Benvolguts compatriotes

En l’últim missatge de Cap d’Any, el president Mas ha tornat a recórrer a la seva fórmula habitual d’obertura: “benvolgudes i benvolguts compatriotes”. Mentre Montilla obria amb un asèptic “bona nit a tothom” —i que es doni per al·ludit qui vulgui— o amb un cosmopolita “benvolguts ciutadans” —com Maragall—, Pujol, en canvi, sempre havia començat dient “benvolguts compatriotes”. Dos models, per tant: el convergent, que fa ús del concepte de pàtria, i el socialista, que recorre a la idea de ciutadania, potser manllevada del famós “ja sóc aquí” de Tarradellas que anava precedit d’un “ciutadans de Catalunya”. S’ha dit que quan Tarradellas va tornar de l’exili, va preferir no dir simplement “catalans, ja sóc aquí” per no excloure ningú en una Catalunya canviada per les onades migratòries. Va ser Francesc Macià —com Tarradellas, lligat a ERC— qui va pronunciar aquell “catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”, però, és clar, això va ser en una època en què encara no imperava la correctesa política.

Catalans, Catalunya!

Publicació de la Generalitat de Catalunya, 1938.

En qualsevol cas, hi ha qui no veu amb bons ulls tractar de compatriotes només als catalans deixant fora, per tant, la resta d’espanyols. Tant si té sentit com si no, hi ha qui ho viu com una exclusió; la llàstima és que acostumen a ser els mateixos que quan s’inclou el País Valencià i les Illes als mapes del temps de TV3, protesten perquè llavors són massa inclusius. Fernando Ónega, concretament, un dels cronistes que prenen el pols a l’opinió madrilenya per als mitjans del grup Godó, escriu avui aquesta curiosa reflexió a La Vanguardia en relació al discurs de Cap d’Any:

A Madrid sents això de “compatriotes”, que ho va dir diverses vegades, i la primera pregunta és: s’estarà referint a mi, que sóc gallec, o només la Meritxell, que és la meva companya de pupitre? Me’n vaig al diccionari: “Compatriota, persona que és de la mateixa pàtria que una altra”. Entenc que parla només per a Catalunya i els seus ciutadans, no em sento al·ludit. El missatge no és per a mi. La pàtria de Mas és la catalana, no la pàtria espanyola. Els compatriotes del president no són els espanyols.

Es pot dir el que es vulgui d’aquest paràgraf però, potser sense voler-ho, Ónega ha identificat l’arrel de l’etern conflicte entre Catalunya i Espanya: (1) l’existència d’una pàtria, o nació, en territori espanyol que no es correspon a la majoritària (la del “nacionalisme banal” protegit per l’Estat) juntament amb (2) el no reconeixement d’aquesta nació per part del mateix Estat. La reflexió de Fernando Ónega seria impensable al Regne Unit, on mai es qüestiona que Escòcia sigui una nació. I és justament això —l’evidència que els escocesos són un poble diferenciat— el que ha permès convertir un possible conflicte en un referèndum acordat.

Ara, la conyeta del cronista sobre la paraula compatriotes no vol dir que els espanyols no reconeguin Catalunya com a nació “en la intimitat”. Si més no, aquesta és la conclusió que extreu Germà Bel —un altre exfederalista— al seu llibre Anatomia d’un desengany arran d’un recull d’estudis sociològics de diferents autors, des de la transició fins l’actualitat, on el grup catalans és percebut arreu d’Espanya com a molt diferent del grup espanyols i fins i tot més llunyà que el grup europeus*. A l’Estat hi ha, per tant, una consciència clara del fet que Catalunya és una nació diferent. Els lapsus linguae sempre són reveladors, i el que va tenir Esperanza Aguirre quan defensava la permanència d’Endesa en “territori nacional” davant l’OPA catalana no podia ser més clar. El que li faltava a Espanya era l’acceptació conscient, negre sobre blanc, d’allò que ja té a l’inconscient —i que va ser la causa del lapsus de l’Espe—, allò que estava escrit a l’últim Estatut abans que el Tribunal Constitucional ho eliminés: que Catalunya és una nació. Ara, però, acaba de començar l’any en què caldrà demostrar-ho.

____________________________

* Dos exemples. Primer, l’anàlisi d’agrupaments de Rodríguez, Sabucedo i Arce de 1991, que oferia els resultats següents: gallecs amb bascos, catalans amb europeus i andalusos amb espanyols. Segon, l’anàlisi d’estereotips de Sangrador García del 1981, del qual es desprèn que la “preferència” envers els catalans per part dels altres grups territorials és la més baixa de totes després de la dels bascos, i a força distància:

IMAG0360

La minoria estrafolària del PSC a Madrid

Com ens recorda avui Toni Soler al diari ARA, en els temps en què CiU flirtejava alternativament amb la UCD i ERC –primera legislatura de Pujol–, els socialistes els acusaven de ser una “majoria estrafolària” i, al seu torn, Macià Alavedra els responia: “Hi ha una cosa pitjor que una majoria estrafolària, i és una minoria estrafolària”. Devia tenir les seves raons per dir-ho, però després d’unes quantes legislatures, el PSC ja és una de les minories més estrafolàries de tots els temps.

Els diputats del PSC a Madrid són una minoria –la catalana– d’una minoria –la socialista–. Són un partit diferent al PSOE, com ens recorden quan convé, però no trenquen mai una disciplina de vot que, en teoria, correspon a un altre partit. Algú ha sentit a dir que un partit hagi de seguir la disciplina de vot d’un altre? Doncs aquest és el tret que defineix la minoria estrafolària dels socialistes catalans quan van Catalunya enllà.

Temps era temps, el PSC tenia grup parlamentari propi al Congrés. Avui, 23 de febrer, convé recordar que es va dissoldre arran del gir centralista que va iniciar el PSOE després d’un llunyà 23F i d’un sever advertiment a la democràcia per part d’un tal Tejero. Des de llavors, de tant en tant parlen de trencar la “disciplina de vot” (no ja de tornar a formar un grup propi), però no ho han fet ni tan sols quan, per coherència i dignitat, haurien d’haver votat el mateix al Parlament i al Congrés. Doncs no, sembla que la minoria estrafolària del PSC creu que és millor ser incoherents amb ells mateixos abans que ser-ho amb el PSOE. L’últim episodi de votacions diferenciades a Barcelona i a Madrid es va donar fa només dos dies, en una moció presentada al Congrés per ERC on s’instava a transferir a la Generalitat els recursos del 0,7% de l’IRPF per a finalitats socials. La moció, per cert, només tenia l’objectiu que el govern espanyol complís la llei, perquè el Tribunal Suprem ja ho havia legislat així. Cap proposta revolucionària, doncs i, malgrat tot, va acabar sent rebutjada pel PP (com era d’esperar), UPyD (evidentment), el PSOE (?) i el PSC (??), que hi havia donat suport al Parlament català. Esquizofrènia? Frikisme? No, PSC.

Hi ha una certa inquietud fora de l’univers socialista pel comportament del PSC i el seu desdoblament de personalitat. Jo diria que, en part, per vergonya aliena. Després de l’últim congrés del partit, en Pere Navarro, com a flamant nou secretari general, va anunciar que podrien arribar a votar diferent del PSOE, cosa que faria tremolar tot Madrid; no gaire temps més tard, passen coses com la de dimarts. Se’ns vol fer creure que hi ha un sector catalanista dins del PSC, però deu ser un sector entrenat en l’art de la desaparició: n’hi ha prou perquè Chacón faci campanya per les Espanyes perquè callin tots alhora com un sol home.

Però hi ha alguna cosa més que vergonya aliena. Sap greu veure que mentre la dreta és majoritàriament d’obediència catalana (només cal comparar el pes de CiU amb el del PP),  l’esquerra és lluny d’aquesta situació. En temps del tripartit, el PSC presumia de perfil catalanista amb Montilla al capdavant, però un cop instal·lat a l’oposició, només s’endevinen gestos tímids que no s’arriben a materialitzar i que, davant d’un mínim vent de l’oest, es transformen en un ball sincronitzat amb el PSOE.

S’ha dit que amb la pèrdua del seu perfil més catalanista, el PSC ha aconseguit salvar la cohesió social i integrar la immigració. Ara, però, la societat ja va unes quantes passes per davant del PSC. Si no vigila, la cohesió que es perdrà serà la del propi partit.

Senador Montilla

El president Montilla té dret a rebre el tractament honorífic de president en lloc d’expresident, de la mateixa manera que es continua dient president Pujol o president Maragall. El president Montilla té dret a un sou que es reserva als expresidents perquè no es doni el cas que el que havia estat màxim dirigent del país es trobi demanant caritat en una vorera. El president Montilla també té dret a un despatx oficial, però no a un antre amb goteres a la Rambla del Raval, no, té dret a un despatx honorífic a l’Avinguda Diagonal que inclogui treballadors, xofer i seguretat personal.

Qualsevol expresident de la Generalitat té dret a tot això si exerceix d’expresident, però el president Montilla és ara el senador Montilla perquè ahir va ser designat senador per anar a la cambra alta espanyola. Ha explicat que, així, podrà fer pedagogia a Madrid sobre com és Catalunya, i ha anunciat que deixarà de cobrar el sou d’expresident –per llei, està obligat a triar– però que, en canvi, no renunciarà al despatx que li pertoca. I ha afegit que la seva nova condició de senador no hauria de causar polèmica, perquè en altres països “no es trenca res quan algú després de ser president de la república és president regional o alcalde”.

No sabem si el senador Montilla pensa si el Barça és o no és més que un club, però el que ens ha deixat clar és que, per a ell, Catalunya no és més que una comunitat autònoma. De fet, ara tot és molt més clar. Era per això que tenia tendència a assistir al desfile del 12 d’octubre de cada any. Era per això que treballava tant, tancat al seu despatx, i no deia mai al seu poble cap a on havia d’anar. I quan ho va dir, va ser per defensar unes noves taules de la llei –nou estatut, en van dir– que es van trencar en baixar de la muntanya, i quan es van trencar, va passejar amb el seu poble –manifestació, en van dir– per tornar-se a tancar després al seu despatx.

Segurament, el senador Montilla té raó quan diu que en altres països d’Europa o del món no passa res quan un expresident vol ser president regional o alcalde. Però hi ha una petit detall que el nou senador sembla no haver entès, i és que als altres països on això passa, els expresidents opten a un càrrec menor del seu propi país, però en cap cas se’n van al país del costat a exercir-lo. Hem d’entendre que quan es referia (i es refereix) a Catalunya com a país, ho feia com a figura retòrica? Que quan defensava el terme nació en el nou estatut ho feia com qui defensa el mot pastanaga? Quina pedagogia farà el senador Montilla de la comunitat autònoma de Catalunya?

Altres opinions: Lluís FoixQuim Monzó, Antoni PuigverdPilar Rahola.