El català com a llengua d’adopció

Aquest entrada conté la meva intervenció en el Memorial Eva Monrós d’enguany organitzat pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA). El títol del col·loqui era prou explícit, Replantar la llengua: del castellà com a llengua d’herència al català com a llengua d’adopció, i vaig tenir el plaer i l’honor de compartir torn de paraula amb els professors Carme Junyent (coordinadora de l’acte), Xavier Lamuela, Carmen Pérez i Puri Pinto.

El text és un extracte actualitzat i adaptat per a l’ocasió d’El despertar, primer premi en categoria escrita del I Concurs Internacional d'(Auto)biografies lingüístiques (2014).

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

Abans de parlar de com he arribat fins aquí, m’agradaria aturar-me un moment en un debat que ens mantenia ocupats ara fa cinc anys. Tres famílies denunciaven que els era impossible que els seus fills estudiessin en castellà a Catalunya i, com a resposta, en Toni Soler comentava el següent al diari ARA:

Ens hem sentit una mica sols defensant la immersió, mentre la caverna deixava anar els exabruptes habituals, mentre una de les mares denunciants —la senyora Consuelo Santos— deia sentir-se “com els negres als Estats Units”. Nosaltres li podem replicar mil cops, però la rèplica veritablement efectiva s’hauria de fer en castellà.

En Toni Soler em sembla un bon analista polític (i el Polònia sol ja ho demostra), de manera que em vaig prendre les seves paraules seriosament i em van fer reflexionar. Era un moment en què jo defensava la immersió al meu blog, Enforcall, i ho feia en català, però a més coneixia altres blogs de castellanoparlants d’origen que també ho feien, i ho feien com jo, en català. Recordava que el 60% de la població de Catalunya sap escriure en català i deia:

No podria ser que els catalans que donen suport a la immersió –sigui quina sigui la seva llengua– expressen les seves opinions en català? Al cap i a la fi, poden fer-ho i, probablement, preferiran fer-ho així. Cal abandonar la idea de les comunitats enfrontades: la gran majoria de la població pot expressar-se, oralment o per escrit, en català. Si algú truca a la ràdio, posem per cas, per defensar la immersió en català, com sabrem a quina comunitat pertany, seguint la hipòtesi dels dos mons? […] Molts castellanoparlants ja hi estan d’acord [amb la immersió], només que quan s’expressen en públic per defensar el català, ho fan directament en català, de manera que no es percep que són castellanoparlants.

El meu testimoni, doncs, és el d’algú que pertany a aquesta franja de població que té el castellà com a llengua inicial però que ha fet seu el català, el d’algú que no només l’ha après sinó, com diu la Puri Pinto, l’ha adoptat. I no sóc només jo, els que ho hem fet som legió. El que passa és que som invisibles, precisament perquè després d’adoptar el català passem a formar part del mateix imaginari col·lectiu, constituïm un sol poble amb els que ja el parlaven abans. Som anònims i potser ja està bé que sigui així.

Si jo tinc algun mèrit, doncs, és només haver posat la meva experiència per escrit en una autobiografia lingüística i haver aconseguit que més d’un s’hi pugui veure reflectit. Un lector em va comentar que el relat palesava l’actualitat de la frase “l’ànima és meva”, i és que en el meu cas adoptar el català va ser un camí difícil i sovint solitari però, un cop iniciat, va arribar un punt que ja no hi havia marxa enrere.

———

Vaig néixer a Barcelona, segons els meus pares, per casualitat. De petit recordo els viatges al poble de ma mare, Cabanes, prop de Castelló de la Plana. Recordo com, a la carretera, entre elefante i elefante que se columpiaba es desgranaven tots els tòpics sobre el català i el valencià. Nosaltres, però, parlàvem castellà, el valencià de ma mare estava reservat a ella i a la família del poble, mentre que nosaltres érem els que vivíem a Barcelona (de fet a l’Hospitalet) i parlàvem castellà, fet que al poble estava ben vist i s’associava a tenir estudis. Quan vam créixer i la família va prosperar, pujàvem a la torre prop de Corbera de Llobregat, on la percepció lingüística es va capgirar. Els meus germans i jo encara érem ben conscients de pertànyer a un grup “diferent” del dels catalanoparlants, però ara ja no era tan clar per nosaltres quin era el “grup de prestigi” perquè la gent de més diners i estudis parlava català i no l’amagaven. L’etapa universitària va ser la que definitivament em va permetre una certa integració i és llavors quan vaig descobrir que la ignorància de la família en qüestions catalanes era monumental. Com a resum d’aquesta etapa, us llegiré un petit fragment de l’autobiografia:

Un dia, tot menjant uns macarrons, el meu pare ens va dir que la Ciutadella (de la qual potser n’havien parlat al telediario) es va construir per rebutjar els atacs dels vaixells italians que atacaven la costa de Barcelona. Ho va dir així, sense donar-li importància. No sé si vaig contestar —jo contestava molt al meu pare—, si se’m va entravessar un macarró o si vaig deixar el cas per perdut. El que recordo és la indignació i la impotència que vaig sentir. Menyspreaven el català, ignoraven i reinventaven la història, i tot això en un ambient de completa normalitat, mentre deien pásame el queso rallado.

Com aquest episodi, en podria citar molts d’altres referents també al català o a la percepció del català. Pronúncies com palleha per a Pallejà o hostafrantxs per a Hostafrancs, queixes sobre suposades discriminacions de TV3 (que si els mapes del temps eren pancatalanistes, que si prohibien el castellà). Quan es van catalanitzar les inicials de província de les matrícules no van entendre per què les de Lleida no van passar a tenir dues eles en lloc d’una de sola. Ja els podia repetir que en català no existeix la doble ela com a lletra, com ha acabat sent també en castellà, que no els acabava de quadrar. I la raó de tot plegat —també d’això— era la visió que, en el fons, la Reial Acadèmia hauria de regnar no només sobre el català sinó sobre tot el planeta. És a dir, el que els impedia entendre-ho era el seu sentiment —conscient o no— de supremacia del castellà.

Jo, mentrestant, a la universitat coneixia el Cèsar, de la Franja de Ponent, que posava enganxines al cul de l’estàtua franquista de la Diagonal i que m’ensenyava què volia dir això rai; la Mercè, que es va horroritzar quan vaig pronunciar Sabadel i em va ensenyar a corregir-ne la pronúncia; o el Roger, que em parlava sempre en català amb molta cordialitat. Però va ser quan vaig sortir amb la Gemma que el vaig començar a parlar. Un dia, en una cafeteria, em va animar a demanar una tònica en català i, un cop superada la meva vergonya infinita, ja em vaig trobar molt a prop del punt de no retorn. No sabria dir quin va ser el factor que més em va ajudar a accelerar el meu aprenentatge, si l’estimació de la meva xicota per la llengua o els nostres viatges a l’Empordà, amb Lluís Llach sonant al cotxe i alguns llibres de sociolingüística per llegir a la platja. Pensant en retrospectiva, un dels aspectes que em devien ajudar més és un fet que em va sorprendre, el de trobar una dignitat en el català que desconeixia. Una llengua que diferencia entre el sonla son i el somni per a una única paraula castellana, una llengua en la qual que una essa sigui sorda o sonora o que una e sigui oberta o tancada és crucial per diferenciar significats, una llengua així, encara viva i hereva d’una gran tradició literària, no és la llengua de pagès que m’havien dit que era. Era una llengua rica i força més diferent del castellà del que m’havia imaginat mai. Enmig de l’emoció per aprendre-la, sentia també indignació perquè les coses no eren com m’havien ensenyat. Que darrere de l’engany hi havia motivacions ocultes també ho constatava cada cop que tornava a casa amb els pares després d’aprendre un nou gir o un grapat de paraules precioses i comprovava la indiferència general. Què estava passant?

Quan es denunciaven els successius endarreriments per enllaçar Barcelona amb París amb alta velocitat, allà als anys 90s, el meu pare em va donar l’argument definitiu: si per raons orogràfiques no es pot enllaçar París amb Madrid via Pirineus, tampoc no s’ha de fer amb Barcelona. “—I per què?”, li vaig preguntar,

Porque Madrid no puede ser menos que Barcelona.

Amb aquella resposta vaig entendre de cop què volia dir que a casa fossin del Reial Madrid. Volia dir ser aquí sense ser d’aquí. I és per això que la reacció del meu pare quan jo reivindicava que era català —perquè m’havien fet néixer a Barcelona— era dir que havia nascut aquí per casualitat i que, si de cas, era de tot arreu argüint que ell era castellà, la mare valenciana i els avantpassats vés a saber, a la qual cosa jo contestava que jo era jo i no els meus avantpassats. De fet, aquest era el missatge: que vivia a Catalunya, no que fos català. Però aquest discurs va funcionar prou bé fins que vaig entendre que només era una excusa per tenir el control de la meva identitat. A l’autobiografia esmento un detall que em sembla molt revelador: quan l’àvia Carmen estava en estat del meu pare, a Alacant, va voler traslladar-se a Guadalajara perquè el seu fill pogués dir algun dia que era castellà i no valencià. Un cop va donar a llum, va tornar al seu poble d’Alacant, però ara el fill podria dir amb els anys —com va fer— que era de Guadalajara on, per cert, mai ens va portar. Doncs encara amb més motiu, jo tenia tot el dret a dir que era català i no de tot arreu. Més endavant, em sentiria també europeu, occidental i fins i tot ciutadà del món, però no espanyol, que era el que ells volien dir quan em deien que era de tot arreu.

En la meva adopció del català hi ha tingut un paper important la recerca dels meus orígens i el descobriment del que he arribat a percebre com un cert autoengany en la tradició familiar. Nosaltres érem la família Lozano. Els meus pares, el Sr. i la Sra. Lozano. Jo era el “Lozano” a l’EGB. Quan feia COU, un professor es va preguntar per l’origen del meu segon cognom, Bojadós (pronunciat per la família amb la jota castellana), i va especular sobre una possible connexió geogràfica amb el cap Bojador del Sàhara Occidental, que pronunciat en castellà, Bohador, té una semblança fonètica. Jo aleshores ni en sabia res ni em preocupava gaire el tema, però anys més tard, quan ja havia fet la meva particular immersió en el català i mentre visitàvem la mare per dinar plegats, el meu germà Andrés va ressuscitar la hipòtesi del cap Bojador, mentre que jo vaig suggerir sense gaire èxit que Bojadós, pronunciat amb la jota catalana, s’assembla molt a Boixadors. Finalment, l’Institut d’Estudis Catalans em confirmaria que són el mateix cognom i que la forma normativa és amb “ix”. Aleshores, un altre dia li vaig demanar al meu germà si sabia la resta de cognoms dels avis, que jo no coneixia completa, i em vaig sobtar trobar un Manresa en els avantpassats del meu pare afegit als Valls, Pitarch i Gaudí de la part de la meva mare. És a dir, de pensar que érem una família de tot arreu (és a dir, espanyola) descobria que érem una família que havia renegat de la seva catalanitat. Per molt que diguessin que no, el català era la llengua de la mare. Es tolerava quan anàvem al poble, però s’havia separat quirúrgicament del català sota el qualificatiu de valencià. No sé com hauria anat el meu desvetllament al català si no hagués estat pel descobriment d’aquesta catalanitat soterrada de la família. Hi ha prou exemples de gent que adopta el català venint de fora i que donen fe de l’afirmació que els catalans naixem on ens dona la gana. Potser no hagués canviat res, però en la meva trajectòria personal ha estat un factor important.

La distorsió de la realitat, però, no es limita als orígens familiars. També afecta el discurs familiar de maneres estranyes. La meva mare, per exemple, no pronuncia mai la paraula Catalunya. És cert! No m’ho podia creure, però he observat que sempre que vol referir-se a Catalunya, diu Barcelona i, és clar, crea unes confusions tremendes. Pel que fa al nom de la llengua, també hi ha hagut situacions clarament kafkianes, com ara la conversa que ella va iniciar quan jo estava a punt d’anar a la Universitat de Yale amb la meva companya:

—¿Y cómo hablaréis en Estados Unidos?
—¿Entre nosotros?
—Sí, claro.
—Pues en catalán, mama, ¿por qué íbamos a cambiar de lengua?
—Pero allí no es catalán, lo que hablaréis allí será español.

Jo vaig repetir que parlaríem català i ella insistia que, si érem allà, se n’havia de dir espanyol, i d’aquí no la treia. En el fons, aquesta tesi té un punt en comú amb el secessionisme lingüístic valencià, que la meva mare també practica quan li convé: el fet que una llengua és una identitat. Si un català diu a l’estranger que parla català, s’obre una escletxa identitària perillosa i molt semblant a la que s’obre si un valencià diu que parla català. S’ha de dir, per desgreuge seu, que després m’ha deixat de pedra en algunes situacions memorables, com quan va morir el meu pare i em va dir en to seriós “a partir d’ara parlarem en català”. I després ho va complir. No sé en general, però en la nostra família, la llengua i la identitat van tan unides que gairebé són indistingibles.

Per tot plegat, simplement no vaig poder evitar prendre partit. Vaig deixar de comprar El País perquè em vaig fer conscient que em parlava d’un país que ja no era el meu. Vaig buscar fonts per aprendre la història i, fullejant un llibre de Pierre Vilar, vaig trobar un comentari que em va semblar molt significatiu i que sempre he recordat. Explicava que, quan visitava Catalunya, sempre que podia parlar amb algú, ja fos un pagès o el cap d’una fàbrica, hi havia un moment en què la persona s’aturava i l’advertia del fet que aquí es parlava el català i que això no era ben bé com la resta d’Espanya. Aquest capteniment, antic i modern, aquest som i serem, aquesta quasi obsessió de deixar clar que aquí som diferents, era un virus que ja se m’havia encomanat i la infecció del qual es trobava en fase aguda. Em va semblar que jo, com a hereu de la immigració castellanoparlant, seria còmplice del retrocés del català si em mantenia indiferent com havia fet fins feia poc, de manera que em vaig sentir amb l’obligació moral de contribuir a la seva recuperació. I aquí va començar la meva època més activista.

Des del meu despatx de Yale, vaig ajudar a organitzar la diàspora catalana en l’internet incipient de l’any 92. En un preludi del que anys més tard seria el domini .cat, vam votar per la creació d’un grup de discussió per a catalanoparlants i va guanyar el sí. I tenia força mèrit tenint en compte que molta gent del grup de discussió espanyol, amb dret a vot, va fer campanya pel no. De tornada a Catalunya, em vaig dedicar a preparar la plaça de professor titular a la UPC i em vaig plantejar si faria la defensa en català amb un tribunal on hi havia andalusos i valencians que no podia saber com reaccionarien. Vaig preguntar als companys i tothom em deia que ja els agradaria fer-ho en català però que no es volien arriscar. Jo em feia creus de la covardia general i de com ens deixem trepitjar el dret a fer vida normal en català en tots els àmbits, i vaig acabar sent l’únic dels set que ens hi presentàvem que parlaria amb un micròfon enganxat a la camisa i una cabina de traducció simultània a la sala. Vaig guanyar la plaça per davant de companys catalanoparlants dels que no es volien arriscar. No sé si vaig ser valent o temerari, però tot va anar bé al final.

Al cap dels anys, vaig acabar escrivint un llibre de cuina en català amb la Gemma, la mateixa que em va ensenyar la llengua.

———

Si miro enrere, veig que em vaig acostar al català per curiositat natural i per voluntat d’inserció a l’entorn, però si he esdevingut catalanoparlant d’adopció és per alguna cosa més, és perquè vaig descobrir una realitat que, de petit, se m’havia amagat a casa, a l’escola i al barri, i en la meva rebel·lió vaig desenvolupar un sentiment de justícia que ja no m’ha abandonat. He d’agrair-ho en gran part a la meva família, on era possible sentir com algú es compadia de la marginació dels sioux en les seves reserves mentre un altre estripava les cartes que li arribaven en català sense obrir-les pel fet d’estar escrites en català. Com podia ser que ningú veiés que podien salvar uns altres sioux que tenien allà mateix? Amb el temps, he arribat a aprendre l’anglès, el francès i uns rudiments de txec, però l’aprenentatge que he fet del català no és comparable en absolut: el català l’he adoptat. Si intento imaginar-me a mi mateix com a coneixedor passiu del català, com ha fet la major part de la meva família, se’m fa molt estrany, i la raó és que, per un moment, la persona que veig així imaginada no em sembla que sigui jo, és algú altre. M’és difícil dir què m’ha aportat el català perquè sense el català no seria jo. I és per això que si mai defenso la immersió o qualsevol altra causa que consideri justa, em surt de fer-ho en català si no tinc algun motiu especial per canviar de llengua. Perquè quan m’expresso en català soc més jo i perquè no trobo millor manera de defensar la llengua que fent-la servir.

La rebel·lió no podrà esperar

La independència de Catalunya, si es produeix, serà probablement la més debatuda de la història. La que haurà generat més columnes d’opinió tant a favor com en contra, la que haurà intentat més fulls de ruta en contínua adaptació gairebé online, la que haurà portat més gent al carrer any rere any, més flashmobs, merchandising, conferències… La que haurà creat més vocabulari, més eufemismes, més sí però no. Ens cansem del “tema” —altrament dit hàmster o marmota—, però continuem sintonitzant la ràdio al matí per saber quina nova “desobediència” s’ha produït i quin nou “desobedient” serà perseguit per una fiscalia teledirigida pel govern espanyol. Acabem tan saturats de declaracions i contradeclaracions que ja tot ens sembla normal. En la qüestió de les banderes, que els ultres exhibeixin l’estanquera-amb-pollastre però no es pugui portar ni una estelada petitona a un camp de futbol o a Eurovisió. O en la qüestió central de l’assumpte, que els socialistes vulguin un “referèndum per l’acord” o que la més avançada dels del puny i la rosa proposi la pregunta “està vostè d’acord a conviure en un Estat plurinacional?”, que donaria per un tractat de 13 volums sobre l’humor negre català.

Eppur si muove. Sí, aquells trens que anaven en direcció contrària per la mateixa via es mouen, malgrat tot. L’espanyol, a tota màquina i sense conductor, confiat que de tan potent que és, l’altre no tindrà més remei que apartar-se. I el català, comandat per una estranya tripulació que sempre s’acaba posant d’acord, es mou amb la inèrcia del poble (o, si més no, de mig poble) que no es cansa d’empènyer-hi. Es parla del proper setembre com a data del xoc, però vés que no s’estigui produint a càmera lenta i no el notem perquè ens hem acostumat a les batzegades i els cops. Si fem una ullada al nostre voltant, veiem que el govern badaloní dels comuns estripa una ordre judicial, que els organitzadors d’un 9N que s’havia qualificat de costellada hauran d’anar a judici i que el PSC fa la seva minirebel·lió desacatant les ordres del PSOE. És a dir, que tot i tenir una revisió nova de trinca de l’enèsim full de ruta que apunta cap a l’estiu del 2017 —poc abans o després— per desobeir en massa, resulta que cadascú va fent les seves desobediències parcials. Hi ha qui diu que això no és bo, que cal desobeir només un cop i que, si no, ho engegarem tot a rodar. Però qui sap què és millor! Realment es pot planificar la desobediència? No tindran més raó els arrauxats cupaires que els assenyats convergents quan volen fer explícita la no subordinació? Com podem assegurar que no hi haurà un increment de l’energia col·lectiva si la desobediència s’estèn com una taca d’oli de manera descontrolada? No seria aquesta la mostra més sincera i efectiva de fer costat a un govern que està planificant la desconnexió?

El camí fins al RUI

Tenim nou tòtem, com diria la Pilar Carracelas, i es diu RUI, Referèndum Unilateral d’Independència. La idea ha anat guanyant momentum i, finalment, ha irromput amb força en el debat polític, en gran part a causa del buit deixat per uns nous pressupostos que no tindrem aquest any. Hi ha qui troba que el RUI té avantatges sobre el full de ruta actual, hi ha qui es tem una repetició de la costellada del 9N, hi ha qui simplement expressa dubtes sobre la seva conveniència. Cap actor important del món sobiranista s’hi ha mostrat contrari, i això el manté com a possibilitat ben real.

Per començar, és lògic que ens preguntem per què caldria un nou gir en el full de ruta. Però de raons n’hi ha moltes, algunes d’origen intern —la fragilitat de la majoria independentista— i d’altres d’origen extern —la necessitat d’adaptar-se als canvis—. La independència no sembla que s’hagi d’aconseguir amb un pla ben traçat que se segueixi fil per randa sinó, més aviat, amb un conjunt de propostes que es vagin adaptant a les circumstàncies. Recordem que la proposta de fer un referèndum no és d’ara. El referèndum s’ha demanat al govern espanyol de moltes maneres i es va arribar a fer en la versió descafeïnada del 9N del 2014, on la pregunta binària es va substituir per una fórmula que acontentés —recordem-ho— tant Unió com ICV. Que Artur Mas decidís tirar-lo endavant com a procés participatiu no vinculant va obeir a les circumstàncies del moment. Tant la CUP com ERC, visiblement molestos, van acabar acceptant la proposta de Mas que se sabia que no portaria a la independència. De fet, és possible que portés a certa incredulitat sobre les possibilitats reals d’independència en part del món sobiranista.

Actualment, les circumstàncies són força diferents. El Parlament compta amb una majoria clarament independentista —per entendre’ns, sense Unió— i ara té sentit convocar el referèndum que fa dos anys no es va poder fer. Qui tem una repetició del 9N hauria de tenir en compte que ningú s’hi posarà per tornar a fer el mateix que ja es va fer. Si es fa un referèndum unilateral, es dirà als quatre vents que serà vinculant. La participació podrà ser  baixa a causa d’un boicot unionista però, en les condicions d’alarma que pot generar entre aquests votants, no quedarà per sota del 42% que hi va haver el 9N del 2014. D’altra banda, enlloc no està escrit que la participació hagi de tenir un mínim. És el resultat el que ha de ser de més del 50% de sís per poder reivindicar la victòria, i és molt probable que la mateixa por a la victòria del sí —en un context d’anar per totes— acabés portant una gran part l’unionisme a les urnes. Però no tinguem por dels percentatges. La Segona República Espanyola es va proclamar amb el 48,9% dels vots en les municipals d’abril del 1931. I més recentment, l’any 2014, la composició del Congrés dels Estats Units es va decidir amb només el 38% del cos electoral. En el fons, tot és qüestió de voluntat política i de valentia en la confrontació amb l’Estat. Com es diu sovint, no es fa una truita sense trencar els ous.

Mirem-ho d’aquesta manera. El 2009 es va iniciar una espurna a Arenys de Munt, que es va estendre a gairebé tot el país durant els dos anys següents. El 9 de novembre del 2014, va ser el govern qui es va encarregar de fer visible la demanda ciutadana per decidir el destí del país. I ara considerem el RUI. D’acord, Catalunya és un país gradualista. Però molt sovint són els moviments graduals els que són irreversibles.

La revolta començarà així

Recordeu aquella disjuntiva que va posar d’actualitat la caiguda de les torres bessones? Seguretat o llibertat, se’ns deia. Per protegir-nos, calia resignar-se a perdre parcel·les de llibertat. La de portar una beguda a l’avió, per exemple. O la de passejar tranquil·lament sense sentir-nos vigilats per policies armats fins les dents. Davant una amenaça, els països reaccionen tancant-se com una tortuga en la seva closca, i ara ja fa uns anys que el procés català està provocant una reacció de tortuga espantada per part de l’Estat espanyol. Ens hem anat avesant a la restricció de llibertats a mesura que avançava, és a dir, de setmana en setmana amb cada reunió de divendres del Consell de Ministres. Un dia ens trobem que la major part del temari escolar serà establert per l’Estat. Un altre dia esbrinem que ens poden engarjolar per dir segons què a Twitter. Ara, si insulten o amenacen catalans, això surt gratis perquè com que els catalans no som un poble, les piulades no són xenofòbia. Seria diferent si es tractés d’esquimals, jueus o fins i tot d’espanyols, que són pobles. I així, si Espanya és la tortuga, Catalunya ha estat fins ara la granota que s’acostuma a la temperatura creixent de l’aigua de l’olla on l’han ficada.

Tot això ve a tomb de la prohibició de les estelades en la final de la Copa del Rei, que segurament quedarà en un no res però que ja ha fet disparar la creativitat a la xarxa: que si portar banderes escoceses, que si fer un mosaic d’estelada, que si ensenyar milers de culs pintats amb estelades… La prohibició, que ja era greu pel fet de coartar un dret fonamental com és la llibertat d’expressió, sembla haver tocat el voraviu de moltíssima gent a un nivell molt profund. Tant se val quin sigui el motiu —la popularitat del futbol o l’esperit de rebel·lia dels catalans—, l’important és la unanimitat amb què els nostres mitjans han tractat la notícia, el rebuig unànime dels partits del país i, sobretot, que haguem pogut veure Xavier Sardà lluint l’estelada amb un rètol que deia “no os enteráis”.

Aquest episodi ha estat un greu error del govern popular, que ostenta la radicalitat que atribueix als seus adversaris i que està massa acostumat a fer i desfer en funció de les seves pujades puntuals de testosterona. Veurem en què queda tot diumenge. Possiblement quedi en una exhibició d’estelades molt més gran del que hauria estat sense la prohibició. El que de moment ens ha permès, però, és prendre el pols al poble català, sí, aquell que segons quins jutges espanyols no existeix. I ens fa pensar que la revolta començarà així. La revolta de debò, la que portarà el nostre país a la desobediència clara i desacomplexada començarà, probablement, per una qüestió menor i com a reacció a un gest maldestre de la metròpoli.

(Amb agraïment a SMxI, l’Assemblea Territorial de l’ANC a Sants-Monjuïc, per cedir amablement el fotomuntatge que il·lustra aquesta entrada)

El 26-J i la renovada Via Claver

Abans no ens n’adonem, tindrem aquí el 26-J i els electors “que ja han desconnectat”  tornaran a tenir el dubte de si paga la pena acostar-se a un col·legi electoral. Això els electors perquè, pel que fa als partits independentistes, les posicions ja són clares:  la CUP no s’hi presenta i ERC i CDC ho faran per separat. En Kim Aulet —àlies tuitaire @elsomatent— va proposar cap allà el 2014, i amb el nom de Via Claver, la idea que els partits independentistes no haurien de presentar-se a les eleccions espanyoles. La proposta es basava en quatre punts: (1) que si hem trencat amb l’Estat, s’ha de fer de manera efectiva, (2) que estar al Congrés no ens aporta res, (3) que els partits han d’escollir la seva adscripció nacional i (4) que el resultat de les generals espanyoles a Catalunya pot tenir una participació tan minsa que constituiria un cop d’alerta a les cancelleries. La idea va ser aplaudida i discutida àmpliament, per exemple per Andreu Barnils.

Una revisió ràpida dels quatre motius sembla indicar que les circumstàncies actuals desaconsellarien la implementació de la Via Claver tal com es va proposar. Breument: no hem trencat encara amb l’Estat i hem pogut comprovar que l’aritmètica de les darreres eleccions espanyoles ha atorgat a convergents i republicans un poder que no s’esperaven, el de condicionar la formació del govern a l’acceptació d’un referèndum. És possible, a més, que la presència al Congrés hagi ajudat a mantenir Podemos relativament ferm respecte a la qüestió del referèndum. Tot plegat no està gens malament, com feia notar un piulet de Francesc Serés.

viaclaver

Podem dir, llavors, que la nova Via Claver consisteix a no desaprofitar els escons de Madrid, però fent-los servir amb convicció i fermesa. Encara que mentalment haguem  desconnectat, la realitat legal i econòmica encara no ho han fet. D’acord que no cal esperar gran cosa de la petita representació que l’independentisme pot aconseguir al Congrés, però quan la formació de majories dependrà d’uns pocs diputats, sembla un mal moment per fer un acte simbòlic d’aquesta magnitud.

De fet, el debat sobre la Via Claver ja no existeix entre els partits, el que ara està en joc és la participació. Pensem-ho d’aquesta manera. El procés no està encallat, però necessita potència. Condicionar pactes a Madrid és una parcel·la més de poder. Ergo, votem i divertim-nos veient el nou ball de pactes.