Claredat, per compassió

Fa uns dies em va sobtar no coincidir amb una opinió d’en Vicenç Villatoro. Els tertulians —em penso que en el programa de la Terribas— discutien sobre la definició de Convergència com a partit nacionalista però no independentista. Enfront dels retrets al partit per prendre aquesta posició, Villatoro va dir que era lògic: Convergència és un partit que situa la nació al davant —d’aquí que s’anomeni nacionalista—, mentre que la independència només seria un instrument per preservar la nació, però n’hi hauria d’altres. Si Catalunya se sentís ben tractada a Espanya —argumentava—, aleshores no hi hauria motiu per perseguir la independència i el federalisme podria ser una bona opció. I per això, el tema central de debò per Convergència és la nació i no la mena d’encaix —o de no encaix— que pugui tenir a Espanya. No caldria, des d’aquest punt de vista, que un partit es declarés independentista, com fan ERC o la CUP.

Potser no comparteixo l’argument perquè no em considero nacionalista —tot i que caldria definir molt bé què vol dir ser-ne, perquè és un concepte molt esmunyedís—. Recorrent a l’analogia barata de la dona que se separa del marit maltractador, però, podríem dir que el que Villatoro argumenta és que si, després de vint anys de maltractaments, el marit promet que canviarà, la dona ja no tindria motius per separar-se. Podríem també recórrer a una segona analogia —potser més barata i tot— on l’esclau es conformaria a no aconseguir la llibertat a canvi d’un tracte més humà. Però estalviem-nos les analogies i preguntem-nos directament si un poble que de veritat aspira a ser universal es pot mantenir dins d’un estat plurinacional que, per més inri, no es reconeix com a tal. És possible, això? És possible que un poble com el català, que aspira a defensar els seus interessos a Europa davant França, Holanda o la República Txeca, es conformi a fer-ho només amb Extremadura o La Rioja? La cultura catalana, que es considera a si mateixa universal, es pot conformar a mostrar-se al món només de manera excepcional i sempre enmig de polèmiques (com a la Fira de Frankfurt)? És més, hi ha alguna cultura sòlida al món, amb projecció global, que existeixi només com a part d’un estat? O, per no perdre el focus, n’hi ha alguna en el nostre entorn europeu? Certament, hi ha llengües amb una extensió territorial important, com l’occità, i hi ha llengües com l’eusquera que —per la seva antiguitat— a Espanya haurien d’estar protegides per la nova llei “per a la salvaguarda del patrimoni cultural i immaterial” que el PP s’ha empescat únicament per reintroduir els braus a Catalunya. S’ha de dir, però, que les llengües minoritzades europees malden per assegurar-se la supervivència i que el català, que ens agrada dir que “juga en una altra lliga”, tampoc la té del tot assegurada. Cap llengua minoritzada a Europa, tret del català, es parla a 4 estats ni arriba als 10 milions de parlants. El que sobta, de fet, és que els pacients parlants d’una llengua així no s’hagin plantejat construir una comunitat política normal —i d’això se’n diu estat independent— fins fa tan poc. Tot té una explicació, però, i aquí cal tenir en compte el tracte rebut, la divisió territorial imposada i —last but not least— les febleses pròpies.

En aquests moments, ser un país normal només depèn de nosaltres. El més urgent, ara mateix, és sortir definitivament de l’ambigüitat. Els partits i les seves lentes maquinàries s’adapten quan poden i es trenquen quan no poden. Veurem què passa a ICV però, sobretot, veurem què passa a la coalició de CDC i UDC, allò que ara, a quarts de 12 del dijous 12 de març del 2015 encara s’anomena CiU. Però més enllà del gran misteri d’aquests dies —és a dir, de què acabarà decidint Unió sobre què vol ser de gran—, hi ha dos partits que, per si sols, tenen la capacitat de convertir les eleccions del 27S en plebiscitàries: CDC i ERC. Si convergents i republicans fan un full de ruta clar, si fan una crida clara a la ciutadania, si incorporen la paraula independència al programa electoral, amb lletres grosses i sense condicionants, aleshores, encara que no vulguin, la resta de partits no podran evitar veure’s arrossegats dins la voràgine plebiscitària. Per què? Perquè els que no es vulguin definir no podran evitar les escisions internes ni el veredicte dels votants. Com a mostra del nerviosisme d’alguns, aquí teniu un botó d’avui mateix.

Anuncis

Fem-ho, fem-ho d’una vegada

Superat el 9N i ja fora del que a Can Basté anomenaven sínia o hàmster, sembla molt probable que el procés català deixi de fer voltes, estabilitzi el rumb i agafi ben aviat velocitat de creuer. Mas pot dir que ha complert amb l’objectiu de legislatura, pot dir que ha fet totes les ofertes de diàleg raonables a Madrid —i alguna més que potser no calia— i que ha recollit totes les negatives necessàries. La nau està a punt i només falta que els partits que la comanden es posin d’acord sobre què faran per arribar al port d’Ítaca. Serà difícil, però es farà, amb llistes unitàries o sense, amb el programa de quatre punts d’ERC o amb un de set punts i mig, però Convergència i Esquerra estan tan abocades a entendre’s com ho estaven Adam i Eva al paradís. I si aquests dos partits no són capaços de consensuar uns punts en comú faran un ridícul més gran que el que hagués fet Eva o Adam dient-li a l’altre que no era el seu tipus. Hi ha un projecte que ha de néixer i fer-lo és cosa de dos —i si es fa entre tres o quatre, encara sortirà millor.

El 9N ha servit per instal·lar-nos tots plegats en l’hora de la veritat i per emprendre un camí que depèn molt més de nosaltres i molt menys d’ofertes que no arriben. I ha servit sobretot per fer un acte col·lectiu de desobediència a les declaracions del govern espanyol, als dictats del Tribunal Constitucional i a les ordres de la Fiscalia. Concretament, la Fiscalia va instar els Mossos a identificar les persones responsables de l’obertura de cadascun dels locals electorals, cosa que es van negar a fer. I s’havia especulat molt sobre què farien els Mossos arribat el moment. Instal·lats en la sínia dels arguments repetitius, els independentistes repetien que la Policia Nacional (espanyola) o la Guàrdia Civil no es podrien permetre enretirar urnes per l’escàndol que hagués provocat la foto en la premsa internacional. La resposta dels contraris al 9N —també fent voltes a la sínia— era, mentre pensaven això us farà mal, que no caldria perquè els mateixos Mossos d’Esquadra haurien d’obeir les ordres i treure les urnes. Però no ha estat així i la seva desobediència, la del Govern i la dels 2,3 milions de votants té un valor enorme perquè per primer cop s’ha donat més legitimitat a la voluntat del govern català que a la de l’espanyol. La declaració de sobirania del 23 de gener, al capdavall, no era paper mullat perquè l’han exercida els 1.861.753 votants del SÍ-Sí, els 232.182 del SÍ-NO i els 104.772 del NO. Federalistes i dependentistes també han votat desafiant l’Estat, s’ha arribat a una participació del 42% de la població que podia votar (més que en la majoria d’eleccions europees) i la independència ha rebut un suport del 81%. Es tracta d’un fracàs, doncs?

9N

Segons Rajoy, Sánchez-Camacho, Rivera i la premsa de Madrid, sí. Que com s’ho fan per arribar a aquesta conclusió? Comptant els partidaris del SÍ-SÍ i constatant que són minoria. Amb el mateix esforç, però, podríem comptar els partidaris del SÍ-NO i del NO i constatar que encara són una minoria més petita. I si ens responen que la majoria dels del NO no van votar, podem dir que no ho sabrem mentre no fem un referèndum vinculant, i que molts coneixem uns quants independentistes que no van anar a votar perquè van pensar que no valia la pena. Tot plegat, a més, va tenir unes dificultats que van afectar a tota mena de votants: la necessitat de consultar el col·legi a internet (segur que tothom té internet?), la dificultat de desplaçar-s’hi, la murga de fer cues o la por de veure la policia enretirant urnes. Però per evitar que ens agafi un atac de baixa autoestima hi ha un últim càlcul que podem fer: sobre el total de població catalana, els votants del SÍ-SÍ representen un 24,78% mentre que, sobre el total de població espanyola, els votants del PP (amb la seva majoria absoluta al Congrés) són només un 23,11%. Com es podria defensar que una majoria és legítima i l’altra no?

Tanmateix, la lectura que el PP ha fet del 9N arriba tard de cara a la premsa internacional. Ara hem de veure com el gobierno-de-españa dóna ordres a corre-cuita als seus ambaixadors contra els articles dels dos hemisferis que, majoritàriament, s’han situat del cantó de la democràcia. Això és una guerra de desgast i l’estratègia de Mas ha funcionat fins ara —amb l’ajut inestimable del govern independentista de Madrid—. Però els temps s’han de saber administrar i cal constatar dos fets. Primer: que el procés participatiu del 9N no ha generat un mandat democràtic i, per tant, caldrà recórrer al que sempre havia estat el pla B: les eleccions plebiscitàries o constituents. I segon: que no tenim tot el temps del món. Els de Podemos desembarcaran al Congrés a finals de l’any que ve i és ara que som en el punt de mira de la premsa internacional, amb el referèndum escocès que encara cueja i la nostra enèsima mobilització ben fresca. Com va dir Junqueras quan se li va escapar la llagrimeta a Catalunya Ràdio, fem-ho, fem-ho d’una vegada. El moment és ara.

Un país més normal

En el resum que TV3 va fer de la Via Catalana del darrer Onze de Setembre, es demanava als participants que descrivissin l’ocasió amb una sola paraula. Es va dir esperança i  democràcia, però potser la més repetida va ser il·lusió. En la tercera manifestació organitzada per l’ANC, l’ambient continuava impregnat d’una il·lusió que alguns titllarien d’irresponsable. De fet, des d’Espanya fa temps que se’ns diu que es tracta d’una quimera i des d’Europa el missatge que arriba es podria resumir en sigueu responsables i feu bondat. Com és que la mobilització popular no escolta els que manen a l’Estat i a Europa? Se’ns diu la paraula legalitat i nosaltres responem democràcia, se’ns diu la paraula impossible i nosaltres contestem voluntat. Contra les crides al “seny”, Carme Forcadell cita Jean Cocteau: “ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”. O circula per Twitter una cita atribuïda a Einstein: “els que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ho estan fent”. La gent surt l’Onze de Setembre al matí amb un somriure i una bona dosi de confiança, amb una samarreta comprada per a l’ocasió, potser portant una estelada com a capa, i mira al seu voltant, s’apinya al metro amb la mateixa destinació i canta Els Segadors a l’andana. Ens hem tornat ximples, tots plegats? Enguany, malgrat que ja era el tercer any consecutiu que es feia una demostració cívica de força, no hi havia desànim i era molt difícil no adonar-se que alguna de grossa n’està a punt de passar; l‘ambient no era ni tens ni a la contra —les referències a Espanya eren poques—, els missatges eren en clau positiva i l’estelada, tot i ser omnipresent, deixava espai a algunes banderes negres,  a l’escocesa,  a la creu de Sant Jordi o a l’europea. Flotava en l’ambient una sensació que ja no era de sorpresa com el 2012 sinó d’una certa confiança col·lectiva: aquest any gairebé es podia respirar l’alegria d’una celebració d’independència o, si més no, el convenciment que estem a prop de ser un país normal.

Captura de pantalla 2014-09-16 a les 12.23.12

Un país normal, per exemple, no es culpa a si mateix de les dificultats que històricament ha ocasionat la voluntat de ser. I la prova que Catalunya va camí de ser un país normal és que les mostres d’autoodi provenen dels que se situen fora de la centralitat cultural o política. Un exemple del món de la cultura —si es pot dir així— el trobem en l’última ocurrència d’Albert Boadella, “Si no hubiera existido la lengua catalana, hubiéramos sido más felices”, que no necessita rèplica. Del món de la política, trobem una perla en una piulada de Josep Antoni Duran:

Captura de pantalla 2014-09-16 a les 11.52.03

El fet que Duran faci referència a la història fa pensar immediatament en la proclamació de la República Catalana de Macià el 1931 o, sobretot, en els fets del sis d’octubre del 1934. El que delata (l’autoodi de) Duran és l’acusació de “destrossar-ho tot” a ERC en lloc d’acusar l’exèrcit o l’estat espanyols. En cas de conflicte entre Catalunya i Espanya, les interpretacions que en fan Boadella i Duran no són tan diferents: els culpables som nosaltres, per existir, per parlar diferent o per voler ser lliures. Per sort, els vents, no només locals sinó globals semblen estar configurant un país més normal, amb dosis més petites de pors i complexos i més altes de dignitat.

P1050241

L’orgull xarnego i el nou país

S’ha dit que un dels punts forts que té Catalunya en aquests moments en comparació a Espanya és que Catalunya té un projecte nou, mentre que Espanya, si de cas, té l’opció de mantenir l’statu quo amb tics recurrents d’altres èpoques. El que no s’ha dit tant és per què el projecte català engresca fins al punt d’atreure adeptes de tots els orígens que mai de la vida s’havien considerat nacionalistes. La solució de l’enigma és que continuen sense ser nacionalistes, o ho són d’una manera radicalment diferent a la imatge tradicional.

El punt fort que ara té Catalunya no és només que tingui un projecte sinó, sobretot, el fet que aquest projecte sigui profundament polític en el bon (i original) sentit de la paraula: és la polis que s’organitza, que, descontenta amb la vella política, crea estructures assembleàries com l’ANC, el Procés Constituent o SÚMATE amb ciutadans provinents de totes les capes socials, de tot l’espectre ideològic i de tots els orígens. La integració que s’ha donat a Catalunya des de fa segles és un fet únic que l’allunya del model europeu i l’acosta més a l’americà, on gent de procedències molt diverses professen un nacionalisme basat en un contracte polític i en uns drets compartits de ciutadania, no en uns llaços de sang que no poden existir. A nivell europeu, diríem que s’assembla més al model francès que a l’alemany.

És per això que el procés constituent català —que d’alguna manera ja ha començat— no es pot entendre des d’una Espanya que respon més aviat a un nacionalisme ètnic. No és casual l’experiència que hem tingut molts catalans amb cognoms castellans: quan defensem Catalunya, l’espanyolisme ens retreu el cognom, mentre que des de Catalunya mai no se’ns ha retret l’origen. La paraula xarnego fa molt de temps que el catalanisme l’ha oblidada i és ara, en canvi, una de les preferides de l’espanyolisme. Sense anar més lluny, va ser Rajoy qui ahir feia servir l’argument dels llaços de sang entre catalans i espanyols com a argument per continuar “convivint”. Potser han començat a entendre que el procés no està dirigit per una sola persona, però els costa molt d’entendre els moviments de fons.

Antonio Baños, amb el llibre La rebel·lió catalana ja comentat aquí, fa una de les anàlisis més lúcides del que està passant des de l’humor, el bonrotllisme amb Espanya i el compromís amb els valors republicans i d’esquerres. Però els “traïdors” —sempre a ulls espanyolistes— apareixen com bolets: ara és Javier Ríos, català d’origen gadità, que ha publicat un llibre amb el provocador títol Destruir España (Antes de que Ella nos destruya a nosotros). Us deixo amb l’entrevista que li ha fet Singular TV.

Fronteres i mapes

Potser alguns afortunats en aquest planeta viuen al marge dels mapes i les fronteres. I potser la majoria dels veritables ciutadans del món estan entre els més rics —la pàtria dels quals és aquella, la que sigui, que els permet augmentar el patrimoni— i els més pobres —que no gaudeixen del dret més bàsic de ciutadania: una subsistència digna—. Però l’experiència comuna de qui ha viatjat pel món és la constatació que, allà on un vagi, la gran majoria de la població se sent identificada per unes fronteres dins de les quals hi ha allò que anomena el seu país. I amb les fronteres, una història, una llengua, una religió, una beguda, qualsevol cosa que els identifiqui i diferenciï dels “extramurs”. Quan algú s’autoanomena ciutadà del món i pertany al que podríem anomenar classe mitjana (i la gran majoria de gent es considera de classe mitjana), podem estar gairebé segurs que practica el que Michael Billing anomena banal nationalism —nacionalisme banal—.  En les nacions establertes, segons Billing, es produeix un recordatori permanent del fet que allò que es troba dins d’unes determinades fronteres correspon a una nació: en esports, en política o en educació tot fa referència a un marc nacional invisible i omnipresent que, justament per ser tan quotidià, és absolutament banal, i pot passar tan desapercebut com l’aigua per als peixos que hi neden.

A diferència del nacionalisme banal dels estats-nació establerts, que es pot permetre l’aparença de cosmopolitisme, el de les nacions no reconegudes és titllat sovint d’exaltat. José Luis Sangrador García, professor de psicologia de la Universitat Complutense, es refereix així al treball de Billing:

Quan els ciutadans d’aquestes “petites” nacionalitats fan gala d’una forta identificació “nacional” poden ser titllats de “nacionalistes” pels grans estats-nació, que no semblen comprendre que ells mateixos no són altra cosa que producte històric del nacionalisme. D’aquesta manera, i com adverteix Billing (1995), el nacionalisme propi és presentat per l’estat-nació com una força cohesiva i necessària sota l’etiqueta de “patriotisme”, mentre que el nacionalisme “aliè”, més aplicat a les nacionalitats subsumides en aquests estats forts, és presentat com una força irracional, perillosa i etnocèntrica.*

Els fets nacionals, però, són els que són. En el cas de Catalunya, hi ha molts fets que demostren que, amb independència d’opinions subjectives i fins i tot de les variables habituals —història o llengua—, l’estructura social és pròpia i diferent de la resta, com ho és, en conseqüència, el seu sistema de partits polítics. Ara que sembla que es tornen a posar de moda els mapes de tota mena, en reprodueixo tres que circulen per Twitter i que destaquen diferències profundes entre Catalunya i la resta d’Espanya. El primer recull el fet que Catalunya era l’any 2011 la comunitat autònoma amb menys funcionaris de l’Estat, en una proporció semblant a la del nord d’Itàlia, els Països Baixos, Irlanda o el Regne Unit.

Funcionaris a EuropaSi ens centrem només en Espanya, també és interessant observar que el 13% de funcionaris va ser l’any 2007 una línia divisòria entre els Països Catalans, que quedaven per sota, i la resta de l’Estat, per sobre.

Funcionaris a EspanyaPer acabar, un mapa del curs 2011-2012 que destaca una diferència potser més sorprenent: Catalunya va ser, amb diferència, la comunitat de l’Estat on va haver-hi una proporció més baixa d’alumnes matriculats de religió. Entre el color blanc assignat a Catalunya i el negre assignat a Extremadura (a la qual correspon el percentatge més elevat), el mapa mostra totes les comunitats en diferents tons de violeta en funció del percentatge.

matriculats de religió a Espanya

* José Luis Sangrador García. Identidades, actitudes y estereotipos en la España de las autonomías. Centro de Investigaciones Sociológicas, Madrid, 1996. (cita extreta del llibre de Germà Bel Anatomia d’un desengany, ed. Destino, 2013).

Benvolguts compatriotes

En l’últim missatge de Cap d’Any, el president Mas ha tornat a recórrer a la seva fórmula habitual d’obertura: “benvolgudes i benvolguts compatriotes”. Mentre Montilla obria amb un asèptic “bona nit a tothom” —i que es doni per al·ludit qui vulgui— o amb un cosmopolita “benvolguts ciutadans” —com Maragall—, Pujol, en canvi, sempre havia començat dient “benvolguts compatriotes”. Dos models, per tant: el convergent, que fa ús del concepte de pàtria, i el socialista, que recorre a la idea de ciutadania, potser manllevada del famós “ja sóc aquí” de Tarradellas que anava precedit d’un “ciutadans de Catalunya”. S’ha dit que quan Tarradellas va tornar de l’exili, va preferir no dir simplement “catalans, ja sóc aquí” per no excloure ningú en una Catalunya canviada per les onades migratòries. Va ser Francesc Macià —com Tarradellas, lligat a ERC— qui va pronunciar aquell “catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”, però, és clar, això va ser en una època en què encara no imperava la correctesa política.

Catalans, Catalunya!

Publicació de la Generalitat de Catalunya, 1938.

En qualsevol cas, hi ha qui no veu amb bons ulls tractar de compatriotes només als catalans deixant fora, per tant, la resta d’espanyols. Tant si té sentit com si no, hi ha qui ho viu com una exclusió; la llàstima és que acostumen a ser els mateixos que quan s’inclou el País Valencià i les Illes als mapes del temps de TV3, protesten perquè llavors són massa inclusius. Fernando Ónega, concretament, un dels cronistes que prenen el pols a l’opinió madrilenya per als mitjans del grup Godó, escriu avui aquesta curiosa reflexió a La Vanguardia en relació al discurs de Cap d’Any:

A Madrid sents això de “compatriotes”, que ho va dir diverses vegades, i la primera pregunta és: s’estarà referint a mi, que sóc gallec, o només la Meritxell, que és la meva companya de pupitre? Me’n vaig al diccionari: “Compatriota, persona que és de la mateixa pàtria que una altra”. Entenc que parla només per a Catalunya i els seus ciutadans, no em sento al·ludit. El missatge no és per a mi. La pàtria de Mas és la catalana, no la pàtria espanyola. Els compatriotes del president no són els espanyols.

Es pot dir el que es vulgui d’aquest paràgraf però, potser sense voler-ho, Ónega ha identificat l’arrel de l’etern conflicte entre Catalunya i Espanya: (1) l’existència d’una pàtria, o nació, en territori espanyol que no es correspon a la majoritària (la del “nacionalisme banal” protegit per l’Estat) juntament amb (2) el no reconeixement d’aquesta nació per part del mateix Estat. La reflexió de Fernando Ónega seria impensable al Regne Unit, on mai es qüestiona que Escòcia sigui una nació. I és justament això —l’evidència que els escocesos són un poble diferenciat— el que ha permès convertir un possible conflicte en un referèndum acordat.

Ara, la conyeta del cronista sobre la paraula compatriotes no vol dir que els espanyols no reconeguin Catalunya com a nació “en la intimitat”. Si més no, aquesta és la conclusió que extreu Germà Bel —un altre exfederalista— al seu llibre Anatomia d’un desengany arran d’un recull d’estudis sociològics de diferents autors, des de la transició fins l’actualitat, on el grup catalans és percebut arreu d’Espanya com a molt diferent del grup espanyols i fins i tot més llunyà que el grup europeus*. A l’Estat hi ha, per tant, una consciència clara del fet que Catalunya és una nació diferent. Els lapsus linguae sempre són reveladors, i el que va tenir Esperanza Aguirre quan defensava la permanència d’Endesa en “territori nacional” davant l’OPA catalana no podia ser més clar. El que li faltava a Espanya era l’acceptació conscient, negre sobre blanc, d’allò que ja té a l’inconscient —i que va ser la causa del lapsus de l’Espe—, allò que estava escrit a l’últim Estatut abans que el Tribunal Constitucional ho eliminés: que Catalunya és una nació. Ara, però, acaba de començar l’any en què caldrà demostrar-ho.

____________________________

* Dos exemples. Primer, l’anàlisi d’agrupaments de Rodríguez, Sabucedo i Arce de 1991, que oferia els resultats següents: gallecs amb bascos, catalans amb europeus i andalusos amb espanyols. Segon, l’anàlisi d’estereotips de Sangrador García del 1981, del qual es desprèn que la “preferència” envers els catalans per part dels altres grups territorials és la més baixa de totes després de la dels bascos, i a força distància:

IMAG0360

Estratègies, principis, equilibris

L’ampli acord sobre la pregunta i la data de la consulta pot agradar o no, però té una virtud indiscutible: ha accelerat novament el procés i ha cohesionat els partits, de manera que en la partida d’escacs que juguen els governs català i espanyol, la part catalana torna a tenir avantatge i a l’espanyola li toca moure peça. En una situació com l’actual, és molt difícil preveure res. N’hi ha que tenen clar que hi haurà eleccions plebiscitàries i victòria dels partits independentistes. O que hi haurà primer eleccions i, després, un referèndum per ratificar una declaració unilateral d’independència. N’hi ha que pensen que tot està planificat per avançat, però la realitat és que tot és tan complex que una planificació detallada sembla impossible.

Una estratègia general sí que es pot traçar i, en aquest sentit, sembla clar que s’està repetint l’esquema de l’Estatut, que més tard s’ha repetit en l’estratègia del pacte fiscal, i que en tots dos casos ha portat a afiançar la majoria independentista. És difícil que, tal com està tot, no es torni a repetir el mateix esquema. Catalunya es planteja des de fa vuit anys objectius cada cop més ambiciosos per sortit de l’atzucac en què es troba. Mentrestant, puja una nova generació que a banda de tenir ben pocs lligams sentimentals amb Espanya (com ens recorda Gabilondo), no coneix la por secular que les anteriors han tingut al poder de l’Estat. La immigració —la dels anys 60 i 70 i també la nova— veu cada cop més la independència com la veritable llum al final del túnel. Però els col·lectius com Súmate no apareixen només com a expressió del malestar per l’escanyament econòmic, sinó que també hi juga la dignitat. El sentiment de pertinença dual espanyol-català de bona part de la immigració va donant pas a una lleialtat nova amb la terra d’acollida; una terra que, als ulls de molts, es perfila com un nou país. Iniciativa per Catalunya i Unió poden optar per la independència (el sí-sí) si Espanya continua negant-ho tot, i els sectors econòmics que fins ara s’havien mostrat reticents ja han disparat les alarmes de la CEOE segons el seu president (català), que ho veu com un fet de “gravetat important i extrema”.

La part catalana ho està fent bé. Mas no es va acovardir pel resultat electoral i va decidir tirar pel dret fent els equilibris necessaris dins i fora de la coalició de govern. Hi ha hagut pressupostos. Hi ha hagut data i pregunta. I hi ha unitat. Bo i sabent que no hi ha una recepta màgica, apunto aquí cinc principis —en forma de paraules clau— que em semblen imprescindibles perquè, dins de la imprevisibilitat de tot plegat, es pugui continuar el viatge amb unes mínimes garanties d’èxit:

  1. Raons. No hi ha dubte que allò de carregar-se de raons, dit i repetit, ni era retòrica ni era una idea secundària. Són les raons acumulades les responsables que, en la seva editorial d’ahir, el Financial Times demanés una resposta a Rajoy.
  2. Unitat. No s’ha aconseguit una pregunta única i s’ha apujat el nivell necessari per al sí a la independència, però s’ha guanyat una unitat imprescindible. Ser prou flexibles per afavorir la unitat ha estat molt intel·ligent per part de CDC, ERC i CUP. La majoria de dos terços pot estar a l’abast molt aviat amb diputats provinents del PSC, i sense passar per unes eleccions.
  3. Internacionalització. La victòria o la derrota es juga, sobretot, a Catalunya i al món. Amb Espanya cal dialogar i caldrà negociar, però si es mantenen els punts anteriors (raons i unitat), és Catalunya qui té la paraula.
  4. Democràcia. Un gran actiu de la causa catalana és l’associació evident del referèndum amb el principi democràtic. Demanar el dret a vot i fer-ho als quatre vents (internacionalització) fa que la causa catalana s’entengui més que el missatge espanyol basat en el respecte a lleis “immutables”.
  5. Fermesa. No oblidem que si al final s’ha inclòs la paraula idependència en la pregunta ha estat per la fermesa d’un sector que no ha cedit fàcilment. La massa social que ha demostrat ser capaç de mobilitzar-se ha de mantenir la pressió perquè és la garantia que al final no se solucioni tot amb una transferència bancària.

IMG_0080

Un últim apunt: no es tracta només de potenciar aquests elements sinó d’equilibrar-los; la fermesa i la unitat, per exemple, no es poden portar a l’extrem sense anul·lar-se mútuament. Podem dir que hi ha prou gent que hi treballa amb entusiasme, però seria bo ampliar el cercle encara més. Un dels avantatges del costat català en aquesta partida és que malgrat que a l’altre costat hi ha un govern que disposa de totes les eines d’un estat, del nostre hi ha tot un poble, està mobilitzat i aprèn de pressa.