El català com a llengua d’adopció

Aquest entrada conté la meva intervenció en el Memorial Eva Monrós d’enguany organitzat pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA). El títol del col·loqui era prou explícit, Replantar la llengua: del castellà com a llengua d’herència al català com a llengua d’adopció, i vaig tenir el plaer i l’honor de compartir torn de paraula amb els professors Carme Junyent (coordinadora de l’acte), Xavier Lamuela, Carmen Pérez i Puri Pinto.

El text és un extracte actualitzat i adaptat per a l’ocasió d’El despertar, primer premi en categoria escrita del I Concurs Internacional d'(Auto)biografies lingüístiques (2014).

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

Abans de parlar de com he arribat fins aquí, m’agradaria aturar-me un moment en un debat que ens mantenia ocupats ara fa cinc anys. Tres famílies denunciaven que els era impossible que els seus fills estudiessin en castellà a Catalunya i, com a resposta, en Toni Soler comentava el següent al diari ARA:

Ens hem sentit una mica sols defensant la immersió, mentre la caverna deixava anar els exabruptes habituals, mentre una de les mares denunciants —la senyora Consuelo Santos— deia sentir-se “com els negres als Estats Units”. Nosaltres li podem replicar mil cops, però la rèplica veritablement efectiva s’hauria de fer en castellà.

En Toni Soler em sembla un bon analista polític (i el Polònia sol ja ho demostra), de manera que em vaig prendre les seves paraules seriosament i em van fer reflexionar. Era un moment en què jo defensava la immersió al meu blog, Enforcall, i ho feia en català, però a més coneixia altres blogs de castellanoparlants d’origen que també ho feien, i ho feien com jo, en català. Recordava que el 60% de la població de Catalunya sap escriure en català i deia:

No podria ser que els catalans que donen suport a la immersió –sigui quina sigui la seva llengua– expressen les seves opinions en català? Al cap i a la fi, poden fer-ho i, probablement, preferiran fer-ho així. Cal abandonar la idea de les comunitats enfrontades: la gran majoria de la població pot expressar-se, oralment o per escrit, en català. Si algú truca a la ràdio, posem per cas, per defensar la immersió en català, com sabrem a quina comunitat pertany, seguint la hipòtesi dels dos mons? […] Molts castellanoparlants ja hi estan d’acord [amb la immersió], només que quan s’expressen en públic per defensar el català, ho fan directament en català, de manera que no es percep que són castellanoparlants.

El meu testimoni, doncs, és el d’algú que pertany a aquesta franja de població que té el castellà com a llengua inicial però que ha fet seu el català, el d’algú que no només l’ha après sinó, com diu la Puri Pinto, l’ha adoptat. I no sóc només jo, els que ho hem fet som legió. El que passa és que som invisibles, precisament perquè després d’adoptar el català passem a formar part del mateix imaginari col·lectiu, constituïm un sol poble amb els que ja el parlaven abans. Som anònims i potser ja està bé que sigui així.

Si jo tinc algun mèrit, doncs, és només haver posat la meva experiència per escrit en una autobiografia lingüística i haver aconseguit que més d’un s’hi pugui veure reflectit. Un lector em va comentar que el relat palesava l’actualitat de la frase “l’ànima és meva”, i és que en el meu cas adoptar el català va ser un camí difícil i sovint solitari però, un cop iniciat, va arribar un punt que ja no hi havia marxa enrere.

———

Vaig néixer a Barcelona, segons els meus pares, per casualitat. De petit recordo els viatges al poble de ma mare, Cabanes, prop de Castelló de la Plana. Recordo com, a la carretera, entre elefante i elefante que se columpiaba es desgranaven tots els tòpics sobre el català i el valencià. Nosaltres, però, parlàvem castellà, el valencià de ma mare estava reservat a ella i a la família del poble, mentre que nosaltres érem els que vivíem a Barcelona (de fet a l’Hospitalet) i parlàvem castellà, fet que al poble estava ben vist i s’associava a tenir estudis. Quan vam créixer i la família va prosperar, pujàvem a la torre prop de Corbera de Llobregat, on la percepció lingüística es va capgirar. Els meus germans i jo encara érem ben conscients de pertànyer a un grup “diferent” del dels catalanoparlants, però ara ja no era tan clar per nosaltres quin era el “grup de prestigi” perquè la gent de més diners i estudis parlava català i no l’amagaven. L’etapa universitària va ser la que definitivament em va permetre una certa integració i és llavors quan vaig descobrir que la ignorància de la família en qüestions catalanes era monumental. Com a resum d’aquesta etapa, us llegiré un petit fragment de l’autobiografia:

Un dia, tot menjant uns macarrons, el meu pare ens va dir que la Ciutadella (de la qual potser n’havien parlat al telediario) es va construir per rebutjar els atacs dels vaixells italians que atacaven la costa de Barcelona. Ho va dir així, sense donar-li importància. No sé si vaig contestar —jo contestava molt al meu pare—, si se’m va entravessar un macarró o si vaig deixar el cas per perdut. El que recordo és la indignació i la impotència que vaig sentir. Menyspreaven el català, ignoraven i reinventaven la història, i tot això en un ambient de completa normalitat, mentre deien pásame el queso rallado.

Com aquest episodi, en podria citar molts d’altres referents també al català o a la percepció del català. Pronúncies com palleha per a Pallejà o hostafrantxs per a Hostafrancs, queixes sobre suposades discriminacions de TV3 (que si els mapes del temps eren pancatalanistes, que si prohibien el castellà). Quan es van catalanitzar les inicials de província de les matrícules no van entendre per què les de Lleida no van passar a tenir dues eles en lloc d’una de sola. Ja els podia repetir que en català no existeix la doble ela com a lletra, com ha acabat sent també en castellà, que no els acabava de quadrar. I la raó de tot plegat —també d’això— era la visió que, en el fons, la Reial Acadèmia hauria de regnar no només sobre el català sinó sobre tot el planeta. És a dir, el que els impedia entendre-ho era el seu sentiment —conscient o no— de supremacia del castellà.

Jo, mentrestant, a la universitat coneixia el Cèsar, de la Franja de Ponent, que posava enganxines al cul de l’estàtua franquista de la Diagonal i que m’ensenyava què volia dir això rai; la Mercè, que es va horroritzar quan vaig pronunciar Sabadel i em va ensenyar a corregir-ne la pronúncia; o el Roger, que em parlava sempre en català amb molta cordialitat. Però va ser quan vaig sortir amb la Gemma que el vaig començar a parlar. Un dia, en una cafeteria, em va animar a demanar una tònica en català i, un cop superada la meva vergonya infinita, ja em vaig trobar molt a prop del punt de no retorn. No sabria dir quin va ser el factor que més em va ajudar a accelerar el meu aprenentatge, si l’estimació de la meva xicota per la llengua o els nostres viatges a l’Empordà, amb Lluís Llach sonant al cotxe i alguns llibres de sociolingüística per llegir a la platja. Pensant en retrospectiva, un dels aspectes que em devien ajudar més és un fet que em va sorprendre, el de trobar una dignitat en el català que desconeixia. Una llengua que diferencia entre el sonla son i el somni per a una única paraula castellana, una llengua en la qual que una essa sigui sorda o sonora o que una e sigui oberta o tancada és crucial per diferenciar significats, una llengua així, encara viva i hereva d’una gran tradició literària, no és la llengua de pagès que m’havien dit que era. Era una llengua rica i força més diferent del castellà del que m’havia imaginat mai. Enmig de l’emoció per aprendre-la, sentia també indignació perquè les coses no eren com m’havien ensenyat. Que darrere de l’engany hi havia motivacions ocultes també ho constatava cada cop que tornava a casa amb els pares després d’aprendre un nou gir o un grapat de paraules precioses i comprovava la indiferència general. Què estava passant?

Quan es denunciaven els successius endarreriments per enllaçar Barcelona amb París amb alta velocitat, allà als anys 90s, el meu pare em va donar l’argument definitiu: si per raons orogràfiques no es pot enllaçar París amb Madrid via Pirineus, tampoc no s’ha de fer amb Barcelona. “—I per què?”, li vaig preguntar,

Porque Madrid no puede ser menos que Barcelona.

Amb aquella resposta vaig entendre de cop què volia dir que a casa fossin del Reial Madrid. Volia dir ser aquí sense ser d’aquí. I és per això que la reacció del meu pare quan jo reivindicava que era català —perquè m’havien fet néixer a Barcelona— era dir que havia nascut aquí per casualitat i que, si de cas, era de tot arreu argüint que ell era castellà, la mare valenciana i els avantpassats vés a saber, a la qual cosa jo contestava que jo era jo i no els meus avantpassats. De fet, aquest era el missatge: que vivia a Catalunya, no que fos català. Però aquest discurs va funcionar prou bé fins que vaig entendre que només era una excusa per tenir el control de la meva identitat. A l’autobiografia esmento un detall que em sembla molt revelador: quan l’àvia Carmen estava en estat del meu pare, a Alacant, va voler traslladar-se a Guadalajara perquè el seu fill pogués dir algun dia que era castellà i no valencià. Un cop va donar a llum, va tornar al seu poble d’Alacant, però ara el fill podria dir amb els anys —com va fer— que era de Guadalajara on, per cert, mai ens va portar. Doncs encara amb més motiu, jo tenia tot el dret a dir que era català i no de tot arreu. Més endavant, em sentiria també europeu, occidental i fins i tot ciutadà del món, però no espanyol, que era el que ells volien dir quan em deien que era de tot arreu.

En la meva adopció del català hi ha tingut un paper important la recerca dels meus orígens i el descobriment del que he arribat a percebre com un cert autoengany en la tradició familiar. Nosaltres érem la família Lozano. Els meus pares, el Sr. i la Sra. Lozano. Jo era el “Lozano” a l’EGB. Quan feia COU, un professor es va preguntar per l’origen del meu segon cognom, Bojadós (pronunciat per la família amb la jota castellana), i va especular sobre una possible connexió geogràfica amb el cap Bojador del Sàhara Occidental, que pronunciat en castellà, Bohador, té una semblança fonètica. Jo aleshores ni en sabia res ni em preocupava gaire el tema, però anys més tard, quan ja havia fet la meva particular immersió en el català i mentre visitàvem la mare per dinar plegats, el meu germà Andrés va ressuscitar la hipòtesi del cap Bojador, mentre que jo vaig suggerir sense gaire èxit que Bojadós, pronunciat amb la jota catalana, s’assembla molt a Boixadors. Finalment, l’Institut d’Estudis Catalans em confirmaria que són el mateix cognom i que la forma normativa és amb “ix”. Aleshores, un altre dia li vaig demanar al meu germà si sabia la resta de cognoms dels avis, que jo no coneixia completa, i em vaig sobtar trobar un Manresa en els avantpassats del meu pare afegit als Valls, Pitarch i Gaudí de la part de la meva mare. És a dir, de pensar que érem una família de tot arreu (és a dir, espanyola) descobria que érem una família que havia renegat de la seva catalanitat. Per molt que diguessin que no, el català era la llengua de la mare. Es tolerava quan anàvem al poble, però s’havia separat quirúrgicament del català sota el qualificatiu de valencià. No sé com hauria anat el meu desvetllament al català si no hagués estat pel descobriment d’aquesta catalanitat soterrada de la família. Hi ha prou exemples de gent que adopta el català venint de fora i que donen fe de l’afirmació que els catalans naixem on ens dona la gana. Potser no hagués canviat res, però en la meva trajectòria personal ha estat un factor important.

La distorsió de la realitat, però, no es limita als orígens familiars. També afecta el discurs familiar de maneres estranyes. La meva mare, per exemple, no pronuncia mai la paraula Catalunya. És cert! No m’ho podia creure, però he observat que sempre que vol referir-se a Catalunya, diu Barcelona i, és clar, crea unes confusions tremendes. Pel que fa al nom de la llengua, també hi ha hagut situacions clarament kafkianes, com ara la conversa que ella va iniciar quan jo estava a punt d’anar a la Universitat de Yale amb la meva companya:

—¿Y cómo hablaréis en Estados Unidos?
—¿Entre nosotros?
—Sí, claro.
—Pues en catalán, mama, ¿por qué íbamos a cambiar de lengua?
—Pero allí no es catalán, lo que hablaréis allí será español.

Jo vaig repetir que parlaríem català i ella insistia que, si érem allà, se n’havia de dir espanyol, i d’aquí no la treia. En el fons, aquesta tesi té un punt en comú amb el secessionisme lingüístic valencià, que la meva mare també practica quan li convé: el fet que una llengua és una identitat. Si un català diu a l’estranger que parla català, s’obre una escletxa identitària perillosa i molt semblant a la que s’obre si un valencià diu que parla català. S’ha de dir, per desgreuge seu, que després m’ha deixat de pedra en algunes situacions memorables, com quan va morir el meu pare i em va dir en to seriós “a partir d’ara parlarem en català”. I després ho va complir. No sé en general, però en la nostra família, la llengua i la identitat van tan unides que gairebé són indistingibles.

Per tot plegat, simplement no vaig poder evitar prendre partit. Vaig deixar de comprar El País perquè em vaig fer conscient que em parlava d’un país que ja no era el meu. Vaig buscar fonts per aprendre la història i, fullejant un llibre de Pierre Vilar, vaig trobar un comentari que em va semblar molt significatiu i que sempre he recordat. Explicava que, quan visitava Catalunya, sempre que podia parlar amb algú, ja fos un pagès o el cap d’una fàbrica, hi havia un moment en què la persona s’aturava i l’advertia del fet que aquí es parlava el català i que això no era ben bé com la resta d’Espanya. Aquest capteniment, antic i modern, aquest som i serem, aquesta quasi obsessió de deixar clar que aquí som diferents, era un virus que ja se m’havia encomanat i la infecció del qual es trobava en fase aguda. Em va semblar que jo, com a hereu de la immigració castellanoparlant, seria còmplice del retrocés del català si em mantenia indiferent com havia fet fins feia poc, de manera que em vaig sentir amb l’obligació moral de contribuir a la seva recuperació. I aquí va començar la meva època més activista.

Des del meu despatx de Yale, vaig ajudar a organitzar la diàspora catalana en l’internet incipient de l’any 92. En un preludi del que anys més tard seria el domini .cat, vam votar per la creació d’un grup de discussió per a catalanoparlants i va guanyar el sí. I tenia força mèrit tenint en compte que molta gent del grup de discussió espanyol, amb dret a vot, va fer campanya pel no. De tornada a Catalunya, em vaig dedicar a preparar la plaça de professor titular a la UPC i em vaig plantejar si faria la defensa en català amb un tribunal on hi havia andalusos i valencians que no podia saber com reaccionarien. Vaig preguntar als companys i tothom em deia que ja els agradaria fer-ho en català però que no es volien arriscar. Jo em feia creus de la covardia general i de com ens deixem trepitjar el dret a fer vida normal en català en tots els àmbits, i vaig acabar sent l’únic dels set que ens hi presentàvem que parlaria amb un micròfon enganxat a la camisa i una cabina de traducció simultània a la sala. Vaig guanyar la plaça per davant de companys catalanoparlants dels que no es volien arriscar. No sé si vaig ser valent o temerari, però tot va anar bé al final.

Al cap dels anys, vaig acabar escrivint un llibre de cuina en català amb la Gemma, la mateixa que em va ensenyar la llengua.

———

Si miro enrere, veig que em vaig acostar al català per curiositat natural i per voluntat d’inserció a l’entorn, però si he esdevingut catalanoparlant d’adopció és per alguna cosa més, és perquè vaig descobrir una realitat que, de petit, se m’havia amagat a casa, a l’escola i al barri, i en la meva rebel·lió vaig desenvolupar un sentiment de justícia que ja no m’ha abandonat. He d’agrair-ho en gran part a la meva família, on era possible sentir com algú es compadia de la marginació dels sioux en les seves reserves mentre un altre estripava les cartes que li arribaven en català sense obrir-les pel fet d’estar escrites en català. Com podia ser que ningú veiés que podien salvar uns altres sioux que tenien allà mateix? Amb el temps, he arribat a aprendre l’anglès, el francès i uns rudiments de txec, però l’aprenentatge que he fet del català no és comparable en absolut: el català l’he adoptat. Si intento imaginar-me a mi mateix com a coneixedor passiu del català, com ha fet la major part de la meva família, se’m fa molt estrany, i la raó és que, per un moment, la persona que veig així imaginada no em sembla que sigui jo, és algú altre. M’és difícil dir què m’ha aportat el català perquè sense el català no seria jo. I és per això que si mai defenso la immersió o qualsevol altra causa que consideri justa, em surt de fer-ho en català si no tinc algun motiu especial per canviar de llengua. Perquè quan m’expresso en català soc més jo i perquè no trobo millor manera de defensar la llengua que fent-la servir.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s