Si no és prohibit, és permès

Segons un vídeo elaborat pel Centre Maurits Coppieters, la creació de nous estats dins de la UE a partir de la divisió d’un estat membre, anomenada ampliació interna, respectaria la normativa internacional vigent. És cert que la Unió Europea no contempla explícitament aquesta possibilitat, com argueix el govern espanyol per negar-la però, com ens recorda el vídeo, l’ampliació interna compta amb precedents històrics al Canadà (amb el Quebec) i a Suïssa (amb el Jura), països que tampoc la preveien però, en canvi, tenen una sòlida tradició democràtica.

En segon lloc, no és cert que les possibilitats no contemplades en les legislacions estiguin prohibides automàticament. Aquesta és només una llarga tradició hispànica que es pot resumir en la frase si no és permès, és prohibit. La resta del món occidental es mou més aviat pel lema contrari si no és prohibit, és permès, cosa que aquest vídeo (disponible en anglès) també ens recorda.

Nosaltres tenim la solució

Primer t’ignoren, després se’n riuen, llavors t’ataquen i finalment guanyes.
Mahatma Gandhi

La portada monogràfica de l’ABC de dijous afirmava “tenemos un problema” sobre una enorme ñ de fons (missatge evident: “Espanya té un problema”) la tilde de la qual, estirada pels dos cantons, es trenca sobre una petita “Cataluña” (missatge evident: el problema és Catalunya; missatge subliminar: Espanya és gran, Catalunya petita). Les raons de tal problemàtica, detallades a sota, serien la immersió, la proposta de canviar la llei de banderes i la tramitació de la de consultes. Una immersió lingüística que no és clar quant de temps aguantarà sense retocs, una proposta de canvi de la llei de banderes que és tan sols un desideràtum del govern sense possibilitats d’èxit i una llei de consultes, en cap cas vinculants, que requerirà un difícil consens. Tot i així, és molt aclaridor que l’ABC consideri un problema la possibilitat que Catalunya es doti de la capacitat per fer consultes populars sense el permís de Madrid. L’ABC apunta i el govern del PP dispara: només va passar un dia perquè la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, s’encarregués de deixar clar que, segons el parer del govern espanyol, una consulta sobre el pacte fiscal excedeix les competències de les comunitats autònomes.

El problema de l’ABC amb Catalunya –assumit pel govern espanyol– es pot resumir en tres paraules: llengua, símbols i democràcia. El problema, en concret, és l’existència d’un territori que insisteix a ensenyar només en la seva pròpia llengua, a penjar només la seva bandera i a… fer ús de la democràcia en funció només de la seva voluntat i al marge de la de l’Estat. És perfectament imaginable que els dos primers punts es puguin discutir des de posicions antagòniques però democràtiques, però resulta increïble que un país –el de la ñ– que presumeix de ser democràtic, que forma part d’Occident i que pertany a la Unió Europea faci servir l’argument “toca cumplir con la Constitución y con la ley” (en paraules d’ahir de Sáenz de Santamaría) per negar la possibilitat de fer consultes populars. Ni el Canadà ni el Regne Unit tenien previst a les seves constitucions ni a les seves lleis la possibilitat de celebrar un referèndum d’autodeterminació en una part dels seus territoris però, un cop s’ha plantejat (al Quebec i a Escòcia), els governs centrals no han gosat oposar-s’hi perquè han entès que fer-ho hauria implicat posicionar-se en contra de la mateixa democràcia; en tot cas, han volgut marcar l’agenda del referèndum. Espanya, en canvi, té una Constitució que comença deixant clar que l’exèrcit s’encarregarà d’evitar possibles ruptures al pal de la ñ o allà on sigui. Espanya té un tribunal (constitucional, en diuen) que té l’última paraula sobre què poden i què no poden fer les comunitats autònomes, passant per davant de la voluntat popular expressada prèviament. Espanya té governs que neguen la possibilitat de celebrar referèndums a les comunitats autònomes i, per fer-ho, apel·len de nou en la Constitució. Espanya té doncs una Constitució que es fa servir de martell d’heretges i que quan convé –és a dir, molt sovint– passa per davant de la democràcia.

Ells tenen un problema, però el problema no es diu Catalunya, es diu tolerància i es diu, sobretot, democràcia. I nosaltres tenim la solució, que també es diu democràcia, es diu valentia i, si cal, es diu desobediència civil. L’expressió de la democràcia es pot prohibir per llei, com també ha passat al món àrab, però la societat d’avui no es pot fer callar fàcilment. Quan la legalitat té un conflicte amb la democràcia, hi ha raons per pensar que ha perdut la legitimitat, que hauria de ser el seu fonament. I una llei il·legítima és legítim desobeir-la.

La immersió i l’espasa de Dàmocles

La immersió lingüística a Catalunya podrà respirar tranquil·la durant un temps, és a dir, exactament fins que hi hagi una nova sentència judicial, aquest cop del Tribunal Suprem espanyol. Mentrestant, el president Mas ja ha dit que tot “és on era” malgrat que, en principi, la sentència del TSJC obliga a escolaritzar en castellà els fills de les famílies demandants (això sembla més que una atenció individualitzada) i no queda clar si també els de totes les famílies que ho demanin. Aconseguir-ho tot mantenint el sistema actual sense canvis s’assembla massa a la quadratura del cercle. I encara que s’aconsegueixi temporalment, aviat penjarà sobre la immersió l’espasa de Dàmocles de la propera sentència. I així, entre sentència i sentència, tenim permís per respirar, però no massa.

Les famílies demandants en són tres, d’acord, però ningú no pot assegurar quantes famílies poden arribar a demanar l’escolarització en castellà. No ens enganyem: si en són moltes, aleshores és evident que no n’hi haurà prou amb l’actual atenció individualitzada i que caldrà crear una doble xarxa d’ensenyament, tal com es fa al País Basc o al Quebec (almenys, que jo sàpiga, a nivell universitari). No seria la fi del món, però es posaria en perill la llengua més feble, el català, i un dels trets que han caracteritzat Catalunya durant segles: la convivència per sobre d’ideologies i de llengües, la integració que –de manera gairebé miraculosa– s’ha aconseguit amb occitans vinguts del nord, castellans de l’oest, andalusos i marroquins del sud o paquistanesos de l’est. Ja es podrà cantar després, al camp del Barça, el “tant se val d’on venim… una bandera ens agermana”, que la lletra ja haurà perdut el seu sentit.

Podria ser que els detractors del sistema d’immersió, a Catalunya, no fossin molts. En Xavier Bru de Sala, a la tertúlia d’avui del matí de Catalunya Ràdio, ha afirmat que cada cop hi ha més consens social sobre la immersió, i vull creure que té raó. Però quants detractors hi ha fora de Catalunya? A més, els nombres podrien no ser tan importants. El sistema judicial espanyol està fet de manera que la denúncia de tres famílies pot fer trontollar el sistema, mentre que les queixes de centenars de famílies demanant ensenyament en català al País Valencià no aconsegueixen res. Per sobreviure, cal assumir primer la pròpia feblesa. Per això cal no perdre la batalla dels noms abans de començar: qui devia ser el geni que es va empescar la denominació “immersió lingüística”? Immersió fa pensar en ofec o, si més no, en un sistema prou original i únic, quan la immersió és, si fa no fa, allò que es practica a tot el món. A Madrid es fa immersió en castellà. A París, en francès. A Roma, en italià. Si les famílies demandants i l’univers mediàtico-polític que els dóna suport es refereixen a la immersió lingüística com si atemptés contra els drets humans és perquè el mateix nom d’immersió porta implícita la idea d’una manca de llibertat. I en un cert sentit, tot sistema educatiu imposa una manca de llibertat, però això ja és tota una altra història. Els que van inventar l’expressió “immersió lingüística” deuen ser els mateixos que van tenir la pensada d’autodenominar-se “nacionalistes”. Mentrestant, la immersió de debò i, sobretot, el nacionalisme de debò, campen amb aires de normalitat, de sentit comú, de transparència i, en la batalla contra el sistema educatiu català, pensen arribar fins allà on calgui. Una de les demandants, per cert, la Sra. Consuelo Santos, ha intervingut al matí de Catalunya Ràdio en aquesta entrevista. Sempre és bo conèixer-ne l’argumentari.