Sorpreses dels partits i dels diaris

Si els canvis que a hores d’ara viu la política i l’economia no fossin prou ràpids, els mitjans i les enquestes encara contribueixen a accelerar-los més. I l’interès a prendre el pols de la intenció de vot és enorme. Bé, enorme com sempre, o potser encara més. El dubte que molts tenim és si els canvis del color polític del govern –donant-lo, diguem-ne, al partit B en lloc de l’A– serveixen per alguna cosa més que perquè B culpi A de la gestió feta i no pas a l’inrevés.

En qualsevol cas, aquests dies ha aparegut el resultat de dues enquestes, una d’El Periódico sobre les eleccions catalanes i una altra de La Razón sobre les basques. La segona es descriu en aquest diari, tan enraonat ell, sota el títol ‘El PSOE se hunde y el PP sube a los tres años del pacto vasco’. Lectura en clau espanyola, és clar. Perquè quan es mira el detall, es troba que el PSE (que és com es diu la federació del PSOE a Euskadi) perd 10 escons i es queda en 15 (d’acord, un bon enfonsament) però, en canvi, el PP puja un sol escó, aconseguint-ne 14. La notícia és la pujada de l’esquerra abertzale (perdó, de los radicales, en el llenguatge del diari): Bildu passaria de 0 escons (el 2009 estava il·legalitzat) a 22 o 23, tants com el PNB. L’aritmètica és fàcil: un total de 44-46 diputats independentistes contra 29 constitucionalistes (també en llenguatge de La Razón).

El títol de l’article d’El Periódico on es descriu l’enquesta encarregada a GESOP sembla reflectir millor la realitat: ‘Les retallades i les aliances amb el PPC erosionen l’empenta de CiU’. Efectivament, segons l’enquesta CiU passaria de 62 escons a 56 o 57, el PSC, amb 28, podria guanyar-ne un més, el PPC passaria de 18 a 13 o 14, ICV de 10 a 13, ERC de 10 a 17-18, C’s afegiria 2 escons als 3 que té i SI perdria els 4 que té (inclòs el de Laporta) i abandonaria la cambra. Es poden analitzar de moltes maneres, els resultats, però la pèrdua de suport del centredreta i la pujada de l’esquerra són prou evidents. A banda, es poden observar moviments més de fons: el nacionalisme espanyol (PP i C’s) perdria 2 escons i, en canvi, el bloc sobiranista format per CiU, ERC, ICV i SI sumaria de 2 a 4 escons. Com era d’esperar, El Periódico carrega a gust contra la política de retallades de CiU i només cap al final de l’article comenta una de les grans sorpreses, l’augment de la representació d’ERC en 7 o 8 escons. Resumint: els partits donen sopreses, els diaris difícilment.

La minoria estrafolària del PSC a Madrid

Com ens recorda avui Toni Soler al diari ARA, en els temps en què CiU flirtejava alternativament amb la UCD i ERC –primera legislatura de Pujol–, els socialistes els acusaven de ser una “majoria estrafolària” i, al seu torn, Macià Alavedra els responia: “Hi ha una cosa pitjor que una majoria estrafolària, i és una minoria estrafolària”. Devia tenir les seves raons per dir-ho, però després d’unes quantes legislatures, el PSC ja és una de les minories més estrafolàries de tots els temps.

Els diputats del PSC a Madrid són una minoria –la catalana– d’una minoria –la socialista–. Són un partit diferent al PSOE, com ens recorden quan convé, però no trenquen mai una disciplina de vot que, en teoria, correspon a un altre partit. Algú ha sentit a dir que un partit hagi de seguir la disciplina de vot d’un altre? Doncs aquest és el tret que defineix la minoria estrafolària dels socialistes catalans quan van Catalunya enllà.

Temps era temps, el PSC tenia grup parlamentari propi al Congrés. Avui, 23 de febrer, convé recordar que es va dissoldre arran del gir centralista que va iniciar el PSOE després d’un llunyà 23F i d’un sever advertiment a la democràcia per part d’un tal Tejero. Des de llavors, de tant en tant parlen de trencar la “disciplina de vot” (no ja de tornar a formar un grup propi), però no ho han fet ni tan sols quan, per coherència i dignitat, haurien d’haver votat el mateix al Parlament i al Congrés. Doncs no, sembla que la minoria estrafolària del PSC creu que és millor ser incoherents amb ells mateixos abans que ser-ho amb el PSOE. L’últim episodi de votacions diferenciades a Barcelona i a Madrid es va donar fa només dos dies, en una moció presentada al Congrés per ERC on s’instava a transferir a la Generalitat els recursos del 0,7% de l’IRPF per a finalitats socials. La moció, per cert, només tenia l’objectiu que el govern espanyol complís la llei, perquè el Tribunal Suprem ja ho havia legislat així. Cap proposta revolucionària, doncs i, malgrat tot, va acabar sent rebutjada pel PP (com era d’esperar), UPyD (evidentment), el PSOE (?) i el PSC (??), que hi havia donat suport al Parlament català. Esquizofrènia? Frikisme? No, PSC.

Hi ha una certa inquietud fora de l’univers socialista pel comportament del PSC i el seu desdoblament de personalitat. Jo diria que, en part, per vergonya aliena. Després de l’últim congrés del partit, en Pere Navarro, com a flamant nou secretari general, va anunciar que podrien arribar a votar diferent del PSOE, cosa que faria tremolar tot Madrid; no gaire temps més tard, passen coses com la de dimarts. Se’ns vol fer creure que hi ha un sector catalanista dins del PSC, però deu ser un sector entrenat en l’art de la desaparició: n’hi ha prou perquè Chacón faci campanya per les Espanyes perquè callin tots alhora com un sol home.

Però hi ha alguna cosa més que vergonya aliena. Sap greu veure que mentre la dreta és majoritàriament d’obediència catalana (només cal comparar el pes de CiU amb el del PP),  l’esquerra és lluny d’aquesta situació. En temps del tripartit, el PSC presumia de perfil catalanista amb Montilla al capdavant, però un cop instal·lat a l’oposició, només s’endevinen gestos tímids que no s’arriben a materialitzar i que, davant d’un mínim vent de l’oest, es transformen en un ball sincronitzat amb el PSOE.

S’ha dit que amb la pèrdua del seu perfil més catalanista, el PSC ha aconseguit salvar la cohesió social i integrar la immigració. Ara, però, la societat ja va unes quantes passes per davant del PSC. Si no vigila, la cohesió que es perdrà serà la del propi partit.

apparatchik, botifler -a

Per tal d’argumentar bé un discurs, Sòcrates ja advertia que, primer de tot, calia definir bé els conceptes. Per tant, això és exactament el que trobareu a sota: dues definicions. Amanides amb exemples, per més claredat –si hi cap.

apparatchik  Terme col·loquial rus que fa referència a un funcionari del partit comunista o del govern de l’antiga Unió Soviètica. Habitualment, és un terme pejoratiu i es refereix a algú que no té grans plans, però sí milers de detalls per executar amb molta cura.

Per extensió, el terme es fa servir en altres llengües per designar (1) una persona que causa caos burocràtics en organitzacions que, altrament, serien eficients, (2) un individu que ocupa un lloc de responsabilitat gràcies a la seva lleialtat política més que a la seva competència, (3) un polític que amb temps i tenacitat ha aconseguit dominar tots els ressorts d’un partit.

  • Exemples: L’actual secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, respondria en gran part al punt 3, en menor mesura al 2, i qui sap si, amb el temps, també a l’1. Un apparatchik de manual –actualment, senador espanyol– seria un tal José Montilla. Ser un apparatchik sempre és convenient –i més, en els temps que corren– per acumular càrrecs, diners i poder.

botifler –a adj.  En la Guerra de Successió, partidari de Felip V, normalment un noble o aristòcrata que pretenia incrementar el seu poder apuntant-se al bàndol victoriós. El mot podria provenir de beauté fleur —bella flor— en referència a la flor de lis de l’escut de la casa dels Borbó.

Per extensió, botifler és aquell (o aquella) que va amb els enemics de la seva terra o aquell (o aquella) que renega dels seus orígens per obtenir un guany personal.

  • Exemple: En l’àmbit català, el que és difícil és trobar exemples de no botiflers, però un cas molt actual seria l’ex ministra espanyola de defensa i ex candidata a la secretaria general del PSOE Carme(n) Chacón. Entre els seus mèrits es compta la relativització de la seva nacionalitat incloent-hi pares i avis, l’atac velat al nacionalisme català fent-li dir el que mai ha dit (“cuando se procede de tantos lugares se aprende que nadie es mejor o peor por nacer en un lugar u otro”), l’intent de convèncer els catalans que la retallada que el TC va fer a l’Estatut l’ha afectat molt poc i, fins i tot, l’ha deixat més bonic, o la seva oposició “con uñas y dientes” a un pacte fiscal que alleugereixi el dèficit fiscal català respecte de l’Estat, proper al 10% del PIB. Cal dir que, a diferència del cas dels apparatchiks, els botiflers no sempre fan un bon negoci: és una llei universal que, vulguin o no, a Espanya sempre són vistos com a catalans i, per tant, sospitosos de deslleialtat. I d’aquí el resultat: apparatchik 1 – botiflera 0.

Una resposta a Ramón Jáuregui

El ministre de la Presidència Ramón Jáuregui assegura no entendre la “decepció” de  Catalunya amb el Govern de Zapatero.

El Govern espanyol, –ens diu– ha donat suport a totes les decisions que ha cregut favorables per a Catalunya, com l’Estatut, el nou model de finançament, infraestructures com que l’AVE arribés a l’aeroport, i el seu model lingüístic. Aquesta llista el porta a la reflexió final:

Hem aplicat una política de bona voluntat. Què ha passat? Què hem fet malament perquè hàgim d’escoltar aquestes coses?

Doncs bé, els mateixos punts de la seva pròpia llista (Estatut, finançament, AVE i llengua) faran bé de guió. Sr. Jáuregui, si mai arriba a llegir aquesta resposta, ha de saber que l’AVE s’esperava a Catalunya des de molt abans que es digués AVE –quan encara en dèiem tren de gran velocitat o TGV–, que d’això fa una bona pila d’anys (que es deu poder consultar a les hemeroteques), i que l’anhel de Catalunya, per orígens, per tradició i per vocació, era la connexió amb Europa. Una connexió que anava també en benefici del conjunt de l’Estat, i que actualment, amb una xarxa d’alta velocitat només superada per la Xina, encara està per fer. Ens felicitem que hi hagi plans per acabar-la, com també ens felicitem del reconeixement al projecte del corredor mediterrani, però alguna cosa ens diu que no ho hem de creure fins que no estigui acabat –probablement, és la mateixa desconfiança que la saviesa popular va plasmar en la dita “no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat”.

Sobre el model lingüístic, no negarem que el senyor Zapatero n’ha fet alguna declaració de suport, però això no converteix el PSOE en el gran defensor del català. Si el defensés de debò, a hores d’ara ja seria oficial a la Unió Europea però, sobretot, si el defensés de debò, no seria còmplice del seu esquarterament quan calla –i atorga– davant dels atacs que rep al País Valencià ni contribuiria a la distinció valencià/català que es troba en tota mena de serveis estatals. Callar a Europa o callar a València converteix el PSOE en còmplice d’aquells que volen que el català sigui una llengua de segona.

Pel que fa a l’Estatut i al finançament, des de fora de Catalunya us pregunteu sovint “per què els catalans sempre en volen més?”, però potser la resposta és que sempre heu donat menys del que s’ha demanat. El poble de Catalunya va votar un Estatut que, en paraules d’un correligionari seu de partit, el Congrés “se lo cepilló como un carpintero”. Per què no estem agraïts amb el que ha quedat, després del raspall del PSOE i de l’estocada final del Tribunal Constitucional? De ben segur que hi ha raons tècniques però hi ha, en gran part, la dignitat ferida d’un poble. La Catalunya del tripartit va ser prou ingènua per creure que era possible una entesa. Va haver-hi un moment en què les forces polítiques catalanes, quan ja ningú ho esperava, es van posar miraculosament d’acord, i la cordialitat de la classe política es va encomanar a la població. Aquest va ser l’Estatut que es va votar favorablement en referèndum, un acord que recollia l’esperit federalista del PSC i d’ICV, i que avançava en un sobiranisme que era del gust d’ERC. Aquest era l’altre anhel de Catalunya, un tracte cordial de tu a tu amb Espanya. Com la República Catalana que Macià, en la seva proclama, es va afanyar a declarar dins d’una confederació de pobles ibèrics. La federació o confederació que ara, per fi, s’ha demostrat impossible, no només per culpa de la intransigència de la dreta espanyola sinó pel simple fet que els federalistes catalans no tenen ningú que es vulgui federar amb ells.

No sé si el PSOE ha tingut una política de bona voluntat amb Catalunya. Possiblement, ha tingut una voluntat oscil·lant amb Catalunya. De l’apoyaré inicial de Rodríguez Zapatero, va passar a negociar l’Estatut a la baixa. I, per posar un exemple més actual, la devolució d’un botí de guerra –els anomenats papers de Salamanca– és un fet importantíssim per a Catalunya des del punt de vista simbòlic. I és d’agrair que el Govern Zapatero hagi tirat endavant un acte de restauració de la dignitat com aquest; la llàstima és que, en l’últim moment i de manera inexplicable, hagi aturat l’última tramesa, que ara dependrà del nou Govern del Partit Popular. S’ha de fer un veritable acte de fe per creure que al darrere d’una decisió així hi ha bona voluntat en lloc de maquinació i estratègia. I ara, perquè acabin de tornar tots els papers, depenem de la bona voluntat del PP. I, senyor Jáuregui, vostè és basc i ho hauria d’entendre millor que d’altres: no és bona voluntat, germana del paternalisme, el que vol Catalunya; el que vol és un tracte honest entre pobles adults, un tracte digne que no depengui de la direcció del vent ni dels interessos d’altri sinó que sigui el resultat d’un pacte.

El nou pati dels diputats

El nou Congrés de Diputats espanyol recorda un pati de col·legi: els seus membres pertanyen a colles –partits o coalicions– que negocien entre elles si faran o no faran pinya –grup parlamentari–. Les notícies que van arribant aquests dies estan molt en aquesta línia i confirmen, d’altra banda, que no hi ha res de nou sota el sol.

Per un cantó, el Partit Popular ja ha dit que parlarà amb tothom excepte amb Amaiur. Segons María Dolores de Cospedal, això és perquè a cal PP no volen rebre grups que “tinguin objectius que no estiguin plasmats en la Constitució”. Però, llavors, un es pregunta per què tenen previst parlar amb ERC. És que potser encara no saben quin és el seu objectiu? El cert és que el PP no pot ignorar ni la seva “ala dura” ni els mitjans afins, que identifiquen sense ambigüitats Amaiur amb Batasuna, i Batasuna amb ETA (ergo, Amaiur és ETA) en un sil·logisme que ja han explorat repetidament: “Carod parla amb ETA” i “Carod és d’ERC”, per tant, “ERC és ETA”; o “ZP pacta amb ETA” i “ZP és del PSOE”, per tant, “el PSOE és ETA”. Al PP farien bé de contractar experts en lògica per assessorar els seus dirigents. De fet, amb un minicurset de lògica aristotèlica ja anirien fent.

A l’altre extrem (ideo)lògic, el món independentista català continua emmirallat pel miracle basc d’Amaiur, que ha requerit temps i diàleg però, de moment, és incapaç de fer les paus a casa seva, com ho fan palès piulades com aquesta:

Els d’Amaiur, però, ja han volgut deixar clar que el seu objectiu és formar grup parlamentari amb les altres formacions basques (PNB i GBai) de manera que puguin defensar millor els seus interessos (i no sona això al que sempre ha fet el PNB al Congrés?). D’altra banda, des de Compromís ja han dit que no tenen “la més mínima intenció” de formar grup amb la coalició ERC-RCat-CatalunyaSÍ. Bé, sempre els quedaran els gallecs del BNG, però llavors ERC ho té difícil per trobar l’aixopluc d’un grup parlamentari.

Els partits fan aliances i es barallen com en un pati de col·legi (per això són partits), però la defensa dels interessos comuns –com molta gent va destacar durant el recompte de vots– hauria d’estar per sobre de la lluita partidista:

Deu ser força ingenu i somniatruites pensar que ERC i CiU podrien formar un sol grup, però no és aquest el model basc? Potser seria hora d’anar prenent exemple.