Primer assalt

Si ha passat un temps des de l’últim post no ha estat només per manca de temps sinó —com acostuma a passar— per manca de motivació. Per entendre-ho i entendre, de pas, el moment polític, és útil recordar quin ha estat el fil conductor del relat nacional repetit amb èxit durant gairebé tres anys: (1) reivindicació (del pacte fiscal, primer, d’una consulta, després), (2) negativa de l’Estat, (3) replantejament a l’alça. De les cendres del pacte fiscal va néixer el discurs del dret a decidir. I de les cendres del dret a decidir, el de la independència. Cada cop que s’ha redoblat l’aposta, els ànims col·lectius s’han renovat i s’ha mantingut la il·lusió… fins que ha aparegut un cert esgotament.

Sobre la teoria del soufflé ja se n’ha parlat prou. Jo no crec que això sigui cap soufflé. Sí que em sembla evident que el suport a la independència ha baixat lleugerament, que després de tres anys ha aparegut l’esgotament de veure que continuem al mateix lloc i que, mentrestant, els suposats indecisos s’ha vist el que eren des d’un bon començament: unionistes que en un principi no ho sabien ni ells perquè els havíem enlluernat a base de cadenes humanes i ves baixes. El que ara queda és un paisatge més semblant al que era el país. Un paisatge amb el qual jo diria que es guanyarà al Parlament, tot i que es podria perdre un referèndum.

No es pot menystenir l’estat d’ànim col·lectiu. És l’estat d’ànim, la il·lusió que repeteix el president Mas al Polònia, el que pot unir les forces guanyadores i dissuadir els partidaris de l’statu quo. La il·lusió no depèn d’un únic factor, com es repetia quan s’insistia en la llista única com a taula de salvació, depèn del clima general, de factors en gran part intangibles, de conceptes com oportunitat i acció. Dins del món sobiranista hi havia la sensació que el moment era probablement el 9N, que aquest era el moment de fer un desafiament de debò. Perquè la gent cregui en un projecte polític, cal que es prenguin decisions i s’assumeixin riscos. S’ha optat per una altra cosa. Per esgotar totes les etapes sense trencar amb el marc legal. D’acord, vejam on ens porta el gradualisme. Però sense èpica, faltarà convicció i, sense convicció, podrien faltar vots. Aviat ho sabrem.

Claredat, per compassió

Fa uns dies em va sobtar no coincidir amb una opinió d’en Vicenç Villatoro. Els tertulians —em penso que en el programa de la Terribas— discutien sobre la definició de Convergència com a partit nacionalista però no independentista. Enfront dels retrets al partit per prendre aquesta posició, Villatoro va dir que era lògic: Convergència és un partit que situa la nació al davant —d’aquí que s’anomeni nacionalista—, mentre que la independència només seria un instrument per preservar la nació, però n’hi hauria d’altres. Si Catalunya se sentís ben tractada a Espanya —argumentava—, aleshores no hi hauria motiu per perseguir la independència i el federalisme podria ser una bona opció. I per això, el tema central de debò per Convergència és la nació i no la mena d’encaix —o de no encaix— que pugui tenir a Espanya. No caldria, des d’aquest punt de vista, que un partit es declarés independentista, com fan ERC o la CUP.

Potser no comparteixo l’argument perquè no em considero nacionalista —tot i que caldria definir molt bé què vol dir ser-ne, perquè és un concepte molt esmunyedís—. Recorrent a l’analogia barata de la dona que se separa del marit maltractador, però, podríem dir que el que Villatoro argumenta és que si, després de vint anys de maltractaments, el marit promet que canviarà, la dona ja no tindria motius per separar-se. Podríem també recórrer a una segona analogia —potser més barata i tot— on l’esclau es conformaria a no aconseguir la llibertat a canvi d’un tracte més humà. Però estalviem-nos les analogies i preguntem-nos directament si un poble que de veritat aspira a ser universal es pot mantenir dins d’un estat plurinacional que, per més inri, no es reconeix com a tal. És possible, això? És possible que un poble com el català, que aspira a defensar els seus interessos a Europa davant França, Holanda o la República Txeca, es conformi a fer-ho només amb Extremadura o La Rioja? La cultura catalana, que es considera a si mateixa universal, es pot conformar a mostrar-se al món només de manera excepcional i sempre enmig de polèmiques (com a la Fira de Frankfurt)? És més, hi ha alguna cultura sòlida al món, amb projecció global, que existeixi només com a part d’un estat? O, per no perdre el focus, n’hi ha alguna en el nostre entorn europeu? Certament, hi ha llengües amb una extensió territorial important, com l’occità, i hi ha llengües com l’eusquera que —per la seva antiguitat— a Espanya haurien d’estar protegides per la nova llei “per a la salvaguarda del patrimoni cultural i immaterial” que el PP s’ha empescat únicament per reintroduir els braus a Catalunya. S’ha de dir, però, que les llengües minoritzades europees malden per assegurar-se la supervivència i que el català, que ens agrada dir que “juga en una altra lliga”, tampoc la té del tot assegurada. Cap llengua minoritzada a Europa, tret del català, es parla a 4 estats ni arriba als 10 milions de parlants. El que sobta, de fet, és que els pacients parlants d’una llengua així no s’hagin plantejat construir una comunitat política normal —i d’això se’n diu estat independent— fins fa tan poc. Tot té una explicació, però, i aquí cal tenir en compte el tracte rebut, la divisió territorial imposada i —last but not least— les febleses pròpies.

En aquests moments, ser un país normal només depèn de nosaltres. El més urgent, ara mateix, és sortir definitivament de l’ambigüitat. Els partits i les seves lentes maquinàries s’adapten quan poden i es trenquen quan no poden. Veurem què passa a ICV però, sobretot, veurem què passa a la coalició de CDC i UDC, allò que ara, a quarts de 12 del dijous 12 de març del 2015 encara s’anomena CiU. Però més enllà del gran misteri d’aquests dies —és a dir, de què acabarà decidint Unió sobre què vol ser de gran—, hi ha dos partits que, per si sols, tenen la capacitat de convertir les eleccions del 27S en plebiscitàries: CDC i ERC. Si convergents i republicans fan un full de ruta clar, si fan una crida clara a la ciutadania, si incorporen la paraula independència al programa electoral, amb lletres grosses i sense condicionants, aleshores, encara que no vulguin, la resta de partits no podran evitar veure’s arrossegats dins la voràgine plebiscitària. Per què? Perquè els que no es vulguin definir no podran evitar les escisions internes ni el veredicte dels votants. Com a mostra del nerviosisme d’alguns, aquí teniu un botó d’avui mateix.

Fem-ho, fem-ho d’una vegada

Superat el 9N i ja fora del que a Can Basté anomenaven sínia o hàmster, sembla molt probable que el procés català deixi de fer voltes, estabilitzi el rumb i agafi ben aviat velocitat de creuer. Mas pot dir que ha complert amb l’objectiu de legislatura, pot dir que ha fet totes les ofertes de diàleg raonables a Madrid —i alguna més que potser no calia— i que ha recollit totes les negatives necessàries. La nau està a punt i només falta que els partits que la comanden es posin d’acord sobre què faran per arribar al port d’Ítaca. Serà difícil, però es farà, amb llistes unitàries o sense, amb el programa de quatre punts d’ERC o amb un de set punts i mig, però Convergència i Esquerra estan tan abocades a entendre’s com ho estaven Adam i Eva al paradís. I si aquests dos partits no són capaços de consensuar uns punts en comú faran un ridícul més gran que el que hagués fet Eva o Adam dient-li a l’altre que no era el seu tipus. Hi ha un projecte que ha de néixer i fer-lo és cosa de dos —i si es fa entre tres o quatre, encara sortirà millor.

El 9N ha servit per instal·lar-nos tots plegats en l’hora de la veritat i per emprendre un camí que depèn molt més de nosaltres i molt menys d’ofertes que no arriben. I ha servit sobretot per fer un acte col·lectiu de desobediència a les declaracions del govern espanyol, als dictats del Tribunal Constitucional i a les ordres de la Fiscalia. Concretament, la Fiscalia va instar els Mossos a identificar les persones responsables de l’obertura de cadascun dels locals electorals, cosa que es van negar a fer. I s’havia especulat molt sobre què farien els Mossos arribat el moment. Instal·lats en la sínia dels arguments repetitius, els independentistes repetien que la Policia Nacional (espanyola) o la Guàrdia Civil no es podrien permetre enretirar urnes per l’escàndol que hagués provocat la foto en la premsa internacional. La resposta dels contraris al 9N —també fent voltes a la sínia— era, mentre pensaven això us farà mal, que no caldria perquè els mateixos Mossos d’Esquadra haurien d’obeir les ordres i treure les urnes. Però no ha estat així i la seva desobediència, la del Govern i la dels 2,3 milions de votants té un valor enorme perquè per primer cop s’ha donat més legitimitat a la voluntat del govern català que a la de l’espanyol. La declaració de sobirania del 23 de gener, al capdavall, no era paper mullat perquè l’han exercida els 1.861.753 votants del SÍ-Sí, els 232.182 del SÍ-NO i els 104.772 del NO. Federalistes i dependentistes també han votat desafiant l’Estat, s’ha arribat a una participació del 42% de la població que podia votar (més que en la majoria d’eleccions europees) i la independència ha rebut un suport del 81%. Es tracta d’un fracàs, doncs?

9N

Segons Rajoy, Sánchez-Camacho, Rivera i la premsa de Madrid, sí. Que com s’ho fan per arribar a aquesta conclusió? Comptant els partidaris del SÍ-SÍ i constatant que són minoria. Amb el mateix esforç, però, podríem comptar els partidaris del SÍ-NO i del NO i constatar que encara són una minoria més petita. I si ens responen que la majoria dels del NO no van votar, podem dir que no ho sabrem mentre no fem un referèndum vinculant, i que molts coneixem uns quants independentistes que no van anar a votar perquè van pensar que no valia la pena. Tot plegat, a més, va tenir unes dificultats que van afectar a tota mena de votants: la necessitat de consultar el col·legi a internet (segur que tothom té internet?), la dificultat de desplaçar-s’hi, la murga de fer cues o la por de veure la policia enretirant urnes. Però per evitar que ens agafi un atac de baixa autoestima hi ha un últim càlcul que podem fer: sobre el total de població catalana, els votants del SÍ-SÍ representen un 24,78% mentre que, sobre el total de població espanyola, els votants del PP (amb la seva majoria absoluta al Congrés) són només un 23,11%. Com es podria defensar que una majoria és legítima i l’altra no?

Tanmateix, la lectura que el PP ha fet del 9N arriba tard de cara a la premsa internacional. Ara hem de veure com el gobierno-de-españa dóna ordres a corre-cuita als seus ambaixadors contra els articles dels dos hemisferis que, majoritàriament, s’han situat del cantó de la democràcia. Això és una guerra de desgast i l’estratègia de Mas ha funcionat fins ara —amb l’ajut inestimable del govern independentista de Madrid—. Però els temps s’han de saber administrar i cal constatar dos fets. Primer: que el procés participatiu del 9N no ha generat un mandat democràtic i, per tant, caldrà recórrer al que sempre havia estat el pla B: les eleccions plebiscitàries o constituents. I segon: que no tenim tot el temps del món. Els de Podemos desembarcaran al Congrés a finals de l’any que ve i és ara que som en el punt de mira de la premsa internacional, amb el referèndum escocès que encara cueja i la nostra enèsima mobilització ben fresca. Com va dir Junqueras quan se li va escapar la llagrimeta a Catalunya Ràdio, fem-ho, fem-ho d’una vegada. El moment és ara.

Visca la República!

El post anterior acabava dient que les eleccions europees ens podrien donar una pista sobre les possibilitats de l’esquerra catalana i així ha estat. L’esquerra pot guanyar, l’esquerra ha guanyat i ho ha fet no com a suma abstracta dels partits d’esquerres sinó amb una coalició encapçalada per ERC que ha guanyat la primera posició del podi. Si, a més, hi sumem les altres forces d’esquerres —PSC, ICV i Podem—, queda clar que més de la meitat de l’electorat va decidir votar per opcions progressites.

Però la notícia a Catalunya va ser clarament el sorpasso d’ERC a CiU i el fet històric que els republicans tornessin a guanyar unes eleccions després de 78 anys: cal recordar que el cap de llista que va fer guanyar les últimes eleccions a ERC abans de Junqueras es deia Lluís Companys. I a l’hotel Catalonia Ramblas —on ahir els militants seguien la nit electoral— la Història, amb majúscules, era clarament present en l’ambient escalfat per l’alegria i pels focus. A les onze de la nit, quan es van saber els resultats de cop —”gràcies” als italians—, el primer crit que es va sentir a l’hotel no va ser el nom del partit ni el d’in-inde-independència. El primer crit va ser Visca la República!

1936-2014

El tsunami en el sistema de partits català ha estat tan important que no es troben, de moment, lectures gaire estranyes fetes des de Madrid. Tot i ser unes eleccions europees on la gent sovint fa experiments amb el vot, a Catalunya el reajustament en l’eix nacional sembla molt clar. A hores d’ara ja hi ha dos grans partits —a dreta i esquerra— d’obediència nacional estricta. Com passa, ni més ni menys, a Dinamarca o al Regne Unit. Si la independència no és qüestió d’un sol dia sinó el resultat de pujar uns quants graons, disposar d’un sistema de partits homologable al d’un país normal és un dels graons més importants. I ahir el vam pujar. Visca la República!

L’espantall de la dreta catalana

Ens trobem en una fase interessant de l’anomenat procés. Hi ha gent que abans s’adheria a l’statu quo contrari a la independència d’una manera més o menys activa. No la consideraven o la menystenien per absurda, o per inimaginable, o per ser part de l’ideari d’un grupuscle unit per referents romàntics basats en la llengua i en la història. És quan l’argument principal per la independència girava al voltant del concepte de nació i quan els partits que ja no eren regionalistes s’autodefinien com a nacionalistes amb tot l’orgull del món. Ara, tot s’ha capgirat. Des de l’esquerra, es reivindica l’oficialitat del castellà en una futura Catalunya independent i, des de la dreta, l’adjectiu “nacionalista” fa més nosa que servei. S’ha destacat que el nou independentisme ja no és nacionalista perquè no es basa en cap concepte abstracte de nació més enllà del temps i l’espai. Es pot dir, al contrari,  que es basa en una comunitat que aquí i ara es considera lliure per decidir el ser destí, que té un projecte de convivència d’identitats diverses, que assumeix l’ideari republicà i que vol més poder polític per defensar els seus ciutadans amb garanties. D’això se’n pot dir nació, si es vol, però té ben poc a veure amb la que es reivindicava fa vint anys.

Des d’aquest punt de vista, l’esquerra hauria de ser la primera interessada a subscriure el projecte i llençar-s’hi per poder-hi aportar la seva empremta en un futur procés constituent. I aquesta és la feina que està fent ERC en la seva cerca i captura de l’exvotant socialista i la que fa la CUP des de posicions ideològiques més extremes —o més coherents, segons com es miri— i des d’una perspectiva també més romàntica —on hi entren els Països Catalans—. És també la feina que està fent el Procés Constituent de Forcades i Oliveres des de posicions properes a la CUP. El votant que falta, el que encara fa tombs despistat i es resisteix a entrar en el joc, és una part del votant d’ICV i gran part del del PSC. Aquests sectors van abraçar amb entusiasme la teoria de la cortina de fum de Mas en un primer moment, i ara que l’aposta convergent sembla clara i es fa difícil continuar defensant que tot plegat sigui una fugida endavant, es diu que la dreta ens acabarà traïnt o que Pujol ha governat durant tants anys que Catalunya es pot considerar, de fet, de dretes i que no hi ha res a fer. És discutible que Catalunya sigui de dretes, però el millor del cas és que tot això es diu mentre la dreta més salvatge que s’ha vist a Espanya des del final de la dictadura aprova lleis tan regressives que no són pròpies de cap altre país de la Unió Europea. I d’aquesta manera, tot rebutjant una Catalunya independent que seria governada de tant en tant per una dreta homologable a la de la resta d’Europa, accepten continuar dins d’una Espanya on la dreta, quan governa, es carrega tot allò que troba al seu pas: autonomia, llibertats, avortament o laïcitat a l’escola. Fins a quin punt alguns progres catalans continuaran fent el joc a la dreta espanyola per tal de no tenir una dreta catalana que, de tant en tant, mani de veritat en un nou estat? Aquest és un misteri que no aconsegueixo resoldre. En el debat de TV3 per les eleccions europees, el candidat per ICV-EUiA Ernest Urtasun va cridar explícitament a castigar CiU a les urnes. No ho va fer, que jo recordi, en referència a cap altra formació de dretes ni d’esquerres. Que les esquerres guardin ressentiment amb les dretes en moments en què gran part de la població s’empobreix és comprensible, però per què aquesta part de la progressia dirigeix el seu odi contra la dreta catalana i no l’espanyola? Les hipòtesis: que pateixen una mena de síndrome d’Estocolm d’Espanya o autoodi cultural o… En qualsevol cas, si aquest sector fes un càlcul fred i serè arribaria a la conclusió que la tradició política catalana basada en el pactisme i més propera ideològicament a Europa li convé més que la confrontació permanent que es dóna a Espanya entre dretes i esquerres, per molt vigoritzant que sigui. Un exemple il·lustratiu és l’educació, que a Espanya veu sorgir una nova llei a cada canvi de govern i a Catalunya, en canvi, és el resultat d’un pacte majoritari i, amb això, guanya una estabilitat que només es veu amenaçada en aquests moments per la llei Wert provinent de Madrid.

El resultat de les eleccions europees llegit en clau catalana potser ens donarà una pista sobre la possibilitat que tindrien les esquerres en el nou sistema de partits que s’està perfilant.

L’orgull xarnego i el nou país

S’ha dit que un dels punts forts que té Catalunya en aquests moments en comparació a Espanya és que Catalunya té un projecte nou, mentre que Espanya, si de cas, té l’opció de mantenir l’statu quo amb tics recurrents d’altres èpoques. El que no s’ha dit tant és per què el projecte català engresca fins al punt d’atreure adeptes de tots els orígens que mai de la vida s’havien considerat nacionalistes. La solució de l’enigma és que continuen sense ser nacionalistes, o ho són d’una manera radicalment diferent a la imatge tradicional.

El punt fort que ara té Catalunya no és només que tingui un projecte sinó, sobretot, el fet que aquest projecte sigui profundament polític en el bon (i original) sentit de la paraula: és la polis que s’organitza, que, descontenta amb la vella política, crea estructures assembleàries com l’ANC, el Procés Constituent o SÚMATE amb ciutadans provinents de totes les capes socials, de tot l’espectre ideològic i de tots els orígens. La integració que s’ha donat a Catalunya des de fa segles és un fet únic que l’allunya del model europeu i l’acosta més a l’americà, on gent de procedències molt diverses professen un nacionalisme basat en un contracte polític i en uns drets compartits de ciutadania, no en uns llaços de sang que no poden existir. A nivell europeu, diríem que s’assembla més al model francès que a l’alemany.

És per això que el procés constituent català —que d’alguna manera ja ha començat— no es pot entendre des d’una Espanya que respon més aviat a un nacionalisme ètnic. No és casual l’experiència que hem tingut molts catalans amb cognoms castellans: quan defensem Catalunya, l’espanyolisme ens retreu el cognom, mentre que des de Catalunya mai no se’ns ha retret l’origen. La paraula xarnego fa molt de temps que el catalanisme l’ha oblidada i és ara, en canvi, una de les preferides de l’espanyolisme. Sense anar més lluny, va ser Rajoy qui ahir feia servir l’argument dels llaços de sang entre catalans i espanyols com a argument per continuar “convivint”. Potser han començat a entendre que el procés no està dirigit per una sola persona, però els costa molt d’entendre els moviments de fons.

Antonio Baños, amb el llibre La rebel·lió catalana ja comentat aquí, fa una de les anàlisis més lúcides del que està passant des de l’humor, el bonrotllisme amb Espanya i el compromís amb els valors republicans i d’esquerres. Però els “traïdors” —sempre a ulls espanyolistes— apareixen com bolets: ara és Javier Ríos, català d’origen gadità, que ha publicat un llibre amb el provocador títol Destruir España (Antes de que Ella nos destruya a nosotros). Us deixo amb l’entrevista que li ha fet Singular TV.

El lliri a la mà i la realpolitik

Un argument recurrent del sobiranisme català és fer notar l’absurd que les fronteres es decideixin per la “sang” —dels enllaços dinàstics o la vessada a les guerres— i no pels vots. Tothom accepta —diem— un nou país que s’hagi guanyat la llibertat amb les armes, però no sempre quan ho ha fet amb les urnes. El funcionament del món encara és primitiu i una de les missions històriques dels catalans és fer-lo avançar cap al civisme, la democràcia i la pau universal. A Catalunya som així, no només volem resoldre el nostre conflicte nacional sinó oferir una solució d’aplicació universal tot confiant en la justícia de la nostra causa i en la bondat del camí per acomplir-la. Reivindiquem el principi democràtic i el dret a l’autodeterminació de la carta de les Nacions Unides que, tot i haver-se aplicat majoritàriament a antigues colònies, no té cap restricció en el seu redactat excepte al fet que s’aplica als “pobles”, entesos com a nacions. I, al cap i a la fi, qui gosa negar que siguem una nació? Sánchez-Camacho? Albert Rivera? El Tribunal Constitucional? D’acord, però hi ha algú dels nostres —o fins i tot del PSC— que es vegi amb cor de negar-ho? Tenim fe que, en últim terme, la veritat prevaldrà i el món veurà la llum.

Hi ha, però, un petit detall que passa per alt a l’esperit bonista d’alegria i mans unides de les reivindicacions catalanes. I és, ras i curt, que el món funciona per interessos. Curiosament, es tracta del mateix detall que se’ls va passar per alt als catalans que van patir la derrota a la guerra de successió traïts per Anglaterra. Com va recordar Lord Palmerston, Anglaterra no té amics ni aliats permanents, té interessos permanents. Sota aquesta perspectiva s’entén molt més bé per què els països acostumen a acceptar millor una frontera creada després d’una guerra que la que sorgeix després d’un referèndum. No és per manca d’humanisme ni d’esperit democràtic (o no només). És per la força dels fets consumats, per realpolitik i per la tria del mal menor. Si un país es declara independent després de guanyar una guerra, tornar a la situació anterior requerirà una altra guerra i, com a mal menor, pot resultar convenient acceptar el nou statu quo. Un país que, en canvi, opta per “carregar-se de raons” i decidir què vol ser de gran a les urnes encara haurà de convèncer els altres països que la seva decisió no els crearà més problemes dels que ja tenen o, encara millor, que els pot beneficiar.

Caldria vigilar de no traslladar ara al món el victimisme del qual s’acusa sovint Catalunya sota la forma renovada del “no ens deixen votar”. O no només, o no principalment. El que caldria, sobretot, és oferir raons per les quals el món sortirà beneficiat si acull una República Catalana independent. Aquestes també són raons de les quals ens hem de carregar. El revulsiu que pot aportar a l’economia europea un petit país pròsper al bell mig de la mediterrània. L’aportació entusiasta de valors republicans, pacifistes, progressistes, europeistes. Això a banda de les raons particulars per a cada país, elaborades amb pragmatisme i intel·ligència estratègica. Com ara l’aliat que, al sud, pot guanyar França, de la mateixa manera que, al nord, ho és Bèlgica. O la complicitat natural amb països com Israel, Txèquia, Polònia o Letònia pel fet d’haver sobreviscut com a pobles en circumstàncies adverses. La possibilitat d’oferir més seriositat comercial a la Xina que la que actualment li ofereix Espanya. No sembla difícil garantir que el corredor mediterrani serà una realitat amb molta més probabilitat en el cas que Catalunya accedeixi a la independència. I en aquest sentit, corre un rumor molt significatiu: una companyia xinesa hauria ofert una inversió milionària a la Generalitat amb la condició que Catalunya esdevingui independent.

El món anglosaxó ja està ben predisposat per la influència dels casos escocès i quebequès, i és aquí on l’argument sobre el dret a votar pot tenir més pes. Tot i així, com demostra el cas de Crimea, el dret a votar per si sol pot no ser suficient. I tot i que Catalunya es troba molt lluny del que està succeint a Crimea, sempre és bo reforçar una posició en la premsa anglosaxona que ja ens és favorable. La pedagogia fa temps que va deixar de tenir sentit a Espanya, però té tot el sentit que ara la fem amb la resta del món. Els interessos de la realpolitik són importantíssims, i explicar-nos constantment també. Podem anar amb el lliri a la mà, si volem, i oferir-lo al món, però és molt millor si un estudi de mercat ens demostra abans que el món vol lliris.