El 26-J i la renovada Via Claver

Abans no ens n’adonem, tindrem aquí el 26-J i els electors “que ja han desconnectat”  tornaran a tenir el dubte de si paga la pena acostar-se a un col·legi electoral. Això els electors perquè, pel que fa als partits independentistes, les posicions ja són clares:  la CUP no s’hi presenta i ERC i CDC ho faran per separat. En Kim Aulet —àlies tuitaire @elsomatent— va proposar cap allà el 2014, i amb el nom de Via Claver, la idea que els partits independentistes no haurien de presentar-se a les eleccions espanyoles. La proposta es basava en quatre punts: (1) que si hem trencat amb l’Estat, s’ha de fer de manera efectiva, (2) que estar al Congrés no ens aporta res, (3) que els partits han d’escollir la seva adscripció nacional i (4) que el resultat de les generals espanyoles a Catalunya pot tenir una participació tan minsa que constituiria un cop d’alerta a les cancelleries. La idea va ser aplaudida i discutida àmpliament, per exemple per Andreu Barnils.

Una revisió ràpida dels quatre motius sembla indicar que les circumstàncies actuals desaconsellarien la implementació de la Via Claver tal com es va proposar. Breument: no hem trencat encara amb l’Estat i hem pogut comprovar que l’aritmètica de les darreres eleccions espanyoles ha atorgat a convergents i republicans un poder que no s’esperaven, el de condicionar la formació del govern a l’acceptació d’un referèndum. És possible, a més, que la presència al Congrés hagi ajudat a mantenir Podemos relativament ferm respecte a la qüestió del referèndum. Tot plegat no està gens malament, com feia notar un piulet de Francesc Serés.

viaclaver

Podem dir, llavors, que la nova Via Claver consisteix a no desaprofitar els escons de Madrid, però fent-los servir amb convicció i fermesa. Encara que mentalment haguem  desconnectat, la realitat legal i econòmica encara no ho han fet. D’acord que no cal esperar gran cosa de la petita representació que l’independentisme pot aconseguir al Congrés, però quan la formació de majories dependrà d’uns pocs diputats, sembla un mal moment per fer un acte simbòlic d’aquesta magnitud.

De fet, el debat sobre la Via Claver ja no existeix entre els partits, el que ara està en joc és la participació. Pensem-ho d’aquesta manera. El procés no està encallat, però necessita potència. Condicionar pactes a Madrid és una parcel·la més de poder. Ergo, votem i divertim-nos veient el nou ball de pactes.

La penúltima batalla: talons i trending topics

Quan semblava que la llista unitària havia passat a millor vida, reneix de les cendres pocs dies després de la desaparició de CiU. El President Mas, l’encantador de serps, ídol de les tietes i convers que connecta amb els conversos a la causa, fa una nova aparició en públic per explicar la darrera variant de la llista del president: amb societat civil i entitats i, si cal, ell mateix. Si cal. Sense insistir en convidar altres forces, que ja sap que diran que no. Ahir, la Terribas l’entrevistava amb l’autoritat que li donaven unes sabates de dominatrix portades per a l’ocasió. Resultat, trending topic mundial a Twitter potenciat per: (1) l’exèrcit d’admiradors del president (que clarament va més enllà de les tietes), (2) la colla de gent que hi veu partidisme en la proposta, (3) el debat acusador entre els primers i els segons i (4) els espanyols que, en trobar el trending topic, aterraven pel debat i insultaven a primers i segons alhora.

A veure, res no és casual en política. Convergència necessita atreure la meitat d’Unió a la seva llista sense que sembli que els fa una OPA i, alhora, necessita difuminar la seva marca que, per molt que estigui en fase de refundació, en moltes oïdes encara sona a cas Palau o a cas Pujol. Al capdavall, la marca que Convergència pot exhibir orgullosa té només tres lletres i es diu Mas. Un president imputat per demòcrata, bon comunicador i amb un discurs que ja no requereix de metàfores marineres per fer-nos entendre allò que, amb Duran, mai podia dir pel seu nom. Els mèrits són evidents, però això no vol dir que la motivació per reeditar la llista unitària sigui del tot innocent i no tingui tant d’estratègia de país com de partit. Fins aquí, tot ben legítim.

El cas és que les visions simplistes no ajuden. Ni tot en Mas és càlcul partidista ni ho és en Junqueras però, malgrat tot, sembla que la relació entre convergents i republicans no s’ha acabat de destensar des dels temps del tripartit, i la proposta de Mas no ajuda a fer-ho. Els riscos són que perdem el temps, la il·lusió col·lectiva o els vots necessaris. S’ha arribat a enarborar el concepte de traïdor per a aquells que no volen seguir dòcilment a Mas en la seva darrera proposta, però afortunadament aquí no es donen les condicions per a una guerra civil a la irlandesa —el més greu que et pot passar és que et facin un unfollow o un bloqueig a Twitter—. Ara, si volem guanyar és imprescindible tancar aquesta batalla en qüestió de dies, abans d’encarar la batalla final de les eleccions. És a les mans de tothom. A les mans d’ERC si, descol·locant tothom, s’afegís a la llista transversal que proposa Mas o, en cas contrari, si té la grandesa suficient de no menysprear els nouvinguts a l’independentisme. A les mans de les entitats si acceptessin anar repartides entre les tres llistes per la independència amb alguna fórmula creativa, fer una llista pròpia o continuar la bona feina que han fet com a grups de pressió. I a les mans de CDC si assumeixen que —com Pujol no era Catalunya— el procés no són ells i, per tant, podria continuar encara que la llista de Mas no guanyés. Això sí, el que cal urgentment és que acabin els preparatius i comenci el debat de debò, el dels beneficis i els riscos de la independència. Si no, correm el risc que l’Onze de Setembre vinent la Meridiana aculli els manifestants com si es tractés d’una invasió extraterrestre. Aquest dies es crida unitat, però tothom ha de tenir present que la unitat no es pot forçar. El que sí pot fer cadascun de nosaltres, cada partit i cada entitat, és aportar generositat i confiança, i tota la resta vindrà donada.

Claredat, per compassió

Fa uns dies em va sobtar no coincidir amb una opinió d’en Vicenç Villatoro. Els tertulians —em penso que en el programa de la Terribas— discutien sobre la definició de Convergència com a partit nacionalista però no independentista. Enfront dels retrets al partit per prendre aquesta posició, Villatoro va dir que era lògic: Convergència és un partit que situa la nació al davant —d’aquí que s’anomeni nacionalista—, mentre que la independència només seria un instrument per preservar la nació, però n’hi hauria d’altres. Si Catalunya se sentís ben tractada a Espanya —argumentava—, aleshores no hi hauria motiu per perseguir la independència i el federalisme podria ser una bona opció. I per això, el tema central de debò per Convergència és la nació i no la mena d’encaix —o de no encaix— que pugui tenir a Espanya. No caldria, des d’aquest punt de vista, que un partit es declarés independentista, com fan ERC o la CUP.

Potser no comparteixo l’argument perquè no em considero nacionalista —tot i que caldria definir molt bé què vol dir ser-ne, perquè és un concepte molt esmunyedís—. Recorrent a l’analogia barata de la dona que se separa del marit maltractador, però, podríem dir que el que Villatoro argumenta és que si, després de vint anys de maltractaments, el marit promet que canviarà, la dona ja no tindria motius per separar-se. Podríem també recórrer a una segona analogia —potser més barata i tot— on l’esclau es conformaria a no aconseguir la llibertat a canvi d’un tracte més humà. Però estalviem-nos les analogies i preguntem-nos directament si un poble que de veritat aspira a ser universal es pot mantenir dins d’un estat plurinacional que, per més inri, no es reconeix com a tal. És possible, això? És possible que un poble com el català, que aspira a defensar els seus interessos a Europa davant França, Holanda o la República Txeca, es conformi a fer-ho només amb Extremadura o La Rioja? La cultura catalana, que es considera a si mateixa universal, es pot conformar a mostrar-se al món només de manera excepcional i sempre enmig de polèmiques (com a la Fira de Frankfurt)? És més, hi ha alguna cultura sòlida al món, amb projecció global, que existeixi només com a part d’un estat? O, per no perdre el focus, n’hi ha alguna en el nostre entorn europeu? Certament, hi ha llengües amb una extensió territorial important, com l’occità, i hi ha llengües com l’eusquera que —per la seva antiguitat— a Espanya haurien d’estar protegides per la nova llei “per a la salvaguarda del patrimoni cultural i immaterial” que el PP s’ha empescat únicament per reintroduir els braus a Catalunya. S’ha de dir, però, que les llengües minoritzades europees malden per assegurar-se la supervivència i que el català, que ens agrada dir que “juga en una altra lliga”, tampoc la té del tot assegurada. Cap llengua minoritzada a Europa, tret del català, es parla a 4 estats ni arriba als 10 milions de parlants. El que sobta, de fet, és que els pacients parlants d’una llengua així no s’hagin plantejat construir una comunitat política normal —i d’això se’n diu estat independent— fins fa tan poc. Tot té una explicació, però, i aquí cal tenir en compte el tracte rebut, la divisió territorial imposada i —last but not least— les febleses pròpies.

En aquests moments, ser un país normal només depèn de nosaltres. El més urgent, ara mateix, és sortir definitivament de l’ambigüitat. Els partits i les seves lentes maquinàries s’adapten quan poden i es trenquen quan no poden. Veurem què passa a ICV però, sobretot, veurem què passa a la coalició de CDC i UDC, allò que ara, a quarts de 12 del dijous 12 de març del 2015 encara s’anomena CiU. Però més enllà del gran misteri d’aquests dies —és a dir, de què acabarà decidint Unió sobre què vol ser de gran—, hi ha dos partits que, per si sols, tenen la capacitat de convertir les eleccions del 27S en plebiscitàries: CDC i ERC. Si convergents i republicans fan un full de ruta clar, si fan una crida clara a la ciutadania, si incorporen la paraula independència al programa electoral, amb lletres grosses i sense condicionants, aleshores, encara que no vulguin, la resta de partits no podran evitar veure’s arrossegats dins la voràgine plebiscitària. Per què? Perquè els que no es vulguin definir no podran evitar les escisions internes ni el veredicte dels votants. Com a mostra del nerviosisme d’alguns, aquí teniu un botó d’avui mateix.

Fem-ho, fem-ho d’una vegada

Superat el 9N i ja fora del que a Can Basté anomenaven sínia o hàmster, sembla molt probable que el procés català deixi de fer voltes, estabilitzi el rumb i agafi ben aviat velocitat de creuer. Mas pot dir que ha complert amb l’objectiu de legislatura, pot dir que ha fet totes les ofertes de diàleg raonables a Madrid —i alguna més que potser no calia— i que ha recollit totes les negatives necessàries. La nau està a punt i només falta que els partits que la comanden es posin d’acord sobre què faran per arribar al port d’Ítaca. Serà difícil, però es farà, amb llistes unitàries o sense, amb el programa de quatre punts d’ERC o amb un de set punts i mig, però Convergència i Esquerra estan tan abocades a entendre’s com ho estaven Adam i Eva al paradís. I si aquests dos partits no són capaços de consensuar uns punts en comú faran un ridícul més gran que el que hagués fet Eva o Adam dient-li a l’altre que no era el seu tipus. Hi ha un projecte que ha de néixer i fer-lo és cosa de dos —i si es fa entre tres o quatre, encara sortirà millor.

El 9N ha servit per instal·lar-nos tots plegats en l’hora de la veritat i per emprendre un camí que depèn molt més de nosaltres i molt menys d’ofertes que no arriben. I ha servit sobretot per fer un acte col·lectiu de desobediència a les declaracions del govern espanyol, als dictats del Tribunal Constitucional i a les ordres de la Fiscalia. Concretament, la Fiscalia va instar els Mossos a identificar les persones responsables de l’obertura de cadascun dels locals electorals, cosa que es van negar a fer. I s’havia especulat molt sobre què farien els Mossos arribat el moment. Instal·lats en la sínia dels arguments repetitius, els independentistes repetien que la Policia Nacional (espanyola) o la Guàrdia Civil no es podrien permetre enretirar urnes per l’escàndol que hagués provocat la foto en la premsa internacional. La resposta dels contraris al 9N —també fent voltes a la sínia— era, mentre pensaven això us farà mal, que no caldria perquè els mateixos Mossos d’Esquadra haurien d’obeir les ordres i treure les urnes. Però no ha estat així i la seva desobediència, la del Govern i la dels 2,3 milions de votants té un valor enorme perquè per primer cop s’ha donat més legitimitat a la voluntat del govern català que a la de l’espanyol. La declaració de sobirania del 23 de gener, al capdavall, no era paper mullat perquè l’han exercida els 1.861.753 votants del SÍ-Sí, els 232.182 del SÍ-NO i els 104.772 del NO. Federalistes i dependentistes també han votat desafiant l’Estat, s’ha arribat a una participació del 42% de la població que podia votar (més que en la majoria d’eleccions europees) i la independència ha rebut un suport del 81%. Es tracta d’un fracàs, doncs?

9N

Segons Rajoy, Sánchez-Camacho, Rivera i la premsa de Madrid, sí. Que com s’ho fan per arribar a aquesta conclusió? Comptant els partidaris del SÍ-SÍ i constatant que són minoria. Amb el mateix esforç, però, podríem comptar els partidaris del SÍ-NO i del NO i constatar que encara són una minoria més petita. I si ens responen que la majoria dels del NO no van votar, podem dir que no ho sabrem mentre no fem un referèndum vinculant, i que molts coneixem uns quants independentistes que no van anar a votar perquè van pensar que no valia la pena. Tot plegat, a més, va tenir unes dificultats que van afectar a tota mena de votants: la necessitat de consultar el col·legi a internet (segur que tothom té internet?), la dificultat de desplaçar-s’hi, la murga de fer cues o la por de veure la policia enretirant urnes. Però per evitar que ens agafi un atac de baixa autoestima hi ha un últim càlcul que podem fer: sobre el total de població catalana, els votants del SÍ-SÍ representen un 24,78% mentre que, sobre el total de població espanyola, els votants del PP (amb la seva majoria absoluta al Congrés) són només un 23,11%. Com es podria defensar que una majoria és legítima i l’altra no?

Tanmateix, la lectura que el PP ha fet del 9N arriba tard de cara a la premsa internacional. Ara hem de veure com el gobierno-de-españa dóna ordres a corre-cuita als seus ambaixadors contra els articles dels dos hemisferis que, majoritàriament, s’han situat del cantó de la democràcia. Això és una guerra de desgast i l’estratègia de Mas ha funcionat fins ara —amb l’ajut inestimable del govern independentista de Madrid—. Però els temps s’han de saber administrar i cal constatar dos fets. Primer: que el procés participatiu del 9N no ha generat un mandat democràtic i, per tant, caldrà recórrer al que sempre havia estat el pla B: les eleccions plebiscitàries o constituents. I segon: que no tenim tot el temps del món. Els de Podemos desembarcaran al Congrés a finals de l’any que ve i és ara que som en el punt de mira de la premsa internacional, amb el referèndum escocès que encara cueja i la nostra enèsima mobilització ben fresca. Com va dir Junqueras quan se li va escapar la llagrimeta a Catalunya Ràdio, fem-ho, fem-ho d’una vegada. El moment és ara.

Visca la República!

El post anterior acabava dient que les eleccions europees ens podrien donar una pista sobre les possibilitats de l’esquerra catalana i així ha estat. L’esquerra pot guanyar, l’esquerra ha guanyat i ho ha fet no com a suma abstracta dels partits d’esquerres sinó amb una coalició encapçalada per ERC que ha guanyat la primera posició del podi. Si, a més, hi sumem les altres forces d’esquerres —PSC, ICV i Podem—, queda clar que més de la meitat de l’electorat va decidir votar per opcions progressites.

Però la notícia a Catalunya va ser clarament el sorpasso d’ERC a CiU i el fet històric que els republicans tornessin a guanyar unes eleccions després de 78 anys: cal recordar que el cap de llista que va fer guanyar les últimes eleccions a ERC abans de Junqueras es deia Lluís Companys. I a l’hotel Catalonia Ramblas —on ahir els militants seguien la nit electoral— la Història, amb majúscules, era clarament present en l’ambient escalfat per l’alegria i pels focus. A les onze de la nit, quan es van saber els resultats de cop —”gràcies” als italians—, el primer crit que es va sentir a l’hotel no va ser el nom del partit ni el d’in-inde-independència. El primer crit va ser Visca la República!

1936-2014

El tsunami en el sistema de partits català ha estat tan important que no es troben, de moment, lectures gaire estranyes fetes des de Madrid. Tot i ser unes eleccions europees on la gent sovint fa experiments amb el vot, a Catalunya el reajustament en l’eix nacional sembla molt clar. A hores d’ara ja hi ha dos grans partits —a dreta i esquerra— d’obediència nacional estricta. Com passa, ni més ni menys, a Dinamarca o al Regne Unit. Si la independència no és qüestió d’un sol dia sinó el resultat de pujar uns quants graons, disposar d’un sistema de partits homologable al d’un país normal és un dels graons més importants. I ahir el vam pujar. Visca la República!

L’espantall de la dreta catalana

Ens trobem en una fase interessant de l’anomenat procés. Hi ha gent que abans s’adheria a l’statu quo contrari a la independència d’una manera més o menys activa. No la consideraven o la menystenien per absurda, o per inimaginable, o per ser part de l’ideari d’un grupuscle unit per referents romàntics basats en la llengua i en la història. És quan l’argument principal per la independència girava al voltant del concepte de nació i quan els partits que ja no eren regionalistes s’autodefinien com a nacionalistes amb tot l’orgull del món. Ara, tot s’ha capgirat. Des de l’esquerra, es reivindica l’oficialitat del castellà en una futura Catalunya independent i, des de la dreta, l’adjectiu “nacionalista” fa més nosa que servei. S’ha destacat que el nou independentisme ja no és nacionalista perquè no es basa en cap concepte abstracte de nació més enllà del temps i l’espai. Es pot dir, al contrari,  que es basa en una comunitat que aquí i ara es considera lliure per decidir el ser destí, que té un projecte de convivència d’identitats diverses, que assumeix l’ideari republicà i que vol més poder polític per defensar els seus ciutadans amb garanties. D’això se’n pot dir nació, si es vol, però té ben poc a veure amb la que es reivindicava fa vint anys.

Des d’aquest punt de vista, l’esquerra hauria de ser la primera interessada a subscriure el projecte i llençar-s’hi per poder-hi aportar la seva empremta en un futur procés constituent. I aquesta és la feina que està fent ERC en la seva cerca i captura de l’exvotant socialista i la que fa la CUP des de posicions ideològiques més extremes —o més coherents, segons com es miri— i des d’una perspectiva també més romàntica —on hi entren els Països Catalans—. És també la feina que està fent el Procés Constituent de Forcades i Oliveres des de posicions properes a la CUP. El votant que falta, el que encara fa tombs despistat i es resisteix a entrar en el joc, és una part del votant d’ICV i gran part del del PSC. Aquests sectors van abraçar amb entusiasme la teoria de la cortina de fum de Mas en un primer moment, i ara que l’aposta convergent sembla clara i es fa difícil continuar defensant que tot plegat sigui una fugida endavant, es diu que la dreta ens acabarà traïnt o que Pujol ha governat durant tants anys que Catalunya es pot considerar, de fet, de dretes i que no hi ha res a fer. És discutible que Catalunya sigui de dretes, però el millor del cas és que tot això es diu mentre la dreta més salvatge que s’ha vist a Espanya des del final de la dictadura aprova lleis tan regressives que no són pròpies de cap altre país de la Unió Europea. I d’aquesta manera, tot rebutjant una Catalunya independent que seria governada de tant en tant per una dreta homologable a la de la resta d’Europa, accepten continuar dins d’una Espanya on la dreta, quan governa, es carrega tot allò que troba al seu pas: autonomia, llibertats, avortament o laïcitat a l’escola. Fins a quin punt alguns progres catalans continuaran fent el joc a la dreta espanyola per tal de no tenir una dreta catalana que, de tant en tant, mani de veritat en un nou estat? Aquest és un misteri que no aconsegueixo resoldre. En el debat de TV3 per les eleccions europees, el candidat per ICV-EUiA Ernest Urtasun va cridar explícitament a castigar CiU a les urnes. No ho va fer, que jo recordi, en referència a cap altra formació de dretes ni d’esquerres. Que les esquerres guardin ressentiment amb les dretes en moments en què gran part de la població s’empobreix és comprensible, però per què aquesta part de la progressia dirigeix el seu odi contra la dreta catalana i no l’espanyola? Les hipòtesis: que pateixen una mena de síndrome d’Estocolm d’Espanya o autoodi cultural o… En qualsevol cas, si aquest sector fes un càlcul fred i serè arribaria a la conclusió que la tradició política catalana basada en el pactisme i més propera ideològicament a Europa li convé més que la confrontació permanent que es dóna a Espanya entre dretes i esquerres, per molt vigoritzant que sigui. Un exemple il·lustratiu és l’educació, que a Espanya veu sorgir una nova llei a cada canvi de govern i a Catalunya, en canvi, és el resultat d’un pacte majoritari i, amb això, guanya una estabilitat que només es veu amenaçada en aquests moments per la llei Wert provinent de Madrid.

El resultat de les eleccions europees llegit en clau catalana potser ens donarà una pista sobre la possibilitat que tindrien les esquerres en el nou sistema de partits que s’està perfilant.

La lògica del missatge

Si s’ha de reconèixer una habilitat al president Mas és la seva capacitat d’anar fent variacions sobre el mateix tema mentre manté la mateixa melodia. Tot plegat amanit amb metàfores marineres —el viatge a Ítaca, el cop de timó— i innovacions lingüístiques com procés (de ressonàncies kafkianes) o estat propi (en lloc d’estat independent) que ja ens sonen com si s’haguessin dit tota la vida.

Però tot això no és ni natural ni gaire convenient. Potser és una relíquia dels temps en què no es podien dir les coses pel seu nom o potser obeeix als intents de Mas de no espantar el personal (i entengui’s per personal o bé el conjunt dels votants o bé els seus socis d’Unió). Però el cas és que l’elector, com mostra el creixement d’ERC en els resultats i les enquestes electorals, ja no sembla voler ambigüitats ni mitges tintes. Probablement, ja no necessita un excés de metàfores ni perdona les declaracions contradictòries en un mateix partit (cas del PSC i CiU). Perquè hi ha una cosa que als polítics sempre se’ls acostuma a passar per alt: la coherència i la lògica del missatge principal. Uns pocs exemples:

  • Lligar la sortida de la crisi a la consulta, com fa Mas en sintonia amb ERC, hauria d’implicar que la consulta és urgent. Contràriament a la lògica, doncs, ara s’insinua que la consulta pot esperar. I això, no cal dir-ho, afavoreix Junqueras, que té una llista d’afectats per la crisi que recita com un mantra a cada entrevista (els nostres jubilats, els nostres funcionaris, els nostres aturats,…)
  • D’altra banda, mantenir el compromís de fer la consulta el 2014 i, a més, acabar la legislatura, seria força xocant. Si en la consulta surt el SÍ, quin és el pla, passar-nos dos anys més sota sobirania espanyola? Pot ser que, per mil raons, no sigui mala idea, però els ciutadans es poden sorprendre si no se’ls explica el motiu. I no s’ha explicat.
  • S’ha parlat repetidament d’un artefacte anomenat eleccions plebiscitàries i ara es diu que un altre artefacte anomenat DUI (declaració unilateral d’independència) no seria possible. Però això planteja un repte de lògica: figurava que el primer artefacte havia de servir per fer possible el segon. Si ara el segon no és possible, de què serviria el primer? Això, deixant de banda que una DUI pot ser legal d’acord amb el dret internacional i amb el català. I deixant de banda, sobretot, que no fa gaire es va fer una declaració de sobirania que els votants es poden preguntar de què serveix quan la DUI es descarta simplement perquè contradiu la legislació espanyola.