Fem-ho, fem-ho d’una vegada

Superat el 9N i ja fora del que a Can Basté anomenaven sínia o hàmster, sembla molt probable que el procés català deixi de fer voltes, estabilitzi el rumb i agafi ben aviat velocitat de creuer. Mas pot dir que ha complert amb l’objectiu de legislatura, pot dir que ha fet totes les ofertes de diàleg raonables a Madrid —i alguna més que potser no calia— i que ha recollit totes les negatives necessàries. La nau està a punt i només falta que els partits que la comanden es posin d’acord sobre què faran per arribar al port d’Ítaca. Serà difícil, però es farà, amb llistes unitàries o sense, amb el programa de quatre punts d’ERC o amb un de set punts i mig, però Convergència i Esquerra estan tan abocades a entendre’s com ho estaven Adam i Eva al paradís. I si aquests dos partits no són capaços de consensuar uns punts en comú faran un ridícul més gran que el que hagués fet Eva o Adam dient-li a l’altre que no era el seu tipus. Hi ha un projecte que ha de néixer i fer-lo és cosa de dos —i si es fa entre tres o quatre, encara sortirà millor.

El 9N ha servit per instal·lar-nos tots plegats en l’hora de la veritat i per emprendre un camí que depèn molt més de nosaltres i molt menys d’ofertes que no arriben. I ha servit sobretot per fer un acte col·lectiu de desobediència a les declaracions del govern espanyol, als dictats del Tribunal Constitucional i a les ordres de la Fiscalia. Concretament, la Fiscalia va instar els Mossos a identificar les persones responsables de l’obertura de cadascun dels locals electorals, cosa que es van negar a fer. I s’havia especulat molt sobre què farien els Mossos arribat el moment. Instal·lats en la sínia dels arguments repetitius, els independentistes repetien que la Policia Nacional (espanyola) o la Guàrdia Civil no es podrien permetre enretirar urnes per l’escàndol que hagués provocat la foto en la premsa internacional. La resposta dels contraris al 9N —també fent voltes a la sínia— era, mentre pensaven això us farà mal, que no caldria perquè els mateixos Mossos d’Esquadra haurien d’obeir les ordres i treure les urnes. Però no ha estat així i la seva desobediència, la del Govern i la dels 2,3 milions de votants té un valor enorme perquè per primer cop s’ha donat més legitimitat a la voluntat del govern català que a la de l’espanyol. La declaració de sobirania del 23 de gener, al capdavall, no era paper mullat perquè l’han exercida els 1.861.753 votants del SÍ-Sí, els 232.182 del SÍ-NO i els 104.772 del NO. Federalistes i dependentistes també han votat desafiant l’Estat, s’ha arribat a una participació del 42% de la població que podia votar (més que en la majoria d’eleccions europees) i la independència ha rebut un suport del 81%. Es tracta d’un fracàs, doncs?

9N

Segons Rajoy, Sánchez-Camacho, Rivera i la premsa de Madrid, sí. Que com s’ho fan per arribar a aquesta conclusió? Comptant els partidaris del SÍ-SÍ i constatant que són minoria. Amb el mateix esforç, però, podríem comptar els partidaris del SÍ-NO i del NO i constatar que encara són una minoria més petita. I si ens responen que la majoria dels del NO no van votar, podem dir que no ho sabrem mentre no fem un referèndum vinculant, i que molts coneixem uns quants independentistes que no van anar a votar perquè van pensar que no valia la pena. Tot plegat, a més, va tenir unes dificultats que van afectar a tota mena de votants: la necessitat de consultar el col·legi a internet (segur que tothom té internet?), la dificultat de desplaçar-s’hi, la murga de fer cues o la por de veure la policia enretirant urnes. Però per evitar que ens agafi un atac de baixa autoestima hi ha un últim càlcul que podem fer: sobre el total de població catalana, els votants del SÍ-SÍ representen un 24,78% mentre que, sobre el total de població espanyola, els votants del PP (amb la seva majoria absoluta al Congrés) són només un 23,11%. Com es podria defensar que una majoria és legítima i l’altra no?

Tanmateix, la lectura que el PP ha fet del 9N arriba tard de cara a la premsa internacional. Ara hem de veure com el gobierno-de-españa dóna ordres a corre-cuita als seus ambaixadors contra els articles dels dos hemisferis que, majoritàriament, s’han situat del cantó de la democràcia. Això és una guerra de desgast i l’estratègia de Mas ha funcionat fins ara —amb l’ajut inestimable del govern independentista de Madrid—. Però els temps s’han de saber administrar i cal constatar dos fets. Primer: que el procés participatiu del 9N no ha generat un mandat democràtic i, per tant, caldrà recórrer al que sempre havia estat el pla B: les eleccions plebiscitàries o constituents. I segon: que no tenim tot el temps del món. Els de Podemos desembarcaran al Congrés a finals de l’any que ve i és ara que som en el punt de mira de la premsa internacional, amb el referèndum escocès que encara cueja i la nostra enèsima mobilització ben fresca. Com va dir Junqueras quan se li va escapar la llagrimeta a Catalunya Ràdio, fem-ho, fem-ho d’una vegada. El moment és ara.

Anuncis

We should work with it

La campanya de la por iniciada l’any passat pel PP després de la manifestació de l’Onze de Setembre va tenir com a tema estrella les declaracions anunciant que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea —durant tres generacions, es va arribar a dir—. També l’any passat és quan Sánchez-Camacho, en la campanya dret a saber, s’apareixia en trobades de jubilats anunciant-los que no cobrarien la pensió o s’adreçava als universitaris amb la bona nova que els seus títols no servirien si Catalunya mai accedia a la independència. Resumint, es podria dir que segons el missatge del govern espanyol, una Catalunya independent, a banda de ser impossible, quedaria fora de la UE, fora de l’euro i amb taxes aranzelàries astronòmiques. És a dir, no hem de renunciar a la independència perquè —en paraules de sa magestat— sigui una quimera sinó perquè quedaríem fora d’Europa i, possiblement, del sistema solar. Perquè s’entengui, és com aquell que mai havia deixat de fumar perquè al paquet digués que fumar mata sinó perquè al bar li han dit que provoca impotència. Tornant al nostre cas, si el perill era quedar fora de la UE, la conclusió és clara: la independència és ben possible, contràriament al que defensen ara Zapatero i González. Com que és persona intel·ligent, el president Rajoy ha afegit avui una variant interessant al tema principal: la independència de Catalunya, com abans l’homosexualitat, aniria contra natura. No ens ha dit si té cura, per això.

Les advertències s’han repetit aquest any després de la Via Catalana. I no, tot i que voldríem pensar bé i atribuir-les a la compassió del govern espanyol amb els pobres catalans aïllats en les seves pròpies fronteres, el focus torna a estar en la UE per raons objectives i interessos estratègics molt clars. En primer lloc, el govern espanyol està al dia de les enquestes i sap que el suport a la independència baixaria si s’assegurés que Catalunya quedaria fora del marc de la Unió. En segon lloc, la manca de legislació en cas de secessió d’una part d’un estat membre permet que Espanya jugui la carta política, sabent que es tracta d’un tema que s’haurà de resoldre des de la política. Així doncs, si s’aconsegueix un missatge europeu mínimament coherent —i recordem que la UE és una unió d’estats—, l’amenaça d’expulsió semblarà prou real.

catalonia_EU

Deixaré de banda tots els arguments que s’han esgrimit per defensar que Catalunya no arribaria a abandonar la UE o que, en cas de fer-ho, el seu reingrés es podria comptar més per dies que per anys. Només em referiré a declaracions significatives que s’han fet al voltant d’aquest tema, com ara la del Comissari de la Competència de la UE, Joaquín Almunia, que l’any passat va dir que “no seria honest afirmar de manera taxativa que una Catalunya independent quedaria fora de la UE”. Molt poc després, va matisar les seves paraules i passada la Via Catalana ha afirmat —de manera taxativa— que Catalunya en quedaria fora i n’hauria de demanar el reingrés. Per reforçar més el missatge, i perquè no sembli que només s’hi posicionen els espanyols, el Comissari Europeu Michel Barnier, de visita per Madrid, va insistir-hi donant-nos la prova definitiva: “així ho diuen els tractats”. El petit detall és que Barnier no va poder esmentar el tractat concret que ho diria per la senzilla raó que tal tractat no existeix. La manca de previsió d’un cas de secessió d’un estat membre va ser natural en el moment que es van signar els tractats, però l’aparició del primer cas —el català, l’escocès, el flamenc o qualsevol altre— obligarà a crear jurisprudència, com ha passat en altres temes. Mentrestant, sembla ser que Barrosso hauria estès la consigna de donar per feta la sortida de la UE i la necessitat de demanar-ne el reingrés, possiblement per afavorir l’statu quo fins al moment que calgui prendre alguna decisió.

Les pressions de la diplomàcia espanyola, que amb tota probabilitat estan darrere del canvi de discurs d’Almunia o de Jaume Duch, es van fer evidents amb la “crisi” dels diplomàtics bàltics. La setmana passada vam assistir a dos gestos de complicitat de letons i lituans amb la Via Catalana i a la consegüent alarma del ministre espanyol d’exteriors Margallo seguida d’una crida a l’ordre (o a consultes, segons el terme oficial) dels ambaixadors d’aquests dos països a Madrid. Malgrat tot, l’ambaixador letó va acabar afirmant que el primer ministre “va dir el que va dir” i que “no es retractava”. Poc després, Margallo va convocar una reunió amb tots els ambaixadors de la UE destacats a Madrid i, tot i que segons es va dir després, no es va parlar de Catalunya, la reunió sí va servir per greixar les relacions amb els socis europeus i deixar clar qui és el seu interlocutor.

Les pressions de la diplomàcia espanyola tenen límits clars fins i tot dins de la Unió Europea: des d’un estudi fet per un assessor d’Angela Merkel que es posiciona a favor de la independència de Catalunya fins al Primer Mistre britànic David Cameron, que ja va tocar el crustó a Rajoy per la seva negativa a fer possible un referèndum. I fora de la UE, els diplomàtics i dirigents encara parlen amb més alegria. L’ambaixador dels EUA a Londres va parlar amb comprensió d’una Escòcia o una Catalunya independents dient que, si es donés el cas, we should work with it. I el Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki-Moon va afirmar l’abril d’aquest any a Andorra que “tots els problemes entre països s’han de resoldre amb mitjans pacífics i amb diàleg, respectant les aspiracions genuïnes dels pobles”. De moment,  Margallo no ha cridat a l’ordre ni a Cameron, ni a l’ambaixador americà ni al Secretari General de l’ONU.

Amb les paraules de Ban Ki-Moon com a consigna, però amb fermesa, Catalunya pot fer el seu camí com l’han fet altres països que ara formen part del club de les nacions en condició d’igualtat. La independència dels països bàltics va ser tímidament reconeguda per Islàndia i, d’aquí, es va estendre a tot el món. El 1991, els aleshores dotze membres de la UE van dir a Eslovènia que mai seria reconeguda ni formaria part de la Unió. En menys d’un mes, però, Alemanya i els EUA van afirmar que la independència eslovena era inevitable vist el comportament de Iuguslàvia, i el 2008 Eslovènia ja presidia la UE. Amb la lliçó eslovena ben apresa, potser no cal que ens preguntem si Catalunya serà part de la UE sinó quan la presidirà.

El dret com a excusa o la cinquena columna

En la tertúlia d’El món a Rac1 d’avui, Pilar Rahola feia la reflexió següent: a Catalunya s’han extremat tots els discursos, tothom s’ha allunyat del centre i, com tots, el PP, que abans ocupava el centre espanyolista, s’ha convertit en hooligan de l’espanyolisme. I malauradament, li podem donar la raó amb els ulls clucs. Mentre els discursos de Llanos de Luna, Camacho i Millo són cada cop més desacomplexats (i transparents), fora de Catalunya el PP fa els possibles per esquarterar la llengua catalana encara que sigui a costa de fer el ridícul amb noves denominacions.

Un altre cas antològic és el de Francesc de Carreras, signant de manifestos per la llengua común i impulsor de Ciutadans. Els seus articles a La Vanguardia s’emmarquen en el discurs del dret i l’ordre, la democràcia i el respecte a la llei. Si després hi ha una intencionalitat —que n’hi ha—, se li pot arribar a disculpar perquè aconsegueix donar al  seu producte una aparença asèptica i neutral, de manera que el pot arribar a vendre més enllà del reduït cercle que comparteix amb ell la intencionalitat que s’hi amaga. Podríem dir que aquesta era la gràcia dels seus articles… fins diumenge passat.

Si hi ha una cosa que haguem d’agrair a la deriva, com diuen ells, o al procés, que en diem nosaltres, és que tanta gent es tregui la careta. En el seu article de diumenge, de Carreras fa referència a la declaració de sobirania del Parlament en aquests termes:

Pels nacionalistes catalans el dret és un simple instrument per aconseguir els seus fins: si els serveix la norma la fan servir, si no se la salten olímpicament i, a sobre, es fan les víctimes. Els dóna igual que es tracti de la Constitució, les lleis o les sentències.

Només en unes línies, de Carreras aconsegueix (1) fer un judici gratuït d’intencions (de fet, el primer d’una sèrie in crescendo), (2) demostrar que no entén el fons de la declaració de sobirania i (3) tot plegat sense adonar-se (o voler reconèixer) que es podria dir el mateix de moltes de les actuacions que fa el PP en referència a Catalunya o al català. Podem recordar l’incompliment de la disposició addicional 3a de l’Estatut (només un paper, segons Millo) o l’aprovació de la llei de llengües a l’Aragó que contradiu l’article 3.3 de la constitució espanyola (allò de l’especial respeto y protección).

catalunya

El nucli de l’article que, aquest cop, intenta col·lar-nos de Carreras es basa en l’acusació que els “nacionalistes” fan servir les lleis només quan els interessa. Se sorprén, per exemple, del fet que la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, invoqui al desacatament de la resolució, però la sorpresa només pot provenir o bé de la mala fe o de no haver entès l’abast de la resolució. Però és que declarar-se sobirà té això! Declarar que el poble català és sobirà implica que no es reconeix cap autoritat més alta ni cap llei per sobre de la pròpia. És diferent declarar-se sobirà de declarar-se independent. Es pot acatar voluntàriament una altre ordenament jurídic (la constitució espanyola, per exemple) si és aquest l’interés del govern per una raó conjuntural o per no anar a un conflicte de legitimitats imminent. Es pot declarar la sobirania i no exercir-la durant un temps que va des d’uns dies fins a pocs anys. Però tard o d’hora, una declaració de sobirania porta a una declaració d’independència. Estònia la va fer tres anys abans, Eslovènia, un, Eslovàquia, mig.

Qualsevol que es preocupi per l’estricte compliment de la llei a Catalunya tenia motius per exclamar-se amb l’aprovació de la declaració de sobirania. Després d’això, ja no cal que se’n preocupi més. El xoc de trens és aquí i està passant davant dels nostres ulls. El Tribunal Constitucional (espanyol) ha suspès la declaració, però Catalunya la manté en vigor. I si finalment el TC la declara inconstitucional, aquí es continuarà treballant com si no hagués passat res. Excepte la minoria cridanera (Toni Soler) o cinquena columna (Pilar Rahola), que segurament continuarà sense entendre l’abast de la històrica declaració del 23 de gener del 2013.

Keep calm and carry on

Quan el debat sobre la independència va començar a estendre’s entre els diaris espanyols, es va escriure a les pàgines d’El País que convenia evitar l’analogia entre la possible ruptura Catalunya-Espanya i el trencament real d’una parella. Tothom entén que una relació de parella no ha de continuar si un dels dos no vol, però si això mateix ens resulta claríssim avui dia a Occident, no sempre ho ha estat ni s’aplica encara en totes les cultures del planeta. Ara i aquí acceptem que la dona té dret a decidir sobre la seva pròpia vida, però si és així és perquè ja no creiem que sigui inferior a l’home, com s’havia repetit massa vegades al llarg de la història, i com en la nostra història recent havia volgut fer creure el nacionalcatolicisme. No queden tan lluny els temps en què les enciclopèdies femenines ensenyaven la dona a mantenir una actitud submisa, a acceptar la superioritat masculina amb naturalitat i a servir el copetín als convidats.

No voldríem caure aquí en la simplificació de considerar que la situació de Catalunya a Espanya és com la de la dona que ha d’acceptar per força un matrimoni que no li convé. Malgrat que Catalunya aporta diners a l’Estat i després tornen amb comptagotes, a semblança del model tradicional de matrimoni on l’home administrava els diners i després els repartia. Perquè, al cap i a la fi, a part de la dependència econòmica, quines altres eines han servit per preservar la dominació masculina sobre la dona? El control de la cultura i la informació? És evident que una dona que llegeix, una dona amb formació o una dona que es coneix a si mateixa no és tan fàcil de manipular. Però sembla igualment clar que un poble que es coneix a si mateix, no deu ser tan fàcil de dominar. I aquest sembla que sigui l’ànim de la reforma educativa que vol impulsar el ministre Wert: els continguts de les matèries troncals (com la història) els fixarà l’Estat en un 100% mentre que les llengües cooficials quedaran per darrere de les estrangeres i tindran caràcter optatiu. Defugirem de traçar analogies, perquè seria massa fàcil.

Quan tot falla, quin recurs li queda a l’home per retenir una dona informada i amb autoestima? Sens dubte, la desmoralització. Si no es pot fer que pensi que és inferior, se li pot minar l’autoestima fins que ho senti. No és aquesta, al cap i a la fi, l’estratègia del maltractador? En aquest punt, podríem pensar que les analogies s’ha acabat… però ens equivocaríem, perquè aquesta és una de les estratègies més clàssiques de l’espanyolisme. De fet, gran part del discurs contra Catalunya es basa en desprestigiar la gestió de la Generalitat, en titllar les despeses d’identitàries (sense això, Sánchez-Camacho es quedaria sense discurs) o els seus gestors de corruptes (encara que les proves mai apareguin). I a les mentides i calúmnies se suma la guerra psicològica.

Es pot entendre l’alegria dels mitjans de Madrid quan es va conèixer el resultat de les eleccions del 25-N. Artur Mas, el primer president que parlava d’un estat propi per Catalunya, resultava afeblit, però la insistència dels mitjans estatals (i d’alguns de catalans que els han fet el joc) en la derrota del guanyador no era pas casual. Comparant el parlament anterior amb l’actual, no és difícil veure que les combinacions que formen majoria absoluta són gairebé les mateixes. Abans, CiU hagués pogut governar amb ICV, però no cal dir que en la situació econòmica actual es tractava d’una aliança gairebé impossible. Abans CiU podia governar amb C’s i SI, però algú creu de veritat que existia aquesta possibilitat? Pel que fa a la resta, la combinatòria de l’actual parlament és la mateixa que la de l’antic. CiU, que podia abans (i pot ara) governar amb ERC, PSC o PP, va fer un camí de dos anys al costat dels últims i ara se’n perfila un altre amb els primers. Però el canvi no obeeix a l’aritmètica, obeeix exclusivament al gir nacional que estan fent tant els convergents com els populars. Les anàlisis que es resumeixen en l’ha guanyat Espanya provenen o bé d’espanyolistes que busquen la desmoralització dels catalanistes o de catalanistes ja desmoralitzats però en cap cas estan basades en els fets. Un dels mitjans que més s’ha fet ressò del lema ha guanyat Espanya és, precisament, La Vanguardia.

Keep_Calm_and_Carry_On_Wallpap_by_airborneangel

L’Estat intenta reaccionar davant una Catalunya que, pels motius que sigui, esdevé autoconscient a un ritme que ningú havia previst. L’estratègia última del marit maltractador, la violència, sembla descartada, tot i les amenaces que arriben des de dins i fora de l’estament militar. Què li queda, doncs, a Espanya? Li queda un marc legal interpretat com a martell d’heretges i que s’endureix progressivament. Però, per suposat, li queda la desmoralització. Contra això, Catalunya té unes quantes opcions al seu abast: no deixar-se arrossegar per la reacció del moment, apel·lar a les instàncies internacionals, actuar unida amb fermesa i serenitat i, sobretot, perdre la por. Com a resposta a l’esborrany d’avantprojecte del ministre Wert, s’ha popularitzat el lema Keep calm and speak catalan, però per als mesos que vindran no hauríem d’oblidar el cartell original del govern britànic: Keep calm and carry on.

Passada la tempesta, salpem

El dia després de les eleccions és quan l’experiència diu que tothom té pressa per atribuir-se la victòria, ja sigui real o moral. Aquest cop, però, és diferent. L’hora és tan greu que tothom ha començat a assajar els gestos necessaris del ritual de festeig. Mas demana fidelitat i austeritat a la propera parella (sigui quina sigui). I a qui li pot agradar un plantejament així? Junqueras s’hi posa mig bé, però en lloc d’una relació seriosa, prefereix flirtejos ocasionals que, tanmateix, se’n podrien dir relació. Navarro ho veu molt difícil (sense saber per què, però en les qüestions del cor això ja passa) i Sánchez-Camacho, ferida pels nous gustos de Mas, no en vol saber res més (aquí el despit és mutu). En tot això, Herrera recomana que ningú s’acosti a Mas, Rivera opta per l’atac cos a cos (d’això també se’n diu relació, sí) i Fernández, que acaba d’entrar en el joc, s’ho mira des de fora del sistema.

El més interessant d’aquests moments és el joc d’interpretacions. S’havia dit que si CiU no aconseguia la majoria absoluta, la lectura que se’n faria al món seria la d’una derrota de l’independentisme. I així ha estat en alguns mitjans, però n’hi ha molts que han recollit la força que conserva: “independentisme consolidat” (Le Monde), “el nacionalisme, afavorit” (Aljazeera), “victòria aclaparadora per un referèndum” (Financial Times). D’altres, en fan la lectura contrària: “els votants defugen la separació” (The Wall Street Journal), “desastre a les urnes pel separatisme” (The Times). Però també n’hi ha que, com el Frankfurter Allgemeine, encerten el titular, “els catalans enforteixen els separatistes” i, defugint simplificacions, detallen després l’afebliment de CiU. Tots molt lluny de l’alegria que reflecteixen els titulars madrilenys, que consideren derrotat el gir sobiranista convergent i, amb ell, gairebé, el problema catalán. L’autoengany (i l’engany) que ja hem assenyalat aquí que practica certa premsa de Madrid també es trasllada al day after.

Un fet objectiu és que, abans de les eleccions, hi havia una eufòria desfermada en les files independentistes. Ningú s’imaginava que les enquestes podien fallar tant. Artur Mas, que va aprofitar el qualificatiu de messiànic (gràcies!) per dissenyar la campanya, demanava que fessin confiança a la seva lletra sobiranista quan l’acompanyament musical de Duran i Lleida desafinava a les oïdes del votant coherent.

La lletra mateixa era estranya perquè no portava el crit del poble (in-inde-independència) sinó un desangelat i ambigu estat propi. Malgrat tot, Mas va fer una interpretació tan bona que semblava que l’havia estat assajant tota la vida. I mentrestant, l’eufòria independentista arribava fins les files republicanes i més enllà. Tant Junqueras com López Tena unien una bona capacitat comunicativa a una millor llista d’arguments.

Així doncs, què ha passat? La foto fixa és que hi ha un diputat més favorable a la convocatòria d’un referèndum (amb permís o sense de Madrid) per un de menys de contrari. Els catalans, amb participació rècord, han confirmat que volen un referèndum (87 diputats) i han confiat majoritàriament en partits independentistes (74 diputats), però també han evitat donar el control del procés a un únic partit. Segons l’estudi de Jordi Muñoz al diari Ara, un 14% dels vots perduts per CiU haurien anat a parar a ERC (se sap que els indecisos més nombrosos dubtaven entre CiU i ERC), mentre que un percentatge menor hauria fugit cap a C’s, PP o ICV. CiU mantindria una bona quota de fidelització de vot, però no hauria atret prou votants nous i hauria perdut vots pels extrems de l’esquerra o de l’unionisme. Possiblement, la sinceritat de Mas sobre la inevitabilitat de noves retallades no ha jugat al seu favor: és difícil d’imaginar que, en això, els catalans siguin molt diferents dels grecs i d’altra gent normal.

Per primer cop, CiU té el mandat de convocar un referèndum i la confiança d’uns votants que han assumit les paraules de Salvador Cardús en l’acte final de campanya de CiU: “president, dilluns a primera hora, salpem”. Esquerra Republicana fa molt de temps que espera l’inici del viatge. Ha arribat l’hora de la política.

Les raons del ‘no’

Aquí teniu un recull de dotze raons que s’han adduït fins ara en contra de la independència de Catalunya. Bé, deu raons i –volem creure– dues bromes.

  1. És il·legal i, per tant, impossible. La barrera legal citada de manera unànime és la constitució espanyola, la qual tothom dóna per suposat que no es canviarà per donar cabuda al dret a l’autodeterminació. Una variant d’aquesta afirmació és que l’estat català hauria de ser aprovat pel conjunt dels espanyols en referèndum. A la barrera constitucional s’afegeix sovint la de la normativa europea i les lleis internacionals. Cal recordar, però, que els tractats europeus no preveuen el cas de fragmentació d’un estat membre, de manera que la resolució del cas seria necessàriament política i ad hoc. En el pla internacional és bo recordar que, fa un parell d’anys, el Tribunal Internacional de Justícia va determinar que la declaració d’independència de Kosovo no violava cap llei internacional; en paraules del seu president, “les declaracions d’independència no estan pas prohibides”.
  2. Sortida de la Unió Europea. S’ha afegit, per augmentar el dramatisme, que Catalunya quedaria fora de la UE eternament (aquí la comparació amb les flames de l’infern és inevitable). Però de fet, i com es deia al punt 1, un cas de secessió en un estat membre no està previst i, per tant, tot és obert. Tanmateix, hi ha raons de pes per pensar que caldria negociar el cas a tres bandes (Catalunya, Espanya i Unió Europea), tot i que la gran quantitat d’interessos econòmics en joc podria fer que, a la pràctica, fos difícil que Catalunya arribés a sortir de la UE.
  3. Sortida de l’euro. S’argumenta que seria conseqüència del punt 2 però, fins i tot en el cas improbable que Catalunya sortís de la UE, s’obvia que hi ha tres països a l’Eurozona que no pertanyen a la Unió: Ciutat del Vaticà, Mònaco i San Marino.
  4. Inviabilitat econòmica. Tot i que pocs discuteixen l’existència d’un elevat dèficit fiscal català amb l’Estat, alguns mantenen que les despeses d’estatalitat (exèrcit, ambaixades) afegida a possibles boicots als productes catalans o a la imposició d’aranzels en cas de sortir de la UE farien que l’economia del nou estat català s’enfonsés. Hi ha estudis, però, que mostren que l’impacte d’hipotètics boicots quedaria compensat amb escreix per l’absència de dèficit fiscal. D’altra banda, les despeses d’estatalitat formen part dels diners que el País Basc paga a l’Estat anualment i, tot i així, l’economia basca és de les més sanejades d’Espanya. El deute heretat també s’argueix com a motiu d’inviabilitat, però és un argument falaç per diversos motius: un d’ells és que el deute cal pagar-lo tant si Catalunya és independent com si no; per la resta, veieu els arguments més tècnics de Xavier Sala-i-Martin.
  5. La fractura social. Una de les constants de la política catalana ha estat evitar les fractures socials. Fractures entre catalanoparlants i castellanoparlants, entre adscripcions nacionals o entre llocs d’origen. Els que alerten que, en iniciar un procés d’independència, es podria crear una fractura entre els partidaris i detractors de la independència no tenen en compte que ja fa molts anys que hi ha independentistes i la societat continua cohesionada perquè, simplement, han acceptat l’statu quo. És d’esperar que els que són contraris a la independència, ara que estan en minoria, siguin tan civilitzats com l’altra part ha estat fins ara. El sistema de partits en si és un sistema que organitza de manera civilitzada les fractures socials i lluny de voler-les eliminar permet que convisquin.
  6. Va en direcció contrària a la integració europea. Que unir i dividir són operacions contràries és evident. El que no és tan evident és que una unió de 27 estats com l’actual hagi de funcionar millor que una de 37 o una de 47. De fet, la UE ja no funciona de manera eficient; un increment en el nombre d’estats membres seria el revulsiu definitiu per portar a terme la necessària transformació de la Unió en una federació. Més que un nombre petit d’estats, el que cal són estats que funcionin bé i que estiguin cohesionats socialment: és per això que si nacions com Catalunya, Escòcia, Euskalherria o Flandes esdevenen nous estats mitjançant una ampliació interna de la UE, la direcció serà la correcta, la d’una Europa ben construïda. Qui estigui preocupat pel nombre d’estats pot pensar que encara queda molt de marge abans d’arribar als 50 que conformen els EUA (més un districte federal!).
  7. S’afavoriria el poder de la burgesia catalana. Aquest argument se sent en ambients catalans d’esquerra que mai es plantejarien un objectiu comú amb les dretes encara que fos pel bé del país. Però comencen a aparèixer reflexions a la premsa sobre la necessitat que les esquerres s’impliquin en el projecte de creació d’un estat català com a millor manera d’evitar la supremacia de les elits financeres i de les polítiques de dretes en els primers temps del nou estat.
  8. És preferible la via federal espanyola. L’aposta federal defensada pel PSC i ICV o la confederal d’UDC tenien sentit fins que van quedar en entredit amb la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. El cop de porta de Rajoy al pacte fiscal ha representat l’estocada definitiva al somni federal espanyol d’una part important de la ciutadania i l’obertura d’un de nou, el somni federal europeu d’una altra part que ara, segons les enquestes, ha passat a ser majoritària.
  9. Amenaces polítiques. L’amenaça dels homes de negre ja és història. Ara, des de Madrid, s’ha avisat que, Constitució en mà, es pot arribar a suspendre l’autonomia. I des de Barcelona, Sánchez-Camacho ha proposat suspendre les eleccions anticipades si es plantegessin en clau plebisciària. Aquest últim punt és molt dubtós que es pugués portar a terme, perquè el programa electoral, fins al moment, permet incloure punts “inconstitucionals” com la independència (fa anys que ERC l’incorpora) sense cap conflicte amb la Constitució. Ara, si en un cert moment es declarés formalment la independència, l’escenari ja seria un altre.
  10. Amenaces físiques. De moment, un tinent coronel retirat ja ha suggerit una intervenció de l’exèrcit a Catalunya en cas de secessió. No cal dir que aquesta mena de “solucions”, tan pràctiques com han estat durant tres-cents anys, són difícilment compatibles al si de la Unió Europea i de l’OTAN. Com que, des d’aquí, no es vol estar desprevingut, també s’ha alertat de possibles talls d’electricitat o de gas, però aquest és un escenari molt improbable per les repercusions econòmiques en la indústria –catalana, però també espanyola i estrangera–. Possiblement, una sola trucada de Merkel per protegir la producció de SEAT (pertanyent al grup Volkswagen) seria suficient per restablir el corrent. De fet, ni tan sols en casos de secessió poc amistosa (com a Kosovo) s’han arribat a tallar els subministraments bàsics.
  11. Ens perdríem els Barça-Madrid. Els que realment estiguin preocupats per aquest “problema” poden pensar que en principi no és impossible que el Barça pugui continuar a la lliga espanyola. Però tampoc que pugui trucar a la porta de la francesa o la italiana. O conformar-se amb la catalana. O bé considerar que el seu terreny de joc és la Champions.
  12. Ens perdríem els festius espanyols. Aquest argument –last but not least– circulava per Twitter atribuït a Alberto Ruiz-Gallardón.

La independència ja és al centre

Els esdeveniments es precipiten a una velocitat tal que la discussió de l’entrada anterior d’aquest bloc pot semblar prehistòrica. Aleshores parlàvem sobre aquells que dubten de les enquestes que apunten a una majoria de l’independentisme. Ara, però, tenim també tots els que no atorguen cap mena de representativitat a una manifestació que l’11 de setembre va aconseguir aplegar més d’un milió de persones a Barcelona. Aquesta vegada, l’unionisme s’ha superat a si mateix.

Alícia Sánchez-Camacho en persona ha estat capaç de recórrer a una genialitat que algú, algun dia, es va empescar per ridiculitzar alguna manifestació. Volíem creure que aquesta vegada deixaria la demagògia de costat, però no. En la primera entrevista postmani al matí de Catalunya Ràdio –on sembla que sigui tertuliana habitual– va deixar anar la idea genial: hi ha més gent que s’ha quedat a casa. És a dir, s’hi va manifestar un milió i mig de persones, que representa només una cinquena part de la població de Catalunya… ergo, en bona lògica populista popular, les quatre cinquenes parts restants (sis milions) hi estarien en desacord.

Però en l’argument de la líder del PP(C) falla un detall fonamental: confrontar el milió i mig de catalans que es van manifestar amb els sis que no ho van fer no indica absolutament res. La grandària d’una manifestació, en canvi, sense tenir un valor estadístic, té una gran significació. Cap altra idea, cap altre lema tret de Catalunya, nou estat d’Europa no ha convocat mai tanta gent als carrers de Barcelona. Una manifestació no és una eina per conèixer percentatges, és un indicador del pols de les il·lusions col·lectives. Si, en canvi, volem una eina, n’hi ha una de molt bona, la demoscòpia (que ens porta a l’entrada anterior). Posats a fer números, si fem cas de l’últim baròmetre del CEO segons el qual la meitat de la població estaria d’acord amb el lema, els que es van manifestar representaven dues cinquenes parts del total d’independentistes del país. Per què no hi van anar les altres 3/5 parts? Doncs perquè no tothom creu en les manifestacions, perquè no s’hi han pogut desplaçar, perquè tenien altres compromisos, perquè hi ha gent gran que no s’hi veu amb cor, i perquè hi ha gent que pateix fòbia a les multituds.

La crítica més comuna que se n’ha fet, però, s’assembla més al menyspreu i a l’estratègia de l’estruç, com la que va fer TVE en presentar la manifestació al final del telediario i sense donar-li cap rellevància. Estratègia que, després, el govern de Rajoy ha continuat aplicant amb la brillant absència de ministres a l’esmorzar-col·loqui que el president Mas va oferir ahir a Madrid. Per primera vegada a la història, un president català parla clar a Madrid i amb el mateix discurs que a Barcelona. Exposa les raons de Catalunya de manera serena i civilitzada, europea. Amb un petit problema, que a l’altre cantó qui hi havia de ser no hi era. Ara, des del PP, diuen que Mas és el nou Ibarretxe. Però, ben mirat, haurien de vigilar que Rajoy no sigui el Sagasta del segle XXI. El 1898 van perdre Cuba. El 2014 (o abans) poden perdre Catalunya.