Fronteres i mapes

Potser alguns afortunats en aquest planeta viuen al marge dels mapes i les fronteres. I potser la majoria dels veritables ciutadans del món estan entre els més rics —la pàtria dels quals és aquella, la que sigui, que els permet augmentar el patrimoni— i els més pobres —que no gaudeixen del dret més bàsic de ciutadania: una subsistència digna—. Però l’experiència comuna de qui ha viatjat pel món és la constatació que, allà on un vagi, la gran majoria de la població se sent identificada per unes fronteres dins de les quals hi ha allò que anomena el seu país. I amb les fronteres, una història, una llengua, una religió, una beguda, qualsevol cosa que els identifiqui i diferenciï dels “extramurs”. Quan algú s’autoanomena ciutadà del món i pertany al que podríem anomenar classe mitjana (i la gran majoria de gent es considera de classe mitjana), podem estar gairebé segurs que practica el que Michael Billing anomena banal nationalism —nacionalisme banal—.  En les nacions establertes, segons Billing, es produeix un recordatori permanent del fet que allò que es troba dins d’unes determinades fronteres correspon a una nació: en esports, en política o en educació tot fa referència a un marc nacional invisible i omnipresent que, justament per ser tan quotidià, és absolutament banal, i pot passar tan desapercebut com l’aigua per als peixos que hi neden.

A diferència del nacionalisme banal dels estats-nació establerts, que es pot permetre l’aparença de cosmopolitisme, el de les nacions no reconegudes és titllat sovint d’exaltat. José Luis Sangrador García, professor de psicologia de la Universitat Complutense, es refereix així al treball de Billing:

Quan els ciutadans d’aquestes “petites” nacionalitats fan gala d’una forta identificació “nacional” poden ser titllats de “nacionalistes” pels grans estats-nació, que no semblen comprendre que ells mateixos no són altra cosa que producte històric del nacionalisme. D’aquesta manera, i com adverteix Billing (1995), el nacionalisme propi és presentat per l’estat-nació com una força cohesiva i necessària sota l’etiqueta de “patriotisme”, mentre que el nacionalisme “aliè”, més aplicat a les nacionalitats subsumides en aquests estats forts, és presentat com una força irracional, perillosa i etnocèntrica.*

Els fets nacionals, però, són els que són. En el cas de Catalunya, hi ha molts fets que demostren que, amb independència d’opinions subjectives i fins i tot de les variables habituals —història o llengua—, l’estructura social és pròpia i diferent de la resta, com ho és, en conseqüència, el seu sistema de partits polítics. Ara que sembla que es tornen a posar de moda els mapes de tota mena, en reprodueixo tres que circulen per Twitter i que destaquen diferències profundes entre Catalunya i la resta d’Espanya. El primer recull el fet que Catalunya era l’any 2011 la comunitat autònoma amb menys funcionaris de l’Estat, en una proporció semblant a la del nord d’Itàlia, els Països Baixos, Irlanda o el Regne Unit.

Funcionaris a EuropaSi ens centrem només en Espanya, també és interessant observar que el 13% de funcionaris va ser l’any 2007 una línia divisòria entre els Països Catalans, que quedaven per sota, i la resta de l’Estat, per sobre.

Funcionaris a EspanyaPer acabar, un mapa del curs 2011-2012 que destaca una diferència potser més sorprenent: Catalunya va ser, amb diferència, la comunitat de l’Estat on va haver-hi una proporció més baixa d’alumnes matriculats de religió. Entre el color blanc assignat a Catalunya i el negre assignat a Extremadura (a la qual correspon el percentatge més elevat), el mapa mostra totes les comunitats en diferents tons de violeta en funció del percentatge.

matriculats de religió a Espanya

* José Luis Sangrador García. Identidades, actitudes y estereotipos en la España de las autonomías. Centro de Investigaciones Sociológicas, Madrid, 1996. (cita extreta del llibre de Germà Bel Anatomia d’un desengany, ed. Destino, 2013).

Independència? Separatisme? Ampliació interna!

Hi ha un argument unionista* a Espanya que ha fet una certa fortuna: un futur estat català podria quedar fora de la Unió Europea. S’acostumen a esgrimir motius legalistes (tot i que no hi ha legislació comunitària sobre el tema) però, si no convencen, sempre queda un últim recurs argumental: Espanya ja s’encarregaria de vetar l’accés de Catalunya a la UE. I la política exterior espanyola confirma l’amenaça de veto. En primer lloc, perquè Espanya és un dels pocs membres de la UE que no han reconegut Kosovo i tot sembla indicar que hi ha inquietud pel que pugui passar el 2014 a Escòcia. Almenys, això recollia el diari anglès The Independent, que el 22 de gener passat publicava que el govern espanyol havia assegurat al britànic que, en cas que Escòcia accedís a la independència, en vetaria l’entrada a la Unió. És a dir, al marge del fet que el Regne Unit, fent ús d’un sentit de la democràcia a anys llum de l’espanyol, accepti la celebració del referèndum escocès, i al marge de la voluntat i de l’europeisme dels escocesos, Espanya vetaria l’entrada d’Escòcia a la UE. S’ha de dir que el ministre d’exteriors García-Margallo va negar haver pressionat el govern britànic en aquest sentit però, alhora, va voler deixar clar que el cas escocès no tindria res a veure amb el català o el basc. I és cert que un flabiol no té molt a veure amb una gaita escocesa, ni un kilt** amb una barretina però, en un hipotètic procés d’independència, hi hauria un paral·lelisme innegable: en tots dos casos, es formaria un nou estat provinent d’un estat membre de la UE i, donat que no hi ha legislació al respecte, seria estrany que un dels casos no servís de precedent legal per a l’altre.

Les preguntes que es poden fer sobre una possible independència de Catalunya, Escòcia, Euskadi o Flandes són clarament comunes:

  • Per què s’hauria de considerar que la divisió d’un estat de la UE en dos o més estats deixaria alguns d’ells dins de la Unió i d’altres fora? És a dir, si una Catalunya independent ha de demanar l’ingrés a la UE, el que quedi d’Espanya també es trobaria en la mateixa situació.
  • Què justificaria decidir que milions de persones perdin la seva ciutadania europea?
  • Per quin motiu hauria d’abandonar l’euro una comunitat com Catalunya o Flandes que ja es considera que compleix els requisits per pertànyer a la UE i on fa anys que circula la moneda comuna?

Hi ha pocs dubtes sobre el fet que la UE acceptaria l’adhesió gairebé automàtica dels nous països producte de la secessió d’algun estat membre. Denegar-los l’accés només es veuria com una mena de càstig que no beneficiaria ningú. De tota manera, per sortir de dubtes, l’any 2010 va aparèixer un estudi sobre la qüestió que la Fundació Josep Irla va encarregar a quatre professors de dret constitucional. La conclusió de l’estudi és que tots els estats resultants d’un procés de secessió (en el cas català, Catalunya, d’una banda i Espanya, de l’altra) haurien de ser reconeguts com a estats successors i se’ls aplicaria un règim polític transitori seguit d’un de definitiu.

Reagrupament Independentista no ha volgut esperar al dia de la declaració de la independència. El primer dia hàbil per presentar una Iniciativa Ciutadana Europea***, l’1 d’abril passat a les 00:00 hores, Reagrupament n’ha promoguda una per tal que la UE estableixi la legislació del reconeixement de la successió com a membre de la Unió d’un nou estat sorgit de la secessió democràtica d’un altre estat membre.

Al mateix temps que s’està perdent la por a la llibertat nacional també s’està renovant el lèxic sobiranista. S’ha passat de l’antic separatisme –de connotacions negatives– a un independentisme que necessita les crosses del dret a decidir, l’estat propi o la sobirania i, cada cop més, a un independentisme sense complexos. Dins d’aquest poti-poti, mirar-s’ho des de la perspectiva europea i dir-ne ampliació interna té la seva utilitat: la idea d’ampliació de la UE –tant si és externa com interna– té una càrrega semàntica positiva però, a més, treu ferro a un procés d’independència, que passa de ser un fet possiblement dramàtic a una simple reestructuració –gairebé burocràtica– de les fronteres internes de la Unió Europea.

___________________________

* unionista: terme usat a Irlanda del Nord com a antònim d’independentista; en el cas català, partidari de la continuïtat de la Catalunya autònoma dins de l’estat espanyol.

** kilt: faldilla tradicional que porten els homes a Escòcia; actualment, només en ocasions especials com casaments o gales.

*** Iniciativa Ciutadana Europea: l’equivalent europeu d’una ILP (iniciativa legislativa popular).

Nosaltres tenim la solució

Primer t’ignoren, després se’n riuen, llavors t’ataquen i finalment guanyes.
Mahatma Gandhi

La portada monogràfica de l’ABC de dijous afirmava “tenemos un problema” sobre una enorme ñ de fons (missatge evident: “Espanya té un problema”) la tilde de la qual, estirada pels dos cantons, es trenca sobre una petita “Cataluña” (missatge evident: el problema és Catalunya; missatge subliminar: Espanya és gran, Catalunya petita). Les raons de tal problemàtica, detallades a sota, serien la immersió, la proposta de canviar la llei de banderes i la tramitació de la de consultes. Una immersió lingüística que no és clar quant de temps aguantarà sense retocs, una proposta de canvi de la llei de banderes que és tan sols un desideràtum del govern sense possibilitats d’èxit i una llei de consultes, en cap cas vinculants, que requerirà un difícil consens. Tot i així, és molt aclaridor que l’ABC consideri un problema la possibilitat que Catalunya es doti de la capacitat per fer consultes populars sense el permís de Madrid. L’ABC apunta i el govern del PP dispara: només va passar un dia perquè la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, s’encarregués de deixar clar que, segons el parer del govern espanyol, una consulta sobre el pacte fiscal excedeix les competències de les comunitats autònomes.

El problema de l’ABC amb Catalunya –assumit pel govern espanyol– es pot resumir en tres paraules: llengua, símbols i democràcia. El problema, en concret, és l’existència d’un territori que insisteix a ensenyar només en la seva pròpia llengua, a penjar només la seva bandera i a… fer ús de la democràcia en funció només de la seva voluntat i al marge de la de l’Estat. És perfectament imaginable que els dos primers punts es puguin discutir des de posicions antagòniques però democràtiques, però resulta increïble que un país –el de la ñ– que presumeix de ser democràtic, que forma part d’Occident i que pertany a la Unió Europea faci servir l’argument “toca cumplir con la Constitución y con la ley” (en paraules d’ahir de Sáenz de Santamaría) per negar la possibilitat de fer consultes populars. Ni el Canadà ni el Regne Unit tenien previst a les seves constitucions ni a les seves lleis la possibilitat de celebrar un referèndum d’autodeterminació en una part dels seus territoris però, un cop s’ha plantejat (al Quebec i a Escòcia), els governs centrals no han gosat oposar-s’hi perquè han entès que fer-ho hauria implicat posicionar-se en contra de la mateixa democràcia; en tot cas, han volgut marcar l’agenda del referèndum. Espanya, en canvi, té una Constitució que comença deixant clar que l’exèrcit s’encarregarà d’evitar possibles ruptures al pal de la ñ o allà on sigui. Espanya té un tribunal (constitucional, en diuen) que té l’última paraula sobre què poden i què no poden fer les comunitats autònomes, passant per davant de la voluntat popular expressada prèviament. Espanya té governs que neguen la possibilitat de celebrar referèndums a les comunitats autònomes i, per fer-ho, apel·len de nou en la Constitució. Espanya té doncs una Constitució que es fa servir de martell d’heretges i que quan convé –és a dir, molt sovint– passa per davant de la democràcia.

Ells tenen un problema, però el problema no es diu Catalunya, es diu tolerància i es diu, sobretot, democràcia. I nosaltres tenim la solució, que també es diu democràcia, es diu valentia i, si cal, es diu desobediència civil. L’expressió de la democràcia es pot prohibir per llei, com també ha passat al món àrab, però la societat d’avui no es pot fer callar fàcilment. Quan la legalitat té un conflicte amb la democràcia, hi ha raons per pensar que ha perdut la legitimitat, que hauria de ser el seu fonament. I una llei il·legítima és legítim desobeir-la.

UE: discreció, passió i gelosia

Fa avui exactament dos anys, el flamenc Herman Van Rompuy va ser elegit president europeu –del Consell Europeu, per ser exactes– per un període total de dos anys i mig. Com que es tractava del primer president a temps complet (tal com preveu el tractat de Lisboa), el perfil públic del candidat no era una qüestió secundària. En aquells moments, sonava el nom de Tony Blair, que hagués donat al càrrec un tarannà més actiu i mediàtic, però si bé tenia defensors, no va aconseguir mai que la seva cara s’esvaís del tot de la foto del trio de les Azores i es deixés d’associar a una guerra injusta. Així, va aparèixer el candidat Van Rompuy, que ningú coneixia fora de Bèlgica i que ja va anunciar que faria un paper discret, com finalment ha estat.

La política europea ha transcorregut, almenys als ulls dels ciutadans, força al marge de l’actuació del president Van Rompuy. Ha sonat més el nom del portuguès José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió Europea, però encara han sonat molt més els noms d’Angela Merkel i Nicolas Sarkozy. I es diu que és per això que el primer ministre britànic David Cameron no ha portat gaire bé quedar en un segon pla enfront de les reunions constants de Sarkozy amb Frau Merkel, però és clar, és que ha de quedar en un segon pla necessàriament perquè el seu país va renunciar a entrar al club de l’euro. L’últim anunci de la marca Benetton, polèmic com de costum, mostra parelles de líders mundials fent-se petons (als llavis, per suposat): entre les parelles, hi ha els nostres protagonistes (i també el papa Benet XVI amb un imam, que han hagut de ser retirats).

El cas és que Cameron, en un atac de gelosia, ha volgut reclamar protagonisme i, de pas, aprofitar el moment perquè el Regne Unit recuperi el poder perdut. Com a bon euroescèptic, Cameron reclama que li tornin competències molt a l’estil de Margaret Thatcher quan demanava que tornessin als britànics els seus diners. El Regne Unit és un país independent, però la situació és com un déjà vu per als catalans. La petita diferència amb el cas català, of course, és que els britànics van delegar les seves competències voluntàriament.

El nou eix franco-alemany ha pres tant de protagonisme que ha deixat també en segon pla a Van Rompuy i a Barroso, que són els que haurien d’haver estat més visibles. Hi ha hagut rodes de premsa paral·leles, amb Van Rompuy i Barroso en una sala, i Merkel i Sarkozy en una altra. I on eren els periodistes? Exacte, la gran majoria anava a la segona sala. Així és com a hores d’ara funciona la Unió Europea, amb una cancellera alemanya que predica austeritat i contenció a tot Europa –i que està aconseguint transmetre el missatge–, i amb un president francès que es troba reunit amb la cancellera en el mateix moment que la seva dona està donant a llum (cosa que fa pensar força en la campanya de Benetton).

Són moments greus per a l’euro i per al projecte europeu en el seu conjunt. És possible que finalment se salvin els mobles, i també és possible que la Unió surti enfortida de la crisi. Però, enmig de la tempesta, es poden trobar signes positius. És positiu que allò que passa en un punt d’Europa no es visqui com si fos aliè en un altre punt. Per posar un exemple, és positiu que la televisió de Catalunya emetés la intervenció de l’aleshores primer ministre grec Iorgos Papandreu, i que el veiéssim al sofà de casa, sentint-nos-hi a favor o en contra, però seguint la seva lluita per superar la moció de confiança gairebé com si es tractés d’un partit de futbol. És positiu que s’hagi acabat l’era Berlusconi, i hem de tenir en compte que per molt tecnòcrata que sigui el nou govern italià, ha sortit del parlament (tot i que no de les urnes: sembla ser que la maquinària electoral ha esdevingut massa lenta comparada amb el tempo exigit pels mercats). I seria positiu que assumíssim també aquí les paraules del nou primer ministre italià Mario Monti:

No considerem les exigències de la Unió Europea com una cosa imposada des de l’exterior. No estem en fronts diferents. Europa som nosaltres.