El grau III o el vent de la història

José Antich estripant una enquesta del CEO

Encara que sembli mentida, no fa pas tant de temps que el director de La Vanguardia, José Antich, estripava davant els televisors de tot Catalunya una enquesta del CEO que assignava un 45,4% de suport (contra un 24,7%) a la independència del país. Això passava a començaments d’any. Doncs bé, avui descobrim gràcies a Wikileaks i al diari Ara que quan el suport era només del 37% (contra un 41%), l’agència d’intel·ligència nordamericana Stratfor ja situava Catalunya en una situació –grau III de secessionisme, l’anomenen– on la independència era “un objectiu declarat però la regió no farà servir la violència per aconseguir-lo”. Això passava després de la sentència del TC a l’Estatut i de la manifestació del 10J. És a dir, descobrim que mentre els serveis d’espionatge americans ens situaven al mapa del secessionisme actiu i pacífic al costat d’Escòcia i de Bèlgica –on inclouen tant Flandes com Valònia–, des de Catalunya estant encara es negava el creixement independentista. Es negava, es minimitzava o es ridiculitzava.

Joan-Daniel Bezsonoff a Hostalric

L’escriptor nordcatalà Joan-Daniel Bezsonoff es referia –en una entrevista a Vilaweb– a un alt càrrec francès i membre dels serveis secrets segons el qual la independència de la Catalunya actual seria una realitat perquè estava “escrita en el vent de la història”. El que és interessant és que, tant si s’expressa en l’estil pràgmàtic americà com si es fa en l’estil poètic francès, el fet és el mateix: els serveis d’intel·ligència (i aquí l’espanyol no deu ser cap excepció) es mostren molt més segurs de les possibilitats que té Catalunya per assolir la independència del que creu la mateixa societat catalana. Perquè en el fons, si és possible estripar una enquesta fiable en un plató de televisió és perquè gran part dels televidents dubten dels seus resultats. Al cap i a la fi, el gran argument que s’ha sentit per desmentir les enquestes del CEO és apel·lar a “l’evidència” que proporciona el sentit comú i a la creença en el fet que l’independentisme mai no ha superat una barrera que alguns encara situen en el 15%. Molt probablement, darrere d’aquestes opinions hi hagi tanta o més mala fe que desinformació. Segons una enquesta publicada al gener per El Periódico, el 60% dels catalans creia que els independentistes perdrien si es fes un referèndum (quan la realitat ja era la contrària) i certs opinadors, conscientment o inconscient, semblen aprofitar-se d’aquesta percepció per mantenir la població tranquil·la.

Es fa difícil de creure, però, que la ciutadania continuï desinformada sobre el veritable abast del suport a l’independentisme durant massa temps, sobretot si continua augmentant: les xifres ja parlen d’un 51,1% a favor per només un 21,1% en contra. Abraham Lincoln deia que “hom pot enganyar tothom durant un temps i fins i tot es pot enganyar alguns sempre però no es pot enganyar tothom sempre”. I si això ja era clar en l’època dels fundadors de la pàtria americana, en l’actual era de la informació –i potser també dels fundadors de la pàtria catalana– hauria de ser-ho molt més. Quant de temps falta, doncs, perquè es capgiri la percepció sobre la força real de l’independentisme? Possiblement, sigui qüestió d’uns pocs mesos, que és el temps que falta perquè un nou artefacte de la política catalana –l’anomenat pacte fiscal– ocupi la centralitat política i informativa en un moment en què Espanya continuarà al centre de l’huracà econòmic mundial. Aleshores, ja s’hauran cremat unes quantes fases del procés independentista –la pèrdua de la por, la normalització del debat i l’afiançament del debat– i a la població no li caldrà contractar cap servei d’intel·ligència per adonar-se de què pensa ella mateixa.

Un estat, dos mercats

Que Espanya no és Bèlgica i Catalunya no és Flandes no cal que ens ho recordin. A Bèlgica, les rentadores bilingües ens fan pensar en aquell nord enllà d’Espriu on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. A Espanya, com a molt, trobem un bilingüisme castellà-portuguès que no té tant a veure amb les llengües que s’hi parlen sinó amb la lògica d’un estat, una llengua, una cultura. Bèlgica té dos mercats tan autònoms –alguns dirien que massa– que el dia que, à la Orson Welles, es va anunciar als mitjans valons que Flandes havia declarat la independència, molta gent va trigar a saber que no era veritat simplement perquè els mass media formen dos mons, el való i el flamenc, desconnectats entre ells. Només calia sintonitzar la televisió valona per reconèixer la normalitat de cada dia, però molta gent no  va pensar en una solució tan senzilla. A Espanya, en canvi, hi ha uns mitjans estatals consumits a tot el territori i un únic mercat. O no? Doncs sembla ser que darrerament hi ha símptomes de mala salut en el mercat únic espanyol. Si hem de posar nom al fenòmen, podríem dir que es tracta de la famosa desafecció portada al terreny comercial. Citaré dos exemples.

El primer és de fa un parell de mesos, quan l’editorial Destino va publicar la versió castellana d’El llibre i la rosa de Geronimo Stilton i, per art de màgia, els símbols catalans com la senyera de les parades de llibres o la rosa del títol havien desaparegut. Des de Destino es va justificar la decisió dient que l’aventura del ratolí Geronimo pot ser llegida a tot el món i que “no és un fullet turístic” (notícia al diari ARA). El problema de l’explicació de l’editorial és que la història del llibre transcorre a Catalunya, de manera que l’eliminació dels símbols resulta irreal i artificial per a qualsevol que hagi viscut un dia de Sant Jordi en terres catalanes. La raó de debò és una altra i té a veure amb el desig d’incrementar el nombre de vendes del llibre. Es podria dir que el problema no és de l’editorial sinó de l’anticatalanisme present a la societat espanyola, però els fets són els que són.

El segon exemple té a veure amb una campanya que acaba d’engegar McDonald’s sobre l’ampliació de l’horari dels seus restaurants, per alegria de molts. El cas és que el disseny de l’anunci destinat a Catalunya té una subtil diferència amb el de la resta de l’Estat, a banda de la llengua en què està redactat. El text que es llegeix fora de Catalunya diu “En España, volver antes de las 3 no es salir. Es ir a cenar” mentre que al català es llegeix “Aquí, tornar abans de les 3 no és sortir. És anar a sopar”. El motiu de la diferència és evident, l’estudi de mercat possiblement ha recomanat eliminar la paraula “Espanya” si McDonald’s no vol comprometre l’èxit de la iniciativa a Catalunya. A diferents mitjans espanyols on es defensa el concepte de nació espanyola (com ara La Gaceta d’Intereconomía) s’ha criticat la decisió i en d’altres s’arriba a proposar… sí, com no, el boicot a la cadena d’hamburgueseries. Però aquests mitjans obliden que si la cadena rutlla és perquè aplica criteris d’eficiència, productivitat i màrqueting (més que ningú i en detriment d’alguna altra cosa, però això és una altra història) i que la seva funció no és defensar cap suposada nació. En qualsevol cas, el lema seria que el negoci és el negoci, tant si es tracta de llibres com d’hamburgueses.

UE: discreció, passió i gelosia

Fa avui exactament dos anys, el flamenc Herman Van Rompuy va ser elegit president europeu –del Consell Europeu, per ser exactes– per un període total de dos anys i mig. Com que es tractava del primer president a temps complet (tal com preveu el tractat de Lisboa), el perfil públic del candidat no era una qüestió secundària. En aquells moments, sonava el nom de Tony Blair, que hagués donat al càrrec un tarannà més actiu i mediàtic, però si bé tenia defensors, no va aconseguir mai que la seva cara s’esvaís del tot de la foto del trio de les Azores i es deixés d’associar a una guerra injusta. Així, va aparèixer el candidat Van Rompuy, que ningú coneixia fora de Bèlgica i que ja va anunciar que faria un paper discret, com finalment ha estat.

La política europea ha transcorregut, almenys als ulls dels ciutadans, força al marge de l’actuació del president Van Rompuy. Ha sonat més el nom del portuguès José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió Europea, però encara han sonat molt més els noms d’Angela Merkel i Nicolas Sarkozy. I es diu que és per això que el primer ministre britànic David Cameron no ha portat gaire bé quedar en un segon pla enfront de les reunions constants de Sarkozy amb Frau Merkel, però és clar, és que ha de quedar en un segon pla necessàriament perquè el seu país va renunciar a entrar al club de l’euro. L’últim anunci de la marca Benetton, polèmic com de costum, mostra parelles de líders mundials fent-se petons (als llavis, per suposat): entre les parelles, hi ha els nostres protagonistes (i també el papa Benet XVI amb un imam, que han hagut de ser retirats).

El cas és que Cameron, en un atac de gelosia, ha volgut reclamar protagonisme i, de pas, aprofitar el moment perquè el Regne Unit recuperi el poder perdut. Com a bon euroescèptic, Cameron reclama que li tornin competències molt a l’estil de Margaret Thatcher quan demanava que tornessin als britànics els seus diners. El Regne Unit és un país independent, però la situació és com un déjà vu per als catalans. La petita diferència amb el cas català, of course, és que els britànics van delegar les seves competències voluntàriament.

El nou eix franco-alemany ha pres tant de protagonisme que ha deixat també en segon pla a Van Rompuy i a Barroso, que són els que haurien d’haver estat més visibles. Hi ha hagut rodes de premsa paral·leles, amb Van Rompuy i Barroso en una sala, i Merkel i Sarkozy en una altra. I on eren els periodistes? Exacte, la gran majoria anava a la segona sala. Així és com a hores d’ara funciona la Unió Europea, amb una cancellera alemanya que predica austeritat i contenció a tot Europa –i que està aconseguint transmetre el missatge–, i amb un president francès que es troba reunit amb la cancellera en el mateix moment que la seva dona està donant a llum (cosa que fa pensar força en la campanya de Benetton).

Són moments greus per a l’euro i per al projecte europeu en el seu conjunt. És possible que finalment se salvin els mobles, i també és possible que la Unió surti enfortida de la crisi. Però, enmig de la tempesta, es poden trobar signes positius. És positiu que allò que passa en un punt d’Europa no es visqui com si fos aliè en un altre punt. Per posar un exemple, és positiu que la televisió de Catalunya emetés la intervenció de l’aleshores primer ministre grec Iorgos Papandreu, i que el veiéssim al sofà de casa, sentint-nos-hi a favor o en contra, però seguint la seva lluita per superar la moció de confiança gairebé com si es tractés d’un partit de futbol. És positiu que s’hagi acabat l’era Berlusconi, i hem de tenir en compte que per molt tecnòcrata que sigui el nou govern italià, ha sortit del parlament (tot i que no de les urnes: sembla ser que la maquinària electoral ha esdevingut massa lenta comparada amb el tempo exigit pels mercats). I seria positiu que assumíssim també aquí les paraules del nou primer ministre italià Mario Monti:

No considerem les exigències de la Unió Europea com una cosa imposada des de l’exterior. No estem en fronts diferents. Europa som nosaltres.