La política irreal

La política catalana ha viscut els darrers anys alguns moments d’irrealitat memorables. Com quan els convergents parlaven de fer la transició nacional amb Unió i, acte seguit, Duran feia una nova declaració o publicava un nou full dominical aigualint totes les expectatives. Ara sembla surrealista recordar que Mas elaborava discursos en els quals parlava d’independència sense esmentar la paraula i comptava amb Unió sense tenir-la veritablement amb ell. Però dins del món convergent es justificava així: ja vindran cap a nosaltres! Es recordava que la gran majoria d’alcaldes d’Unió eren independentistes, que Unió era un partit originalment independentista, que no podia ser que ens deixessin arribat el moment. I què ha passat? Que el partit, o la cúpula, o tot plegat, ha preferit el trencament intern i la irrellevància abans que canviar de bàndol. Perquè recordem-ho, en la Catalunya actual —no en la mítica dels fundadors d’Unió—, Unió era a l’altre bàndol del sobiranista, és a dir, en l’unionista. Per molt que es queixin de manca de matisos, el moment actual no n’admet, de matisos a la llibertat: o s’hi està a favor o s’hi està en contra. Recordem, si no, el PSC, un altre cas de “reivindicació dels matisos”. Si durant l’interregne de Pere Navarro, el mantra socialista es deia consulta legal i acordada, en el regnat d’Iceta ha passat a ser volem decidir per quedar-nos a Espanya.

I ara que tant Unió com el PSC han triat obeir les cúpules respectives, es genera l’expectativa sobre l’entorn de CSQEP-Colau-Podem. Un nou déjà vu. Les tensions a les xarxes, aquests dies, són tan evidents com en els bons temps de les piulades amb la foto de Duran al Palace. Hi ha, d’una banda, els que intenten atreure aquest món al sobiranisme, conscients que els necessiten si volen tenir una majoria folgada (entorn ERC) i aprofitant el fet que, a Barcelona, està en posició de feblesa. De l’altra, hi els qui carreguen contra les incongruències d’un sector que consideren unionista, sobre el qual no tenen cap raó important per pensar que pugui canviar de bàndol (sector convergent) i que, per acabar, se situa als antípodes ideològics. De fet, si ens guiem per l’experiència amb Unió i el PSC, els partits són estructures rígides que abans de canviar, es trenquen. Però el joc d’estratègies està obert. Com a exemple, un parell de piulades i de respostes.

1.

csqep2

2.

hisenda

La penúltima batalla: talons i trending topics

Quan semblava que la llista unitària havia passat a millor vida, reneix de les cendres pocs dies després de la desaparició de CiU. El President Mas, l’encantador de serps, ídol de les tietes i convers que connecta amb els conversos a la causa, fa una nova aparició en públic per explicar la darrera variant de la llista del president: amb societat civil i entitats i, si cal, ell mateix. Si cal. Sense insistir en convidar altres forces, que ja sap que diran que no. Ahir, la Terribas l’entrevistava amb l’autoritat que li donaven unes sabates de dominatrix portades per a l’ocasió. Resultat, trending topic mundial a Twitter potenciat per: (1) l’exèrcit d’admiradors del president (que clarament va més enllà de les tietes), (2) la colla de gent que hi veu partidisme en la proposta, (3) el debat acusador entre els primers i els segons i (4) els espanyols que, en trobar el trending topic, aterraven pel debat i insultaven a primers i segons alhora.

A veure, res no és casual en política. Convergència necessita atreure la meitat d’Unió a la seva llista sense que sembli que els fa una OPA i, alhora, necessita difuminar la seva marca que, per molt que estigui en fase de refundació, en moltes oïdes encara sona a cas Palau o a cas Pujol. Al capdavall, la marca que Convergència pot exhibir orgullosa té només tres lletres i es diu Mas. Un president imputat per demòcrata, bon comunicador i amb un discurs que ja no requereix de metàfores marineres per fer-nos entendre allò que, amb Duran, mai podia dir pel seu nom. Els mèrits són evidents, però això no vol dir que la motivació per reeditar la llista unitària sigui del tot innocent i no tingui tant d’estratègia de país com de partit. Fins aquí, tot ben legítim.

El cas és que les visions simplistes no ajuden. Ni tot en Mas és càlcul partidista ni ho és en Junqueras però, malgrat tot, sembla que la relació entre convergents i republicans no s’ha acabat de destensar des dels temps del tripartit, i la proposta de Mas no ajuda a fer-ho. Els riscos són que perdem el temps, la il·lusió col·lectiva o els vots necessaris. S’ha arribat a enarborar el concepte de traïdor per a aquells que no volen seguir dòcilment a Mas en la seva darrera proposta, però afortunadament aquí no es donen les condicions per a una guerra civil a la irlandesa —el més greu que et pot passar és que et facin un unfollow o un bloqueig a Twitter—. Ara, si volem guanyar és imprescindible tancar aquesta batalla en qüestió de dies, abans d’encarar la batalla final de les eleccions. És a les mans de tothom. A les mans d’ERC si, descol·locant tothom, s’afegís a la llista transversal que proposa Mas o, en cas contrari, si té la grandesa suficient de no menysprear els nouvinguts a l’independentisme. A les mans de les entitats si acceptessin anar repartides entre les tres llistes per la independència amb alguna fórmula creativa, fer una llista pròpia o continuar la bona feina que han fet com a grups de pressió. I a les mans de CDC si assumeixen que —com Pujol no era Catalunya— el procés no són ells i, per tant, podria continuar encara que la llista de Mas no guanyés. Això sí, el que cal urgentment és que acabin els preparatius i comenci el debat de debò, el dels beneficis i els riscos de la independència. Si no, correm el risc que l’Onze de Setembre vinent la Meridiana aculli els manifestants com si es tractés d’una invasió extraterrestre. Aquest dies es crida unitat, però tothom ha de tenir present que la unitat no es pot forçar. El que sí pot fer cadascun de nosaltres, cada partit i cada entitat, és aportar generositat i confiança, i tota la resta vindrà donada.

La Santa Aliança i el pla B de Mas

Hi ha articles de premsa que semblen escrits per a iniciats, i és que al conjunt de frases fetes, girs i troballes diverses (com l’omnipresent posar sobre la taula) s’afegeixen les expressions inventades pels periodistes. Fixem-nos, si no, en el final d’un article de David Miró a l’ARA d’avui dimarts 15 de maig:

I la Santa Aliança ja ha pres una decisió: ha encarregat a Duran que aturi el pla B de Mas (amb la col·laboració entusiasta del PSC) i que faci tot el possible perquè Rajoy accepti una millora del finançament de Catalunya que redueixi a la meitat el dèficit fiscal. Això en euros són entre 6.000 i 8.000 milions més a l’any. Aquesta és la missió de Duran.

Evidentment, sense saber a què es refereix amb la Santa Aliança ni amb el pla B de Mas, el text no s’enten. Doncs aquí estem per solucionar-ho:

  • Santa Aliança. En un article del 20.03.2011 al mateix diari ARA, Toni Soler va

    Sobirans d’Àustria, Rússia i Prússia que van signar la Santa Aliança el 1815 per tal de mantenir la pau i protegir-se d’eventuals revolucions.

    designar amb aquest nom el suposat pacte establert entre les elits econòmiques de Catalunya i d’Espanya per evitar l’expansió sobiranista que la societat catalana està mostrant almenys des de la manifestació del 10-J del 2010. L’objectiu de la Santa Aliança seria frenar un procés sobiranista que ha traspassat els límits d’ERC i ha calat en Convergència, ICV i, de fet, en les militàncies de tots els partits amb intensitats diverses. Soler esmenta la CECA, la CEOE, el Cercle d’Economia, Planeta, el Grup Godó, La Caixa i Cajamadrid com a integrants de l’Aliança, de la qual afirma que suposa l’ofensiva espanyolista més ambiciosa i intel·ligent dels últims anys. Segons David Miró, Duran seria l’interlocutor de CiU amb la moderna Santa Aliança, i és molt temptador pensar que els resultats de l’últim congrés d’UDC confirmen les sospites.

  • Pla B de Mas. És el pla anunciat per Mas per fer front a un possible fracàs en la negociació del pacte fiscal amb Rajoy. El President ha estat contundent repetint que hi haurà hisenda pròpia tant si hi ha permís de Madrid com si no. Mas ja ha plantejat que convocaria o bé un referèndum sobre el pacte fiscal o bé eleccions anticipades; l’objectiu, en qualsevol cas, seria l’obtenció d’una legitimitat d’arrel democràtica que, acte seguit, serviria per fer un tour de force i desafiar Madrid. Del desafiament se’n pot dir –com s’està fent eufemísticament– xoc de trens, desbordar la legalitat o trencar costures, però tothom sap que el govern espanyol no endolcirà l’expressió: en dirà incomplir la llei i aplicarà tota la maquinària estatal per fer-la complir. Si la societat catalana no va a una, amb èlits empresarials incloses, serà difícil que Mas se’n surti. I la Santa Aliança (sempre suposant que existeixi) ho sap perfectament.