Gaziel i els castells de sorra

Dins del que podríem anomenar batalles del llenguatge del debat sobiranista, allò que ara resulta rabiosament trending se’n diu moderació. Hi ha d’altres batalles obertes, és clar. Entre les més perilloses hi ha l’expressió estat propi, que en qüestió de setmanes —quan sigui el moment de formular la pregunta— serà el veritable taló d’Aquil·les del sobiranisme. Ara, però, estem distrets amb el significat de la moderació, en la recerca dels moderats i, evidentment, en la caça i desactivació dels radicals que, com es pot endevinar, són tot el contrari dels moderats. La qüestió, per tant, és saber qui són els moderats per inferir per exclusió qui eren els radicals (per estar al dia del tema de la moderació, la millor referència que tinc és l’article de l’Eugeni Casanova a Vilaweb).

Volia fer un apunt sobre la moderació com a actitud en la política catalana. Francesc de Carreras, en el seu article d’ahir a La Vanguardia cita l’antic director d’aquest diari abans de la guerra civil espanyola, Gaziel, en unes paraules que semblen ben actuals: “El separatista creu que és impossible entendre’s amb la resta dels espanyols, i per remeiar aquesta situació, proposa una cosa més difícil encara, que és el desentendre-se’n violentament”. No recorda aquí Gaziel als defensors de la tercera via? Tant Navarro com Duran han dit que si el federalisme (o el confederalisme) és difícil, la independència ho és molt més, si una entesa amb Espanya és difícil, encara ho és més una DUI. L’analogia de fons és, com de costum, ferroviària: un tren fa parades en diferents estacions; uns es volen baixar abans i els altres després. Els moderats, des d’aquest punt de vista, serien els que es conformarien amb un viatge més curt que, per difícil que sigui, és factible, i que igualment ens porta en la direcció que tothom vol. Aquesta visió, però, té uns quants problemes. El primer és que, encara que ho sembli, ja no resulta actual. Possiblement abans de la dictadura franquista, la independència era més difícil que el que ara en diríem nou encaix a Espanya i, per tant, segurament Gaziel tenia raó. Ara, en canvi, es pot argumentar per molt diverses raons que ja no és així. Però hi ha un altre problema en la visió de l’analogia ferroviària, i és que no respon a les lògiques socials i històriques.

La idea de moderació que es despren d’aquestes paraules de Gaziel implica una certa  gradualitat —primer una estació, després ja es veurà— que va assumir el  mateix President Mas. Transició nacional, estructures d’estat i fins i tot estat propi són conceptes pensats per no semblar trencadors, que van en la línia de la gradualitat i, per tant, d’aquesta mena de moderació. L’únic problema és que els canvis històrics no avancen de manera gradual sinó a batzegades. Un dia de primavera decapiten a Joana d’Arc i un dia de tardor s’enderroca el mur de Berlin: en tots dos casos, la història fa un gir sobtat. Les causes del gir s’havien anat gestant, però els fets es precipiten en qüestió de dies o fins i tot d’hores.

castell de sorraEs pot traçar un paral·lelisme amb la física. Un castell de sorra que es va assecant només cau quan la humitat de la sorra ja no és suficient per mantenir l’estructura dreta. No cau de mica en mica, es manté dret durant un temps i aleshores cau relativament de pressa. La Unió Soviètica també es va mantenir estable com a estructura política des del 1922 fins que el 1989 es comença a esfondrar i acaba de fer-ho en un parell d’anys —poc temps comparat amb la seva història—. La formació d’un estat també es pot veure com un canvi de fase. Com l’aigua, que es manté líquida per sobre de zero graus però cristal·litza ràpidament per sota d’aquesta temperatura, un estat és independent o no ho és. No hi ha terceres vies per a l’aigua i no n’hi ha per als països: quan es produeixen els canvis socials necessaris, un país renegocia els lligams amb l’estat del qual forma part o marxa. No existeix la semidependència de la mateixa manera que l’aigua no queda en estat semisòlid de manera estable.

És clar que la moderació com a actitud és àmpliament compartida per la societat catalana. De fet, observant les estelades de l’Eixample o el desenvolupament de la Via Catalana es pot comprovar que aquesta és una rebel·lió tranquil·la de les classes mitjanes, i les classes mitjanes són poc amigues de la radicalitat. Però no ens enganyem. Per molta moderació que se li vulgui imprimir al procés, en algun moment s’arribarà al punt del canvi de fase, al punt en què el castell que s’havia construït s’esfondrarà en qüestió de dies, i segurament en aquest punt es produirà un canvi de legalitat. Serà simplista, llavors, dir que s’han comès il·legalitats i quedar-se tan ample amb aquesta diagnosi. El que haurà passat és que en un procés tranquil i curós, amb una nova arquitectura legal al darrere, s’haurà arribat al punt en què res no podrà ser igual que abans. Tornant als trens, no és que el tren que havia arribat tranquil·lament a una estació federal decideixi anar més enllà. El que tindrem és la decisió de prendre el tren que va a Madrid o el que va a Brussel·les. I si es tria el segon, els canvis seran sobtats.

Mals temps per al federalisme

Demà a la nit, a Granada, podria poduir-se la reunió definitiva dels barons del PSOE després de l’intercanvi de propostes amb el PSC per una reforma constitucional. Des del carrer Nicaragua, s’ho miren amb escepticisme. Ramón Jáuregui ja ha avisat que el PSOE ni acceptarà la plurinacionalitat de l’Estat ni cap eufemisme sobre el dret a decidir. Extremadura, amb més influència al PSOE de la que li tocaria per població, continua pressionant. Andalusia s’encarregarà, com sempre, que Catalunya no obtingui més “privilegis” que ningú. I, en mig de tot això, a Pere Navarro —si més no, al Polònia— se li accentua per moments la cara de peix bullit.

Per què s’ataca tant la postura del PSC? I per què es parla tant de les incongruències del federalisme? Al cap i a la fi, el PSC és només el tercer partit del Parlament —i a la baixa—, de la mateixa manera que el federalisme, que ha passat en poc temps de ser l’opció preferida a ser la tercera, després de la independència i fins i tot de l’autonomia. Podria semblar que tanta insistència a presentar un Navarro confós i un PSC a la deriva té un punt de fixació malaltissa però, ben al contrari, el sobiranisme té raons molt clares per convertir el PSC i el seu líder en objectius estratègics… o ases de tots els cops.

El PSC ha estat i encara és un partit important: referent del progressisme català, aglutinador de gent d’orígens diversos en un projecte comú i símbol d’una relació més amable —quasifederal, si voleu— amb l’estat espanyol. I és justament la seva relació amb el socialisme espanyol la que ens dóna més pistes sobre com podria ser la millor versió d’Espanya que es podria dissenyar en aquests moments per a Catalunya. És per això que el resultat de les deliberacions del PSOE d’aquests dies serà francament decebedor. El fet de no acceptar la plurinacionalitat de l’estat fa que la diferència entre nacionalitats i regions, recollida en l’actual constitució, quedi sense desenvolupar i, per tant, el problema principal, sense resoldre. Per no parlar del dret a decidir, que ara a Catalunya ja és irrenunciable per a una gran majoria. Conformar-se amb menys, com està a punt de fer el PSC, és tornar enrere en la nòria de la història… i tot plegat és molt cansat.

Rubalcaba, 1974

Rubalcaba defensava el reconeixement del dret a l’autodeterminació al 1974. Arribat el 2013, quan a Catalunya es demana el consentiment per fer un referèndum, Rubalcaba afirma que el PSOE no acceptarà mai “que una part decideixi sobre quelcom que afecta tothom”.

La buidor de la proposta federal del PSC ja s’ha subratllat amb l’argument que el nou estatut, en la redacció aprovada en referèndum, plantejava, de fet, un model federalitzant que va ser anul·lat pel TC. L’oposició del PP també era clara —a mi no me gusta, en paraules de Rajoy—, com ho era la de Guerra entre d’altres al PSOE. Com és natural, l’escapçament de l’estatut va marcar un punt d’inflexió en la relació Catalunya-Espanya i, en conseqüència, el federalisme va perdre credibilitat. La crisi, amb la constatació d’un tracte fiscal discriminatori, ha fet la resta. I ara, per a molts, la qüestió ja no és si es pot aconseguir un model pseudofederal. La prioritat és ara la sobirania. Sobirania per quedar com a estat independent, per estar federats amb Europa, fins i tot com a única via per poder estar federats o confederats amb Espanya. És per això que els federalistes que queden van abraçant cada cop més l’opció independentista: sense sobirania, Extremadura o Andalusia, Guerra o Jáuregui posaran límits a les aspiracions d’un territori com Catalunya que es considera nació; amb sobirania, fins i tot els Navarros del futur estat català independent tindrien un poder ara inimaginable davant els Rubalcabas que hi pugui haver a Espanya.

Per què ha de ser una cosa més fàcil que l’altra

Entre aplaudiments dels joves socialistes, amb motiu de la celebració del Consell Nacional de la JSC, Pere Navarro va entonar el que es podria entendre com el cant del cigne del federalisme català amb Espanya:

Alguns diuen que el camí federal és una via morta; em sembla sorprenent, perquè és l’encaix que els països més forts tenen com Alemanya, Canadà o els EUA. Ens fixem en estats que són federals i funcionen bé. Aquest no ha de ser el nostre model?

S’ha d’entendre el context en què es pronuncien aquestes paraules. Els destinataris: aquells que han de prendre el relleu del socialisme català. El moment: dies després de l’aparició de la primera enquesta del CEO que vaticina una majoria del 51% a favor de la independència. El perill: prop d’una tercera part (un 29,1%) de l’electorat del PSC votaria a la independència (més, probablement, entre els joves) i un percentatge tan elevat com el 22,2% no té decidit què faria. Calia conjurar l’enemic intern, doncs, allà on té més força. Calia esmentar el diable pel seu propi nom i preguntar-se

per què ha de ser el model federal una via morta i la independència ha de ser un futur meravellós sense cap problema. […] No sé per què ha de ser una cosa més fàcil que l’altra.

La resposta, que ja està a l’abast de gran part de la ciutadania, és molt senzilla. En primer lloc, ningú no diu que la independència hagi de ser un futur meravellós; en tot cas, això ho diu Navarro per ridiculitzar-la. Però el fet que el model federal a Espanya sigui una via morta ens ho diu la història recent, si se sap llegir. En un país federal, la sobirania emana dels estats federats. Doncs bé, a Espanya –en un acte antifederal– el Tribunal Constitucional va escapçar un estatut –de tall federal– aprovat a les urnes pel poble català, en el que va ser una doble negació de l’esperit federal. Proporcionalment, les escapçades podrien ser poques, com va afirmar Carme Chacón per treure-els-hi ferro, però es van centrar en els articles més federalitzants de l’Estatut (relació bilateral, definició de nació, drets lingüístics). És clar que, al capdavall, la socialista Chacón no es distingeix pel seu federalisme. Tot seguit, Zapatero, l’esperança federal de l’Espanya plural, va respirar alleujat. Però, és clar, potser ZP tampoc no era tan federalista.

La qüestió no és que el federalisme no funcioni, com sembla voler rebatre Navarro. És evident que sí i està molt bé que els socialistes catalans es fixin en estats “que són federals i funcionen bé”, però estaria millor que es fixessin detingudament en l’estat al qual, a dia d’avui, pertanyen i que pensessin quina és la probabilitat que esdevingui un estat federal. Fa tres-cents anys que Espanya no s’assembla gens als països federals. Ningú fora de Catalunya aposta pel federalisme. El més trist per al PSC és que ni tan sols els socialistes espanyols creuen sincerament en el federalisme com a forma d’organització de l’Estat. Qui li queda, doncs, al PSC per tirar endavant el seu projecte federal? De quines eines disposa? De la pedagogia? Quan preveu Navarro, i el PSC, que un 51% de la població espanyola aposti per un model federal? Per la independència, el percentatge ja el tenim. I és només per això, per una qüestió de percentatges, que una cosa és més fàcil que l’altra.

Estats federals al món

Els països federals existeixen i gaudeixen de bona salut. En el pla teòric, cal dir que Pere Navarro té raó. Però si baixa a la realitat, el PSC s’ha de desenganyar: si vol una Catalunya federada en un ens més gran, n’hauria de triar un amb vocació federal. Què tal la Unió Europea?

Desconcertats per una enquesta (o el poder del 51%)

Es diu molt sovint que la democràcia no és –o no hauria de ser– només votar cada quatre anys. Doncs no, els ciutadans votem contínuament i sense saber-ho cada cop que ens fan una enquesta sobre opcions polítiques. Tots sabem que si l’audiència d’una sèrie de televisió baixa dràsticament, és probable que el protagonista passi a millor vida (dins de la ficció, és clar) i, amb ell, la sèrie. Però els polítics i els seus partits també ajusten el seu discurs d’acord amb el pols de la ciutadania. Que apareix un nou moviment (diguem-ne, els indignats)? Doncs hi haurà algun líder que farà seu el discurs corresponent (com va fer Rubalcaba). Que una enquesta diu que un polític és molt valorat? Doncs l’endemà, parlarà amb una autoritat renovada (i quedeu avisats pel que fa a Duran). Que l’enquesta diu que ningú coneix el Primer Secretari d’un cert partit? Doncs, molt probablement, el partit prendrà mesures… tret que tingui pulsions autodestructives (com és el cas del PSC).

Normalment, els partits administren les enquestes sense fer soroll, però de tant en tant hi ha enquestes que els obliguen a posicionar-se a favor o en contra del resultat, com és el cas de l’última del CEO que, per primer cop, anuncia un suport majoritari a la independència. Tanmateix, la mateixa enquesta ha aconseguit una reacció nova i sorprenent: l’acusació d’estar manipulada, com la que va fer El Mundo i va defensar el seu director a Catalunya, Álex Sàlmon.

Però si no cal prendre’s gaire seriosament l’acusació és per dos motius. El primer, que els que la fan són –vés per on– alguns dels contraris més abrandats a la independència del país. El segon, i més important, que els arguments utilitzats per demostrar-ho –i que exposem a continuació– cauen per si sols després d’una mínima reflexió. Les acusacions habituals es basen en la idea que els resultats són contradictoris. Abans que res, deixem clar que la pregunta que provoca rebuig (o incredulitat, segons el cas) és la número 39 de l’última enquesta (realitzada al febrer): “si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?”. Les respostes van ser:

  • “votaria a favor de la independència”, amb un 51%
  • “votaria en contra de la independència”, amb un 21,1%
  • “s’abstindria / no aniria a votar”, amb un altre 21%

On serien les contradiccions? Doncs bé, amb el resultat de dues preguntes que, curiosament, ningú qüestiona:

  • La pregunta 28, que demana si Catalunya hauria de ser “una regió d’Espanya”, “una comunitat autònoma d’Espanya”, “un estat dins una Espanya federal” o “un estat independent”. Els resultats atorguen un 5,7% per a la regió, un 25,4% per a l’autonomia, un 28,7% per a un estat federat a Espanya i, per primer cop, el percentatge més alt, un 34%, per a un estat independent. La “contradicció” vindria de comparar el 34% amb el 51%, o bé el nombre dels que aposten per mantenir-se a Espanya (gairebé el 60%) amb el 51% que votarien a favor de la independència. Així ho han assenyalat, per exemple, Pere Navarro i Álex Sàlmon. Però cal tenir present que a preguntes diferents, la gent contesta coses diferents. La pregunta de la independència és dicotòmica, la 28 és quàdruple, i voler que quadrin els del amb els que creuen que el model ideal per a Catalunya és la independència resulta massa simplista. Hi ha qui no es considera independentista (com el mateix Pujol ha afirmat d’ell mateix) i, tot i així, considera que convindria votar . També hi ha federalistes racionals, és a dir, federalistes que saben que l’única manera d’arribar a cap mena de federació ibèrica és passant abans per l’estació de la independència. Saben que Portugal podria federar-se amb Espanya sota unes bones condicions, a diferència de la Catalunya autònoma. Amb una certa proporció de federalistes que votés per la independència de manera instrumental, les xifres ja quadren sense problemes.
  • La (clàssica) pregunta 31 demana si l’enquestat se sent “només espanyol” (resultat: 4%), “més espanyol que català” (3,5%), “tan espanyol com català” (37,3%), “més català que espanyol” (30,2%) o “només català” (22,7%). El grup majoritari, per tant, és el dels que se senten tan catalans com espanyols. És compatible això amb un desig majoritari de secessió? Alícia Sánchez-Camacho creu que no, però és que potser no se li ha acudit sumar els dos últims valors i comprovar que el 52,9% resultant s’assembla força al 51% de la pregunta dicotòmica. També volem remarcar aquí que els paquistanesos, els marroquins o els romanesos afincats a Catalunya bé deuen tenir sentiments de pertinença duals (i si no els tenen els pares, els tindran els fills) però segurament no se’ls passa pel cap –que se sàpiga– annexar Catalunya al Paquistan, al Marroc ni a Romania. Un es pot sentir d’allà on vulgui, però tothom vol gaudir d’un bon futur.

Resumint: les identitats i les ideologies polítiques estan molt bé, però el 51% de suport al s’ha d’explicar d’acord amb paràmetres més racionals que tenen més a veure amb la percepció d’una millora del benestar, fet que queda reflectit en la pregunta 40, segons la qual el 55,5% de la població creu que el nivell de vida dels catalans milloraria si Catalunya fos un país independent. Si es pot construir un país amb una economia més potent, on no s’ofegui la cultura autòctona alhora que es respecti la pròpia diversitat, tothom voldrà formar-hi part. Els que se senten espanyols podran confiar que la seva llengua i cultura no estaran amenaçades. I els federalistes entendran que una bona federació només es pot aconseguir des de la sobirania, malgrat que una Catalunya independent deixarà de mirar a Ibèria per ampliar horitzons i construir el somni federalista europeu. De fet, tot això ja està començant a passar.

Compartir sobirania, federar Europa

Es diu que la independència deu ser una bona cosa perquè cap país que passa a ser independent no decideix deixar de ser-ho voluntàriament. No ho fa encara que el país s’empobreixi, encara que sigui petit, encara que tingui la mateixa llengua que el país veí, encara que les seves fronteres s’hagin traçat des d’algun despatx llunyà després d’una guerra. I si no es pot esperar que els països modestos cedeixin sobirania, com ho han de fer els grans, aquells que han tingut pretensions imperials al llarg de la història? Doncs justament és aquesta possibilitat –que fins fa quatre dies es podia qualificar sense problemes com somniar truites– la que es discuteix a dia d’avui en les pàgines dels diaris europeus. Si deixem de banda el Regne Unit i ens centrem en el que ells en diuen the Continent, trobem els dos països que estan forçats a entendre’s si la Unió Europea pretén avançar en alguna direcció: França i Alemanya. De fet, es pot entendre la Unió Europea com un experiment exitós per neutralitzar la força antagònica entre aquests dos països i, d’aquesta manera, preservar la pau. És per això que l’eix franco-alemany ha estat imprescindible i ho és cada vegada que es vol avançar. I és per això que ha de ser aquest eix qui faci un pas més enllà i demostri que es pot cedir més sobirania a Europa sense que perilli cap essència.

La Unió Europea ha viscut moments d’eufòria europeïsta, encara que sembli mentida. Seguint la concepció lineal del temps pròpia de la cultura occidental –i, per tant, d’origen europeu– que veu la història com una línia recta, com un camí de progrés des de la barbàrie fins la societat ideal, el projecte de la UE s’ha emmarcat des de l’inici en aquest esquema mental. El tractat de Maastricht parla d’una “unió cada vegada més estreta entre els pobles d’Europa”, però on havia de portar aquesta unió? Quin havia de ser el final del camí? L’ambigüitat té un poder immens per crear expectatives i unir voluntats al voltant d’una idea. Però quan fa massa temps que es manté, hi ha el perill que la idea mori de la mateixa manera que una bicicleta caurà a un cantó o l’altre si es deixa de pedalar.

La crisi econòmica és el factor que obligarà la UE a abandonar l’ambigüitat. Durant deu anys, hem viscut el miracle de tenir una moneda que no pertanyia a un país sinó a una unió de països amb interessos i economies no sempre convergents. La perifèria d’aquest espai s’hi ha ressentit quan ha arribat la crisi i ara es diu que havia viscut per sobre de les seves possibilitats. Però la realitat és que l’euro va néixer amb un pecat original: l’euro era la materialització d’aquella unió cada vegada més estreta i, tot i que calia aprofundir en la unió per sostenir la moneda, fa deu anys que no avança. Per anar endavant –i, de pas, salvar l’euro– és imprescindible que França i Alemanya diguin a les coses pel seu nom: quan es va dir “una unió cada vegada més estreta” es volia dir una paraula que no es gosava dir en aquell moment. Es volia dir federació.

La CECA va donar pas a la CEE, que va donar pas a la CE, que va donar pas a la UE. Ara és hora que la UE doni pas a un nou projecte, sobretot perquè si no ho fa, el nou escenari serà la desintegració –descontrolada– de la UE. El nom que adopti “la cosa” només tindrà la importància dels símbols, però els símbols són fonamentals. Seran els EUE (Estats Units d’Europa)? La UFE (Unió Federal Europea)? La RDE (República Democràtica Europea)? Serà la FE (Federació Europea)? Possiblement, de “FE” ens en caldrà força… i també una mica de sort.

A quina banda és en Pere Navarro?

En una entrevista d’avui mateix a RAC1, Pere Navarro ha tornat a insistir en les seves tesis dependentistes i ha afirmat “defenso les llibertats de Catalunya dins un model federal. Demanaria que no se’m col·loqués a l’altra banda”. Des d’aquí, no voldríem col·locar-lo a cap banda de manera gratuïta sinó després d’escoltar els seus arguments. Que parli de la independència del seu país és bo perquè n’hi ha que pensem que la veritat té més força que la mentida. I puix Navarro parla català, vejam què diu.

El primer secretari del PSC, alineant-se amb la delegada del govern espanyol a Catalunya, ha assegurat que “sortir d’Espanya és sortir d’Europa”, malgrat que aquest sigui un sil·logisme controvertit que està esdevenint, per cert, l’amenaça contemporània que substitueix aquella tan clàssica de treure els tancs al carrer. Dir-ho amb la seguretat amb què ho ha dit Pere Navarro fa intuir a quina banda se situa. Però hi ha una raó per la qual el sil·logisme anterior perd força cada dia que passa. Hi ha possibilitats reals que Grècia surti de l’euro i qui sap si, després, de la mateixa Unió Europea. Hi ha possibilitats reals que, a continuació, Espanya segueixi el mateix camí i, en aquestes circumstàncies, hi ha possiblitats reals que una Catalunya independent compleixi els requisits per ser al club de l’euro mentre que Espanya romangui fora. Només són possibilitats, però posats a explorar-les…

Pere Navarro també ha afegit que espera “una Catalunya que lideri Espanya i Europa, i això no es pot fer si constantment estàs amenaçant [amb la independència]”. Però des d’aquí no sabem si Navarro s’adona plenament del que ha dit. És a causa de la seva integració a Espanya que Catalunya no té veu institucional a Europa. Pot realment liderar-la en aquestes condicions? D’altra banda, és necessari que Catalunya lideri Espanya i Europa, com vol Navarro, o n’hi hauria prou que, de moment, no s’esfondrés tot? Molt sovint, els deliris de grandesa són l’única via d’escapament dels pobres, dels presoners i dels esclaus, i aquest és un quadre psicològic que s’escau sovint al nostre país i a part de la seva casta política (aquí, caldria incloure també Sánchez-Camacho i Duran). Potser, al cap i a la fi, n’hi hauria prou a ser un país on s’hi estigués prou bé.

Per acabar, ens congratulem que l’Empar Moliner hagi ironitzat sobre unes declaracions de Navarro que ens van causar una profunda estranyesa (i que vam comentar en l’entrada anterior): “Catalunya sola seria un país més petit”. Moliner li dóna algunes voltes i arriba a la mateixa hipòtesi apuntada aquí sobre un possible encongiment:

Què vol dir exactament? No deu pas voler dir que seria més petita perquè ja no formaria part d’Espanya, perquè això és erroni. Espanya seria més petita, sí, però Catalunya no. Si no és que amb la independència, efectivament, Catalunya s’encongís.

Ben mirat, però, no creiem que Navarro pensi que Catalunya s’encongiria. Més aviat creiem que el que passa és que s’ho mira des de l’altra banda.