El PSC i el fantasma de la independència

Reconeguem que Catalunya té el mèrit d’haver sobreviscut entre dos veïns poderosos. Massa gran per passar desapercebuda com Andorra, però alhora massa petita per poder-se deseixir amb èxit de la força centrípeta dels estats espanyol i francès. Quan el 1813 Catalunya estava annexada a França, el comissari general de la policia francesa enviat a Barcelona va informar a París que els catalans “se senten massa febles per formar tots sols un estat sobirà” i, astutament, observava que “només que els deixin un fantasma d’independència, tota la província quedarà ben aviat pacificada”. El comissari Hubert de Beaumont havia trobat una estratagema que tindria un gran èxit en el futur però no per major glòria de l’imperi francès sinó de l’espanyol.

Departaments de Catalunya 1812

Subdivisió territorial de Catalunya durant el període de 1812-1814 en què va esdevenir una província de l’imperi napoleònic.

Quan Catalunya va tornar a caure dins de l’òrbita espanyola, aquell fantasma d’independència ha estat utilitzat repetidament per mantenir la voluntat catalana sota control. Entre els casos més recents, podem recordar les paraules del príncep Felip de Borbó quan el 1990 va dir que “els catalans seran allò que vulguin ser”, però també el famós apoyaré referit a l’Estatut i pronunciat el 2004 per Zapatero abans d’unes eleccions espanyoles. Que només es tractava de “fantasmes d’independència” s’ha fet evident amb el temps: ni la monarquia accepta la transició que Catalunya ha començat ni el PSOE va recolzar l’Estatut. Tot i així, abans de conèixer-se el desenllaç, les frases van ser ben rebudes, el príncep ovacionat i el candidat a president votat.

És possible que el gir que ha fet la política catalana a partir de l’Onze de Setembre passat tingui molt a veure amb el fet que la gran idea d’Hubert de Beaumont hagi deixat de funcionar. A Zapatero li ha crescut el nas com a Pinotxo i la casa reial espanyola emet comunicats on deixa clar que els catalans ja no poden esdevenir allò que vulguin ser perquè han descobert que certes coses són quimeres. Les promeses que calmaven els catalans ja no funcionen perquè el moment de la veritat, aquell que les promeses havien aconseguit ajornar, ja és aquí. Els fantasmes d’independència, per tant, ja no són possibles com a estratègia dissuasiva: ni el sector catalanista se’ls podria creure ni l’espanyolista els necessita. De fet, els últims que encara poden ser objecte de l’engany que es va empescar Hubert de Beaumont són aquells que s’han trobat a mig camí: el partit se’n diu PSC i el fantasma, federalisme.

Pere Navarro va aconseguir treure de Rubalcaba la paraula “federalisme” en alguna ocasió, és cert, però qui creu en aquesta fórmula pronunciada amb tan poca convicció des d’Espanya? La vicesecretària general del PSOE acaba de dir que el seu partit no donarà suport en cap cas a un referèndum de secessió però, ben mirat, no té el federalisme alguna cosa a veure amb la idea de federació lliure? Quina federació podria ser-ho si es nega als estats constituents la possibilitat de federar-s’hi o no? I hi ha més notes que desafinen en el cant de sirena federalista: com s’arriba a una Constitució que el reconegui? Algú creu que, suposant que el PSOE tingués la voluntat política necessària per fer-ho, es podria convèncer el PP perquè hi anés en la mateixa direcció? La Constitució només es pot modificar amb una majoria qualificada de dos terços de la cambra baixa, fet que, a la pràctica, obliga a posar-se d’acord als dos partits espanyols majoritaris. No hi ha cap possibilitat, doncs, d’una Espanya realment federal i, en canvi, allò que és molt probable —i que ja s’està produint— és la involució autonòmica.

La qüestió és quan caurà l’últim sector que continua sota l’influx del fantasma d’independència. Si el gruix del catalanisme ja no creu en fantasmes, per quant de temps podrà mantenir Pere Navarro la fantasia de la seva existència?

Per què ha de ser una cosa més fàcil que l’altra

Entre aplaudiments dels joves socialistes, amb motiu de la celebració del Consell Nacional de la JSC, Pere Navarro va entonar el que es podria entendre com el cant del cigne del federalisme català amb Espanya:

Alguns diuen que el camí federal és una via morta; em sembla sorprenent, perquè és l’encaix que els països més forts tenen com Alemanya, Canadà o els EUA. Ens fixem en estats que són federals i funcionen bé. Aquest no ha de ser el nostre model?

S’ha d’entendre el context en què es pronuncien aquestes paraules. Els destinataris: aquells que han de prendre el relleu del socialisme català. El moment: dies després de l’aparició de la primera enquesta del CEO que vaticina una majoria del 51% a favor de la independència. El perill: prop d’una tercera part (un 29,1%) de l’electorat del PSC votaria a la independència (més, probablement, entre els joves) i un percentatge tan elevat com el 22,2% no té decidit què faria. Calia conjurar l’enemic intern, doncs, allà on té més força. Calia esmentar el diable pel seu propi nom i preguntar-se

per què ha de ser el model federal una via morta i la independència ha de ser un futur meravellós sense cap problema. […] No sé per què ha de ser una cosa més fàcil que l’altra.

La resposta, que ja està a l’abast de gran part de la ciutadania, és molt senzilla. En primer lloc, ningú no diu que la independència hagi de ser un futur meravellós; en tot cas, això ho diu Navarro per ridiculitzar-la. Però el fet que el model federal a Espanya sigui una via morta ens ho diu la història recent, si se sap llegir. En un país federal, la sobirania emana dels estats federats. Doncs bé, a Espanya –en un acte antifederal– el Tribunal Constitucional va escapçar un estatut –de tall federal– aprovat a les urnes pel poble català, en el que va ser una doble negació de l’esperit federal. Proporcionalment, les escapçades podrien ser poques, com va afirmar Carme Chacón per treure-els-hi ferro, però es van centrar en els articles més federalitzants de l’Estatut (relació bilateral, definició de nació, drets lingüístics). És clar que, al capdavall, la socialista Chacón no es distingeix pel seu federalisme. Tot seguit, Zapatero, l’esperança federal de l’Espanya plural, va respirar alleujat. Però, és clar, potser ZP tampoc no era tan federalista.

La qüestió no és que el federalisme no funcioni, com sembla voler rebatre Navarro. És evident que sí i està molt bé que els socialistes catalans es fixin en estats “que són federals i funcionen bé”, però estaria millor que es fixessin detingudament en l’estat al qual, a dia d’avui, pertanyen i que pensessin quina és la probabilitat que esdevingui un estat federal. Fa tres-cents anys que Espanya no s’assembla gens als països federals. Ningú fora de Catalunya aposta pel federalisme. El més trist per al PSC és que ni tan sols els socialistes espanyols creuen sincerament en el federalisme com a forma d’organització de l’Estat. Qui li queda, doncs, al PSC per tirar endavant el seu projecte federal? De quines eines disposa? De la pedagogia? Quan preveu Navarro, i el PSC, que un 51% de la població espanyola aposti per un model federal? Per la independència, el percentatge ja el tenim. I és només per això, per una qüestió de percentatges, que una cosa és més fàcil que l’altra.

Estats federals al món

Els països federals existeixen i gaudeixen de bona salut. En el pla teòric, cal dir que Pere Navarro té raó. Però si baixa a la realitat, el PSC s’ha de desenganyar: si vol una Catalunya federada en un ens més gran, n’hauria de triar un amb vocació federal. Què tal la Unió Europea?

La transició nacional i la premsa estrangera

És normal que la premsa internacional parli més del procés independentista escocès que del català. Escòcia, potser gràcies a la seva pertinença a l’òrbina anglosaxona, és coneguda arreu i s’accepta amb naturalitat que s’anomeni país o nació, malgrat que els escocesos, com els catalans, no disposin d’estat propi. Mentre el debat independentista sobre Escòcia fa anys que està normalitzat, l’independentisme català ha hagut de passar èpoques de semiclandestinitat en què eren possibles detencions preventives injustificades, com les ordenades pel jutge Garzón poc abans de les Olimpíades; d’això només fa vint anys.

Però l’independentisme ha canviat en poc temps. Té més arguments i més base social, té menys por i més pressa. No costa gaire trobar algunes causes concretes que expliquen aquest canvi:

  • la fàbrica d’independentistes anomenada Aznar (en 2a legislatura),
  • el fracàs de l’OPA de Gas Natural sobre Endesa (recordem aquell “antes alemana que catalana”) i, amb ell, de l’expansió financera de Catalunya a Espanya,
  • el fracàs del nou Estatut, de l’Espanya plural de Zapatero i, en resum, del somni federalista amb Espanya,
  • la fi d’ETA que era, admetem-ho, la gran coartada per criminalitzar els “nacionalismes perifèrics” i, last but not least,
  • una crisi econòmica sense precedents en la memòria de la majoria de catalans que ha desvetllat una consciència creixent d’espoli econòmic.

Qui sap si caldria afegir a la llista el desprestigi de la monarquia però el cas és que, fins fa molt poc, alguns encara se’n reien de les enquestes que apuntaven a un augment de l’independentisme. En una tertúlia radiofònica podia aparèixer algú assegurant que els que hi donaven suport mai havien superat el 15%, i podia dir-ho mentre totes les enquestes ja apuntaven a un mínim d’un 40% de suport en contra d’un percentatge baix de detractors, en cap cas superior al 30%. També és sabut, per les mateixes enquestes, que els independentistes no són prou conscients de tenir la majoria i, per tant, alguns es podien creure el tertulià de torn. Ara tot això està canviant molt de pressa. Un gran senyal és que el PP ha passat de no dir res sobre el tema a donar arguments, encara que siguin molt discutibles o continguin amenaces velades (en aquest mateix bloc: Llanos de Luna i el discurs de la por). I la premsa europea en parla.

Els diaris espanyols analitzen el tema basculant entre el sentimentalisme (ABC), l’alarma i el victimisme (ABC, La Razón). En canvi, un diari francès com Libération fa un tractament desapasionat i força informat, i un de britànic com The Guardian enllaça el mapa següent obra del dissenyador gràfic búlgar Yanko Tsvetkoven (que, per cert, s’ha queixat al seu bloc del provincianisme d’El Mundo). Tot i que el nostre país hi apareix com a Catalan Empire, el fet de ser al mapa vol dir que està d’actualitat. Com s’acostuma a dir, és bo que se’n parli encara que sigui malament. O en clau d’humor.

Una resposta a Ramón Jáuregui

El ministre de la Presidència Ramón Jáuregui assegura no entendre la “decepció” de  Catalunya amb el Govern de Zapatero.

El Govern espanyol, –ens diu– ha donat suport a totes les decisions que ha cregut favorables per a Catalunya, com l’Estatut, el nou model de finançament, infraestructures com que l’AVE arribés a l’aeroport, i el seu model lingüístic. Aquesta llista el porta a la reflexió final:

Hem aplicat una política de bona voluntat. Què ha passat? Què hem fet malament perquè hàgim d’escoltar aquestes coses?

Doncs bé, els mateixos punts de la seva pròpia llista (Estatut, finançament, AVE i llengua) faran bé de guió. Sr. Jáuregui, si mai arriba a llegir aquesta resposta, ha de saber que l’AVE s’esperava a Catalunya des de molt abans que es digués AVE –quan encara en dèiem tren de gran velocitat o TGV–, que d’això fa una bona pila d’anys (que es deu poder consultar a les hemeroteques), i que l’anhel de Catalunya, per orígens, per tradició i per vocació, era la connexió amb Europa. Una connexió que anava també en benefici del conjunt de l’Estat, i que actualment, amb una xarxa d’alta velocitat només superada per la Xina, encara està per fer. Ens felicitem que hi hagi plans per acabar-la, com també ens felicitem del reconeixement al projecte del corredor mediterrani, però alguna cosa ens diu que no ho hem de creure fins que no estigui acabat –probablement, és la mateixa desconfiança que la saviesa popular va plasmar en la dita “no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat”.

Sobre el model lingüístic, no negarem que el senyor Zapatero n’ha fet alguna declaració de suport, però això no converteix el PSOE en el gran defensor del català. Si el defensés de debò, a hores d’ara ja seria oficial a la Unió Europea però, sobretot, si el defensés de debò, no seria còmplice del seu esquarterament quan calla –i atorga– davant dels atacs que rep al País Valencià ni contribuiria a la distinció valencià/català que es troba en tota mena de serveis estatals. Callar a Europa o callar a València converteix el PSOE en còmplice d’aquells que volen que el català sigui una llengua de segona.

Pel que fa a l’Estatut i al finançament, des de fora de Catalunya us pregunteu sovint “per què els catalans sempre en volen més?”, però potser la resposta és que sempre heu donat menys del que s’ha demanat. El poble de Catalunya va votar un Estatut que, en paraules d’un correligionari seu de partit, el Congrés “se lo cepilló como un carpintero”. Per què no estem agraïts amb el que ha quedat, després del raspall del PSOE i de l’estocada final del Tribunal Constitucional? De ben segur que hi ha raons tècniques però hi ha, en gran part, la dignitat ferida d’un poble. La Catalunya del tripartit va ser prou ingènua per creure que era possible una entesa. Va haver-hi un moment en què les forces polítiques catalanes, quan ja ningú ho esperava, es van posar miraculosament d’acord, i la cordialitat de la classe política es va encomanar a la població. Aquest va ser l’Estatut que es va votar favorablement en referèndum, un acord que recollia l’esperit federalista del PSC i d’ICV, i que avançava en un sobiranisme que era del gust d’ERC. Aquest era l’altre anhel de Catalunya, un tracte cordial de tu a tu amb Espanya. Com la República Catalana que Macià, en la seva proclama, es va afanyar a declarar dins d’una confederació de pobles ibèrics. La federació o confederació que ara, per fi, s’ha demostrat impossible, no només per culpa de la intransigència de la dreta espanyola sinó pel simple fet que els federalistes catalans no tenen ningú que es vulgui federar amb ells.

No sé si el PSOE ha tingut una política de bona voluntat amb Catalunya. Possiblement, ha tingut una voluntat oscil·lant amb Catalunya. De l’apoyaré inicial de Rodríguez Zapatero, va passar a negociar l’Estatut a la baixa. I, per posar un exemple més actual, la devolució d’un botí de guerra –els anomenats papers de Salamanca– és un fet importantíssim per a Catalunya des del punt de vista simbòlic. I és d’agrair que el Govern Zapatero hagi tirat endavant un acte de restauració de la dignitat com aquest; la llàstima és que, en l’últim moment i de manera inexplicable, hagi aturat l’última tramesa, que ara dependrà del nou Govern del Partit Popular. S’ha de fer un veritable acte de fe per creure que al darrere d’una decisió així hi ha bona voluntat en lloc de maquinació i estratègia. I ara, perquè acabin de tornar tots els papers, depenem de la bona voluntat del PP. I, senyor Jáuregui, vostè és basc i ho hauria d’entendre millor que d’altres: no és bona voluntat, germana del paternalisme, el que vol Catalunya; el que vol és un tracte honest entre pobles adults, un tracte digne que no depengui de la direcció del vent ni dels interessos d’altri sinó que sigui el resultat d’un pacte.

El nou pati dels diputats

El nou Congrés de Diputats espanyol recorda un pati de col·legi: els seus membres pertanyen a colles –partits o coalicions– que negocien entre elles si faran o no faran pinya –grup parlamentari–. Les notícies que van arribant aquests dies estan molt en aquesta línia i confirmen, d’altra banda, que no hi ha res de nou sota el sol.

Per un cantó, el Partit Popular ja ha dit que parlarà amb tothom excepte amb Amaiur. Segons María Dolores de Cospedal, això és perquè a cal PP no volen rebre grups que “tinguin objectius que no estiguin plasmats en la Constitució”. Però, llavors, un es pregunta per què tenen previst parlar amb ERC. És que potser encara no saben quin és el seu objectiu? El cert és que el PP no pot ignorar ni la seva “ala dura” ni els mitjans afins, que identifiquen sense ambigüitats Amaiur amb Batasuna, i Batasuna amb ETA (ergo, Amaiur és ETA) en un sil·logisme que ja han explorat repetidament: “Carod parla amb ETA” i “Carod és d’ERC”, per tant, “ERC és ETA”; o “ZP pacta amb ETA” i “ZP és del PSOE”, per tant, “el PSOE és ETA”. Al PP farien bé de contractar experts en lògica per assessorar els seus dirigents. De fet, amb un minicurset de lògica aristotèlica ja anirien fent.

A l’altre extrem (ideo)lògic, el món independentista català continua emmirallat pel miracle basc d’Amaiur, que ha requerit temps i diàleg però, de moment, és incapaç de fer les paus a casa seva, com ho fan palès piulades com aquesta:

Els d’Amaiur, però, ja han volgut deixar clar que el seu objectiu és formar grup parlamentari amb les altres formacions basques (PNB i GBai) de manera que puguin defensar millor els seus interessos (i no sona això al que sempre ha fet el PNB al Congrés?). D’altra banda, des de Compromís ja han dit que no tenen “la més mínima intenció” de formar grup amb la coalició ERC-RCat-CatalunyaSÍ. Bé, sempre els quedaran els gallecs del BNG, però llavors ERC ho té difícil per trobar l’aixopluc d’un grup parlamentari.

Els partits fan aliances i es barallen com en un pati de col·legi (per això són partits), però la defensa dels interessos comuns –com molta gent va destacar durant el recompte de vots– hauria d’estar per sobre de la lluita partidista:

Deu ser força ingenu i somniatruites pensar que ERC i CiU podrien formar un sol grup, però no és aquest el model basc? Potser seria hora d’anar prenent exemple.