Gödel i la incompletesa de les constitucions

Ara que se’ns presenten les constitucions, en general —i l’espanyola en particular—, com sistemes tancats fora dels quals res és possible, convé recordar l’anècdota de Gödel amb l’americana. Kurt Gödel ja havia fet l’aportació més revolucionària a la lògica des d’Aristòtil quan va demanar la nacionalitat americana l’any 1947. I el cas és que, per deformació professional, va llegir la constitució americana com si fos un sistema lògic i, com és natural, hi va trobar una conseqüència preocupant. Home obsessiu com era, es va capficar amb el problema que —segons creia— podia afavorir l’aparició d’una dictadura. El seu amic Einstein va fer de testimoni de la cerimònia en la qual Gödel havia de jurar la constitució i respondre les preguntes d’un jutge i, com que estava avisat dels seus neguits, va intentar distreure’l en el camí d’anada amb la intenció que no expliqués les seves conclusions quan li preguntessin. El jutge, però, va preguntar casualment a Gödel: “Vostè creu que als Estats Units podria sorgir mai una dictadura com l’alemanya?”, a la qual el lògic va donar un sí entusiasta seguit d’una llarga explicació. Finalment va aconseguir la nacionalitat, però ho va fer malgrat haver comès un error de manca de sentit comú per partida doble: per excés de sinceritat i per voler analitzar una constitució com si fos un sistema lògic.

Einstein i Gödel

Anys abans, Gödel ja havia desenvolupat el seu teorema d’incompletesa, que afirma, en essència, que tot sistema lògic consistent ha de contenir veritats indemostrables. Un sistema és consistent quan no es pot derivar una contradicció a partir de les seves regles. Així doncs, si cometéssim el mateix error que Gödel, podríem posar a prova la constitució espanyola a la recerca d’incoherències. 

Podríem assenyalar, per tant, l’article 3 que demana respectar i protegir les modalidades lingüísticas (3.3) sense ni tan sols esmentar-les (3.2), afavorint així un divide et impera implacable que, a la llarga, les deixa desprotegides. Podríem al·legar que la mateixa estratègia de dividir i vèncer es troba rere l’impediment de reunificació dels catalanoparlants (art. 145.1) —a diferència dels bascoparlants (disposició transitòria 4a)— o de l’horrible neologisme de nacionalidad per desactivar la paraula prohibida i, així, evitar un reconeixement com el que Escòcia té al Regne Unit. Però, en el fons, el problema no és aquest. Suposem que la constitució fos consistent des del punt de vista lògic, una maquinària que no donés mai lloc a contradiccions. Fins i tot així, el teorema d’incompletesa de Gödel ens diu que hi haurà veritats que no es podran demostrar dins del sistema. Hi haurà realitats, potser realitats nacionals, que un Tribunal Constitucional mai podria ni demostrar ni refutar amb la constitució a la mà.  Veritats com ara el sol surt per l’est o —per posar un altre exemple— Catalunya és una nació. Veritats com aquesta última que intenta negar entre línies sense arribar a aconseguir-ho.

Mals temps per al federalisme

Demà a la nit, a Granada, podria poduir-se la reunió definitiva dels barons del PSOE després de l’intercanvi de propostes amb el PSC per una reforma constitucional. Des del carrer Nicaragua, s’ho miren amb escepticisme. Ramón Jáuregui ja ha avisat que el PSOE ni acceptarà la plurinacionalitat de l’Estat ni cap eufemisme sobre el dret a decidir. Extremadura, amb més influència al PSOE de la que li tocaria per població, continua pressionant. Andalusia s’encarregarà, com sempre, que Catalunya no obtingui més “privilegis” que ningú. I, en mig de tot això, a Pere Navarro —si més no, al Polònia— se li accentua per moments la cara de peix bullit.

Per què s’ataca tant la postura del PSC? I per què es parla tant de les incongruències del federalisme? Al cap i a la fi, el PSC és només el tercer partit del Parlament —i a la baixa—, de la mateixa manera que el federalisme, que ha passat en poc temps de ser l’opció preferida a ser la tercera, després de la independència i fins i tot de l’autonomia. Podria semblar que tanta insistència a presentar un Navarro confós i un PSC a la deriva té un punt de fixació malaltissa però, ben al contrari, el sobiranisme té raons molt clares per convertir el PSC i el seu líder en objectius estratègics… o ases de tots els cops.

El PSC ha estat i encara és un partit important: referent del progressisme català, aglutinador de gent d’orígens diversos en un projecte comú i símbol d’una relació més amable —quasifederal, si voleu— amb l’estat espanyol. I és justament la seva relació amb el socialisme espanyol la que ens dóna més pistes sobre com podria ser la millor versió d’Espanya que es podria dissenyar en aquests moments per a Catalunya. És per això que el resultat de les deliberacions del PSOE d’aquests dies serà francament decebedor. El fet de no acceptar la plurinacionalitat de l’estat fa que la diferència entre nacionalitats i regions, recollida en l’actual constitució, quedi sense desenvolupar i, per tant, el problema principal, sense resoldre. Per no parlar del dret a decidir, que ara a Catalunya ja és irrenunciable per a una gran majoria. Conformar-se amb menys, com està a punt de fer el PSC, és tornar enrere en la nòria de la història… i tot plegat és molt cansat.

Rubalcaba, 1974

Rubalcaba defensava el reconeixement del dret a l’autodeterminació al 1974. Arribat el 2013, quan a Catalunya es demana el consentiment per fer un referèndum, Rubalcaba afirma que el PSOE no acceptarà mai “que una part decideixi sobre quelcom que afecta tothom”.

La buidor de la proposta federal del PSC ja s’ha subratllat amb l’argument que el nou estatut, en la redacció aprovada en referèndum, plantejava, de fet, un model federalitzant que va ser anul·lat pel TC. L’oposició del PP també era clara —a mi no me gusta, en paraules de Rajoy—, com ho era la de Guerra entre d’altres al PSOE. Com és natural, l’escapçament de l’estatut va marcar un punt d’inflexió en la relació Catalunya-Espanya i, en conseqüència, el federalisme va perdre credibilitat. La crisi, amb la constatació d’un tracte fiscal discriminatori, ha fet la resta. I ara, per a molts, la qüestió ja no és si es pot aconseguir un model pseudofederal. La prioritat és ara la sobirania. Sobirania per quedar com a estat independent, per estar federats amb Europa, fins i tot com a única via per poder estar federats o confederats amb Espanya. És per això que els federalistes que queden van abraçant cada cop més l’opció independentista: sense sobirania, Extremadura o Andalusia, Guerra o Jáuregui posaran límits a les aspiracions d’un territori com Catalunya que es considera nació; amb sobirania, fins i tot els Navarros del futur estat català independent tindrien un poder ara inimaginable davant els Rubalcabas que hi pugui haver a Espanya.

La qüestió és saber qui mana

Quan fa uns dies Jordi Basté va pregutar a Joaquín Almunia si estava d’acord amb el dret de Catalunya a decidir el seu futur, la resposta va ser un rotund no seguit d’un tancament en banda a parlar-ne. “Catalunya ja decideix cada quatre anys”, es diu sovint quan es vol defugir el tema —com va fer Almunia— deixant entendre que hi ha unes regles del joc —en paraules ara del príncep Felip i de Gallardón— que cal respectar. L’unionisme va començar fent un discurs de la por per enrocar-se després esgrimint les normes i, entre elles, la norma suprema, és a dir, la Constitució. Tant se val que aquest document contingui articles redactats fins l’última coma per l’estament militar. Tant se val que en contingui un que permet la delegació de competències a les comunitats amb el qual es podria seguir perfectament la via escocesa. Tot això és secundari perquè allò que compta és qui interpreta el text. És pertinent recordar aquí l’immortal Lewis Carroll amb la conversa entre l’Alícia i Humpty Dumpty.

humpty-dumpty

— No entenc què vol dir glòria —va dir Alícia.

— Quan dic un mot —va insistir Humpty Dumpty amb desdeny— vol dir el que jo vull que signifiqui… ni més ni menys.

— La qüestió és —va objectar Alícia— saber si vostè pot aconseguir que els mots signifiquin tantes coses diferents.

— La qüestió és —va concloure Humpty Dumpty— saber qui mana.

I per saber qui mana cal anar a la recerca dels anomenats subjectes polítics. Que Catalunya és, fins a cert punt, subjecte polític és difícilment discutible, encara que sigui a conseqüència de ser comunitat autònoma i comptar amb eleccions i parlament. Però és sobirà? És nació, tal com ha intentat declarar en l’últim Estatut i el TC s’ha encarregat de negar? Fugint de la definició romàntica –una llengua, una cultura, una història– hi ha qui, de manera més pragmàtica, ha definit una nació com un territori que compta amb un sistema de premsa propi, que es podria ampliar a un sistema de mass media propi, tot i que possiblement la premsa sigui el mitjà que millor reflecteix l’opinió més informada de la ciutadania. I què descobrim? Que de la mateixa manera que sobrevolant Espanya (i, de fet, la península ibèrica), només hi ha dues grans taques de població que destaquen —Madrid i Barcelona—, si observem l’ecosistema de la premsa espanyola, l’únic lloc que té una premsa realment autòctona és Catalunya. És a dir, novament Madrid i Barcelona són les dues ciutats que generen grans ecosistemes de premsa. La llista següent reflecteix les freqüències de lectura de diaris a Catalunya segons les últimes dades disponibles (2013) al baròmetre del CEO:

  1. La Vanguardia, amb un 34,3% (19,6% en català, 14,7% en castellà)
  2. El Periódico, amb un 21,3% (11,3% en català, 10% en castellà)
  3. Diari Ara, amb un 9,6%
  4. El País, amb un 8%
  5. El Punt Avui, amb un 7,1%
  6. El Mundo, amb un 2,2%
  7. Diari Segre, amb un 2%

És a dir, El País, en quarta posició, és el primer diari d’àmbit estatal de la llista i representa un 8% de les vendes per darrere —per primer cop— del diari Ara i just per davant d’El Punt Avui. La resta de diaris d’obediència espanyola és purament anecdòtica. Si observem el sistema de partits, l’esquema es repeteix amb una minoria de diputats provinents de partits d’obediència espanyola, els que corresponen al PSC més el PP, és a dir, un total 39 sobre 135 (aquí cal remarcar que l’espanyolisme de C’s és autòcton).

Les dades anteriors no serveixen per contrarestar cap argument legalista, però assenyalen una singularitat, un fet ben tossudament real. En una definició recursiva, es podria dir que una nació és un territori que té consciència de ser nació, consciència que es reflecteix i retroalimenta a través de premsa, televisió i xarxes socials. La realitat, en aquest cas, s’imposa al marge d’allò que puguin dir els diccionaris i les constitucions. I la realitat mana, com diria Humpty Dumpty.

La Pepa

Avui, dia de Sant Josep, fa dos-cents anys de l’aprovació de la primera constitució espanyola, dita de Càdis o, col·loquialment, la Pepa. La constitució de Càdis va estar vigent, en una primera etapa, del 1812 al 1814 coincidint amb l’ocupació napoleònica de la Península i amb l’annexió de Catalunya a França. Amb ulls actuals, podríem retreure a la Pepa que no fos prou avançada al seu temps per recollir el dret a vot de les dones i dels mulats, però cal reconèixer a cada època els seus propis mèrits i no discutirem aquí el progressisme que generalment se li atribueix.

Aprofitant l’avinentesa, per cert, Mariano Rajoy ha dit que el bicentenari hauria de servir per “actualizar virtudes como el patriotismo” (tan en hores baixes), sentiment que cal assumir “sin complejo alguno” (ni més ni menys com fa el seu partit, vaja). Aquí ens afegirem a la commemoració per dir-hi la nostra. I és que avui és un gran dia per recordar que el patriotisme dels redactors de la Pepa va ser un dels motius de la pèrdua progressiva de territori de l’Imperi, com s’explica més avall. Ja que la història té tendència a repetir-se, els que aplaudeixen el discurs del president espanyol farien bé de modular el seu patriotisme i fer-lo compatible amb una concepció plural de l’Estat.

Un dels punts febles de la constitució del 1812 va ser, justament, la seva incompatibilitat amb un model federal que es reclamava des d’ultramar. Segons els espanyols de la metròpoli, com que el text proclamava la ‘indivisibilitat’ de la sobirania, no era possible organitzar el país en estats federals. La conseqüència seria l’activació, en els decennis següents, dels processos d’independència de l’Argentina, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, l’Equador, el Salvador, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, el Paraguai, el Perú, l’Uruguai i Veneçuela.

Els dos mapes següents mostren la situació del nostre país, primer, durant el bienni en què va estar vigent la constitució de Càdis, i quaranta-dos anys després, quan les possessions espanyoles d’ultramar s’havien reduït considerablement i es distingia amb claredat entre l’Espanya uniforme, la foral i l’assimilada o incorporada. En el primer cas, doncs, Catalunya està incorporada a França i en el segon a Espanya.

Divisions administratives del primer Imperi Francès (1812).

Biblioteca Nacional de Madrid, Mapa d’Espanya, 1854.
“España Uniforme ó Puramente Constitucional que comprende estas treinta y cuatro Provincias de las coronas de Castilla y León, iguales en todos los ramos económicos, judiciales, militares y civiles.
España Incorporada ó Asimilada que comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado.”

Nosaltres tenim la solució

Primer t’ignoren, després se’n riuen, llavors t’ataquen i finalment guanyes.
Mahatma Gandhi

La portada monogràfica de l’ABC de dijous afirmava “tenemos un problema” sobre una enorme ñ de fons (missatge evident: “Espanya té un problema”) la tilde de la qual, estirada pels dos cantons, es trenca sobre una petita “Cataluña” (missatge evident: el problema és Catalunya; missatge subliminar: Espanya és gran, Catalunya petita). Les raons de tal problemàtica, detallades a sota, serien la immersió, la proposta de canviar la llei de banderes i la tramitació de la de consultes. Una immersió lingüística que no és clar quant de temps aguantarà sense retocs, una proposta de canvi de la llei de banderes que és tan sols un desideràtum del govern sense possibilitats d’èxit i una llei de consultes, en cap cas vinculants, que requerirà un difícil consens. Tot i així, és molt aclaridor que l’ABC consideri un problema la possibilitat que Catalunya es doti de la capacitat per fer consultes populars sense el permís de Madrid. L’ABC apunta i el govern del PP dispara: només va passar un dia perquè la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, s’encarregués de deixar clar que, segons el parer del govern espanyol, una consulta sobre el pacte fiscal excedeix les competències de les comunitats autònomes.

El problema de l’ABC amb Catalunya –assumit pel govern espanyol– es pot resumir en tres paraules: llengua, símbols i democràcia. El problema, en concret, és l’existència d’un territori que insisteix a ensenyar només en la seva pròpia llengua, a penjar només la seva bandera i a… fer ús de la democràcia en funció només de la seva voluntat i al marge de la de l’Estat. És perfectament imaginable que els dos primers punts es puguin discutir des de posicions antagòniques però democràtiques, però resulta increïble que un país –el de la ñ– que presumeix de ser democràtic, que forma part d’Occident i que pertany a la Unió Europea faci servir l’argument “toca cumplir con la Constitución y con la ley” (en paraules d’ahir de Sáenz de Santamaría) per negar la possibilitat de fer consultes populars. Ni el Canadà ni el Regne Unit tenien previst a les seves constitucions ni a les seves lleis la possibilitat de celebrar un referèndum d’autodeterminació en una part dels seus territoris però, un cop s’ha plantejat (al Quebec i a Escòcia), els governs centrals no han gosat oposar-s’hi perquè han entès que fer-ho hauria implicat posicionar-se en contra de la mateixa democràcia; en tot cas, han volgut marcar l’agenda del referèndum. Espanya, en canvi, té una Constitució que comença deixant clar que l’exèrcit s’encarregarà d’evitar possibles ruptures al pal de la ñ o allà on sigui. Espanya té un tribunal (constitucional, en diuen) que té l’última paraula sobre què poden i què no poden fer les comunitats autònomes, passant per davant de la voluntat popular expressada prèviament. Espanya té governs que neguen la possibilitat de celebrar referèndums a les comunitats autònomes i, per fer-ho, apel·len de nou en la Constitució. Espanya té doncs una Constitució que es fa servir de martell d’heretges i que quan convé –és a dir, molt sovint– passa per davant de la democràcia.

Ells tenen un problema, però el problema no es diu Catalunya, es diu tolerància i es diu, sobretot, democràcia. I nosaltres tenim la solució, que també es diu democràcia, es diu valentia i, si cal, es diu desobediència civil. L’expressió de la democràcia es pot prohibir per llei, com també ha passat al món àrab, però la societat d’avui no es pot fer callar fàcilment. Quan la legalitat té un conflicte amb la democràcia, hi ha raons per pensar que ha perdut la legitimitat, que hauria de ser el seu fonament. I una llei il·legítima és legítim desobeir-la.

El passat és davant nostre

El govern de la regió peruana de Puno –tal com estava previst a la constitució– ha aprovat una ordenança segons la qual el quítxua i l’aimara seran llengües oficials, juntament amb el castellà, i s’introduirà progressivament el seu ensenyament en tots els nivells de l’educació.

El quítxua és parlat tot al llarg dels Andes per 9,5 milions de persones, mentre que l’aimara té 2,2 milions de parlants als Andes centrals, incloent el llac Titicaca en el vessant peruà. En el cas de la regió de Puno, el 41% dels residents parlen quítxua i el 30% aimara. Totes dues llengües són ara oficials a Perú i Bolívia, però no a la resta de països on es parlen (Xile i Argentina, més Colòmbia i Equador en el cas del quítxua).

Una característica sorprenent dels parlants d’aimara és el fet que concebin el temps com si estigués ubicat en l’espai, però de manera inversa al que fa la resta del món: el passat és al davant d’un mateix perquè és visible; el futur, en canvi, és al darrere perquè no es coneix i és, per tant, invisible. Són fets com aquest que fan subscriure les paraules del filòsof i lingüista Wilhelm von Humboldt:

La diversitat de les llengües no és diversitat de signes i sons sinó diversitat de visions del món.

Però tant si von Humboldt tenia raó com si no, s’ha de felicitar el govern de Puno per la iniciativa i recordar –avui és un bon dia per fer-ho– que hi ha constitucions com la del Perú que es dignen a anomenar les llengües que es parlen al país i que concreten com protegir-les més enllà de la declaració general sobre el “especial respeto y protección” que fa l’espanyola.