Com fer la revolució

L’estiu no només ha començat calurós en l’aspecte meteorològic sinó també en el polític. Si a l’ANC es parla de la “revolució dels somriures”, Ramon Espadaler no en vol ser menys i contraataca amb “la revolució del seny” —what else?, recordem que es tracta d’Unió. El cas és que tothom vol vendre la seva revolució, però el que no és tan clar és com arribar-hi, quina viabilitat té i fins i tot quin és el nivell de sinceritat de cada proposta.

El fracàs de les negociacions i del referèndum grec, per exemple, podria ser la llavor d’un canvi revolucionari en el si de la Unió Europea. Segons el diari italià Il Fatto Quotidiano, Ianis Varoufakis estaria preparant un partit d’abast europeu per lluitar contra les polítiques d’austeritat que imperen a la UE; es podria dir Aliança Europea i tindria a bord noms com Oskar Lafontaine, Paul Krugman o Joseph Stiglitz. El raonament de fons sembla ser el següent: s’ha demostrat que els votants grecs no són suficients per doblegar les polítiques de Merkel, però què passaria si hi afegíssim tots els vots contraris a aquestes polítiques que hi pugui haver a Europa? Si tots els admiradors —i, sobretot, admiradores!— de Varoufakis el poguessin votar en unes eleccions europees, no només es podria aconseguir el que no s’ha obtingut després de reunions esgotadores sinó que, de retruc, tindríem per primer cop un dels pilars bàsics per a la construcció d’una identitat europea: un partit d’abast europeu. En aquest cas, la crisi grega ha obert una oportunitat, hi ha una proposta concreta i un camí per fer-la realitat.

A Catalunya, tothom proposa la seva revolució per al 27S, però perquè una revolució sigui possible, cal una proposta i un camí per arribar-hi. Cal que hi hagi, d’alguna manera, una esquerda en la realitat, en allò que tothom donava per suposat. La competència ferotge que ja ha començat a Twitter entre les llistes de Catalunya sí que es pot i Junts pel sí es traslladarà ben aviat fora de les xarxes i deixarà clar que es tracta d’una lluita entre la revolució d’esquerres espanyoles i la revolució del canvi de marc polític (on s’hi ha de sumar la CUP). Totes dues amb arguments, contraarguments i relats sobre com arribar a la destinació promesa. Veurem enquestes fetes per canviar estats d’ànim, que són els que acaben creant la realitat. Veurem —ja estem veient— revolucionaris d’esquerres que faran apologia del respecte a la llei, que havent esperat tota la vida la revolució, la veuran passar per la Meridiana sense aixecar-se del sofà. I si Catalunya fa finalment la revolució que ha de fer, farà trontollar els equilibris de l’establishment europeu molt més que si opta per ser un peó d’esquerres en el tauler espanyol. Ho sabrem d’aquí exactament dos mesos.

La penúltima batalla: talons i trending topics

Quan semblava que la llista unitària havia passat a millor vida, reneix de les cendres pocs dies després de la desaparició de CiU. El President Mas, l’encantador de serps, ídol de les tietes i convers que connecta amb els conversos a la causa, fa una nova aparició en públic per explicar la darrera variant de la llista del president: amb societat civil i entitats i, si cal, ell mateix. Si cal. Sense insistir en convidar altres forces, que ja sap que diran que no. Ahir, la Terribas l’entrevistava amb l’autoritat que li donaven unes sabates de dominatrix portades per a l’ocasió. Resultat, trending topic mundial a Twitter potenciat per: (1) l’exèrcit d’admiradors del president (que clarament va més enllà de les tietes), (2) la colla de gent que hi veu partidisme en la proposta, (3) el debat acusador entre els primers i els segons i (4) els espanyols que, en trobar el trending topic, aterraven pel debat i insultaven a primers i segons alhora.

A veure, res no és casual en política. Convergència necessita atreure la meitat d’Unió a la seva llista sense que sembli que els fa una OPA i, alhora, necessita difuminar la seva marca que, per molt que estigui en fase de refundació, en moltes oïdes encara sona a cas Palau o a cas Pujol. Al capdavall, la marca que Convergència pot exhibir orgullosa té només tres lletres i es diu Mas. Un president imputat per demòcrata, bon comunicador i amb un discurs que ja no requereix de metàfores marineres per fer-nos entendre allò que, amb Duran, mai podia dir pel seu nom. Els mèrits són evidents, però això no vol dir que la motivació per reeditar la llista unitària sigui del tot innocent i no tingui tant d’estratègia de país com de partit. Fins aquí, tot ben legítim.

El cas és que les visions simplistes no ajuden. Ni tot en Mas és càlcul partidista ni ho és en Junqueras però, malgrat tot, sembla que la relació entre convergents i republicans no s’ha acabat de destensar des dels temps del tripartit, i la proposta de Mas no ajuda a fer-ho. Els riscos són que perdem el temps, la il·lusió col·lectiva o els vots necessaris. S’ha arribat a enarborar el concepte de traïdor per a aquells que no volen seguir dòcilment a Mas en la seva darrera proposta, però afortunadament aquí no es donen les condicions per a una guerra civil a la irlandesa —el més greu que et pot passar és que et facin un unfollow o un bloqueig a Twitter—. Ara, si volem guanyar és imprescindible tancar aquesta batalla en qüestió de dies, abans d’encarar la batalla final de les eleccions. És a les mans de tothom. A les mans d’ERC si, descol·locant tothom, s’afegís a la llista transversal que proposa Mas o, en cas contrari, si té la grandesa suficient de no menysprear els nouvinguts a l’independentisme. A les mans de les entitats si acceptessin anar repartides entre les tres llistes per la independència amb alguna fórmula creativa, fer una llista pròpia o continuar la bona feina que han fet com a grups de pressió. I a les mans de CDC si assumeixen que —com Pujol no era Catalunya— el procés no són ells i, per tant, podria continuar encara que la llista de Mas no guanyés. Això sí, el que cal urgentment és que acabin els preparatius i comenci el debat de debò, el dels beneficis i els riscos de la independència. Si no, correm el risc que l’Onze de Setembre vinent la Meridiana aculli els manifestants com si es tractés d’una invasió extraterrestre. Aquest dies es crida unitat, però tothom ha de tenir present que la unitat no es pot forçar. El que sí pot fer cadascun de nosaltres, cada partit i cada entitat, és aportar generositat i confiança, i tota la resta vindrà donada.

Tot va bé si acaba bé

No donem l’abast per comèdies, la més recent de les quals té tots els ingredients d’una de Shakespeare, però amb pinzellades de tragèdia. Els ingredients són un poble, Dinamarca, amb un parlament just, un diari enverinador anomenat La Razón i dos ministres d’exteriors de cognoms Margallo i Lidegaard. La història comença amb l’aprovació d’una resolució del parlament danès que acaba dient que

la qüestió de la independència de Catalunya és un assumpte de diàleg pacífic i democràtic entre Catalunya i el govern espanyol de Madrid

Una declaració que pot semblar que aporta poc més que bona voluntat, però que és importantíssima. És la primera resolució d’un parlament europeu en aquest sentit, posa Catalunya i el govern de Madrid en el mateix pla i parla obertament de “la qüestió de la independència” (no del “dret a decidir” ni d’altres eufemismes). Entre línies es llegeix clarament que la qüestió ja no és exclusivament un afer intern espanyol, i com més declaracions apareguin en aquesta direcció, més passarà a ser un afer intern europeu. És per això que apareix la primera reacció violenta de la premsa espanyola. En un apartat anomenat el puntazo, el “diari” La Razón inclou les línies següents sota el títol Algo huele a podrido en Dinamarca:

El Parlamento danés aprovó […] una declaración de apoyo a un diálogo “democrático y pacífico” entre el Gobierno y la Generalitat catalana en relación con el proceso soberanista. Una “votación” instigada por los tentáculos de la ANC en el país nórdico y en el que varios partidos de la Cámara danesa han sido el “tonto útil” con el que el separatismo puede orquestar su política-ficción. Y, de paso, han interferido de forma lamentable en un asunto interno de una democracia amiga.

És a dir, La Razón insulta la majoria dels partits danesos anomenant-los “tontos útils” i alhora exigeix lleialtat amb una democràcia amiga, una actitud que, si més no, es podria anomenar prepotent. L’important, però, és que reivindica el més important per als interessos espanyols: la consideració de la qüestió com a afer intern, i aquí és on intervé Margallo. Si l’ANC, efectivament, va propiciar la presentació d’una declaració (que després es votaria en llibertat), Margallo extreu unes poques paraules del seu homòleg danès amb les quals li fa reconèixer que es tracta d’un afer intern espanyol (punt crucial) que cal resoldre mitjançant la constitució espanyola (discurs habitual de Madrid). La comèdia es transforma en drama quan el ministre danès acaba mirant Margallo i dient “això és tot” (és a dir, no creguis que et donaré més recolzament que aquest). La tensió evident de la cara del ministre Martin Lidegaard és tan explícita que fa entendre la magnitud de la pressió que deu haver rebut. Ara, si amb unes poques paraules i un moment de tensió, Dinamarca es pot estalviar represàlies d’un soci important de la Unió, per què no dir-les? El cas recorda al d’altres de semblants amb Lituània i Letònia, però amb una diferència: la declaració del parlament danès no es pot revocar amb les paraules d’un ministre que ha rebut pressions. I la taca d’oli que ha començat amb Lituània, Letònia i Dinamarca, i amb declaracions d’altres líders com Cameron, amenaça amb estendre’s a mesura que s’acosta el 27S. I amenaça a transformar la política-ficció en alta política. Com va escriure Shakespeare, tot va bé si acaba bé.

Els llenguatges de l’independentisme

El poder del llenguatge per transmetre una determinada opció política és ben conegut. George Orwell va contemplar fins i tot la possibilitat que un govern totalitari inventés una nova llengua per estructurar el pensament d’una ciutadania completament sotmesa; en aquesta entrada, fèiem el paral·lelisme amb declaracions recents de la dreta espanyola. Ara, però, voldríem reflexionar sobre l’ús del llenguatge en el discurs independentista català.

Com que Catalunya és un país plural i no existeix un discurs monolític, és ben normal que fins i tot entre aquells que comparteixen l’objectiu de la independència no hi hagi unanimitat en l’ús del llenguatge sobre la nostra condició nacional. N’hi ha, per exemple, que parlen sistemàticament d’Estat espanyol, d’altres diuen Espanya sense problemes i, encara d’altres, Estat. N’hi ha que s’autoanomenen nacionalistes, d’altres prefereixen dir-se catalanistes o no posar-se cap d’aquestes etiquetes; en tot cas, i de forma provisional, alguns es consideren independentistes. També trobaríem casos (segurament, força) de gent que, com el president Pujol, no es consideren independentistes però igualment votarien en un hipotètic referèndum. De ben segur que cada opció té les seves raons i també el moment històric que explica la seva aparició.

És interessant adonar-se que els marcs mentals estan tan presents en el que es diu com en el que no es diu. Si un periodista diu que el darrer estiu hi va haver vint morts en accidents de trànsit durant l’operació tornada però no especifica el país, està donant més normalitat a l’àmbit geogràfic –i polític– que no esmenta –i que, en aquest cas, es pot endevinar per la xifra– que no si digués el país explícitament. Si algú diu, per exemple, “el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro”, està donant un missatge implícit en allò que no diu, és a dir, que és el nostre ministre, el del nostre país; si, en canvi, no vol assumir el ministre com a propi, pot dir “el ministre d’Hisenda espanyol Cristóbal Montoro”. La Vanguardia va prendre la decisió salomònica de fer servir la paraula Gobierno per referir-se al govern espanyol i Govern per referir-se al català; en canvi, l’ARA o El Punt Avui parlen de Govern espanyol, d’una banda i, simplement, Govern en referència al català. En el cas de La Vanguardia, tots dos governs s’assumeixen com a propis, mentre que els altres dos diaris, a banda de ser lingüísticament més coherents, donen un missatge subliminar de normalitat per al Govern (català), com en el cas del país implícit dels accidents de trànsit.

Es pot discutir quines expressions convenen més al discurs independentista. Parlar d’Estat espanyol o francès remarca el fet que són estats, no nacions; però, tot sigui dit, tampoc sembla clar per què les paraules Espanya o França han de transmetre necessàriament la idea de nació. La dictadura franquista, justament, va oficialitzar el terme Estat espanyol (però en castellà, és clar). D’altra banda, l’ús de la paraula Govern per referir-se al de la Generalitat o país per referir-se a Catalunya sembla convenient des d’una òptica sobiranista malgrat que això obligui a dir Govern espanyol per referir-se al de l’Estat; hi ha l’alternativa de dir Govern central, però no sembla una gran solució si es vol prioritzar la centralitat del govern del país.

Pot semblar sorprenent que en alguns cercles independentistes s’arribi al punt de no considerar “nacionalment coherents” les expressions que reconeixen la pertinença política de Catalunya a Espanya. Fixem-nos en una frase com la següent, que ha estat repetida en presentacions de l’Assemblea Nacional Catalana i que se situa de ple en el nou discurs independentista:

No falten arguments per demostrar la necessitat de sortir d’Espanya; d’arguments, més aviat, en sobren.

Hi ha sectors que consideren que si es diu “sortir d’Espanya”, s’està emfasitzant que Catalunya és a Espanya, quan el que s’hauria de transmetre és la idea que Catalunya és sota Espanya, de manera que proposen l’alternativa:

No falten arguments per demostrar la necessitat de desempallegar-nos d’Espanya; d’arguments, més aviat, en sobren.

Una alternativa com aquesta pot tenir el problema de manca de neutralitat. Pot estar bé si la frase forma part d’un discurs informal o adreçat a convençuts; no seria de rebut, en canvi, en un article de premsa que aspirés a ser objectiu i raonat.

Però en general, el problema de la postura maximalista de no acceptar que Catalunya és a Espanya o, de fet, d’abraçar la paraula nacionalisme és el de la connexió, tan necessària, amb el món exterior. Al món, des de la Segona Guerra Mundial, el nacionalisme té molt mala premsa encara que, tal com l’entenem aquí, sigui nacionalista cadascun dels set-mil milions de terrícoles. I ja podem dir que el nostre és defensiu, que és cultural, que és a les antípodes del nazisme (que, admetem-ho, és la següent baula de la cadena per a la majoria de gent), que el missatge no arribarà. En lloc de lluitar contra el llenguatge, potser seria millor fer-lo servir d’acord amb l’ús que se’n fa fronteres enllà, i així ho ha entès Esquerra Republicana, a diferència de CiU, que encara s’aferra al nacionalisme. Les sigles de l’SNP escocès, per exemple, volen dir Scottish National Party; si la N amagués la paraula nationalist, ara mateix l’SNP no governaria Escòcia.

L’altre cas, el de negar la pertinença actual de Catalunya a Espanya (o de la Catalunya Nord a França), ja és el súmmum de desconnexió amb el món. Només diré que els qui ho fan, els qui aspiren a desempallegar-se’n, que no sortir-ne, esperen que algun dia ho faci un Parlament que pertany a la Comunitat Autònoma de Catalunya que és, com sabem, una de les subdivisions de l’Estat (espanyol) de les autonomies, i que es regeix per un Estatut que no és res més que una llei orgànica del mateix Estat (espanyol). Donar legitimitat al nostre Parlament implica, per tant, utilitzar la legalitat espanyola –i això vol dir reconèixer la seva existència– encara que sigui per trencar-la.

Si l’independentisme vol ser escoltat i respectat, si vol parlar clar i no passar per exaltat, si vol convèncer els no convençuts i esdevenir la més raonable de les opcions polítiques del país (el que queda implícit en la frase), llavors ha de parlar en el llenguatge que parla el món, no inventar-se el seu món particular. Tant el llenguatge com la imatge que es projecta a l’exterior són importants.

L’Assemblea Nacional Catalana comença a caminar

Quan les consultes per la independència es van donar per tancades, es va preguntar “i ara què?” La resposta és l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que es va constituir formalment el 10 de març al Palau Sant Jordi. L’ANC té l’objectiu d’aconseguir la independència del país en un termini de dos anys, i ja disposa d’una bona implantació al territori i d’un full de ruta. Un aspecte important de l’ANC –que es va reafirmar en les votacions– és que no té la pretensió de convertir-se en partit polític. La seva vocació és agitar consciències, influir i empènyer la societat –polítics inclosos– cap a la sobirania nacional.

L’acte en si va ser avorrit (“francament avorrit”, com es va dir pels micròfons llegint el feedback instantani de Twitter), però això mateix era part de la seva grandesa: va ser una sessió de treball de milers de persones on es van discutir les últimes esmenes dels estatuts. La música, que es va agrair, no va fer cap mena d’ombra a un ordre del dia pausat i farcit de votacions a mà alçada. Després de la feina vindrien els poemes i els discursos. Gosaria dir que una de les revelacions va ser l’actor Sergi López que, amb un discurs propi, va fer despertar l’audiència (i les estelades) de cop. Aquí teniu l’entrevista feta per VilaWeb, i a continuació la seva intervenció sencera al Palau:

 

Si una cosa sabem del funcionament de la història és que no es pot predir. En els darrers temps, la capacitat de la societat per autoorganitzar-se de manera horitzontal ha produït fenòmens com la primavera àrab, el moviment dels indignats o les consultes per la independència a molts municipis catalans. Seria important no confondre aquesta facilitat organitzativa amb el miratge de creure que el canvi desitjat ja és aquí, però també és important no defallir davant dels reptes perquè n’hi ha alguns, de reptes, que només es poden assolir quan el convenciment és ferm. I, de fet, en el repte que ens ocupa, el convenciment col·lectiu és gairebé sinònim de l’èxit. Aquí teniu una petita galeria d’imatges. La gent que hi surt hi era amb la consciència de viure un dia històric.