Com fer la revolució

L’estiu no només ha començat calurós en l’aspecte meteorològic sinó també en el polític. Si a l’ANC es parla de la “revolució dels somriures”, Ramon Espadaler no en vol ser menys i contraataca amb “la revolució del seny” —what else?, recordem que es tracta d’Unió. El cas és que tothom vol vendre la seva revolució, però el que no és tan clar és com arribar-hi, quina viabilitat té i fins i tot quin és el nivell de sinceritat de cada proposta.

El fracàs de les negociacions i del referèndum grec, per exemple, podria ser la llavor d’un canvi revolucionari en el si de la Unió Europea. Segons el diari italià Il Fatto Quotidiano, Ianis Varoufakis estaria preparant un partit d’abast europeu per lluitar contra les polítiques d’austeritat que imperen a la UE; es podria dir Aliança Europea i tindria a bord noms com Oskar Lafontaine, Paul Krugman o Joseph Stiglitz. El raonament de fons sembla ser el següent: s’ha demostrat que els votants grecs no són suficients per doblegar les polítiques de Merkel, però què passaria si hi afegíssim tots els vots contraris a aquestes polítiques que hi pugui haver a Europa? Si tots els admiradors —i, sobretot, admiradores!— de Varoufakis el poguessin votar en unes eleccions europees, no només es podria aconseguir el que no s’ha obtingut després de reunions esgotadores sinó que, de retruc, tindríem per primer cop un dels pilars bàsics per a la construcció d’una identitat europea: un partit d’abast europeu. En aquest cas, la crisi grega ha obert una oportunitat, hi ha una proposta concreta i un camí per fer-la realitat.

A Catalunya, tothom proposa la seva revolució per al 27S, però perquè una revolució sigui possible, cal una proposta i un camí per arribar-hi. Cal que hi hagi, d’alguna manera, una esquerda en la realitat, en allò que tothom donava per suposat. La competència ferotge que ja ha començat a Twitter entre les llistes de Catalunya sí que es pot i Junts pel sí es traslladarà ben aviat fora de les xarxes i deixarà clar que es tracta d’una lluita entre la revolució d’esquerres espanyoles i la revolució del canvi de marc polític (on s’hi ha de sumar la CUP). Totes dues amb arguments, contraarguments i relats sobre com arribar a la destinació promesa. Veurem enquestes fetes per canviar estats d’ànim, que són els que acaben creant la realitat. Veurem —ja estem veient— revolucionaris d’esquerres que faran apologia del respecte a la llei, que havent esperat tota la vida la revolució, la veuran passar per la Meridiana sense aixecar-se del sofà. I si Catalunya fa finalment la revolució que ha de fer, farà trontollar els equilibris de l’establishment europeu molt més que si opta per ser un peó d’esquerres en el tauler espanyol. Ho sabrem d’aquí exactament dos mesos.

Anuncis

Δημοκρατία

Va anar a la botiga de banderes i en va encarregar una de nou franges, com la grega, però en groc i vermell; a més, va demanar un triangle blau amb una estrella blanca de cinc puntes. Fedon Ampatzouglou, estudiant de literatura hispànica a la Universitat d’Atenes, havia après el català per sorprendre el seu amic de Barcelona el dia del seu aniversari. S’havia indignat quan el seu amic li va dir que el govern espanyol no permetia que Catalunya votés per decidir el seu futur: per a un grec, prohibir la democràcia és un tema seriós. I la foto amb la bandera nova a la plaça Sintagma va fer la volta al món via Twitter, primer, i després, quan el New York Times la va triar per encapçalar una notícia sobre Grècia.

Que un grec faci onejar una estelada aquets dies a Atenes no és del tot anecdòtic. Fedon ho justifica dient que mentre, a Catalunya, els impostos van a l’estat espanyol i molts no en tornen —”i no els deixen votar”—, a Grècia, la UE els ofega l’economia i tampoc els volien deixar votar. Però, populistes o no, els referèndums estan de moda. Escòcia, Crimea, Catalunya, Grècia i fins i tot associacions com l’ANC convoquen referèndums per legitimar decisions. El de Grècia ha estat convocat amb tan poca antelació que alguns han arribat a qüestionar la capacitat del país de poder-lo organitzar; curiosament, de la mateixa manera que Fedon s’ha inspirat en l’estelada per reivindicar la democràcia, el govern grec s’ha inspirat en la pàgina de la consulta catalana del 9N per a la pàgina de la campanya.

Captura de pantalla 2015-07-05 a les 17.50.57

Tant en el cas grec com en el català hi ha hagut moviments a nivells superiors —europeus en el cas grec, espanyols en el català— per impedir el dret a vot. Una diferència evident és que Grècia és un estat i ha convocat un referèndum, mentre Catalunya ha hagut de recórrer a la imaginació per fer com si fes un referèndum i, per tant, aquells que, com Podemos, veuen natural que els grecs decideixin, no tenen gaires problemes per estar en contra que els catalans facin el mateix. Per què? Perquè no només no és un estat, Catalunya, és que per a molts és dubtós que sigui un demos, un poble. Veurem si, finalment, grecs i catalans desafien l’establishment i, si és així, fins a quin punt podran mantenir el desafiament. En qualsevol cas, la paraula clau és δημοκρατία, el govern del poble.

A quina banda és en Pere Navarro?

En una entrevista d’avui mateix a RAC1, Pere Navarro ha tornat a insistir en les seves tesis dependentistes i ha afirmat “defenso les llibertats de Catalunya dins un model federal. Demanaria que no se’m col·loqués a l’altra banda”. Des d’aquí, no voldríem col·locar-lo a cap banda de manera gratuïta sinó després d’escoltar els seus arguments. Que parli de la independència del seu país és bo perquè n’hi ha que pensem que la veritat té més força que la mentida. I puix Navarro parla català, vejam què diu.

El primer secretari del PSC, alineant-se amb la delegada del govern espanyol a Catalunya, ha assegurat que “sortir d’Espanya és sortir d’Europa”, malgrat que aquest sigui un sil·logisme controvertit que està esdevenint, per cert, l’amenaça contemporània que substitueix aquella tan clàssica de treure els tancs al carrer. Dir-ho amb la seguretat amb què ho ha dit Pere Navarro fa intuir a quina banda se situa. Però hi ha una raó per la qual el sil·logisme anterior perd força cada dia que passa. Hi ha possibilitats reals que Grècia surti de l’euro i qui sap si, després, de la mateixa Unió Europea. Hi ha possibilitats reals que, a continuació, Espanya segueixi el mateix camí i, en aquestes circumstàncies, hi ha possiblitats reals que una Catalunya independent compleixi els requisits per ser al club de l’euro mentre que Espanya romangui fora. Només són possibilitats, però posats a explorar-les…

Pere Navarro també ha afegit que espera “una Catalunya que lideri Espanya i Europa, i això no es pot fer si constantment estàs amenaçant [amb la independència]”. Però des d’aquí no sabem si Navarro s’adona plenament del que ha dit. És a causa de la seva integració a Espanya que Catalunya no té veu institucional a Europa. Pot realment liderar-la en aquestes condicions? D’altra banda, és necessari que Catalunya lideri Espanya i Europa, com vol Navarro, o n’hi hauria prou que, de moment, no s’esfondrés tot? Molt sovint, els deliris de grandesa són l’única via d’escapament dels pobres, dels presoners i dels esclaus, i aquest és un quadre psicològic que s’escau sovint al nostre país i a part de la seva casta política (aquí, caldria incloure també Sánchez-Camacho i Duran). Potser, al cap i a la fi, n’hi hauria prou a ser un país on s’hi estigués prou bé.

Per acabar, ens congratulem que l’Empar Moliner hagi ironitzat sobre unes declaracions de Navarro que ens van causar una profunda estranyesa (i que vam comentar en l’entrada anterior): “Catalunya sola seria un país més petit”. Moliner li dóna algunes voltes i arriba a la mateixa hipòtesi apuntada aquí sobre un possible encongiment:

Què vol dir exactament? No deu pas voler dir que seria més petita perquè ja no formaria part d’Espanya, perquè això és erroni. Espanya seria més petita, sí, però Catalunya no. Si no és que amb la independència, efectivament, Catalunya s’encongís.

Ben mirat, però, no creiem que Navarro pensi que Catalunya s’encongiria. Més aviat creiem que el que passa és que s’ho mira des de l’altra banda.

Barroso, independentista?

Ara que el president Pujol s’ha quedat sense arguments contra els independentistes, sembla ser que una de les figures amb més poder a la UE, el president de la Comissió Europea José Manuel Durão Barroso, coneix molt bé els contraarguments que haurien deixat indefens a Pujol. O almenys, així es dedueix d’un parell de piulades que ha fet públiques l’eurodiputat Ramon Tremosa:

És significatiu que mandataris europeus de primera línia com Barroso estiguin al dia del creixement de l’independentisme a Catalunya. D’altra banda, però, és ben lògic. Si la fallida d’un país com Grècia pot fer trontollar l’economia de la Unió Europea, la independència d’un país com Catalunya –o com Escòcia, o com Flandes– faria trontollar tota la política europea i, de retruc, també l’economia. Certs països i certs cercles de poder a Europa podrien no veure amb mals ulls el naixement d’un estat de tradició democràtica, conviccions europeistes i economia solvent en una posició estratègica de la mediterrània. Qui sap si Barroso pertany a un d’aquests cercles.