3a victòria consecutiva de l’SNP

Anuncis

Com fer la revolució

L’estiu no només ha començat calurós en l’aspecte meteorològic sinó també en el polític. Si a l’ANC es parla de la “revolució dels somriures”, Ramon Espadaler no en vol ser menys i contraataca amb “la revolució del seny” —what else?, recordem que es tracta d’Unió. El cas és que tothom vol vendre la seva revolució, però el que no és tan clar és com arribar-hi, quina viabilitat té i fins i tot quin és el nivell de sinceritat de cada proposta.

El fracàs de les negociacions i del referèndum grec, per exemple, podria ser la llavor d’un canvi revolucionari en el si de la Unió Europea. Segons el diari italià Il Fatto Quotidiano, Ianis Varoufakis estaria preparant un partit d’abast europeu per lluitar contra les polítiques d’austeritat que imperen a la UE; es podria dir Aliança Europea i tindria a bord noms com Oskar Lafontaine, Paul Krugman o Joseph Stiglitz. El raonament de fons sembla ser el següent: s’ha demostrat que els votants grecs no són suficients per doblegar les polítiques de Merkel, però què passaria si hi afegíssim tots els vots contraris a aquestes polítiques que hi pugui haver a Europa? Si tots els admiradors —i, sobretot, admiradores!— de Varoufakis el poguessin votar en unes eleccions europees, no només es podria aconseguir el que no s’ha obtingut després de reunions esgotadores sinó que, de retruc, tindríem per primer cop un dels pilars bàsics per a la construcció d’una identitat europea: un partit d’abast europeu. En aquest cas, la crisi grega ha obert una oportunitat, hi ha una proposta concreta i un camí per fer-la realitat.

A Catalunya, tothom proposa la seva revolució per al 27S, però perquè una revolució sigui possible, cal una proposta i un camí per arribar-hi. Cal que hi hagi, d’alguna manera, una esquerda en la realitat, en allò que tothom donava per suposat. La competència ferotge que ja ha començat a Twitter entre les llistes de Catalunya sí que es pot i Junts pel sí es traslladarà ben aviat fora de les xarxes i deixarà clar que es tracta d’una lluita entre la revolució d’esquerres espanyoles i la revolució del canvi de marc polític (on s’hi ha de sumar la CUP). Totes dues amb arguments, contraarguments i relats sobre com arribar a la destinació promesa. Veurem enquestes fetes per canviar estats d’ànim, que són els que acaben creant la realitat. Veurem —ja estem veient— revolucionaris d’esquerres que faran apologia del respecte a la llei, que havent esperat tota la vida la revolució, la veuran passar per la Meridiana sense aixecar-se del sofà. I si Catalunya fa finalment la revolució que ha de fer, farà trontollar els equilibris de l’establishment europeu molt més que si opta per ser un peó d’esquerres en el tauler espanyol. Ho sabrem d’aquí exactament dos mesos.

Jo també sóc d’Igualada

Primer els de casa és un lema que molts compren sense confessar-ho i és per això que Plataforma per Catalunya (PxC), el partit més xenòfob que tenim a casa, l’aprofita per a les campanyes electorals. Per una mena de miracle o de misteri*, i a diferència del que passa a uns quants països europeus, PxC és encara un partit extraparlamentari… a casa nostra.

Sense anar més lluny, es diu que els barris gitanos de Perpinyà voten el Front Nacional de la saga dels Le Pen com a protesta. El que no sembla clar és que hagin pensat bé com els afectaria la política que faria Marine Le Pen si tots els vots de protesta units la catapultessin al govern de la République. Probablement, aplicaria una versió local del lema primer els de casa i marginaria un col·lectiu com el gitano que, a Perpinyà, és dels que més conserven el català com a llengua familiar. I és que si apliquem bé el lema en aquest cas, es giraria en contra dels seus promotors: un col·lectiu que conserva la llengua original de la ciutat, no és tant o més de casa que la resta de ciutadans? Ara, si considerem que casa nostra és el Principat, aleshores la gent de casa parla més de 300 llengües i prové dels quatre punts cardinals. Això suposant que casa nostra sigui Perpinyà, Catalunya, Espanya, França o Europa i no una nau de forma esfèrica els seus habitants de la qual som passatgers que viatgem plegats per l’espai.

Aquest video és tota una lliçó de civisme d’una entitat d’Igualada en ocasió d’un recapte d’aliments “exclusivament per a gent necessitada de casa” que havia organitzat PxC.

* La gent informada sap que els miracles no existeixen i que els misteris només ho són fins que es troba la raó que els expliquen. I la raó que a Catalunya i a Espanya els partits xenòfobs semblin minoritaris és força coneguda: només cal recordar qui governa a Badalona, quin discurs fa i comprovar que el partit al qual pertany està governant a l’Estat.

L’espantall de la dreta catalana

Ens trobem en una fase interessant de l’anomenat procés. Hi ha gent que abans s’adheria a l’statu quo contrari a la independència d’una manera més o menys activa. No la consideraven o la menystenien per absurda, o per inimaginable, o per ser part de l’ideari d’un grupuscle unit per referents romàntics basats en la llengua i en la història. És quan l’argument principal per la independència girava al voltant del concepte de nació i quan els partits que ja no eren regionalistes s’autodefinien com a nacionalistes amb tot l’orgull del món. Ara, tot s’ha capgirat. Des de l’esquerra, es reivindica l’oficialitat del castellà en una futura Catalunya independent i, des de la dreta, l’adjectiu “nacionalista” fa més nosa que servei. S’ha destacat que el nou independentisme ja no és nacionalista perquè no es basa en cap concepte abstracte de nació més enllà del temps i l’espai. Es pot dir, al contrari,  que es basa en una comunitat que aquí i ara es considera lliure per decidir el ser destí, que té un projecte de convivència d’identitats diverses, que assumeix l’ideari republicà i que vol més poder polític per defensar els seus ciutadans amb garanties. D’això se’n pot dir nació, si es vol, però té ben poc a veure amb la que es reivindicava fa vint anys.

Des d’aquest punt de vista, l’esquerra hauria de ser la primera interessada a subscriure el projecte i llençar-s’hi per poder-hi aportar la seva empremta en un futur procés constituent. I aquesta és la feina que està fent ERC en la seva cerca i captura de l’exvotant socialista i la que fa la CUP des de posicions ideològiques més extremes —o més coherents, segons com es miri— i des d’una perspectiva també més romàntica —on hi entren els Països Catalans—. És també la feina que està fent el Procés Constituent de Forcades i Oliveres des de posicions properes a la CUP. El votant que falta, el que encara fa tombs despistat i es resisteix a entrar en el joc, és una part del votant d’ICV i gran part del del PSC. Aquests sectors van abraçar amb entusiasme la teoria de la cortina de fum de Mas en un primer moment, i ara que l’aposta convergent sembla clara i es fa difícil continuar defensant que tot plegat sigui una fugida endavant, es diu que la dreta ens acabarà traïnt o que Pujol ha governat durant tants anys que Catalunya es pot considerar, de fet, de dretes i que no hi ha res a fer. És discutible que Catalunya sigui de dretes, però el millor del cas és que tot això es diu mentre la dreta més salvatge que s’ha vist a Espanya des del final de la dictadura aprova lleis tan regressives que no són pròpies de cap altre país de la Unió Europea. I d’aquesta manera, tot rebutjant una Catalunya independent que seria governada de tant en tant per una dreta homologable a la de la resta d’Europa, accepten continuar dins d’una Espanya on la dreta, quan governa, es carrega tot allò que troba al seu pas: autonomia, llibertats, avortament o laïcitat a l’escola. Fins a quin punt alguns progres catalans continuaran fent el joc a la dreta espanyola per tal de no tenir una dreta catalana que, de tant en tant, mani de veritat en un nou estat? Aquest és un misteri que no aconsegueixo resoldre. En el debat de TV3 per les eleccions europees, el candidat per ICV-EUiA Ernest Urtasun va cridar explícitament a castigar CiU a les urnes. No ho va fer, que jo recordi, en referència a cap altra formació de dretes ni d’esquerres. Que les esquerres guardin ressentiment amb les dretes en moments en què gran part de la població s’empobreix és comprensible, però per què aquesta part de la progressia dirigeix el seu odi contra la dreta catalana i no l’espanyola? Les hipòtesis: que pateixen una mena de síndrome d’Estocolm d’Espanya o autoodi cultural o… En qualsevol cas, si aquest sector fes un càlcul fred i serè arribaria a la conclusió que la tradició política catalana basada en el pactisme i més propera ideològicament a Europa li convé més que la confrontació permanent que es dóna a Espanya entre dretes i esquerres, per molt vigoritzant que sigui. Un exemple il·lustratiu és l’educació, que a Espanya veu sorgir una nova llei a cada canvi de govern i a Catalunya, en canvi, és el resultat d’un pacte majoritari i, amb això, guanya una estabilitat que només es veu amenaçada en aquests moments per la llei Wert provinent de Madrid.

El resultat de les eleccions europees llegit en clau catalana potser ens donarà una pista sobre la possibilitat que tindrien les esquerres en el nou sistema de partits que s’està perfilant.

El lliri a la mà i la realpolitik

Un argument recurrent del sobiranisme català és fer notar l’absurd que les fronteres es decideixin per la “sang” —dels enllaços dinàstics o la vessada a les guerres— i no pels vots. Tothom accepta —diem— un nou país que s’hagi guanyat la llibertat amb les armes, però no sempre quan ho ha fet amb les urnes. El funcionament del món encara és primitiu i una de les missions històriques dels catalans és fer-lo avançar cap al civisme, la democràcia i la pau universal. A Catalunya som així, no només volem resoldre el nostre conflicte nacional sinó oferir una solució d’aplicació universal tot confiant en la justícia de la nostra causa i en la bondat del camí per acomplir-la. Reivindiquem el principi democràtic i el dret a l’autodeterminació de la carta de les Nacions Unides que, tot i haver-se aplicat majoritàriament a antigues colònies, no té cap restricció en el seu redactat excepte al fet que s’aplica als “pobles”, entesos com a nacions. I, al cap i a la fi, qui gosa negar que siguem una nació? Sánchez-Camacho? Albert Rivera? El Tribunal Constitucional? D’acord, però hi ha algú dels nostres —o fins i tot del PSC— que es vegi amb cor de negar-ho? Tenim fe que, en últim terme, la veritat prevaldrà i el món veurà la llum.

Hi ha, però, un petit detall que passa per alt a l’esperit bonista d’alegria i mans unides de les reivindicacions catalanes. I és, ras i curt, que el món funciona per interessos. Curiosament, es tracta del mateix detall que se’ls va passar per alt als catalans que van patir la derrota a la guerra de successió traïts per Anglaterra. Com va recordar Lord Palmerston, Anglaterra no té amics ni aliats permanents, té interessos permanents. Sota aquesta perspectiva s’entén molt més bé per què els països acostumen a acceptar millor una frontera creada després d’una guerra que la que sorgeix després d’un referèndum. No és per manca d’humanisme ni d’esperit democràtic (o no només). És per la força dels fets consumats, per realpolitik i per la tria del mal menor. Si un país es declara independent després de guanyar una guerra, tornar a la situació anterior requerirà una altra guerra i, com a mal menor, pot resultar convenient acceptar el nou statu quo. Un país que, en canvi, opta per “carregar-se de raons” i decidir què vol ser de gran a les urnes encara haurà de convèncer els altres països que la seva decisió no els crearà més problemes dels que ja tenen o, encara millor, que els pot beneficiar.

Caldria vigilar de no traslladar ara al món el victimisme del qual s’acusa sovint Catalunya sota la forma renovada del “no ens deixen votar”. O no només, o no principalment. El que caldria, sobretot, és oferir raons per les quals el món sortirà beneficiat si acull una República Catalana independent. Aquestes també són raons de les quals ens hem de carregar. El revulsiu que pot aportar a l’economia europea un petit país pròsper al bell mig de la mediterrània. L’aportació entusiasta de valors republicans, pacifistes, progressistes, europeistes. Això a banda de les raons particulars per a cada país, elaborades amb pragmatisme i intel·ligència estratègica. Com ara l’aliat que, al sud, pot guanyar França, de la mateixa manera que, al nord, ho és Bèlgica. O la complicitat natural amb països com Israel, Txèquia, Polònia o Letònia pel fet d’haver sobreviscut com a pobles en circumstàncies adverses. La possibilitat d’oferir més seriositat comercial a la Xina que la que actualment li ofereix Espanya. No sembla difícil garantir que el corredor mediterrani serà una realitat amb molta més probabilitat en el cas que Catalunya accedeixi a la independència. I en aquest sentit, corre un rumor molt significatiu: una companyia xinesa hauria ofert una inversió milionària a la Generalitat amb la condició que Catalunya esdevingui independent.

El món anglosaxó ja està ben predisposat per la influència dels casos escocès i quebequès, i és aquí on l’argument sobre el dret a votar pot tenir més pes. Tot i així, com demostra el cas de Crimea, el dret a votar per si sol pot no ser suficient. I tot i que Catalunya es troba molt lluny del que està succeint a Crimea, sempre és bo reforçar una posició en la premsa anglosaxona que ja ens és favorable. La pedagogia fa temps que va deixar de tenir sentit a Espanya, però té tot el sentit que ara la fem amb la resta del món. Els interessos de la realpolitik són importantíssims, i explicar-nos constantment també. Podem anar amb el lliri a la mà, si volem, i oferir-lo al món, però és molt millor si un estudi de mercat ens demostra abans que el món vol lliris.

Benvolguts compatriotes

En l’últim missatge de Cap d’Any, el president Mas ha tornat a recórrer a la seva fórmula habitual d’obertura: “benvolgudes i benvolguts compatriotes”. Mentre Montilla obria amb un asèptic “bona nit a tothom” —i que es doni per al·ludit qui vulgui— o amb un cosmopolita “benvolguts ciutadans” —com Maragall—, Pujol, en canvi, sempre havia començat dient “benvolguts compatriotes”. Dos models, per tant: el convergent, que fa ús del concepte de pàtria, i el socialista, que recorre a la idea de ciutadania, potser manllevada del famós “ja sóc aquí” de Tarradellas que anava precedit d’un “ciutadans de Catalunya”. S’ha dit que quan Tarradellas va tornar de l’exili, va preferir no dir simplement “catalans, ja sóc aquí” per no excloure ningú en una Catalunya canviada per les onades migratòries. Va ser Francesc Macià —com Tarradellas, lligat a ERC— qui va pronunciar aquell “catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”, però, és clar, això va ser en una època en què encara no imperava la correctesa política.

Catalans, Catalunya!

Publicació de la Generalitat de Catalunya, 1938.

En qualsevol cas, hi ha qui no veu amb bons ulls tractar de compatriotes només als catalans deixant fora, per tant, la resta d’espanyols. Tant si té sentit com si no, hi ha qui ho viu com una exclusió; la llàstima és que acostumen a ser els mateixos que quan s’inclou el País Valencià i les Illes als mapes del temps de TV3, protesten perquè llavors són massa inclusius. Fernando Ónega, concretament, un dels cronistes que prenen el pols a l’opinió madrilenya per als mitjans del grup Godó, escriu avui aquesta curiosa reflexió a La Vanguardia en relació al discurs de Cap d’Any:

A Madrid sents això de “compatriotes”, que ho va dir diverses vegades, i la primera pregunta és: s’estarà referint a mi, que sóc gallec, o només la Meritxell, que és la meva companya de pupitre? Me’n vaig al diccionari: “Compatriota, persona que és de la mateixa pàtria que una altra”. Entenc que parla només per a Catalunya i els seus ciutadans, no em sento al·ludit. El missatge no és per a mi. La pàtria de Mas és la catalana, no la pàtria espanyola. Els compatriotes del president no són els espanyols.

Es pot dir el que es vulgui d’aquest paràgraf però, potser sense voler-ho, Ónega ha identificat l’arrel de l’etern conflicte entre Catalunya i Espanya: (1) l’existència d’una pàtria, o nació, en territori espanyol que no es correspon a la majoritària (la del “nacionalisme banal” protegit per l’Estat) juntament amb (2) el no reconeixement d’aquesta nació per part del mateix Estat. La reflexió de Fernando Ónega seria impensable al Regne Unit, on mai es qüestiona que Escòcia sigui una nació. I és justament això —l’evidència que els escocesos són un poble diferenciat— el que ha permès convertir un possible conflicte en un referèndum acordat.

Ara, la conyeta del cronista sobre la paraula compatriotes no vol dir que els espanyols no reconeguin Catalunya com a nació “en la intimitat”. Si més no, aquesta és la conclusió que extreu Germà Bel —un altre exfederalista— al seu llibre Anatomia d’un desengany arran d’un recull d’estudis sociològics de diferents autors, des de la transició fins l’actualitat, on el grup catalans és percebut arreu d’Espanya com a molt diferent del grup espanyols i fins i tot més llunyà que el grup europeus*. A l’Estat hi ha, per tant, una consciència clara del fet que Catalunya és una nació diferent. Els lapsus linguae sempre són reveladors, i el que va tenir Esperanza Aguirre quan defensava la permanència d’Endesa en “territori nacional” davant l’OPA catalana no podia ser més clar. El que li faltava a Espanya era l’acceptació conscient, negre sobre blanc, d’allò que ja té a l’inconscient —i que va ser la causa del lapsus de l’Espe—, allò que estava escrit a l’últim Estatut abans que el Tribunal Constitucional ho eliminés: que Catalunya és una nació. Ara, però, acaba de començar l’any en què caldrà demostrar-ho.

____________________________

* Dos exemples. Primer, l’anàlisi d’agrupaments de Rodríguez, Sabucedo i Arce de 1991, que oferia els resultats següents: gallecs amb bascos, catalans amb europeus i andalusos amb espanyols. Segon, l’anàlisi d’estereotips de Sangrador García del 1981, del qual es desprèn que la “preferència” envers els catalans per part dels altres grups territorials és la més baixa de totes després de la dels bascos, i a força distància:

IMAG0360

We should work with it

La campanya de la por iniciada l’any passat pel PP després de la manifestació de l’Onze de Setembre va tenir com a tema estrella les declaracions anunciant que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea —durant tres generacions, es va arribar a dir—. També l’any passat és quan Sánchez-Camacho, en la campanya dret a saber, s’apareixia en trobades de jubilats anunciant-los que no cobrarien la pensió o s’adreçava als universitaris amb la bona nova que els seus títols no servirien si Catalunya mai accedia a la independència. Resumint, es podria dir que segons el missatge del govern espanyol, una Catalunya independent, a banda de ser impossible, quedaria fora de la UE, fora de l’euro i amb taxes aranzelàries astronòmiques. És a dir, no hem de renunciar a la independència perquè —en paraules de sa magestat— sigui una quimera sinó perquè quedaríem fora d’Europa i, possiblement, del sistema solar. Perquè s’entengui, és com aquell que mai havia deixat de fumar perquè al paquet digués que fumar mata sinó perquè al bar li han dit que provoca impotència. Tornant al nostre cas, si el perill era quedar fora de la UE, la conclusió és clara: la independència és ben possible, contràriament al que defensen ara Zapatero i González. Com que és persona intel·ligent, el president Rajoy ha afegit avui una variant interessant al tema principal: la independència de Catalunya, com abans l’homosexualitat, aniria contra natura. No ens ha dit si té cura, per això.

Les advertències s’han repetit aquest any després de la Via Catalana. I no, tot i que voldríem pensar bé i atribuir-les a la compassió del govern espanyol amb els pobres catalans aïllats en les seves pròpies fronteres, el focus torna a estar en la UE per raons objectives i interessos estratègics molt clars. En primer lloc, el govern espanyol està al dia de les enquestes i sap que el suport a la independència baixaria si s’assegurés que Catalunya quedaria fora del marc de la Unió. En segon lloc, la manca de legislació en cas de secessió d’una part d’un estat membre permet que Espanya jugui la carta política, sabent que es tracta d’un tema que s’haurà de resoldre des de la política. Així doncs, si s’aconsegueix un missatge europeu mínimament coherent —i recordem que la UE és una unió d’estats—, l’amenaça d’expulsió semblarà prou real.

catalonia_EU

Deixaré de banda tots els arguments que s’han esgrimit per defensar que Catalunya no arribaria a abandonar la UE o que, en cas de fer-ho, el seu reingrés es podria comptar més per dies que per anys. Només em referiré a declaracions significatives que s’han fet al voltant d’aquest tema, com ara la del Comissari de la Competència de la UE, Joaquín Almunia, que l’any passat va dir que “no seria honest afirmar de manera taxativa que una Catalunya independent quedaria fora de la UE”. Molt poc després, va matisar les seves paraules i passada la Via Catalana ha afirmat —de manera taxativa— que Catalunya en quedaria fora i n’hauria de demanar el reingrés. Per reforçar més el missatge, i perquè no sembli que només s’hi posicionen els espanyols, el Comissari Europeu Michel Barnier, de visita per Madrid, va insistir-hi donant-nos la prova definitiva: “així ho diuen els tractats”. El petit detall és que Barnier no va poder esmentar el tractat concret que ho diria per la senzilla raó que tal tractat no existeix. La manca de previsió d’un cas de secessió d’un estat membre va ser natural en el moment que es van signar els tractats, però l’aparició del primer cas —el català, l’escocès, el flamenc o qualsevol altre— obligarà a crear jurisprudència, com ha passat en altres temes. Mentrestant, sembla ser que Barrosso hauria estès la consigna de donar per feta la sortida de la UE i la necessitat de demanar-ne el reingrés, possiblement per afavorir l’statu quo fins al moment que calgui prendre alguna decisió.

Les pressions de la diplomàcia espanyola, que amb tota probabilitat estan darrere del canvi de discurs d’Almunia o de Jaume Duch, es van fer evidents amb la “crisi” dels diplomàtics bàltics. La setmana passada vam assistir a dos gestos de complicitat de letons i lituans amb la Via Catalana i a la consegüent alarma del ministre espanyol d’exteriors Margallo seguida d’una crida a l’ordre (o a consultes, segons el terme oficial) dels ambaixadors d’aquests dos països a Madrid. Malgrat tot, l’ambaixador letó va acabar afirmant que el primer ministre “va dir el que va dir” i que “no es retractava”. Poc després, Margallo va convocar una reunió amb tots els ambaixadors de la UE destacats a Madrid i, tot i que segons es va dir després, no es va parlar de Catalunya, la reunió sí va servir per greixar les relacions amb els socis europeus i deixar clar qui és el seu interlocutor.

Les pressions de la diplomàcia espanyola tenen límits clars fins i tot dins de la Unió Europea: des d’un estudi fet per un assessor d’Angela Merkel que es posiciona a favor de la independència de Catalunya fins al Primer Mistre britànic David Cameron, que ja va tocar el crustó a Rajoy per la seva negativa a fer possible un referèndum. I fora de la UE, els diplomàtics i dirigents encara parlen amb més alegria. L’ambaixador dels EUA a Londres va parlar amb comprensió d’una Escòcia o una Catalunya independents dient que, si es donés el cas, we should work with it. I el Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki-Moon va afirmar l’abril d’aquest any a Andorra que “tots els problemes entre països s’han de resoldre amb mitjans pacífics i amb diàleg, respectant les aspiracions genuïnes dels pobles”. De moment,  Margallo no ha cridat a l’ordre ni a Cameron, ni a l’ambaixador americà ni al Secretari General de l’ONU.

Amb les paraules de Ban Ki-Moon com a consigna, però amb fermesa, Catalunya pot fer el seu camí com l’han fet altres països que ara formen part del club de les nacions en condició d’igualtat. La independència dels països bàltics va ser tímidament reconeguda per Islàndia i, d’aquí, es va estendre a tot el món. El 1991, els aleshores dotze membres de la UE van dir a Eslovènia que mai seria reconeguda ni formaria part de la Unió. En menys d’un mes, però, Alemanya i els EUA van afirmar que la independència eslovena era inevitable vist el comportament de Iuguslàvia, i el 2008 Eslovènia ja presidia la UE. Amb la lliçó eslovena ben apresa, potser no cal que ens preguntem si Catalunya serà part de la UE sinó quan la presidirà.