Com fer la revolució

L’estiu no només ha començat calurós en l’aspecte meteorològic sinó també en el polític. Si a l’ANC es parla de la “revolució dels somriures”, Ramon Espadaler no en vol ser menys i contraataca amb “la revolució del seny” —what else?, recordem que es tracta d’Unió. El cas és que tothom vol vendre la seva revolució, però el que no és tan clar és com arribar-hi, quina viabilitat té i fins i tot quin és el nivell de sinceritat de cada proposta.

El fracàs de les negociacions i del referèndum grec, per exemple, podria ser la llavor d’un canvi revolucionari en el si de la Unió Europea. Segons el diari italià Il Fatto Quotidiano, Ianis Varoufakis estaria preparant un partit d’abast europeu per lluitar contra les polítiques d’austeritat que imperen a la UE; es podria dir Aliança Europea i tindria a bord noms com Oskar Lafontaine, Paul Krugman o Joseph Stiglitz. El raonament de fons sembla ser el següent: s’ha demostrat que els votants grecs no són suficients per doblegar les polítiques de Merkel, però què passaria si hi afegíssim tots els vots contraris a aquestes polítiques que hi pugui haver a Europa? Si tots els admiradors —i, sobretot, admiradores!— de Varoufakis el poguessin votar en unes eleccions europees, no només es podria aconseguir el que no s’ha obtingut després de reunions esgotadores sinó que, de retruc, tindríem per primer cop un dels pilars bàsics per a la construcció d’una identitat europea: un partit d’abast europeu. En aquest cas, la crisi grega ha obert una oportunitat, hi ha una proposta concreta i un camí per fer-la realitat.

A Catalunya, tothom proposa la seva revolució per al 27S, però perquè una revolució sigui possible, cal una proposta i un camí per arribar-hi. Cal que hi hagi, d’alguna manera, una esquerda en la realitat, en allò que tothom donava per suposat. La competència ferotge que ja ha començat a Twitter entre les llistes de Catalunya sí que es pot i Junts pel sí es traslladarà ben aviat fora de les xarxes i deixarà clar que es tracta d’una lluita entre la revolució d’esquerres espanyoles i la revolució del canvi de marc polític (on s’hi ha de sumar la CUP). Totes dues amb arguments, contraarguments i relats sobre com arribar a la destinació promesa. Veurem enquestes fetes per canviar estats d’ànim, que són els que acaben creant la realitat. Veurem —ja estem veient— revolucionaris d’esquerres que faran apologia del respecte a la llei, que havent esperat tota la vida la revolució, la veuran passar per la Meridiana sense aixecar-se del sofà. I si Catalunya fa finalment la revolució que ha de fer, farà trontollar els equilibris de l’establishment europeu molt més que si opta per ser un peó d’esquerres en el tauler espanyol. Ho sabrem d’aquí exactament dos mesos.

Anuncis

We should work with it

La campanya de la por iniciada l’any passat pel PP després de la manifestació de l’Onze de Setembre va tenir com a tema estrella les declaracions anunciant que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea —durant tres generacions, es va arribar a dir—. També l’any passat és quan Sánchez-Camacho, en la campanya dret a saber, s’apareixia en trobades de jubilats anunciant-los que no cobrarien la pensió o s’adreçava als universitaris amb la bona nova que els seus títols no servirien si Catalunya mai accedia a la independència. Resumint, es podria dir que segons el missatge del govern espanyol, una Catalunya independent, a banda de ser impossible, quedaria fora de la UE, fora de l’euro i amb taxes aranzelàries astronòmiques. És a dir, no hem de renunciar a la independència perquè —en paraules de sa magestat— sigui una quimera sinó perquè quedaríem fora d’Europa i, possiblement, del sistema solar. Perquè s’entengui, és com aquell que mai havia deixat de fumar perquè al paquet digués que fumar mata sinó perquè al bar li han dit que provoca impotència. Tornant al nostre cas, si el perill era quedar fora de la UE, la conclusió és clara: la independència és ben possible, contràriament al que defensen ara Zapatero i González. Com que és persona intel·ligent, el president Rajoy ha afegit avui una variant interessant al tema principal: la independència de Catalunya, com abans l’homosexualitat, aniria contra natura. No ens ha dit si té cura, per això.

Les advertències s’han repetit aquest any després de la Via Catalana. I no, tot i que voldríem pensar bé i atribuir-les a la compassió del govern espanyol amb els pobres catalans aïllats en les seves pròpies fronteres, el focus torna a estar en la UE per raons objectives i interessos estratègics molt clars. En primer lloc, el govern espanyol està al dia de les enquestes i sap que el suport a la independència baixaria si s’assegurés que Catalunya quedaria fora del marc de la Unió. En segon lloc, la manca de legislació en cas de secessió d’una part d’un estat membre permet que Espanya jugui la carta política, sabent que es tracta d’un tema que s’haurà de resoldre des de la política. Així doncs, si s’aconsegueix un missatge europeu mínimament coherent —i recordem que la UE és una unió d’estats—, l’amenaça d’expulsió semblarà prou real.

catalonia_EU

Deixaré de banda tots els arguments que s’han esgrimit per defensar que Catalunya no arribaria a abandonar la UE o que, en cas de fer-ho, el seu reingrés es podria comptar més per dies que per anys. Només em referiré a declaracions significatives que s’han fet al voltant d’aquest tema, com ara la del Comissari de la Competència de la UE, Joaquín Almunia, que l’any passat va dir que “no seria honest afirmar de manera taxativa que una Catalunya independent quedaria fora de la UE”. Molt poc després, va matisar les seves paraules i passada la Via Catalana ha afirmat —de manera taxativa— que Catalunya en quedaria fora i n’hauria de demanar el reingrés. Per reforçar més el missatge, i perquè no sembli que només s’hi posicionen els espanyols, el Comissari Europeu Michel Barnier, de visita per Madrid, va insistir-hi donant-nos la prova definitiva: “així ho diuen els tractats”. El petit detall és que Barnier no va poder esmentar el tractat concret que ho diria per la senzilla raó que tal tractat no existeix. La manca de previsió d’un cas de secessió d’un estat membre va ser natural en el moment que es van signar els tractats, però l’aparició del primer cas —el català, l’escocès, el flamenc o qualsevol altre— obligarà a crear jurisprudència, com ha passat en altres temes. Mentrestant, sembla ser que Barrosso hauria estès la consigna de donar per feta la sortida de la UE i la necessitat de demanar-ne el reingrés, possiblement per afavorir l’statu quo fins al moment que calgui prendre alguna decisió.

Les pressions de la diplomàcia espanyola, que amb tota probabilitat estan darrere del canvi de discurs d’Almunia o de Jaume Duch, es van fer evidents amb la “crisi” dels diplomàtics bàltics. La setmana passada vam assistir a dos gestos de complicitat de letons i lituans amb la Via Catalana i a la consegüent alarma del ministre espanyol d’exteriors Margallo seguida d’una crida a l’ordre (o a consultes, segons el terme oficial) dels ambaixadors d’aquests dos països a Madrid. Malgrat tot, l’ambaixador letó va acabar afirmant que el primer ministre “va dir el que va dir” i que “no es retractava”. Poc després, Margallo va convocar una reunió amb tots els ambaixadors de la UE destacats a Madrid i, tot i que segons es va dir després, no es va parlar de Catalunya, la reunió sí va servir per greixar les relacions amb els socis europeus i deixar clar qui és el seu interlocutor.

Les pressions de la diplomàcia espanyola tenen límits clars fins i tot dins de la Unió Europea: des d’un estudi fet per un assessor d’Angela Merkel que es posiciona a favor de la independència de Catalunya fins al Primer Mistre britànic David Cameron, que ja va tocar el crustó a Rajoy per la seva negativa a fer possible un referèndum. I fora de la UE, els diplomàtics i dirigents encara parlen amb més alegria. L’ambaixador dels EUA a Londres va parlar amb comprensió d’una Escòcia o una Catalunya independents dient que, si es donés el cas, we should work with it. I el Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki-Moon va afirmar l’abril d’aquest any a Andorra que “tots els problemes entre països s’han de resoldre amb mitjans pacífics i amb diàleg, respectant les aspiracions genuïnes dels pobles”. De moment,  Margallo no ha cridat a l’ordre ni a Cameron, ni a l’ambaixador americà ni al Secretari General de l’ONU.

Amb les paraules de Ban Ki-Moon com a consigna, però amb fermesa, Catalunya pot fer el seu camí com l’han fet altres països que ara formen part del club de les nacions en condició d’igualtat. La independència dels països bàltics va ser tímidament reconeguda per Islàndia i, d’aquí, es va estendre a tot el món. El 1991, els aleshores dotze membres de la UE van dir a Eslovènia que mai seria reconeguda ni formaria part de la Unió. En menys d’un mes, però, Alemanya i els EUA van afirmar que la independència eslovena era inevitable vist el comportament de Iuguslàvia, i el 2008 Eslovènia ja presidia la UE. Amb la lliçó eslovena ben apresa, potser no cal que ens preguntem si Catalunya serà part de la UE sinó quan la presidirà.

El país català de Sardenya

D’aquesta manera, com a país català de Sardenya, és com l’Alguer es descriu a si mateix en les samarretes que ofereix als turistes. Es tracta del catalanisme folklòric de les senyeres que tant poden adornar una festa major com els (pocs) prestatges que, si tenim una mica de sort, contindran llibres en català en una llibreria qualsevol. Un folklorisme no tan diferent del de la Catalunya Nord amb eslògans com aquell de Perpignan, la catalane.

barques de l'AlguerEl cas és que aquest estiu ens hem decidit a anar a l’Alguer. Atrets inicialment pels vols barats i directes de Ryanair, finalment hi hem anat via Roma i amb Alitalia. Ens hi hem plantat lleugerament fora del centre històric i hem fet una barreja de turisme i de vida quotidiana d’estiu amb alguns tocs de recerca sociolingüística. La ciutat vella és una autèntica joia medieval perfilada entre els seus bastions i les seves torres cilíndriques característiques, amb un passeig marítim que, a banda d’alguna catapulta, permet contemplar esplèndides postes de sol sobre el Cap de la Caça.

Amb la confiança que dóna saber que el català —que aquí s’anomena alguerès— n’és la llengua pròpia, anàvem per tot arreu parlant-lo, si calia a poc a poc, a veure què passava. El resultat és que la resposta era habitualment en italià però molt poques vegades ens feien repetir. És possible que a Roma tampoc ens fessin repetir gaire, però vam voler creure que això demostrava un cert coneixement passiu del català. El dia que vam anar a comprar la carn, però, el carnisser se’ns va adreçar en català. I també la dona de les fruites i verdures i el personal del punt d’informació turística. I, evidentment, quan vam anar a preguntar per activitats culturals a l’Institut Ramon Llull. Però també, quan ja no ens esperàvem trobar-lo i a l’aeroport vam pensar a fer el check in en anglès per allò que un aeroport és territori internacional, la noia que ens atenia —molt observadora— ens va preguntar “parleu català?”, i vam canviar d’idioma per facturar les maletes.

L'Alguer

El primer contacte personal que vam tenir amb l’Alguer va ser l’intercanvi de correus electrònics des de Barcelona per llogar apartament. Quan vam escriure a la llogatera del pis que vam acabar triant, ho vam fer en anglès amb traducció al català —per allò de temptejar el terreny— i la resposta, en anglès, va anar precedida d’una disculpa per no saber escriure en espanyol. S’ha de dir, en aquest cas, que la llogatera és anglesa, que va anar a l’Alguer per casualitat i que tot i conèixer la història de l’Alguer que s’explica als turistes, la llengua local que ha après no ha estat precisament l’alguerès sinó l’italià. Pel que hem pogut veure, hi ha casos de tota mena: algueresos catalanoparlants que gairebé es diria que s’avergonyeixen de la seva llengua i també immigrants que aprenen el català i després l’ensenyen a l’escola o el converteixen en el seu mitjà d’expressió artística. SobreLu furat els primers, mereix una menció especial el Claudio, propietari del local Lu Furat, que sistemàticament ens obria la carta de pizzes per la llengüeta que diu español cada cop que hi entràvem i demanàvem en català. El cas és que la dona del Claudio explica a tothom què vol dir Lu Furat, que ben escrit les us serien os i que al marit, que és qui parla alguerès —o això vam entendre—, li va fer gràcia dir-li així. La nostra impressió és que la dona fa molt més pel coneixement del català explicant aquesta petita història que el mateix Claudio. Un detall, però: les pizzes, per emportar o per prendre ràpidament al local, són prou bones per compensar el comportament diglòssic del pater familias. En contraposició a aquest model es troba el cas d’aquells amb una mínima consciència lingüística —com el nostre carnisser habitual— i dels que fan l’esforç d’aprendre’l de grans, com una clienta del carnisser que és mestra de preescolar i ens va explicar orgullosa que l’única hora de català que ensenya a la setmana ja permet que els nens el comencin a parlar.

Carrers de l'AlguerMalgrat que la primera impressió va ser que això del català a l’Alguer és un simple reclam turístic per als catalans de ponent i malgrat l’omnipresència de l’italià, si un està atent a l’entorn pot observar detalls que indiquen que no és del tot així. En una conversa caçada al vol —en italià— a la llibreria-cafè Il Manoscritto del carrer Pascoli —un dels llocs on la wi-fi ens permetia baixar els diaris amb la tauleta—, vam sentir que una nouvinguda d’algun altre lloc d’Itàlia havia trobat feina a l’Alguer i li explicava a l’amo de la llibreria, el Pietro, que estava agraïda de l’amabilitat dels algueresos, que canviaven a l’italià quan parlaven amb ella. No és precisament el tipus de comentari que algú esperaria que es fes en una ciutat que ha perdut la seva llengua pròpia. De fet, segons la noia que ens va atendre a l’oficina de l’Espai Llull (la Representació de la Generalitat a l’Alguer, molt a prop de Lu Furat, per cert), el català és força parlat a la ciutat —també pels joves— i si el visitant rep una impressió contrària és per la gran presència d’altres turistes i pel fet que la llengua del carrer és l’italià. Esperem que tingués raó i també esperem que s’hagi recuperat de l’ensurt que va tenir quan li vaig preguntar “aquesta delegació es tancarà aviat, oi?”. Després de quedar-se pàlida i demanar-me per què ho preguntava, li vaig dir que havia llegit al diari que estava previst que la Generalitat tanqués tres delegacions, entre elles la de l’Alguer. L’endemà, després d’haver buscat la notícia sense èxit em va semblar recordar que es tractava de tres delegacions de l’IEC. La moral de la història, és clar, és que hi ha moments que és millor romandre callat.

I de la mateixa manera que el català parlat hi és present encara que s’amagui al visitant ocasional, amb l’escrit passa una cosa semblant. La presència de l’alguerès a les llibreries es redueix a alguna guia turística —però de qualitat, com L’Alguer d’Antoni Nughes— i a algun llibre de poesia com la preciosa antologia La Tercera Illa editada per Joan-Elies Adell que, en la seva introducció ens parla de l’illa poètica “existent dins la petita illa lingüística i cultural de l’Alguer, que es troba dins de l’illa geogràfica de Sardenya”, una triple insularitat que justifica el títol i la convivència de vint autors ben diferents en les seves pàgines. Per aquelles casualitats que s’esdevenen a qui busca sense proposar-s’ho gaire, abans de comprar el llibre havíem conegut un dels vint autors sense saber-ho. Es tracta d’Enzo Sogos i ho vam saber perquè en la nota biogràfica que encapçala els seus poemes diu que actualment treballa al centre d’informació turística de la ciutat. Feia molt poc que havíem anat a demanar informació sobre activitats culturals i en lloc de la dona que ens havia atès fins llavors —sempre en català— aquesta vegada ens havia atès un home que ens havia lliurat tríptics informatius en català i, en veure que ja els teníem, ens en va donar d’altres en castellà mentre ens deia davant de turistes estrangers que els catalans som políglotes. El cert és que entre la sorpresa que ell es considerés català i la de tornar a rebre uns papers en castellà (com la carta de la pizzeria), ens vam quedar ben parats i sense saber què pensar de la seva intenció, si és que n’hi havia cap! Després, vam llegir la poesia de l’Enzo i d’alguna manera vam reconèixer en els seus poemes el caràcter que ens havia semblat percebre en persona.

Encara no estàvem del tot segurs que fos ell, però, de manera que vam tornar a l’oficina amb el llibre a les mans, vam esperar per parlar amb ell i aquest cop ens va tornar a atendre la dona. Vam amagar el llibre, vam preguntar per les platges i vam marxar perquè, de tota manera, l’home tenia davant seu una bona cua de turistes. L’endemà hi vam tornar, ja més decidits, de nou amb el llibre i directament li vam preguntar si ell era l’Enzo Sogos. Tot parat, ens va dir que sí i ens el va dedicar ben agraït, amb la pulcritud que demostra el fet d’escriure la dedicatòria per la pàgina d’inici del seu recull i no per la del llibre. De manera que era ell, l’alguerès nascut el 1958, doctor en Llengües i Literatures Estrangeres —tal com també diu la biografia del llibre— i, per tant,  ell sí, políglota.

Captura de pantalla 2013-09-04 a les 19.35.50

A l’Alguer hi ha una bona presència d’entitats que treballen per la difusió de la llengua i cultura catalanes. Començant per l’Escola de alguerés (que és així com s’escriu en alguerès) Pasqual Scanu dirigida per Antoni Nughes, també hi ha l’Ateneu Alguerès, l’Obra Cultural, l’Òmnium Cultural i, evidentment, la delegació de la Generalitat que vam visitar. Tot tancat o mig tancat per vacances. Les estrelles que teníem sobre el mapa del mòbil indicant cadascun d’aquests llocs es van anar apagant a mesura que vèiem que no obririen abans que acabéssim les vacances. L’esperança que teníem era poder participar en activitats que ens connectessin amb el món cultural autòcton, en part per fer més interessant l’estada i en part per establir lligams amb la ciutat, però no va poder ser.

De manera que els últims dies vam fer un parell d’excursions, una a Sàsser i una altra a Bosa. I va ser quan esperàvem l’autobús de tornada des de Bosa quan ens vam trobar amb una parella a l’estació i l’home, que havia estat llançant mirades furtives a la meva samarreta, se’ns va adreçar per interessar-se pel procés català. Aquí cal dir que la samarreta l’havia adquirida feia poc a la botiga Catalunya freedom de Sitges i que lluïa aquest mateix lema escrit amb lletres ben grosses sobre un fons blau marí, de manera que havia jugat un paper fonamental. Abans de la conversa que vam tenir a Bosa gràcies a la samarreta, ja havia rebut alguna salutació de catalans del Principat i, un parell de vegades, un cambrer del passeig marítim havia cantussejat el “Catalunya triomfant…”, però aquest cop el reclam que portava al pit ens va facilitar conèixer un partidari de la independència de Sardenya. Ens va parlar de la pobresa a l’illa —que ja havíem observat especialment a Sàsser— i de la situació de perill de la llengua i la cultura sardes per culpa de la italianització de la societat, fet que resulta molt evident al visitant. Li interessava la situació catalana perquè, segons ens deia, és la divisió entre els partits sards la que dificulta convertir la demanda de la gent en accions concretes. Tot plegat recorda moltíssim a la pròpia situació catalana de fa uns anys i també fa pensar que, per algun motiu, som dins d’una onada de reivindicacions d’independència a Europa. Probablement, pobles com el català, l’escocès o el sard que s’havien conformat a ser part d’estats més amplis —o que no hi tenien un altre remei—, s’estan adonant que en el món globalitzat del s. XXI —i amb l’aixopluc de la Unió Europea— ja no els surt tant a compte. A aquest respecte, és molt il·lustrativa l’entrevista de VilaWeb a Gavino Sale, president del principal partit independentista sard.

L’Alguer, però, sembla que tingui molt assumida la seva condició de segona illa (prenent la idea del títol de l’antologia poètica) i, de fet, a Sardenya es donen altres casos de ciutats que no tenen el sard com a llengua pròpia. Qualsevol solució política haurà, doncs, de partir del respecte no només a una identitat sinó a les diverses que hi ha escampades pel territori. I sigui com sigui, l’Alguer actual és una relíquia que la història ens ha llegat, una vibrant ciutat portuària, un enclavament turístic amb platges magnífiques, un territori culturalment aïllat (ara una mica menys gràcies a Ryanair) que se sap hereu de la cultura catalana i que mira cap a ponent amb un cert enyor. El poema Himne Alguerès de Ramon Clavellet (Sàsser 1879, Barcelona 1911) n’és una bona mostra.

Himne Alguerès

De la banda de Ponent,
hi ha una terra llunya llunya;
és la nostra Catalunya,
bella, forta i renaixent.
En allà, nostros germans,
redimits de la gran prova,
van cantant la cançó nova
que atravessa monts i plans.
És un crit atronador
per la catalana terra,
que mil ànimes enserra
en un llaç de germanor.
Aquest crit és arribat
finses a la nostra platja.
Catalans d’Alguer, coratge!
no olvidem nostro passat.
En lo sou gloriós camí
Catalunya sempre avança;
i, per tot hont passa, llança
la llavor que ha de florir.
O germans, no disperem!
Catalunya està fent via.
Prest arribarà lo dia
en que tots renaixerem!

Ramon Clavellet
(pseudònim d’Antoni Ciuffo)

L’Himne Alguerès ha estat musicat per la Coral Barceloneta i recordat en un monument de la ciutat.

IMAG2073

Al Parc Tarragona, monument a l’agermanament de l’Alguer amb aquesta ciutat, amb un fragment del poema de Ramon Clavellet.

La grandesa dels petits

Sovint es diu que els polítics, quan parlen, no diuen res. Però el contrari també és molt habitual, quan amb una sola frase destil·len tota una visió del món, de la vida i del més enllà. I això va passar ahir amb les paraules d’un polític com Mariano Rajoy, home de prosa anodina, repetitiva i amb vocació de sentit comú. En un escenari amic —i, per tant, de cos present— va cloure les jornades del Cercle d’Economia de Piqué amb unes paraules que ja han provocat tota mena de reaccions:

Els [països] petits no compten per a res. Es necessita ser gran per poder tenir força a Europa.

rajoy_y_pique_cercle_d_economia_sitges_interior_628x250Tenint en compte que la declaració l’ha feta arran d’una pregunta d’un periodista sobre el procés endegat a Catalunya, es pot pensar que no afegeix gaire cosa al que ja sabem que pensa Rajoy i, amb ell, el PP i gran part de l’altra meitat d’Espanya. Però aquí ens preguntem: sap Rajoy allò que ha volgut dir ell mateix? Si deixem de banda la possibilitat que parlés dels països del tauler del Risk, només queden dues opcions raonables: que realment es referís a Catalunya (com s’ha interpretat) o que es referís a Espanya (de manera conscient o inconscient).

El missatge aparent és que Catalunya sense Espanya no tindria cap mena d’influència a Europa, però s’ha preguntat Rajoy quina influència té ara mateix Catalunya sobre Europa? Aquí gosem aventurar la resposta: no. Catalunya té prou força, dins d’Espanya, per tirar endavant el corredor mediterrani, per fer oficial el català a les institucions europees o per convertir l’aeroport de Barcelona en un hub de vols internacionals? Dins d’Espanya no, com ja sabem, i per una raó ben simple: les competències per fer-ho són a les mans dels governs espanyols i aquests no només no promouen els interessos catalans sinó que en molts casos els boicotegen. Recordem, si no, els intents de fer passar el corredor “mediterrani” per Madrid o de proposar repetidament un corredor central que Europa no vol. Recordem la negativa reiterada de Vidal-Quadras a l’oficialitat del català al Parlament Europeu o els intents de minorització del català amb lapaos o el que calgui. Recordem les inversions faraòniques en l’aeroport de Madrid, el manteniment d’un sistema aeroportuari centralitzat i l’aversió a la lliure competència.

Però la defensa dels interessos nacionals a Europa s’exerceix, sobretot, amb la quota de representació política. El Centre Maurits Coppieters ha calculat que si Catalunya fos un estat de la UE, tindria setze eurodiputats en lloc dels set actuals, això a banda de l’increment de visibilitat que es produiria pel fet de representar un estat.

S’ha dit que Baviera pot tenir més influència a Europa a través de la seva pertinença a Alemanya que si fos un estat independent, però encara que això fos cert en aquest cas, no és clar que ho sigui en general i sembla molt discutible en el cas de Catalunya. Com ja ha fet veure Mas en resposta a Rajoy, molts països petits a Europa viuen millor que els grans (veure, per exemple, l’estudi Dimensió dels estats i comportament econòmic a la Unió Europea de la Fundació Irla). En tot cas, no es pot obviar que a Catalunya hi ha una variable nacional que es troba absent en la majoria de regions dels estats europeus.

Així doncs, la frase “es necessita ser gran per tenir força a Europa” té ben poc sentit si s’aplica a Catalunya. De fet, hi ressona l’eco de la frase de Pere Navarro “una Catalunya independent seria un país més petit i més pobre”. El que falla en totes dues és la lògica. En la de Navarro potser és més evident que no es refereix a Catalunya —que no minvaria— sinó a Espanya. En el cas de Rajoy, quan diu que “es necessita ser gran” tampoc es pot referir a Catalunya —que no creixeria—, i no cal donar-hi gaires voltes per arribar a la conclusió que si el subjecte és Espanya, tot s’entén millor. Vejam: una Espanya sense Catalunya passaria a tenir la població de Polònia i la superfície de Suècia, un PIB reduït en un 20%, una economia més propera a la portuguesa i, evidentment, menys representativitat a Europa i una influència reduïda al món. Des d’aquesta perspectiva, no prenen sentit de cop i volta les paraules de Rajoy?

Nosaltres, els europeus

Un dels pocs aspectes positius de la crisi que vivim —i de fet, de qualsevol crisi— és que obliga a replantejar-ho tot. La crisi ja ha obligat a optimitzar recursos a hospitals, universitats i països sencers, però ens trobem que amb això no n’hi ha prou i que, especialment a l’Europa del sud, se succeeixen les primaveres sense que els brots verds acabin d’arribar. Alguna cosa devem estar fent malament a Europa. Mentre estats com Califòrnia es troben al límit de la fallida, a ningú se li acut comparar Califòrnia amb Grècia. És més, cap economista graciós ha gosat encunyar un acrònim denigrant per designar els estats dels EUA que es troben en dificultats quan, en canvi, a Europa, les sigles PIGS (de Portugal, Italy, Greece, Spain) fa temps que han fet fortuna. Què està fallant a Europa i per què la crisi s’ha encarnissat amb aquest experiment històric anomenat Unió Europea, que durant molt de temps —quan hi havia bonança, també cal dir-ho— ha estat vist com a model a imitar?

La Unió Europea, com a bona hereva de la CECA (la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer), certament ha aconseguit evitar les guerres dins de les seves fronteres. Legisla en tota mena d’àmbits, té representació diplomàtica a tot el món, i en la major part del seu territori hi ha una única moneda i les fronteres són inexistents. Amb el 7% de la població mundial, produeix el 20% del PIB del planeta. Es critica sovint que al funcionament de la UE li falta democràcia, però els estats que la formen es compten entre els que tenen democràcies més avançades i estables. Què li falta, doncs? Tècnicament, es podria fer una enumeració de les mancances: un banc central de debò, un parlament de debò, un president de debò, eurobons, un vot que no passi per les llistes estatals, etc. Però tots aquests detalls es poden resumir dient que falta un sentiment, aquell que portaria la seva gent a afirmar “nosaltres, els europeus”. Falta una opinió pública europea. Un diari i una televisió populars a nivell europeu, per exemple. I sobra la mirada curta del marc estatal.

És per això que gent informada (com ara Jordi Barbeta), conscient que la sobirania dels estats és l’autèntic problema d’una Unió digna d’aquest nom, pot arribar a veure inoportú que Catalunya o Escòcia provoquin una nova ampliació —interna, aquest cop— en el si de la UE. I també és lògic que les elits europees vegin inicialment amb suspicàcia qualsevol canvi de fronteres. Quan es van incorporar els països de l’antiga Europa de l’Est, es van aixecar veus que alertaven que l’ampliació podria anar en contra del procés d’integració. El dilema entre ampliar o aprofundir en la unió va ser guanyat pel Regne Unit, que va apostar per l’ampliació, possiblement per evitar que prosperés la segona opció. No podria passar el mateix aquest cop, però ara a causa d’una ampliació interna? En cas de dubte, sempre cal estar atents a la posició britànica per triar la contrària que, de ben segur, anirà a favor dels interessos d’una Europa unida. Tant Escòcia com Catalunya han donat bones mostres d’europeisme, sens dubte molt més creïbles que les britàniques i espanyoles.

De fet, hi ha motius per pensar que l’ampliació interna no només no aniria en contra de l’aprofundiment en el procés d’integració europea sinó que pot ser un bon revulsiu per sortir de l’atzucac en què ara es troba la UE. Com afirmen el politòleg Ulrike Guérot i l’escriptor Robert Menasse a l’article Visca la República Europea! (del qual es pot trobar un extracte en anglès a presseurop), en el moment actual d’Europa els somiadors són els veritables realistes:

Avui, podríem estar agraïnt als somiadors la solució de la crisi. El somni, la solució: la República Europea, la idea d’una República Europea, en la qual les regions, sense abandonar la seva personalitat, pervisquin en una associació lliure dins d’un marc legal conjunt en lloc d’estar organitzades com a nacions. La competició dels estats-nació no està evitant la crisi, l’està creant.

El que falta en l’article de Guérot i Menasse és la descripció del camí que porta de la situació actual a la República Europea que dibuixen, formada per regions desprovistes de la sobirania dels actuals estats membres. Si volem que algun dia la UE s’assembli a una federació, caldrà afeblir els grans estats —que avui ja no fan avançar el projecte— i donar pas a estats més petits que creguin en Europa. Si volem donar una mínima possibilitat a la visió d’aquests dos somiadors, o a una que s’hi assembli, ens cal un camí. I el camí podria començar per escoltar dues velles nacions europees com l’escocesa i la catalana, nacions que, acostumades a anar mancades de sobirania, la cedirien sense gaires problemes a una Europa que tractés tots els seus fills en igualtat de condicions.

Per què ha de ser una cosa més fàcil que l’altra

Entre aplaudiments dels joves socialistes, amb motiu de la celebració del Consell Nacional de la JSC, Pere Navarro va entonar el que es podria entendre com el cant del cigne del federalisme català amb Espanya:

Alguns diuen que el camí federal és una via morta; em sembla sorprenent, perquè és l’encaix que els països més forts tenen com Alemanya, Canadà o els EUA. Ens fixem en estats que són federals i funcionen bé. Aquest no ha de ser el nostre model?

S’ha d’entendre el context en què es pronuncien aquestes paraules. Els destinataris: aquells que han de prendre el relleu del socialisme català. El moment: dies després de l’aparició de la primera enquesta del CEO que vaticina una majoria del 51% a favor de la independència. El perill: prop d’una tercera part (un 29,1%) de l’electorat del PSC votaria a la independència (més, probablement, entre els joves) i un percentatge tan elevat com el 22,2% no té decidit què faria. Calia conjurar l’enemic intern, doncs, allà on té més força. Calia esmentar el diable pel seu propi nom i preguntar-se

per què ha de ser el model federal una via morta i la independència ha de ser un futur meravellós sense cap problema. […] No sé per què ha de ser una cosa més fàcil que l’altra.

La resposta, que ja està a l’abast de gran part de la ciutadania, és molt senzilla. En primer lloc, ningú no diu que la independència hagi de ser un futur meravellós; en tot cas, això ho diu Navarro per ridiculitzar-la. Però el fet que el model federal a Espanya sigui una via morta ens ho diu la història recent, si se sap llegir. En un país federal, la sobirania emana dels estats federats. Doncs bé, a Espanya –en un acte antifederal– el Tribunal Constitucional va escapçar un estatut –de tall federal– aprovat a les urnes pel poble català, en el que va ser una doble negació de l’esperit federal. Proporcionalment, les escapçades podrien ser poques, com va afirmar Carme Chacón per treure-els-hi ferro, però es van centrar en els articles més federalitzants de l’Estatut (relació bilateral, definició de nació, drets lingüístics). És clar que, al capdavall, la socialista Chacón no es distingeix pel seu federalisme. Tot seguit, Zapatero, l’esperança federal de l’Espanya plural, va respirar alleujat. Però, és clar, potser ZP tampoc no era tan federalista.

La qüestió no és que el federalisme no funcioni, com sembla voler rebatre Navarro. És evident que sí i està molt bé que els socialistes catalans es fixin en estats “que són federals i funcionen bé”, però estaria millor que es fixessin detingudament en l’estat al qual, a dia d’avui, pertanyen i que pensessin quina és la probabilitat que esdevingui un estat federal. Fa tres-cents anys que Espanya no s’assembla gens als països federals. Ningú fora de Catalunya aposta pel federalisme. El més trist per al PSC és que ni tan sols els socialistes espanyols creuen sincerament en el federalisme com a forma d’organització de l’Estat. Qui li queda, doncs, al PSC per tirar endavant el seu projecte federal? De quines eines disposa? De la pedagogia? Quan preveu Navarro, i el PSC, que un 51% de la població espanyola aposti per un model federal? Per la independència, el percentatge ja el tenim. I és només per això, per una qüestió de percentatges, que una cosa és més fàcil que l’altra.

Estats federals al món

Els països federals existeixen i gaudeixen de bona salut. En el pla teòric, cal dir que Pere Navarro té raó. Però si baixa a la realitat, el PSC s’ha de desenganyar: si vol una Catalunya federada en un ens més gran, n’hauria de triar un amb vocació federal. Què tal la Unió Europea?

Sí, l’euro és mortal

– A llarg termini això ens enfortirà
– A curt termini, ens matarà

Per Patrick Chappatte, per a Presseurop

Presseurop, fent un repàs de la premsa europea el primer dia de la cimera, avisa que els líders europeus s’han de prendre seriosament el risc que la moneda única col·lapsi i, amb ella, la mateixa Unió Europea. Tant de bo ho tinguin present!