Jo també sóc d’Igualada

Primer els de casa és un lema que molts compren sense confessar-ho i és per això que Plataforma per Catalunya (PxC), el partit més xenòfob que tenim a casa, l’aprofita per a les campanyes electorals. Per una mena de miracle o de misteri*, i a diferència del que passa a uns quants països europeus, PxC és encara un partit extraparlamentari… a casa nostra.

Sense anar més lluny, es diu que els barris gitanos de Perpinyà voten el Front Nacional de la saga dels Le Pen com a protesta. El que no sembla clar és que hagin pensat bé com els afectaria la política que faria Marine Le Pen si tots els vots de protesta units la catapultessin al govern de la République. Probablement, aplicaria una versió local del lema primer els de casa i marginaria un col·lectiu com el gitano que, a Perpinyà, és dels que més conserven el català com a llengua familiar. I és que si apliquem bé el lema en aquest cas, es giraria en contra dels seus promotors: un col·lectiu que conserva la llengua original de la ciutat, no és tant o més de casa que la resta de ciutadans? Ara, si considerem que casa nostra és el Principat, aleshores la gent de casa parla més de 300 llengües i prové dels quatre punts cardinals. Això suposant que casa nostra sigui Perpinyà, Catalunya, Espanya, França o Europa i no una nau de forma esfèrica els seus habitants de la qual som passatgers que viatgem plegats per l’espai.

Aquest video és tota una lliçó de civisme d’una entitat d’Igualada en ocasió d’un recapte d’aliments “exclusivament per a gent necessitada de casa” que havia organitzat PxC.

* La gent informada sap que els miracles no existeixen i que els misteris només ho són fins que es troba la raó que els expliquen. I la raó que a Catalunya i a Espanya els partits xenòfobs semblin minoritaris és força coneguda: només cal recordar qui governa a Badalona, quin discurs fa i comprovar que el partit al qual pertany està governant a l’Estat.

Anuncis

El PSC i el fantasma de la independència

Reconeguem que Catalunya té el mèrit d’haver sobreviscut entre dos veïns poderosos. Massa gran per passar desapercebuda com Andorra, però alhora massa petita per poder-se deseixir amb èxit de la força centrípeta dels estats espanyol i francès. Quan el 1813 Catalunya estava annexada a França, el comissari general de la policia francesa enviat a Barcelona va informar a París que els catalans “se senten massa febles per formar tots sols un estat sobirà” i, astutament, observava que “només que els deixin un fantasma d’independència, tota la província quedarà ben aviat pacificada”. El comissari Hubert de Beaumont havia trobat una estratagema que tindria un gran èxit en el futur però no per major glòria de l’imperi francès sinó de l’espanyol.

Departaments de Catalunya 1812

Subdivisió territorial de Catalunya durant el període de 1812-1814 en què va esdevenir una província de l’imperi napoleònic.

Quan Catalunya va tornar a caure dins de l’òrbita espanyola, aquell fantasma d’independència ha estat utilitzat repetidament per mantenir la voluntat catalana sota control. Entre els casos més recents, podem recordar les paraules del príncep Felip de Borbó quan el 1990 va dir que “els catalans seran allò que vulguin ser”, però també el famós apoyaré referit a l’Estatut i pronunciat el 2004 per Zapatero abans d’unes eleccions espanyoles. Que només es tractava de “fantasmes d’independència” s’ha fet evident amb el temps: ni la monarquia accepta la transició que Catalunya ha començat ni el PSOE va recolzar l’Estatut. Tot i així, abans de conèixer-se el desenllaç, les frases van ser ben rebudes, el príncep ovacionat i el candidat a president votat.

És possible que el gir que ha fet la política catalana a partir de l’Onze de Setembre passat tingui molt a veure amb el fet que la gran idea d’Hubert de Beaumont hagi deixat de funcionar. A Zapatero li ha crescut el nas com a Pinotxo i la casa reial espanyola emet comunicats on deixa clar que els catalans ja no poden esdevenir allò que vulguin ser perquè han descobert que certes coses són quimeres. Les promeses que calmaven els catalans ja no funcionen perquè el moment de la veritat, aquell que les promeses havien aconseguit ajornar, ja és aquí. Els fantasmes d’independència, per tant, ja no són possibles com a estratègia dissuasiva: ni el sector catalanista se’ls podria creure ni l’espanyolista els necessita. De fet, els últims que encara poden ser objecte de l’engany que es va empescar Hubert de Beaumont són aquells que s’han trobat a mig camí: el partit se’n diu PSC i el fantasma, federalisme.

Pere Navarro va aconseguir treure de Rubalcaba la paraula “federalisme” en alguna ocasió, és cert, però qui creu en aquesta fórmula pronunciada amb tan poca convicció des d’Espanya? La vicesecretària general del PSOE acaba de dir que el seu partit no donarà suport en cap cas a un referèndum de secessió però, ben mirat, no té el federalisme alguna cosa a veure amb la idea de federació lliure? Quina federació podria ser-ho si es nega als estats constituents la possibilitat de federar-s’hi o no? I hi ha més notes que desafinen en el cant de sirena federalista: com s’arriba a una Constitució que el reconegui? Algú creu que, suposant que el PSOE tingués la voluntat política necessària per fer-ho, es podria convèncer el PP perquè hi anés en la mateixa direcció? La Constitució només es pot modificar amb una majoria qualificada de dos terços de la cambra baixa, fet que, a la pràctica, obliga a posar-se d’acord als dos partits espanyols majoritaris. No hi ha cap possibilitat, doncs, d’una Espanya realment federal i, en canvi, allò que és molt probable —i que ja s’està produint— és la involució autonòmica.

La qüestió és quan caurà l’últim sector que continua sota l’influx del fantasma d’independència. Si el gruix del catalanisme ja no creu en fantasmes, per quant de temps podrà mantenir Pere Navarro la fantasia de la seva existència?

Compartir sobirania, federar Europa

Es diu que la independència deu ser una bona cosa perquè cap país que passa a ser independent no decideix deixar de ser-ho voluntàriament. No ho fa encara que el país s’empobreixi, encara que sigui petit, encara que tingui la mateixa llengua que el país veí, encara que les seves fronteres s’hagin traçat des d’algun despatx llunyà després d’una guerra. I si no es pot esperar que els països modestos cedeixin sobirania, com ho han de fer els grans, aquells que han tingut pretensions imperials al llarg de la història? Doncs justament és aquesta possibilitat –que fins fa quatre dies es podia qualificar sense problemes com somniar truites– la que es discuteix a dia d’avui en les pàgines dels diaris europeus. Si deixem de banda el Regne Unit i ens centrem en el que ells en diuen the Continent, trobem els dos països que estan forçats a entendre’s si la Unió Europea pretén avançar en alguna direcció: França i Alemanya. De fet, es pot entendre la Unió Europea com un experiment exitós per neutralitzar la força antagònica entre aquests dos països i, d’aquesta manera, preservar la pau. És per això que l’eix franco-alemany ha estat imprescindible i ho és cada vegada que es vol avançar. I és per això que ha de ser aquest eix qui faci un pas més enllà i demostri que es pot cedir més sobirania a Europa sense que perilli cap essència.

La Unió Europea ha viscut moments d’eufòria europeïsta, encara que sembli mentida. Seguint la concepció lineal del temps pròpia de la cultura occidental –i, per tant, d’origen europeu– que veu la història com una línia recta, com un camí de progrés des de la barbàrie fins la societat ideal, el projecte de la UE s’ha emmarcat des de l’inici en aquest esquema mental. El tractat de Maastricht parla d’una “unió cada vegada més estreta entre els pobles d’Europa”, però on havia de portar aquesta unió? Quin havia de ser el final del camí? L’ambigüitat té un poder immens per crear expectatives i unir voluntats al voltant d’una idea. Però quan fa massa temps que es manté, hi ha el perill que la idea mori de la mateixa manera que una bicicleta caurà a un cantó o l’altre si es deixa de pedalar.

La crisi econòmica és el factor que obligarà la UE a abandonar l’ambigüitat. Durant deu anys, hem viscut el miracle de tenir una moneda que no pertanyia a un país sinó a una unió de països amb interessos i economies no sempre convergents. La perifèria d’aquest espai s’hi ha ressentit quan ha arribat la crisi i ara es diu que havia viscut per sobre de les seves possibilitats. Però la realitat és que l’euro va néixer amb un pecat original: l’euro era la materialització d’aquella unió cada vegada més estreta i, tot i que calia aprofundir en la unió per sostenir la moneda, fa deu anys que no avança. Per anar endavant –i, de pas, salvar l’euro– és imprescindible que França i Alemanya diguin a les coses pel seu nom: quan es va dir “una unió cada vegada més estreta” es volia dir una paraula que no es gosava dir en aquell moment. Es volia dir federació.

La CECA va donar pas a la CEE, que va donar pas a la CE, que va donar pas a la UE. Ara és hora que la UE doni pas a un nou projecte, sobretot perquè si no ho fa, el nou escenari serà la desintegració –descontrolada– de la UE. El nom que adopti “la cosa” només tindrà la importància dels símbols, però els símbols són fonamentals. Seran els EUE (Estats Units d’Europa)? La UFE (Unió Federal Europea)? La RDE (República Democràtica Europea)? Serà la FE (Federació Europea)? Possiblement, de “FE” ens en caldrà força… i també una mica de sort.

Com esquivar l’apocalipsi

A hores d’ara som preses de la inquietud, però no del pànic. A Twitter, el compte @PrimaRiesgoBot, que mesura l’evolució de la prima de risc cada 10 minuts, ja té més de divuit mil seguidors que imaginem concentrats però no neguitosos. Don Mariano ens ha confirmat –literalment– que, si bé no anem per un camí de roses, tampoc som a les portes de l’apocalipsi i, sincerament, que el president en persona descarti l’apocalipsi tranquil·litza molt. Al país d’en Rajoy, l’atur ha baixat al maig per tercer mes consecutiu (al nostre, també) i membres del Govern Central han detectat en aquest senyal la mítica llum al final del túnel que, com el raig verd, es deixa veure en rares ocasions.

Però els més descreguts s’alegraran de les últimes notícies de The Wall Street Journal.  Segons aquest rotatiu (o diari, perquè rotar, el que es diu rotar…) Alemanya estaria considerant fer un cop de mà a la resta de països que hi comparteixen moneda sempre que estiguin disposats a rendir-se… bé, volem dir a cedir poder polític, que és semblant. La situació, no diem que no, pot recordar la història del segle XX en versió 2.0, però la notícia és d’ahir, 3 de juny de 2012, i malgrat el to irònic d’aquestes línies, creiem de tot cor que podria ser la solució a la crisi que pateix Europa. Segons aquest diari, Alemanya estaria enviant forts senyals en la direcció d’una unió fiscal com Déu mana a la qual Frau Merkel s’hi havia resistit fins ara  (amb eurobons i ajuda mútua per als bancs), però a condició que els governs europeus estiguin disposats a cedir sobirania a Europa.

La cimera europea de finals de mes hauria de donar més pistes dels canvis que la UE és capaç d’acordar enmig del xivarri de veus dels diferents països. De moment, Espanya està disposada a cedir sobirania a canvi que li salvin els bancs en ruïnes, França vol una unió fiscal amb eurobons però no vol sentir a parlar de perdre grandeur o, més ben dit, sobirania, en benefici d’altri i Alemanya podria acceptar una integració fiscal de tall federalitzant a canvi de la sobirania de tothom.

Pere Navarro i aquell país pobre i petit

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, ha afirmat avui durant un dinar-col·loqui organitzat per Barcelona Tribuna que “Catalunya sola seria un país més petit i més pobre”. No hi ha cap constància, però, que el dinar li hagi sentat malament.

Unes declaracions com aquestes es poden provar d’entendre a diferents nivells, però en tots els casos hi ha dificultats gairebé insalvables. En primer lloc, pel que fa a la mida. És estrany, perquè la grandària d’una Catalunya independent semblaria la mateixa que la d’una de dependent a no ser, és clar, que el fet d’independitzar-se encongís com si rentéssim uns texans a 80 graus. Ara bé, sospitem que quan Navarro diu que “seria un país més petit” està comparant Catalunya amb el país o marca que a hores d’ara encara s’anomena Espanya. I efectivament, aquí té més raó que un sant, però cal admetre que aquesta és una d’aquelles afirmacions que es poden fer fins i tot després de tres copes de Cabernet Sauvignon.

Analitzem ara el sentit literal de la segona part de la declaració: Catalunya sola seria un país més pobre. Si s’entén pobre en el sentit en què habitualment s’entén pobre, aquí toparíem amb massa opinions qualificades, des del nostre Niño-Becerra fins a Kenneth Rogoff, professor de Harvard i execonomista en cap de l’FMI. Ergo, si disposar de setze mil milions d’euros anuals més faria de Catalunya un país més pobre, Navarro es devia referir a alguna altra cosa… tret que ja anés per la quarta copa de Cabernet Sauvignon. Potser es referia a pobresa espiritual. Aquí ens pot ajudar l’elaboració que ell mateix fa del pensament inicial:

Anar nosaltres sols vol dir ser cada vegada més petits i cada vegada més pobres. Hem de ser valents i sortir a fora. Tancant-nos en nosaltres mateixos no solucionarem els problemes.

Ens podem imaginar, doncs, una Catalunya empetitida per encongiment, aïllada i habitada per éssers porucs que no gosen sortir a fora. És una visió respectable, però molt difícil d’entendre. Principalment, perquè per entendre la visió d’en Navarro, hem d’assumir una mentalitat ja caduca segons la qual la grandeza correspon a Espanya de la mateixa manera que la grandeur pertany a França. No, ser gran no és pertànyer a un estat amb vocació imperial, ser gran és viure en una societat justa i plena que pugui tenir cura de la gent gran, dels aturats i dels malalts. Ser gran també és ser competitiu, però per competir en aquest món globalitzat ho hem de fer com a europeus, no com a espanyols o francesos. Una Catalunya independent seria, si fa no fa, tan gran o tan petita com Finlàndia o Suïssa, però això, contràriament al que pensi Navarro, no té la més mínima importància (i d’arguments no en falten, com els que donen Pere Aragonès o Vicent Partal).

Dialecte, patois, chapurriau

Tot sovint, els prejudicis lingüístics es vesteixen de normalitat i faciliten el domini d’uns grups humans sobre uns altres. Fa anys, quan tornava de París en un Talgo amb lliteres i s’havia fet de dia, vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb els meus companys de compartiment i a hores d’ara encara recordo la situació. El noi jove, africà, va sortir un moment a parlar amb el mòbil, i mentre sentíem com enraonava en alguna llengua africana (que clarament no era ni francès ni àrab), vaig iniciar una conversa en castellà amb l’altre passatger, equatorià i gran aficionat al ciclisme. Quan el noi va tornar, es va incorporar a la nostra conversa. Ens va dir de quin país era sense una ombra de dubte, però quan li vaig demanar per la llengua que parlava, es va quedar descol·locat. Francès, em va dir. No, no, jo em refereixo a la teva llengua de Guinea. Ah, al dialecte?, em va contestar rient. I em va voler deixar clar que la llengua que parla és el francès, i que allò altre és dialecte. Aleshores, jo li vaig dir que si era dialecte, ho era d’alguna llengua, però no m’en vaig sortir. El millor (o pitjor!) de tot és que l’equatorià estava completament d’acord amb el noi i em vaig quedar sol defensant que allò que parlava abans al telèfon era una llengua, una llengua, s’entén, tan digna com el francès.

Fins fa no res, a França se’n deia patois (patuès) de les llengües regionals. Tant se val si la llengua en qüestió, com ara l’occità, ha estat una gran llengua de cultura o ha tingut un premi nobel de literatura. A hores d’ara, cap llengua tret del francès és oficial a França i, pel que fa al futur immediat, es veuen pocs canvis a la vista: entre els principals candidats a la presidència, n’hi ha tres (entre els quals, Sarkozy) que s’han declarat en contra de concedir cap dret suplementari a les altres llengües i tres que s’hi mostren favorables en diferents graus. La societat, però, sí que sembla estar més mobilitzada. El dia 31 de març es va fer una gran manifestació per l’occità a Tolosa de Llenguadoc, un lipdub pel català a Perpinyà i d’altres actes arreu de l’hexàgon. La Joana Serra, llibretera de la Llibreria Catalana de Perpinyà, explica breument el procès de substitució lingüística que ha patit Catalunya Nord en aquest video.

Des de Catalunya (Sud), no som prou conscients de la precarietat legal de la llengua tant Pirineus enllà com en terres aragoneses. La Llei de llengües d’Aragó, vigent des del 2009, regula per primer cop l’ús, la protecció i promoció de l’aragonès i el català com a llengües pròpies d’Aragó, però sense arribar a declarar-les cooficials. L’alegria, però, durarà poc. Segons va confirmar la nova presidenta del govern aragonès, Luisa Fernanda Rudi (PP), al seu discurs d’investidura, la Llei de llengües patirà retallades i derogacions diverses; de fet, el PP s’havia oposat a l’aprovació de la llei perquè no acceptava la denominació de català com la llengua parlada a la Franja. A la televisió pública, mentrestant, ja van fent pedagogia de quin és el nom correcte. Al programa ¡Bien dicho! s’ha emès un reportatge on s’analitza com parlen els indígenes d’Aiguaviva i, entre bromes, es troben similituds amb l’italià, l’alemany o el rus, qualsevol llengua tret del català. Com diu amb eloqüència un dels entrevistats, “aquí ni es parla català, ni valencià, sinó chapurriau. Cada poble el pronuncia a la seva manera, no s’entenen ni entre ells. Uns hi posen unes lletres i d’altres, d’altres.”