La unitat civil

A l’article Entre Esciŀla i Caribdis, Antoni Puigvert es reafirma en la tesi que ha estat defensant arran dels resultats de les eleccions del 25-N: “El procés endegat en nom de la llibertat catalana posa en risc un bé que jo considero superior: la unitat civil catalana”. Puigvert ho diu des del catalanisme, és clar, a diferència d’un personatge com Aznar que, des d’un espanyolisme amenaçador, va afirmar que abans de trencar-se Espanya es trencaria Catalunya.

És evident que l’avís de Puigvert, pel seu coneixement del país, ens hauria de fer reflexionar molt més que el d’Aznar. Puigvert coneix bé el paper que ha exercit històricament el PSC i que ha contribuït al que podríem anomenar miracle català: la fusió dels catalans d’origen i dels nouvinguts en una sola societat i l’assumpció del catalanisme per la major part de la ciutadania amb una força tal que ni tan sols la delegació del PP al país ha pogut evitar assumir-lo nominalment transformant-se en PPC quan li convé. Tot i així, cal dir que no tots els èxits en aquest terreny són mèrit del socialisme perquè l’empresa era massa feixuga per a un sol partit i massa ambiciosa per a una sola ideologia. L’èxit de la unitat civil catalana aixoplugada sota el paraigua del catalanisme s’ha d’atribuir a la mateixa societat, que en una altra època havia arribat a assimilar grans quantitats de població d’origen occità. S’ha d’atribuir a un entramat social del qual el Barça no és un factor menor d’integració, però també a la força de la cultura en general, a la vitalitat de la llengua i l’aura de cosmopolitisme, de llibertat i de respecte a l’individu que des de fa segles es respira a la capital. I també al PSC.

Així doncs, quan Puigvert alerta dels riscos que el procés endegat “en nom de la llibertat catalana” tindria per a la unitat civil, podríem pensar que si el catalanisme imperant fins ara mantenia lligat l’allioli social, el gir sobiranista podria provocar que es tallés. La realitat, però, és que la societat no s’assembla a un allioli sinó més aviat a una sopa minestrone on les verdures, tot i formar un tot harmoniós, mantenen la seva individualitat. I si abans hi havia més unionistes que independentistes a la sopa, ara han canviat les proporcions i els unionistes han quedat en minoria. Cal recordar que l’essència de la democràcia és que gent amb opinions diverses pugui conviure sense barallar-se, no pas eliminar les diferències. Si això ho hem assumit pel que fa a l’eix esquerra-dreta, també caldrà assumir-ho a partir d’ara en l’eix nacional perquè, de fet, l’independentisme ja existia tot i ser minoritari, i la seva existència mai havia provocat cap trencament de la unitat civil. Hem de suposar que els unionistes no són tan demòcrates i no acceptaran la nova situació en què es troben? Hem d’esperar que la majoria independentista representada al Parlament per CiU, ERC, CUP i diputats d’altres formacions hauria d’incomplir el mandat que se li ha donat a les urnes perquè la minoria unionista fa soroll?

Si la cohesió social al voltant del catalanisme es perdés, no seria degut a l’augment de l’independentisme, que creix perquè convenç també a sectors provinents de la immigració, sectors que voten (o votaven) al PSC. En tot cas, caldrà estar alerta als atacs a la unitat civil provinents de Madrid. La llei Wert és una càrrega de profunditat contra la unitat civil molt més gran que totes les declaracions fetes fins ara pels líders catalans. Al cap i a la fi, l’espanyolisme estricte a Catalunya està representat per 28 diputats d’un total de 135, és a dir, per una cinquena part dels parlamentaris. Els votants que representen també són catalans i també són demòcrates, no hauríem de suposar el contrari però, en tot cas, la voluntat de la majoria no pot quedar segrestada per una minoria cridanera.

Passada la tempesta, salpem

El dia després de les eleccions és quan l’experiència diu que tothom té pressa per atribuir-se la victòria, ja sigui real o moral. Aquest cop, però, és diferent. L’hora és tan greu que tothom ha començat a assajar els gestos necessaris del ritual de festeig. Mas demana fidelitat i austeritat a la propera parella (sigui quina sigui). I a qui li pot agradar un plantejament així? Junqueras s’hi posa mig bé, però en lloc d’una relació seriosa, prefereix flirtejos ocasionals que, tanmateix, se’n podrien dir relació. Navarro ho veu molt difícil (sense saber per què, però en les qüestions del cor això ja passa) i Sánchez-Camacho, ferida pels nous gustos de Mas, no en vol saber res més (aquí el despit és mutu). En tot això, Herrera recomana que ningú s’acosti a Mas, Rivera opta per l’atac cos a cos (d’això també se’n diu relació, sí) i Fernández, que acaba d’entrar en el joc, s’ho mira des de fora del sistema.

El més interessant d’aquests moments és el joc d’interpretacions. S’havia dit que si CiU no aconseguia la majoria absoluta, la lectura que se’n faria al món seria la d’una derrota de l’independentisme. I així ha estat en alguns mitjans, però n’hi ha molts que han recollit la força que conserva: “independentisme consolidat” (Le Monde), “el nacionalisme, afavorit” (Aljazeera), “victòria aclaparadora per un referèndum” (Financial Times). D’altres, en fan la lectura contrària: “els votants defugen la separació” (The Wall Street Journal), “desastre a les urnes pel separatisme” (The Times). Però també n’hi ha que, com el Frankfurter Allgemeine, encerten el titular, “els catalans enforteixen els separatistes” i, defugint simplificacions, detallen després l’afebliment de CiU. Tots molt lluny de l’alegria que reflecteixen els titulars madrilenys, que consideren derrotat el gir sobiranista convergent i, amb ell, gairebé, el problema catalán. L’autoengany (i l’engany) que ja hem assenyalat aquí que practica certa premsa de Madrid també es trasllada al day after.

Un fet objectiu és que, abans de les eleccions, hi havia una eufòria desfermada en les files independentistes. Ningú s’imaginava que les enquestes podien fallar tant. Artur Mas, que va aprofitar el qualificatiu de messiànic (gràcies!) per dissenyar la campanya, demanava que fessin confiança a la seva lletra sobiranista quan l’acompanyament musical de Duran i Lleida desafinava a les oïdes del votant coherent.

La lletra mateixa era estranya perquè no portava el crit del poble (in-inde-independència) sinó un desangelat i ambigu estat propi. Malgrat tot, Mas va fer una interpretació tan bona que semblava que l’havia estat assajant tota la vida. I mentrestant, l’eufòria independentista arribava fins les files republicanes i més enllà. Tant Junqueras com López Tena unien una bona capacitat comunicativa a una millor llista d’arguments.

Així doncs, què ha passat? La foto fixa és que hi ha un diputat més favorable a la convocatòria d’un referèndum (amb permís o sense de Madrid) per un de menys de contrari. Els catalans, amb participació rècord, han confirmat que volen un referèndum (87 diputats) i han confiat majoritàriament en partits independentistes (74 diputats), però també han evitat donar el control del procés a un únic partit. Segons l’estudi de Jordi Muñoz al diari Ara, un 14% dels vots perduts per CiU haurien anat a parar a ERC (se sap que els indecisos més nombrosos dubtaven entre CiU i ERC), mentre que un percentatge menor hauria fugit cap a C’s, PP o ICV. CiU mantindria una bona quota de fidelització de vot, però no hauria atret prou votants nous i hauria perdut vots pels extrems de l’esquerra o de l’unionisme. Possiblement, la sinceritat de Mas sobre la inevitabilitat de noves retallades no ha jugat al seu favor: és difícil d’imaginar que, en això, els catalans siguin molt diferents dels grecs i d’altra gent normal.

Per primer cop, CiU té el mandat de convocar un referèndum i la confiança d’uns votants que han assumit les paraules de Salvador Cardús en l’acte final de campanya de CiU: “president, dilluns a primera hora, salpem”. Esquerra Republicana fa molt de temps que espera l’inici del viatge. Ha arribat l’hora de la política.

No són les lleis

El Parlament acaba de tancar un cicle polític amb un compromís mai vist fins ara pel país. Quantes vegades s’havia aprovat una declaració a favor del dret a l’autodeterminació? Dues? Doncs ahir se’n va aprovar una de nova. La novetat és que ara es parla d’exercir-lo. Ara va de debò i ningú pot dir que no s’havia avisat.

D’altra banda, a Madrid s’ha passat en pocs dies del silenci i el menyspreu a les amenaces. L’editorial d’ahir d’El Mundo demanava tipificar com a delicte la convocatòria de referèndum. Fent memòria, va ser Aznar qui va reformar el Codi Penal per castigar amb presó la convocatòria de “consultes il·legals”. En aquells moments, la reforma estava especialment dissenyada per aturar el “pla Ibarretxe” per la via directa. Quan, més tard, el PSOE va prendre el relleu al PP, es va  fer marxa enrere en la reforma… fins que ahir mateix, la secretària general del PP María Dolores de Cospedal va recollir el guant d’El Mundo i va amenaçar de recuperar la llei, aquest cop per detenir, si cal, el president Mas i aturar els peus a Catalunya.

Aquest és un bon punt fer una pausa i pensar-hi un moment. Se’ns diu que no es pot celebrar un referèndum sense el consentiment de Madrid perquè seria contrari a la constitució espanyola i, per tant, il·legal. Però ara s’afegeix que convocar-lo, tot i no ser il·legal, ho serà (després de modificar les lleis convenientment). On queda, llavors, el discurs sobre el marc de convivència de què ens hem dotat? Quin és el missatge? A un observador neutral li ha de resultar evident: no són les lleis, la barrera de veritat és la voluntat política. És ben sabut que els marcs de convivència són molt flexibles quan hi ha prou voluntat per adaptar-los a les necessitats. Ho va ser la constitució del Canadà per permetre els referèndums del Quebec, però no ho és l’espanyola per permetre cap referèndum, ni basc ni català.

Que el problema no són les lleis també va quedar clar en les paraules d’ahir de la vice-presidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría quan, en resposta a una pregunta dels periodistes, va afirmar que una consulta catalana no només necessitaria l’autorització de l’Estat sinó que afectaria tot l’electorat (l’espanyol, s’entén). Quina llei diu això? Catalunya té una llei de consultes que requereix el vist-i-plau de Madrid per convocar-les però que permet fer una consulta dins de l’àmbit estrictament català. O és que Sáenz de Santamaría no coneix la llei? De fet, aquesta és una de les dues idees a les quals s’aferren els contraris a la celebració d’una consulta. L’altra, defensada per Albert Rivera, és que les províncies –o les ciutats, en això encara no s’hi han posat d’acord– que no tinguessin majoria per la independència després de fer-se una consulta s’haurien de quedar a Espanya. En el fons, són dues maneres desesperades d’evitar un referèndum tal com s’ha celebrat a qualsevol altre país que ha optat per aquesta via. Tenen en comú que totes dues neguen el caràcter de subjecte polític per a Catalunya, cosa que pot ser opinable. Però tenen també un problema de lògica –que no és opinable– i és que, si es posen juntes, es contradiuen mútuament. Què caldria fer si Espanya decideix que Catalunya ha de ser independent i, per posar un cas, Cervera –per segon cop a la història– decideix que es vol quedar a Espanya? O si els espanyols volen que Catalunya s’hi quedi i, en canvi, Vic vol marxar? Aquí hi ha un problema de prioritats que caldria que ens aclarissin.

De fet, el problema és el que té el Partit Popular amb la llibertat i la democràcia. Les lleis? En les lleis només hi creu quan bufen a favor dels seus objectius. Si no, es canvien ràpidament o, ras i curt –com l’addicional tercera de l’Estatut–, s’incompleixen.

Les raons del ‘no’

Aquí teniu un recull de dotze raons que s’han adduït fins ara en contra de la independència de Catalunya. Bé, deu raons i –volem creure– dues bromes.

  1. És il·legal i, per tant, impossible. La barrera legal citada de manera unànime és la constitució espanyola, la qual tothom dóna per suposat que no es canviarà per donar cabuda al dret a l’autodeterminació. Una variant d’aquesta afirmació és que l’estat català hauria de ser aprovat pel conjunt dels espanyols en referèndum. A la barrera constitucional s’afegeix sovint la de la normativa europea i les lleis internacionals. Cal recordar, però, que els tractats europeus no preveuen el cas de fragmentació d’un estat membre, de manera que la resolució del cas seria necessàriament política i ad hoc. En el pla internacional és bo recordar que, fa un parell d’anys, el Tribunal Internacional de Justícia va determinar que la declaració d’independència de Kosovo no violava cap llei internacional; en paraules del seu president, “les declaracions d’independència no estan pas prohibides”.
  2. Sortida de la Unió Europea. S’ha afegit, per augmentar el dramatisme, que Catalunya quedaria fora de la UE eternament (aquí la comparació amb les flames de l’infern és inevitable). Però de fet, i com es deia al punt 1, un cas de secessió en un estat membre no està previst i, per tant, tot és obert. Tanmateix, hi ha raons de pes per pensar que caldria negociar el cas a tres bandes (Catalunya, Espanya i Unió Europea), tot i que la gran quantitat d’interessos econòmics en joc podria fer que, a la pràctica, fos difícil que Catalunya arribés a sortir de la UE.
  3. Sortida de l’euro. S’argumenta que seria conseqüència del punt 2 però, fins i tot en el cas improbable que Catalunya sortís de la UE, s’obvia que hi ha tres països a l’Eurozona que no pertanyen a la Unió: Ciutat del Vaticà, Mònaco i San Marino.
  4. Inviabilitat econòmica. Tot i que pocs discuteixen l’existència d’un elevat dèficit fiscal català amb l’Estat, alguns mantenen que les despeses d’estatalitat (exèrcit, ambaixades) afegida a possibles boicots als productes catalans o a la imposició d’aranzels en cas de sortir de la UE farien que l’economia del nou estat català s’enfonsés. Hi ha estudis, però, que mostren que l’impacte d’hipotètics boicots quedaria compensat amb escreix per l’absència de dèficit fiscal. D’altra banda, les despeses d’estatalitat formen part dels diners que el País Basc paga a l’Estat anualment i, tot i així, l’economia basca és de les més sanejades d’Espanya. El deute heretat també s’argueix com a motiu d’inviabilitat, però és un argument falaç per diversos motius: un d’ells és que el deute cal pagar-lo tant si Catalunya és independent com si no; per la resta, veieu els arguments més tècnics de Xavier Sala-i-Martin.
  5. La fractura social. Una de les constants de la política catalana ha estat evitar les fractures socials. Fractures entre catalanoparlants i castellanoparlants, entre adscripcions nacionals o entre llocs d’origen. Els que alerten que, en iniciar un procés d’independència, es podria crear una fractura entre els partidaris i detractors de la independència no tenen en compte que ja fa molts anys que hi ha independentistes i la societat continua cohesionada perquè, simplement, han acceptat l’statu quo. És d’esperar que els que són contraris a la independència, ara que estan en minoria, siguin tan civilitzats com l’altra part ha estat fins ara. El sistema de partits en si és un sistema que organitza de manera civilitzada les fractures socials i lluny de voler-les eliminar permet que convisquin.
  6. Va en direcció contrària a la integració europea. Que unir i dividir són operacions contràries és evident. El que no és tan evident és que una unió de 27 estats com l’actual hagi de funcionar millor que una de 37 o una de 47. De fet, la UE ja no funciona de manera eficient; un increment en el nombre d’estats membres seria el revulsiu definitiu per portar a terme la necessària transformació de la Unió en una federació. Més que un nombre petit d’estats, el que cal són estats que funcionin bé i que estiguin cohesionats socialment: és per això que si nacions com Catalunya, Escòcia, Euskalherria o Flandes esdevenen nous estats mitjançant una ampliació interna de la UE, la direcció serà la correcta, la d’una Europa ben construïda. Qui estigui preocupat pel nombre d’estats pot pensar que encara queda molt de marge abans d’arribar als 50 que conformen els EUA (més un districte federal!).
  7. S’afavoriria el poder de la burgesia catalana. Aquest argument se sent en ambients catalans d’esquerra que mai es plantejarien un objectiu comú amb les dretes encara que fos pel bé del país. Però comencen a aparèixer reflexions a la premsa sobre la necessitat que les esquerres s’impliquin en el projecte de creació d’un estat català com a millor manera d’evitar la supremacia de les elits financeres i de les polítiques de dretes en els primers temps del nou estat.
  8. És preferible la via federal espanyola. L’aposta federal defensada pel PSC i ICV o la confederal d’UDC tenien sentit fins que van quedar en entredit amb la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. El cop de porta de Rajoy al pacte fiscal ha representat l’estocada definitiva al somni federal espanyol d’una part important de la ciutadania i l’obertura d’un de nou, el somni federal europeu d’una altra part que ara, segons les enquestes, ha passat a ser majoritària.
  9. Amenaces polítiques. L’amenaça dels homes de negre ja és història. Ara, des de Madrid, s’ha avisat que, Constitució en mà, es pot arribar a suspendre l’autonomia. I des de Barcelona, Sánchez-Camacho ha proposat suspendre les eleccions anticipades si es plantegessin en clau plebisciària. Aquest últim punt és molt dubtós que es pugués portar a terme, perquè el programa electoral, fins al moment, permet incloure punts “inconstitucionals” com la independència (fa anys que ERC l’incorpora) sense cap conflicte amb la Constitució. Ara, si en un cert moment es declarés formalment la independència, l’escenari ja seria un altre.
  10. Amenaces físiques. De moment, un tinent coronel retirat ja ha suggerit una intervenció de l’exèrcit a Catalunya en cas de secessió. No cal dir que aquesta mena de “solucions”, tan pràctiques com han estat durant tres-cents anys, són difícilment compatibles al si de la Unió Europea i de l’OTAN. Com que, des d’aquí, no es vol estar desprevingut, també s’ha alertat de possibles talls d’electricitat o de gas, però aquest és un escenari molt improbable per les repercusions econòmiques en la indústria –catalana, però també espanyola i estrangera–. Possiblement, una sola trucada de Merkel per protegir la producció de SEAT (pertanyent al grup Volkswagen) seria suficient per restablir el corrent. De fet, ni tan sols en casos de secessió poc amistosa (com a Kosovo) s’han arribat a tallar els subministraments bàsics.
  11. Ens perdríem els Barça-Madrid. Els que realment estiguin preocupats per aquest “problema” poden pensar que en principi no és impossible que el Barça pugui continuar a la lliga espanyola. Però tampoc que pugui trucar a la porta de la francesa o la italiana. O conformar-se amb la catalana. O bé considerar que el seu terreny de joc és la Champions.
  12. Ens perdríem els festius espanyols. Aquest argument –last but not least– circulava per Twitter atribuït a Alberto Ruiz-Gallardón.

La independència ja és al centre

Els esdeveniments es precipiten a una velocitat tal que la discussió de l’entrada anterior d’aquest bloc pot semblar prehistòrica. Aleshores parlàvem sobre aquells que dubten de les enquestes que apunten a una majoria de l’independentisme. Ara, però, tenim també tots els que no atorguen cap mena de representativitat a una manifestació que l’11 de setembre va aconseguir aplegar més d’un milió de persones a Barcelona. Aquesta vegada, l’unionisme s’ha superat a si mateix.

Alícia Sánchez-Camacho en persona ha estat capaç de recórrer a una genialitat que algú, algun dia, es va empescar per ridiculitzar alguna manifestació. Volíem creure que aquesta vegada deixaria la demagògia de costat, però no. En la primera entrevista postmani al matí de Catalunya Ràdio –on sembla que sigui tertuliana habitual– va deixar anar la idea genial: hi ha més gent que s’ha quedat a casa. És a dir, s’hi va manifestar un milió i mig de persones, que representa només una cinquena part de la població de Catalunya… ergo, en bona lògica populista popular, les quatre cinquenes parts restants (sis milions) hi estarien en desacord.

Però en l’argument de la líder del PP(C) falla un detall fonamental: confrontar el milió i mig de catalans que es van manifestar amb els sis que no ho van fer no indica absolutament res. La grandària d’una manifestació, en canvi, sense tenir un valor estadístic, té una gran significació. Cap altra idea, cap altre lema tret de Catalunya, nou estat d’Europa no ha convocat mai tanta gent als carrers de Barcelona. Una manifestació no és una eina per conèixer percentatges, és un indicador del pols de les il·lusions col·lectives. Si, en canvi, volem una eina, n’hi ha una de molt bona, la demoscòpia (que ens porta a l’entrada anterior). Posats a fer números, si fem cas de l’últim baròmetre del CEO segons el qual la meitat de la població estaria d’acord amb el lema, els que es van manifestar representaven dues cinquenes parts del total d’independentistes del país. Per què no hi van anar les altres 3/5 parts? Doncs perquè no tothom creu en les manifestacions, perquè no s’hi han pogut desplaçar, perquè tenien altres compromisos, perquè hi ha gent gran que no s’hi veu amb cor, i perquè hi ha gent que pateix fòbia a les multituds.

La crítica més comuna que se n’ha fet, però, s’assembla més al menyspreu i a l’estratègia de l’estruç, com la que va fer TVE en presentar la manifestació al final del telediario i sense donar-li cap rellevància. Estratègia que, després, el govern de Rajoy ha continuat aplicant amb la brillant absència de ministres a l’esmorzar-col·loqui que el president Mas va oferir ahir a Madrid. Per primera vegada a la història, un president català parla clar a Madrid i amb el mateix discurs que a Barcelona. Exposa les raons de Catalunya de manera serena i civilitzada, europea. Amb un petit problema, que a l’altre cantó qui hi havia de ser no hi era. Ara, des del PP, diuen que Mas és el nou Ibarretxe. Però, ben mirat, haurien de vigilar que Rajoy no sigui el Sagasta del segle XXI. El 1898 van perdre Cuba. El 2014 (o abans) poden perdre Catalunya.

Sorpreses dels partits i dels diaris

Si els canvis que a hores d’ara viu la política i l’economia no fossin prou ràpids, els mitjans i les enquestes encara contribueixen a accelerar-los més. I l’interès a prendre el pols de la intenció de vot és enorme. Bé, enorme com sempre, o potser encara més. El dubte que molts tenim és si els canvis del color polític del govern –donant-lo, diguem-ne, al partit B en lloc de l’A– serveixen per alguna cosa més que perquè B culpi A de la gestió feta i no pas a l’inrevés.

En qualsevol cas, aquests dies ha aparegut el resultat de dues enquestes, una d’El Periódico sobre les eleccions catalanes i una altra de La Razón sobre les basques. La segona es descriu en aquest diari, tan enraonat ell, sota el títol ‘El PSOE se hunde y el PP sube a los tres años del pacto vasco’. Lectura en clau espanyola, és clar. Perquè quan es mira el detall, es troba que el PSE (que és com es diu la federació del PSOE a Euskadi) perd 10 escons i es queda en 15 (d’acord, un bon enfonsament) però, en canvi, el PP puja un sol escó, aconseguint-ne 14. La notícia és la pujada de l’esquerra abertzale (perdó, de los radicales, en el llenguatge del diari): Bildu passaria de 0 escons (el 2009 estava il·legalitzat) a 22 o 23, tants com el PNB. L’aritmètica és fàcil: un total de 44-46 diputats independentistes contra 29 constitucionalistes (també en llenguatge de La Razón).

El títol de l’article d’El Periódico on es descriu l’enquesta encarregada a GESOP sembla reflectir millor la realitat: ‘Les retallades i les aliances amb el PPC erosionen l’empenta de CiU’. Efectivament, segons l’enquesta CiU passaria de 62 escons a 56 o 57, el PSC, amb 28, podria guanyar-ne un més, el PPC passaria de 18 a 13 o 14, ICV de 10 a 13, ERC de 10 a 17-18, C’s afegiria 2 escons als 3 que té i SI perdria els 4 que té (inclòs el de Laporta) i abandonaria la cambra. Es poden analitzar de moltes maneres, els resultats, però la pèrdua de suport del centredreta i la pujada de l’esquerra són prou evidents. A banda, es poden observar moviments més de fons: el nacionalisme espanyol (PP i C’s) perdria 2 escons i, en canvi, el bloc sobiranista format per CiU, ERC, ICV i SI sumaria de 2 a 4 escons. Com era d’esperar, El Periódico carrega a gust contra la política de retallades de CiU i només cap al final de l’article comenta una de les grans sorpreses, l’augment de la representació d’ERC en 7 o 8 escons. Resumint: els partits donen sopreses, els diaris difícilment.

La novaparla, del Gran Germà al Partit Popular

En la novel·la de George Orwell 1984, el govern totalitari del Partit inventa tota una llengua, la novaparla*, per tal d’influir en el pensament dels ciutadans. Un exemple seria la paraula negreblanquejar**, que defineix així:

Aplicada a un membre del Partit, significa una disposició lleial per dir que el negre és blanc quan la disciplina del Partit ho demana. Però també vol dir l’habilitat de creure que el negre és blanc i, encara més, de saber que el negre és blanc, i d’oblidar que un ha cregut mai el contrari. Això demana una alteració contínua del passat feta possible pel sistema de pensament que comprèn completament tota la resta i que, en novaparla, es coneix com doblepensar.

Manuscrit original d'Orwell per a 1984

A diferència del Partit de la novel·la d’Orwell, a Espanya gaudim d’un Partit (Popular), amb el seu altaveu mediàtic, que negreblanqueja a diferents nivells. Un dels periodistes més celebrats en aquest sentit, l’inefable Federico Jiménez Losantos, haurà de pagar una indemnització de 60.000€ a Esquerra Republicana segons acaba de confirmar el Tribunal Suprem. El motiu, l’acusació que va fer a ERC de guardar armes a les seves seus i tenir “voluntat psicològica i política d’usar-les per acovardir i, eventualment, matar adversaris polítics” (notícia a Público). Com es pot veure, una acusació de no res. Si fos un altre, es podria pensar que va ser una boutade o una relliscada sense més transcendència; tractant-se de Losantos, però, ens ve a la memòria l’11-M, la connexió entre ETA i el terrorisme islàmic, la motxilla de Vallecas i, en fi, la construcció de realitats alternatives. Per tant, hi ha sospites fundades que el cas d’ERC és un exercici de negreblanqueig*** a un nivell força profund i possiblement fins al final, és a dir, fins al punt de “saber que és així i oblidar que mai havia cregut el contrari”, segons la definició d’Orwell.

Les falsedats, en altres casos, són més subtils i podrien arribar només fins al primer nivell, el de dir que “el negre és blanc quan la disciplina del Partit (Popular) ho demana” amb l’esperança que el poble ho cregui. La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, va fer un exercici de negreblanqueig imponent quan va dir que si Catalunya s’independitzés “passaria de ser una de les comunitats més riques d’Espanya a un dels països més pobres d’Europa”, en contradicció amb totes les opinions informades, començant per la de Kenneth Rogoff, l’execonomista en cap de l’FMI, que va dir que “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món”. És difícil saber si Llanos de Luna, a més de ser lleial al Partit, creu en el que va dir.

Un nivell encara més subtil de negreblanqueig però molt més persistent és el que practica la presidenta del Partit (Popular) de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, quan associa els partits d’obediència catalana amb la radicalitat. L’últim cop data del 16 d’abril i s’emmarca en la pugna entre el PP i ERC per pactar amb CiU: Sánchez-Camacho acusava el Govern de portar el país “a la radicalització” pel fet d’acostar-se a ERC. Tot i que es tracta d’un ús més subtil del llenguatge que el de dir que el negre és blanc (Llanos de Luna) i molt més subtil que el de creure que el negre és blanc (Losantos), igualment l’ús que en fa està molt d’acord amb l’esperit de la novaparla. El Partit (Popular) i el seu entorn han citat sovint els radicals per referir-se al terrorisme etarra. Doncs bé, si Sánchez-Camacho associa també la radicalitat al sobiranisme d’ERC i CiU, el lector establirà la connexió de manera inconscient.

Ara, tothom es mereix el benefici del dubte. Si Sánchez-Camacho parla de radicalitat en el sentit d’anar a les arrels, li hem de donar la raó. Si en parla en el sentit de marginalitat és que no ha entès que l’independentisme (o l’estat propi de CiU) ja és centralitat. I si en parla per insinuar connexions amb la violència, en la tradició losantosiana, caldria recordar-li que el seu Partit encara no ha condemnat la violència i els crims perpetrats pel franquisme. I això sí que és radical.

* Novaparla: Newspeak en l’original.
** Negreblanquejar: blackwhite en l’original (en anglès és habitual convertir els substantius en verbs).
*** Negreblanqueig: acció de negreblanquejar (amb permís d’Orwell).