Mals temps per al federalisme

Demà a la nit, a Granada, podria poduir-se la reunió definitiva dels barons del PSOE després de l’intercanvi de propostes amb el PSC per una reforma constitucional. Des del carrer Nicaragua, s’ho miren amb escepticisme. Ramón Jáuregui ja ha avisat que el PSOE ni acceptarà la plurinacionalitat de l’Estat ni cap eufemisme sobre el dret a decidir. Extremadura, amb més influència al PSOE de la que li tocaria per població, continua pressionant. Andalusia s’encarregarà, com sempre, que Catalunya no obtingui més “privilegis” que ningú. I, en mig de tot això, a Pere Navarro —si més no, al Polònia— se li accentua per moments la cara de peix bullit.

Per què s’ataca tant la postura del PSC? I per què es parla tant de les incongruències del federalisme? Al cap i a la fi, el PSC és només el tercer partit del Parlament —i a la baixa—, de la mateixa manera que el federalisme, que ha passat en poc temps de ser l’opció preferida a ser la tercera, després de la independència i fins i tot de l’autonomia. Podria semblar que tanta insistència a presentar un Navarro confós i un PSC a la deriva té un punt de fixació malaltissa però, ben al contrari, el sobiranisme té raons molt clares per convertir el PSC i el seu líder en objectius estratègics… o ases de tots els cops.

El PSC ha estat i encara és un partit important: referent del progressisme català, aglutinador de gent d’orígens diversos en un projecte comú i símbol d’una relació més amable —quasifederal, si voleu— amb l’estat espanyol. I és justament la seva relació amb el socialisme espanyol la que ens dóna més pistes sobre com podria ser la millor versió d’Espanya que es podria dissenyar en aquests moments per a Catalunya. És per això que el resultat de les deliberacions del PSOE d’aquests dies serà francament decebedor. El fet de no acceptar la plurinacionalitat de l’estat fa que la diferència entre nacionalitats i regions, recollida en l’actual constitució, quedi sense desenvolupar i, per tant, el problema principal, sense resoldre. Per no parlar del dret a decidir, que ara a Catalunya ja és irrenunciable per a una gran majoria. Conformar-se amb menys, com està a punt de fer el PSC, és tornar enrere en la nòria de la història… i tot plegat és molt cansat.

Rubalcaba, 1974

Rubalcaba defensava el reconeixement del dret a l’autodeterminació al 1974. Arribat el 2013, quan a Catalunya es demana el consentiment per fer un referèndum, Rubalcaba afirma que el PSOE no acceptarà mai “que una part decideixi sobre quelcom que afecta tothom”.

La buidor de la proposta federal del PSC ja s’ha subratllat amb l’argument que el nou estatut, en la redacció aprovada en referèndum, plantejava, de fet, un model federalitzant que va ser anul·lat pel TC. L’oposició del PP també era clara —a mi no me gusta, en paraules de Rajoy—, com ho era la de Guerra entre d’altres al PSOE. Com és natural, l’escapçament de l’estatut va marcar un punt d’inflexió en la relació Catalunya-Espanya i, en conseqüència, el federalisme va perdre credibilitat. La crisi, amb la constatació d’un tracte fiscal discriminatori, ha fet la resta. I ara, per a molts, la qüestió ja no és si es pot aconseguir un model pseudofederal. La prioritat és ara la sobirania. Sobirania per quedar com a estat independent, per estar federats amb Europa, fins i tot com a única via per poder estar federats o confederats amb Espanya. És per això que els federalistes que queden van abraçant cada cop més l’opció independentista: sense sobirania, Extremadura o Andalusia, Guerra o Jáuregui posaran límits a les aspiracions d’un territori com Catalunya que es considera nació; amb sobirania, fins i tot els Navarros del futur estat català independent tindrien un poder ara inimaginable davant els Rubalcabas que hi pugui haver a Espanya.

La qüestió és saber qui mana

Quan fa uns dies Jordi Basté va pregutar a Joaquín Almunia si estava d’acord amb el dret de Catalunya a decidir el seu futur, la resposta va ser un rotund no seguit d’un tancament en banda a parlar-ne. “Catalunya ja decideix cada quatre anys”, es diu sovint quan es vol defugir el tema —com va fer Almunia— deixant entendre que hi ha unes regles del joc —en paraules ara del príncep Felip i de Gallardón— que cal respectar. L’unionisme va començar fent un discurs de la por per enrocar-se després esgrimint les normes i, entre elles, la norma suprema, és a dir, la Constitució. Tant se val que aquest document contingui articles redactats fins l’última coma per l’estament militar. Tant se val que en contingui un que permet la delegació de competències a les comunitats amb el qual es podria seguir perfectament la via escocesa. Tot això és secundari perquè allò que compta és qui interpreta el text. És pertinent recordar aquí l’immortal Lewis Carroll amb la conversa entre l’Alícia i Humpty Dumpty.

humpty-dumpty

— No entenc què vol dir glòria —va dir Alícia.

— Quan dic un mot —va insistir Humpty Dumpty amb desdeny— vol dir el que jo vull que signifiqui… ni més ni menys.

— La qüestió és —va objectar Alícia— saber si vostè pot aconseguir que els mots signifiquin tantes coses diferents.

— La qüestió és —va concloure Humpty Dumpty— saber qui mana.

I per saber qui mana cal anar a la recerca dels anomenats subjectes polítics. Que Catalunya és, fins a cert punt, subjecte polític és difícilment discutible, encara que sigui a conseqüència de ser comunitat autònoma i comptar amb eleccions i parlament. Però és sobirà? És nació, tal com ha intentat declarar en l’últim Estatut i el TC s’ha encarregat de negar? Fugint de la definició romàntica –una llengua, una cultura, una història– hi ha qui, de manera més pragmàtica, ha definit una nació com un territori que compta amb un sistema de premsa propi, que es podria ampliar a un sistema de mass media propi, tot i que possiblement la premsa sigui el mitjà que millor reflecteix l’opinió més informada de la ciutadania. I què descobrim? Que de la mateixa manera que sobrevolant Espanya (i, de fet, la península ibèrica), només hi ha dues grans taques de població que destaquen —Madrid i Barcelona—, si observem l’ecosistema de la premsa espanyola, l’únic lloc que té una premsa realment autòctona és Catalunya. És a dir, novament Madrid i Barcelona són les dues ciutats que generen grans ecosistemes de premsa. La llista següent reflecteix les freqüències de lectura de diaris a Catalunya segons les últimes dades disponibles (2013) al baròmetre del CEO:

  1. La Vanguardia, amb un 34,3% (19,6% en català, 14,7% en castellà)
  2. El Periódico, amb un 21,3% (11,3% en català, 10% en castellà)
  3. Diari Ara, amb un 9,6%
  4. El País, amb un 8%
  5. El Punt Avui, amb un 7,1%
  6. El Mundo, amb un 2,2%
  7. Diari Segre, amb un 2%

És a dir, El País, en quarta posició, és el primer diari d’àmbit estatal de la llista i representa un 8% de les vendes per darrere —per primer cop— del diari Ara i just per davant d’El Punt Avui. La resta de diaris d’obediència espanyola és purament anecdòtica. Si observem el sistema de partits, l’esquema es repeteix amb una minoria de diputats provinents de partits d’obediència espanyola, els que corresponen al PSC més el PP, és a dir, un total 39 sobre 135 (aquí cal remarcar que l’espanyolisme de C’s és autòcton).

Les dades anteriors no serveixen per contrarestar cap argument legalista, però assenyalen una singularitat, un fet ben tossudament real. En una definició recursiva, es podria dir que una nació és un territori que té consciència de ser nació, consciència que es reflecteix i retroalimenta a través de premsa, televisió i xarxes socials. La realitat, en aquest cas, s’imposa al marge d’allò que puguin dir els diccionaris i les constitucions. I la realitat mana, com diria Humpty Dumpty.

Dues imatges per recordar

Avui s’ha constituït el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, amb presències i absències destacades, però finalment amb una gran representació de la societat civil, incloent-hi els sindicats i els partits de tradició democràtica. Entre els partits, dues absències estranyes: el PSC i SI. En el primer cas, a causa de la seva desorientació en el terreny sobiranista (que tindrà conseqüències abans del que pensem). En el segon, possiblement per un excés de zel independentista i desconfiança en la resta de formacions (que són les que, justament, estan empenyent el país). En qualsevol cas, les fotos dels assistents són fotos per a la posteritat.

Els integrants del pacte

Els integrants del pacte

La reunió

La reunió