El grau III o el vent de la història

José Antich estripant una enquesta del CEO

Encara que sembli mentida, no fa pas tant de temps que el director de La Vanguardia, José Antich, estripava davant els televisors de tot Catalunya una enquesta del CEO que assignava un 45,4% de suport (contra un 24,7%) a la independència del país. Això passava a començaments d’any. Doncs bé, avui descobrim gràcies a Wikileaks i al diari Ara que quan el suport era només del 37% (contra un 41%), l’agència d’intel·ligència nordamericana Stratfor ja situava Catalunya en una situació –grau III de secessionisme, l’anomenen– on la independència era “un objectiu declarat però la regió no farà servir la violència per aconseguir-lo”. Això passava després de la sentència del TC a l’Estatut i de la manifestació del 10J. És a dir, descobrim que mentre els serveis d’espionatge americans ens situaven al mapa del secessionisme actiu i pacífic al costat d’Escòcia i de Bèlgica –on inclouen tant Flandes com Valònia–, des de Catalunya estant encara es negava el creixement independentista. Es negava, es minimitzava o es ridiculitzava.

Joan-Daniel Bezsonoff a Hostalric

L’escriptor nordcatalà Joan-Daniel Bezsonoff es referia –en una entrevista a Vilaweb– a un alt càrrec francès i membre dels serveis secrets segons el qual la independència de la Catalunya actual seria una realitat perquè estava “escrita en el vent de la història”. El que és interessant és que, tant si s’expressa en l’estil pràgmàtic americà com si es fa en l’estil poètic francès, el fet és el mateix: els serveis d’intel·ligència (i aquí l’espanyol no deu ser cap excepció) es mostren molt més segurs de les possibilitats que té Catalunya per assolir la independència del que creu la mateixa societat catalana. Perquè en el fons, si és possible estripar una enquesta fiable en un plató de televisió és perquè gran part dels televidents dubten dels seus resultats. Al cap i a la fi, el gran argument que s’ha sentit per desmentir les enquestes del CEO és apel·lar a “l’evidència” que proporciona el sentit comú i a la creença en el fet que l’independentisme mai no ha superat una barrera que alguns encara situen en el 15%. Molt probablement, darrere d’aquestes opinions hi hagi tanta o més mala fe que desinformació. Segons una enquesta publicada al gener per El Periódico, el 60% dels catalans creia que els independentistes perdrien si es fes un referèndum (quan la realitat ja era la contrària) i certs opinadors, conscientment o inconscient, semblen aprofitar-se d’aquesta percepció per mantenir la població tranquil·la.

Es fa difícil de creure, però, que la ciutadania continuï desinformada sobre el veritable abast del suport a l’independentisme durant massa temps, sobretot si continua augmentant: les xifres ja parlen d’un 51,1% a favor per només un 21,1% en contra. Abraham Lincoln deia que “hom pot enganyar tothom durant un temps i fins i tot es pot enganyar alguns sempre però no es pot enganyar tothom sempre”. I si això ja era clar en l’època dels fundadors de la pàtria americana, en l’actual era de la informació –i potser també dels fundadors de la pàtria catalana– hauria de ser-ho molt més. Quant de temps falta, doncs, perquè es capgiri la percepció sobre la força real de l’independentisme? Possiblement, sigui qüestió d’uns pocs mesos, que és el temps que falta perquè un nou artefacte de la política catalana –l’anomenat pacte fiscal– ocupi la centralitat política i informativa en un moment en què Espanya continuarà al centre de l’huracà econòmic mundial. Aleshores, ja s’hauran cremat unes quantes fases del procés independentista –la pèrdua de la por, la normalització del debat i l’afiançament del debat– i a la població no li caldrà contractar cap servei d’intel·ligència per adonar-se de què pensa ella mateixa.

Anuncis

Un estat, dos mercats

Que Espanya no és Bèlgica i Catalunya no és Flandes no cal que ens ho recordin. A Bèlgica, les rentadores bilingües ens fan pensar en aquell nord enllà d’Espriu on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. A Espanya, com a molt, trobem un bilingüisme castellà-portuguès que no té tant a veure amb les llengües que s’hi parlen sinó amb la lògica d’un estat, una llengua, una cultura. Bèlgica té dos mercats tan autònoms –alguns dirien que massa– que el dia que, à la Orson Welles, es va anunciar als mitjans valons que Flandes havia declarat la independència, molta gent va trigar a saber que no era veritat simplement perquè els mass media formen dos mons, el való i el flamenc, desconnectats entre ells. Només calia sintonitzar la televisió valona per reconèixer la normalitat de cada dia, però molta gent no  va pensar en una solució tan senzilla. A Espanya, en canvi, hi ha uns mitjans estatals consumits a tot el territori i un únic mercat. O no? Doncs sembla ser que darrerament hi ha símptomes de mala salut en el mercat únic espanyol. Si hem de posar nom al fenòmen, podríem dir que es tracta de la famosa desafecció portada al terreny comercial. Citaré dos exemples.

El primer és de fa un parell de mesos, quan l’editorial Destino va publicar la versió castellana d’El llibre i la rosa de Geronimo Stilton i, per art de màgia, els símbols catalans com la senyera de les parades de llibres o la rosa del títol havien desaparegut. Des de Destino es va justificar la decisió dient que l’aventura del ratolí Geronimo pot ser llegida a tot el món i que “no és un fullet turístic” (notícia al diari ARA). El problema de l’explicació de l’editorial és que la història del llibre transcorre a Catalunya, de manera que l’eliminació dels símbols resulta irreal i artificial per a qualsevol que hagi viscut un dia de Sant Jordi en terres catalanes. La raó de debò és una altra i té a veure amb el desig d’incrementar el nombre de vendes del llibre. Es podria dir que el problema no és de l’editorial sinó de l’anticatalanisme present a la societat espanyola, però els fets són els que són.

El segon exemple té a veure amb una campanya que acaba d’engegar McDonald’s sobre l’ampliació de l’horari dels seus restaurants, per alegria de molts. El cas és que el disseny de l’anunci destinat a Catalunya té una subtil diferència amb el de la resta de l’Estat, a banda de la llengua en què està redactat. El text que es llegeix fora de Catalunya diu “En España, volver antes de las 3 no es salir. Es ir a cenar” mentre que al català es llegeix “Aquí, tornar abans de les 3 no és sortir. És anar a sopar”. El motiu de la diferència és evident, l’estudi de mercat possiblement ha recomanat eliminar la paraula “Espanya” si McDonald’s no vol comprometre l’èxit de la iniciativa a Catalunya. A diferents mitjans espanyols on es defensa el concepte de nació espanyola (com ara La Gaceta d’Intereconomía) s’ha criticat la decisió i en d’altres s’arriba a proposar… sí, com no, el boicot a la cadena d’hamburgueseries. Però aquests mitjans obliden que si la cadena rutlla és perquè aplica criteris d’eficiència, productivitat i màrqueting (més que ningú i en detriment d’alguna altra cosa, però això és una altra història) i que la seva funció no és defensar cap suposada nació. En qualsevol cas, el lema seria que el negoci és el negoci, tant si es tracta de llibres com d’hamburgueses.

Integració o divisió

Voldria encetar una categoria d’entrades anomenada tòpics. Tòpics que entren fàcilment en els cervells i que s’hi instal·len com si fossin paràsits. Tòpics populars i populistes que no es qüestionen, perquè justament per això són tòpics. El d’avui el podríem enunciar així:

No té sentit crear noves fronteres a Europa perquè la tendència és anar a una integració més gran.

Suposarem, per poder desmuntar el tòpic en la seva forma original, que la tendència de la Unió Europea a una integració més gran no és només cosa del passat, malgrat les veus cada cop més altes que parlen de dues velocitats o de nuclis durs i perifèries. En l’horitzó proper es contempla una Europa que podria estar més dividida, possibilitat que espanta fins i tot a l’euroescèptic David Cameron, que dijous passat (10.11.11) va dir que “l’eurozona està en crisi i no ens interessa que es trenqui”. Així és com hem canviat l’España se rompe per The eurozone is breaking up. I si Europa o l’eurozona es trenca, Catalunya es podria trobar de cop i volta instal·lada en la perifèria de la perifèria d’Europa. Siguem optimistes, però, i imaginem que els mercats es calmaran, que la integració a la UE continuarà a bon ritme i, en definitiva, que ens en sortirem.

El que és innegable és que la Unió Europea és, cada cop més, una unió d’estats. De l’Europa de les nacions –o, si més no, de les regions o de les ciutats– fa temps que ningú se’n recorda: són exclusivament els estats –i potser haríem d’afegir-hi els lobbies– els responsables de la integració europea. Ara bé, ni el nombre ni la mida dels estats que conformen la UE és, en principi, un gran inconvenient per al projecte europeu. Al llarg de la seva existència, la UE ha vist com augmentava el nombre d’estats que la conformaven i, en ocasions, ha integrat estats resultat de la desintegració d’un estat previ (Txèquia i Eslovàquia, els països bàltics o els balcànics). És cert que cap estat pertanyent a la UE s’ha dividit –de moment– i que un dels estats fundadors, en canvi, va fer un moviment en direcció oposada: la RFA va absorbir la RDA per convertir-se en l’actual Alemanya reunificada. Però l’excepcionalitat del cas alemany (justificable, d’altra banda, per motius històrics) no ens ha de fer perdre de vista la realitat. I la realitat és que al si de la UE hi ha tres estats amb tensions territorials importants: Bèlgica, Espanya i el Regne Unit. O, mirat des de la perspectiva de les identitats emergents i no dels estats, hi ha quatre nacions que no han trobat un “encaix” satisfactori dins dels estats anteriors: Flandes, Catalunya, Euskal Herria i Escòcia.

Ara ja podem donar noms i cognoms als protagonistes del tòpic d’avui: la independència de Flandes, Catalunya, Euskal Herria o Escòcia aniria –sempre segons el tòpic– en sentit contrari a la integració europea. Però pensem-ho bé, realment aniria en sentit contrari a la integració europea? Si la independència de Catalunya o d’Escòcia les catapultés a l’espai exterior (de la UE, s’entén), es podria dir que sí. Però aquesta possibilitat, en tot cas, seria transitòria (si és que s’arriba a esdevenir) i no permanent com propugnen els integradors de manera coactiva. No, una Catalunya o una Escòcia independents no només serien al cor d’Europa –d’on mai haurien sortit–, sinó que possiblement serien més útils al projecte europeu que grans estats com França o Alemanya. Les raons d’aquesta última afirmació les deixo per desenvolupar-les més endavant. Però ningú, de moment, ha calculat quin és el nombre màxim d’estats que poden pertànyer a la UE. Actualment, els EUA estan formats per 50 estats, l’Índia per 28 i la UE per 27. Si hi afegim els estats candidats a entrar en la UE (Croàcia, Macedònia, Islàndia, Montenegro i Turquia), arribaríem als 32. Amb Flandes, Catalunya, Euskal Herria i Escòcia, als 36. Una UE de 36 o 40 estats és possible? Es podria dir que una UE de 27 estats com l’actual és gairebé impossible amb l’entramat de tractats, la poca transparència i el dèficit democràtic que arrossega, i que és una mena de miracle que encara existeixi. Es difícil imaginar una UE amb prop de 40 estats sense un president de debò, sense una integració econòmica molt més efectiva que l’actual ni una constitució semblant a la que es va llençar, o millor. Si no es fan reformes en aquest sentit, la UE s’assemblarà cada cop més a una zona de lliure comerç com d’altres que s’han creat i que es crearan. I si es fan, aleshores tot és possible, i una futura Catalunya independent no només no faria nosa al projecte europeu, sinó que esdevindria un nou membre entusiasta que ajudaria a consolidar-lo.