El 26-J i la renovada Via Claver

Abans no ens n’adonem, tindrem aquí el 26-J i els electors “que ja han desconnectat”  tornaran a tenir el dubte de si paga la pena acostar-se a un col·legi electoral. Això els electors perquè, pel que fa als partits independentistes, les posicions ja són clares:  la CUP no s’hi presenta i ERC i CDC ho faran per separat. En Kim Aulet —àlies tuitaire @elsomatent— va proposar cap allà el 2014, i amb el nom de Via Claver, la idea que els partits independentistes no haurien de presentar-se a les eleccions espanyoles. La proposta es basava en quatre punts: (1) que si hem trencat amb l’Estat, s’ha de fer de manera efectiva, (2) que estar al Congrés no ens aporta res, (3) que els partits han d’escollir la seva adscripció nacional i (4) que el resultat de les generals espanyoles a Catalunya pot tenir una participació tan minsa que constituiria un cop d’alerta a les cancelleries. La idea va ser aplaudida i discutida àmpliament, per exemple per Andreu Barnils.

Una revisió ràpida dels quatre motius sembla indicar que les circumstàncies actuals desaconsellarien la implementació de la Via Claver tal com es va proposar. Breument: no hem trencat encara amb l’Estat i hem pogut comprovar que l’aritmètica de les darreres eleccions espanyoles ha atorgat a convergents i republicans un poder que no s’esperaven, el de condicionar la formació del govern a l’acceptació d’un referèndum. És possible, a més, que la presència al Congrés hagi ajudat a mantenir Podemos relativament ferm respecte a la qüestió del referèndum. Tot plegat no està gens malament, com feia notar un piulet de Francesc Serés.

viaclaver

Podem dir, llavors, que la nova Via Claver consisteix a no desaprofitar els escons de Madrid, però fent-los servir amb convicció i fermesa. Encara que mentalment haguem  desconnectat, la realitat legal i econòmica encara no ho han fet. D’acord que no cal esperar gran cosa de la petita representació que l’independentisme pot aconseguir al Congrés, però quan la formació de majories dependrà d’uns pocs diputats, sembla un mal moment per fer un acte simbòlic d’aquesta magnitud.

De fet, el debat sobre la Via Claver ja no existeix entre els partits, el que ara està en joc és la participació. Pensem-ho d’aquesta manera. El procés no està encallat, però necessita potència. Condicionar pactes a Madrid és una parcel·la més de poder. Ergo, votem i divertim-nos veient el nou ball de pactes.

Anuncis

La penúltima batalla: talons i trending topics

Quan semblava que la llista unitària havia passat a millor vida, reneix de les cendres pocs dies després de la desaparició de CiU. El President Mas, l’encantador de serps, ídol de les tietes i convers que connecta amb els conversos a la causa, fa una nova aparició en públic per explicar la darrera variant de la llista del president: amb societat civil i entitats i, si cal, ell mateix. Si cal. Sense insistir en convidar altres forces, que ja sap que diran que no. Ahir, la Terribas l’entrevistava amb l’autoritat que li donaven unes sabates de dominatrix portades per a l’ocasió. Resultat, trending topic mundial a Twitter potenciat per: (1) l’exèrcit d’admiradors del president (que clarament va més enllà de les tietes), (2) la colla de gent que hi veu partidisme en la proposta, (3) el debat acusador entre els primers i els segons i (4) els espanyols que, en trobar el trending topic, aterraven pel debat i insultaven a primers i segons alhora.

A veure, res no és casual en política. Convergència necessita atreure la meitat d’Unió a la seva llista sense que sembli que els fa una OPA i, alhora, necessita difuminar la seva marca que, per molt que estigui en fase de refundació, en moltes oïdes encara sona a cas Palau o a cas Pujol. Al capdavall, la marca que Convergència pot exhibir orgullosa té només tres lletres i es diu Mas. Un president imputat per demòcrata, bon comunicador i amb un discurs que ja no requereix de metàfores marineres per fer-nos entendre allò que, amb Duran, mai podia dir pel seu nom. Els mèrits són evidents, però això no vol dir que la motivació per reeditar la llista unitària sigui del tot innocent i no tingui tant d’estratègia de país com de partit. Fins aquí, tot ben legítim.

El cas és que les visions simplistes no ajuden. Ni tot en Mas és càlcul partidista ni ho és en Junqueras però, malgrat tot, sembla que la relació entre convergents i republicans no s’ha acabat de destensar des dels temps del tripartit, i la proposta de Mas no ajuda a fer-ho. Els riscos són que perdem el temps, la il·lusió col·lectiva o els vots necessaris. S’ha arribat a enarborar el concepte de traïdor per a aquells que no volen seguir dòcilment a Mas en la seva darrera proposta, però afortunadament aquí no es donen les condicions per a una guerra civil a la irlandesa —el més greu que et pot passar és que et facin un unfollow o un bloqueig a Twitter—. Ara, si volem guanyar és imprescindible tancar aquesta batalla en qüestió de dies, abans d’encarar la batalla final de les eleccions. És a les mans de tothom. A les mans d’ERC si, descol·locant tothom, s’afegís a la llista transversal que proposa Mas o, en cas contrari, si té la grandesa suficient de no menysprear els nouvinguts a l’independentisme. A les mans de les entitats si acceptessin anar repartides entre les tres llistes per la independència amb alguna fórmula creativa, fer una llista pròpia o continuar la bona feina que han fet com a grups de pressió. I a les mans de CDC si assumeixen que —com Pujol no era Catalunya— el procés no són ells i, per tant, podria continuar encara que la llista de Mas no guanyés. Això sí, el que cal urgentment és que acabin els preparatius i comenci el debat de debò, el dels beneficis i els riscos de la independència. Si no, correm el risc que l’Onze de Setembre vinent la Meridiana aculli els manifestants com si es tractés d’una invasió extraterrestre. Aquest dies es crida unitat, però tothom ha de tenir present que la unitat no es pot forçar. El que sí pot fer cadascun de nosaltres, cada partit i cada entitat, és aportar generositat i confiança, i tota la resta vindrà donada.

Ens podrem comptar

El calendari cap al 27S continua a bon ritme i ara ja sembla clar que ens podrem comptar. Les peces es van alineant perquè el dia que votem sapiguem què estem votant. Què fa que les eleccions de setembre siguin plebiscitàries? Només un detall: el fet que dos partits amb possibilitats de sumar majoria —CDC i ERC— hagin traçat un full de ruta clar cap a la independència. Aquest és l’inici de la bola de neu que estem veient caure: primer va ser el PSC qui va abandonar l’ambigüitat —tot perdent votants—, ara serà Unió qui es veurà forçada a fer-ho, tot i resistir-s’hi, i més tard serà ICV i la futura Catalunya en Comú qui s’haurà de definir si no es vol arriscar a ser irrellevant. Catalunya no és Barcelona i el 27S no és el 24M.

Espadaler anunciava ahir la sortida de tres consellers d’Unió del Govern amb aire d’indignació —un aire ben après, com el to, del mestre Duran—. No ha donat raons, tret d’una suposada “coherència”, però a tots ens sona més a rabieta. Antoni Castellà dóna una interpretació diferent del que va passar al Comité de Govern d’Unió: la decisió de treure els consellers seria la manera de pressionar Mas perquè abandoni l’objectiu de la independència. A la pràctica, serà un primer pas cap a un trencament necessari. El moviment independentista, que és encara el factor més gran de mobilització que existeix avui dia a Catalunya, vivia amb més neguit el quintacolumnisme de Duran i d’Unió que cap altra cosa. Poc abans de comptar-nos, calia assumir amb dolor que al bell mig del procés n’hi havia alguns que preferien dinamitar-lo. I ara que estan a punt de trencar peres, la ironia és que l’unionisme es preocupa perquè Convergència perdrà vots sense Unió, quan serà exactament al contrari. L’entrebanc perquè Convergència i Mas fossin creïbles era justament Duran i, sense ell, el tauler es reordenarà. Es reduiran els motius de discòrdia entre Mas i Junqueras, el principal dels quals eren les suspicàcies (fundades) d’ERC cap a Duran. I Mas podrà posar rumb cap a Ítaca sense haver de fer maniobres de distracció com fins ara. Alguns continuaran amb el doble llenguatge o amb les subtileses semàntiques —s’hi acaba d’incorporar l’Albano Dante, candidat de Podem per al 27S—, però la tendència cap a la claredat i la bipolarització ja no es pot aturar i les opcions electorals ambigües seran més difícils de sostenir. La bola de neu continua creixent.

El 27S ens comptarem, i ho farem amb escons. Comptar-nos amb vots, com proposa l’unionisme, no és possible perquè l’Estat ha impedit fer servir el mecanisme que ho permetria. Es podrien comptar els vots als partits que han signat el full de ruta, però això deixaria fora els vots independentistes a partits que podrien mantenir l’ambigüitat o fins i tot a partits unionistes (sembla mentida, però encara hi ha votants independentistes al PP o a C’s). No, el nou joc consisteix a comptar diputats que estaran disposats a fer una declaració d’independència, ja sigui per disciplina de partit, pequè els seus partits han donat llibertat de vot (Unió?, ICV?) o perquè han contravingut la disciplina d’un partit unionista (cosa també possible en un moment tan transcendent). Avui, la necessària crisi de Convergència amb Unió fa que la llibertat de Catalunya sigui una mica més a tocar.

Claredat, per compassió

Fa uns dies em va sobtar no coincidir amb una opinió d’en Vicenç Villatoro. Els tertulians —em penso que en el programa de la Terribas— discutien sobre la definició de Convergència com a partit nacionalista però no independentista. Enfront dels retrets al partit per prendre aquesta posició, Villatoro va dir que era lògic: Convergència és un partit que situa la nació al davant —d’aquí que s’anomeni nacionalista—, mentre que la independència només seria un instrument per preservar la nació, però n’hi hauria d’altres. Si Catalunya se sentís ben tractada a Espanya —argumentava—, aleshores no hi hauria motiu per perseguir la independència i el federalisme podria ser una bona opció. I per això, el tema central de debò per Convergència és la nació i no la mena d’encaix —o de no encaix— que pugui tenir a Espanya. No caldria, des d’aquest punt de vista, que un partit es declarés independentista, com fan ERC o la CUP.

Potser no comparteixo l’argument perquè no em considero nacionalista —tot i que caldria definir molt bé què vol dir ser-ne, perquè és un concepte molt esmunyedís—. Recorrent a l’analogia barata de la dona que se separa del marit maltractador, però, podríem dir que el que Villatoro argumenta és que si, després de vint anys de maltractaments, el marit promet que canviarà, la dona ja no tindria motius per separar-se. Podríem també recórrer a una segona analogia —potser més barata i tot— on l’esclau es conformaria a no aconseguir la llibertat a canvi d’un tracte més humà. Però estalviem-nos les analogies i preguntem-nos directament si un poble que de veritat aspira a ser universal es pot mantenir dins d’un estat plurinacional que, per més inri, no es reconeix com a tal. És possible, això? És possible que un poble com el català, que aspira a defensar els seus interessos a Europa davant França, Holanda o la República Txeca, es conformi a fer-ho només amb Extremadura o La Rioja? La cultura catalana, que es considera a si mateixa universal, es pot conformar a mostrar-se al món només de manera excepcional i sempre enmig de polèmiques (com a la Fira de Frankfurt)? És més, hi ha alguna cultura sòlida al món, amb projecció global, que existeixi només com a part d’un estat? O, per no perdre el focus, n’hi ha alguna en el nostre entorn europeu? Certament, hi ha llengües amb una extensió territorial important, com l’occità, i hi ha llengües com l’eusquera que —per la seva antiguitat— a Espanya haurien d’estar protegides per la nova llei “per a la salvaguarda del patrimoni cultural i immaterial” que el PP s’ha empescat únicament per reintroduir els braus a Catalunya. S’ha de dir, però, que les llengües minoritzades europees malden per assegurar-se la supervivència i que el català, que ens agrada dir que “juga en una altra lliga”, tampoc la té del tot assegurada. Cap llengua minoritzada a Europa, tret del català, es parla a 4 estats ni arriba als 10 milions de parlants. El que sobta, de fet, és que els pacients parlants d’una llengua així no s’hagin plantejat construir una comunitat política normal —i d’això se’n diu estat independent— fins fa tan poc. Tot té una explicació, però, i aquí cal tenir en compte el tracte rebut, la divisió territorial imposada i —last but not least— les febleses pròpies.

En aquests moments, ser un país normal només depèn de nosaltres. El més urgent, ara mateix, és sortir definitivament de l’ambigüitat. Els partits i les seves lentes maquinàries s’adapten quan poden i es trenquen quan no poden. Veurem què passa a ICV però, sobretot, veurem què passa a la coalició de CDC i UDC, allò que ara, a quarts de 12 del dijous 12 de març del 2015 encara s’anomena CiU. Però més enllà del gran misteri d’aquests dies —és a dir, de què acabarà decidint Unió sobre què vol ser de gran—, hi ha dos partits que, per si sols, tenen la capacitat de convertir les eleccions del 27S en plebiscitàries: CDC i ERC. Si convergents i republicans fan un full de ruta clar, si fan una crida clara a la ciutadania, si incorporen la paraula independència al programa electoral, amb lletres grosses i sense condicionants, aleshores, encara que no vulguin, la resta de partits no podran evitar veure’s arrossegats dins la voràgine plebiscitària. Per què? Perquè els que no es vulguin definir no podran evitar les escisions internes ni el veredicte dels votants. Com a mostra del nerviosisme d’alguns, aquí teniu un botó d’avui mateix.

Fem-ho, fem-ho d’una vegada

Superat el 9N i ja fora del que a Can Basté anomenaven sínia o hàmster, sembla molt probable que el procés català deixi de fer voltes, estabilitzi el rumb i agafi ben aviat velocitat de creuer. Mas pot dir que ha complert amb l’objectiu de legislatura, pot dir que ha fet totes les ofertes de diàleg raonables a Madrid —i alguna més que potser no calia— i que ha recollit totes les negatives necessàries. La nau està a punt i només falta que els partits que la comanden es posin d’acord sobre què faran per arribar al port d’Ítaca. Serà difícil, però es farà, amb llistes unitàries o sense, amb el programa de quatre punts d’ERC o amb un de set punts i mig, però Convergència i Esquerra estan tan abocades a entendre’s com ho estaven Adam i Eva al paradís. I si aquests dos partits no són capaços de consensuar uns punts en comú faran un ridícul més gran que el que hagués fet Eva o Adam dient-li a l’altre que no era el seu tipus. Hi ha un projecte que ha de néixer i fer-lo és cosa de dos —i si es fa entre tres o quatre, encara sortirà millor.

El 9N ha servit per instal·lar-nos tots plegats en l’hora de la veritat i per emprendre un camí que depèn molt més de nosaltres i molt menys d’ofertes que no arriben. I ha servit sobretot per fer un acte col·lectiu de desobediència a les declaracions del govern espanyol, als dictats del Tribunal Constitucional i a les ordres de la Fiscalia. Concretament, la Fiscalia va instar els Mossos a identificar les persones responsables de l’obertura de cadascun dels locals electorals, cosa que es van negar a fer. I s’havia especulat molt sobre què farien els Mossos arribat el moment. Instal·lats en la sínia dels arguments repetitius, els independentistes repetien que la Policia Nacional (espanyola) o la Guàrdia Civil no es podrien permetre enretirar urnes per l’escàndol que hagués provocat la foto en la premsa internacional. La resposta dels contraris al 9N —també fent voltes a la sínia— era, mentre pensaven això us farà mal, que no caldria perquè els mateixos Mossos d’Esquadra haurien d’obeir les ordres i treure les urnes. Però no ha estat així i la seva desobediència, la del Govern i la dels 2,3 milions de votants té un valor enorme perquè per primer cop s’ha donat més legitimitat a la voluntat del govern català que a la de l’espanyol. La declaració de sobirania del 23 de gener, al capdavall, no era paper mullat perquè l’han exercida els 1.861.753 votants del SÍ-Sí, els 232.182 del SÍ-NO i els 104.772 del NO. Federalistes i dependentistes també han votat desafiant l’Estat, s’ha arribat a una participació del 42% de la població que podia votar (més que en la majoria d’eleccions europees) i la independència ha rebut un suport del 81%. Es tracta d’un fracàs, doncs?

9N

Segons Rajoy, Sánchez-Camacho, Rivera i la premsa de Madrid, sí. Que com s’ho fan per arribar a aquesta conclusió? Comptant els partidaris del SÍ-SÍ i constatant que són minoria. Amb el mateix esforç, però, podríem comptar els partidaris del SÍ-NO i del NO i constatar que encara són una minoria més petita. I si ens responen que la majoria dels del NO no van votar, podem dir que no ho sabrem mentre no fem un referèndum vinculant, i que molts coneixem uns quants independentistes que no van anar a votar perquè van pensar que no valia la pena. Tot plegat, a més, va tenir unes dificultats que van afectar a tota mena de votants: la necessitat de consultar el col·legi a internet (segur que tothom té internet?), la dificultat de desplaçar-s’hi, la murga de fer cues o la por de veure la policia enretirant urnes. Però per evitar que ens agafi un atac de baixa autoestima hi ha un últim càlcul que podem fer: sobre el total de població catalana, els votants del SÍ-SÍ representen un 24,78% mentre que, sobre el total de població espanyola, els votants del PP (amb la seva majoria absoluta al Congrés) són només un 23,11%. Com es podria defensar que una majoria és legítima i l’altra no?

Tanmateix, la lectura que el PP ha fet del 9N arriba tard de cara a la premsa internacional. Ara hem de veure com el gobierno-de-españa dóna ordres a corre-cuita als seus ambaixadors contra els articles dels dos hemisferis que, majoritàriament, s’han situat del cantó de la democràcia. Això és una guerra de desgast i l’estratègia de Mas ha funcionat fins ara —amb l’ajut inestimable del govern independentista de Madrid—. Però els temps s’han de saber administrar i cal constatar dos fets. Primer: que el procés participatiu del 9N no ha generat un mandat democràtic i, per tant, caldrà recórrer al que sempre havia estat el pla B: les eleccions plebiscitàries o constituents. I segon: que no tenim tot el temps del món. Els de Podemos desembarcaran al Congrés a finals de l’any que ve i és ara que som en el punt de mira de la premsa internacional, amb el referèndum escocès que encara cueja i la nostra enèsima mobilització ben fresca. Com va dir Junqueras quan se li va escapar la llagrimeta a Catalunya Ràdio, fem-ho, fem-ho d’una vegada. El moment és ara.

L’espantall de la dreta catalana

Ens trobem en una fase interessant de l’anomenat procés. Hi ha gent que abans s’adheria a l’statu quo contrari a la independència d’una manera més o menys activa. No la consideraven o la menystenien per absurda, o per inimaginable, o per ser part de l’ideari d’un grupuscle unit per referents romàntics basats en la llengua i en la història. És quan l’argument principal per la independència girava al voltant del concepte de nació i quan els partits que ja no eren regionalistes s’autodefinien com a nacionalistes amb tot l’orgull del món. Ara, tot s’ha capgirat. Des de l’esquerra, es reivindica l’oficialitat del castellà en una futura Catalunya independent i, des de la dreta, l’adjectiu “nacionalista” fa més nosa que servei. S’ha destacat que el nou independentisme ja no és nacionalista perquè no es basa en cap concepte abstracte de nació més enllà del temps i l’espai. Es pot dir, al contrari,  que es basa en una comunitat que aquí i ara es considera lliure per decidir el ser destí, que té un projecte de convivència d’identitats diverses, que assumeix l’ideari republicà i que vol més poder polític per defensar els seus ciutadans amb garanties. D’això se’n pot dir nació, si es vol, però té ben poc a veure amb la que es reivindicava fa vint anys.

Des d’aquest punt de vista, l’esquerra hauria de ser la primera interessada a subscriure el projecte i llençar-s’hi per poder-hi aportar la seva empremta en un futur procés constituent. I aquesta és la feina que està fent ERC en la seva cerca i captura de l’exvotant socialista i la que fa la CUP des de posicions ideològiques més extremes —o més coherents, segons com es miri— i des d’una perspectiva també més romàntica —on hi entren els Països Catalans—. És també la feina que està fent el Procés Constituent de Forcades i Oliveres des de posicions properes a la CUP. El votant que falta, el que encara fa tombs despistat i es resisteix a entrar en el joc, és una part del votant d’ICV i gran part del del PSC. Aquests sectors van abraçar amb entusiasme la teoria de la cortina de fum de Mas en un primer moment, i ara que l’aposta convergent sembla clara i es fa difícil continuar defensant que tot plegat sigui una fugida endavant, es diu que la dreta ens acabarà traïnt o que Pujol ha governat durant tants anys que Catalunya es pot considerar, de fet, de dretes i que no hi ha res a fer. És discutible que Catalunya sigui de dretes, però el millor del cas és que tot això es diu mentre la dreta més salvatge que s’ha vist a Espanya des del final de la dictadura aprova lleis tan regressives que no són pròpies de cap altre país de la Unió Europea. I d’aquesta manera, tot rebutjant una Catalunya independent que seria governada de tant en tant per una dreta homologable a la de la resta d’Europa, accepten continuar dins d’una Espanya on la dreta, quan governa, es carrega tot allò que troba al seu pas: autonomia, llibertats, avortament o laïcitat a l’escola. Fins a quin punt alguns progres catalans continuaran fent el joc a la dreta espanyola per tal de no tenir una dreta catalana que, de tant en tant, mani de veritat en un nou estat? Aquest és un misteri que no aconsegueixo resoldre. En el debat de TV3 per les eleccions europees, el candidat per ICV-EUiA Ernest Urtasun va cridar explícitament a castigar CiU a les urnes. No ho va fer, que jo recordi, en referència a cap altra formació de dretes ni d’esquerres. Que les esquerres guardin ressentiment amb les dretes en moments en què gran part de la població s’empobreix és comprensible, però per què aquesta part de la progressia dirigeix el seu odi contra la dreta catalana i no l’espanyola? Les hipòtesis: que pateixen una mena de síndrome d’Estocolm d’Espanya o autoodi cultural o… En qualsevol cas, si aquest sector fes un càlcul fred i serè arribaria a la conclusió que la tradició política catalana basada en el pactisme i més propera ideològicament a Europa li convé més que la confrontació permanent que es dóna a Espanya entre dretes i esquerres, per molt vigoritzant que sigui. Un exemple il·lustratiu és l’educació, que a Espanya veu sorgir una nova llei a cada canvi de govern i a Catalunya, en canvi, és el resultat d’un pacte majoritari i, amb això, guanya una estabilitat que només es veu amenaçada en aquests moments per la llei Wert provinent de Madrid.

El resultat de les eleccions europees llegit en clau catalana potser ens donarà una pista sobre la possibilitat que tindrien les esquerres en el nou sistema de partits que s’està perfilant.

De la cortina de fum al clima de crispació

pere-navarroEn molt poc temps, el PSC ha passat del discurs de la cortina de fum al del clima de crispació. Segons la teoria de la cortina de fum, el sobiranisme hauria estat el darrer subterfugi de CiU per desviar l’atenció de la política de retallades i de malestar social. Segons els socialistes, les preocupacions de la gent anirien per una altra banda: arribar a fi de mes, trobar feina, no ser desnonats. Aquest és el malestar social del qual parlava el PSC fins no fa gaire, i és per això que ha insistit, per exemple, en el tema de les beques menjador tot esquivant com ha pogut l’incòmode debat sobiranista. Però era clar des del començament que si el sobiranisme era una cortina de fum de CiU, es tractava d’una aposta molt arriscada on hi havia en joc el capital polític de Mas i la necessitat d’una rectificació passat el temps. I passats uns mesos ens trobem que no només no rectifica sinó que hi ha data i pregunta per la consulta, que la mobilització ciutadana continua imparable i que els sindicats —que havien estat els aliats tradicionals del PSC en la societat civil— donen suport al procés lligant definitivament la qüestió nacional amb la social. 


Davant aquesta situació, què pot fer un PSC segrestat per una cúpula que margina el seu propi sector sobiranista i on hi ha veus que en reclamen obertament l’expulsió? Un PSC que es veu engolit per un remolí en unes aigües que no controla necessita agafar-se a qualsevol cosa que tingui a l’abast. L’última troballa, doncs, no ha d’estranyar: fer servir un incident que va inclòs amb el sou de qualsevol polític de qualsevol lloc del món per denunciar un clima de crispació i enfrontament civil inexistents. Que la utilització de la plantofada a Pere Navarro és barroera ja s’ha dit prou. Navarro diu no conèixer la dona, però la descriu com de classe mitjana i cita un insult genèric (i poc aclaridor) que li va adreçar. A partir d’aquí, és lícit preguntar-se per què no ha tingut gaire pressa a denunciar l’agressió —dificultant-ne d’aquesta manera la identificació— però s’ha afanyat a denunciar com a causa un suposat clima de crispació creat, segons ell, pel debat sobiranista. També és lícit demanar-se per què no atribueix els fets al gran desprestigi de la classe política o per què descarta el clima de tensió, més real, que és conseqüència de la crisi econòmica. No era aquesta, segons el PSC de només fa uns mesos, l’única preocupació real dels ciutadans, mentre que el sobiranisme era només la cortina de fum inventada pel govern? La contradicció és clara, però la connexió plantofada-sobiranisme li interessa ara al PSC per un motiu evident: l’última taula de salvació que ha trobat per aturar el procés és associar-lo a tensió social i a violència, com intenten fer sense èxit tant PP com Ciutadans, fet que explica l’adhesió entusiasta d’aquests partits a la interpretació de Navarro. Sabent-ho o no, l’aposta de Navarro abona la tesi/amenaça d’Aznar segons la qual abans es trencarà Catalunya que Espanya, però és una aposta arriscada per al propi PSC.


Arriscada, en primer lloc, perquè s’arrisca a fer el ridícul. En segon lloc perquè, apuntant-se a les tesis del PP i C’s, baixa a un terreny de joc que no li és favorable i on aquestes sigles compten amb molta més experiència. En tercer lloc perquè l’escalf que pot aconseguir des d’Espanya s’assemblarà més a l’abraçada de l’ós si els aliats naturals que troba Navarro són Rosa Díez o les tertúlies espanyolistes. Però per sobre de la manca de visió estratègica que el PSC està demostrant amb l’incident de Navarro d’aquest cap de setmana, hi ha un fet ben clar i trist: que els socialistes utilitzin un fet aïllat per alertar d’un conflicte inexistent només pot servir per ajudar a crear-lo, i això és irresponsable i greu. I té molt poc a veure amb la història d’un partit que, contràriament, era vist com a garant de la cohesió social catalana. Ara, també pot ser que tot plegat sigui conseqüència de la manca de cintura política de Pere Navarro. No caldria que en tingués tanta com el ministre Calomarde de Ferran VII que, en rebre una bufetada de part de la infanta Lluïsa Carlota com a protesta per la restauració de la Llei Sàlica, va respondre “mans blanques no ofenen”. Només li demanem la prudència que han tingut tants polítics quan han sofert petits incidents per molt diverses causes.