La política irreal

La política catalana ha viscut els darrers anys alguns moments d’irrealitat memorables. Com quan els convergents parlaven de fer la transició nacional amb Unió i, acte seguit, Duran feia una nova declaració o publicava un nou full dominical aigualint totes les expectatives. Ara sembla surrealista recordar que Mas elaborava discursos en els quals parlava d’independència sense esmentar la paraula i comptava amb Unió sense tenir-la veritablement amb ell. Però dins del món convergent es justificava així: ja vindran cap a nosaltres! Es recordava que la gran majoria d’alcaldes d’Unió eren independentistes, que Unió era un partit originalment independentista, que no podia ser que ens deixessin arribat el moment. I què ha passat? Que el partit, o la cúpula, o tot plegat, ha preferit el trencament intern i la irrellevància abans que canviar de bàndol. Perquè recordem-ho, en la Catalunya actual —no en la mítica dels fundadors d’Unió—, Unió era a l’altre bàndol del sobiranista, és a dir, en l’unionista. Per molt que es queixin de manca de matisos, el moment actual no n’admet, de matisos a la llibertat: o s’hi està a favor o s’hi està en contra. Recordem, si no, el PSC, un altre cas de “reivindicació dels matisos”. Si durant l’interregne de Pere Navarro, el mantra socialista es deia consulta legal i acordada, en el regnat d’Iceta ha passat a ser volem decidir per quedar-nos a Espanya.

I ara que tant Unió com el PSC han triat obeir les cúpules respectives, es genera l’expectativa sobre l’entorn de CSQEP-Colau-Podem. Un nou déjà vu. Les tensions a les xarxes, aquests dies, són tan evidents com en els bons temps de les piulades amb la foto de Duran al Palace. Hi ha, d’una banda, els que intenten atreure aquest món al sobiranisme, conscients que els necessiten si volen tenir una majoria folgada (entorn ERC) i aprofitant el fet que, a Barcelona, està en posició de feblesa. De l’altra, hi els qui carreguen contra les incongruències d’un sector que consideren unionista, sobre el qual no tenen cap raó important per pensar que pugui canviar de bàndol (sector convergent) i que, per acabar, se situa als antípodes ideològics. De fet, si ens guiem per l’experiència amb Unió i el PSC, els partits són estructures rígides que abans de canviar, es trenquen. Però el joc d’estratègies està obert. Com a exemple, un parell de piulades i de respostes.

1.

csqep2

2.

hisenda

Anuncis

L’espantall de la dreta catalana

Ens trobem en una fase interessant de l’anomenat procés. Hi ha gent que abans s’adheria a l’statu quo contrari a la independència d’una manera més o menys activa. No la consideraven o la menystenien per absurda, o per inimaginable, o per ser part de l’ideari d’un grupuscle unit per referents romàntics basats en la llengua i en la història. És quan l’argument principal per la independència girava al voltant del concepte de nació i quan els partits que ja no eren regionalistes s’autodefinien com a nacionalistes amb tot l’orgull del món. Ara, tot s’ha capgirat. Des de l’esquerra, es reivindica l’oficialitat del castellà en una futura Catalunya independent i, des de la dreta, l’adjectiu “nacionalista” fa més nosa que servei. S’ha destacat que el nou independentisme ja no és nacionalista perquè no es basa en cap concepte abstracte de nació més enllà del temps i l’espai. Es pot dir, al contrari,  que es basa en una comunitat que aquí i ara es considera lliure per decidir el ser destí, que té un projecte de convivència d’identitats diverses, que assumeix l’ideari republicà i que vol més poder polític per defensar els seus ciutadans amb garanties. D’això se’n pot dir nació, si es vol, però té ben poc a veure amb la que es reivindicava fa vint anys.

Des d’aquest punt de vista, l’esquerra hauria de ser la primera interessada a subscriure el projecte i llençar-s’hi per poder-hi aportar la seva empremta en un futur procés constituent. I aquesta és la feina que està fent ERC en la seva cerca i captura de l’exvotant socialista i la que fa la CUP des de posicions ideològiques més extremes —o més coherents, segons com es miri— i des d’una perspectiva també més romàntica —on hi entren els Països Catalans—. És també la feina que està fent el Procés Constituent de Forcades i Oliveres des de posicions properes a la CUP. El votant que falta, el que encara fa tombs despistat i es resisteix a entrar en el joc, és una part del votant d’ICV i gran part del del PSC. Aquests sectors van abraçar amb entusiasme la teoria de la cortina de fum de Mas en un primer moment, i ara que l’aposta convergent sembla clara i es fa difícil continuar defensant que tot plegat sigui una fugida endavant, es diu que la dreta ens acabarà traïnt o que Pujol ha governat durant tants anys que Catalunya es pot considerar, de fet, de dretes i que no hi ha res a fer. És discutible que Catalunya sigui de dretes, però el millor del cas és que tot això es diu mentre la dreta més salvatge que s’ha vist a Espanya des del final de la dictadura aprova lleis tan regressives que no són pròpies de cap altre país de la Unió Europea. I d’aquesta manera, tot rebutjant una Catalunya independent que seria governada de tant en tant per una dreta homologable a la de la resta d’Europa, accepten continuar dins d’una Espanya on la dreta, quan governa, es carrega tot allò que troba al seu pas: autonomia, llibertats, avortament o laïcitat a l’escola. Fins a quin punt alguns progres catalans continuaran fent el joc a la dreta espanyola per tal de no tenir una dreta catalana que, de tant en tant, mani de veritat en un nou estat? Aquest és un misteri que no aconsegueixo resoldre. En el debat de TV3 per les eleccions europees, el candidat per ICV-EUiA Ernest Urtasun va cridar explícitament a castigar CiU a les urnes. No ho va fer, que jo recordi, en referència a cap altra formació de dretes ni d’esquerres. Que les esquerres guardin ressentiment amb les dretes en moments en què gran part de la població s’empobreix és comprensible, però per què aquesta part de la progressia dirigeix el seu odi contra la dreta catalana i no l’espanyola? Les hipòtesis: que pateixen una mena de síndrome d’Estocolm d’Espanya o autoodi cultural o… En qualsevol cas, si aquest sector fes un càlcul fred i serè arribaria a la conclusió que la tradició política catalana basada en el pactisme i més propera ideològicament a Europa li convé més que la confrontació permanent que es dóna a Espanya entre dretes i esquerres, per molt vigoritzant que sigui. Un exemple il·lustratiu és l’educació, que a Espanya veu sorgir una nova llei a cada canvi de govern i a Catalunya, en canvi, és el resultat d’un pacte majoritari i, amb això, guanya una estabilitat que només es veu amenaçada en aquests moments per la llei Wert provinent de Madrid.

El resultat de les eleccions europees llegit en clau catalana potser ens donarà una pista sobre la possibilitat que tindrien les esquerres en el nou sistema de partits que s’està perfilant.

De la cortina de fum al clima de crispació

pere-navarroEn molt poc temps, el PSC ha passat del discurs de la cortina de fum al del clima de crispació. Segons la teoria de la cortina de fum, el sobiranisme hauria estat el darrer subterfugi de CiU per desviar l’atenció de la política de retallades i de malestar social. Segons els socialistes, les preocupacions de la gent anirien per una altra banda: arribar a fi de mes, trobar feina, no ser desnonats. Aquest és el malestar social del qual parlava el PSC fins no fa gaire, i és per això que ha insistit, per exemple, en el tema de les beques menjador tot esquivant com ha pogut l’incòmode debat sobiranista. Però era clar des del començament que si el sobiranisme era una cortina de fum de CiU, es tractava d’una aposta molt arriscada on hi havia en joc el capital polític de Mas i la necessitat d’una rectificació passat el temps. I passats uns mesos ens trobem que no només no rectifica sinó que hi ha data i pregunta per la consulta, que la mobilització ciutadana continua imparable i que els sindicats —que havien estat els aliats tradicionals del PSC en la societat civil— donen suport al procés lligant definitivament la qüestió nacional amb la social. 


Davant aquesta situació, què pot fer un PSC segrestat per una cúpula que margina el seu propi sector sobiranista i on hi ha veus que en reclamen obertament l’expulsió? Un PSC que es veu engolit per un remolí en unes aigües que no controla necessita agafar-se a qualsevol cosa que tingui a l’abast. L’última troballa, doncs, no ha d’estranyar: fer servir un incident que va inclòs amb el sou de qualsevol polític de qualsevol lloc del món per denunciar un clima de crispació i enfrontament civil inexistents. Que la utilització de la plantofada a Pere Navarro és barroera ja s’ha dit prou. Navarro diu no conèixer la dona, però la descriu com de classe mitjana i cita un insult genèric (i poc aclaridor) que li va adreçar. A partir d’aquí, és lícit preguntar-se per què no ha tingut gaire pressa a denunciar l’agressió —dificultant-ne d’aquesta manera la identificació— però s’ha afanyat a denunciar com a causa un suposat clima de crispació creat, segons ell, pel debat sobiranista. També és lícit demanar-se per què no atribueix els fets al gran desprestigi de la classe política o per què descarta el clima de tensió, més real, que és conseqüència de la crisi econòmica. No era aquesta, segons el PSC de només fa uns mesos, l’única preocupació real dels ciutadans, mentre que el sobiranisme era només la cortina de fum inventada pel govern? La contradicció és clara, però la connexió plantofada-sobiranisme li interessa ara al PSC per un motiu evident: l’última taula de salvació que ha trobat per aturar el procés és associar-lo a tensió social i a violència, com intenten fer sense èxit tant PP com Ciutadans, fet que explica l’adhesió entusiasta d’aquests partits a la interpretació de Navarro. Sabent-ho o no, l’aposta de Navarro abona la tesi/amenaça d’Aznar segons la qual abans es trencarà Catalunya que Espanya, però és una aposta arriscada per al propi PSC.


Arriscada, en primer lloc, perquè s’arrisca a fer el ridícul. En segon lloc perquè, apuntant-se a les tesis del PP i C’s, baixa a un terreny de joc que no li és favorable i on aquestes sigles compten amb molta més experiència. En tercer lloc perquè l’escalf que pot aconseguir des d’Espanya s’assemblarà més a l’abraçada de l’ós si els aliats naturals que troba Navarro són Rosa Díez o les tertúlies espanyolistes. Però per sobre de la manca de visió estratègica que el PSC està demostrant amb l’incident de Navarro d’aquest cap de setmana, hi ha un fet ben clar i trist: que els socialistes utilitzin un fet aïllat per alertar d’un conflicte inexistent només pot servir per ajudar a crear-lo, i això és irresponsable i greu. I té molt poc a veure amb la història d’un partit que, contràriament, era vist com a garant de la cohesió social catalana. Ara, també pot ser que tot plegat sigui conseqüència de la manca de cintura política de Pere Navarro. No caldria que en tingués tanta com el ministre Calomarde de Ferran VII que, en rebre una bufetada de part de la infanta Lluïsa Carlota com a protesta per la restauració de la Llei Sàlica, va respondre “mans blanques no ofenen”. Només li demanem la prudència que han tingut tants polítics quan han sofert petits incidents per molt diverses causes.

La tupinada de Collboni

Abans de dir el que he vist avui a la seu del Raval del PSC voldria deixar clar que mai, quan vaig viure a l’Índia, vaig sentir animadversió pels pakistanesos. I que ara, que visc a Ciutat Vella de Barcelona, baixo a comprar l’aigua, la cúrcuma i els picles de mango als pakis del meu carrer. No crec en els murs ni en els controls migratoris i crec, en canvi, en la unitat humana.

Dit això, avui he vist cues de pakistanesos a la seu socialista del carrer dels Àngels. Famílies, homes i dones, però sobretot força grups d’homes. He vist dos pakistanesos que li donaven a un tercer una papereta preparada per votar pel candidat Collboni. He vist com, veient que l’home no sabia escriure (en català o castellà, s’entén), li omplien la papereta amb les dades que demana el PSC per poder votar. He vist, mentre feia cua, amb pakistanesos davant meu i darrere meu, com un dels homes de la cua portava uns papers amb la foto de Jaume Collboni. També he vist apoderats. El que m’ha rebut, que era de la Laia Bonet, m’ha preguntat si era del partit, i jo li he donat més explicacions de les que calia: que si em semblava interessant participar en unes primàries obertes, que si ja havia donat les meves dades… He vist els apoderats, mentre esperava a la cua, cada cop més preocupats. Tots? No, tots no. Tots excepte l’apoderat de Collboni. Ha passat davant meu, s’ha adreçat amb familiaritat al grup de pakistanesos que estaven a punt d’entrar a la sala de votació i els ha donat les gràcies per venir. Per la manera en què s’hi ha adreçat, era evident que els coneixia i que havien parlat prèviament. Més tard, un cop dins de la sala, el mateix apoderat es movia com peix a l’aigua, buscant formularis, bolígrafs i el que calgués perquè els pakistanesos entressin les dades. Els altres apoderats, amb cara de preocupats.

No només els apoderats estaven preocupats. He vist també un pakistanès preocupadíssim. Per què? Perquè portava un document que acreditava on treballava, però no on vivia i, per tant, no podia votar. I per saber si podia arribar a temps a votar amb la informació necessària, ha preguntat a quina hora tancarien les urnes. Després ha marxat ben ràpid.

El PSC ha organitzat unes primàries obertes on tothom tenia dret a votar si pagava un euro i signava un paper on desitjava sort electoral al partit (aquest detall més aviat cutre anava dirigit als promotors i seguidors de la campanya del candidat Jordi Martí, els mateixos que l’apoderat de Laia Bonet m’ha semblat que volia detectar). Però el cas és que tothom podia votar si volia. Pakistanesos inclosos, per suposat. El que resulta sospitós és que un col·lectiu determinat com aquest estigui interessat massivament en les primàries del PSC i amb cares de transcendència, com si s’hi juguessin alguna cosa important. I és encara més sospitós per qualsevol que ho hagi vist que portessin fotos i paperetes d’un candidat concret i que mostressin familiaritat amb l’apoderat d’aquest candidat i no amb els altres.

No puc dir quin és el motiu de les cues de pakistanesos a la seu del Raval, però sí explicar allò que els altres apoderats comentaven, indignats i fora del recinte, amb qui volgués parlar amb ells. Segons deien, Jaume Collboni o els promotors de la seva campanya haurien escampat per les mesquites de Barcelona que, si el votaven, s’accelerarien els tràmits per donar-los la nacionalitat. Si jo sóc pakistanès, em donen un euro per votar (com també es diu que s’ha fet) i em prometen la nacionalitat, què puc perdre per acostar-me un dissabte a la tarda a una seu electoral?

Al final d’aquest enllaç (sota el títol Ja portaven les paperetes preparades) trobareu l’àudio de l’entrevista que Jordi Basté ens va fer a l’Albert Sort i a mi a El món a RAC1 arran dels fets descrits aquí. I en l’entrada següent d’aquest blog trobareu una reflexió sobre les acusacions de xenofòbia que han escampat persones de l’entorn del PSC.

IMG-20140329-WA0001

IMAG0567

IMG-20140329-WA0002

La llengua, encara

El que podríem anomenar despertar sobiranista dels darrers anys compta amb una bona colla d’arguments. N’hi ha de caire competencial, de concepció d’estat, prorepublicans, de justícia o eficiència econòmica, de prioritats culturals, de projecció de futur, educacionals… i encara ens en faltarien molts. N’hi ha un, però, que havia estat un dels més importants de l’independentisme tradicional (de quan era minoritari, vaja), i és l’argument lingüístic. Com la resta de motius d’aquell temps, lligava més amb una concepció romàntica de la qüestió i es podia resumir amb el sil·logisme següent:

1. Si un territori té una llengua, cultura i història diferenciades, és una nació.
2. Tota nació té dret a l’autodeterminació.

Aplicant aquests punts i només amb la lògica aristotèlica a la mà, el Parlament anava proclamant cada tants anys que Catalunya tenia dret a l’autodeterminació, amb el vist-i-plau, per cert, d’un PSC convençut que el sil·logisme, dit hipotètic, continuaria sent hipotètic pels segles dels segles. Estranyament, el moment de la veritat per exercir-lo no arribarà perquè el sil·logisme hagi convençut les ments confuses —amb l’ajut de Déu o de Twitter—, no; simplement arribarà perquè la nació teòrica s’ha anat sentint nació real, perquè ha sorgit un projecte de convivència alternatiu a un altre que fa aigües i perquè s’ha pres consciència de greuges que no haurien d’haver existit mai. Un d’ells, el lingüístic. Encara.

Quin argument racional, si no, pot justificar que el català, amb 10 milions de parlants, no sigui llengua oficial de la Unió Europea i ho sigui, en canvi, el maltès, amb menys de mig milió? Que cal ser estat a la UE? Doncs siguem estat! Quin argument es pot esgrimir per defensar que el castellà sigui de coneixement obligatori (article 3 de la Constitució) i el català no ho sigui en el seu propi domini lingüístic (com proposava un article de l’Estatut tombat pel TC)? Que cal controlar l’estat? Doncs siguem estat per controlar-lo! La plena igualtat de drets lingüístics entre els ciutadans espanyols va passar a un segon terme en els equilibris de la transició, segurament perquè el salt que van poder fer les llengües no castellanes va ser prou important en aquell moment. Però allò que serveix en un moment històric, no necessàriament serveix en un altre. Després de gairebé quaranta anys, no només no s’avança en la igualtat sinó que es retrocedeix a un model neofranquista. Ara en Wert no gosaria afirmar, com va fer Suárez, que el català no serveix per fer “química nuclear” (casualment, el castellà tampoc perquè, en tot cas, seria “física nuclear”), però sí ha gosat dir que cal “espanyolitzar” (llegeixi’s castellanitzar) els alumnes catalans. En un moment en què a Catalunya es demana un tracte lingüísticament igualitari, a Espanya es creu que hem anat massa lluny. L’avantatge és que aquest punt es pot entendre molt bé a la resta del món.

La Plataforma per la Llengua va fer un resum excel·lent de la situació del català a la Unió Europea. Està disponible en català i traduït a l’anglès. Ara que el món es comença a preguntar què volen aquests catalans, es prega difusió.

Estratègies, principis, equilibris

L’ampli acord sobre la pregunta i la data de la consulta pot agradar o no, però té una virtud indiscutible: ha accelerat novament el procés i ha cohesionat els partits, de manera que en la partida d’escacs que juguen els governs català i espanyol, la part catalana torna a tenir avantatge i a l’espanyola li toca moure peça. En una situació com l’actual, és molt difícil preveure res. N’hi ha que tenen clar que hi haurà eleccions plebiscitàries i victòria dels partits independentistes. O que hi haurà primer eleccions i, després, un referèndum per ratificar una declaració unilateral d’independència. N’hi ha que pensen que tot està planificat per avançat, però la realitat és que tot és tan complex que una planificació detallada sembla impossible.

Una estratègia general sí que es pot traçar i, en aquest sentit, sembla clar que s’està repetint l’esquema de l’Estatut, que més tard s’ha repetit en l’estratègia del pacte fiscal, i que en tots dos casos ha portat a afiançar la majoria independentista. És difícil que, tal com està tot, no es torni a repetir el mateix esquema. Catalunya es planteja des de fa vuit anys objectius cada cop més ambiciosos per sortit de l’atzucac en què es troba. Mentrestant, puja una nova generació que a banda de tenir ben pocs lligams sentimentals amb Espanya (com ens recorda Gabilondo), no coneix la por secular que les anteriors han tingut al poder de l’Estat. La immigració —la dels anys 60 i 70 i també la nova— veu cada cop més la independència com la veritable llum al final del túnel. Però els col·lectius com Súmate no apareixen només com a expressió del malestar per l’escanyament econòmic, sinó que també hi juga la dignitat. El sentiment de pertinença dual espanyol-català de bona part de la immigració va donant pas a una lleialtat nova amb la terra d’acollida; una terra que, als ulls de molts, es perfila com un nou país. Iniciativa per Catalunya i Unió poden optar per la independència (el sí-sí) si Espanya continua negant-ho tot, i els sectors econòmics que fins ara s’havien mostrat reticents ja han disparat les alarmes de la CEOE segons el seu president (català), que ho veu com un fet de “gravetat important i extrema”.

La part catalana ho està fent bé. Mas no es va acovardir pel resultat electoral i va decidir tirar pel dret fent els equilibris necessaris dins i fora de la coalició de govern. Hi ha hagut pressupostos. Hi ha hagut data i pregunta. I hi ha unitat. Bo i sabent que no hi ha una recepta màgica, apunto aquí cinc principis —en forma de paraules clau— que em semblen imprescindibles perquè, dins de la imprevisibilitat de tot plegat, es pugui continuar el viatge amb unes mínimes garanties d’èxit:

  1. Raons. No hi ha dubte que allò de carregar-se de raons, dit i repetit, ni era retòrica ni era una idea secundària. Són les raons acumulades les responsables que, en la seva editorial d’ahir, el Financial Times demanés una resposta a Rajoy.
  2. Unitat. No s’ha aconseguit una pregunta única i s’ha apujat el nivell necessari per al sí a la independència, però s’ha guanyat una unitat imprescindible. Ser prou flexibles per afavorir la unitat ha estat molt intel·ligent per part de CDC, ERC i CUP. La majoria de dos terços pot estar a l’abast molt aviat amb diputats provinents del PSC, i sense passar per unes eleccions.
  3. Internacionalització. La victòria o la derrota es juga, sobretot, a Catalunya i al món. Amb Espanya cal dialogar i caldrà negociar, però si es mantenen els punts anteriors (raons i unitat), és Catalunya qui té la paraula.
  4. Democràcia. Un gran actiu de la causa catalana és l’associació evident del referèndum amb el principi democràtic. Demanar el dret a vot i fer-ho als quatre vents (internacionalització) fa que la causa catalana s’entengui més que el missatge espanyol basat en el respecte a lleis “immutables”.
  5. Fermesa. No oblidem que si al final s’ha inclòs la paraula idependència en la pregunta ha estat per la fermesa d’un sector que no ha cedit fàcilment. La massa social que ha demostrat ser capaç de mobilitzar-se ha de mantenir la pressió perquè és la garantia que al final no se solucioni tot amb una transferència bancària.

IMG_0080

Un últim apunt: no es tracta només de potenciar aquests elements sinó d’equilibrar-los; la fermesa i la unitat, per exemple, no es poden portar a l’extrem sense anul·lar-se mútuament. Podem dir que hi ha prou gent que hi treballa amb entusiasme, però seria bo ampliar el cercle encara més. Un dels avantatges del costat català en aquesta partida és que malgrat que a l’altre costat hi ha un govern que disposa de totes les eines d’un estat, del nostre hi ha tot un poble, està mobilitzat i aprèn de pressa.

Mals temps per al federalisme

Demà a la nit, a Granada, podria poduir-se la reunió definitiva dels barons del PSOE després de l’intercanvi de propostes amb el PSC per una reforma constitucional. Des del carrer Nicaragua, s’ho miren amb escepticisme. Ramón Jáuregui ja ha avisat que el PSOE ni acceptarà la plurinacionalitat de l’Estat ni cap eufemisme sobre el dret a decidir. Extremadura, amb més influència al PSOE de la que li tocaria per població, continua pressionant. Andalusia s’encarregarà, com sempre, que Catalunya no obtingui més “privilegis” que ningú. I, en mig de tot això, a Pere Navarro —si més no, al Polònia— se li accentua per moments la cara de peix bullit.

Per què s’ataca tant la postura del PSC? I per què es parla tant de les incongruències del federalisme? Al cap i a la fi, el PSC és només el tercer partit del Parlament —i a la baixa—, de la mateixa manera que el federalisme, que ha passat en poc temps de ser l’opció preferida a ser la tercera, després de la independència i fins i tot de l’autonomia. Podria semblar que tanta insistència a presentar un Navarro confós i un PSC a la deriva té un punt de fixació malaltissa però, ben al contrari, el sobiranisme té raons molt clares per convertir el PSC i el seu líder en objectius estratègics… o ases de tots els cops.

El PSC ha estat i encara és un partit important: referent del progressisme català, aglutinador de gent d’orígens diversos en un projecte comú i símbol d’una relació més amable —quasifederal, si voleu— amb l’estat espanyol. I és justament la seva relació amb el socialisme espanyol la que ens dóna més pistes sobre com podria ser la millor versió d’Espanya que es podria dissenyar en aquests moments per a Catalunya. És per això que el resultat de les deliberacions del PSOE d’aquests dies serà francament decebedor. El fet de no acceptar la plurinacionalitat de l’estat fa que la diferència entre nacionalitats i regions, recollida en l’actual constitució, quedi sense desenvolupar i, per tant, el problema principal, sense resoldre. Per no parlar del dret a decidir, que ara a Catalunya ja és irrenunciable per a una gran majoria. Conformar-se amb menys, com està a punt de fer el PSC, és tornar enrere en la nòria de la història… i tot plegat és molt cansat.

Rubalcaba, 1974

Rubalcaba defensava el reconeixement del dret a l’autodeterminació al 1974. Arribat el 2013, quan a Catalunya es demana el consentiment per fer un referèndum, Rubalcaba afirma que el PSOE no acceptarà mai “que una part decideixi sobre quelcom que afecta tothom”.

La buidor de la proposta federal del PSC ja s’ha subratllat amb l’argument que el nou estatut, en la redacció aprovada en referèndum, plantejava, de fet, un model federalitzant que va ser anul·lat pel TC. L’oposició del PP també era clara —a mi no me gusta, en paraules de Rajoy—, com ho era la de Guerra entre d’altres al PSOE. Com és natural, l’escapçament de l’estatut va marcar un punt d’inflexió en la relació Catalunya-Espanya i, en conseqüència, el federalisme va perdre credibilitat. La crisi, amb la constatació d’un tracte fiscal discriminatori, ha fet la resta. I ara, per a molts, la qüestió ja no és si es pot aconseguir un model pseudofederal. La prioritat és ara la sobirania. Sobirania per quedar com a estat independent, per estar federats amb Europa, fins i tot com a única via per poder estar federats o confederats amb Espanya. És per això que els federalistes que queden van abraçant cada cop més l’opció independentista: sense sobirania, Extremadura o Andalusia, Guerra o Jáuregui posaran límits a les aspiracions d’un territori com Catalunya que es considera nació; amb sobirania, fins i tot els Navarros del futur estat català independent tindrien un poder ara inimaginable davant els Rubalcabas que hi pugui haver a Espanya.