Ens podrem comptar

El calendari cap al 27S continua a bon ritme i ara ja sembla clar que ens podrem comptar. Les peces es van alineant perquè el dia que votem sapiguem què estem votant. Què fa que les eleccions de setembre siguin plebiscitàries? Només un detall: el fet que dos partits amb possibilitats de sumar majoria —CDC i ERC— hagin traçat un full de ruta clar cap a la independència. Aquest és l’inici de la bola de neu que estem veient caure: primer va ser el PSC qui va abandonar l’ambigüitat —tot perdent votants—, ara serà Unió qui es veurà forçada a fer-ho, tot i resistir-s’hi, i més tard serà ICV i la futura Catalunya en Comú qui s’haurà de definir si no es vol arriscar a ser irrellevant. Catalunya no és Barcelona i el 27S no és el 24M.

Espadaler anunciava ahir la sortida de tres consellers d’Unió del Govern amb aire d’indignació —un aire ben après, com el to, del mestre Duran—. No ha donat raons, tret d’una suposada “coherència”, però a tots ens sona més a rabieta. Antoni Castellà dóna una interpretació diferent del que va passar al Comité de Govern d’Unió: la decisió de treure els consellers seria la manera de pressionar Mas perquè abandoni l’objectiu de la independència. A la pràctica, serà un primer pas cap a un trencament necessari. El moviment independentista, que és encara el factor més gran de mobilització que existeix avui dia a Catalunya, vivia amb més neguit el quintacolumnisme de Duran i d’Unió que cap altra cosa. Poc abans de comptar-nos, calia assumir amb dolor que al bell mig del procés n’hi havia alguns que preferien dinamitar-lo. I ara que estan a punt de trencar peres, la ironia és que l’unionisme es preocupa perquè Convergència perdrà vots sense Unió, quan serà exactament al contrari. L’entrebanc perquè Convergència i Mas fossin creïbles era justament Duran i, sense ell, el tauler es reordenarà. Es reduiran els motius de discòrdia entre Mas i Junqueras, el principal dels quals eren les suspicàcies (fundades) d’ERC cap a Duran. I Mas podrà posar rumb cap a Ítaca sense haver de fer maniobres de distracció com fins ara. Alguns continuaran amb el doble llenguatge o amb les subtileses semàntiques —s’hi acaba d’incorporar l’Albano Dante, candidat de Podem per al 27S—, però la tendència cap a la claredat i la bipolarització ja no es pot aturar i les opcions electorals ambigües seran més difícils de sostenir. La bola de neu continua creixent.

El 27S ens comptarem, i ho farem amb escons. Comptar-nos amb vots, com proposa l’unionisme, no és possible perquè l’Estat ha impedit fer servir el mecanisme que ho permetria. Es podrien comptar els vots als partits que han signat el full de ruta, però això deixaria fora els vots independentistes a partits que podrien mantenir l’ambigüitat o fins i tot a partits unionistes (sembla mentida, però encara hi ha votants independentistes al PP o a C’s). No, el nou joc consisteix a comptar diputats que estaran disposats a fer una declaració d’independència, ja sigui per disciplina de partit, pequè els seus partits han donat llibertat de vot (Unió?, ICV?) o perquè han contravingut la disciplina d’un partit unionista (cosa també possible en un moment tan transcendent). Avui, la necessària crisi de Convergència amb Unió fa que la llibertat de Catalunya sigui una mica més a tocar.

Anuncis

Aquí mana la gent

“No sé muy bien quién manda allí”. Aquestes són les estranyes paraules que Rajoy va dedicar a Catalunya —i, evidentment, a Mas— el Dia de la Hispanitat. Tot i semblar un autèntic estirabot, les paraules del cap de l’executiu espanyol pretenien qüestionar el lideratge del seu homòleg català i, d’aquesta manera, afeblir-lo. És possible que el destinatari real del missatge fos Duran —que manté de fa dies un silenci inusual—, o tota la cúpula d’Unió, i que es pugui entendre com una instigació a la rebel·lió contra un president Mas que ja no manaria i que hauria esdevingut hostatge de Junqueras. Ja se sap que no calen espurnes gaire potents per atiar la fúria de Duran contra Junqueras. Però les paraules de Rajoy es poden analitzar també a un altre nivell i, per fer-ho, res millor que un petit conte i una cita. El conte forma part de la novel·la històrica Victus d’Albert Sánchez Piñol:

Una princeseta castellana es casa amb un principet català. Ella se’n va a viure a Barcelona, i el segon dia un criat li fa un desaire. La nena li ha demanat un got d’aigua, o l’orinal, no ho sé, i el criat li respon que se’l vagi a buscar ella. Com és natural, la princesa castellana recorre al seu marit, i demana que assotin aquell insolent. El príncep s’arronsa d’espatlles: «Em sap greu, senyora meva —li diu—, però no us puc satisfer.» Ella li demana, a punt de tenir un atac, que com pot ser allò. «Doncs perquè aquí, a diferència de Castella —respon l’afligit maridet—, la gent és lliure.»

Recordem les paraules clau al final del conte, la gent és lliure, i passem a la cita. L’any 1840, en resposta al bombardejament de Barcelona per Espartero, uns milicians catalans van provocar el primer esfondrament de la Ciutadella al crit de “porque somos libres, porque somos catalanes” (l’historiador Josep Fontana ho recull en aquesta entrevista). Però és que, a més, expliquen que ho han fet perquè per a la construcció de la fortalesa militar s’havien sostret uns terrenys que pertanyien a la gent. L’han enderrocat, per tant, perquè són lliures i perquè són el poble —són catalans— i volen tornar al poble allò que li pertanyia.

Captura de pantalla 2014-10-13 a les 16.23.15

La Ciutadella abans de l’enderrocament definitiu del 1878.

Qui mana a Catalunya? La pregunta ens produeix perplexitat per l’ús del verb manar i perquè qüestiona que qui mana sigui, com és natural en la tradició catalana, el poble. És per això que la rèplica de Felip Puig hagi estat que “a Catalunya mana el govern del poble, que és qui expressa un desig que després lideren unes institucions” i hagi reblat el clau dient “no sé si ho té molt interioritzat, això”. Doncs és molt possible que Rajoy no ho tingui gens interioritzat. Fins ara hem vist com, des de la premsa i el poder polític de l’Estat, s’interpreta un procés dirigit per ciutadans lliures com si fos la dèria d’una sola persona. Que ho fan així moguts per la mala fe? Probablement. Però també cal entendre que la visió castellana del poder és molt més vertical. Hi ha d’haver algú que mana. Si la població es revolta, és algú —dels que mana— qui l’ha induït a fer-ho. No hi ha moviments espontanis, orgànics, en xarxa, sinó dirigits i planificats des de dalt. Entendre això dóna una altra perspectiva a la frase “no sé muy bien quién manda ahí”. El problema de Rajoy, però, és que la visió catalana del poder és més propera a l’ideal de la democràcia, que literalment vol dir govern del poble. Per això, en democràcia i en un context en què el recurs a la violència és impensable, la gent no només farà fora els que manen per triar-ne d’altres. A Catalunya, la gent —perquè són lliures i perquè són catalans— decidiran de quina manera es volen relacionar amb un estat que no ha canviat de mentalitat des dels temps de Felip V… o abans.

Un país més normal

En el resum que TV3 va fer de la Via Catalana del darrer Onze de Setembre, es demanava als participants que descrivissin l’ocasió amb una sola paraula. Es va dir esperança i  democràcia, però potser la més repetida va ser il·lusió. En la tercera manifestació organitzada per l’ANC, l’ambient continuava impregnat d’una il·lusió que alguns titllarien d’irresponsable. De fet, des d’Espanya fa temps que se’ns diu que es tracta d’una quimera i des d’Europa el missatge que arriba es podria resumir en sigueu responsables i feu bondat. Com és que la mobilització popular no escolta els que manen a l’Estat i a Europa? Se’ns diu la paraula legalitat i nosaltres responem democràcia, se’ns diu la paraula impossible i nosaltres contestem voluntat. Contra les crides al “seny”, Carme Forcadell cita Jean Cocteau: “ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”. O circula per Twitter una cita atribuïda a Einstein: “els que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ho estan fent”. La gent surt l’Onze de Setembre al matí amb un somriure i una bona dosi de confiança, amb una samarreta comprada per a l’ocasió, potser portant una estelada com a capa, i mira al seu voltant, s’apinya al metro amb la mateixa destinació i canta Els Segadors a l’andana. Ens hem tornat ximples, tots plegats? Enguany, malgrat que ja era el tercer any consecutiu que es feia una demostració cívica de força, no hi havia desànim i era molt difícil no adonar-se que alguna de grossa n’està a punt de passar; l‘ambient no era ni tens ni a la contra —les referències a Espanya eren poques—, els missatges eren en clau positiva i l’estelada, tot i ser omnipresent, deixava espai a algunes banderes negres,  a l’escocesa,  a la creu de Sant Jordi o a l’europea. Flotava en l’ambient una sensació que ja no era de sorpresa com el 2012 sinó d’una certa confiança col·lectiva: aquest any gairebé es podia respirar l’alegria d’una celebració d’independència o, si més no, el convenciment que estem a prop de ser un país normal.

Captura de pantalla 2014-09-16 a les 12.23.12

Un país normal, per exemple, no es culpa a si mateix de les dificultats que històricament ha ocasionat la voluntat de ser. I la prova que Catalunya va camí de ser un país normal és que les mostres d’autoodi provenen dels que se situen fora de la centralitat cultural o política. Un exemple del món de la cultura —si es pot dir així— el trobem en l’última ocurrència d’Albert Boadella, “Si no hubiera existido la lengua catalana, hubiéramos sido más felices”, que no necessita rèplica. Del món de la política, trobem una perla en una piulada de Josep Antoni Duran:

Captura de pantalla 2014-09-16 a les 11.52.03

El fet que Duran faci referència a la història fa pensar immediatament en la proclamació de la República Catalana de Macià el 1931 o, sobretot, en els fets del sis d’octubre del 1934. El que delata (l’autoodi de) Duran és l’acusació de “destrossar-ho tot” a ERC en lloc d’acusar l’exèrcit o l’estat espanyols. En cas de conflicte entre Catalunya i Espanya, les interpretacions que en fan Boadella i Duran no són tan diferents: els culpables som nosaltres, per existir, per parlar diferent o per voler ser lliures. Per sort, els vents, no només locals sinó globals semblen estar configurant un país més normal, amb dosis més petites de pors i complexos i més altes de dignitat.

P1050241

El koan de la consulta

Ben mirat, o la política catalana té un punt d’esquizofrènia o és que fa gala de saviesa oriental i funciona plantejant koans, aquells enigmes del budisme zen que transcendeixen la lògica i, així, serveixen per superar-la. Xavier Trias, alcalde de Barcelona i candidat a mestre il·luminat, acaba de superar el koan clàssic quin és el so d’una sola mà quan aplaudeix? Segons recollien els diaris aquest cap de setmana, Trias ha dit que “no sóc independentista però votaré independència”. És un koan que es va estenent, perquè és una variant del que ja havia introduït Jordi Pujol pare, i és que de koans n’hi ha de molt bons, però aquest sembla insuperable. D’altra banda, Andreu Mayayo, alcalde de Montblanc per ICV i tertulià a El perquè de tot plegat de Rac 1, també va fer el seu particular acostament a la branca rinzai del zen, la que planteja koans als monjos per ajudar-los a arribar a la il·luminació. En aquest cas, Mayayo va puntualitzar a Jordi Graupera que la pregunta no havia de ser la que Graupera defineix com a normal —independència sí o no— sinó que havia de permetre als federalistes votar sí. Per què? Doncs perquè ell no volia votar que no. Analitzem-ho: com que ell no vol votar que no, el que cal és canviar la pregunta. Tant se val que la gent surti al carrer demanant un nou estat d’Europa o que faci una via catalana cap a la independència que travessi el país de nord a sud. És el mateix fenòmen de tots aquells (recordem a un Duran enguixat l’Onze de Setembre de l’any passat) per als quals és més important fer pinya amb no-se-sap-quin-objectiu que mantenir la coherència. És clar que el que no hem de demanar als koans, justament, és coherència.

Koans del procés

De fet, estem tan acostumats a aquesta mena de declaracions que, en sentir-les, ens semblen el més normal del món, però hem de reconèixer que no en són, de normals. Si Trias vota que sí a la independència, és independentista i si Mayayo és federalista, no hauria de tenir cap inconvenient a votar que no a la independència. No cal donar gaires voltes al tema per deduir que el problema és amb qui quedes retratat a la foto. Possiblement, Trias associï el concepte clàssic d’independentista amb els joves que, fins fa quatre dies, anaven a la manifestació de les 5 de la tarda cada Onze de Setembre i que acabavan trencant algun vidre d’El Corte Inglés, i ja sabem que l’alcalde de Barcelona no és d’aquests. Mayayo, en canvi, és molt probable que no vulgui votar al costat del PP i Ciutadans i, abans que fer-ho, prefereixi desvirtuar la pregunta encara que sigui per obtenir un sí que després no sigui ni acceptat per Espanya ni respectat per la resta del món. 

Vivim en un país on el convenciment a l’hora de votar no té tanta importància com saber quins són els teus, és a dir, no és tan important què votes com amb qui votes i contra qui votes. Em vaig quedar perplex quan Lluís Foix va dir, en la mateixa línia, que ell apostaria per la indepenedència si es provés que era una demanda majoritària, però a força de sentir coses estranyes ja no goso criticar-ho del tot, perquè és possible que aquest plantejament contingui alguna mena de saviesa —no sé si oriental o occidental— que en aquest moment se m’escapa. Al cap i a la fi, alguna cosa s’ha fet bé a Catalunya perquè continua aquí després de segles de repressió de les seves institucions, de les seves lleis i la seva llengua. Però també se n’ha fet alguna malament perquè, després de tant de temps, encara, avui dia, no es pot dir que sigui un país normal. La qüestió és saber si aquest esperit d’anar junts sense tenir els objectius clars ens beneficia o ens perjudica. Però, mentre ho esbrinem, una mica de coherència s’agrairia tant!

Guia pràctica de la tercera via

Josep Antoni Duran i Lleida diu que li sap molt de greu que el titllin de botifler a Catalunya —i d’independentista a Madrid, però encara més el primer fet que el segon—. Per treure’s la llufa de botifler, però, seria important que oferís resposta a les crítiques raonades que es fan a les seves propostes. Duran té tot el dret a aspirar a un model confederal per solucionar el famós encaix i a perseguir-lo fins i tot quan a Espanya s’està bastint un retrocés important del model autonòmic. També el PSC té tot el dret a creure en el follet del federalisme, com n’hi ha que creuen en bruixes o en fantasmes, encara que, en aquest cas, no l’hagi vist ningú. Ara, si en un moment com l’actual no volen ser titllats de botiflers, caldria que entressin de debò, amb arguments, a l’arena de l’intens debat en què està entretinguda la societat.

Duran va sorprendre tothom amb la seva proposta de consulta que contemplés una tercera opció (anomenada després tercera via, per la similitud amb el model socialista). Ell mateix va admetre que el moment, just abans del debat de política general, no va ser oportú, però també s’ha argumentat que la proposta en si no és adequada. Salvador Cardús ho explicava molt bé en el seu article d’ahir Preguntes i respostes al diari Ara:

Ara imaginem que, per fer cas als de la tercera via, es fa una pregunta amb resposta múltiple que, a més de la independència (sí) o de mantenir el model autonòmic actual (no), inclou una opció federalista amb canvi de la Constitució. I suposem uns resultats de 40, 30 i 30 per cent a cada resposta. Si guanya la independència, caldrà recordar que el 60 per cent ha preferit restar dins Espanya. Si guanya l’autonomisme actual, resulta que el 60 per cent haurà votat per abandonar-lo.

L’atzucac al que es refereix Cardús es poduiria sempre que l’opció guanyadora obtingués entre el 34% i el 49%. Si guanyés la independència per aquest marge, seria immediatament deslegitimada per Espanya. Si guanyés l’statu quo, ho seria per tots els que voldrien un canvi (que en serien més). I si guanyés l’opció federal/confederal, probablement portaria a un carreró sense sortida si abans no ha estat clarament avalada per l’Estat. És clar que una altra possibilitat seria acceptar una de les tres opcions només si arriba almenys al 50% dels vots, però és fàcil veure que si això no passés, de fet s’estaria triant una de les opcions, la de mantenir l’statu quo, fet que li atorgaria molt més pes que a les altres dues. El resultat seria, a més d’un embolic, com diu Cardús, una consulta escassament democràtica.

El problema de la proposta de Duran és que parteix del fals dilema d’identificar el NO a una pregunta sobre la independència amb l’opció d’un estat centralista. Segons diu a l’article:

Unió ajudarà a fer que, arribat el moment, un sector ampli de la societat que no vol rendir-se ni desaparèixer com a nació tingui altres opcions que no siguin la secessió o l’assimilació i submissió.

I aquest objectiu d’Unió és legítim, però no és lògic perseguir-lo amb la introducció d’una tercera opció en la pregunta de la consulta. Una raó és la que apuntava Cardús, però una altra raó prèvia és que si es pregunta, per exemple “Catalunya hauria de ser un estat independent?”, tant la resposta SÍ com la NO són clares: sí a la independència o no a la independència i, en conseqüència, continuar formant part de l’Estat espanyol. El que no diu la pregunta anterior és en quines condicions caldria continuar dins de l’Estat espanyol i, per tant, no es pot interpretar que hagi guanyat una opció centralista sinó simplement la unionista. Aquest seria el moment perquè Duran i Navarro passessin a l’acció fent propostes i, si convingués, se celebrés una segona consulta sobre el model d’estat (és clar que no estaria malament tenir abans algun feedback de l’Estat sobre les possibilitats reals).

La claredat que es necessita en una consulta tan transcendent només es pot aconseguir amb una pregunta de resposta binària o, com diu Duran, de blanc o negre. Només després serà el moment d’afegir els matisos: un procés constituent en cas de victòria del SÍ o una negociació amb l’Estat o segona consulta de tercera via en cas de victòria del NO.

Desconcertats per una enquesta (o el poder del 51%)

Es diu molt sovint que la democràcia no és –o no hauria de ser– només votar cada quatre anys. Doncs no, els ciutadans votem contínuament i sense saber-ho cada cop que ens fan una enquesta sobre opcions polítiques. Tots sabem que si l’audiència d’una sèrie de televisió baixa dràsticament, és probable que el protagonista passi a millor vida (dins de la ficció, és clar) i, amb ell, la sèrie. Però els polítics i els seus partits també ajusten el seu discurs d’acord amb el pols de la ciutadania. Que apareix un nou moviment (diguem-ne, els indignats)? Doncs hi haurà algun líder que farà seu el discurs corresponent (com va fer Rubalcaba). Que una enquesta diu que un polític és molt valorat? Doncs l’endemà, parlarà amb una autoritat renovada (i quedeu avisats pel que fa a Duran). Que l’enquesta diu que ningú coneix el Primer Secretari d’un cert partit? Doncs, molt probablement, el partit prendrà mesures… tret que tingui pulsions autodestructives (com és el cas del PSC).

Normalment, els partits administren les enquestes sense fer soroll, però de tant en tant hi ha enquestes que els obliguen a posicionar-se a favor o en contra del resultat, com és el cas de l’última del CEO que, per primer cop, anuncia un suport majoritari a la independència. Tanmateix, la mateixa enquesta ha aconseguit una reacció nova i sorprenent: l’acusació d’estar manipulada, com la que va fer El Mundo i va defensar el seu director a Catalunya, Álex Sàlmon.

Però si no cal prendre’s gaire seriosament l’acusació és per dos motius. El primer, que els que la fan són –vés per on– alguns dels contraris més abrandats a la independència del país. El segon, i més important, que els arguments utilitzats per demostrar-ho –i que exposem a continuació– cauen per si sols després d’una mínima reflexió. Les acusacions habituals es basen en la idea que els resultats són contradictoris. Abans que res, deixem clar que la pregunta que provoca rebuig (o incredulitat, segons el cas) és la número 39 de l’última enquesta (realitzada al febrer): “si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?”. Les respostes van ser:

  • “votaria a favor de la independència”, amb un 51%
  • “votaria en contra de la independència”, amb un 21,1%
  • “s’abstindria / no aniria a votar”, amb un altre 21%

On serien les contradiccions? Doncs bé, amb el resultat de dues preguntes que, curiosament, ningú qüestiona:

  • La pregunta 28, que demana si Catalunya hauria de ser “una regió d’Espanya”, “una comunitat autònoma d’Espanya”, “un estat dins una Espanya federal” o “un estat independent”. Els resultats atorguen un 5,7% per a la regió, un 25,4% per a l’autonomia, un 28,7% per a un estat federat a Espanya i, per primer cop, el percentatge més alt, un 34%, per a un estat independent. La “contradicció” vindria de comparar el 34% amb el 51%, o bé el nombre dels que aposten per mantenir-se a Espanya (gairebé el 60%) amb el 51% que votarien a favor de la independència. Així ho han assenyalat, per exemple, Pere Navarro i Álex Sàlmon. Però cal tenir present que a preguntes diferents, la gent contesta coses diferents. La pregunta de la independència és dicotòmica, la 28 és quàdruple, i voler que quadrin els del amb els que creuen que el model ideal per a Catalunya és la independència resulta massa simplista. Hi ha qui no es considera independentista (com el mateix Pujol ha afirmat d’ell mateix) i, tot i així, considera que convindria votar . També hi ha federalistes racionals, és a dir, federalistes que saben que l’única manera d’arribar a cap mena de federació ibèrica és passant abans per l’estació de la independència. Saben que Portugal podria federar-se amb Espanya sota unes bones condicions, a diferència de la Catalunya autònoma. Amb una certa proporció de federalistes que votés per la independència de manera instrumental, les xifres ja quadren sense problemes.
  • La (clàssica) pregunta 31 demana si l’enquestat se sent “només espanyol” (resultat: 4%), “més espanyol que català” (3,5%), “tan espanyol com català” (37,3%), “més català que espanyol” (30,2%) o “només català” (22,7%). El grup majoritari, per tant, és el dels que se senten tan catalans com espanyols. És compatible això amb un desig majoritari de secessió? Alícia Sánchez-Camacho creu que no, però és que potser no se li ha acudit sumar els dos últims valors i comprovar que el 52,9% resultant s’assembla força al 51% de la pregunta dicotòmica. També volem remarcar aquí que els paquistanesos, els marroquins o els romanesos afincats a Catalunya bé deuen tenir sentiments de pertinença duals (i si no els tenen els pares, els tindran els fills) però segurament no se’ls passa pel cap –que se sàpiga– annexar Catalunya al Paquistan, al Marroc ni a Romania. Un es pot sentir d’allà on vulgui, però tothom vol gaudir d’un bon futur.

Resumint: les identitats i les ideologies polítiques estan molt bé, però el 51% de suport al s’ha d’explicar d’acord amb paràmetres més racionals que tenen més a veure amb la percepció d’una millora del benestar, fet que queda reflectit en la pregunta 40, segons la qual el 55,5% de la població creu que el nivell de vida dels catalans milloraria si Catalunya fos un país independent. Si es pot construir un país amb una economia més potent, on no s’ofegui la cultura autòctona alhora que es respecti la pròpia diversitat, tothom voldrà formar-hi part. Els que se senten espanyols podran confiar que la seva llengua i cultura no estaran amenaçades. I els federalistes entendran que una bona federació només es pot aconseguir des de la sobirania, malgrat que una Catalunya independent deixarà de mirar a Ibèria per ampliar horitzons i construir el somni federalista europeu. De fet, tot això ja està començant a passar.

A quina banda és en Pere Navarro?

En una entrevista d’avui mateix a RAC1, Pere Navarro ha tornat a insistir en les seves tesis dependentistes i ha afirmat “defenso les llibertats de Catalunya dins un model federal. Demanaria que no se’m col·loqués a l’altra banda”. Des d’aquí, no voldríem col·locar-lo a cap banda de manera gratuïta sinó després d’escoltar els seus arguments. Que parli de la independència del seu país és bo perquè n’hi ha que pensem que la veritat té més força que la mentida. I puix Navarro parla català, vejam què diu.

El primer secretari del PSC, alineant-se amb la delegada del govern espanyol a Catalunya, ha assegurat que “sortir d’Espanya és sortir d’Europa”, malgrat que aquest sigui un sil·logisme controvertit que està esdevenint, per cert, l’amenaça contemporània que substitueix aquella tan clàssica de treure els tancs al carrer. Dir-ho amb la seguretat amb què ho ha dit Pere Navarro fa intuir a quina banda se situa. Però hi ha una raó per la qual el sil·logisme anterior perd força cada dia que passa. Hi ha possibilitats reals que Grècia surti de l’euro i qui sap si, després, de la mateixa Unió Europea. Hi ha possibilitats reals que, a continuació, Espanya segueixi el mateix camí i, en aquestes circumstàncies, hi ha possiblitats reals que una Catalunya independent compleixi els requisits per ser al club de l’euro mentre que Espanya romangui fora. Només són possibilitats, però posats a explorar-les…

Pere Navarro també ha afegit que espera “una Catalunya que lideri Espanya i Europa, i això no es pot fer si constantment estàs amenaçant [amb la independència]”. Però des d’aquí no sabem si Navarro s’adona plenament del que ha dit. És a causa de la seva integració a Espanya que Catalunya no té veu institucional a Europa. Pot realment liderar-la en aquestes condicions? D’altra banda, és necessari que Catalunya lideri Espanya i Europa, com vol Navarro, o n’hi hauria prou que, de moment, no s’esfondrés tot? Molt sovint, els deliris de grandesa són l’única via d’escapament dels pobres, dels presoners i dels esclaus, i aquest és un quadre psicològic que s’escau sovint al nostre país i a part de la seva casta política (aquí, caldria incloure també Sánchez-Camacho i Duran). Potser, al cap i a la fi, n’hi hauria prou a ser un país on s’hi estigués prou bé.

Per acabar, ens congratulem que l’Empar Moliner hagi ironitzat sobre unes declaracions de Navarro que ens van causar una profunda estranyesa (i que vam comentar en l’entrada anterior): “Catalunya sola seria un país més petit”. Moliner li dóna algunes voltes i arriba a la mateixa hipòtesi apuntada aquí sobre un possible encongiment:

Què vol dir exactament? No deu pas voler dir que seria més petita perquè ja no formaria part d’Espanya, perquè això és erroni. Espanya seria més petita, sí, però Catalunya no. Si no és que amb la independència, efectivament, Catalunya s’encongís.

Ben mirat, però, no creiem que Navarro pensi que Catalunya s’encongiria. Més aviat creiem que el que passa és que s’ho mira des de l’altra banda.