El 26-J i la renovada Via Claver

Abans no ens n’adonem, tindrem aquí el 26-J i els electors “que ja han desconnectat”  tornaran a tenir el dubte de si paga la pena acostar-se a un col·legi electoral. Això els electors perquè, pel que fa als partits independentistes, les posicions ja són clares:  la CUP no s’hi presenta i ERC i CDC ho faran per separat. En Kim Aulet —àlies tuitaire @elsomatent— va proposar cap allà el 2014, i amb el nom de Via Claver, la idea que els partits independentistes no haurien de presentar-se a les eleccions espanyoles. La proposta es basava en quatre punts: (1) que si hem trencat amb l’Estat, s’ha de fer de manera efectiva, (2) que estar al Congrés no ens aporta res, (3) que els partits han d’escollir la seva adscripció nacional i (4) que el resultat de les generals espanyoles a Catalunya pot tenir una participació tan minsa que constituiria un cop d’alerta a les cancelleries. La idea va ser aplaudida i discutida àmpliament, per exemple per Andreu Barnils.

Una revisió ràpida dels quatre motius sembla indicar que les circumstàncies actuals desaconsellarien la implementació de la Via Claver tal com es va proposar. Breument: no hem trencat encara amb l’Estat i hem pogut comprovar que l’aritmètica de les darreres eleccions espanyoles ha atorgat a convergents i republicans un poder que no s’esperaven, el de condicionar la formació del govern a l’acceptació d’un referèndum. És possible, a més, que la presència al Congrés hagi ajudat a mantenir Podemos relativament ferm respecte a la qüestió del referèndum. Tot plegat no està gens malament, com feia notar un piulet de Francesc Serés.

viaclaver

Podem dir, llavors, que la nova Via Claver consisteix a no desaprofitar els escons de Madrid, però fent-los servir amb convicció i fermesa. Encara que mentalment haguem  desconnectat, la realitat legal i econòmica encara no ho han fet. D’acord que no cal esperar gran cosa de la petita representació que l’independentisme pot aconseguir al Congrés, però quan la formació de majories dependrà d’uns pocs diputats, sembla un mal moment per fer un acte simbòlic d’aquesta magnitud.

De fet, el debat sobre la Via Claver ja no existeix entre els partits, el que ara està en joc és la participació. Pensem-ho d’aquesta manera. El procés no està encallat, però necessita potència. Condicionar pactes a Madrid és una parcel·la més de poder. Ergo, votem i divertim-nos veient el nou ball de pactes.

Anuncis

La unitat civil

A l’article Entre Esciŀla i Caribdis, Antoni Puigvert es reafirma en la tesi que ha estat defensant arran dels resultats de les eleccions del 25-N: “El procés endegat en nom de la llibertat catalana posa en risc un bé que jo considero superior: la unitat civil catalana”. Puigvert ho diu des del catalanisme, és clar, a diferència d’un personatge com Aznar que, des d’un espanyolisme amenaçador, va afirmar que abans de trencar-se Espanya es trencaria Catalunya.

És evident que l’avís de Puigvert, pel seu coneixement del país, ens hauria de fer reflexionar molt més que el d’Aznar. Puigvert coneix bé el paper que ha exercit històricament el PSC i que ha contribuït al que podríem anomenar miracle català: la fusió dels catalans d’origen i dels nouvinguts en una sola societat i l’assumpció del catalanisme per la major part de la ciutadania amb una força tal que ni tan sols la delegació del PP al país ha pogut evitar assumir-lo nominalment transformant-se en PPC quan li convé. Tot i així, cal dir que no tots els èxits en aquest terreny són mèrit del socialisme perquè l’empresa era massa feixuga per a un sol partit i massa ambiciosa per a una sola ideologia. L’èxit de la unitat civil catalana aixoplugada sota el paraigua del catalanisme s’ha d’atribuir a la mateixa societat, que en una altra època havia arribat a assimilar grans quantitats de població d’origen occità. S’ha d’atribuir a un entramat social del qual el Barça no és un factor menor d’integració, però també a la força de la cultura en general, a la vitalitat de la llengua i l’aura de cosmopolitisme, de llibertat i de respecte a l’individu que des de fa segles es respira a la capital. I també al PSC.

Així doncs, quan Puigvert alerta dels riscos que el procés endegat “en nom de la llibertat catalana” tindria per a la unitat civil, podríem pensar que si el catalanisme imperant fins ara mantenia lligat l’allioli social, el gir sobiranista podria provocar que es tallés. La realitat, però, és que la societat no s’assembla a un allioli sinó més aviat a una sopa minestrone on les verdures, tot i formar un tot harmoniós, mantenen la seva individualitat. I si abans hi havia més unionistes que independentistes a la sopa, ara han canviat les proporcions i els unionistes han quedat en minoria. Cal recordar que l’essència de la democràcia és que gent amb opinions diverses pugui conviure sense barallar-se, no pas eliminar les diferències. Si això ho hem assumit pel que fa a l’eix esquerra-dreta, també caldrà assumir-ho a partir d’ara en l’eix nacional perquè, de fet, l’independentisme ja existia tot i ser minoritari, i la seva existència mai havia provocat cap trencament de la unitat civil. Hem de suposar que els unionistes no són tan demòcrates i no acceptaran la nova situació en què es troben? Hem d’esperar que la majoria independentista representada al Parlament per CiU, ERC, CUP i diputats d’altres formacions hauria d’incomplir el mandat que se li ha donat a les urnes perquè la minoria unionista fa soroll?

Si la cohesió social al voltant del catalanisme es perdés, no seria degut a l’augment de l’independentisme, que creix perquè convenç també a sectors provinents de la immigració, sectors que voten (o votaven) al PSC. En tot cas, caldrà estar alerta als atacs a la unitat civil provinents de Madrid. La llei Wert és una càrrega de profunditat contra la unitat civil molt més gran que totes les declaracions fetes fins ara pels líders catalans. Al cap i a la fi, l’espanyolisme estricte a Catalunya està representat per 28 diputats d’un total de 135, és a dir, per una cinquena part dels parlamentaris. Els votants que representen també són catalans i també són demòcrates, no hauríem de suposar el contrari però, en tot cas, la voluntat de la majoria no pot quedar segrestada per una minoria cridanera.

Passada la tempesta, salpem

El dia després de les eleccions és quan l’experiència diu que tothom té pressa per atribuir-se la victòria, ja sigui real o moral. Aquest cop, però, és diferent. L’hora és tan greu que tothom ha començat a assajar els gestos necessaris del ritual de festeig. Mas demana fidelitat i austeritat a la propera parella (sigui quina sigui). I a qui li pot agradar un plantejament així? Junqueras s’hi posa mig bé, però en lloc d’una relació seriosa, prefereix flirtejos ocasionals que, tanmateix, se’n podrien dir relació. Navarro ho veu molt difícil (sense saber per què, però en les qüestions del cor això ja passa) i Sánchez-Camacho, ferida pels nous gustos de Mas, no en vol saber res més (aquí el despit és mutu). En tot això, Herrera recomana que ningú s’acosti a Mas, Rivera opta per l’atac cos a cos (d’això també se’n diu relació, sí) i Fernández, que acaba d’entrar en el joc, s’ho mira des de fora del sistema.

El més interessant d’aquests moments és el joc d’interpretacions. S’havia dit que si CiU no aconseguia la majoria absoluta, la lectura que se’n faria al món seria la d’una derrota de l’independentisme. I així ha estat en alguns mitjans, però n’hi ha molts que han recollit la força que conserva: “independentisme consolidat” (Le Monde), “el nacionalisme, afavorit” (Aljazeera), “victòria aclaparadora per un referèndum” (Financial Times). D’altres, en fan la lectura contrària: “els votants defugen la separació” (The Wall Street Journal), “desastre a les urnes pel separatisme” (The Times). Però també n’hi ha que, com el Frankfurter Allgemeine, encerten el titular, “els catalans enforteixen els separatistes” i, defugint simplificacions, detallen després l’afebliment de CiU. Tots molt lluny de l’alegria que reflecteixen els titulars madrilenys, que consideren derrotat el gir sobiranista convergent i, amb ell, gairebé, el problema catalán. L’autoengany (i l’engany) que ja hem assenyalat aquí que practica certa premsa de Madrid també es trasllada al day after.

Un fet objectiu és que, abans de les eleccions, hi havia una eufòria desfermada en les files independentistes. Ningú s’imaginava que les enquestes podien fallar tant. Artur Mas, que va aprofitar el qualificatiu de messiànic (gràcies!) per dissenyar la campanya, demanava que fessin confiança a la seva lletra sobiranista quan l’acompanyament musical de Duran i Lleida desafinava a les oïdes del votant coherent.

La lletra mateixa era estranya perquè no portava el crit del poble (in-inde-independència) sinó un desangelat i ambigu estat propi. Malgrat tot, Mas va fer una interpretació tan bona que semblava que l’havia estat assajant tota la vida. I mentrestant, l’eufòria independentista arribava fins les files republicanes i més enllà. Tant Junqueras com López Tena unien una bona capacitat comunicativa a una millor llista d’arguments.

Així doncs, què ha passat? La foto fixa és que hi ha un diputat més favorable a la convocatòria d’un referèndum (amb permís o sense de Madrid) per un de menys de contrari. Els catalans, amb participació rècord, han confirmat que volen un referèndum (87 diputats) i han confiat majoritàriament en partits independentistes (74 diputats), però també han evitat donar el control del procés a un únic partit. Segons l’estudi de Jordi Muñoz al diari Ara, un 14% dels vots perduts per CiU haurien anat a parar a ERC (se sap que els indecisos més nombrosos dubtaven entre CiU i ERC), mentre que un percentatge menor hauria fugit cap a C’s, PP o ICV. CiU mantindria una bona quota de fidelització de vot, però no hauria atret prou votants nous i hauria perdut vots pels extrems de l’esquerra o de l’unionisme. Possiblement, la sinceritat de Mas sobre la inevitabilitat de noves retallades no ha jugat al seu favor: és difícil d’imaginar que, en això, els catalans siguin molt diferents dels grecs i d’altra gent normal.

Per primer cop, CiU té el mandat de convocar un referèndum i la confiança d’uns votants que han assumit les paraules de Salvador Cardús en l’acte final de campanya de CiU: “president, dilluns a primera hora, salpem”. Esquerra Republicana fa molt de temps que espera l’inici del viatge. Ha arribat l’hora de la política.