llista del president: amb societat civil i entitats i, si cal, ell mateix. Si cal. Sense insistir en convidar altres forces, que ja sap que diran que no. Ahir, la Terribas l’entrevistava amb l’autoritat que li donaven unes sabates de dominatrix portades per a l’ocasió. Resultat, trending topic mundial a Twitter potenciat per: (1) l’exèrcit d’admiradors del president (que clarament va més enllà de les tietes), (2) la colla de gent que hi veu partidisme en la proposta, (3) el debat acusador entre els primers i els segons i (4) els espanyols que, en trobar el trending topic, aterraven pel debat i insultaven a primers i segons alhora.

A veure, res no és casual en política. Convergència necessita atreure la meitat d’Unió a la seva llista sense que sembli que els fa una OPA i, alhora, necessita difuminar la seva marca que, per molt que estigui en fase de refundació, en moltes oïdes encara sona a cas Palau o a cas Pujol. Al capdavall, la marca que Convergència pot exhibir orgullosa té només tres lletres i es diu Mas. Un president imputat per demòcrata, bon comunicador i amb un discurs que ja no requereix de metàfores marineres per fer-nos entendre allò que, amb Duran, mai podia dir pel seu nom. Els mèrits són evidents, però això no vol dir que la motivació per reeditar la llista unitària sigui del tot innocent i no tingui tant d’estratègia de país com de partit. Fins aquí, tot ben legítim.

El cas és que les visions simplistes no ajuden. Ni tot en Mas és càlcul partidista ni ho és en Junqueras però, malgrat tot, sembla que la relació entre convergents i republicans no s’ha acabat de destensar des dels temps del tripartit, i la proposta de Mas no ajuda a fer-ho. Els riscos són que perdem el temps, la il·lusió col·lectiva o els vots necessaris. S’ha arribat a enarborar el concepte de traïdor per a aquells que no volen seguir dòcilment a Mas en la seva darrera proposta, però afortunadament aquí no es donen les condicions per a una guerra civil a la irlandesa —el més greu que et pot passar és que et facin un unfollow o un bloqueig a Twitter—. Ara, si volem guanyar és imprescindible tancar aquesta batalla en qüestió de dies, abans d’encarar la batalla final de les eleccions. És a les mans de tothom. A les mans d’ERC si, descol·locant tothom, s’afegís a la llista transversal que proposa Mas o, en cas contrari, si té la grandesa suficient de no menysprear els nouvinguts a l’independentisme. A les mans de les entitats si acceptessin anar repartides entre les tres llistes per la independència amb alguna fórmula creativa, fer una llista pròpia o continuar la bona feina que han fet com a grups de pressió. I a les mans de CDC si assumeixen que —com Pujol no era Catalunya— el procés no són ells i, per tant, podria continuar encara que la llista de Mas no guanyés. Això sí, el que cal urgentment és que acabin els preparatius i comenci el debat de debò, el dels beneficis i els riscos de la independència. Si no, correm el risc que l’Onze de Setembre vinent la Meridiana aculli els manifestants com si es tractés d’una invasió extraterrestre. Aquest dies es crida unitat, però tothom ha de tenir present que la unitat no es pot forçar. El que sí pot fer cadascun de nosaltres, cada partit i cada entitat, és aportar generositat i confiança, i tota la resta vindrà donada.

Anuncis

Aquí mana la gent

“No sé muy bien quién manda allí”. Aquestes són les estranyes paraules que Rajoy va dedicar a Catalunya —i, evidentment, a Mas— el Dia de la Hispanitat. Tot i semblar un autèntic estirabot, les paraules del cap de l’executiu espanyol pretenien qüestionar el lideratge del seu homòleg català i, d’aquesta manera, afeblir-lo. És possible que el destinatari real del missatge fos Duran —que manté de fa dies un silenci inusual—, o tota la cúpula d’Unió, i que es pugui entendre com una instigació a la rebel·lió contra un president Mas que ja no manaria i que hauria esdevingut hostatge de Junqueras. Ja se sap que no calen espurnes gaire potents per atiar la fúria de Duran contra Junqueras. Però les paraules de Rajoy es poden analitzar també a un altre nivell i, per fer-ho, res millor que un petit conte i una cita. El conte forma part de la novel·la històrica Victus d’Albert Sánchez Piñol:

Una princeseta castellana es casa amb un principet català. Ella se’n va a viure a Barcelona, i el segon dia un criat li fa un desaire. La nena li ha demanat un got d’aigua, o l’orinal, no ho sé, i el criat li respon que se’l vagi a buscar ella. Com és natural, la princesa castellana recorre al seu marit, i demana que assotin aquell insolent. El príncep s’arronsa d’espatlles: «Em sap greu, senyora meva —li diu—, però no us puc satisfer.» Ella li demana, a punt de tenir un atac, que com pot ser allò. «Doncs perquè aquí, a diferència de Castella —respon l’afligit maridet—, la gent és lliure.»

Recordem les paraules clau al final del conte, la gent és lliure, i passem a la cita. L’any 1840, en resposta al bombardejament de Barcelona per Espartero, uns milicians catalans van provocar el primer esfondrament de la Ciutadella al crit de “porque somos libres, porque somos catalanes” (l’historiador Josep Fontana ho recull en aquesta entrevista). Però és que, a més, expliquen que ho han fet perquè per a la construcció de la fortalesa militar s’havien sostret uns terrenys que pertanyien a la gent. L’han enderrocat, per tant, perquè són lliures i perquè són el poble —són catalans— i volen tornar al poble allò que li pertanyia.

Captura de pantalla 2014-10-13 a les 16.23.15

La Ciutadella abans de l’enderrocament definitiu del 1878.

Qui mana a Catalunya? La pregunta ens produeix perplexitat per l’ús del verb manar i perquè qüestiona que qui mana sigui, com és natural en la tradició catalana, el poble. És per això que la rèplica de Felip Puig hagi estat que “a Catalunya mana el govern del poble, que és qui expressa un desig que després lideren unes institucions” i hagi reblat el clau dient “no sé si ho té molt interioritzat, això”. Doncs és molt possible que Rajoy no ho tingui gens interioritzat. Fins ara hem vist com, des de la premsa i el poder polític de l’Estat, s’interpreta un procés dirigit per ciutadans lliures com si fos la dèria d’una sola persona. Que ho fan així moguts per la mala fe? Probablement. Però també cal entendre que la visió castellana del poder és molt més vertical. Hi ha d’haver algú que mana. Si la població es revolta, és algú —dels que mana— qui l’ha induït a fer-ho. No hi ha moviments espontanis, orgànics, en xarxa, sinó dirigits i planificats des de dalt. Entendre això dóna una altra perspectiva a la frase “no sé muy bien quién manda ahí”. El problema de Rajoy, però, és que la visió catalana del poder és més propera a l’ideal de la democràcia, que literalment vol dir govern del poble. Per això, en democràcia i en un context en què el recurs a la violència és impensable, la gent no només farà fora els que manen per triar-ne d’altres. A Catalunya, la gent —perquè són lliures i perquè són catalans— decidiran de quina manera es volen relacionar amb un estat que no ha canviat de mentalitat des dels temps de Felip V… o abans.

Benvolguts compatriotes

En l’últim missatge de Cap d’Any, el president Mas ha tornat a recórrer a la seva fórmula habitual d’obertura: “benvolgudes i benvolguts compatriotes”. Mentre Montilla obria amb un asèptic “bona nit a tothom” —i que es doni per al·ludit qui vulgui— o amb un cosmopolita “benvolguts ciutadans” —com Maragall—, Pujol, en canvi, sempre havia començat dient “benvolguts compatriotes”. Dos models, per tant: el convergent, que fa ús del concepte de pàtria, i el socialista, que recorre a la idea de ciutadania, potser manllevada del famós “ja sóc aquí” de Tarradellas que anava precedit d’un “ciutadans de Catalunya”. S’ha dit que quan Tarradellas va tornar de l’exili, va preferir no dir simplement “catalans, ja sóc aquí” per no excloure ningú en una Catalunya canviada per les onades migratòries. Va ser Francesc Macià —com Tarradellas, lligat a ERC— qui va pronunciar aquell “catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”, però, és clar, això va ser en una època en què encara no imperava la correctesa política.

Catalans, Catalunya!

Publicació de la Generalitat de Catalunya, 1938.

En qualsevol cas, hi ha qui no veu amb bons ulls tractar de compatriotes només als catalans deixant fora, per tant, la resta d’espanyols. Tant si té sentit com si no, hi ha qui ho viu com una exclusió; la llàstima és que acostumen a ser els mateixos que quan s’inclou el País Valencià i les Illes als mapes del temps de TV3, protesten perquè llavors són massa inclusius. Fernando Ónega, concretament, un dels cronistes que prenen el pols a l’opinió madrilenya per als mitjans del grup Godó, escriu avui aquesta curiosa reflexió a La Vanguardia en relació al discurs de Cap d’Any:

A Madrid sents això de “compatriotes”, que ho va dir diverses vegades, i la primera pregunta és: s’estarà referint a mi, que sóc gallec, o només la Meritxell, que és la meva companya de pupitre? Me’n vaig al diccionari: “Compatriota, persona que és de la mateixa pàtria que una altra”. Entenc que parla només per a Catalunya i els seus ciutadans, no em sento al·ludit. El missatge no és per a mi. La pàtria de Mas és la catalana, no la pàtria espanyola. Els compatriotes del president no són els espanyols.

Es pot dir el que es vulgui d’aquest paràgraf però, potser sense voler-ho, Ónega ha identificat l’arrel de l’etern conflicte entre Catalunya i Espanya: (1) l’existència d’una pàtria, o nació, en territori espanyol que no es correspon a la majoritària (la del “nacionalisme banal” protegit per l’Estat) juntament amb (2) el no reconeixement d’aquesta nació per part del mateix Estat. La reflexió de Fernando Ónega seria impensable al Regne Unit, on mai es qüestiona que Escòcia sigui una nació. I és justament això —l’evidència que els escocesos són un poble diferenciat— el que ha permès convertir un possible conflicte en un referèndum acordat.

Ara, la conyeta del cronista sobre la paraula compatriotes no vol dir que els espanyols no reconeguin Catalunya com a nació “en la intimitat”. Si més no, aquesta és la conclusió que extreu Germà Bel —un altre exfederalista— al seu llibre Anatomia d’un desengany arran d’un recull d’estudis sociològics de diferents autors, des de la transició fins l’actualitat, on el grup catalans és percebut arreu d’Espanya com a molt diferent del grup espanyols i fins i tot més llunyà que el grup europeus*. A l’Estat hi ha, per tant, una consciència clara del fet que Catalunya és una nació diferent. Els lapsus linguae sempre són reveladors, i el que va tenir Esperanza Aguirre quan defensava la permanència d’Endesa en “territori nacional” davant l’OPA catalana no podia ser més clar. El que li faltava a Espanya era l’acceptació conscient, negre sobre blanc, d’allò que ja té a l’inconscient —i que va ser la causa del lapsus de l’Espe—, allò que estava escrit a l’últim Estatut abans que el Tribunal Constitucional ho eliminés: que Catalunya és una nació. Ara, però, acaba de començar l’any en què caldrà demostrar-ho.

____________________________

* Dos exemples. Primer, l’anàlisi d’agrupaments de Rodríguez, Sabucedo i Arce de 1991, que oferia els resultats següents: gallecs amb bascos, catalans amb europeus i andalusos amb espanyols. Segon, l’anàlisi d’estereotips de Sangrador García del 1981, del qual es desprèn que la “preferència” envers els catalans per part dels altres grups territorials és la més baixa de totes després de la dels bascos, i a força distància:

IMAG0360

Estratègies, principis, equilibris

L’ampli acord sobre la pregunta i la data de la consulta pot agradar o no, però té una virtud indiscutible: ha accelerat novament el procés i ha cohesionat els partits, de manera que en la partida d’escacs que juguen els governs català i espanyol, la part catalana torna a tenir avantatge i a l’espanyola li toca moure peça. En una situació com l’actual, és molt difícil preveure res. N’hi ha que tenen clar que hi haurà eleccions plebiscitàries i victòria dels partits independentistes. O que hi haurà primer eleccions i, després, un referèndum per ratificar una declaració unilateral d’independència. N’hi ha que pensen que tot està planificat per avançat, però la realitat és que tot és tan complex que una planificació detallada sembla impossible.

Una estratègia general sí que es pot traçar i, en aquest sentit, sembla clar que s’està repetint l’esquema de l’Estatut, que més tard s’ha repetit en l’estratègia del pacte fiscal, i que en tots dos casos ha portat a afiançar la majoria independentista. És difícil que, tal com està tot, no es torni a repetir el mateix esquema. Catalunya es planteja des de fa vuit anys objectius cada cop més ambiciosos per sortit de l’atzucac en què es troba. Mentrestant, puja una nova generació que a banda de tenir ben pocs lligams sentimentals amb Espanya (com ens recorda Gabilondo), no coneix la por secular que les anteriors han tingut al poder de l’Estat. La immigració —la dels anys 60 i 70 i també la nova— veu cada cop més la independència com la veritable llum al final del túnel. Però els col·lectius com Súmate no apareixen només com a expressió del malestar per l’escanyament econòmic, sinó que també hi juga la dignitat. El sentiment de pertinença dual espanyol-català de bona part de la immigració va donant pas a una lleialtat nova amb la terra d’acollida; una terra que, als ulls de molts, es perfila com un nou país. Iniciativa per Catalunya i Unió poden optar per la independència (el sí-sí) si Espanya continua negant-ho tot, i els sectors econòmics que fins ara s’havien mostrat reticents ja han disparat les alarmes de la CEOE segons el seu president (català), que ho veu com un fet de “gravetat important i extrema”.

La part catalana ho està fent bé. Mas no es va acovardir pel resultat electoral i va decidir tirar pel dret fent els equilibris necessaris dins i fora de la coalició de govern. Hi ha hagut pressupostos. Hi ha hagut data i pregunta. I hi ha unitat. Bo i sabent que no hi ha una recepta màgica, apunto aquí cinc principis —en forma de paraules clau— que em semblen imprescindibles perquè, dins de la imprevisibilitat de tot plegat, es pugui continuar el viatge amb unes mínimes garanties d’èxit:

  1. Raons. No hi ha dubte que allò de carregar-se de raons, dit i repetit, ni era retòrica ni era una idea secundària. Són les raons acumulades les responsables que, en la seva editorial d’ahir, el Financial Times demanés una resposta a Rajoy.
  2. Unitat. No s’ha aconseguit una pregunta única i s’ha apujat el nivell necessari per al sí a la independència, però s’ha guanyat una unitat imprescindible. Ser prou flexibles per afavorir la unitat ha estat molt intel·ligent per part de CDC, ERC i CUP. La majoria de dos terços pot estar a l’abast molt aviat amb diputats provinents del PSC, i sense passar per unes eleccions.
  3. Internacionalització. La victòria o la derrota es juga, sobretot, a Catalunya i al món. Amb Espanya cal dialogar i caldrà negociar, però si es mantenen els punts anteriors (raons i unitat), és Catalunya qui té la paraula.
  4. Democràcia. Un gran actiu de la causa catalana és l’associació evident del referèndum amb el principi democràtic. Demanar el dret a vot i fer-ho als quatre vents (internacionalització) fa que la causa catalana s’entengui més que el missatge espanyol basat en el respecte a lleis “immutables”.
  5. Fermesa. No oblidem que si al final s’ha inclòs la paraula idependència en la pregunta ha estat per la fermesa d’un sector que no ha cedit fàcilment. La massa social que ha demostrat ser capaç de mobilitzar-se ha de mantenir la pressió perquè és la garantia que al final no se solucioni tot amb una transferència bancària.

IMG_0080

Un últim apunt: no es tracta només de potenciar aquests elements sinó d’equilibrar-los; la fermesa i la unitat, per exemple, no es poden portar a l’extrem sense anul·lar-se mútuament. Podem dir que hi ha prou gent que hi treballa amb entusiasme, però seria bo ampliar el cercle encara més. Un dels avantatges del costat català en aquesta partida és que malgrat que a l’altre costat hi ha un govern que disposa de totes les eines d’un estat, del nostre hi ha tot un poble, està mobilitzat i aprèn de pressa.

Gaziel i els castells de sorra

Dins del que podríem anomenar batalles del llenguatge del debat sobiranista, allò que ara resulta rabiosament trending se’n diu moderació. Hi ha d’altres batalles obertes, és clar. Entre les més perilloses hi ha l’expressió estat propi, que en qüestió de setmanes —quan sigui el moment de formular la pregunta— serà el veritable taló d’Aquil·les del sobiranisme. Ara, però, estem distrets amb el significat de la moderació, en la recerca dels moderats i, evidentment, en la caça i desactivació dels radicals que, com es pot endevinar, són tot el contrari dels moderats. La qüestió, per tant, és saber qui són els moderats per inferir per exclusió qui eren els radicals (per estar al dia del tema de la moderació, la millor referència que tinc és l’article de l’Eugeni Casanova a Vilaweb).

Volia fer un apunt sobre la moderació com a actitud en la política catalana. Francesc de Carreras, en el seu article d’ahir a La Vanguardia cita l’antic director d’aquest diari abans de la guerra civil espanyola, Gaziel, en unes paraules que semblen ben actuals: “El separatista creu que és impossible entendre’s amb la resta dels espanyols, i per remeiar aquesta situació, proposa una cosa més difícil encara, que és el desentendre-se’n violentament”. No recorda aquí Gaziel als defensors de la tercera via? Tant Navarro com Duran han dit que si el federalisme (o el confederalisme) és difícil, la independència ho és molt més, si una entesa amb Espanya és difícil, encara ho és més una DUI. L’analogia de fons és, com de costum, ferroviària: un tren fa parades en diferents estacions; uns es volen baixar abans i els altres després. Els moderats, des d’aquest punt de vista, serien els que es conformarien amb un viatge més curt que, per difícil que sigui, és factible, i que igualment ens porta en la direcció que tothom vol. Aquesta visió, però, té uns quants problemes. El primer és que, encara que ho sembli, ja no resulta actual. Possiblement abans de la dictadura franquista, la independència era més difícil que el que ara en diríem nou encaix a Espanya i, per tant, segurament Gaziel tenia raó. Ara, en canvi, es pot argumentar per molt diverses raons que ja no és així. Però hi ha un altre problema en la visió de l’analogia ferroviària, i és que no respon a les lògiques socials i històriques.

La idea de moderació que es despren d’aquestes paraules de Gaziel implica una certa  gradualitat —primer una estació, després ja es veurà— que va assumir el  mateix President Mas. Transició nacional, estructures d’estat i fins i tot estat propi són conceptes pensats per no semblar trencadors, que van en la línia de la gradualitat i, per tant, d’aquesta mena de moderació. L’únic problema és que els canvis històrics no avancen de manera gradual sinó a batzegades. Un dia de primavera decapiten a Joana d’Arc i un dia de tardor s’enderroca el mur de Berlin: en tots dos casos, la història fa un gir sobtat. Les causes del gir s’havien anat gestant, però els fets es precipiten en qüestió de dies o fins i tot d’hores.

castell de sorraEs pot traçar un paral·lelisme amb la física. Un castell de sorra que es va assecant només cau quan la humitat de la sorra ja no és suficient per mantenir l’estructura dreta. No cau de mica en mica, es manté dret durant un temps i aleshores cau relativament de pressa. La Unió Soviètica també es va mantenir estable com a estructura política des del 1922 fins que el 1989 es comença a esfondrar i acaba de fer-ho en un parell d’anys —poc temps comparat amb la seva història—. La formació d’un estat també es pot veure com un canvi de fase. Com l’aigua, que es manté líquida per sobre de zero graus però cristal·litza ràpidament per sota d’aquesta temperatura, un estat és independent o no ho és. No hi ha terceres vies per a l’aigua i no n’hi ha per als països: quan es produeixen els canvis socials necessaris, un país renegocia els lligams amb l’estat del qual forma part o marxa. No existeix la semidependència de la mateixa manera que l’aigua no queda en estat semisòlid de manera estable.

És clar que la moderació com a actitud és àmpliament compartida per la societat catalana. De fet, observant les estelades de l’Eixample o el desenvolupament de la Via Catalana es pot comprovar que aquesta és una rebel·lió tranquil·la de les classes mitjanes, i les classes mitjanes són poc amigues de la radicalitat. Però no ens enganyem. Per molta moderació que se li vulgui imprimir al procés, en algun moment s’arribarà al punt del canvi de fase, al punt en què el castell que s’havia construït s’esfondrarà en qüestió de dies, i segurament en aquest punt es produirà un canvi de legalitat. Serà simplista, llavors, dir que s’han comès il·legalitats i quedar-se tan ample amb aquesta diagnosi. El que haurà passat és que en un procés tranquil i curós, amb una nova arquitectura legal al darrere, s’haurà arribat al punt en què res no podrà ser igual que abans. Tornant als trens, no és que el tren que havia arribat tranquil·lament a una estació federal decideixi anar més enllà. El que tindrem és la decisió de prendre el tren que va a Madrid o el que va a Brussel·les. I si es tria el segon, els canvis seran sobtats.

La lògica del missatge

Si s’ha de reconèixer una habilitat al president Mas és la seva capacitat d’anar fent variacions sobre el mateix tema mentre manté la mateixa melodia. Tot plegat amanit amb metàfores marineres —el viatge a Ítaca, el cop de timó— i innovacions lingüístiques com procés (de ressonàncies kafkianes) o estat propi (en lloc d’estat independent) que ja ens sonen com si s’haguessin dit tota la vida.

Però tot això no és ni natural ni gaire convenient. Potser és una relíquia dels temps en què no es podien dir les coses pel seu nom o potser obeeix als intents de Mas de no espantar el personal (i entengui’s per personal o bé el conjunt dels votants o bé els seus socis d’Unió). Però el cas és que l’elector, com mostra el creixement d’ERC en els resultats i les enquestes electorals, ja no sembla voler ambigüitats ni mitges tintes. Probablement, ja no necessita un excés de metàfores ni perdona les declaracions contradictòries en un mateix partit (cas del PSC i CiU). Perquè hi ha una cosa que als polítics sempre se’ls acostuma a passar per alt: la coherència i la lògica del missatge principal. Uns pocs exemples:

  • Lligar la sortida de la crisi a la consulta, com fa Mas en sintonia amb ERC, hauria d’implicar que la consulta és urgent. Contràriament a la lògica, doncs, ara s’insinua que la consulta pot esperar. I això, no cal dir-ho, afavoreix Junqueras, que té una llista d’afectats per la crisi que recita com un mantra a cada entrevista (els nostres jubilats, els nostres funcionaris, els nostres aturats,…)
  • D’altra banda, mantenir el compromís de fer la consulta el 2014 i, a més, acabar la legislatura, seria força xocant. Si en la consulta surt el SÍ, quin és el pla, passar-nos dos anys més sota sobirania espanyola? Pot ser que, per mil raons, no sigui mala idea, però els ciutadans es poden sorprendre si no se’ls explica el motiu. I no s’ha explicat.
  • S’ha parlat repetidament d’un artefacte anomenat eleccions plebiscitàries i ara es diu que un altre artefacte anomenat DUI (declaració unilateral d’independència) no seria possible. Però això planteja un repte de lògica: figurava que el primer artefacte havia de servir per fer possible el segon. Si ara el segon no és possible, de què serviria el primer? Això, deixant de banda que una DUI pot ser legal d’acord amb el dret internacional i amb el català. I deixant de banda, sobretot, que no fa gaire es va fer una declaració de sobirania que els votants es poden preguntar de què serveix quan la DUI es descarta simplement perquè contradiu la legislació espanyola.

La sobirania i la doble crisi del PSC

El viatge a Ítaca està provocant una realineació del sistema de partits català que és visible a diferents nivells. D’una banda, els partits tenen nous mandats de la ciutadania a favor o en contra del dret a decidir i de la independència. De l’altra, els partits que s’havien mostrat ambigus en la qüestió nacional, com CiU i PSC, pateixen tensions internes que els poden portar a la ruptura. Però mentre CiU és probable que es mantingui unida fins al dia que se celebri la consulta (aquest sembla ser el pacte entre Mas i Duran), el que encara es coneix com PSC pot tenir els dies comptats.

Ítaca

Hi ha una diferència important entre la crisi del PSC i la dels socialistes bascos o gallecs, que també han sortit malparats de les seves respectives conteses electorals. El PSC sumarà a la crisi general del socialisme espanyol una crisi pròpia conseqüència de quedar-se al mig en un moment en què calia definir-se. Segons la imatge suggerida per Xavier Bru de Sala, quan les ribes sobre les quals se sustenta un pont se separen, el pitjor que es pot fer és quedar-se enmig del pont; però aquesta, paradoxalment, ha estat l’estratègia seguida pel PSC en campanya amb els resultats que coneixem.

El socialisme espanyol es recuperarà tard o d’hora. El PSOE pateix una manca de credibilitat que té molt a veure amb les polítiques d’austeritat aplicades a Europa per governs de tots colors i que, per tant, és transitòria. El problema per al PSC és que a la mateixa crisi cal afegir-hi la que resulta de mantenir posicions ambigües o ingènues respecte de la qüestió nacional en un moment en què l’ambigüitat ja no és un avantatge sinó un handicap. No es poden fer jocs malabars com els que practica diàriament l’actual direcció del PSC que, en les seves declaracions, no gosa afirmar que Catalunya no sigui una nació però, en canvi, supedita el seu dret a decidir a les taules de la llei espanyoles. Hi ha hagut moments en què calia afirmar som una nació sense exigir el que això implicava, però quan el moment de reclamar-ne el corol·lari ha arribat, el socialisme català continua parlant de la nació de manera retòrica. Pere Navarro no es cansa de repetir que Mas fa servir la transició nacional com a cortina de fum per tapar els problemes socials, però la realitat és la que és: dos terços dels parlamentaris que ahir van votar van proclamar que Catalunya és sobirana i té dret a ser consultada, i són dos terços que representen ciutadans. A Catalunya Ràdio, ahir mateix un tertulià va fer seva la tesi de la cortina de fum i, poc després, va trucar una dona que, sanglotant, citava el vers d’Espriu:

Aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

El que la cúpula del PSC no ha entès és que la C de les seves sigles, en aquest moment, l’obliga a defensar sense excuses el dret dels catalans a ser consultats. La paradoxa és que el mateix partit viu un procés similar al que viu Catalunya: el PSC necessita urgentment declarar la seva sobirania respecte del PSOE; això el portaria a una escalada de tensió amb la seu de Ferraz, però seria l’única via per evitar la pròpia residualització, tal com li passa al conjunt del país. Ara per ara, però, sembla que la direcció és ferma i porta el partit terra endins, cada cop més lluny d’Ítaca.