Els llenguatges de l’independentisme

El poder del llenguatge per transmetre una determinada opció política és ben conegut. George Orwell va contemplar fins i tot la possibilitat que un govern totalitari inventés una nova llengua per estructurar el pensament d’una ciutadania completament sotmesa; en aquesta entrada, fèiem el paral·lelisme amb declaracions recents de la dreta espanyola. Ara, però, voldríem reflexionar sobre l’ús del llenguatge en el discurs independentista català.

Com que Catalunya és un país plural i no existeix un discurs monolític, és ben normal que fins i tot entre aquells que comparteixen l’objectiu de la independència no hi hagi unanimitat en l’ús del llenguatge sobre la nostra condició nacional. N’hi ha, per exemple, que parlen sistemàticament d’Estat espanyol, d’altres diuen Espanya sense problemes i, encara d’altres, Estat. N’hi ha que s’autoanomenen nacionalistes, d’altres prefereixen dir-se catalanistes o no posar-se cap d’aquestes etiquetes; en tot cas, i de forma provisional, alguns es consideren independentistes. També trobaríem casos (segurament, força) de gent que, com el president Pujol, no es consideren independentistes però igualment votarien en un hipotètic referèndum. De ben segur que cada opció té les seves raons i també el moment històric que explica la seva aparició.

És interessant adonar-se que els marcs mentals estan tan presents en el que es diu com en el que no es diu. Si un periodista diu que el darrer estiu hi va haver vint morts en accidents de trànsit durant l’operació tornada però no especifica el país, està donant més normalitat a l’àmbit geogràfic –i polític– que no esmenta –i que, en aquest cas, es pot endevinar per la xifra– que no si digués el país explícitament. Si algú diu, per exemple, “el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro”, està donant un missatge implícit en allò que no diu, és a dir, que és el nostre ministre, el del nostre país; si, en canvi, no vol assumir el ministre com a propi, pot dir “el ministre d’Hisenda espanyol Cristóbal Montoro”. La Vanguardia va prendre la decisió salomònica de fer servir la paraula Gobierno per referir-se al govern espanyol i Govern per referir-se al català; en canvi, l’ARA o El Punt Avui parlen de Govern espanyol, d’una banda i, simplement, Govern en referència al català. En el cas de La Vanguardia, tots dos governs s’assumeixen com a propis, mentre que els altres dos diaris, a banda de ser lingüísticament més coherents, donen un missatge subliminar de normalitat per al Govern (català), com en el cas del país implícit dels accidents de trànsit.

Es pot discutir quines expressions convenen més al discurs independentista. Parlar d’Estat espanyol o francès remarca el fet que són estats, no nacions; però, tot sigui dit, tampoc sembla clar per què les paraules Espanya o França han de transmetre necessàriament la idea de nació. La dictadura franquista, justament, va oficialitzar el terme Estat espanyol (però en castellà, és clar). D’altra banda, l’ús de la paraula Govern per referir-se al de la Generalitat o país per referir-se a Catalunya sembla convenient des d’una òptica sobiranista malgrat que això obligui a dir Govern espanyol per referir-se al de l’Estat; hi ha l’alternativa de dir Govern central, però no sembla una gran solució si es vol prioritzar la centralitat del govern del país.

Pot semblar sorprenent que en alguns cercles independentistes s’arribi al punt de no considerar “nacionalment coherents” les expressions que reconeixen la pertinença política de Catalunya a Espanya. Fixem-nos en una frase com la següent, que ha estat repetida en presentacions de l’Assemblea Nacional Catalana i que se situa de ple en el nou discurs independentista:

No falten arguments per demostrar la necessitat de sortir d’Espanya; d’arguments, més aviat, en sobren.

Hi ha sectors que consideren que si es diu “sortir d’Espanya”, s’està emfasitzant que Catalunya és a Espanya, quan el que s’hauria de transmetre és la idea que Catalunya és sota Espanya, de manera que proposen l’alternativa:

No falten arguments per demostrar la necessitat de desempallegar-nos d’Espanya; d’arguments, més aviat, en sobren.

Una alternativa com aquesta pot tenir el problema de manca de neutralitat. Pot estar bé si la frase forma part d’un discurs informal o adreçat a convençuts; no seria de rebut, en canvi, en un article de premsa que aspirés a ser objectiu i raonat.

Però en general, el problema de la postura maximalista de no acceptar que Catalunya és a Espanya o, de fet, d’abraçar la paraula nacionalisme és el de la connexió, tan necessària, amb el món exterior. Al món, des de la Segona Guerra Mundial, el nacionalisme té molt mala premsa encara que, tal com l’entenem aquí, sigui nacionalista cadascun dels set-mil milions de terrícoles. I ja podem dir que el nostre és defensiu, que és cultural, que és a les antípodes del nazisme (que, admetem-ho, és la següent baula de la cadena per a la majoria de gent), que el missatge no arribarà. En lloc de lluitar contra el llenguatge, potser seria millor fer-lo servir d’acord amb l’ús que se’n fa fronteres enllà, i així ho ha entès Esquerra Republicana, a diferència de CiU, que encara s’aferra al nacionalisme. Les sigles de l’SNP escocès, per exemple, volen dir Scottish National Party; si la N amagués la paraula nationalist, ara mateix l’SNP no governaria Escòcia.

L’altre cas, el de negar la pertinença actual de Catalunya a Espanya (o de la Catalunya Nord a França), ja és el súmmum de desconnexió amb el món. Només diré que els qui ho fan, els qui aspiren a desempallegar-se’n, que no sortir-ne, esperen que algun dia ho faci un Parlament que pertany a la Comunitat Autònoma de Catalunya que és, com sabem, una de les subdivisions de l’Estat (espanyol) de les autonomies, i que es regeix per un Estatut que no és res més que una llei orgànica del mateix Estat (espanyol). Donar legitimitat al nostre Parlament implica, per tant, utilitzar la legalitat espanyola –i això vol dir reconèixer la seva existència– encara que sigui per trencar-la.

Si l’independentisme vol ser escoltat i respectat, si vol parlar clar i no passar per exaltat, si vol convèncer els no convençuts i esdevenir la més raonable de les opcions polítiques del país (el que queda implícit en la frase), llavors ha de parlar en el llenguatge que parla el món, no inventar-se el seu món particular. Tant el llenguatge com la imatge que es projecta a l’exterior són importants.

Dialecte, patois, chapurriau

Tot sovint, els prejudicis lingüístics es vesteixen de normalitat i faciliten el domini d’uns grups humans sobre uns altres. Fa anys, quan tornava de París en un Talgo amb lliteres i s’havia fet de dia, vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb els meus companys de compartiment i a hores d’ara encara recordo la situació. El noi jove, africà, va sortir un moment a parlar amb el mòbil, i mentre sentíem com enraonava en alguna llengua africana (que clarament no era ni francès ni àrab), vaig iniciar una conversa en castellà amb l’altre passatger, equatorià i gran aficionat al ciclisme. Quan el noi va tornar, es va incorporar a la nostra conversa. Ens va dir de quin país era sense una ombra de dubte, però quan li vaig demanar per la llengua que parlava, es va quedar descol·locat. Francès, em va dir. No, no, jo em refereixo a la teva llengua de Guinea. Ah, al dialecte?, em va contestar rient. I em va voler deixar clar que la llengua que parla és el francès, i que allò altre és dialecte. Aleshores, jo li vaig dir que si era dialecte, ho era d’alguna llengua, però no m’en vaig sortir. El millor (o pitjor!) de tot és que l’equatorià estava completament d’acord amb el noi i em vaig quedar sol defensant que allò que parlava abans al telèfon era una llengua, una llengua, s’entén, tan digna com el francès.

Fins fa no res, a França se’n deia patois (patuès) de les llengües regionals. Tant se val si la llengua en qüestió, com ara l’occità, ha estat una gran llengua de cultura o ha tingut un premi nobel de literatura. A hores d’ara, cap llengua tret del francès és oficial a França i, pel que fa al futur immediat, es veuen pocs canvis a la vista: entre els principals candidats a la presidència, n’hi ha tres (entre els quals, Sarkozy) que s’han declarat en contra de concedir cap dret suplementari a les altres llengües i tres que s’hi mostren favorables en diferents graus. La societat, però, sí que sembla estar més mobilitzada. El dia 31 de març es va fer una gran manifestació per l’occità a Tolosa de Llenguadoc, un lipdub pel català a Perpinyà i d’altres actes arreu de l’hexàgon. La Joana Serra, llibretera de la Llibreria Catalana de Perpinyà, explica breument el procès de substitució lingüística que ha patit Catalunya Nord en aquest video.

Des de Catalunya (Sud), no som prou conscients de la precarietat legal de la llengua tant Pirineus enllà com en terres aragoneses. La Llei de llengües d’Aragó, vigent des del 2009, regula per primer cop l’ús, la protecció i promoció de l’aragonès i el català com a llengües pròpies d’Aragó, però sense arribar a declarar-les cooficials. L’alegria, però, durarà poc. Segons va confirmar la nova presidenta del govern aragonès, Luisa Fernanda Rudi (PP), al seu discurs d’investidura, la Llei de llengües patirà retallades i derogacions diverses; de fet, el PP s’havia oposat a l’aprovació de la llei perquè no acceptava la denominació de català com la llengua parlada a la Franja. A la televisió pública, mentrestant, ja van fent pedagogia de quin és el nom correcte. Al programa ¡Bien dicho! s’ha emès un reportatge on s’analitza com parlen els indígenes d’Aiguaviva i, entre bromes, es troben similituds amb l’italià, l’alemany o el rus, qualsevol llengua tret del català. Com diu amb eloqüència un dels entrevistats, “aquí ni es parla català, ni valencià, sinó chapurriau. Cada poble el pronuncia a la seva manera, no s’entenen ni entre ells. Uns hi posen unes lletres i d’altres, d’altres.”

L’ofensiva lingüística del PP

M’agradaria que tinguéssim la independència per poder tornar a estimar el castellà.
–Montserrat Abelló–

La desacomplexada ofensiva lingüística del Partit Popular balear contra el català té un abast mai vist fins ara en democràcia. Aquest cop, la línia del PP no està improvisada, com ho demostra la magnitud i complexitat del desmantellament que s’està duent a terme: modificació de la Llei de Normalització Lingüística, del Règim Jurídic de l’Administració i de la Llei de Funció Pública. El que s’ha fet és eliminar tota obligació d’ús del català a l’administració, al funcionariat i al govern encapçalat pel president Bauzá. El català passa ara, doncs, de ser un requisit a ser tan sols un mèrit per accedir a la funció pública, de manera que queda el castellà com a única llengua necessària. A tot això, que són les modificacions de gruix que permetran fer avançar el procés de substitució lingüística, s’hi sumen els aspectes decoratius: Maó passarà a ser Mahó/Mahón i Palma serà Palma de Mallorca, nom associat a la burocràcia madrilenya del s. XIX i no al nom fundacional com fins ara (recomano l’article del lingüista Gabriel Bibiloni per més informació).

Les Balears ja s’havien habituat a un PP que practicava la kaleborroka lingüística de baixa intensitat, però encara hi havia certes garanties. Per exemple, els qui qüestionen la unitat de la llengua no passen de ser grupuscles indocumentats, a diferència de les legions indocumentades del País Valencià; d’altra banda, l’Estatut balear estableix clarament que la llengua pròpia és una varietat del català, a diferència de l’ús del terme valencià a l’Estatut valencià, que es fa servir sovint amb finalitat secessionista. Ara, però, s’ha vist que les garanties legals es poden desmuntar amb més facilitat i celeritat del que havia costat muntar-les. Què ha permès arribar a aquesta situació en democràcia? En part, la tebiesa lingüística de les esquerres, però també la confiança que el PP no estaria disposat a anar tan lluny. És, per entendre’ns, com un equip de futbol acostumat a rebre llenya –la normal– quan juga amb l’etern rival, però que està desprevingut quan un dels seus tècnics rep una agressió a l’ull acabat el partit. Fent servir un altre símil, el PP hauria fet servir el mètode de l’olla i la granota. Es diu (però no he tingut cor de provar-ho) que si es fica una granota en una olla plena d’aigua i s’apuja la temperatura gradualment, la granota bullirà abans de saltar. L’error que hauria comès el PP seria haver apujat el foc al màxim quan ja veia la granota indefensa. Ara, però hi ha indicis que el pobre animal podria estar a punt de saltar de l’olla.

Hi ha hagut protestes als ajuntaments, protestes dels centres escolars, protestes, amb vaga de fam inclosa, de l’associació Jubilats per Mallorca i veus contraries dins del mateix PP. El cas de la vaga de fam és especialment colpidor. Mentre el totpoderós Imperi Britànic va haver de cedir davant d’un home com Gandhi que tenia, com a úniques armes, el dejuni i les llargues caminades, la reacció del Partit Popular davant de Jaume Bonet, un home de 64 anys que ha decidit imitar el Mahatma, és la indiferència i el menyspreu. Ara, però, tindran un altre jubilat, Tomeu Armengual, que s’afegeix a la vaga. Jaume Bonet porta ja 25 dies sense menjar i, tot i que ja no rep visites a causa del seu estat de salut, continua rebent mostres de suport, ahir mateix amb una concentració silenciosa i espontània a Palma. La política lingüística del PP rebrà avui resposta al carrer amb una manifestació convocada també a Palma, que es preveu multitudinària i que té per lema “Sí a la nostra llengua”.

Ens podem preguntar per què és justament ara que la dreta espanyola ha volgut iniciar l’ofensiva més forta contra el català si, per exemple, cap de les modificacions que ha fet amb tanta cura en la legislació balear estava prevista al seu programa electoral. Una raó pot ser simplement un now we can molt del gust del PP, que té majoria absoluta tant a les Illes com a l’Estat. Una altra raó és que la minorització del català sempre ha format part de la seva agenda oculta, sovint sense dissimular-ho o apel·lant a les excuses habituals del bilingüisme o dels drets individuals. La raó que el PP comenci amb les Balears i amb València és molt senzilla, i és que en aquests territoris compta amb una situació de partida  favorable –una llengua més diglòssica i una massa social més conformada a la temperatura de l’olla–. Catalunya és més forta, però no invulnerable. Un cop afeblit el català en la perifèria del seu domini lingüístic –sense protecció legal a la Catalunya Nord ni a la Franja d’Aragó i amb una protecció reduïda a les Illes i el País Valencià–, el pròxim objectiu –i definitiu– serà el Principat. De moment, la justícia espanyola ja va preparant el terreny en contra del sistema educatiu i, mentrestant, el PP català va adquirint quotes de poder al cor del sistema, l’última de les quals ha estat TV3. Tot això, paradoxalment, gràcies a un partit, Convergència, que diu tenir més consciència nacional que mai.

La poeta Montserrat Abelló, amb 94 anys, en una entrevista projectada al Palau Robert, ha dit “m’agradaria que tinguéssim la independència per poder tornar a estimar el castellà”. S’ha d’entendre que Abelló va viure la guerra civil, un exili i la persecució posterior de la llengua catalana. Una persecució implacable i, a voltes, ridícula, amb rètols a la UB on s’hi podia llegir “Habla la llengua del imperio”. La persecució d’avui és diferent, la d’ara és una operació d’enginyeria social i legislativa que pot passar inadvertida a la majoria però que, si no s’atura, tindrà efectes semblants als que va produir l’altra. Ser independents per salvar el català sense deixar d’estimar el castellà. Una molt bona raó.