El blog

Aquí trobareu anàlisis de l’actualitat des del punt de vista d’un ciutadà europeu de cultura catalana i formació científica. L’empenta per iniciar aquest projecte prové del convenciment personal que tant Catalunya com Europa viuen un moment de canvis profunds que actuen a diferents nivells. Les velles nacions europees, com la catalana, ja no es conformen amb el seu grau d’autonomia i demanen ser escoltades. És, en part, l’existència mateixa de la Unió Europea la que ha creat un marc de convivència i de comerç que han diluït el paper dels estats-nació. I les reaccions són múltiples. D’una banda, els estats s’intenten defensar del poder de la Unó, com ha fet el Regne Unit amb la celebració del referèndum sobre la permanència en la UE. D’altra banda, nacions sense estat com Catalunya, Escòcia o Flandes aspiren a aprofitar el marc comunitari per defensar-se (o desfer-se) del poder dels vells estats europeus.

El Tractat de la Unió Europea –o de Maastricht– va donar esperances en el seu dia (un llunyà 1992) als pobles europeus sense estat propi. L’article A diu el següent:

El present tractat constitueix una nova etapa en el procés creador d’una unió cada vegada més estreta entre els pobles d’Europa, en la qual les decisions seran preses en la forma més pròxima possible als ciutadans.

Fixem-nos que a l’article es parla de pobles, no d’estats, i també de proximitat als ciutadans. L’Europa que s’ha anat construint després, que ha defugit el debat polític i s’ha centrat en la moneda i l’economia, no ha fet honor a l’esperit del tractat. Els interessos d’estat i la por de les últimes potències europees a perdre el seu poder estan portant la UE en una direcció en què, si no fa un canvi conscient i profund, deixarà de ser operativa. En aquest sentit, un nou procés d’emancipació de nacions com Catalunya o Escòcia podria ser un pas en la direcció fundacional i, si bé inicialment pot ser un maldecap per als dirigents europeus, forçarà el retorn de la UE al terreny de la política i de la justícia vers els pobles que en formen part.

Un enforcall és el punt on es troben dos rius o dos camins. El nom del bloc prové, doncs, del convenciment de l’autor que la humanitat ha de tendir a la confluència, però a una confluència que no pot ser forçada. Els habitants d’aquest espai de civilització que anomenem Europa semblem condemnats, des de l’esfondrament de l’Imperi Romà, a refer la unió dels nostres pobles un cop i un altre, com si es tractés del càstig de Sísif, però no ens en sortirem mentre no entenguem que una civilització justa només es pot construir a partir de pobles lliures. L’intercanvi d’idees i la lliure circulació de persones i mercaderies han estat grans conquestes europees però, si volem continuar sent capdavanters, és imprescindible que arribi aviat l’hora de la llibertat dels pobles.

Anuncis

5 Comments

  1. Hola, Toni

    Des de la trobada a Tushita havia estat encuriosit en “tafanejar” el bloc que has creat i, encara més, interessat en saludar-te després de les estones compartides.
    El bloc és suggerent. Parla de sumar, d’integrar, de pobles lliures.
    El dijous passat vaig estar coneixent alguna persona de Docents per la Independència de l’ANC.
    I també va ser una glopada de noves il.lusions.
    Una abraçada
    Salut

    Miquel Garcia i Rovira

    Resposta

  2. Hola, Miquel. M’alegro que el missatge del bloc arribi. I voldria creure que està en la línia d’allò que demanen els temps: independentisme sense ressentiments i integració des de la llibertat. Al contrari del que alguns ens volen fer creure, no es tracta de crear fronteres i impediments sinó d’avançar cap a una societat més lliure i justa. L’ANC és una gran iniciativa que entenc que també pertany al mateix corrent.

    Gràcies per venir per aquí!
    Una abraçada,
    Antoni

    Resposta

  3. Holaaaaaa,toc tooooc!! he estat donant una volteta per aqui, interessants els comentaris d’ extrangers sobre tots aquests assumptes, no sé pas si ho arriben a entendre, almenys els que viuen en països amb una sola llengua, el que esta clar és que els castellans desde Felip V “el animoso” toma ya el sobrenom! (i abans crec jo) l’han estat cagant de ple sobre aquest tema, si tan sols se n’haguessin adonat de que viure en un país amb varies llengues i cultures és enriquidor, és important per créixer, per empatitzar, fins i tot per presumir de que no a tots els països passa, enlloc de veure-ho com un problema no hauríem arribat aqui, això ja diu molt del tipus de gent que viu en un país, jo “desdelueg” no m’he sentit mai identificada amb un espanyol, crec, que sóc més a prop d’un suec d’un finlandès o un holandès ( pero no en el color dels cabells je je ) allò que se’n diu europeu i que a España encara li falten uns quants anys per ser., adios adiooooooooos, un petoneeeet!!

    Resposta

    1. Sí, els comentaris d’estrangers que es poden trobar a Presseurop o a Debating Europe són més interessants, com a mínim perquè són diferents. Encara que no tothom ho entengui, sí que tenen curiositat pel tema i sobretot… no s’ho prenen tan a la valenta ni insulten… cosa que s’agraeix.

      És veritat que la diversitat hauria de ser un avantatge més que un problema, però jo diria que Espanya, encara que volgués fer un canvi, ja ha fet tard.

      Gràcies per escriure!

      Resposta

  4. Ai, que m’oblidava, jo no escric com el Pessoa aquest eh? si la meva literatura no et fa el pes (vaja, en plan Els pilars de la Earth ) ja procuraré ser més complicada ;º) pero ja m’entendràs que tu ets molt llest, bona niiiit!

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s