3a victòria consecutiva de l’SNP

Anuncis

Nosaltres, els europeus

Un dels pocs aspectes positius de la crisi que vivim —i de fet, de qualsevol crisi— és que obliga a replantejar-ho tot. La crisi ja ha obligat a optimitzar recursos a hospitals, universitats i països sencers, però ens trobem que amb això no n’hi ha prou i que, especialment a l’Europa del sud, se succeeixen les primaveres sense que els brots verds acabin d’arribar. Alguna cosa devem estar fent malament a Europa. Mentre estats com Califòrnia es troben al límit de la fallida, a ningú se li acut comparar Califòrnia amb Grècia. És més, cap economista graciós ha gosat encunyar un acrònim denigrant per designar els estats dels EUA que es troben en dificultats quan, en canvi, a Europa, les sigles PIGS (de Portugal, Italy, Greece, Spain) fa temps que han fet fortuna. Què està fallant a Europa i per què la crisi s’ha encarnissat amb aquest experiment històric anomenat Unió Europea, que durant molt de temps —quan hi havia bonança, també cal dir-ho— ha estat vist com a model a imitar?

La Unió Europea, com a bona hereva de la CECA (la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer), certament ha aconseguit evitar les guerres dins de les seves fronteres. Legisla en tota mena d’àmbits, té representació diplomàtica a tot el món, i en la major part del seu territori hi ha una única moneda i les fronteres són inexistents. Amb el 7% de la població mundial, produeix el 20% del PIB del planeta. Es critica sovint que al funcionament de la UE li falta democràcia, però els estats que la formen es compten entre els que tenen democràcies més avançades i estables. Què li falta, doncs? Tècnicament, es podria fer una enumeració de les mancances: un banc central de debò, un parlament de debò, un president de debò, eurobons, un vot que no passi per les llistes estatals, etc. Però tots aquests detalls es poden resumir dient que falta un sentiment, aquell que portaria la seva gent a afirmar “nosaltres, els europeus”. Falta una opinió pública europea. Un diari i una televisió populars a nivell europeu, per exemple. I sobra la mirada curta del marc estatal.

És per això que gent informada (com ara Jordi Barbeta), conscient que la sobirania dels estats és l’autèntic problema d’una Unió digna d’aquest nom, pot arribar a veure inoportú que Catalunya o Escòcia provoquin una nova ampliació —interna, aquest cop— en el si de la UE. I també és lògic que les elits europees vegin inicialment amb suspicàcia qualsevol canvi de fronteres. Quan es van incorporar els països de l’antiga Europa de l’Est, es van aixecar veus que alertaven que l’ampliació podria anar en contra del procés d’integració. El dilema entre ampliar o aprofundir en la unió va ser guanyat pel Regne Unit, que va apostar per l’ampliació, possiblement per evitar que prosperés la segona opció. No podria passar el mateix aquest cop, però ara a causa d’una ampliació interna? En cas de dubte, sempre cal estar atents a la posició britànica per triar la contrària que, de ben segur, anirà a favor dels interessos d’una Europa unida. Tant Escòcia com Catalunya han donat bones mostres d’europeisme, sens dubte molt més creïbles que les britàniques i espanyoles.

De fet, hi ha motius per pensar que l’ampliació interna no només no aniria en contra de l’aprofundiment en el procés d’integració europea sinó que pot ser un bon revulsiu per sortir de l’atzucac en què ara es troba la UE. Com afirmen el politòleg Ulrike Guérot i l’escriptor Robert Menasse a l’article Visca la República Europea! (del qual es pot trobar un extracte en anglès a presseurop), en el moment actual d’Europa els somiadors són els veritables realistes:

Avui, podríem estar agraïnt als somiadors la solució de la crisi. El somni, la solució: la República Europea, la idea d’una República Europea, en la qual les regions, sense abandonar la seva personalitat, pervisquin en una associació lliure dins d’un marc legal conjunt en lloc d’estar organitzades com a nacions. La competició dels estats-nació no està evitant la crisi, l’està creant.

El que falta en l’article de Guérot i Menasse és la descripció del camí que porta de la situació actual a la República Europea que dibuixen, formada per regions desprovistes de la sobirania dels actuals estats membres. Si volem que algun dia la UE s’assembli a una federació, caldrà afeblir els grans estats —que avui ja no fan avançar el projecte— i donar pas a estats més petits que creguin en Europa. Si volem donar una mínima possibilitat a la visió d’aquests dos somiadors, o a una que s’hi assembli, ens cal un camí. I el camí podria començar per escoltar dues velles nacions europees com l’escocesa i la catalana, nacions que, acostumades a anar mancades de sobirania, la cedirien sense gaires problemes a una Europa que tractés tots els seus fills en igualtat de condicions.

L’important és saber que existeixen

“Benvinguts siguin, l’important és saber que existeixen”. Aquesta ha estat la conclusió del federalista català per exceŀlència i primer secretari del PSC Pere Navarro quan ha descobert el manifest signat per 300 inteŀlectuals espanyols amb el qual queda demostrada l’existència dels propis signants en la seva qualitat de federalistes. L’important, doncs, és que haberlos haylos o, en llenguatge wittgenstenià, que són el cas. Si segons el primer enunciat del Tractatus Logico-Philosophicus, el món és tot allò que és el cas, tot allò que es dóna, aleshores la gran aportació d’El manifiesto seria que ens ha permès confirmar la pertinença dels federalistes espanyols al món sensible. No serien, per tant –i aquí rau la importància del text– éssers fantasmals del món platònic de les idees sinó éssers de carn i ossos que habiten el món real, brut i imperfecte de la nostra vida diària dins l’Estat de les autonomies.

Va ser la creació un acte federal? El contacte i allò de “lo creó a su imagen y semejanza” així ho farien pensar.

Encara més, l’important no seria, doncs, que hi hagi una majoria de federalistes a Espanya, que és la condició necessària per reformar la Constitució en un sentit federal. L’important és que els federalistes existeixin. Quan un està mancat d’amics, l’existència d’un de sol ens pot canviar la vida. També s’acostuma a dir que mentre hi hagi una bona acció al món, hi haurà esperança. Però, de fet, la penosa espera de Navarro no era necessària: ja es podia deduir l’existència dels federalistes sense haver-los vist abans ni haver-ne llegit El manifiesto. Heus aquí el com:

  1. Si gosem pensar en el sistema polític més perfecte tal que cap altre de més perfecte es pugui imaginar, de seguida ens ve al cap la idea del federalisme. Pere Navarro ho ha dit -potser no així, però ho ha dit- en diverses ocasions.
  2. Per tant, com a mínim, el federalisme existeix en la nostra ment o, si més no, en la ment de Pere Navarro. Ara bé, si, a més a més, existís enllà de l’Ebre, aleshores encara seria més perfecte.
  3. Ja estem a prop de la conclusió. Si, segons el punt 1, el federalisme és el sistema polític més perfecte i, segons el punt 2, la seva existència a Espanya seria una qualitat de perfecció, es dedueix que l’existència dels federalistes espanyols és necessària (perquè, per entendre’ns, va inclosa en el paquet de la perfecció o, com diuen els filòsofs, seria una qualitat no contingent).

Tant se val que l’argument anterior s’assembli al de Sant Anselm de Canterbury per demostrar l’existència de Déu, que Sant Anselm fos anglès i que els anglesos hagin acceptat la celebració d’un referèndum a Escòcia, no sobre el federalisme sinó sobre la independència. L’important aquí és que el motiu pel qual Navarro s’ha alegrat –”nosaltres  contentíssims”, ha declarat– es podia haver deduït de manera teòrica, tot i que una confirmació empirista o baconiana sempre és d’agrair. I aquí també és anecdòtic que  l’empirista Francis Bacon fos anglès i els anglesos hagin acceptat la celebració d’un referèndum per la independència d’Escòcia.

“Ja estan sortint aquells federalistes que diuen que no hi ha a l’altre cantó”, ha dit un Navarro esperançat. Ara només falta esperar que algun dia siguin majoria doncs, de nou, es pot argumentar que és més perfecte que això s’esdevingui que no pas que no ho faci. I afortunadament, tenim tota l’eternitat davant nostre. O no és així, Sr. Navarro?

Catalunya, Escòcia i Madeira: una conversa europea

Els comentaris que segueixen es van fer a Presseurop, un excel·lent metadiari electrònic que, a banda de recollir articles de la premsa europea, constitueix una de les àgores ciutadanes més vives d’Europa. La conversa ha tingut lloc entre un portuguès (NunoD), un anglès (AnotherTommy) i un català (antonilb, jo mateix) arran de la publicació a Presseurop de l’article del Financial Times Artur Mas – the man with Spain’s future in his hands. Curiosament, la traducció al castellà de l’article és més completa que l’anglesa publicada a Presseurop.

1013 | 03.10.2012 | 01:22
To Jose

Jose, Não estou, como é óbvio, a comparar a Madeira à Catalunha. Como já aqui disse, tenho muito respeito pela “questão” catalã. E o caso da Madeira é uma anedota. Mas às vezes a irresponsabilidade e os calculismos políticos podem tomar proporções muito perigosas. Principalmente quando os políticos são incapazes de pensar em termos estratégicos e de longo prazo, como parece ser o caso da generalidade dos políticos europeus. Andamos a brincar com o fogo.

17 | 03.10.2012 | 16:53
To NunoD

Excuse me for not writing back in Portuguese, but I’d like to make the point that the reasons for the Catalan Government to head towards independence are strategic and based especially in the long term. Catalonia is becoming a residual economy because of Madrid’s centralism, our culture and language are constantly threatened, and after 300 years, the moment has come.

It’s not a coincidence, of course, that the moment is in the middle of a big crisis. And don’t be confused, it’s not the strategy of one party. It’s also the will of Catalan society (as polls show) and 3 political parties. All we ask is to vote on our future. The portuguese should understand it: your rebellion agains Castille was successful because the Catillian troops went busy mitigating the Catalan rebellion.

1013 | 03.10.2012 | 21:39
To antonilb

Excuse me for not writing back in Portuguese

No problem! You could even write in Catalan, it’s not difficult for me to understand. Don’t get me wrong. As I told here before, I have nothing pro or against the Catalan independence. On the contrary, we Portuguese sympathize with Catalonia and the Catalans because of 1640. Since your demonstrations last month, a lot of people has been talking about Catalonia here in Portugal. Some people even want Portugal to be the first state to recognize an independent Catalonia. I love Barcelona and I have a number of Catalan friends (and some Portuguese living there). And at the same time, I can’t imagine Spain without Barcelona or even Catalonia. It would be an incomplete Spain. Well, but it’s up to you, of course. If you choose independence, I’m sure Portugal will be your friend and ally.

I was talking about Mas and this specific moment. If his aim is just to seek a majority for CiU and get full control of Generalitat, then he might be playing with fire. The situation can perflectly escape from his control.

Well, since you’re Catalan, let me ask you something. Your plan is to be a fully sovereign nation or to be a sort of “half Portugal” (words used by La Vanguardia’s director). That’s something I can’t understand. There is no half way. Are the common Catalan aware that independence means full statehood (ie, an army, a navy, embassies, perhaps a currency…)?

17 | 04.10.2012 | 11:03
To NunoD

As far as I see it, every party has a different view. In concrete, CiU is still a bit ambiguous: they talk about “state structures”, “our own state”, etc. Mas has declared he’s not afraid of the word “independence” but he prefers not to use it. Other parties like ERC and SI promote independence very clearly. And I’d say that society does not want a “half Portugal”: at least 51% would vote YES to full independence according to the latest poll. One of the cries in the demonstration (in fact, a classical one) was “The autonomy we need is that of Portugal” (in Catalan: “L’autonomia que ens cal és la de Portugal”). Nobody said “half of it”. I also agree that there is no half way.

Even though, the socialists in PSC propose some kind of “third way”: a federation with Spain (which has proved historically impossible, of course). My opinion is that Catalonia should not accept any agreement of federation with Spain that was not accepted by Portugal too.

I’m not sure if people are aware of what full statehood means, but they will be, I’m sure. The debate is very intensive these days.

577 | 04.10.2012 | 17:39
To antonilb

I was asked by an Italian forum member above to draw parallels between the Catalan and Scottish situations. I did so according to what I know, or think I know. I am not sure that the things that I said about Catalonia’s situation are totally correct, however. I lived in Madrid for three years in the early 2000s and really I was maybe repeating old news.

What would be of interest is if you could answer one point that I raised: to what extent might there be support in Castillian Spain for blocking Catalan independence? In my memory of my Madrid days, some but not all Castillian Spaniards had an aggressive attitude to any separatism. I was making the point that in my view this is very different to Scotland’s situation. What is your view, please? You have been informative and interesting about the Catalan view. What do you expect from others outside Catalonia in terms of opinion, action etc?

17 | 04.10.2012 | 23:23
To AnotherTommy

The Spanish reaction during the three weeks after the demonstration has been: 1st, to ignore us; 2nd, to repeat the reasons why independence is not convenient or not possible. As you may know, a retired colonel has suggested the intervention of the army (a military association as well). Today, the Spanish government has reminded us they can just cancel autonomy. The use of force is unlikely but cannot be fully discarded. Honor is still a high value in the Spanish mind. But the paradox would be that everything here is very peaceful, even in the hugh demonstration of 1.5 milion people there was a scent of celebration in the air and the absence of any hate to Spain. We are confident in Europe and the world. That’s all I can say.

Of course, in this sense it’s a radically different situation compared with the Scottish. We want to hold a referendum and the Spanish government says it’s not legal according to the Constitution. Our president said he would find a way to hold it, even if it’s not contemplated in the constitution. And some voices from Spain have suggested he should go to prision. My feeling is that we’re a piece of Europe trapped in an country that does not know about dialogue or democracy. Let’s see.

17 | 04.10.2012 | 23:32
To AnotherTommy

Regarding numbers, the latest official polls about Catalan independence show that 51% of Catalans would vote Yes, 21% would vote No, and the rest are still undecided. The numbers supporting independence seem to be raising but the most surprising thing is that people agains independence are becoming a very small minority (some more recent poll shows a 18.5% now).

The reason behind it, appart from the economic crisis, is the resolution of the constitutional court (TC, Tribunal Constitucional) against the Catalan Statute in 2010. There’s also the feeling that Madrid is not investing in Catalonia (there are concrete facts people know well: airport, ports, etc.). As a result, there is something new that never happened before: the middle class, usually very moderate and not enthusiastic of “adventures” is now supporting independence. The “Eixample”, the big grid that conforms most of Barcelona (the homeplace of the middle class) is now full of “estelades” in the balconies, that is, of Catalan flags with an added star asking for freedom.

1013 | 05.10.2012 | 03:49
To antonilb

My opinion is that Catalonia should not accept any agreement of federation with Spain that was not accepted by Portugal too.

I see. As we say in Portuguese, for a good listener, half word is enough. 🙂 Regarding federalism, even though it was possible in Spain, is such a system that different than the current situation? Theoretically, it could be. But in practice… You’re already one of the most autonomous sub-national entities in Europe, even though you don’t have full control of your taxes, like the Basques and Navarra. Logically, I would say that the next stage should be… statehood. I have a theory: since a territory or region gets some degree of autonomy or self-government, if there is a strong regional identity, it will always seek for more and more transfers of power.

1013 | 05.10.2012 | 04:13
To AnotherTommy

if Scots want expensive autonomy inside the UK, England could decide for them and push them out?

For me there’s a weird thing in your system. OK, two things. 1) You still have a house of Lords 🙂 2) You have autonomous governments in Scotland, in Wales and in Northern Ireland. What about England? I suppose this means that the UK’s Parliament has more power over England than over the other nations. But if this is true, then when the Parliament addresses English affairs, you’ll have the Scottish, Irish and Welsh MP’s participating in these decisions?

In Portugal we could have a similar problem, since we have only two autonomous regions. But Madeira and Azores have only 200,000 inhabitants each (5 MP’s out of 230). They’re not a Scotland…

17 | 05.10.2012 | 16:38
To NunoD

Regarding federalism, even though it was possible in Spain, is such a system that different than the current situation? Theoretically, it could be. But in practice…

It’s funny but nobody defines federalism in Catalonia or Spain. One point that is mentioned is that the Senate should, in a federal system, be a chamber for territorial representation. And, appart from the taxes that you mentioned, there is something else. In a federal system, it should be clear who is in charge of what. In the autonomies system we have now, we have a descentralized state plus a centralized one, both at the same time. It’s costly and, probably, one of the reasons for the seriousness of the crisis.

17 | 05.10.2012 | 16:39
To NunoD

I have a theory: since a territory or region gets some degree of autonomy or self-government, if there is a strong regional identity, it will always seek for more and more transfers of power.

You may be right. But in Spain, the right-wing party PP wants more centralization. Everything that is gained for Catalonia when PSOE is in power is lost when PP takes power again. This is the cycle we’re living now, and that’s the reason why federalism is not possible in Spain. You need 2/3 of the Congress for changing the Constitution, and PP will never change it in order to “go federal”. That’s it. In comparison, full independence, even if difficult, is much more likely.

577 | 05.10.2012 | 21:28
To NunoD

What about England? I suppose this means that the UK’s Parliament has more power over England than over the other nations. But if this is true, then when the Parliament addresses English affairs, you’ll have the Scottish, Irish and Welsh MP’s participating in these decisions?

You are totally right, my friend. The British Parliament is also the English Parliament. As the Union grew, the Scottish one was subsumed into a new national one. As Wales and Scotland gained more and more autonomy, England did not.

La conversa continua a Presseurop.

El grau III o el vent de la història

José Antich estripant una enquesta del CEO

Encara que sembli mentida, no fa pas tant de temps que el director de La Vanguardia, José Antich, estripava davant els televisors de tot Catalunya una enquesta del CEO que assignava un 45,4% de suport (contra un 24,7%) a la independència del país. Això passava a començaments d’any. Doncs bé, avui descobrim gràcies a Wikileaks i al diari Ara que quan el suport era només del 37% (contra un 41%), l’agència d’intel·ligència nordamericana Stratfor ja situava Catalunya en una situació –grau III de secessionisme, l’anomenen– on la independència era “un objectiu declarat però la regió no farà servir la violència per aconseguir-lo”. Això passava després de la sentència del TC a l’Estatut i de la manifestació del 10J. És a dir, descobrim que mentre els serveis d’espionatge americans ens situaven al mapa del secessionisme actiu i pacífic al costat d’Escòcia i de Bèlgica –on inclouen tant Flandes com Valònia–, des de Catalunya estant encara es negava el creixement independentista. Es negava, es minimitzava o es ridiculitzava.

Joan-Daniel Bezsonoff a Hostalric

L’escriptor nordcatalà Joan-Daniel Bezsonoff es referia –en una entrevista a Vilaweb– a un alt càrrec francès i membre dels serveis secrets segons el qual la independència de la Catalunya actual seria una realitat perquè estava “escrita en el vent de la història”. El que és interessant és que, tant si s’expressa en l’estil pràgmàtic americà com si es fa en l’estil poètic francès, el fet és el mateix: els serveis d’intel·ligència (i aquí l’espanyol no deu ser cap excepció) es mostren molt més segurs de les possibilitats que té Catalunya per assolir la independència del que creu la mateixa societat catalana. Perquè en el fons, si és possible estripar una enquesta fiable en un plató de televisió és perquè gran part dels televidents dubten dels seus resultats. Al cap i a la fi, el gran argument que s’ha sentit per desmentir les enquestes del CEO és apel·lar a “l’evidència” que proporciona el sentit comú i a la creença en el fet que l’independentisme mai no ha superat una barrera que alguns encara situen en el 15%. Molt probablement, darrere d’aquestes opinions hi hagi tanta o més mala fe que desinformació. Segons una enquesta publicada al gener per El Periódico, el 60% dels catalans creia que els independentistes perdrien si es fes un referèndum (quan la realitat ja era la contrària) i certs opinadors, conscientment o inconscient, semblen aprofitar-se d’aquesta percepció per mantenir la població tranquil·la.

Es fa difícil de creure, però, que la ciutadania continuï desinformada sobre el veritable abast del suport a l’independentisme durant massa temps, sobretot si continua augmentant: les xifres ja parlen d’un 51,1% a favor per només un 21,1% en contra. Abraham Lincoln deia que “hom pot enganyar tothom durant un temps i fins i tot es pot enganyar alguns sempre però no es pot enganyar tothom sempre”. I si això ja era clar en l’època dels fundadors de la pàtria americana, en l’actual era de la informació –i potser també dels fundadors de la pàtria catalana– hauria de ser-ho molt més. Quant de temps falta, doncs, perquè es capgiri la percepció sobre la força real de l’independentisme? Possiblement, sigui qüestió d’uns pocs mesos, que és el temps que falta perquè un nou artefacte de la política catalana –l’anomenat pacte fiscal– ocupi la centralitat política i informativa en un moment en què Espanya continuarà al centre de l’huracà econòmic mundial. Aleshores, ja s’hauran cremat unes quantes fases del procés independentista –la pèrdua de la por, la normalització del debat i l’afiançament del debat– i a la població no li caldrà contractar cap servei d’intel·ligència per adonar-se de què pensa ella mateixa.

La transició nacional i la premsa estrangera

És normal que la premsa internacional parli més del procés independentista escocès que del català. Escòcia, potser gràcies a la seva pertinença a l’òrbina anglosaxona, és coneguda arreu i s’accepta amb naturalitat que s’anomeni país o nació, malgrat que els escocesos, com els catalans, no disposin d’estat propi. Mentre el debat independentista sobre Escòcia fa anys que està normalitzat, l’independentisme català ha hagut de passar èpoques de semiclandestinitat en què eren possibles detencions preventives injustificades, com les ordenades pel jutge Garzón poc abans de les Olimpíades; d’això només fa vint anys.

Però l’independentisme ha canviat en poc temps. Té més arguments i més base social, té menys por i més pressa. No costa gaire trobar algunes causes concretes que expliquen aquest canvi:

  • la fàbrica d’independentistes anomenada Aznar (en 2a legislatura),
  • el fracàs de l’OPA de Gas Natural sobre Endesa (recordem aquell “antes alemana que catalana”) i, amb ell, de l’expansió financera de Catalunya a Espanya,
  • el fracàs del nou Estatut, de l’Espanya plural de Zapatero i, en resum, del somni federalista amb Espanya,
  • la fi d’ETA que era, admetem-ho, la gran coartada per criminalitzar els “nacionalismes perifèrics” i, last but not least,
  • una crisi econòmica sense precedents en la memòria de la majoria de catalans que ha desvetllat una consciència creixent d’espoli econòmic.

Qui sap si caldria afegir a la llista el desprestigi de la monarquia però el cas és que, fins fa molt poc, alguns encara se’n reien de les enquestes que apuntaven a un augment de l’independentisme. En una tertúlia radiofònica podia aparèixer algú assegurant que els que hi donaven suport mai havien superat el 15%, i podia dir-ho mentre totes les enquestes ja apuntaven a un mínim d’un 40% de suport en contra d’un percentatge baix de detractors, en cap cas superior al 30%. També és sabut, per les mateixes enquestes, que els independentistes no són prou conscients de tenir la majoria i, per tant, alguns es podien creure el tertulià de torn. Ara tot això està canviant molt de pressa. Un gran senyal és que el PP ha passat de no dir res sobre el tema a donar arguments, encara que siguin molt discutibles o continguin amenaces velades (en aquest mateix bloc: Llanos de Luna i el discurs de la por). I la premsa europea en parla.

Els diaris espanyols analitzen el tema basculant entre el sentimentalisme (ABC), l’alarma i el victimisme (ABC, La Razón). En canvi, un diari francès com Libération fa un tractament desapasionat i força informat, i un de britànic com The Guardian enllaça el mapa següent obra del dissenyador gràfic búlgar Yanko Tsvetkoven (que, per cert, s’ha queixat al seu bloc del provincianisme d’El Mundo). Tot i que el nostre país hi apareix com a Catalan Empire, el fet de ser al mapa vol dir que està d’actualitat. Com s’acostuma a dir, és bo que se’n parli encara que sigui malament. O en clau d’humor.

Independència? Separatisme? Ampliació interna!

Hi ha un argument unionista* a Espanya que ha fet una certa fortuna: un futur estat català podria quedar fora de la Unió Europea. S’acostumen a esgrimir motius legalistes (tot i que no hi ha legislació comunitària sobre el tema) però, si no convencen, sempre queda un últim recurs argumental: Espanya ja s’encarregaria de vetar l’accés de Catalunya a la UE. I la política exterior espanyola confirma l’amenaça de veto. En primer lloc, perquè Espanya és un dels pocs membres de la UE que no han reconegut Kosovo i tot sembla indicar que hi ha inquietud pel que pugui passar el 2014 a Escòcia. Almenys, això recollia el diari anglès The Independent, que el 22 de gener passat publicava que el govern espanyol havia assegurat al britànic que, en cas que Escòcia accedís a la independència, en vetaria l’entrada a la Unió. És a dir, al marge del fet que el Regne Unit, fent ús d’un sentit de la democràcia a anys llum de l’espanyol, accepti la celebració del referèndum escocès, i al marge de la voluntat i de l’europeisme dels escocesos, Espanya vetaria l’entrada d’Escòcia a la UE. S’ha de dir que el ministre d’exteriors García-Margallo va negar haver pressionat el govern britànic en aquest sentit però, alhora, va voler deixar clar que el cas escocès no tindria res a veure amb el català o el basc. I és cert que un flabiol no té molt a veure amb una gaita escocesa, ni un kilt** amb una barretina però, en un hipotètic procés d’independència, hi hauria un paral·lelisme innegable: en tots dos casos, es formaria un nou estat provinent d’un estat membre de la UE i, donat que no hi ha legislació al respecte, seria estrany que un dels casos no servís de precedent legal per a l’altre.

Les preguntes que es poden fer sobre una possible independència de Catalunya, Escòcia, Euskadi o Flandes són clarament comunes:

  • Per què s’hauria de considerar que la divisió d’un estat de la UE en dos o més estats deixaria alguns d’ells dins de la Unió i d’altres fora? És a dir, si una Catalunya independent ha de demanar l’ingrés a la UE, el que quedi d’Espanya també es trobaria en la mateixa situació.
  • Què justificaria decidir que milions de persones perdin la seva ciutadania europea?
  • Per quin motiu hauria d’abandonar l’euro una comunitat com Catalunya o Flandes que ja es considera que compleix els requisits per pertànyer a la UE i on fa anys que circula la moneda comuna?

Hi ha pocs dubtes sobre el fet que la UE acceptaria l’adhesió gairebé automàtica dels nous països producte de la secessió d’algun estat membre. Denegar-los l’accés només es veuria com una mena de càstig que no beneficiaria ningú. De tota manera, per sortir de dubtes, l’any 2010 va aparèixer un estudi sobre la qüestió que la Fundació Josep Irla va encarregar a quatre professors de dret constitucional. La conclusió de l’estudi és que tots els estats resultants d’un procés de secessió (en el cas català, Catalunya, d’una banda i Espanya, de l’altra) haurien de ser reconeguts com a estats successors i se’ls aplicaria un règim polític transitori seguit d’un de definitiu.

Reagrupament Independentista no ha volgut esperar al dia de la declaració de la independència. El primer dia hàbil per presentar una Iniciativa Ciutadana Europea***, l’1 d’abril passat a les 00:00 hores, Reagrupament n’ha promoguda una per tal que la UE estableixi la legislació del reconeixement de la successió com a membre de la Unió d’un nou estat sorgit de la secessió democràtica d’un altre estat membre.

Al mateix temps que s’està perdent la por a la llibertat nacional també s’està renovant el lèxic sobiranista. S’ha passat de l’antic separatisme –de connotacions negatives– a un independentisme que necessita les crosses del dret a decidir, l’estat propi o la sobirania i, cada cop més, a un independentisme sense complexos. Dins d’aquest poti-poti, mirar-s’ho des de la perspectiva europea i dir-ne ampliació interna té la seva utilitat: la idea d’ampliació de la UE –tant si és externa com interna– té una càrrega semàntica positiva però, a més, treu ferro a un procés d’independència, que passa de ser un fet possiblement dramàtic a una simple reestructuració –gairebé burocràtica– de les fronteres internes de la Unió Europea.

___________________________

* unionista: terme usat a Irlanda del Nord com a antònim d’independentista; en el cas català, partidari de la continuïtat de la Catalunya autònoma dins de l’estat espanyol.

** kilt: faldilla tradicional que porten els homes a Escòcia; actualment, només en ocasions especials com casaments o gales.

*** Iniciativa Ciutadana Europea: l’equivalent europeu d’una ILP (iniciativa legislativa popular).