De la cortina de fum al clima de crispació

pere-navarroEn molt poc temps, el PSC ha passat del discurs de la cortina de fum al del clima de crispació. Segons la teoria de la cortina de fum, el sobiranisme hauria estat el darrer subterfugi de CiU per desviar l’atenció de la política de retallades i de malestar social. Segons els socialistes, les preocupacions de la gent anirien per una altra banda: arribar a fi de mes, trobar feina, no ser desnonats. Aquest és el malestar social del qual parlava el PSC fins no fa gaire, i és per això que ha insistit, per exemple, en el tema de les beques menjador tot esquivant com ha pogut l’incòmode debat sobiranista. Però era clar des del començament que si el sobiranisme era una cortina de fum de CiU, es tractava d’una aposta molt arriscada on hi havia en joc el capital polític de Mas i la necessitat d’una rectificació passat el temps. I passats uns mesos ens trobem que no només no rectifica sinó que hi ha data i pregunta per la consulta, que la mobilització ciutadana continua imparable i que els sindicats —que havien estat els aliats tradicionals del PSC en la societat civil— donen suport al procés lligant definitivament la qüestió nacional amb la social. 


Davant aquesta situació, què pot fer un PSC segrestat per una cúpula que margina el seu propi sector sobiranista i on hi ha veus que en reclamen obertament l’expulsió? Un PSC que es veu engolit per un remolí en unes aigües que no controla necessita agafar-se a qualsevol cosa que tingui a l’abast. L’última troballa, doncs, no ha d’estranyar: fer servir un incident que va inclòs amb el sou de qualsevol polític de qualsevol lloc del món per denunciar un clima de crispació i enfrontament civil inexistents. Que la utilització de la plantofada a Pere Navarro és barroera ja s’ha dit prou. Navarro diu no conèixer la dona, però la descriu com de classe mitjana i cita un insult genèric (i poc aclaridor) que li va adreçar. A partir d’aquí, és lícit preguntar-se per què no ha tingut gaire pressa a denunciar l’agressió —dificultant-ne d’aquesta manera la identificació— però s’ha afanyat a denunciar com a causa un suposat clima de crispació creat, segons ell, pel debat sobiranista. També és lícit demanar-se per què no atribueix els fets al gran desprestigi de la classe política o per què descarta el clima de tensió, més real, que és conseqüència de la crisi econòmica. No era aquesta, segons el PSC de només fa uns mesos, l’única preocupació real dels ciutadans, mentre que el sobiranisme era només la cortina de fum inventada pel govern? La contradicció és clara, però la connexió plantofada-sobiranisme li interessa ara al PSC per un motiu evident: l’última taula de salvació que ha trobat per aturar el procés és associar-lo a tensió social i a violència, com intenten fer sense èxit tant PP com Ciutadans, fet que explica l’adhesió entusiasta d’aquests partits a la interpretació de Navarro. Sabent-ho o no, l’aposta de Navarro abona la tesi/amenaça d’Aznar segons la qual abans es trencarà Catalunya que Espanya, però és una aposta arriscada per al propi PSC.


Arriscada, en primer lloc, perquè s’arrisca a fer el ridícul. En segon lloc perquè, apuntant-se a les tesis del PP i C’s, baixa a un terreny de joc que no li és favorable i on aquestes sigles compten amb molta més experiència. En tercer lloc perquè l’escalf que pot aconseguir des d’Espanya s’assemblarà més a l’abraçada de l’ós si els aliats naturals que troba Navarro són Rosa Díez o les tertúlies espanyolistes. Però per sobre de la manca de visió estratègica que el PSC està demostrant amb l’incident de Navarro d’aquest cap de setmana, hi ha un fet ben clar i trist: que els socialistes utilitzin un fet aïllat per alertar d’un conflicte inexistent només pot servir per ajudar a crear-lo, i això és irresponsable i greu. I té molt poc a veure amb la història d’un partit que, contràriament, era vist com a garant de la cohesió social catalana. Ara, també pot ser que tot plegat sigui conseqüència de la manca de cintura política de Pere Navarro. No caldria que en tingués tanta com el ministre Calomarde de Ferran VII que, en rebre una bufetada de part de la infanta Lluïsa Carlota com a protesta per la restauració de la Llei Sàlica, va respondre “mans blanques no ofenen”. Només li demanem la prudència que han tingut tants polítics quan han sofert petits incidents per molt diverses causes.

Guia pràctica de la tercera via

Josep Antoni Duran i Lleida diu que li sap molt de greu que el titllin de botifler a Catalunya —i d’independentista a Madrid, però encara més el primer fet que el segon—. Per treure’s la llufa de botifler, però, seria important que oferís resposta a les crítiques raonades que es fan a les seves propostes. Duran té tot el dret a aspirar a un model confederal per solucionar el famós encaix i a perseguir-lo fins i tot quan a Espanya s’està bastint un retrocés important del model autonòmic. També el PSC té tot el dret a creure en el follet del federalisme, com n’hi ha que creuen en bruixes o en fantasmes, encara que, en aquest cas, no l’hagi vist ningú. Ara, si en un moment com l’actual no volen ser titllats de botiflers, caldria que entressin de debò, amb arguments, a l’arena de l’intens debat en què està entretinguda la societat.

Duran va sorprendre tothom amb la seva proposta de consulta que contemplés una tercera opció (anomenada després tercera via, per la similitud amb el model socialista). Ell mateix va admetre que el moment, just abans del debat de política general, no va ser oportú, però també s’ha argumentat que la proposta en si no és adequada. Salvador Cardús ho explicava molt bé en el seu article d’ahir Preguntes i respostes al diari Ara:

Ara imaginem que, per fer cas als de la tercera via, es fa una pregunta amb resposta múltiple que, a més de la independència (sí) o de mantenir el model autonòmic actual (no), inclou una opció federalista amb canvi de la Constitució. I suposem uns resultats de 40, 30 i 30 per cent a cada resposta. Si guanya la independència, caldrà recordar que el 60 per cent ha preferit restar dins Espanya. Si guanya l’autonomisme actual, resulta que el 60 per cent haurà votat per abandonar-lo.

L’atzucac al que es refereix Cardús es poduiria sempre que l’opció guanyadora obtingués entre el 34% i el 49%. Si guanyés la independència per aquest marge, seria immediatament deslegitimada per Espanya. Si guanyés l’statu quo, ho seria per tots els que voldrien un canvi (que en serien més). I si guanyés l’opció federal/confederal, probablement portaria a un carreró sense sortida si abans no ha estat clarament avalada per l’Estat. És clar que una altra possibilitat seria acceptar una de les tres opcions només si arriba almenys al 50% dels vots, però és fàcil veure que si això no passés, de fet s’estaria triant una de les opcions, la de mantenir l’statu quo, fet que li atorgaria molt més pes que a les altres dues. El resultat seria, a més d’un embolic, com diu Cardús, una consulta escassament democràtica.

El problema de la proposta de Duran és que parteix del fals dilema d’identificar el NO a una pregunta sobre la independència amb l’opció d’un estat centralista. Segons diu a l’article:

Unió ajudarà a fer que, arribat el moment, un sector ampli de la societat que no vol rendir-se ni desaparèixer com a nació tingui altres opcions que no siguin la secessió o l’assimilació i submissió.

I aquest objectiu d’Unió és legítim, però no és lògic perseguir-lo amb la introducció d’una tercera opció en la pregunta de la consulta. Una raó és la que apuntava Cardús, però una altra raó prèvia és que si es pregunta, per exemple “Catalunya hauria de ser un estat independent?”, tant la resposta SÍ com la NO són clares: sí a la independència o no a la independència i, en conseqüència, continuar formant part de l’Estat espanyol. El que no diu la pregunta anterior és en quines condicions caldria continuar dins de l’Estat espanyol i, per tant, no es pot interpretar que hagi guanyat una opció centralista sinó simplement la unionista. Aquest seria el moment perquè Duran i Navarro passessin a l’acció fent propostes i, si convingués, se celebrés una segona consulta sobre el model d’estat (és clar que no estaria malament tenir abans algun feedback de l’Estat sobre les possibilitats reals).

La claredat que es necessita en una consulta tan transcendent només es pot aconseguir amb una pregunta de resposta binària o, com diu Duran, de blanc o negre. Només després serà el moment d’afegir els matisos: un procés constituent en cas de victòria del SÍ o una negociació amb l’Estat o segona consulta de tercera via en cas de victòria del NO.

Mals temps per al federalisme

Demà a la nit, a Granada, podria poduir-se la reunió definitiva dels barons del PSOE després de l’intercanvi de propostes amb el PSC per una reforma constitucional. Des del carrer Nicaragua, s’ho miren amb escepticisme. Ramón Jáuregui ja ha avisat que el PSOE ni acceptarà la plurinacionalitat de l’Estat ni cap eufemisme sobre el dret a decidir. Extremadura, amb més influència al PSOE de la que li tocaria per població, continua pressionant. Andalusia s’encarregarà, com sempre, que Catalunya no obtingui més “privilegis” que ningú. I, en mig de tot això, a Pere Navarro —si més no, al Polònia— se li accentua per moments la cara de peix bullit.

Per què s’ataca tant la postura del PSC? I per què es parla tant de les incongruències del federalisme? Al cap i a la fi, el PSC és només el tercer partit del Parlament —i a la baixa—, de la mateixa manera que el federalisme, que ha passat en poc temps de ser l’opció preferida a ser la tercera, després de la independència i fins i tot de l’autonomia. Podria semblar que tanta insistència a presentar un Navarro confós i un PSC a la deriva té un punt de fixació malaltissa però, ben al contrari, el sobiranisme té raons molt clares per convertir el PSC i el seu líder en objectius estratègics… o ases de tots els cops.

El PSC ha estat i encara és un partit important: referent del progressisme català, aglutinador de gent d’orígens diversos en un projecte comú i símbol d’una relació més amable —quasifederal, si voleu— amb l’estat espanyol. I és justament la seva relació amb el socialisme espanyol la que ens dóna més pistes sobre com podria ser la millor versió d’Espanya que es podria dissenyar en aquests moments per a Catalunya. És per això que el resultat de les deliberacions del PSOE d’aquests dies serà francament decebedor. El fet de no acceptar la plurinacionalitat de l’estat fa que la diferència entre nacionalitats i regions, recollida en l’actual constitució, quedi sense desenvolupar i, per tant, el problema principal, sense resoldre. Per no parlar del dret a decidir, que ara a Catalunya ja és irrenunciable per a una gran majoria. Conformar-se amb menys, com està a punt de fer el PSC, és tornar enrere en la nòria de la història… i tot plegat és molt cansat.

Rubalcaba, 1974

Rubalcaba defensava el reconeixement del dret a l’autodeterminació al 1974. Arribat el 2013, quan a Catalunya es demana el consentiment per fer un referèndum, Rubalcaba afirma que el PSOE no acceptarà mai “que una part decideixi sobre quelcom que afecta tothom”.

La buidor de la proposta federal del PSC ja s’ha subratllat amb l’argument que el nou estatut, en la redacció aprovada en referèndum, plantejava, de fet, un model federalitzant que va ser anul·lat pel TC. L’oposició del PP també era clara —a mi no me gusta, en paraules de Rajoy—, com ho era la de Guerra entre d’altres al PSOE. Com és natural, l’escapçament de l’estatut va marcar un punt d’inflexió en la relació Catalunya-Espanya i, en conseqüència, el federalisme va perdre credibilitat. La crisi, amb la constatació d’un tracte fiscal discriminatori, ha fet la resta. I ara, per a molts, la qüestió ja no és si es pot aconseguir un model pseudofederal. La prioritat és ara la sobirania. Sobirania per quedar com a estat independent, per estar federats amb Europa, fins i tot com a única via per poder estar federats o confederats amb Espanya. És per això que els federalistes que queden van abraçant cada cop més l’opció independentista: sense sobirania, Extremadura o Andalusia, Guerra o Jáuregui posaran límits a les aspiracions d’un territori com Catalunya que es considera nació; amb sobirania, fins i tot els Navarros del futur estat català independent tindrien un poder ara inimaginable davant els Rubalcabas que hi pugui haver a Espanya.

Ser espanyol és un dret o un deure?

Quan Rajoy va fer referència a la qüestió territorial en l’últim debat de política general al Congrés, va recórrer a una idea que ja havia enunciat feia poc –i li devia semblar prou bona per ser reciclada–, que no es pot privar els catalans del dret a ser espanyols. Ser espanyol seria, per tant, un dret com ho és ara el matrimoni homosexual? Evidentment, no, perquè aquest últim no és obligatori com ho és la condició de ser espanyol per als catalans d’aquesta banda dels Pirineus. Rajoy va parlar de drets perquè parlar d’obligacions no està ben vist, però tot parlant de drets es referia a obligacions. El que Rajoy probablement no sap és que el debat sobiranista a Catalunya es troba en una fase prou avançada perquè s’hagi previst la solució al seu neguit: Oriol Junqueras va advocar fa mesos perquè tots els catalans que així ho vulguin conservin la nacionalitat espanyola en una futura Catalunya independent. És clar que per tal que això sigui possible, també caldria la voluntat de l’Estat espanyol per permetre la doble nacionalitat catalana i espanyola. Esperem que Rajoy es mantingui ferm en atorgar el dret a ser espanyol quan arribi el dia després.

La mateixa qüestió plana avui sobre el trencament de la disciplina de vot dels membres del PSC respecte dels del PSOE. Carme Chacón ja ha afirmat que no seguirà les directrius de Pere Navarro i votarà en contra de la proposta presentada per CiU i ICV d’obrir un procés de diàleg per exercir el dret a decidir. El seu vot en contra és la mostra més clara que ser espanyol no és un dret sinó un deure, i no només al si del PP o del PSOE sinó per a alguns membres del mateix PSC. Si algun avantatge té la situació actual de “transició nacional” (en terminologia convergent) és que aclareix en quina situació ens trobàvem. Actualment, ser espanyol és un deure d’una manera simètrica a l’estatus del símbol més important de l’espanyolitat: la llengua. Si conèixer el castellà és alhora un dret i un deure –com es diu explícitament a la Constitució–, conèixer el català seria un dret però en cap cas un deure, com el Tribunal Constitucional va deixar clar en la purga de l’Estatut que va perpetrar fa uns anys. Al cap i a la fi, si ser espanyol fos realment un dret, també existiria el dret a no ser-ho, com observava amb molt d’encert Iu Forn al diari ARA. Dret que avui, amb Chacón al capdavant, serà negat un cop més als catalans al Congrés dels Diputats espanyol.

La sobirania i la doble crisi del PSC

El viatge a Ítaca està provocant una realineació del sistema de partits català que és visible a diferents nivells. D’una banda, els partits tenen nous mandats de la ciutadania a favor o en contra del dret a decidir i de la independència. De l’altra, els partits que s’havien mostrat ambigus en la qüestió nacional, com CiU i PSC, pateixen tensions internes que els poden portar a la ruptura. Però mentre CiU és probable que es mantingui unida fins al dia que se celebri la consulta (aquest sembla ser el pacte entre Mas i Duran), el que encara es coneix com PSC pot tenir els dies comptats.

Ítaca

Hi ha una diferència important entre la crisi del PSC i la dels socialistes bascos o gallecs, que també han sortit malparats de les seves respectives conteses electorals. El PSC sumarà a la crisi general del socialisme espanyol una crisi pròpia conseqüència de quedar-se al mig en un moment en què calia definir-se. Segons la imatge suggerida per Xavier Bru de Sala, quan les ribes sobre les quals se sustenta un pont se separen, el pitjor que es pot fer és quedar-se enmig del pont; però aquesta, paradoxalment, ha estat l’estratègia seguida pel PSC en campanya amb els resultats que coneixem.

El socialisme espanyol es recuperarà tard o d’hora. El PSOE pateix una manca de credibilitat que té molt a veure amb les polítiques d’austeritat aplicades a Europa per governs de tots colors i que, per tant, és transitòria. El problema per al PSC és que a la mateixa crisi cal afegir-hi la que resulta de mantenir posicions ambigües o ingènues respecte de la qüestió nacional en un moment en què l’ambigüitat ja no és un avantatge sinó un handicap. No es poden fer jocs malabars com els que practica diàriament l’actual direcció del PSC que, en les seves declaracions, no gosa afirmar que Catalunya no sigui una nació però, en canvi, supedita el seu dret a decidir a les taules de la llei espanyoles. Hi ha hagut moments en què calia afirmar som una nació sense exigir el que això implicava, però quan el moment de reclamar-ne el corol·lari ha arribat, el socialisme català continua parlant de la nació de manera retòrica. Pere Navarro no es cansa de repetir que Mas fa servir la transició nacional com a cortina de fum per tapar els problemes socials, però la realitat és la que és: dos terços dels parlamentaris que ahir van votar van proclamar que Catalunya és sobirana i té dret a ser consultada, i són dos terços que representen ciutadans. A Catalunya Ràdio, ahir mateix un tertulià va fer seva la tesi de la cortina de fum i, poc després, va trucar una dona que, sanglotant, citava el vers d’Espriu:

Aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

El que la cúpula del PSC no ha entès és que la C de les seves sigles, en aquest moment, l’obliga a defensar sense excuses el dret dels catalans a ser consultats. La paradoxa és que el mateix partit viu un procés similar al que viu Catalunya: el PSC necessita urgentment declarar la seva sobirania respecte del PSOE; això el portaria a una escalada de tensió amb la seu de Ferraz, però seria l’única via per evitar la pròpia residualització, tal com li passa al conjunt del país. Ara per ara, però, sembla que la direcció és ferma i porta el partit terra endins, cada cop més lluny d’Ítaca.

El PSC i el fantasma de la independència

Reconeguem que Catalunya té el mèrit d’haver sobreviscut entre dos veïns poderosos. Massa gran per passar desapercebuda com Andorra, però alhora massa petita per poder-se deseixir amb èxit de la força centrípeta dels estats espanyol i francès. Quan el 1813 Catalunya estava annexada a França, el comissari general de la policia francesa enviat a Barcelona va informar a París que els catalans “se senten massa febles per formar tots sols un estat sobirà” i, astutament, observava que “només que els deixin un fantasma d’independència, tota la província quedarà ben aviat pacificada”. El comissari Hubert de Beaumont havia trobat una estratagema que tindria un gran èxit en el futur però no per major glòria de l’imperi francès sinó de l’espanyol.

Departaments de Catalunya 1812

Subdivisió territorial de Catalunya durant el període de 1812-1814 en què va esdevenir una província de l’imperi napoleònic.

Quan Catalunya va tornar a caure dins de l’òrbita espanyola, aquell fantasma d’independència ha estat utilitzat repetidament per mantenir la voluntat catalana sota control. Entre els casos més recents, podem recordar les paraules del príncep Felip de Borbó quan el 1990 va dir que “els catalans seran allò que vulguin ser”, però també el famós apoyaré referit a l’Estatut i pronunciat el 2004 per Zapatero abans d’unes eleccions espanyoles. Que només es tractava de “fantasmes d’independència” s’ha fet evident amb el temps: ni la monarquia accepta la transició que Catalunya ha començat ni el PSOE va recolzar l’Estatut. Tot i així, abans de conèixer-se el desenllaç, les frases van ser ben rebudes, el príncep ovacionat i el candidat a president votat.

És possible que el gir que ha fet la política catalana a partir de l’Onze de Setembre passat tingui molt a veure amb el fet que la gran idea d’Hubert de Beaumont hagi deixat de funcionar. A Zapatero li ha crescut el nas com a Pinotxo i la casa reial espanyola emet comunicats on deixa clar que els catalans ja no poden esdevenir allò que vulguin ser perquè han descobert que certes coses són quimeres. Les promeses que calmaven els catalans ja no funcionen perquè el moment de la veritat, aquell que les promeses havien aconseguit ajornar, ja és aquí. Els fantasmes d’independència, per tant, ja no són possibles com a estratègia dissuasiva: ni el sector catalanista se’ls podria creure ni l’espanyolista els necessita. De fet, els últims que encara poden ser objecte de l’engany que es va empescar Hubert de Beaumont són aquells que s’han trobat a mig camí: el partit se’n diu PSC i el fantasma, federalisme.

Pere Navarro va aconseguir treure de Rubalcaba la paraula “federalisme” en alguna ocasió, és cert, però qui creu en aquesta fórmula pronunciada amb tan poca convicció des d’Espanya? La vicesecretària general del PSOE acaba de dir que el seu partit no donarà suport en cap cas a un referèndum de secessió però, ben mirat, no té el federalisme alguna cosa a veure amb la idea de federació lliure? Quina federació podria ser-ho si es nega als estats constituents la possibilitat de federar-s’hi o no? I hi ha més notes que desafinen en el cant de sirena federalista: com s’arriba a una Constitució que el reconegui? Algú creu que, suposant que el PSOE tingués la voluntat política necessària per fer-ho, es podria convèncer el PP perquè hi anés en la mateixa direcció? La Constitució només es pot modificar amb una majoria qualificada de dos terços de la cambra baixa, fet que, a la pràctica, obliga a posar-se d’acord als dos partits espanyols majoritaris. No hi ha cap possibilitat, doncs, d’una Espanya realment federal i, en canvi, allò que és molt probable —i que ja s’està produint— és la involució autonòmica.

La qüestió és quan caurà l’últim sector que continua sota l’influx del fantasma d’independència. Si el gruix del catalanisme ja no creu en fantasmes, per quant de temps podrà mantenir Pere Navarro la fantasia de la seva existència?

Passada la tempesta, salpem

El dia després de les eleccions és quan l’experiència diu que tothom té pressa per atribuir-se la victòria, ja sigui real o moral. Aquest cop, però, és diferent. L’hora és tan greu que tothom ha començat a assajar els gestos necessaris del ritual de festeig. Mas demana fidelitat i austeritat a la propera parella (sigui quina sigui). I a qui li pot agradar un plantejament així? Junqueras s’hi posa mig bé, però en lloc d’una relació seriosa, prefereix flirtejos ocasionals que, tanmateix, se’n podrien dir relació. Navarro ho veu molt difícil (sense saber per què, però en les qüestions del cor això ja passa) i Sánchez-Camacho, ferida pels nous gustos de Mas, no en vol saber res més (aquí el despit és mutu). En tot això, Herrera recomana que ningú s’acosti a Mas, Rivera opta per l’atac cos a cos (d’això també se’n diu relació, sí) i Fernández, que acaba d’entrar en el joc, s’ho mira des de fora del sistema.

El més interessant d’aquests moments és el joc d’interpretacions. S’havia dit que si CiU no aconseguia la majoria absoluta, la lectura que se’n faria al món seria la d’una derrota de l’independentisme. I així ha estat en alguns mitjans, però n’hi ha molts que han recollit la força que conserva: “independentisme consolidat” (Le Monde), “el nacionalisme, afavorit” (Aljazeera), “victòria aclaparadora per un referèndum” (Financial Times). D’altres, en fan la lectura contrària: “els votants defugen la separació” (The Wall Street Journal), “desastre a les urnes pel separatisme” (The Times). Però també n’hi ha que, com el Frankfurter Allgemeine, encerten el titular, “els catalans enforteixen els separatistes” i, defugint simplificacions, detallen després l’afebliment de CiU. Tots molt lluny de l’alegria que reflecteixen els titulars madrilenys, que consideren derrotat el gir sobiranista convergent i, amb ell, gairebé, el problema catalán. L’autoengany (i l’engany) que ja hem assenyalat aquí que practica certa premsa de Madrid també es trasllada al day after.

Un fet objectiu és que, abans de les eleccions, hi havia una eufòria desfermada en les files independentistes. Ningú s’imaginava que les enquestes podien fallar tant. Artur Mas, que va aprofitar el qualificatiu de messiànic (gràcies!) per dissenyar la campanya, demanava que fessin confiança a la seva lletra sobiranista quan l’acompanyament musical de Duran i Lleida desafinava a les oïdes del votant coherent.

La lletra mateixa era estranya perquè no portava el crit del poble (in-inde-independència) sinó un desangelat i ambigu estat propi. Malgrat tot, Mas va fer una interpretació tan bona que semblava que l’havia estat assajant tota la vida. I mentrestant, l’eufòria independentista arribava fins les files republicanes i més enllà. Tant Junqueras com López Tena unien una bona capacitat comunicativa a una millor llista d’arguments.

Així doncs, què ha passat? La foto fixa és que hi ha un diputat més favorable a la convocatòria d’un referèndum (amb permís o sense de Madrid) per un de menys de contrari. Els catalans, amb participació rècord, han confirmat que volen un referèndum (87 diputats) i han confiat majoritàriament en partits independentistes (74 diputats), però també han evitat donar el control del procés a un únic partit. Segons l’estudi de Jordi Muñoz al diari Ara, un 14% dels vots perduts per CiU haurien anat a parar a ERC (se sap que els indecisos més nombrosos dubtaven entre CiU i ERC), mentre que un percentatge menor hauria fugit cap a C’s, PP o ICV. CiU mantindria una bona quota de fidelització de vot, però no hauria atret prou votants nous i hauria perdut vots pels extrems de l’esquerra o de l’unionisme. Possiblement, la sinceritat de Mas sobre la inevitabilitat de noves retallades no ha jugat al seu favor: és difícil d’imaginar que, en això, els catalans siguin molt diferents dels grecs i d’altra gent normal.

Per primer cop, CiU té el mandat de convocar un referèndum i la confiança d’uns votants que han assumit les paraules de Salvador Cardús en l’acte final de campanya de CiU: “president, dilluns a primera hora, salpem”. Esquerra Republicana fa molt de temps que espera l’inici del viatge. Ha arribat l’hora de la política.