Identitat i esperança

La publicació de l’enquesta del CEO fa un parell de setmanes és una bona excusa per fer una aturada en el debat sobiranista del dia a dia que ens té absorbits en detalls —com ara la data i la pregunta— que són importants però ens impedeixen una visió de conjunt. Ja sabem que l’enquesta del CEO no sempre l’encerta, però permet inferir tendències especialment quan es tracta de preguntes que fa temps que s’inclouen en el qüestionari.

Una de les preguntes tradicionals que es fa al CEO és la referida al sentiment de pertinença, allò de “em sento…” amb les cinc opcions següents:

  1. Només espanyol
  2. Més espanyol que català
  3. Tan espanyol com català
  4. Més català que espanyol
  5. Només català

L’opció 3, majoritària, és reivindicada pel discurs unionista com a prova de l’absència de conflicte i de la vivència natural de l’espanyolitat per part de la població catalana. I el cas és que si sumem totes les opcions que inclouen el sentiment d’espanyolitat en algun grau (1+2+3+4), s’obté un 66.3% enfront del 31.% dels que se senten només catalans. D’aquí, el mateix discurs unionista dedueix que l’aspiració a la independència no pot ser majoritària amb un 66.3% de ciutadans que, poc o molt, se senten espanyols. El que no tenen en compte, però, és que la vivència de la identitat nacional s’ha deslligat del suport a la independència des de finals del 2009. És aquesta una de les principals raons per les quals la independència ja és un objectiu que sembla assolible i també és una causa de desconcert en el món unionista fins al punt que, dins del col·lectiu Somespanya, José Domingo s’ha lamentat que hi hagi independentistes que no parlin català. D’altra banda, diferents veus del catalanisme tradicional pendent de reciclar-se, com ara l’insistent Antoni Puigvert, alerten del perill de fractura social si s’avança pel camí del sobiranisme lliure d’ambigüitats. Però la visió ètnica, molt del gust de l’espanyolisme, ha deixat d’explicar la vida política catalana. La gràfica següent, que Marc Guinjoan ha publicat a El pati descobert amb els resultats històrics del CEO, és prou il·lustrativa del que està passant:

dadesCEOLa gràfica mostra l’evolució de tres paràmetres: el sentiment “només català” (en verd), l’opció per un estat independent quan es pregunta també per les opcions autonòmica, federalista i centralista (en línia negra contínua) i el suport al en un referèndum d’independència (en línia negra discontínua amb dades només a partir del 2011). I semblen deduir-se dues conclusions:

  • Un creixement sostingut i moderat dels dos primers paràmetres fins al 2010.
  • Una popularització de l’independentisme, que s’accelera a partir del 2011, fora dels sectors tradicionals. A partir d’aquest moment, el desig d’una Catalunya independent és assumit per capes de població de sentiment barrejat espanyol-català.

Les dades de l’últim butlletí del CEO no fan més que confirmar aquesta tendència. Si comparem les dades amb les del penúltim butlletí (del juny), observem el següent:

  1. Només espanyol (3.6% -> 4.4%)
  2. Més espanyol que català (2.6% -> 2.1%)
  3. Tan espanyol com català (35.6% -> 33.3%)
  4. Més català que espanyol (25.7% -> 26.6%)
  5. Només català (31.0% -> 31.3%)

Fins a cert punt, és lògic que les opcions 1 i 5 es reforcin a causa del debat sobiranista i, en canvi, baixi l’opció 3, però si ens fixem en el transvàs de percentatges, el bloc format per 4+5 es reforça més que l’1+2 (quatre vegades més si comptem les dècimes percentuals), de manera que la tendència de la gràfica anterior es manté o es reforça. Si comparem les opcions 1+2 amb 4+5 en l’última enquesta, obtenim un 6.5% de ciutadans que se senten només o més espanyols enfront d’un 57.8% d’aquells que se senten només o més catalans. I un últim detall: els percentatges corresponents a les opcions 3 i 5 semblen a punt de creuar-se i fer desaparèixer, de pas, un dels arguments del discurs unionista.

El futur del sobiranisme català i, amb ell, de la creació d’un nou estat, sembla afiançar-se si observem les dades anteriors. El que les dades no poden dir és si la independència és per a l’any que ve o per a d’aquí dos anys, però si les tendències no canvien, sembla inevitable a mitjà o llarg termini.

  

Anuncis

Enquestes: de la poca fe a la mala fe

Quan els ecòlegs volen saber si una espècie està en perill, no n’hi ha prou a parlar d’impressions: cal fer un estudi de camp i comptar especímens. Quan es vol saber si una empresa rutlla o no rutlla, tampoc n’hi ha prou a recollir quatre dades i fer-se’n una idea: per fer-ho bé, cal fer una auditoria. De la mateixa manera, si es vol saber si hi ha una majoria social a favor de la independència, la millor eina de què disposem és l’enquesta científica. Podem preguntar als amics què en pensen, però les respostes dependran dels cercles en què ens moguem. Podem estar atents als mitjans, però amb això només sabrem si el tema està d’actualitat o no. L’enquesta és l’única que podrà distingir una diferència de suport d’un 10%, diferència que “l’ull” no és capaç d’apreciar.

D’acord, les enquestes fallen. I la gent menteix. Una resposta que no compromet a res no té per què ser igual a la del “moment de la veritat” subjecta a pressions, pors o emocions que són absents en l’enquesta. Però també sabem que tot i que les enquestes preelectorals no sempre encerten gaire, tampoc no es desvien tant del resultat final per convertir, per exemple, una majoria absoluta en una minoria del 21%. I, en canvi, aquest és el poc grau de fiabilitat que alguns estan disposats a atorgar a la pregunta sobre la independència que es fa en enquestes com la del CEO, o en les que encarreguen diaris com La Vanguardia, l’Ara o El Periódico o cadenes com la SER. Entre els casos recents de personatges públics que en desconfien hi ha un filòsof, Xavier Rubert de Ventós, un polític, Jordi Pujol, i un periodista, Salvador Sostres.

El cas dels dos primers podria respondre a una certa inseguretat que assalta als propis independentistes que, sempre segons les enquestes, constitueixen un col·lectiu majoritari que es creu en minoria. De Ventós, en una entrevista al diari Ara del 24 d’agost, afirmava:

A mitjà termini Espanya no ens convé perquè no ens respecta. Però avui la independència no guanyaria un referèndum vinculant. Pensa en la intel·ligent estratègia centralista britànica, que vol que el referèndum d’Escòcia sigui ràpid. Primer cal anar Catalunya endins, anar cap als altres catalans. Per això em volia fer de l’Espanyol.

L’expresident Pujol, en una entrevista del 31 d’agost per al suplement Presència del diari El Punt-Avui, es refereix explícitament a les enquestes:

Sempre he estat un pèl escèptic amb aquesta mena d’enquestes […] Però que el sentiment independentista ha anat cap amunt, i hi va, em sembla evident. I és que el maltractament i el menyspreu de què Catalunya és objecte són molt grans. I creen una sensació de gran ofec econòmic i social, d’amenaça identitària i de dignitat ferida.

En canvi, la negació que fa Sostres de les enquestes sembla respondre a una motivació més, diguem-ne, ideològica. La conversa reproduïda a sota –que es pot trobar públicament a Twitter– comença amb una piulada d’ell mateix amb un enllaç al seu article La independencia, publicat a El Mundo. N’hi ha prou a llegir les dues primeres frases de l’article per entendre la resposta de la usuària @marietaboix. La conversa parla per si sola.





(transcorre un dia sense resposta de @SalvadorSostres)


(no hi ha més respostes)

El grau III o el vent de la història

José Antich estripant una enquesta del CEO

Encara que sembli mentida, no fa pas tant de temps que el director de La Vanguardia, José Antich, estripava davant els televisors de tot Catalunya una enquesta del CEO que assignava un 45,4% de suport (contra un 24,7%) a la independència del país. Això passava a començaments d’any. Doncs bé, avui descobrim gràcies a Wikileaks i al diari Ara que quan el suport era només del 37% (contra un 41%), l’agència d’intel·ligència nordamericana Stratfor ja situava Catalunya en una situació –grau III de secessionisme, l’anomenen– on la independència era “un objectiu declarat però la regió no farà servir la violència per aconseguir-lo”. Això passava després de la sentència del TC a l’Estatut i de la manifestació del 10J. És a dir, descobrim que mentre els serveis d’espionatge americans ens situaven al mapa del secessionisme actiu i pacífic al costat d’Escòcia i de Bèlgica –on inclouen tant Flandes com Valònia–, des de Catalunya estant encara es negava el creixement independentista. Es negava, es minimitzava o es ridiculitzava.

Joan-Daniel Bezsonoff a Hostalric

L’escriptor nordcatalà Joan-Daniel Bezsonoff es referia –en una entrevista a Vilaweb– a un alt càrrec francès i membre dels serveis secrets segons el qual la independència de la Catalunya actual seria una realitat perquè estava “escrita en el vent de la història”. El que és interessant és que, tant si s’expressa en l’estil pràgmàtic americà com si es fa en l’estil poètic francès, el fet és el mateix: els serveis d’intel·ligència (i aquí l’espanyol no deu ser cap excepció) es mostren molt més segurs de les possibilitats que té Catalunya per assolir la independència del que creu la mateixa societat catalana. Perquè en el fons, si és possible estripar una enquesta fiable en un plató de televisió és perquè gran part dels televidents dubten dels seus resultats. Al cap i a la fi, el gran argument que s’ha sentit per desmentir les enquestes del CEO és apel·lar a “l’evidència” que proporciona el sentit comú i a la creença en el fet que l’independentisme mai no ha superat una barrera que alguns encara situen en el 15%. Molt probablement, darrere d’aquestes opinions hi hagi tanta o més mala fe que desinformació. Segons una enquesta publicada al gener per El Periódico, el 60% dels catalans creia que els independentistes perdrien si es fes un referèndum (quan la realitat ja era la contrària) i certs opinadors, conscientment o inconscient, semblen aprofitar-se d’aquesta percepció per mantenir la població tranquil·la.

Es fa difícil de creure, però, que la ciutadania continuï desinformada sobre el veritable abast del suport a l’independentisme durant massa temps, sobretot si continua augmentant: les xifres ja parlen d’un 51,1% a favor per només un 21,1% en contra. Abraham Lincoln deia que “hom pot enganyar tothom durant un temps i fins i tot es pot enganyar alguns sempre però no es pot enganyar tothom sempre”. I si això ja era clar en l’època dels fundadors de la pàtria americana, en l’actual era de la informació –i potser també dels fundadors de la pàtria catalana– hauria de ser-ho molt més. Quant de temps falta, doncs, perquè es capgiri la percepció sobre la força real de l’independentisme? Possiblement, sigui qüestió d’uns pocs mesos, que és el temps que falta perquè un nou artefacte de la política catalana –l’anomenat pacte fiscal– ocupi la centralitat política i informativa en un moment en què Espanya continuarà al centre de l’huracà econòmic mundial. Aleshores, ja s’hauran cremat unes quantes fases del procés independentista –la pèrdua de la por, la normalització del debat i l’afiançament del debat– i a la població no li caldrà contractar cap servei d’intel·ligència per adonar-se de què pensa ella mateixa.

Per què ha de ser una cosa més fàcil que l’altra

Entre aplaudiments dels joves socialistes, amb motiu de la celebració del Consell Nacional de la JSC, Pere Navarro va entonar el que es podria entendre com el cant del cigne del federalisme català amb Espanya:

Alguns diuen que el camí federal és una via morta; em sembla sorprenent, perquè és l’encaix que els països més forts tenen com Alemanya, Canadà o els EUA. Ens fixem en estats que són federals i funcionen bé. Aquest no ha de ser el nostre model?

S’ha d’entendre el context en què es pronuncien aquestes paraules. Els destinataris: aquells que han de prendre el relleu del socialisme català. El moment: dies després de l’aparició de la primera enquesta del CEO que vaticina una majoria del 51% a favor de la independència. El perill: prop d’una tercera part (un 29,1%) de l’electorat del PSC votaria a la independència (més, probablement, entre els joves) i un percentatge tan elevat com el 22,2% no té decidit què faria. Calia conjurar l’enemic intern, doncs, allà on té més força. Calia esmentar el diable pel seu propi nom i preguntar-se

per què ha de ser el model federal una via morta i la independència ha de ser un futur meravellós sense cap problema. […] No sé per què ha de ser una cosa més fàcil que l’altra.

La resposta, que ja està a l’abast de gran part de la ciutadania, és molt senzilla. En primer lloc, ningú no diu que la independència hagi de ser un futur meravellós; en tot cas, això ho diu Navarro per ridiculitzar-la. Però el fet que el model federal a Espanya sigui una via morta ens ho diu la història recent, si se sap llegir. En un país federal, la sobirania emana dels estats federats. Doncs bé, a Espanya –en un acte antifederal– el Tribunal Constitucional va escapçar un estatut –de tall federal– aprovat a les urnes pel poble català, en el que va ser una doble negació de l’esperit federal. Proporcionalment, les escapçades podrien ser poques, com va afirmar Carme Chacón per treure-els-hi ferro, però es van centrar en els articles més federalitzants de l’Estatut (relació bilateral, definició de nació, drets lingüístics). És clar que, al capdavall, la socialista Chacón no es distingeix pel seu federalisme. Tot seguit, Zapatero, l’esperança federal de l’Espanya plural, va respirar alleujat. Però, és clar, potser ZP tampoc no era tan federalista.

La qüestió no és que el federalisme no funcioni, com sembla voler rebatre Navarro. És evident que sí i està molt bé que els socialistes catalans es fixin en estats “que són federals i funcionen bé”, però estaria millor que es fixessin detingudament en l’estat al qual, a dia d’avui, pertanyen i que pensessin quina és la probabilitat que esdevingui un estat federal. Fa tres-cents anys que Espanya no s’assembla gens als països federals. Ningú fora de Catalunya aposta pel federalisme. El més trist per al PSC és que ni tan sols els socialistes espanyols creuen sincerament en el federalisme com a forma d’organització de l’Estat. Qui li queda, doncs, al PSC per tirar endavant el seu projecte federal? De quines eines disposa? De la pedagogia? Quan preveu Navarro, i el PSC, que un 51% de la població espanyola aposti per un model federal? Per la independència, el percentatge ja el tenim. I és només per això, per una qüestió de percentatges, que una cosa és més fàcil que l’altra.

Estats federals al món

Els països federals existeixen i gaudeixen de bona salut. En el pla teòric, cal dir que Pere Navarro té raó. Però si baixa a la realitat, el PSC s’ha de desenganyar: si vol una Catalunya federada en un ens més gran, n’hauria de triar un amb vocació federal. Què tal la Unió Europea?

Desconcertats per una enquesta (o el poder del 51%)

Es diu molt sovint que la democràcia no és –o no hauria de ser– només votar cada quatre anys. Doncs no, els ciutadans votem contínuament i sense saber-ho cada cop que ens fan una enquesta sobre opcions polítiques. Tots sabem que si l’audiència d’una sèrie de televisió baixa dràsticament, és probable que el protagonista passi a millor vida (dins de la ficció, és clar) i, amb ell, la sèrie. Però els polítics i els seus partits també ajusten el seu discurs d’acord amb el pols de la ciutadania. Que apareix un nou moviment (diguem-ne, els indignats)? Doncs hi haurà algun líder que farà seu el discurs corresponent (com va fer Rubalcaba). Que una enquesta diu que un polític és molt valorat? Doncs l’endemà, parlarà amb una autoritat renovada (i quedeu avisats pel que fa a Duran). Que l’enquesta diu que ningú coneix el Primer Secretari d’un cert partit? Doncs, molt probablement, el partit prendrà mesures… tret que tingui pulsions autodestructives (com és el cas del PSC).

Normalment, els partits administren les enquestes sense fer soroll, però de tant en tant hi ha enquestes que els obliguen a posicionar-se a favor o en contra del resultat, com és el cas de l’última del CEO que, per primer cop, anuncia un suport majoritari a la independència. Tanmateix, la mateixa enquesta ha aconseguit una reacció nova i sorprenent: l’acusació d’estar manipulada, com la que va fer El Mundo i va defensar el seu director a Catalunya, Álex Sàlmon.

Però si no cal prendre’s gaire seriosament l’acusació és per dos motius. El primer, que els que la fan són –vés per on– alguns dels contraris més abrandats a la independència del país. El segon, i més important, que els arguments utilitzats per demostrar-ho –i que exposem a continuació– cauen per si sols després d’una mínima reflexió. Les acusacions habituals es basen en la idea que els resultats són contradictoris. Abans que res, deixem clar que la pregunta que provoca rebuig (o incredulitat, segons el cas) és la número 39 de l’última enquesta (realitzada al febrer): “si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?”. Les respostes van ser:

  • “votaria a favor de la independència”, amb un 51%
  • “votaria en contra de la independència”, amb un 21,1%
  • “s’abstindria / no aniria a votar”, amb un altre 21%

On serien les contradiccions? Doncs bé, amb el resultat de dues preguntes que, curiosament, ningú qüestiona:

  • La pregunta 28, que demana si Catalunya hauria de ser “una regió d’Espanya”, “una comunitat autònoma d’Espanya”, “un estat dins una Espanya federal” o “un estat independent”. Els resultats atorguen un 5,7% per a la regió, un 25,4% per a l’autonomia, un 28,7% per a un estat federat a Espanya i, per primer cop, el percentatge més alt, un 34%, per a un estat independent. La “contradicció” vindria de comparar el 34% amb el 51%, o bé el nombre dels que aposten per mantenir-se a Espanya (gairebé el 60%) amb el 51% que votarien a favor de la independència. Així ho han assenyalat, per exemple, Pere Navarro i Álex Sàlmon. Però cal tenir present que a preguntes diferents, la gent contesta coses diferents. La pregunta de la independència és dicotòmica, la 28 és quàdruple, i voler que quadrin els del amb els que creuen que el model ideal per a Catalunya és la independència resulta massa simplista. Hi ha qui no es considera independentista (com el mateix Pujol ha afirmat d’ell mateix) i, tot i així, considera que convindria votar . També hi ha federalistes racionals, és a dir, federalistes que saben que l’única manera d’arribar a cap mena de federació ibèrica és passant abans per l’estació de la independència. Saben que Portugal podria federar-se amb Espanya sota unes bones condicions, a diferència de la Catalunya autònoma. Amb una certa proporció de federalistes que votés per la independència de manera instrumental, les xifres ja quadren sense problemes.
  • La (clàssica) pregunta 31 demana si l’enquestat se sent “només espanyol” (resultat: 4%), “més espanyol que català” (3,5%), “tan espanyol com català” (37,3%), “més català que espanyol” (30,2%) o “només català” (22,7%). El grup majoritari, per tant, és el dels que se senten tan catalans com espanyols. És compatible això amb un desig majoritari de secessió? Alícia Sánchez-Camacho creu que no, però és que potser no se li ha acudit sumar els dos últims valors i comprovar que el 52,9% resultant s’assembla força al 51% de la pregunta dicotòmica. També volem remarcar aquí que els paquistanesos, els marroquins o els romanesos afincats a Catalunya bé deuen tenir sentiments de pertinença duals (i si no els tenen els pares, els tindran els fills) però segurament no se’ls passa pel cap –que se sàpiga– annexar Catalunya al Paquistan, al Marroc ni a Romania. Un es pot sentir d’allà on vulgui, però tothom vol gaudir d’un bon futur.

Resumint: les identitats i les ideologies polítiques estan molt bé, però el 51% de suport al s’ha d’explicar d’acord amb paràmetres més racionals que tenen més a veure amb la percepció d’una millora del benestar, fet que queda reflectit en la pregunta 40, segons la qual el 55,5% de la població creu que el nivell de vida dels catalans milloraria si Catalunya fos un país independent. Si es pot construir un país amb una economia més potent, on no s’ofegui la cultura autòctona alhora que es respecti la pròpia diversitat, tothom voldrà formar-hi part. Els que se senten espanyols podran confiar que la seva llengua i cultura no estaran amenaçades. I els federalistes entendran que una bona federació només es pot aconseguir des de la sobirania, malgrat que una Catalunya independent deixarà de mirar a Ibèria per ampliar horitzons i construir el somni federalista europeu. De fet, tot això ja està començant a passar.

Doble sorpasso

Simplificant, la situació econòmica és la següent: Europa viu amb l’ai al cor, Espanya és rescatada rep una línia de crèdit i Catalunya va donant les gràcies per les molles que li arriben després de dècades de rescatar ser solidària amb Espanya. La situació lingüística catalana tampoc no és per saltar d’alegria: el català esdevé aragonès oriental a la Franja, un mèrit folklòric per als funcionaris balears i una llengüa d’immersió, entre d’altres llengües, al Principat (el govern, enmig del terratrèmol, diu que res no s’ha mogut i que “tot és on era”, però la realitat el desmenteix sentència rere sentència). És a dir, el govern s’atrintxera per resistir l’atac i mentrestant, des de l’oposició, Pere Navarro acusa Mas de posar en risc la unitat civil de Catalunya.

Enmig d’aquest panorama, no és estrany que s’hagi produït un nou sorpasso en la cursa de fons per la independència del país. Si ja fa un parell d’anys que el ha superat el no –i per tant, el sorpasso principal ja s’havia produït–, els partidaris de la independència han arribat per primer cop a superar la majoria absoluta dels votants. Segons l’última enquesta del CEO*, almenys un de cada dos votants ja votaria . Aquest fet és tan clar que fins i tot l’entenen els redactors d’El Periódico, que afirmen que l’independentisme ja guanyaria un referèndum. Senyors d’El Periódico: l’independentisme fa temps que guanyaria un referèndum perquè una majoria simple ja permetia guanyar un referèndum; el que ha passat ara és una mena de blindatge: encara que els que dubten votessin no en massa (possiblement animats pel seu diari), continuarien guanyant els partidaris del . Les dades d’aquest primer sorpasso són les següents.

El segon sorpasso que s’ha produït és el del model d’estat. Davant de la pregunta de si Catalunya hauria de ser un estat independent, un estat federat a Espanya, una comunitat autònoma o una regió espanyola, la resposta majoritària fins al 2011 era “una comunitat autònoma” i, des de llavors, “un estat dins d’una Espanya federal”. Fins avui. Ara, l’opció “un estat independent” ja és majoritària. No ho és per casualitat: si s’analitzen les dades amb perspectiva, s’observa un increment sostingut des de l’aprovació del nou estatut al Parlament (setembre del 2005) animat –amb tota probabilitat– per la reacció espanyola que acabaria amb la sentència del TC (mitjans del 2010). En els darrers mesos de crisi, probablement s’hi ha d’afegir la percepció de greuge pel que fa al dèficit fiscal amb Espanya.

L’independentisme ja és majoritari en termes absoluts i el seu creixement sembla més ferm que mai. És per això que Pere Navarro o Alícia Sánchez-Camacho s’haurien de preguntar quina és l’opció que posa en risc la unitat civil. La centralitat a Catalunya, amb dades a la mà, ja és la independència.

* Dades provinents de les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió. El d’avui s’incorpora en l’última columna de les taules anteriors. L’enquesta completa, apareguda avui, és aquesta.

El castellà en la futura Catalunya lliure

Ser aficionat a la sociolingüística al nostre país és tan normal com col·leccionar segells, però a diferència de la filatèlia, que viu hores baixes a causa de les noves tecnologies, el debat sociolingüístic pren força cíclicament. L’última variant, però, té un caire ben diferent perquè no s’ha generat com a reacció en contra de res. Quin és el paper que hauria de tenir el castellà en l’escenari d’una Catalunya independent? Si l’independentisme ja és transversal, amb presència en tots els partits catalans, què seria més natural que provar d’afavorir també la transversalitat lingüística? Així, s’ha iniciat un debat no a la contra sinó a favor de la integració de tothom, parli la llengua que parli, en el projecte comú de la independència nacional. En una Catalunya independent, ha de ser el castellà llengua oficial, pròpia, nacional? S’ha de protegir exactament igual que el català? S’ha d’aspirar a preservar el bilingüisme?

De fet, els articles que han anat apareixent sobre el tema no entren gaire en detalls ni responen, en general, les preguntes anteriors. Més que traçar línies clares, el que fan és pintar paisatges anímics. Sebastià Alzamora, Joaquim Arenas, Albert Branchadell, Carles Capdevila, Salvador Cardús, Joan Ramon Resina, Toni Soler, Eduard Voltas i d’altres han debatut sobre l’estatus del castellà el dia després de la independència i, simplificant molt, es poden dividir en dos grans grups: els que defensen que cal comptar-lo com a llengua del país, d’un país independent però bilingüe, i els que rebutgen una certa paritat que, tanmateix, no està definida amb precisió. Es tracta d’un debat d’alt nivell, com correspon a un país en certa manera obsessionat per la llengua. De la mateixa manera que, a Itàlia, un espresso acostuma a ser excel·lent es demani on es demani, a Catalunya els debats sobre la llengua han de tenir en compte una història lingüísticament convulsa i un present que no para de fer tombs, i s’enriqueixen amb estadístiques minucioses i amb variables polítiques. Per tot plegat, el debat té tots els ingredients per ser ric, però no desapassionat, i al seu nucli hi trobem la realitat del bilingüisme, reconegut per tothom, però valorat i projectat en el futur de maneres molt diferents.

Un dels articles recents més comentats és En castellà també, sisplau d’Eduard Voltas, on l’autor resumeix la seva tesi amb l’afirmació següent: “defenso que, en el camí cap a la victòria, el catalanisme ha d’abraçar la llengua castellana”. Hi ha hagut, després, rèpliques de suport, de matisació i de rebuig. Tot depèn, és clar, de què s’entengui per “abraçar” i quina sigui la perspectiva de tal abraçada. “Que no s’adona que és el castellà”, respon Joaquim Arenas, “qui ens abraça, amb abraçada d’ós, tanmateix, perquè l’Estat l’ha utilitzat d’instrument diluent i opressor contra el nostre poble?”. Els uns reivindiquen la realitat del bilingüisme –del multilingüisme, de fet– i “l’aprofitament de la riquesa que tenim a l’abast” (Alzamora), els altres critiquen “el suborn de beneir el castellà com l’altra llengua catalana” (Resina). En Toni Soler ha donat suport a l’article de Voltas per, una setmana després, matisar-lo arran de les reaccions (i la manca de reaccions) a la sentència sobre la immersió lingüística. A l’article Si fos castellanoparlant, Soler diu: “M’hauria agradat sentir o llegir veus castellanes fent-nos costat”.  I afegeix, referint-se a una de les demandants, “nosaltres li podem replicar mil cops, però la rèplica veritablement efectiva s’hauria de fer en castellà”. I la lògica emocional és correcta; al cap i a la fi, el debat sobre la conveniència “d’abraçar” el castellà és una iniciativa de bona voluntat provinent del món catalanoparlant que, a la primera de canvi, no es veu correspost pel món castellanoparlant. Jo suggeriria que és potser la visió dels dos mons la que està esbiaixada.

De les enquestes que ha realitzat la Generalitat sobre els usos lingüístics de la població (del 2003 i el 2008) es dedueix que el percentatge de ciutadans que parlen català està al voltant del 80% i la que l’escriu, al voltant del 60%. No podria ser que els catalans que donen suport a la immersió –sigui quina sigui la seva llengua– expressen les seves opinions en català? Al cap i a la fi, poden fer-ho i, probablement, preferiran fer-ho així. Cal abandonar la idea de les comunitats enfrontades: la gran majoria de la població pot expressar-se, oralment o per escrit, en català. Si algú truca a la ràdio, posem per cas, per defensar la immersió en català, com sabrem a quina comunitat (seguint la hipòtesi dels dos mons) pertany? Si algú escriu un article en un bloc defensant la immersió, com s’ha fet aquí o al Diari d’un supervivent (català), com podem estar segurs que no prové del món castellanoparlant? Tant en el meu cas com en el del supervivent Víctor és així, encara que no sigui evident per la llengua en què escrivim. Intentaré esbossar-ne les raons i les implicacions que això pot tenir per al futur de la llengua catalana.

Recordem abans unes poques dades de l’enquesta d’usos lingüístics de l’any 2008: el català consta com a llengua inicial del 32% de la població d’aquell any, per un 55% del castellà i un 4% de totes dues. En canvi, quan es demanava per la llengua d’identificació, s’obtenia un 37% per al català, un 45% per al castellà i un 9% per totes dues. És a dir, un sector important de la població castellanoparlant (un 10% de tota la població) rep el castellà en néixer, però fa seu el català d’adult. També és sabut que el català es parla més amb els fills que amb els pares: una part de la població castellanoparlant decideix, lliurement, que el català serà la llengua dels seus fills, i això passa més que no pas en sentit invers. Per molt que es parli de bilingüisme, i per molt que el català hagi reculat a ser llengua inicial d’un 32% de la població (el 2008), moltes famílies perceben el català com la llengua per la qual han d’apostar per arrelar-se de debò al país. A cada onada immigratòria, el català recula provisionalment, però amb el temps es recupera perquè encara, avui dia, no s’ha perdut la percepció que el català és la llengua pròpia de Catalunya. Dit això, és cert que la societat catalana actual és multilingüe, amb un fort bilingüisme català-castellà. És cert que, en una futura Catalunya independent, els castellanoparlants han de tenir reconeguts drets que els permetin continuar fent vida en la seva llengua més o menys com fins ara. Seria un error ignorar la llengua que actualment és majoritària al país, seria un error dividir una societat que no té grans problemes de convivència lingüística. Però estic convençut que un bilingüisme simètric no serà possible a llarg termini i, sobretot, que la societat, amb el temps, s’acabarà decantant pel català, progressivament però sense pausa, fins que sigui molt més majoritari que no ho és ara. I que molts castellanoparlants ja hi estan d’acord, només que quan s’expressen en públic per defensar el català, ho fan directament en català, de manera que no es percep que són castellanoparlants.

Cal anar assumint que no hi ha dues comunitats lingüístiques enfrontades, el que hi ha és un gran espai de consens de portes endins i atacs externs reiterats que s’ajuden d’una escletxa en el consens intern. L’escletxa és Ciutadans i una part del PP que, junts, sumen el 5,9% en les simpaties polítiques de la població (CEO), l’escletxa és la suma dels que se senten només espanyols a Catalunya o més espanyols que catalans, el 5,8% (CEO). És una escletxa petita, però ja que compta amb grans altaveus a fora, seria assenyat no amplificar encara més la seva veu des de dins.