Benvolguts compatriotes

En l’últim missatge de Cap d’Any, el president Mas ha tornat a recórrer a la seva fórmula habitual d’obertura: “benvolgudes i benvolguts compatriotes”. Mentre Montilla obria amb un asèptic “bona nit a tothom” —i que es doni per al·ludit qui vulgui— o amb un cosmopolita “benvolguts ciutadans” —com Maragall—, Pujol, en canvi, sempre havia començat dient “benvolguts compatriotes”. Dos models, per tant: el convergent, que fa ús del concepte de pàtria, i el socialista, que recorre a la idea de ciutadania, potser manllevada del famós “ja sóc aquí” de Tarradellas que anava precedit d’un “ciutadans de Catalunya”. S’ha dit que quan Tarradellas va tornar de l’exili, va preferir no dir simplement “catalans, ja sóc aquí” per no excloure ningú en una Catalunya canviada per les onades migratòries. Va ser Francesc Macià —com Tarradellas, lligat a ERC— qui va pronunciar aquell “catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”, però, és clar, això va ser en una època en què encara no imperava la correctesa política.

Catalans, Catalunya!

Publicació de la Generalitat de Catalunya, 1938.

En qualsevol cas, hi ha qui no veu amb bons ulls tractar de compatriotes només als catalans deixant fora, per tant, la resta d’espanyols. Tant si té sentit com si no, hi ha qui ho viu com una exclusió; la llàstima és que acostumen a ser els mateixos que quan s’inclou el País Valencià i les Illes als mapes del temps de TV3, protesten perquè llavors són massa inclusius. Fernando Ónega, concretament, un dels cronistes que prenen el pols a l’opinió madrilenya per als mitjans del grup Godó, escriu avui aquesta curiosa reflexió a La Vanguardia en relació al discurs de Cap d’Any:

A Madrid sents això de “compatriotes”, que ho va dir diverses vegades, i la primera pregunta és: s’estarà referint a mi, que sóc gallec, o només la Meritxell, que és la meva companya de pupitre? Me’n vaig al diccionari: “Compatriota, persona que és de la mateixa pàtria que una altra”. Entenc que parla només per a Catalunya i els seus ciutadans, no em sento al·ludit. El missatge no és per a mi. La pàtria de Mas és la catalana, no la pàtria espanyola. Els compatriotes del president no són els espanyols.

Es pot dir el que es vulgui d’aquest paràgraf però, potser sense voler-ho, Ónega ha identificat l’arrel de l’etern conflicte entre Catalunya i Espanya: (1) l’existència d’una pàtria, o nació, en territori espanyol que no es correspon a la majoritària (la del “nacionalisme banal” protegit per l’Estat) juntament amb (2) el no reconeixement d’aquesta nació per part del mateix Estat. La reflexió de Fernando Ónega seria impensable al Regne Unit, on mai es qüestiona que Escòcia sigui una nació. I és justament això —l’evidència que els escocesos són un poble diferenciat— el que ha permès convertir un possible conflicte en un referèndum acordat.

Ara, la conyeta del cronista sobre la paraula compatriotes no vol dir que els espanyols no reconeguin Catalunya com a nació “en la intimitat”. Si més no, aquesta és la conclusió que extreu Germà Bel —un altre exfederalista— al seu llibre Anatomia d’un desengany arran d’un recull d’estudis sociològics de diferents autors, des de la transició fins l’actualitat, on el grup catalans és percebut arreu d’Espanya com a molt diferent del grup espanyols i fins i tot més llunyà que el grup europeus*. A l’Estat hi ha, per tant, una consciència clara del fet que Catalunya és una nació diferent. Els lapsus linguae sempre són reveladors, i el que va tenir Esperanza Aguirre quan defensava la permanència d’Endesa en “territori nacional” davant l’OPA catalana no podia ser més clar. El que li faltava a Espanya era l’acceptació conscient, negre sobre blanc, d’allò que ja té a l’inconscient —i que va ser la causa del lapsus de l’Espe—, allò que estava escrit a l’últim Estatut abans que el Tribunal Constitucional ho eliminés: que Catalunya és una nació. Ara, però, acaba de començar l’any en què caldrà demostrar-ho.

____________________________

* Dos exemples. Primer, l’anàlisi d’agrupaments de Rodríguez, Sabucedo i Arce de 1991, que oferia els resultats següents: gallecs amb bascos, catalans amb europeus i andalusos amb espanyols. Segon, l’anàlisi d’estereotips de Sangrador García del 1981, del qual es desprèn que la “preferència” envers els catalans per part dels altres grups territorials és la més baixa de totes després de la dels bascos, i a força distància:

IMAG0360

Anuncis

apparatchik, botifler -a

Per tal d’argumentar bé un discurs, Sòcrates ja advertia que, primer de tot, calia definir bé els conceptes. Per tant, això és exactament el que trobareu a sota: dues definicions. Amanides amb exemples, per més claredat –si hi cap.

apparatchik  Terme col·loquial rus que fa referència a un funcionari del partit comunista o del govern de l’antiga Unió Soviètica. Habitualment, és un terme pejoratiu i es refereix a algú que no té grans plans, però sí milers de detalls per executar amb molta cura.

Per extensió, el terme es fa servir en altres llengües per designar (1) una persona que causa caos burocràtics en organitzacions que, altrament, serien eficients, (2) un individu que ocupa un lloc de responsabilitat gràcies a la seva lleialtat política més que a la seva competència, (3) un polític que amb temps i tenacitat ha aconseguit dominar tots els ressorts d’un partit.

  • Exemples: L’actual secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, respondria en gran part al punt 3, en menor mesura al 2, i qui sap si, amb el temps, també a l’1. Un apparatchik de manual –actualment, senador espanyol– seria un tal José Montilla. Ser un apparatchik sempre és convenient –i més, en els temps que corren– per acumular càrrecs, diners i poder.

botifler –a adj.  En la Guerra de Successió, partidari de Felip V, normalment un noble o aristòcrata que pretenia incrementar el seu poder apuntant-se al bàndol victoriós. El mot podria provenir de beauté fleur —bella flor— en referència a la flor de lis de l’escut de la casa dels Borbó.

Per extensió, botifler és aquell (o aquella) que va amb els enemics de la seva terra o aquell (o aquella) que renega dels seus orígens per obtenir un guany personal.

  • Exemple: En l’àmbit català, el que és difícil és trobar exemples de no botiflers, però un cas molt actual seria l’ex ministra espanyola de defensa i ex candidata a la secretaria general del PSOE Carme(n) Chacón. Entre els seus mèrits es compta la relativització de la seva nacionalitat incloent-hi pares i avis, l’atac velat al nacionalisme català fent-li dir el que mai ha dit (“cuando se procede de tantos lugares se aprende que nadie es mejor o peor por nacer en un lugar u otro”), l’intent de convèncer els catalans que la retallada que el TC va fer a l’Estatut l’ha afectat molt poc i, fins i tot, l’ha deixat més bonic, o la seva oposició “con uñas y dientes” a un pacte fiscal que alleugereixi el dèficit fiscal català respecte de l’Estat, proper al 10% del PIB. Cal dir que, a diferència del cas dels apparatchiks, els botiflers no sempre fan un bon negoci: és una llei universal que, vulguin o no, a Espanya sempre són vistos com a catalans i, per tant, sospitosos de deslleialtat. I d’aquí el resultat: apparatchik 1 – botiflera 0.

Senador Montilla

El president Montilla té dret a rebre el tractament honorífic de president en lloc d’expresident, de la mateixa manera que es continua dient president Pujol o president Maragall. El president Montilla té dret a un sou que es reserva als expresidents perquè no es doni el cas que el que havia estat màxim dirigent del país es trobi demanant caritat en una vorera. El president Montilla també té dret a un despatx oficial, però no a un antre amb goteres a la Rambla del Raval, no, té dret a un despatx honorífic a l’Avinguda Diagonal que inclogui treballadors, xofer i seguretat personal.

Qualsevol expresident de la Generalitat té dret a tot això si exerceix d’expresident, però el president Montilla és ara el senador Montilla perquè ahir va ser designat senador per anar a la cambra alta espanyola. Ha explicat que, així, podrà fer pedagogia a Madrid sobre com és Catalunya, i ha anunciat que deixarà de cobrar el sou d’expresident –per llei, està obligat a triar– però que, en canvi, no renunciarà al despatx que li pertoca. I ha afegit que la seva nova condició de senador no hauria de causar polèmica, perquè en altres països “no es trenca res quan algú després de ser president de la república és president regional o alcalde”.

No sabem si el senador Montilla pensa si el Barça és o no és més que un club, però el que ens ha deixat clar és que, per a ell, Catalunya no és més que una comunitat autònoma. De fet, ara tot és molt més clar. Era per això que tenia tendència a assistir al desfile del 12 d’octubre de cada any. Era per això que treballava tant, tancat al seu despatx, i no deia mai al seu poble cap a on havia d’anar. I quan ho va dir, va ser per defensar unes noves taules de la llei –nou estatut, en van dir– que es van trencar en baixar de la muntanya, i quan es van trencar, va passejar amb el seu poble –manifestació, en van dir– per tornar-se a tancar després al seu despatx.

Segurament, el senador Montilla té raó quan diu que en altres països d’Europa o del món no passa res quan un expresident vol ser president regional o alcalde. Però hi ha una petit detall que el nou senador sembla no haver entès, i és que als altres països on això passa, els expresidents opten a un càrrec menor del seu propi país, però en cap cas se’n van al país del costat a exercir-lo. Hem d’entendre que quan es referia (i es refereix) a Catalunya com a país, ho feia com a figura retòrica? Que quan defensava el terme nació en el nou estatut ho feia com qui defensa el mot pastanaga? Quina pedagogia farà el senador Montilla de la comunitat autònoma de Catalunya?

Altres opinions: Lluís FoixQuim Monzó, Antoni PuigverdPilar Rahola.