Col·laboracionisme

Una de les paraules de Toni Soler citades en l’entrada anterior d’aquest mateix blog ha estat motiu d’una polèmica que s’ha estès com a mínim per Twitter i per les pàgines del diari ARA. En paraules de Soler, “distreure’s de la crua realitat amb pastanagues com el federalisme ja no és un exercici d’ingenuïtat, sinó de ceguesa política o fins i tot de col·laboracionisme”. Endevineu quina és la paraula maleïda? Efectivament, l’última. El diputat Cañas, Jordi Cañas, en ple atac de subtilesa, va reaccionar piulant “qué harán los separatistas con los ‘colaboracionistas’ el día después? Nos cortarán el pelo?”, tot acompanyant les paraules d’una suposada fotografia de col·laboracionistes nazis que podeu trobar en aquesta notícia a Vilaweb.

Vull pensar que aquest humil blog no ha estat responsable de l’esclat de la polèmica. Però a veure, com ha pogut Toni Soler no preveure que un partit com Ciutadans i un diputat com Cañas, que quan ningú els fa pensar en els nazis ells ja tenen la paraula a la boca, no aprofitarien aquesta magnífica ocasió de connectar amb el Tercer Reich? Soler ha aclarit a manera de disculpa que a la paraula en qüestió no li havia volgut donar una connotació historicista.  D’acord, no pensem en un elefant. Però si busquem col·laboracionisme al diccionari de l’IEC trobem el següent:

col·laboracionisme

m. [PO] [HIH] Actitud ideològica i pràctica de qui, en un país sotmès a un règim d’ocupació, propugna i segueix una política d’entesa i de col·laboració amb l’invasor.

És aplicable la paraula en sentit literal? Bé, Catalunya va ser realment ocupada el 1714. En aquell moment, sí que hi va haver col·laboracionistes. Va ser ocupada novament el 1939, i alguns dels col·laboracionistes d’aleshores encara són vius. Tanmateix, titllar els federalistes, així en general, de col·laboracionistes només es pot entendre com a metàfora. Una metàfora, si es vol, desafortunada, però que ben mirat és molt més suau que la gran majoria de comparacions que s’han fet entre els independentistes/separatistes/catalans i els nazis o entre Mas i el mateix Hitler. Els que han fet aquestes comparacions tan directes, alguns d’ells presidents de comunitats o ministres del govern espanyol, s’hi reafirmen i no es fan enrere. S’emet un programa a Telemadrid en el qual s’abusa d’aquestes comparacions i no passa absolutament res: ni tan sols es retira el programa d’internet. I a la web del partit en el qual milita el diputat Cañas, que tant s’ha queixat, es recullen aquestes paraules d’Albert Rivera: “Montilla passarà a la història com el president col·laboracionista amb l’independentisme”. Doble raser? Impunitat per a alguns, i linxament per a d’altres. Algun dia caldrà que revisitem els fets de Carod-Rovira a Perpinyà: des de l’òptica d’una Catalunya sobirana ens farem creus de la crucifixió política que nosaltres mateixos vam ajudar a preparar-li.

Els motius de la ministra

L’any passat, la Comissió Europea va acceptar finançar una sèrie de corredors ferroviaris a la península ibèrica a través de dues connexions amb la xarxa europea: una a través de Catalunya i una altra a través del País Basc. La connexió central, demanada pel govern espanyol, es va rebutjar per costosa i irreal. El dia 15 d’aquest mes, però, la ministra espanyola de Foment, Anna Pastor, va anunciar que reactivaria el projecte del corredor central amb l’esperança que Europa l’acabi de veure amb bons ulls. El govern de la Generalitat, a través del conseller Lluís Recoder, ja ha expressat la seva oposició al “cafè per a tothom” ferroviari, ha titllat l’obra de “faraònica” i s’ha mostrat confiat que Europa no ho entendrà. I ben mirat, des de la conjuntura actual de retallades a tort i a dret, és una decisió que costa d’entendre. L’argumentari d’Anna Pastor, dient-ho de manera suau, es pot qualificar de fluix, molt fluix: “totes les comunitats autònomes mereixen el mateix”, cal evitar una “Espanya asimètrica”, “l’Espanya central també existeix”, etc, etc. Per entendre per què les declaracions són fluixes, convé recordar que la funció principal dels corredors és el transport de mercaderies des la zona de càrrega (ports) fins la destinació (grans nuclis de distribució europeus), no passejar-les pertot arreu perquè ningú se senti discriminat. No es tracta de satisfer tothom, en aquest cas, es tracta de crear un o dos eixos estratègics de distribució de mercaderies.

Fa dos mil anys, el volum de comerç al mediterrani superava amb escreix el comerç del nord, i no era casualitat que les potències de l’època –Grècia o Roma– estiguessin ubicades al sud. Ara, ja fa uns segles que estem acostumats al fet que el nord d’Europa sigui més ric que el sud, però això també és conseqüència dels fluxos comercials. L’eix principal de comerç al s. XX ha estat el que anava entre l’Amèrica del Nord i el nord d’Europa, i el paper dels corredors ferroviaris flamencs, holandesos i alemanys ha estat crucial per assegurar la supremacia del nord. Però els eixos comercials estan canviant i cada cop té més importància el comerç no amb el Far West sinó amb el Far East, principalment Xina i Índia. Joan Amorós, president de FERRMED, posa l’exemple següent: una mercaderia que arriba de la Xina amb destinació a Frankfurt ha de fer la volta per l’Atlàntic per arribar als ports del nord, però el corredor mediterrani permetria descarregar-la al port de València o al de Barcelona i arribar quatre o cinc dies abans. Els fluxos canviarien i el sud sortiria beneficiat. Tot el sud, i és per això que el cafè per a tothom, en aquest cas, no té cap sentit. Vicent Partal ho analitza en aquest video a VilaWeb.

Entre les entranyables tradicions espanyoles, hi ha la de construir infraestructures seguint criteris político-ideològics en lloc d’econòmics però, en aquests temps de crisi, em resisteixo a creure que el govern espanyol es vulgui mantenir tan fidel a la tradició. S’han apuntat altres motius, i podrien no ser descabellats. Foradar els Pirineus per Aragó pot ser una obra faraònica, com ha dit Recoder, però seria la manera d’assegurar que els trens espanyols que van i venen d’Europa no depenen de la connexió catalana ni de la basca. Els serveis d’intel·ligència espanyols funcionen i estan al servei del govern de torn, com vam poder veure quan l’entrevista de Carod-Rovira amb ETA es va esbombar en el moment oportú. Ja sigui el CNI (el Centro Nacional de Inteligencia), ja sigui la FAES (el think tank d’Aznar) o el mateix Rajoy, algú pot haver arribat a la conclusió que el corredor central és estratègic per a un futur incert en una Espanya retallada… territorialment. Algú pot haver alertat el govern de Rajoy de la possibilitat real d’un procés d’independència en les dues “províncies rebels” (Catalunya i Euskadi) que, gràcies a la UE, han de tenir la clau de la connexió amb Europa. A Twitter es comenta.

El nou pati dels diputats

El nou Congrés de Diputats espanyol recorda un pati de col·legi: els seus membres pertanyen a colles –partits o coalicions– que negocien entre elles si faran o no faran pinya –grup parlamentari–. Les notícies que van arribant aquests dies estan molt en aquesta línia i confirmen, d’altra banda, que no hi ha res de nou sota el sol.

Per un cantó, el Partit Popular ja ha dit que parlarà amb tothom excepte amb Amaiur. Segons María Dolores de Cospedal, això és perquè a cal PP no volen rebre grups que “tinguin objectius que no estiguin plasmats en la Constitució”. Però, llavors, un es pregunta per què tenen previst parlar amb ERC. És que potser encara no saben quin és el seu objectiu? El cert és que el PP no pot ignorar ni la seva “ala dura” ni els mitjans afins, que identifiquen sense ambigüitats Amaiur amb Batasuna, i Batasuna amb ETA (ergo, Amaiur és ETA) en un sil·logisme que ja han explorat repetidament: “Carod parla amb ETA” i “Carod és d’ERC”, per tant, “ERC és ETA”; o “ZP pacta amb ETA” i “ZP és del PSOE”, per tant, “el PSOE és ETA”. Al PP farien bé de contractar experts en lògica per assessorar els seus dirigents. De fet, amb un minicurset de lògica aristotèlica ja anirien fent.

A l’altre extrem (ideo)lògic, el món independentista català continua emmirallat pel miracle basc d’Amaiur, que ha requerit temps i diàleg però, de moment, és incapaç de fer les paus a casa seva, com ho fan palès piulades com aquesta:

Els d’Amaiur, però, ja han volgut deixar clar que el seu objectiu és formar grup parlamentari amb les altres formacions basques (PNB i GBai) de manera que puguin defensar millor els seus interessos (i no sona això al que sempre ha fet el PNB al Congrés?). D’altra banda, des de Compromís ja han dit que no tenen “la més mínima intenció” de formar grup amb la coalició ERC-RCat-CatalunyaSÍ. Bé, sempre els quedaran els gallecs del BNG, però llavors ERC ho té difícil per trobar l’aixopluc d’un grup parlamentari.

Els partits fan aliances i es barallen com en un pati de col·legi (per això són partits), però la defensa dels interessos comuns –com molta gent va destacar durant el recompte de vots– hauria d’estar per sobre de la lluita partidista:

Deu ser força ingenu i somniatruites pensar que ERC i CiU podrien formar un sol grup, però no és aquest el model basc? Potser seria hora d’anar prenent exemple.

Independentisme en castellà

El creixement que, segons indiquen totes les enquestes, està experimentant l’independentisme a Catalunya està portant a explorar vies que no fa gaire haurien semblat impensables, com ara fer ús de la llengua castellana sense cap mena de complex. S’han deixat enrera els temps en què en Carod-Rovira es deia Josep-Lluís “aquí i a la Xina popular” per encetar un període en què l’Alfred Bosch, citant Ketama amb tota naturalitat, afirma “no estamos locos, sabemos lo que queremos”. Ha entrat el moviment independentista en una nova etapa?

El cert és que la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) assenyala que un 45% dels votants respondria enfront d’un 24% que triaria el no en un hipotètic referendum d’independència, però quan es demanen les motivacions per al , el percentatge més alt de respostes és el 32% corresponent a l’apartat de “capacitat i desig d’autogestió econòmica”, enfront d’altres conceptes com “sentiment identitari” o “conceptualització de Catalunya com a nació”, que reben percentatges més baixos. Per contra, fins a gairebé la meitat del que votarien no diuen que ho farien per “preservar la unitat d’Espanya” o per “sentiment identitari”. La conclusió és clara: l’independentisme creix en gran part per raons econòmiques i de prosperitat, mentre que l’unionisme té una gran component identitària.

En el context de les dades anteriors es pot entendre millor el desacomplexament de l’independentisme cap al castellà, amb campanyes a Twitter com #vacontigo, on es fa front comú amb els castellanoparlants amb piulades com aquestes:

Adreçar-se en castellà a un sector cada cop més receptiu al discurs sobre el dèficit fiscal pot tenir tot el sentit del món, però és evident que també pot fer reobrir el debat –que no s’ha tancat mai, d’altra banda– sobre els bons i els mals catalans, o sobre quina hauria de ser la rellevància del castellà en una futura Catalunya independent. La polèmica que va generar el programa El convidat sobre els hàbits lingüístics d’un independentista declarat –i ídol per a molta gent– com en Gerard Quintana no és aliena a aquest debat pendent (aquí teniu enllaços a una bona entrevista i a un bon comentari).

Deixant de banda aquests debats de fons, sempre és útil mirar la realitat de cara, i el que no es pot negar és que cap moviment pot aspirar a ser majoritari en la Catalunya actual si deixa de banda la població castellanoparlant. Es poden discutir les bondats de campanyes com #vacontigo però s’ha de reconèixer, si més no, que tenen la virtud de construir ponts amb el sector castellanoparlant més receptiu, que és justament el que pot estar amagat en el 24% d’abstencionistes que hi figuren en l’enquesta del CEO. No és excessiu, un 24% d’abstenció en una pregunta que seria crucial per al futur del país? És important –i així ho està entenent el moviment independentista– fer perdre la por a un hipotètic estat català que alguns imaginen perseguint el castellà. I és urgent crear complicitats i refer uns lligams que sovint es trenquen amb massa facilitat.