Abans de salpar

Quan Catalunya es prepara per marxar —s’ha recordat en articles recents—, és quan apareixen els que volen fer la revolució a l’Estat. La guerra del 36 es va perdre perquè mentre el bàndol nacional avançava disciplinadament, el republicà es debatia entre guanyar la guerra i fer la revolució, i no es va acabar fent ni una cosa ni l’altra. Ara el debat és entre la independència i la revolució anticapitalista, que són coses diferents, però no necessàriament antagòniques. Es poden fer alhora (CUP), es pot fer la segona sense la primera (Podem, ICV), es pot fer la primera sense la segona (CDC, ERC) o es pot no fer cap de les dues (PP, PSC, C’s). Passades les municipals, l’independentisme ha de pensar molt bé quina és la millor estratègia per no perdre l’atractiu que encara conserva.

El cas és que ara, que ens hauríem d’estar felicitant per tantes coses després de les eleccions de diumenge, estem tots pendents de què farà l’Ada Colau. Suposadament, tot anava vent en popa quan Barcelona era de CiU i només patíem llegint  el full dominical de Duran. Recordem que fins a proper avís, els ocells de BeC (Barcelona en Comú) van tan despistats en el tema de la llibertat del país com alguns pájaros d’Unió. I si Barcelona no havia entrat a l’AMI era perquè faltaven suports a l’ajuntament, de la mateixa manera que poden faltar a partir d’ara. Res de nou, doncs. Se’ns vol fer creure que si CiU hagués superat BeC a Barcelona, la independència la tindríem molt més a prop, però donada la incertesa de tot plegat, també hauríem de contemplar la possibilitat que el petit terrabastall que ha representat l’arribada triomfal de Colau reordeni les peces de joc de maneres sorprenents. Només un apunt. L’odi d’alguns sectors de l’esquerra catalana cap a la dreta catalana és prou conegut; es podria dir que és comparable amb el que alguns seguidors del Barça poden tenir pel Reial Madrid i viceversa: es poden alegrar més (què dic, molt més) de la derrota de l’altre davant d’un tercer equip que de la victòria pròpia. Seguint aquest model Barça-Madrid, les esquerres podemites catalanes —això és una percepció personal—, en una sessió de psicoteràpia arribarien a preferir Rajoy a Mas, quan els fets mostren que la dreta espanyola és més autoritària, retrògrada i neoliberal que la catalana. I doncs, per què? Resposta encara més personal: perquè a l’odi a la dreta s’hi afegeix una bona ració d’anticatalanisme. Doncs bé, aquesta esquerra haurà de parlar amb la de la CUP, amb ERC, relacionar-se amb actors com Procés Constituent, l’ANC o l’AMI i haurà de gestionar el minipaís que representa la ciutat de Barcelona. És possible que aquest bany de realitat, i el que suposarà que els seus votants es vegin representats al govern municipal, esdevingui una cura de salut per a aquest anticatalanisme genètic.

Hauríem d’estar saltant d’alegria pel fet que s’hagi foragitat la majoria absoluta del PP al País Valencià i a les Illes. Perquè Bauzá dimiteixi, perquè Fabra ho deixi córrer, perquè García Albiol probablement no repeteixi a Badalona, perquè el país, el país sencer, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, pugui començar a aturar el genocidi lingüístic, la persecució cultural i tota una manera de fer política. Potser calia que el Principat de Catalunya fes l’intent de marxar de l’Estat perquè l’anticatalanisme deixés de ser la gran font de vots valenciana i balear. Pel procés no hauríem de patir tant. Ni buscar enemics ni sospitosos. Plantejar el nostre projecte en positiu és el millor que podem fer perquè la gent s’hi engresqui i contribueixi al seu èxit.

Anuncis

Claredat, per compassió

Fa uns dies em va sobtar no coincidir amb una opinió d’en Vicenç Villatoro. Els tertulians —em penso que en el programa de la Terribas— discutien sobre la definició de Convergència com a partit nacionalista però no independentista. Enfront dels retrets al partit per prendre aquesta posició, Villatoro va dir que era lògic: Convergència és un partit que situa la nació al davant —d’aquí que s’anomeni nacionalista—, mentre que la independència només seria un instrument per preservar la nació, però n’hi hauria d’altres. Si Catalunya se sentís ben tractada a Espanya —argumentava—, aleshores no hi hauria motiu per perseguir la independència i el federalisme podria ser una bona opció. I per això, el tema central de debò per Convergència és la nació i no la mena d’encaix —o de no encaix— que pugui tenir a Espanya. No caldria, des d’aquest punt de vista, que un partit es declarés independentista, com fan ERC o la CUP.

Potser no comparteixo l’argument perquè no em considero nacionalista —tot i que caldria definir molt bé què vol dir ser-ne, perquè és un concepte molt esmunyedís—. Recorrent a l’analogia barata de la dona que se separa del marit maltractador, però, podríem dir que el que Villatoro argumenta és que si, després de vint anys de maltractaments, el marit promet que canviarà, la dona ja no tindria motius per separar-se. Podríem també recórrer a una segona analogia —potser més barata i tot— on l’esclau es conformaria a no aconseguir la llibertat a canvi d’un tracte més humà. Però estalviem-nos les analogies i preguntem-nos directament si un poble que de veritat aspira a ser universal es pot mantenir dins d’un estat plurinacional que, per més inri, no es reconeix com a tal. És possible, això? És possible que un poble com el català, que aspira a defensar els seus interessos a Europa davant França, Holanda o la República Txeca, es conformi a fer-ho només amb Extremadura o La Rioja? La cultura catalana, que es considera a si mateixa universal, es pot conformar a mostrar-se al món només de manera excepcional i sempre enmig de polèmiques (com a la Fira de Frankfurt)? És més, hi ha alguna cultura sòlida al món, amb projecció global, que existeixi només com a part d’un estat? O, per no perdre el focus, n’hi ha alguna en el nostre entorn europeu? Certament, hi ha llengües amb una extensió territorial important, com l’occità, i hi ha llengües com l’eusquera que —per la seva antiguitat— a Espanya haurien d’estar protegides per la nova llei “per a la salvaguarda del patrimoni cultural i immaterial” que el PP s’ha empescat únicament per reintroduir els braus a Catalunya. S’ha de dir, però, que les llengües minoritzades europees malden per assegurar-se la supervivència i que el català, que ens agrada dir que “juga en una altra lliga”, tampoc la té del tot assegurada. Cap llengua minoritzada a Europa, tret del català, es parla a 4 estats ni arriba als 10 milions de parlants. El que sobta, de fet, és que els pacients parlants d’una llengua així no s’hagin plantejat construir una comunitat política normal —i d’això se’n diu estat independent— fins fa tan poc. Tot té una explicació, però, i aquí cal tenir en compte el tracte rebut, la divisió territorial imposada i —last but not least— les febleses pròpies.

En aquests moments, ser un país normal només depèn de nosaltres. El més urgent, ara mateix, és sortir definitivament de l’ambigüitat. Els partits i les seves lentes maquinàries s’adapten quan poden i es trenquen quan no poden. Veurem què passa a ICV però, sobretot, veurem què passa a la coalició de CDC i UDC, allò que ara, a quarts de 12 del dijous 12 de març del 2015 encara s’anomena CiU. Però més enllà del gran misteri d’aquests dies —és a dir, de què acabarà decidint Unió sobre què vol ser de gran—, hi ha dos partits que, per si sols, tenen la capacitat de convertir les eleccions del 27S en plebiscitàries: CDC i ERC. Si convergents i republicans fan un full de ruta clar, si fan una crida clara a la ciutadania, si incorporen la paraula independència al programa electoral, amb lletres grosses i sense condicionants, aleshores, encara que no vulguin, la resta de partits no podran evitar veure’s arrossegats dins la voràgine plebiscitària. Per què? Perquè els que no es vulguin definir no podran evitar les escisions internes ni el veredicte dels votants. Com a mostra del nerviosisme d’alguns, aquí teniu un botó d’avui mateix.

Fem-ho, fem-ho d’una vegada

Superat el 9N i ja fora del que a Can Basté anomenaven sínia o hàmster, sembla molt probable que el procés català deixi de fer voltes, estabilitzi el rumb i agafi ben aviat velocitat de creuer. Mas pot dir que ha complert amb l’objectiu de legislatura, pot dir que ha fet totes les ofertes de diàleg raonables a Madrid —i alguna més que potser no calia— i que ha recollit totes les negatives necessàries. La nau està a punt i només falta que els partits que la comanden es posin d’acord sobre què faran per arribar al port d’Ítaca. Serà difícil, però es farà, amb llistes unitàries o sense, amb el programa de quatre punts d’ERC o amb un de set punts i mig, però Convergència i Esquerra estan tan abocades a entendre’s com ho estaven Adam i Eva al paradís. I si aquests dos partits no són capaços de consensuar uns punts en comú faran un ridícul més gran que el que hagués fet Eva o Adam dient-li a l’altre que no era el seu tipus. Hi ha un projecte que ha de néixer i fer-lo és cosa de dos —i si es fa entre tres o quatre, encara sortirà millor.

El 9N ha servit per instal·lar-nos tots plegats en l’hora de la veritat i per emprendre un camí que depèn molt més de nosaltres i molt menys d’ofertes que no arriben. I ha servit sobretot per fer un acte col·lectiu de desobediència a les declaracions del govern espanyol, als dictats del Tribunal Constitucional i a les ordres de la Fiscalia. Concretament, la Fiscalia va instar els Mossos a identificar les persones responsables de l’obertura de cadascun dels locals electorals, cosa que es van negar a fer. I s’havia especulat molt sobre què farien els Mossos arribat el moment. Instal·lats en la sínia dels arguments repetitius, els independentistes repetien que la Policia Nacional (espanyola) o la Guàrdia Civil no es podrien permetre enretirar urnes per l’escàndol que hagués provocat la foto en la premsa internacional. La resposta dels contraris al 9N —també fent voltes a la sínia— era, mentre pensaven això us farà mal, que no caldria perquè els mateixos Mossos d’Esquadra haurien d’obeir les ordres i treure les urnes. Però no ha estat així i la seva desobediència, la del Govern i la dels 2,3 milions de votants té un valor enorme perquè per primer cop s’ha donat més legitimitat a la voluntat del govern català que a la de l’espanyol. La declaració de sobirania del 23 de gener, al capdavall, no era paper mullat perquè l’han exercida els 1.861.753 votants del SÍ-Sí, els 232.182 del SÍ-NO i els 104.772 del NO. Federalistes i dependentistes també han votat desafiant l’Estat, s’ha arribat a una participació del 42% de la població que podia votar (més que en la majoria d’eleccions europees) i la independència ha rebut un suport del 81%. Es tracta d’un fracàs, doncs?

9N

Segons Rajoy, Sánchez-Camacho, Rivera i la premsa de Madrid, sí. Que com s’ho fan per arribar a aquesta conclusió? Comptant els partidaris del SÍ-SÍ i constatant que són minoria. Amb el mateix esforç, però, podríem comptar els partidaris del SÍ-NO i del NO i constatar que encara són una minoria més petita. I si ens responen que la majoria dels del NO no van votar, podem dir que no ho sabrem mentre no fem un referèndum vinculant, i que molts coneixem uns quants independentistes que no van anar a votar perquè van pensar que no valia la pena. Tot plegat, a més, va tenir unes dificultats que van afectar a tota mena de votants: la necessitat de consultar el col·legi a internet (segur que tothom té internet?), la dificultat de desplaçar-s’hi, la murga de fer cues o la por de veure la policia enretirant urnes. Però per evitar que ens agafi un atac de baixa autoestima hi ha un últim càlcul que podem fer: sobre el total de població catalana, els votants del SÍ-SÍ representen un 24,78% mentre que, sobre el total de població espanyola, els votants del PP (amb la seva majoria absoluta al Congrés) són només un 23,11%. Com es podria defensar que una majoria és legítima i l’altra no?

Tanmateix, la lectura que el PP ha fet del 9N arriba tard de cara a la premsa internacional. Ara hem de veure com el gobierno-de-españa dóna ordres a corre-cuita als seus ambaixadors contra els articles dels dos hemisferis que, majoritàriament, s’han situat del cantó de la democràcia. Això és una guerra de desgast i l’estratègia de Mas ha funcionat fins ara —amb l’ajut inestimable del govern independentista de Madrid—. Però els temps s’han de saber administrar i cal constatar dos fets. Primer: que el procés participatiu del 9N no ha generat un mandat democràtic i, per tant, caldrà recórrer al que sempre havia estat el pla B: les eleccions plebiscitàries o constituents. I segon: que no tenim tot el temps del món. Els de Podemos desembarcaran al Congrés a finals de l’any que ve i és ara que som en el punt de mira de la premsa internacional, amb el referèndum escocès que encara cueja i la nostra enèsima mobilització ben fresca. Com va dir Junqueras quan se li va escapar la llagrimeta a Catalunya Ràdio, fem-ho, fem-ho d’una vegada. El moment és ara.

Aquí mana la gent

“No sé muy bien quién manda allí”. Aquestes són les estranyes paraules que Rajoy va dedicar a Catalunya —i, evidentment, a Mas— el Dia de la Hispanitat. Tot i semblar un autèntic estirabot, les paraules del cap de l’executiu espanyol pretenien qüestionar el lideratge del seu homòleg català i, d’aquesta manera, afeblir-lo. És possible que el destinatari real del missatge fos Duran —que manté de fa dies un silenci inusual—, o tota la cúpula d’Unió, i que es pugui entendre com una instigació a la rebel·lió contra un president Mas que ja no manaria i que hauria esdevingut hostatge de Junqueras. Ja se sap que no calen espurnes gaire potents per atiar la fúria de Duran contra Junqueras. Però les paraules de Rajoy es poden analitzar també a un altre nivell i, per fer-ho, res millor que un petit conte i una cita. El conte forma part de la novel·la històrica Victus d’Albert Sánchez Piñol:

Una princeseta castellana es casa amb un principet català. Ella se’n va a viure a Barcelona, i el segon dia un criat li fa un desaire. La nena li ha demanat un got d’aigua, o l’orinal, no ho sé, i el criat li respon que se’l vagi a buscar ella. Com és natural, la princesa castellana recorre al seu marit, i demana que assotin aquell insolent. El príncep s’arronsa d’espatlles: «Em sap greu, senyora meva —li diu—, però no us puc satisfer.» Ella li demana, a punt de tenir un atac, que com pot ser allò. «Doncs perquè aquí, a diferència de Castella —respon l’afligit maridet—, la gent és lliure.»

Recordem les paraules clau al final del conte, la gent és lliure, i passem a la cita. L’any 1840, en resposta al bombardejament de Barcelona per Espartero, uns milicians catalans van provocar el primer esfondrament de la Ciutadella al crit de “porque somos libres, porque somos catalanes” (l’historiador Josep Fontana ho recull en aquesta entrevista). Però és que, a més, expliquen que ho han fet perquè per a la construcció de la fortalesa militar s’havien sostret uns terrenys que pertanyien a la gent. L’han enderrocat, per tant, perquè són lliures i perquè són el poble —són catalans— i volen tornar al poble allò que li pertanyia.

Captura de pantalla 2014-10-13 a les 16.23.15

La Ciutadella abans de l’enderrocament definitiu del 1878.

Qui mana a Catalunya? La pregunta ens produeix perplexitat per l’ús del verb manar i perquè qüestiona que qui mana sigui, com és natural en la tradició catalana, el poble. És per això que la rèplica de Felip Puig hagi estat que “a Catalunya mana el govern del poble, que és qui expressa un desig que després lideren unes institucions” i hagi reblat el clau dient “no sé si ho té molt interioritzat, això”. Doncs és molt possible que Rajoy no ho tingui gens interioritzat. Fins ara hem vist com, des de la premsa i el poder polític de l’Estat, s’interpreta un procés dirigit per ciutadans lliures com si fos la dèria d’una sola persona. Que ho fan així moguts per la mala fe? Probablement. Però també cal entendre que la visió castellana del poder és molt més vertical. Hi ha d’haver algú que mana. Si la població es revolta, és algú —dels que mana— qui l’ha induït a fer-ho. No hi ha moviments espontanis, orgànics, en xarxa, sinó dirigits i planificats des de dalt. Entendre això dóna una altra perspectiva a la frase “no sé muy bien quién manda ahí”. El problema de Rajoy, però, és que la visió catalana del poder és més propera a l’ideal de la democràcia, que literalment vol dir govern del poble. Per això, en democràcia i en un context en què el recurs a la violència és impensable, la gent no només farà fora els que manen per triar-ne d’altres. A Catalunya, la gent —perquè són lliures i perquè són catalans— decidiran de quina manera es volen relacionar amb un estat que no ha canviat de mentalitat des dels temps de Felip V… o abans.

Un país més normal

En el resum que TV3 va fer de la Via Catalana del darrer Onze de Setembre, es demanava als participants que descrivissin l’ocasió amb una sola paraula. Es va dir esperança i  democràcia, però potser la més repetida va ser il·lusió. En la tercera manifestació organitzada per l’ANC, l’ambient continuava impregnat d’una il·lusió que alguns titllarien d’irresponsable. De fet, des d’Espanya fa temps que se’ns diu que es tracta d’una quimera i des d’Europa el missatge que arriba es podria resumir en sigueu responsables i feu bondat. Com és que la mobilització popular no escolta els que manen a l’Estat i a Europa? Se’ns diu la paraula legalitat i nosaltres responem democràcia, se’ns diu la paraula impossible i nosaltres contestem voluntat. Contra les crides al “seny”, Carme Forcadell cita Jean Cocteau: “ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”. O circula per Twitter una cita atribuïda a Einstein: “els que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ho estan fent”. La gent surt l’Onze de Setembre al matí amb un somriure i una bona dosi de confiança, amb una samarreta comprada per a l’ocasió, potser portant una estelada com a capa, i mira al seu voltant, s’apinya al metro amb la mateixa destinació i canta Els Segadors a l’andana. Ens hem tornat ximples, tots plegats? Enguany, malgrat que ja era el tercer any consecutiu que es feia una demostració cívica de força, no hi havia desànim i era molt difícil no adonar-se que alguna de grossa n’està a punt de passar; l‘ambient no era ni tens ni a la contra —les referències a Espanya eren poques—, els missatges eren en clau positiva i l’estelada, tot i ser omnipresent, deixava espai a algunes banderes negres,  a l’escocesa,  a la creu de Sant Jordi o a l’europea. Flotava en l’ambient una sensació que ja no era de sorpresa com el 2012 sinó d’una certa confiança col·lectiva: aquest any gairebé es podia respirar l’alegria d’una celebració d’independència o, si més no, el convenciment que estem a prop de ser un país normal.

Captura de pantalla 2014-09-16 a les 12.23.12

Un país normal, per exemple, no es culpa a si mateix de les dificultats que històricament ha ocasionat la voluntat de ser. I la prova que Catalunya va camí de ser un país normal és que les mostres d’autoodi provenen dels que se situen fora de la centralitat cultural o política. Un exemple del món de la cultura —si es pot dir així— el trobem en l’última ocurrència d’Albert Boadella, “Si no hubiera existido la lengua catalana, hubiéramos sido más felices”, que no necessita rèplica. Del món de la política, trobem una perla en una piulada de Josep Antoni Duran:

Captura de pantalla 2014-09-16 a les 11.52.03

El fet que Duran faci referència a la història fa pensar immediatament en la proclamació de la República Catalana de Macià el 1931 o, sobretot, en els fets del sis d’octubre del 1934. El que delata (l’autoodi de) Duran és l’acusació de “destrossar-ho tot” a ERC en lloc d’acusar l’exèrcit o l’estat espanyols. En cas de conflicte entre Catalunya i Espanya, les interpretacions que en fan Boadella i Duran no són tan diferents: els culpables som nosaltres, per existir, per parlar diferent o per voler ser lliures. Per sort, els vents, no només locals sinó globals semblen estar configurant un país més normal, amb dosis més petites de pors i complexos i més altes de dignitat.

P1050241

Jo també sóc d’Igualada

Primer els de casa és un lema que molts compren sense confessar-ho i és per això que Plataforma per Catalunya (PxC), el partit més xenòfob que tenim a casa, l’aprofita per a les campanyes electorals. Per una mena de miracle o de misteri*, i a diferència del que passa a uns quants països europeus, PxC és encara un partit extraparlamentari… a casa nostra.

Sense anar més lluny, es diu que els barris gitanos de Perpinyà voten el Front Nacional de la saga dels Le Pen com a protesta. El que no sembla clar és que hagin pensat bé com els afectaria la política que faria Marine Le Pen si tots els vots de protesta units la catapultessin al govern de la République. Probablement, aplicaria una versió local del lema primer els de casa i marginaria un col·lectiu com el gitano que, a Perpinyà, és dels que més conserven el català com a llengua familiar. I és que si apliquem bé el lema en aquest cas, es giraria en contra dels seus promotors: un col·lectiu que conserva la llengua original de la ciutat, no és tant o més de casa que la resta de ciutadans? Ara, si considerem que casa nostra és el Principat, aleshores la gent de casa parla més de 300 llengües i prové dels quatre punts cardinals. Això suposant que casa nostra sigui Perpinyà, Catalunya, Espanya, França o Europa i no una nau de forma esfèrica els seus habitants de la qual som passatgers que viatgem plegats per l’espai.

Aquest video és tota una lliçó de civisme d’una entitat d’Igualada en ocasió d’un recapte d’aliments “exclusivament per a gent necessitada de casa” que havia organitzat PxC.

* La gent informada sap que els miracles no existeixen i que els misteris només ho són fins que es troba la raó que els expliquen. I la raó que a Catalunya i a Espanya els partits xenòfobs semblin minoritaris és força coneguda: només cal recordar qui governa a Badalona, quin discurs fa i comprovar que el partit al qual pertany està governant a l’Estat.

Gödel i la incompletesa de les constitucions

Ara que se’ns presenten les constitucions, en general —i l’espanyola en particular—, com sistemes tancats fora dels quals res és possible, convé recordar l’anècdota de Gödel amb l’americana. Kurt Gödel ja havia fet l’aportació més revolucionària a la lògica des d’Aristòtil quan va demanar la nacionalitat americana l’any 1947. I el cas és que, per deformació professional, va llegir la constitució americana com si fos un sistema lògic i, com és natural, hi va trobar una conseqüència preocupant. Home obsessiu com era, es va capficar amb el problema que —segons creia— podia afavorir l’aparició d’una dictadura. El seu amic Einstein va fer de testimoni de la cerimònia en la qual Gödel havia de jurar la constitució i respondre les preguntes d’un jutge i, com que estava avisat dels seus neguits, va intentar distreure’l en el camí d’anada amb la intenció que no expliqués les seves conclusions quan li preguntessin. El jutge, però, va preguntar casualment a Gödel: “Vostè creu que als Estats Units podria sorgir mai una dictadura com l’alemanya?”, a la qual el lògic va donar un sí entusiasta seguit d’una llarga explicació. Finalment va aconseguir la nacionalitat, però ho va fer malgrat haver comès un error de manca de sentit comú per partida doble: per excés de sinceritat i per voler analitzar una constitució com si fos un sistema lògic.

Einstein i Gödel

Anys abans, Gödel ja havia desenvolupat el seu teorema d’incompletesa, que afirma, en essència, que tot sistema lògic consistent ha de contenir veritats indemostrables. Un sistema és consistent quan no es pot derivar una contradicció a partir de les seves regles. Així doncs, si cometéssim el mateix error que Gödel, podríem posar a prova la constitució espanyola a la recerca d’incoherències. 

Podríem assenyalar, per tant, l’article 3 que demana respectar i protegir les modalidades lingüísticas (3.3) sense ni tan sols esmentar-les (3.2), afavorint així un divide et impera implacable que, a la llarga, les deixa desprotegides. Podríem al·legar que la mateixa estratègia de dividir i vèncer es troba rere l’impediment de reunificació dels catalanoparlants (art. 145.1) —a diferència dels bascoparlants (disposició transitòria 4a)— o de l’horrible neologisme de nacionalidad per desactivar la paraula prohibida i, així, evitar un reconeixement com el que Escòcia té al Regne Unit. Però, en el fons, el problema no és aquest. Suposem que la constitució fos consistent des del punt de vista lògic, una maquinària que no donés mai lloc a contradiccions. Fins i tot així, el teorema d’incompletesa de Gödel ens diu que hi haurà veritats que no es podran demostrar dins del sistema. Hi haurà realitats, potser realitats nacionals, que un Tribunal Constitucional mai podria ni demostrar ni refutar amb la constitució a la mà.  Veritats com ara el sol surt per l’est o —per posar un altre exemple— Catalunya és una nació. Veritats com aquesta última que intenta negar entre línies sense arribar a aconseguir-ho.