Ser espanyol és un dret o un deure?

Quan Rajoy va fer referència a la qüestió territorial en l’últim debat de política general al Congrés, va recórrer a una idea que ja havia enunciat feia poc –i li devia semblar prou bona per ser reciclada–, que no es pot privar els catalans del dret a ser espanyols. Ser espanyol seria, per tant, un dret com ho és ara el matrimoni homosexual? Evidentment, no, perquè aquest últim no és obligatori com ho és la condició de ser espanyol per als catalans d’aquesta banda dels Pirineus. Rajoy va parlar de drets perquè parlar d’obligacions no està ben vist, però tot parlant de drets es referia a obligacions. El que Rajoy probablement no sap és que el debat sobiranista a Catalunya es troba en una fase prou avançada perquè s’hagi previst la solució al seu neguit: Oriol Junqueras va advocar fa mesos perquè tots els catalans que així ho vulguin conservin la nacionalitat espanyola en una futura Catalunya independent. És clar que per tal que això sigui possible, també caldria la voluntat de l’Estat espanyol per permetre la doble nacionalitat catalana i espanyola. Esperem que Rajoy es mantingui ferm en atorgar el dret a ser espanyol quan arribi el dia després.

La mateixa qüestió plana avui sobre el trencament de la disciplina de vot dels membres del PSC respecte dels del PSOE. Carme Chacón ja ha afirmat que no seguirà les directrius de Pere Navarro i votarà en contra de la proposta presentada per CiU i ICV d’obrir un procés de diàleg per exercir el dret a decidir. El seu vot en contra és la mostra més clara que ser espanyol no és un dret sinó un deure, i no només al si del PP o del PSOE sinó per a alguns membres del mateix PSC. Si algun avantatge té la situació actual de “transició nacional” (en terminologia convergent) és que aclareix en quina situació ens trobàvem. Actualment, ser espanyol és un deure d’una manera simètrica a l’estatus del símbol més important de l’espanyolitat: la llengua. Si conèixer el castellà és alhora un dret i un deure –com es diu explícitament a la Constitució–, conèixer el català seria un dret però en cap cas un deure, com el Tribunal Constitucional va deixar clar en la purga de l’Estatut que va perpetrar fa uns anys. Al cap i a la fi, si ser espanyol fos realment un dret, també existiria el dret a no ser-ho, com observava amb molt d’encert Iu Forn al diari ARA. Dret que avui, amb Chacón al capdavant, serà negat un cop més als catalans al Congrés dels Diputats espanyol.

Per què ha de ser una cosa més fàcil que l’altra

Entre aplaudiments dels joves socialistes, amb motiu de la celebració del Consell Nacional de la JSC, Pere Navarro va entonar el que es podria entendre com el cant del cigne del federalisme català amb Espanya:

Alguns diuen que el camí federal és una via morta; em sembla sorprenent, perquè és l’encaix que els països més forts tenen com Alemanya, Canadà o els EUA. Ens fixem en estats que són federals i funcionen bé. Aquest no ha de ser el nostre model?

S’ha d’entendre el context en què es pronuncien aquestes paraules. Els destinataris: aquells que han de prendre el relleu del socialisme català. El moment: dies després de l’aparició de la primera enquesta del CEO que vaticina una majoria del 51% a favor de la independència. El perill: prop d’una tercera part (un 29,1%) de l’electorat del PSC votaria a la independència (més, probablement, entre els joves) i un percentatge tan elevat com el 22,2% no té decidit què faria. Calia conjurar l’enemic intern, doncs, allà on té més força. Calia esmentar el diable pel seu propi nom i preguntar-se

per què ha de ser el model federal una via morta i la independència ha de ser un futur meravellós sense cap problema. […] No sé per què ha de ser una cosa més fàcil que l’altra.

La resposta, que ja està a l’abast de gran part de la ciutadania, és molt senzilla. En primer lloc, ningú no diu que la independència hagi de ser un futur meravellós; en tot cas, això ho diu Navarro per ridiculitzar-la. Però el fet que el model federal a Espanya sigui una via morta ens ho diu la història recent, si se sap llegir. En un país federal, la sobirania emana dels estats federats. Doncs bé, a Espanya –en un acte antifederal– el Tribunal Constitucional va escapçar un estatut –de tall federal– aprovat a les urnes pel poble català, en el que va ser una doble negació de l’esperit federal. Proporcionalment, les escapçades podrien ser poques, com va afirmar Carme Chacón per treure-els-hi ferro, però es van centrar en els articles més federalitzants de l’Estatut (relació bilateral, definició de nació, drets lingüístics). És clar que, al capdavall, la socialista Chacón no es distingeix pel seu federalisme. Tot seguit, Zapatero, l’esperança federal de l’Espanya plural, va respirar alleujat. Però, és clar, potser ZP tampoc no era tan federalista.

La qüestió no és que el federalisme no funcioni, com sembla voler rebatre Navarro. És evident que sí i està molt bé que els socialistes catalans es fixin en estats “que són federals i funcionen bé”, però estaria millor que es fixessin detingudament en l’estat al qual, a dia d’avui, pertanyen i que pensessin quina és la probabilitat que esdevingui un estat federal. Fa tres-cents anys que Espanya no s’assembla gens als països federals. Ningú fora de Catalunya aposta pel federalisme. El més trist per al PSC és que ni tan sols els socialistes espanyols creuen sincerament en el federalisme com a forma d’organització de l’Estat. Qui li queda, doncs, al PSC per tirar endavant el seu projecte federal? De quines eines disposa? De la pedagogia? Quan preveu Navarro, i el PSC, que un 51% de la població espanyola aposti per un model federal? Per la independència, el percentatge ja el tenim. I és només per això, per una qüestió de percentatges, que una cosa és més fàcil que l’altra.

Estats federals al món

Els països federals existeixen i gaudeixen de bona salut. En el pla teòric, cal dir que Pere Navarro té raó. Però si baixa a la realitat, el PSC s’ha de desenganyar: si vol una Catalunya federada en un ens més gran, n’hauria de triar un amb vocació federal. Què tal la Unió Europea?

apparatchik, botifler -a

Per tal d’argumentar bé un discurs, Sòcrates ja advertia que, primer de tot, calia definir bé els conceptes. Per tant, això és exactament el que trobareu a sota: dues definicions. Amanides amb exemples, per més claredat –si hi cap.

apparatchik  Terme col·loquial rus que fa referència a un funcionari del partit comunista o del govern de l’antiga Unió Soviètica. Habitualment, és un terme pejoratiu i es refereix a algú que no té grans plans, però sí milers de detalls per executar amb molta cura.

Per extensió, el terme es fa servir en altres llengües per designar (1) una persona que causa caos burocràtics en organitzacions que, altrament, serien eficients, (2) un individu que ocupa un lloc de responsabilitat gràcies a la seva lleialtat política més que a la seva competència, (3) un polític que amb temps i tenacitat ha aconseguit dominar tots els ressorts d’un partit.

  • Exemples: L’actual secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, respondria en gran part al punt 3, en menor mesura al 2, i qui sap si, amb el temps, també a l’1. Un apparatchik de manual –actualment, senador espanyol– seria un tal José Montilla. Ser un apparatchik sempre és convenient –i més, en els temps que corren– per acumular càrrecs, diners i poder.

botifler –a adj.  En la Guerra de Successió, partidari de Felip V, normalment un noble o aristòcrata que pretenia incrementar el seu poder apuntant-se al bàndol victoriós. El mot podria provenir de beauté fleur —bella flor— en referència a la flor de lis de l’escut de la casa dels Borbó.

Per extensió, botifler és aquell (o aquella) que va amb els enemics de la seva terra o aquell (o aquella) que renega dels seus orígens per obtenir un guany personal.

  • Exemple: En l’àmbit català, el que és difícil és trobar exemples de no botiflers, però un cas molt actual seria l’ex ministra espanyola de defensa i ex candidata a la secretaria general del PSOE Carme(n) Chacón. Entre els seus mèrits es compta la relativització de la seva nacionalitat incloent-hi pares i avis, l’atac velat al nacionalisme català fent-li dir el que mai ha dit (“cuando se procede de tantos lugares se aprende que nadie es mejor o peor por nacer en un lugar u otro”), l’intent de convèncer els catalans que la retallada que el TC va fer a l’Estatut l’ha afectat molt poc i, fins i tot, l’ha deixat més bonic, o la seva oposició “con uñas y dientes” a un pacte fiscal que alleugereixi el dèficit fiscal català respecte de l’Estat, proper al 10% del PIB. Cal dir que, a diferència del cas dels apparatchiks, els botiflers no sempre fan un bon negoci: és una llei universal que, vulguin o no, a Espanya sempre són vistos com a catalans i, per tant, sospitosos de deslleialtat. I d’aquí el resultat: apparatchik 1 – botiflera 0.

Les llengües segons Twitter

Recentment, s’ha donat a conèixer un mapa lingüístic de l’era 2.0. Fent servir la geolocalització de les piulades a Twitter, Mike McCandless –informàtic– i Eric Fischer –fotògraf– han elaborat un dibuix puntillista de les llengües del món. Bé, del món desenvolupat, perquè Àfrica és, entre d’altres àrees, un continent gairebé fosc. Però és veritat que Europa brilla amb llum pròpia i forma un mosaic multicolor que no ressegueix les fronteres de cap mapa polític, malgrat que –amb alguna excepció– s’hi assembla molt. El que sorprèn és la claredat de l’excepció catalana. La taca de color del català emergeix –cal recordar-ho– d’un fred conjunt de dades i assenyala amb força l’existència d’una realitat, encara que alguns s’entestin a no veure-la. Ara, a tres dies del “tsunami” –Chacón dixit–, convé recordar-ho.

I no només recordar-ho. Tal com suggereix l’Antoni Bassas al diari Ara, seria bo que el Sr. Rajoy repartís el mapa entre els membres del seu govern perquè si continuen ignorant les diferències, “és possible que, sense saber-ho, Twitter ens hagi proporcionat el primer mapa polític d’una futura península Ibèrica.”

S’ha de dir, per qui hi trobi a faltar més colors, que es tracta d’un mapa mundial on llengües com l’èuscar no han aconseguit prou representació i, per tant, no hi apareixen. D’altra banda, degut als colors triats, el gallec ha quedat barrejat amb el castellà.

Per veure un mapa més complet d’Europa, podeu clicar sobre la imatge. Per veure el mapa complet, podeu clicar aquí.

El debat de TV3

El dia que per a alguns s’havia d’acabar el món, el capicua 11.11.11, hi ha hagut debat electoral a cinc a TV3 per les eleccions estatals del 20 de novembre. Els protagonistes: els cinc candidats per Barcelona dels partits amb representació al congrés.

Es diu que Twitter s’ha convertit en una eina imprescindible per seguir els debats en directe. No sé si serà veritat, però sí que és cert que els fa menys feixucs, i que permet, alhora, seguir la reacció instantània als debats.

He recollit una petita mostra de les piulades que portaven l’etiqueta #debatTV3 escrites durant l’últim bloc del debat, que es referia al model territorial. Estan ordenades per ordre invers: des del final del debat fins al començament del bloc. Si més no, serviran per deixar apuntats algunes dels temes recurrents de la política catalana, i que, segurament, ho seran també d’aquesta bitàcola.