We should work with it

La campanya de la por iniciada l’any passat pel PP després de la manifestació de l’Onze de Setembre va tenir com a tema estrella les declaracions anunciant que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea —durant tres generacions, es va arribar a dir—. També l’any passat és quan Sánchez-Camacho, en la campanya dret a saber, s’apareixia en trobades de jubilats anunciant-los que no cobrarien la pensió o s’adreçava als universitaris amb la bona nova que els seus títols no servirien si Catalunya mai accedia a la independència. Resumint, es podria dir que segons el missatge del govern espanyol, una Catalunya independent, a banda de ser impossible, quedaria fora de la UE, fora de l’euro i amb taxes aranzelàries astronòmiques. És a dir, no hem de renunciar a la independència perquè —en paraules de sa magestat— sigui una quimera sinó perquè quedaríem fora d’Europa i, possiblement, del sistema solar. Perquè s’entengui, és com aquell que mai havia deixat de fumar perquè al paquet digués que fumar mata sinó perquè al bar li han dit que provoca impotència. Tornant al nostre cas, si el perill era quedar fora de la UE, la conclusió és clara: la independència és ben possible, contràriament al que defensen ara Zapatero i González. Com que és persona intel·ligent, el president Rajoy ha afegit avui una variant interessant al tema principal: la independència de Catalunya, com abans l’homosexualitat, aniria contra natura. No ens ha dit si té cura, per això.

Les advertències s’han repetit aquest any després de la Via Catalana. I no, tot i que voldríem pensar bé i atribuir-les a la compassió del govern espanyol amb els pobres catalans aïllats en les seves pròpies fronteres, el focus torna a estar en la UE per raons objectives i interessos estratègics molt clars. En primer lloc, el govern espanyol està al dia de les enquestes i sap que el suport a la independència baixaria si s’assegurés que Catalunya quedaria fora del marc de la Unió. En segon lloc, la manca de legislació en cas de secessió d’una part d’un estat membre permet que Espanya jugui la carta política, sabent que es tracta d’un tema que s’haurà de resoldre des de la política. Així doncs, si s’aconsegueix un missatge europeu mínimament coherent —i recordem que la UE és una unió d’estats—, l’amenaça d’expulsió semblarà prou real.

catalonia_EU

Deixaré de banda tots els arguments que s’han esgrimit per defensar que Catalunya no arribaria a abandonar la UE o que, en cas de fer-ho, el seu reingrés es podria comptar més per dies que per anys. Només em referiré a declaracions significatives que s’han fet al voltant d’aquest tema, com ara la del Comissari de la Competència de la UE, Joaquín Almunia, que l’any passat va dir que “no seria honest afirmar de manera taxativa que una Catalunya independent quedaria fora de la UE”. Molt poc després, va matisar les seves paraules i passada la Via Catalana ha afirmat —de manera taxativa— que Catalunya en quedaria fora i n’hauria de demanar el reingrés. Per reforçar més el missatge, i perquè no sembli que només s’hi posicionen els espanyols, el Comissari Europeu Michel Barnier, de visita per Madrid, va insistir-hi donant-nos la prova definitiva: “així ho diuen els tractats”. El petit detall és que Barnier no va poder esmentar el tractat concret que ho diria per la senzilla raó que tal tractat no existeix. La manca de previsió d’un cas de secessió d’un estat membre va ser natural en el moment que es van signar els tractats, però l’aparició del primer cas —el català, l’escocès, el flamenc o qualsevol altre— obligarà a crear jurisprudència, com ha passat en altres temes. Mentrestant, sembla ser que Barrosso hauria estès la consigna de donar per feta la sortida de la UE i la necessitat de demanar-ne el reingrés, possiblement per afavorir l’statu quo fins al moment que calgui prendre alguna decisió.

Les pressions de la diplomàcia espanyola, que amb tota probabilitat estan darrere del canvi de discurs d’Almunia o de Jaume Duch, es van fer evidents amb la “crisi” dels diplomàtics bàltics. La setmana passada vam assistir a dos gestos de complicitat de letons i lituans amb la Via Catalana i a la consegüent alarma del ministre espanyol d’exteriors Margallo seguida d’una crida a l’ordre (o a consultes, segons el terme oficial) dels ambaixadors d’aquests dos països a Madrid. Malgrat tot, l’ambaixador letó va acabar afirmant que el primer ministre “va dir el que va dir” i que “no es retractava”. Poc després, Margallo va convocar una reunió amb tots els ambaixadors de la UE destacats a Madrid i, tot i que segons es va dir després, no es va parlar de Catalunya, la reunió sí va servir per greixar les relacions amb els socis europeus i deixar clar qui és el seu interlocutor.

Les pressions de la diplomàcia espanyola tenen límits clars fins i tot dins de la Unió Europea: des d’un estudi fet per un assessor d’Angela Merkel que es posiciona a favor de la independència de Catalunya fins al Primer Mistre britànic David Cameron, que ja va tocar el crustó a Rajoy per la seva negativa a fer possible un referèndum. I fora de la UE, els diplomàtics i dirigents encara parlen amb més alegria. L’ambaixador dels EUA a Londres va parlar amb comprensió d’una Escòcia o una Catalunya independents dient que, si es donés el cas, we should work with it. I el Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki-Moon va afirmar l’abril d’aquest any a Andorra que “tots els problemes entre països s’han de resoldre amb mitjans pacífics i amb diàleg, respectant les aspiracions genuïnes dels pobles”. De moment,  Margallo no ha cridat a l’ordre ni a Cameron, ni a l’ambaixador americà ni al Secretari General de l’ONU.

Amb les paraules de Ban Ki-Moon com a consigna, però amb fermesa, Catalunya pot fer el seu camí com l’han fet altres països que ara formen part del club de les nacions en condició d’igualtat. La independència dels països bàltics va ser tímidament reconeguda per Islàndia i, d’aquí, es va estendre a tot el món. El 1991, els aleshores dotze membres de la UE van dir a Eslovènia que mai seria reconeguda ni formaria part de la Unió. En menys d’un mes, però, Alemanya i els EUA van afirmar que la independència eslovena era inevitable vist el comportament de Iuguslàvia, i el 2008 Eslovènia ja presidia la UE. Amb la lliçó eslovena ben apresa, potser no cal que ens preguntem si Catalunya serà part de la UE sinó quan la presidirà.

Anuncis

La grandesa dels petits

Sovint es diu que els polítics, quan parlen, no diuen res. Però el contrari també és molt habitual, quan amb una sola frase destil·len tota una visió del món, de la vida i del més enllà. I això va passar ahir amb les paraules d’un polític com Mariano Rajoy, home de prosa anodina, repetitiva i amb vocació de sentit comú. En un escenari amic —i, per tant, de cos present— va cloure les jornades del Cercle d’Economia de Piqué amb unes paraules que ja han provocat tota mena de reaccions:

Els [països] petits no compten per a res. Es necessita ser gran per poder tenir força a Europa.

rajoy_y_pique_cercle_d_economia_sitges_interior_628x250Tenint en compte que la declaració l’ha feta arran d’una pregunta d’un periodista sobre el procés endegat a Catalunya, es pot pensar que no afegeix gaire cosa al que ja sabem que pensa Rajoy i, amb ell, el PP i gran part de l’altra meitat d’Espanya. Però aquí ens preguntem: sap Rajoy allò que ha volgut dir ell mateix? Si deixem de banda la possibilitat que parlés dels països del tauler del Risk, només queden dues opcions raonables: que realment es referís a Catalunya (com s’ha interpretat) o que es referís a Espanya (de manera conscient o inconscient).

El missatge aparent és que Catalunya sense Espanya no tindria cap mena d’influència a Europa, però s’ha preguntat Rajoy quina influència té ara mateix Catalunya sobre Europa? Aquí gosem aventurar la resposta: no. Catalunya té prou força, dins d’Espanya, per tirar endavant el corredor mediterrani, per fer oficial el català a les institucions europees o per convertir l’aeroport de Barcelona en un hub de vols internacionals? Dins d’Espanya no, com ja sabem, i per una raó ben simple: les competències per fer-ho són a les mans dels governs espanyols i aquests no només no promouen els interessos catalans sinó que en molts casos els boicotegen. Recordem, si no, els intents de fer passar el corredor “mediterrani” per Madrid o de proposar repetidament un corredor central que Europa no vol. Recordem la negativa reiterada de Vidal-Quadras a l’oficialitat del català al Parlament Europeu o els intents de minorització del català amb lapaos o el que calgui. Recordem les inversions faraòniques en l’aeroport de Madrid, el manteniment d’un sistema aeroportuari centralitzat i l’aversió a la lliure competència.

Però la defensa dels interessos nacionals a Europa s’exerceix, sobretot, amb la quota de representació política. El Centre Maurits Coppieters ha calculat que si Catalunya fos un estat de la UE, tindria setze eurodiputats en lloc dels set actuals, això a banda de l’increment de visibilitat que es produiria pel fet de representar un estat.

S’ha dit que Baviera pot tenir més influència a Europa a través de la seva pertinença a Alemanya que si fos un estat independent, però encara que això fos cert en aquest cas, no és clar que ho sigui en general i sembla molt discutible en el cas de Catalunya. Com ja ha fet veure Mas en resposta a Rajoy, molts països petits a Europa viuen millor que els grans (veure, per exemple, l’estudi Dimensió dels estats i comportament econòmic a la Unió Europea de la Fundació Irla). En tot cas, no es pot obviar que a Catalunya hi ha una variable nacional que es troba absent en la majoria de regions dels estats europeus.

Així doncs, la frase “es necessita ser gran per tenir força a Europa” té ben poc sentit si s’aplica a Catalunya. De fet, hi ressona l’eco de la frase de Pere Navarro “una Catalunya independent seria un país més petit i més pobre”. El que falla en totes dues és la lògica. En la de Navarro potser és més evident que no es refereix a Catalunya —que no minvaria— sinó a Espanya. En el cas de Rajoy, quan diu que “es necessita ser gran” tampoc es pot referir a Catalunya —que no creixeria—, i no cal donar-hi gaires voltes per arribar a la conclusió que si el subjecte és Espanya, tot s’entén millor. Vejam: una Espanya sense Catalunya passaria a tenir la població de Polònia i la superfície de Suècia, un PIB reduït en un 20%, una economia més propera a la portuguesa i, evidentment, menys representativitat a Europa i una influència reduïda al món. Des d’aquesta perspectiva, no prenen sentit de cop i volta les paraules de Rajoy?

Nosaltres, els europeus

Un dels pocs aspectes positius de la crisi que vivim —i de fet, de qualsevol crisi— és que obliga a replantejar-ho tot. La crisi ja ha obligat a optimitzar recursos a hospitals, universitats i països sencers, però ens trobem que amb això no n’hi ha prou i que, especialment a l’Europa del sud, se succeeixen les primaveres sense que els brots verds acabin d’arribar. Alguna cosa devem estar fent malament a Europa. Mentre estats com Califòrnia es troben al límit de la fallida, a ningú se li acut comparar Califòrnia amb Grècia. És més, cap economista graciós ha gosat encunyar un acrònim denigrant per designar els estats dels EUA que es troben en dificultats quan, en canvi, a Europa, les sigles PIGS (de Portugal, Italy, Greece, Spain) fa temps que han fet fortuna. Què està fallant a Europa i per què la crisi s’ha encarnissat amb aquest experiment històric anomenat Unió Europea, que durant molt de temps —quan hi havia bonança, també cal dir-ho— ha estat vist com a model a imitar?

La Unió Europea, com a bona hereva de la CECA (la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer), certament ha aconseguit evitar les guerres dins de les seves fronteres. Legisla en tota mena d’àmbits, té representació diplomàtica a tot el món, i en la major part del seu territori hi ha una única moneda i les fronteres són inexistents. Amb el 7% de la població mundial, produeix el 20% del PIB del planeta. Es critica sovint que al funcionament de la UE li falta democràcia, però els estats que la formen es compten entre els que tenen democràcies més avançades i estables. Què li falta, doncs? Tècnicament, es podria fer una enumeració de les mancances: un banc central de debò, un parlament de debò, un president de debò, eurobons, un vot que no passi per les llistes estatals, etc. Però tots aquests detalls es poden resumir dient que falta un sentiment, aquell que portaria la seva gent a afirmar “nosaltres, els europeus”. Falta una opinió pública europea. Un diari i una televisió populars a nivell europeu, per exemple. I sobra la mirada curta del marc estatal.

És per això que gent informada (com ara Jordi Barbeta), conscient que la sobirania dels estats és l’autèntic problema d’una Unió digna d’aquest nom, pot arribar a veure inoportú que Catalunya o Escòcia provoquin una nova ampliació —interna, aquest cop— en el si de la UE. I també és lògic que les elits europees vegin inicialment amb suspicàcia qualsevol canvi de fronteres. Quan es van incorporar els països de l’antiga Europa de l’Est, es van aixecar veus que alertaven que l’ampliació podria anar en contra del procés d’integració. El dilema entre ampliar o aprofundir en la unió va ser guanyat pel Regne Unit, que va apostar per l’ampliació, possiblement per evitar que prosperés la segona opció. No podria passar el mateix aquest cop, però ara a causa d’una ampliació interna? En cas de dubte, sempre cal estar atents a la posició britànica per triar la contrària que, de ben segur, anirà a favor dels interessos d’una Europa unida. Tant Escòcia com Catalunya han donat bones mostres d’europeisme, sens dubte molt més creïbles que les britàniques i espanyoles.

De fet, hi ha motius per pensar que l’ampliació interna no només no aniria en contra de l’aprofundiment en el procés d’integració europea sinó que pot ser un bon revulsiu per sortir de l’atzucac en què ara es troba la UE. Com afirmen el politòleg Ulrike Guérot i l’escriptor Robert Menasse a l’article Visca la República Europea! (del qual es pot trobar un extracte en anglès a presseurop), en el moment actual d’Europa els somiadors són els veritables realistes:

Avui, podríem estar agraïnt als somiadors la solució de la crisi. El somni, la solució: la República Europea, la idea d’una República Europea, en la qual les regions, sense abandonar la seva personalitat, pervisquin en una associació lliure dins d’un marc legal conjunt en lloc d’estar organitzades com a nacions. La competició dels estats-nació no està evitant la crisi, l’està creant.

El que falta en l’article de Guérot i Menasse és la descripció del camí que porta de la situació actual a la República Europea que dibuixen, formada per regions desprovistes de la sobirania dels actuals estats membres. Si volem que algun dia la UE s’assembli a una federació, caldrà afeblir els grans estats —que avui ja no fan avançar el projecte— i donar pas a estats més petits que creguin en Europa. Si volem donar una mínima possibilitat a la visió d’aquests dos somiadors, o a una que s’hi assembli, ens cal un camí. I el camí podria començar per escoltar dues velles nacions europees com l’escocesa i la catalana, nacions que, acostumades a anar mancades de sobirania, la cedirien sense gaires problemes a una Europa que tractés tots els seus fills en igualtat de condicions.

No hi ha una sola Europa

El Col·lectiu Wilson, impulsat per acadèmics de renom dels àmbits de l’economia i la ciència política, afirma a la seva pàgina web que “els ciutadans de Catalunya tenen el dret a decidir lliurement, sense por ni amenaces i amb el màxim d’informació possible”. El video recollit aquí, realitzat per The Catalan Project, recull els arguments d’un estudi del col·lectiu sense perdre de vista l’esperit positiu, de llibertat i informació –o, podríem dir, de llibertat a través de la informació– que el guia.

A quina banda és en Pere Navarro?

En una entrevista d’avui mateix a RAC1, Pere Navarro ha tornat a insistir en les seves tesis dependentistes i ha afirmat “defenso les llibertats de Catalunya dins un model federal. Demanaria que no se’m col·loqués a l’altra banda”. Des d’aquí, no voldríem col·locar-lo a cap banda de manera gratuïta sinó després d’escoltar els seus arguments. Que parli de la independència del seu país és bo perquè n’hi ha que pensem que la veritat té més força que la mentida. I puix Navarro parla català, vejam què diu.

El primer secretari del PSC, alineant-se amb la delegada del govern espanyol a Catalunya, ha assegurat que “sortir d’Espanya és sortir d’Europa”, malgrat que aquest sigui un sil·logisme controvertit que està esdevenint, per cert, l’amenaça contemporània que substitueix aquella tan clàssica de treure els tancs al carrer. Dir-ho amb la seguretat amb què ho ha dit Pere Navarro fa intuir a quina banda se situa. Però hi ha una raó per la qual el sil·logisme anterior perd força cada dia que passa. Hi ha possibilitats reals que Grècia surti de l’euro i qui sap si, després, de la mateixa Unió Europea. Hi ha possibilitats reals que, a continuació, Espanya segueixi el mateix camí i, en aquestes circumstàncies, hi ha possiblitats reals que una Catalunya independent compleixi els requisits per ser al club de l’euro mentre que Espanya romangui fora. Només són possibilitats, però posats a explorar-les…

Pere Navarro també ha afegit que espera “una Catalunya que lideri Espanya i Europa, i això no es pot fer si constantment estàs amenaçant [amb la independència]”. Però des d’aquí no sabem si Navarro s’adona plenament del que ha dit. És a causa de la seva integració a Espanya que Catalunya no té veu institucional a Europa. Pot realment liderar-la en aquestes condicions? D’altra banda, és necessari que Catalunya lideri Espanya i Europa, com vol Navarro, o n’hi hauria prou que, de moment, no s’esfondrés tot? Molt sovint, els deliris de grandesa són l’única via d’escapament dels pobres, dels presoners i dels esclaus, i aquest és un quadre psicològic que s’escau sovint al nostre país i a part de la seva casta política (aquí, caldria incloure també Sánchez-Camacho i Duran). Potser, al cap i a la fi, n’hi hauria prou a ser un país on s’hi estigués prou bé.

Per acabar, ens congratulem que l’Empar Moliner hagi ironitzat sobre unes declaracions de Navarro que ens van causar una profunda estranyesa (i que vam comentar en l’entrada anterior): “Catalunya sola seria un país més petit”. Moliner li dóna algunes voltes i arriba a la mateixa hipòtesi apuntada aquí sobre un possible encongiment:

Què vol dir exactament? No deu pas voler dir que seria més petita perquè ja no formaria part d’Espanya, perquè això és erroni. Espanya seria més petita, sí, però Catalunya no. Si no és que amb la independència, efectivament, Catalunya s’encongís.

Ben mirat, però, no creiem que Navarro pensi que Catalunya s’encongiria. Més aviat creiem que el que passa és que s’ho mira des de l’altra banda.

Llanos de Luna i el discurs de la por

María de los Llanos de Luna

María de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya

La delegada del govern espanyol a Catalanya ha parlat sobre la independència del país on l’han enviat, i això és bo (notícia a La Vanguardia). Tota opinió és respectable i María de los Llanos de Luna creu que “una Catalunya independent seria un dels països més pobres d’Europa”. És cert que el que diu és contrari a la percepció majoritària del país, però no seria el primer cop que la majoria s’equivoca. O no es creia durant la fosca Edat Mitjana que la Terra era plana? O, avui dia, no hi ha molts americans convençuts que l’evolució és una pantomima? És per això que el més interessant del cas és que la delegada espanyola hagi donat arguments. Una hipotètica declaració d’independència seria alegria d’un dia perquè, en primer lloc, implicaria la sortida de la Unió Europea (punt 1), ja que els tractats comunitaris no preveuen que un territori d’un estat membre que se separi segueixi formant part del “club europeu”. Així doncs, Catalunya hauria de sol·licitar l’ingrés a la UE i, “en el millor dels casos, si ningú la vetés” (s’ha de reconèixer l’elegància de la delegada en no esmentar ningú en concret), trigaria “uns cinc anys” a finalitzar els tràmits d’adhesió. Durant aquest període, afegeix, “qualsevol producte català hauria de pagar aranzels” (punt 2) per vendre als països membres de la UE, i això provocaria “increments d’un 40% dels preus”. D’aquí a l’apocalipsi econòmic només hi hauria un pas.

No és el primer cop que des del govern espanyol es recorre al fantasma de l’expulsió de la Unió Europea per desincentivar veleïtats sobiranistes. El problema d’aquesta línia argumental és que forma part del discurs de la por, no del de la raó. És a dir, el mateix discurs que abans apel·lava al paper de les forces armades per garantir la unitat de l’Estat (en aplicació de l’article 8 de la constitució) ara recorre al fred, desempar i pobresa que regnen fora de la Unió Europea. És una evolució positiva del discurs, sens dubte, però com abans, l’important és no deixar-se impressionar. Ara, almenys, el nivell d’amenaça ha minvat passant d’un atac militar a un veto per entrar a la UE, i la discussió és possible perquè s’ha passat al terreny dels arguments. I d’arguments, en tenim uns quants: som-hi, doncs!

Pel que fa al primer punt de la delegada podem recordar els arguments que ja hem donat recentment en aquest mateix bloc, però afegirem dues reflexions molt pertinents que fan els periodistes Ferran Casas i Joan Rusiñol al llibre Començar de nou:

Ningú, ni tan sols pensant en el cas de Groenlàndia no garanteix tampoc a Espanya que si Catalunya o Euskadi se’n separen, un tercer estat pugui demanar que els espanyols surtin també de la Unió per haver canviat la seva configuració territorial i la seva economia. La Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats, del 1969 però vigent des del 1980, preveu a més que en cas de secessió el nou estat pot decidir si hereta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat.

Si la sortida a l’infern exterior de la Unió Europea no és tan evident com la pinta Llanos de Luna, el segon punt que hem assenyalat (el pagament d’uns arazels del 40%) és, simplement, fora de lloc. Segurament cal recordar a la delegada que els Acords de Schengen, que permeten la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers, inclouen la majoria dels estats de la UE a més d’Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein. Cap d’aquests quatre països pertany a la UE i, en particular, Suïssa, amb una població comparable a la catalana, és la segona economia més competitiva del món*. Preveient la resposta de la delegada del govern espanyol en el sentit que la independència abocaria Catalunya a sortir també de la zona Schengen, podem respondre que, de nou, la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats, si no garantís la permanència en la UE, sí que garanteix de manera molt clara el dret de Catalunya a heretar del seu exestat l’adhesió als Tractats de Schengen. Però en cas que algun estat, per algun motiu, vetés la continuïtat de Catalunya a Shengen (si és que això fos possible), res impediria l’establiment de tractats bilaterals.

Ara, ben mirat, haver de respondre als vaticinis apocalíptics de Llanos de Luna té el seu component kafkià. Si la Unió Europea com a tal (i no els seus estats per separat) ha firmat un acord de lliure comerç amb el Marroc, qui s’imagina que es pugui negar un acord similar amb Catalunya?

Acords de lliure comerç de la Unió Europea (FTA: Free Trade Agreements)

* Veure: World Economic Forum – Global Competitiveness Report

Independència? Separatisme? Ampliació interna!

Hi ha un argument unionista* a Espanya que ha fet una certa fortuna: un futur estat català podria quedar fora de la Unió Europea. S’acostumen a esgrimir motius legalistes (tot i que no hi ha legislació comunitària sobre el tema) però, si no convencen, sempre queda un últim recurs argumental: Espanya ja s’encarregaria de vetar l’accés de Catalunya a la UE. I la política exterior espanyola confirma l’amenaça de veto. En primer lloc, perquè Espanya és un dels pocs membres de la UE que no han reconegut Kosovo i tot sembla indicar que hi ha inquietud pel que pugui passar el 2014 a Escòcia. Almenys, això recollia el diari anglès The Independent, que el 22 de gener passat publicava que el govern espanyol havia assegurat al britànic que, en cas que Escòcia accedís a la independència, en vetaria l’entrada a la Unió. És a dir, al marge del fet que el Regne Unit, fent ús d’un sentit de la democràcia a anys llum de l’espanyol, accepti la celebració del referèndum escocès, i al marge de la voluntat i de l’europeisme dels escocesos, Espanya vetaria l’entrada d’Escòcia a la UE. S’ha de dir que el ministre d’exteriors García-Margallo va negar haver pressionat el govern britànic en aquest sentit però, alhora, va voler deixar clar que el cas escocès no tindria res a veure amb el català o el basc. I és cert que un flabiol no té molt a veure amb una gaita escocesa, ni un kilt** amb una barretina però, en un hipotètic procés d’independència, hi hauria un paral·lelisme innegable: en tots dos casos, es formaria un nou estat provinent d’un estat membre de la UE i, donat que no hi ha legislació al respecte, seria estrany que un dels casos no servís de precedent legal per a l’altre.

Les preguntes que es poden fer sobre una possible independència de Catalunya, Escòcia, Euskadi o Flandes són clarament comunes:

  • Per què s’hauria de considerar que la divisió d’un estat de la UE en dos o més estats deixaria alguns d’ells dins de la Unió i d’altres fora? És a dir, si una Catalunya independent ha de demanar l’ingrés a la UE, el que quedi d’Espanya també es trobaria en la mateixa situació.
  • Què justificaria decidir que milions de persones perdin la seva ciutadania europea?
  • Per quin motiu hauria d’abandonar l’euro una comunitat com Catalunya o Flandes que ja es considera que compleix els requisits per pertànyer a la UE i on fa anys que circula la moneda comuna?

Hi ha pocs dubtes sobre el fet que la UE acceptaria l’adhesió gairebé automàtica dels nous països producte de la secessió d’algun estat membre. Denegar-los l’accés només es veuria com una mena de càstig que no beneficiaria ningú. De tota manera, per sortir de dubtes, l’any 2010 va aparèixer un estudi sobre la qüestió que la Fundació Josep Irla va encarregar a quatre professors de dret constitucional. La conclusió de l’estudi és que tots els estats resultants d’un procés de secessió (en el cas català, Catalunya, d’una banda i Espanya, de l’altra) haurien de ser reconeguts com a estats successors i se’ls aplicaria un règim polític transitori seguit d’un de definitiu.

Reagrupament Independentista no ha volgut esperar al dia de la declaració de la independència. El primer dia hàbil per presentar una Iniciativa Ciutadana Europea***, l’1 d’abril passat a les 00:00 hores, Reagrupament n’ha promoguda una per tal que la UE estableixi la legislació del reconeixement de la successió com a membre de la Unió d’un nou estat sorgit de la secessió democràtica d’un altre estat membre.

Al mateix temps que s’està perdent la por a la llibertat nacional també s’està renovant el lèxic sobiranista. S’ha passat de l’antic separatisme –de connotacions negatives– a un independentisme que necessita les crosses del dret a decidir, l’estat propi o la sobirania i, cada cop més, a un independentisme sense complexos. Dins d’aquest poti-poti, mirar-s’ho des de la perspectiva europea i dir-ne ampliació interna té la seva utilitat: la idea d’ampliació de la UE –tant si és externa com interna– té una càrrega semàntica positiva però, a més, treu ferro a un procés d’independència, que passa de ser un fet possiblement dramàtic a una simple reestructuració –gairebé burocràtica– de les fronteres internes de la Unió Europea.

___________________________

* unionista: terme usat a Irlanda del Nord com a antònim d’independentista; en el cas català, partidari de la continuïtat de la Catalunya autònoma dins de l’estat espanyol.

** kilt: faldilla tradicional que porten els homes a Escòcia; actualment, només en ocasions especials com casaments o gales.

*** Iniciativa Ciutadana Europea: l’equivalent europeu d’una ILP (iniciativa legislativa popular).