Mals temps per al federalisme

Demà a la nit, a Granada, podria poduir-se la reunió definitiva dels barons del PSOE després de l’intercanvi de propostes amb el PSC per una reforma constitucional. Des del carrer Nicaragua, s’ho miren amb escepticisme. Ramón Jáuregui ja ha avisat que el PSOE ni acceptarà la plurinacionalitat de l’Estat ni cap eufemisme sobre el dret a decidir. Extremadura, amb més influència al PSOE de la que li tocaria per població, continua pressionant. Andalusia s’encarregarà, com sempre, que Catalunya no obtingui més “privilegis” que ningú. I, en mig de tot això, a Pere Navarro —si més no, al Polònia— se li accentua per moments la cara de peix bullit.

Per què s’ataca tant la postura del PSC? I per què es parla tant de les incongruències del federalisme? Al cap i a la fi, el PSC és només el tercer partit del Parlament —i a la baixa—, de la mateixa manera que el federalisme, que ha passat en poc temps de ser l’opció preferida a ser la tercera, després de la independència i fins i tot de l’autonomia. Podria semblar que tanta insistència a presentar un Navarro confós i un PSC a la deriva té un punt de fixació malaltissa però, ben al contrari, el sobiranisme té raons molt clares per convertir el PSC i el seu líder en objectius estratègics… o ases de tots els cops.

El PSC ha estat i encara és un partit important: referent del progressisme català, aglutinador de gent d’orígens diversos en un projecte comú i símbol d’una relació més amable —quasifederal, si voleu— amb l’estat espanyol. I és justament la seva relació amb el socialisme espanyol la que ens dóna més pistes sobre com podria ser la millor versió d’Espanya que es podria dissenyar en aquests moments per a Catalunya. És per això que el resultat de les deliberacions del PSOE d’aquests dies serà francament decebedor. El fet de no acceptar la plurinacionalitat de l’estat fa que la diferència entre nacionalitats i regions, recollida en l’actual constitució, quedi sense desenvolupar i, per tant, el problema principal, sense resoldre. Per no parlar del dret a decidir, que ara a Catalunya ja és irrenunciable per a una gran majoria. Conformar-se amb menys, com està a punt de fer el PSC, és tornar enrere en la nòria de la història… i tot plegat és molt cansat.

Rubalcaba, 1974

Rubalcaba defensava el reconeixement del dret a l’autodeterminació al 1974. Arribat el 2013, quan a Catalunya es demana el consentiment per fer un referèndum, Rubalcaba afirma que el PSOE no acceptarà mai “que una part decideixi sobre quelcom que afecta tothom”.

La buidor de la proposta federal del PSC ja s’ha subratllat amb l’argument que el nou estatut, en la redacció aprovada en referèndum, plantejava, de fet, un model federalitzant que va ser anul·lat pel TC. L’oposició del PP també era clara —a mi no me gusta, en paraules de Rajoy—, com ho era la de Guerra entre d’altres al PSOE. Com és natural, l’escapçament de l’estatut va marcar un punt d’inflexió en la relació Catalunya-Espanya i, en conseqüència, el federalisme va perdre credibilitat. La crisi, amb la constatació d’un tracte fiscal discriminatori, ha fet la resta. I ara, per a molts, la qüestió ja no és si es pot aconseguir un model pseudofederal. La prioritat és ara la sobirania. Sobirania per quedar com a estat independent, per estar federats amb Europa, fins i tot com a única via per poder estar federats o confederats amb Espanya. És per això que els federalistes que queden van abraçant cada cop més l’opció independentista: sense sobirania, Extremadura o Andalusia, Guerra o Jáuregui posaran límits a les aspiracions d’un territori com Catalunya que es considera nació; amb sobirania, fins i tot els Navarros del futur estat català independent tindrien un poder ara inimaginable davant els Rubalcabas que hi pugui haver a Espanya.

Com detenir una marea

Aquests darrers dies hem assistit a l’aparició d’un nou tipus de reacció al procés sobiranista català. Com a fets objectius tenim la destitució del fiscal general de Catalunya i el conflicte més seriós aparegut entre el PSC i el PSOE –amb multes incloses– per motius pràcticament idèntics: tant el PSC com el fiscal Rodríguez Sol han gosat afirmar que s’hauria de poder convocar una consulta legal a Catalunya. En cap dels dos casos es tracta d’independentistes eixelebrats sinó d’unionistes que, a més, no s’amaguen de ser-ho. Aquesta és, justament, la raó per la qual els casos adquireixen més rellevància en la visió espanyola de l’assumpte, perquè, sent dels seus, se’ls pressuposa obediència.

marea

Fernando Ónega ho explicava a La Vanguardia en el cas del PSC dient que “aquest partit ha estat engolit pel nacionalisme” i, en el cas del fiscal, afirmava que “la seva comprensió cap a la consulta es va entendre com l’arribada de la marea sobiranista a l’àmbit de la justícia”. Així, les dues reaccions haurien estat intents de detenir una marea que reclamava el seu “dret a decidir”, dret que des de posicions espanyolistes es considera inexistent però alhora –com va reconèixer el mateix Rubalcaba– molt difícil de rebutjar. La reacció és, doncs, de por, i aquesta ja és una novetat. La mateixa por que porta Rodríguez Ibarra a fer la inevitable comparació amb el nazisme. Segons l’ex president d’Extremadura, els espanyols no sabrien com reaccionar al desafiament català perquè només haurien après a respondre amb les armes, però no des de dins: “Els alemanys sí, perquè Hitler va atacar el sistema des de dins del sistema; i els italians també, perquè Mussolini va atacar el sistema des de dins del sistema. Però nosaltres no sabem com reaccionar”. Com bé diu Vicent Partal a Vilaweb, la comparació amb el nazisme constituiria un delicte en altres països europeus però no a Espanya, i és per això que Ibarra se’n pot aprofitar. Així i tot, les seves paraules donen una idea de l’estat de desconcert en què es troba una part de la societat espanyola davant del procés català. Falta capacitat de reacció civilitzada. Es fan purgues internes i crides a la disciplina. Es fan lleis restrictives amb la vista posada en Catalunya (l’economia, la llengua, la projecció exterior). I no es fa l’únic que podria aturar la marea que ja han començat a témer: algun intent, per molt que sigui tímid i maldestre, d’iniciar una estratègia de seducció.

Diàleg? Quin diàleg?

La sessió de control celebrada avui al Congrés espanyol ha confirmat –si calia més claredat– la negativa de Rajoy al pacte fiscal. De fet, aquest matí s’han esvaït tants dubtes que el president Mas faria bé d’estalviar-se els diners del pont aeri per demà… si no fos perquè té el mandat del Parlament per anar-hi a negociar o, com a mínim, a mostrar predisposició al diàleg.

Rajoy no ha sorprès ningú. Ha apel·lat a la col·laboració “en aras de un interés general y no de una ideología”. Potser la paraula ideologia sigui una versió millorada de la paraula quimera amb què ahir el borbó es referia a l’independentisme, però encara no han donat amb la paraula correcta perquè l’independentisme no és pas una ideologia sinó un objectiu. Els manifestants de l’Onze de Setembre no tenien una única ideologia, de ben segur que hi havia ecologistes i neoliberals, socialistes i anarquistes, monàrquics i republicans, però dins de la disparitat ideològica, compartien l’objectiu del lema de la manifestació: ‘Catalunya, nou estat d’Europa’. L’independentisme no és una ideologia perquè quan un país accedeix a la independència, tots els independentistes desapareixen com per art de màgia, just al contrari del que passa quan, per exemple, un país es converteix en república o és governat pel socialisme, en què ni els republicans ni els socialistes desapareixen. Rajoy hauria d’entendre que la independència és un objectiu de país, que és majoritari i que, si ho és, és per l’interès general… dels catalans.

Rubalcaba, que segons ell mateix sabia què calia fer per sortir de la crisi i per solucionar el problema català, ha donat a Rajoy un gran consell per solucionar “este tipo de conflictos” És bo, per cert –i dit al marge–, que la solució serveixi per a una categoria general de conflictes i no només per a aquest en particular. La recepta de Rubalcaba es basa, doncs, en el diàleg, que sempre és constructiu, però a més afegeix que aquesta mena de problemes “hay que enfrentarlos desoyendo las voces altas de los separatistas y también los gritos de los separadores”. La pregunta seria, llavors, amb qui aconsella Rubalcaba que dialogui Rajoy. Perquè el conflicte que es va obrir la setmana passada és com donar resposta al gir independentista català que va mobilitzar 1,5 milions de persones, que compta amb més del 50% de suport ciutadà i que ara, en justa correspondència, és defensat pel govern d’Artur Mas. Com es pot resoldre el problema dialogant amb la minoria que no vol la independència? Quina mena de diàleg seria aquest?

apparatchik, botifler -a

Per tal d’argumentar bé un discurs, Sòcrates ja advertia que, primer de tot, calia definir bé els conceptes. Per tant, això és exactament el que trobareu a sota: dues definicions. Amanides amb exemples, per més claredat –si hi cap.

apparatchik  Terme col·loquial rus que fa referència a un funcionari del partit comunista o del govern de l’antiga Unió Soviètica. Habitualment, és un terme pejoratiu i es refereix a algú que no té grans plans, però sí milers de detalls per executar amb molta cura.

Per extensió, el terme es fa servir en altres llengües per designar (1) una persona que causa caos burocràtics en organitzacions que, altrament, serien eficients, (2) un individu que ocupa un lloc de responsabilitat gràcies a la seva lleialtat política més que a la seva competència, (3) un polític que amb temps i tenacitat ha aconseguit dominar tots els ressorts d’un partit.

  • Exemples: L’actual secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, respondria en gran part al punt 3, en menor mesura al 2, i qui sap si, amb el temps, també a l’1. Un apparatchik de manual –actualment, senador espanyol– seria un tal José Montilla. Ser un apparatchik sempre és convenient –i més, en els temps que corren– per acumular càrrecs, diners i poder.

botifler –a adj.  En la Guerra de Successió, partidari de Felip V, normalment un noble o aristòcrata que pretenia incrementar el seu poder apuntant-se al bàndol victoriós. El mot podria provenir de beauté fleur —bella flor— en referència a la flor de lis de l’escut de la casa dels Borbó.

Per extensió, botifler és aquell (o aquella) que va amb els enemics de la seva terra o aquell (o aquella) que renega dels seus orígens per obtenir un guany personal.

  • Exemple: En l’àmbit català, el que és difícil és trobar exemples de no botiflers, però un cas molt actual seria l’ex ministra espanyola de defensa i ex candidata a la secretaria general del PSOE Carme(n) Chacón. Entre els seus mèrits es compta la relativització de la seva nacionalitat incloent-hi pares i avis, l’atac velat al nacionalisme català fent-li dir el que mai ha dit (“cuando se procede de tantos lugares se aprende que nadie es mejor o peor por nacer en un lugar u otro”), l’intent de convèncer els catalans que la retallada que el TC va fer a l’Estatut l’ha afectat molt poc i, fins i tot, l’ha deixat més bonic, o la seva oposició “con uñas y dientes” a un pacte fiscal que alleugereixi el dèficit fiscal català respecte de l’Estat, proper al 10% del PIB. Cal dir que, a diferència del cas dels apparatchiks, els botiflers no sempre fan un bon negoci: és una llei universal que, vulguin o no, a Espanya sempre són vistos com a catalans i, per tant, sospitosos de deslleialtat. I d’aquí el resultat: apparatchik 1 – botiflera 0.