La nova ciutadania catalana

L’article “La tribu o l’estat” d’Eduard Voltas ha generat un debat que continua amb el d’avui d’Albert Branchadell “Evitar l’estat fallit”, tots dos publicats al diari ARA. Ja s’ha comentat la fal·làcia amb què arrenca “La tribu o l’estat”: comptar com a únics partidaris de la independència de Catalunya el 20% de ciutadans que es consideren només catalans i que, suposo que per simplificar, Voltes anomena “la tribu”. Per sort, el CEO ja no només fa la típica pregunta sobre adscripció nacional (només català, més català que espanyol, tan català com espanyol, etc.) sinó que demana clarament què es votaria en un referèndum per la independència, i aquí la xifra es dispara al 45% en l’última enquesta del mateix CEO i al 54% en l’última feta per a El Periódico. Si l’article d’Eduard Voltes ha tingut ressò, doncs, no és pel seu inici sinó pel que diu després.

L’article parla de la necessitat de passar d’un discurs per a la “tribu” a un discurs per a l’estat i –en la línia de la cohesió civil i l’empatia– dóna un magnífic exemple:

Mandela va entendre que sense els blancs Sud-àfrica no era viable com a nació. Que, tot i ser la majoria demogràfica, els negres havien de formular un projecte nacional que inclogués els blancs. Mandela va convèncer els blancs que no havien de témer el sufragi universal, que no havien de témer un govern de la majoria negra. I per fer-ho va arribar molt lluny, combatent els intransigents del seu bàndol i abraçant sincerament alguns dels símbols de la comunitat blanca, com ara la samarreta verda de la selecció sud-africana de rugbi, emblema suprem de la segregació racial. Ho va fer i va guanyar.

Albert Branchadell, en el seu article d’avui, dóna exemples de nous estats fallits a Europa i alerta dels efectes negatius que té, en la definició d’un nou projecte estatal, la identificació entre l’estat i una de les seves ètnies o nacions. Tot això és cert, i jo diria que és conseqüència del fet que no sempre s’aprèn dels errors; en particular, dels errors que han comès els estats dels quals provenen (Kosovo de Iugoslàvia o Ucraïna de l’URSS). Estem d’acord que cal reflexionar amb el cap fred abans de prendre una decisió tan transcendent com crear un estat, i reflexió vol dir debat, flexibilitat i obertura. Cal pensar com si Catalunya ja fos independent i formular-nos preguntes. Com s’evitarà que la comunitat castellanoparlant no vegi el projecte d’Estat català amb suspicàcia?

Es diu que quan Tarradelles va dir “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí” va evitar dir “catalans” per no excloure la població immigrant. És possible, però també podria ser que després de passar anys a França, s’hagués empeltat de l’esperit de ciutadania francès allunyat de l’etnicitat. Des de la Renaixença, Catalunya ha abraçat la idea romàntica de nació, d’origen germànic, i això li ha permès consolidar la llengua catalana i la cultura que vehicula. Avui dia, però, la situació és diferent: el català ja no es troba en perill de supervivència però la societat catalana, per una barreja de motius, sembla disposada a perseguir un estat propi. I si no vol que sigui un estat fallit, el concepte de ciutadania ha de ser a la francesa. Ha de ser ciutadà aquell que visqui al país, vingui d’on vingui. El nou estat no podrà garantir drets per a les 271 llengües que es parlen a Catalunya, però sí per al català i per al castellà, i seria bo que totes dues fossin oficials (si es vol, amb una certa asimetria provinent del fet que el català és llengua pròpia).

Hi ha molts signes que indiquen que un futur Estat català no entraria en cap espiral etnicista i que, molt al contrari, podria esdevenir un model de convivència per a d’altres estats de nova formació. Primer signe: l’esperit amb què els partits independentistes ja han plantejat la qüestió. Segon: el tarannà pactista i moderat de la societat, que ve de lluny. Tercer: el fet que Catalunya, com ha dit recentment Miquel Calçada, “és una màquina de fer catalans”; sempre ho ha estat, i no hi ha motius per pensar que ho hagi deixat de ser. A Catalunya, sense ser un estat independent, la integració dels immigrants és molt més efectiva que les que són capaços de fer França o el Regne Unit.

L’Eduard Voltas acaba l’article dient que Catalunya necessita el seu Mandela. I jo afegeixo: qui serà el Mandela català? Artur Mas, Montserrat Tura, Alfred Bosch, Pep Guardiola, Miquel Calçada Mikimoto? Qui sera, sera? Whoever will be, will be. Però sigui qui sigui, serà moderat o no serà.

I ara què?

I ara què? és el títol del darrer assaig d’Alfred Bosch, responsable de Barcelona Decideix i pròxim diputat al congrés espanyol per la coalició ERC-RCat-CatalunyaSÍ. El llibre descriu els fets més rellevants de la història recent que han portat la societat catalana a passar de l’autonomisme –el famós encaix– a l’independentisme majoritari, i té la virtud de fer-ho de forma amena i sabent molt bé del que parla. Aquí voldria reflexionar “en veu alta” sobre el que m’ha suggerit el llibre. Si voleu una ressenya més comme il faut, sobre continguts, podeu visitar aquesta entrada de Llibres i més llibres o la ressenya de Joan Puigcercós.

Si la Crònica de la independència de la Patrícia Gabancho ens feia creure que Catalunya ja era independent, i gairebé ens calia acabar el llibre i sortir al carrer per adonar-nos que no, que encara no, l’efecte del llibre de l’Alfred és gairebé el contrari. Deixa clar que Catalunya ha estat pactista, que ha estat buscant encaixar en un puzzle impossible de completar, però també que aquesta predisposició ha anat canviant fins arribar a un punt de gairebé no retorn. El to del llibre és el del realisme –no és una ficció hipnòtica com la de la Patrícia– però amb la dosi justa de somni, condició sense la qual el realisme no acaba de ser-ho. En qualsevol cas, com va dir el filòsof Edgar Morin, “més enllà del realisme i del no realisme, cal saber apostar”. De les conclusions, destacaria les següents:

  1. Els partidaris del obeeixen en gran part a raons pràctiques, els del no a raons sentimentals.
  2. No és imprescindible que la nació estigui molt cohesionada com a condició per esdevenir independent: històricament les raons pràctiques, sobretot econòmiques, han estat fonamentals (fet que connecta amb el punt 1). Relacionat amb això: l’estat fa la nació, però no sempre la nació fa l’estat.
  3. Per tarannà i per context, Catalunya triaria la via del referèndum –tot i que al llarg de la història els països n’hagin fet pocs, per accedir a la independència.
  4. Catalunya necessita traduir l’independentisme majoritari que dibuixen les enquestes en una opció política clara.

El gran misteri d’aquest conjunt de “regles” és com arribar a materialitzar el punt 4. Perquè si s’arriba a fer realitat, el partit o coalició que ocuparia la Generalitat amb l’estelada sota el braç tindria un full de ruta diàfan (que no vol dir planer): amb la preparació escaient (contactes externs, sensibilització interna, etc.), es convocaria un referèndum (punt 3), que suposadament es guanyaria (punts 1 i 2)  i, tot seguit, s’apel·laria a la comunitat internacional.

Ara: hi ha algú, a hores d’ara, que sàpiga com arribar al punt 4? Apareixerà una Amaiur a la catalana? O l’independentisme transversal català provocarà un canvi quàntic en l’estructura dels partits? Recordem que les dades, per sorprenents que semblin, són les següents:

Es poden fer moltes hipòtesis. Un augment d’independentistes a CiU seria compatible amb la posició moderada que encara té la coalició? O provocaria que tot CiU es declarés independentista? O potser precipitaria l’escisió de CDC i posterior formació d’una coalició amb ERC?

Sospito que l’Alfred Bosch té molta raó fent la distinció entre independentisme low cost (o de baixa intensitat) i  high cost (disposat a arriscar-hi molt). Aquesta distinció combinada amb la transversalitat de l’independentisme permet imaginar més d’una manera d’arribar a una convocatòria de referèndum que no hagi de passar necessàriament per la formació d’una única força independentista. Destaco dos escenaris possibles:

Escenari 1. Es produeix una radicalització de postures i gran part dels low cost esdevé high cost. CiU es  trenca perquè l’ànima autonomista d’UDC no resisteix els canvis. CDC juntament amb ERC, ICV i els satèlits de tots dos, obtenen majoria absoluta al Parlament i formen una gran coalició, empesos per uns electorats i uns militants altament motivats. Resumint: es genera una majoria absoluta independentista molt combativa i d’ampli espectre esquerra-dreta. El nou govern prepara el referèndum immediatament.

Escenari 2. Es produeix un augment gradual dels independentistes a tots els partits, gran part d’ells low cost. Immersos en aquest ambient, el PSC obté grup propi a Madrid i comença a tenir veu pròpia. El PSOE, sumat al sector irreductiblement espanyolista del PSC, que no aguanta la pressió del sector catalanista, contraataquen amb una candidatura separada a les properes eleccions catalanes, on ja no hi haurà, doncs, el PSC-PSOE sinó el PSC i el PSOE. Passades les eleccions, en què s’hi presenten tots per separat, els partits independentistes low cost o no (CiU, ERC, PSC, ICV) formen govern amb majoria al parlament. El nou govern, de manera tranquil·la, prepara el referèndum.

L’escenari 1 vindria propiciat per una conversió de sectors low cost en high cost; el 2 per una ampliació de la base low cost. Com que sembla difícil que els dos fenòmens no vagin lligats, és evident que seria molt difícil predir quin escenari té més possibilitats, però deixo la pregunta enlaire per qui la vulgui respondre: el nou govern espanyol del PP farà una empenta a la radicalització (escenari 1), a l’ampliació de la base independentista (escenari 2) o a totes dues alhora?

Independentisme en castellà

El creixement que, segons indiquen totes les enquestes, està experimentant l’independentisme a Catalunya està portant a explorar vies que no fa gaire haurien semblat impensables, com ara fer ús de la llengua castellana sense cap mena de complex. S’han deixat enrera els temps en què en Carod-Rovira es deia Josep-Lluís “aquí i a la Xina popular” per encetar un període en què l’Alfred Bosch, citant Ketama amb tota naturalitat, afirma “no estamos locos, sabemos lo que queremos”. Ha entrat el moviment independentista en una nova etapa?

El cert és que la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) assenyala que un 45% dels votants respondria enfront d’un 24% que triaria el no en un hipotètic referendum d’independència, però quan es demanen les motivacions per al , el percentatge més alt de respostes és el 32% corresponent a l’apartat de “capacitat i desig d’autogestió econòmica”, enfront d’altres conceptes com “sentiment identitari” o “conceptualització de Catalunya com a nació”, que reben percentatges més baixos. Per contra, fins a gairebé la meitat del que votarien no diuen que ho farien per “preservar la unitat d’Espanya” o per “sentiment identitari”. La conclusió és clara: l’independentisme creix en gran part per raons econòmiques i de prosperitat, mentre que l’unionisme té una gran component identitària.

En el context de les dades anteriors es pot entendre millor el desacomplexament de l’independentisme cap al castellà, amb campanyes a Twitter com #vacontigo, on es fa front comú amb els castellanoparlants amb piulades com aquestes:

Adreçar-se en castellà a un sector cada cop més receptiu al discurs sobre el dèficit fiscal pot tenir tot el sentit del món, però és evident que també pot fer reobrir el debat –que no s’ha tancat mai, d’altra banda– sobre els bons i els mals catalans, o sobre quina hauria de ser la rellevància del castellà en una futura Catalunya independent. La polèmica que va generar el programa El convidat sobre els hàbits lingüístics d’un independentista declarat –i ídol per a molta gent– com en Gerard Quintana no és aliena a aquest debat pendent (aquí teniu enllaços a una bona entrevista i a un bon comentari).

Deixant de banda aquests debats de fons, sempre és útil mirar la realitat de cara, i el que no es pot negar és que cap moviment pot aspirar a ser majoritari en la Catalunya actual si deixa de banda la població castellanoparlant. Es poden discutir les bondats de campanyes com #vacontigo però s’ha de reconèixer, si més no, que tenen la virtud de construir ponts amb el sector castellanoparlant més receptiu, que és justament el que pot estar amagat en el 24% d’abstencionistes que hi figuren en l’enquesta del CEO. No és excessiu, un 24% d’abstenció en una pregunta que seria crucial per al futur del país? És important –i així ho està entenent el moviment independentista– fer perdre la por a un hipotètic estat català que alguns imaginen perseguint el castellà. I és urgent crear complicitats i refer uns lligams que sovint es trenquen amb massa facilitat.

El debat de TV3

El dia que per a alguns s’havia d’acabar el món, el capicua 11.11.11, hi ha hagut debat electoral a cinc a TV3 per les eleccions estatals del 20 de novembre. Els protagonistes: els cinc candidats per Barcelona dels partits amb representació al congrés.

Es diu que Twitter s’ha convertit en una eina imprescindible per seguir els debats en directe. No sé si serà veritat, però sí que és cert que els fa menys feixucs, i que permet, alhora, seguir la reacció instantània als debats.

He recollit una petita mostra de les piulades que portaven l’etiqueta #debatTV3 escrites durant l’últim bloc del debat, que es referia al model territorial. Estan ordenades per ordre invers: des del final del debat fins al començament del bloc. Si més no, serviran per deixar apuntats algunes dels temes recurrents de la política catalana, i que, segurament, ho seran també d’aquesta bitàcola.