Dos anys o dos mil·lennis

A Francis Fukuyama i al seu final de la Història se’ls ha negat més de tres vegades però, en aquests moments, de Catalunya estant se’ls pot negar moltes més: tant l’economia com l’autogovern semblen implosionar per moments i l’única seguretat que ens queda, com diu el tòpic, és que tot canvia. Però ara tot canvia a un ritme accelerat.

El “manifest” fundacional d’aquest bloc sembla més vigent del que hauríem pensat en un inici: tant Europa com Catalunya s’estan veient forçades a decidir què volen ser en un futur que ja no es mesura per anys sinó per mesos o setmanes. Si la UE tria la via d’una veritable unió fiscal –amb emissió d’eurobons i un únic banc central–, els problemes que pateixen els estats perifèrics esdevindran problemes menors de forma immediata; si més no, menors en el sentit en què ho són els problemes de l’estat de Califòrnia dins d’uns Estats Units que garanteixen la liquiditat dels seus bancs o les pensions de la seva població. Si es tria, en canvi, l’anar fent amb retocs d’últim minut, l’existència de l’euro tal com el coneixem quedarà amenaçada. I tenint en compte que l’euro és allò que els europeus més valoren d’una UE en hores baixes*, el projecte europeu d’unió política podria quedar molt tocat.

Ni Europa ni Catalunya són països normals. La UE és una unió d’estats amb vocació de confederació. Catalunya és el nucli d’una antiga nació europea amb vocació d’estat. Totes dues vocacions, o projectes, poden reeixir o enfonsar-se definitivament en un període molt curt de temps, però hi ha una diferència fonamental: que la vocació d’estat de Catalunya esdevingui realitat depèn, en gran mesura, de la valentia del partit que governa i, en últim terme, d’un sol home. En un article d’ahir al diari ARA, Joan Ramon Resina diu que seria irònic que Mas acabés perdent el sentit de l’oportunitat per por de les conseqüències. “Irònic i alhora tràgic, perquè, a més d’una desfeta personal, també podria ser l’ensulsiada definitiva de la Catalunya catalana”.

Des d’aquí no tenim respostes, és clar. Però podem pensar en la pregunta que faria un psicòleg davant d’un pacient que tingúes molta por davant d’una situació: “què és el pitjor que podria passar?” Un pacient que, per exemple, tingui por a viatjar sol podria pensar les respostes: es podria sentir desorientat o trist, però quan les respostes van pujant a la consciència, de seguida perden consistència i deixen de veure’s com una amenaça integral. Què és el pitjor que li podria passar a Europa, a Catalunya, si els seus projectes fracassen? Europa ha viscut diverses unions de les quals la Unió Europea només n’és l’última, i en viurà de noves en el futur que corregiran els errors de l’actual. Catalunya ha existit durant mil anys i ha anat adaptant i redefinint el significat de la catalanitat a què feia referència Resina. Fins i tot si es buidés de contingut l’autogovern o si es minoritzés encara més la llengua catalana, comptem amb l’exemple del poble hebreu que, havent-ho perdut tot menys la voluntat de ser, va fer ressuscitar el seu estat i la seva llengua després de dos-mil anys**. Evidentment, seria preferible no haver d’esperar dos mil·lennis, però si la reflexió sobre totes les possibilitats ens ha d’ajudar a perdre la por, serà més fàcil que els dos mil·lenis es redueixin a dos anys i es pugui aprofitar l’escletxa en el temps que, justament, proporciona la crisi.

* Segons el Pew Research Center, els europeus dubten cada vegada més de la construcció europea però aposten per mantenir l’euro.

** Aquests dies s’han posat de relleu els paral·lelismes entre Catalunya i Israel, per exemple, en aquesta entrevista a Alon Bar.

Anuncis

El mot és la cosa

No es pot negar que a mesura que la crisi avança –i si no avança, els seus efectes ho fan a bon ritme– flota més en l’ambient la sensació que aquí està a punt de passar-ne alguna. Cada dia hi ha una nova retallada social o autonòmica que el Govern espanyol anuncia amb un posat de seriositat i constricció. Dues a l’atzar que s’estan cuinant: en l’aspecte social, reduir el sou dels funcionaris mentre estiguin de baixa; en l’autonòmic, eliminar la figura del Síndic de Greuges. En el primer cas, se’ns diu que així es previndrà l’absentisme laboral d’un col·lectiu que pel fet de gaudir de poca popularitat, esdevé un objectiu fàcil. Reduir el sou a qualsevol funcionari que estigui de baixa mèdica es pot comparar a imposar el cànon digital a tothom: paguen justos per pecadors per la senzilla raó que els pecadors són massa difícils d’enxampar. En el segon cas, s’argüeix l’actual duplicació de competències però, és clar, en cap moment han pensat que les competències del Defensor del Pueblo a Catalunya siguin completament assumides pel Síndic. Entre decisions matusseres i centralitzadores, tant l’estat del benestar com el de les autonomies s’esmicolen sota els nostres peus i no podem fer-hi res.

O sí. Hi ha gent que actua, per exemple, dient “no vull pagar” a l’entrada d’una autopista i d’altres proposen –donant exemple– la insubmissió fiscal davant la Hisenda espanyola. Si alguna d’aquestes iniciatives prospera, i prosperar vol dir esdevenir realment massiva, veurem canvis; mentrestant, caldrà esperar el ritme, més lent, de la política. A Convergència li ha costat uns quants anys admetre el terme estat propi entre els seus objectius, que s’havia proposat abans sense èxit, però ara ens trobem que ningú no sap exactament a què es refereix (i possiblement tampoc ho sàpiga la mateixa CDC). Tanmateix, la introducció progressiva de termes ambigus com estat propi o dret a decidir obliga a reflexionar sobre quin ha de ser l’objectiu, o cosa, i quin nom se li ha de donar.

Quin ha de ser el nom de la cosa? Enric Juliana imagina una Catalunya reconeguda com a “nació subestatal” dins de la Unió Europea i Toni Soler suggereix que l’estat nació podria no ser l’única manera d’aconseguir el pack format per presència directa a Brusseles, hisenda pròpia, gestió d’infraestructures, control sobre l’estat del benestar i seleccions esportives. S’ha de reconèixer que Catalunya ha tingut la imaginació suficient per aconseguir algunes fites que semblaven reservades als estats: una semioficialitat del català a la UE, el primer domini a internet de caràcter lingüístico-cultural (el .cat) o l’organització popular de referèndums d’autodeterminació. Però caldria una imaginació inimaginable per aconseguir el pack complet que cita Soler sense ser un estat, tot i que gairebé cadascuna de les competències la detenta alguna nació sense estat; aconseguir-les totes, però, sembla una tasca hercúlia. I la solució de Juliana requeriria alguna cosa més que imaginació perquè qui s’imagina que una Unió Europea dirigida pels estats pugui designar Catalunya com a nació si el TC espanyol gairebé arriba a l’autodestrucció a causa de la presència d’aquest terme en l’Estatut? Allò que a Espanya no s’aprovi, no s’aprovarà a Europa; aquesta és l’amarga lliçó que el catalanisme europeista ha après en les últimes dècades.

Més que mai, ara cal combinar la imaginació amb un bon bany de realitat. A l’article No jugueu amb els mots, Joan Ramon Resina (ARA, 01.05.2012) ens recorda que “els organismes que regulen l’ordre internacional no reconeixen excepcions subestatals” i, com a conseqüència, “cada cop són més els que saben que construir l’estat no adjectivat és l’única reforma que convé a Catalunya”. Les ambigüitats, la imaginació, el peix al cove, el fer com si fóssim estat, les desenes d’estratègies que els catalans han seguit per evitar la desaparició han de donar pas a una de nova i més senzilla, però que requereix valentia: reagrupar-se, fer recompte de forces i invocar l’expressió democràtica del poble. Sense jugar més amb els mots.

El castellà en la futura Catalunya lliure

Ser aficionat a la sociolingüística al nostre país és tan normal com col·leccionar segells, però a diferència de la filatèlia, que viu hores baixes a causa de les noves tecnologies, el debat sociolingüístic pren força cíclicament. L’última variant, però, té un caire ben diferent perquè no s’ha generat com a reacció en contra de res. Quin és el paper que hauria de tenir el castellà en l’escenari d’una Catalunya independent? Si l’independentisme ja és transversal, amb presència en tots els partits catalans, què seria més natural que provar d’afavorir també la transversalitat lingüística? Així, s’ha iniciat un debat no a la contra sinó a favor de la integració de tothom, parli la llengua que parli, en el projecte comú de la independència nacional. En una Catalunya independent, ha de ser el castellà llengua oficial, pròpia, nacional? S’ha de protegir exactament igual que el català? S’ha d’aspirar a preservar el bilingüisme?

De fet, els articles que han anat apareixent sobre el tema no entren gaire en detalls ni responen, en general, les preguntes anteriors. Més que traçar línies clares, el que fan és pintar paisatges anímics. Sebastià Alzamora, Joaquim Arenas, Albert Branchadell, Carles Capdevila, Salvador Cardús, Joan Ramon Resina, Toni Soler, Eduard Voltas i d’altres han debatut sobre l’estatus del castellà el dia després de la independència i, simplificant molt, es poden dividir en dos grans grups: els que defensen que cal comptar-lo com a llengua del país, d’un país independent però bilingüe, i els que rebutgen una certa paritat que, tanmateix, no està definida amb precisió. Es tracta d’un debat d’alt nivell, com correspon a un país en certa manera obsessionat per la llengua. De la mateixa manera que, a Itàlia, un espresso acostuma a ser excel·lent es demani on es demani, a Catalunya els debats sobre la llengua han de tenir en compte una història lingüísticament convulsa i un present que no para de fer tombs, i s’enriqueixen amb estadístiques minucioses i amb variables polítiques. Per tot plegat, el debat té tots els ingredients per ser ric, però no desapassionat, i al seu nucli hi trobem la realitat del bilingüisme, reconegut per tothom, però valorat i projectat en el futur de maneres molt diferents.

Un dels articles recents més comentats és En castellà també, sisplau d’Eduard Voltas, on l’autor resumeix la seva tesi amb l’afirmació següent: “defenso que, en el camí cap a la victòria, el catalanisme ha d’abraçar la llengua castellana”. Hi ha hagut, després, rèpliques de suport, de matisació i de rebuig. Tot depèn, és clar, de què s’entengui per “abraçar” i quina sigui la perspectiva de tal abraçada. “Que no s’adona que és el castellà”, respon Joaquim Arenas, “qui ens abraça, amb abraçada d’ós, tanmateix, perquè l’Estat l’ha utilitzat d’instrument diluent i opressor contra el nostre poble?”. Els uns reivindiquen la realitat del bilingüisme –del multilingüisme, de fet– i “l’aprofitament de la riquesa que tenim a l’abast” (Alzamora), els altres critiquen “el suborn de beneir el castellà com l’altra llengua catalana” (Resina). En Toni Soler ha donat suport a l’article de Voltas per, una setmana després, matisar-lo arran de les reaccions (i la manca de reaccions) a la sentència sobre la immersió lingüística. A l’article Si fos castellanoparlant, Soler diu: “M’hauria agradat sentir o llegir veus castellanes fent-nos costat”.  I afegeix, referint-se a una de les demandants, “nosaltres li podem replicar mil cops, però la rèplica veritablement efectiva s’hauria de fer en castellà”. I la lògica emocional és correcta; al cap i a la fi, el debat sobre la conveniència “d’abraçar” el castellà és una iniciativa de bona voluntat provinent del món catalanoparlant que, a la primera de canvi, no es veu correspost pel món castellanoparlant. Jo suggeriria que és potser la visió dels dos mons la que està esbiaixada.

De les enquestes que ha realitzat la Generalitat sobre els usos lingüístics de la població (del 2003 i el 2008) es dedueix que el percentatge de ciutadans que parlen català està al voltant del 80% i la que l’escriu, al voltant del 60%. No podria ser que els catalans que donen suport a la immersió –sigui quina sigui la seva llengua– expressen les seves opinions en català? Al cap i a la fi, poden fer-ho i, probablement, preferiran fer-ho així. Cal abandonar la idea de les comunitats enfrontades: la gran majoria de la població pot expressar-se, oralment o per escrit, en català. Si algú truca a la ràdio, posem per cas, per defensar la immersió en català, com sabrem a quina comunitat (seguint la hipòtesi dels dos mons) pertany? Si algú escriu un article en un bloc defensant la immersió, com s’ha fet aquí o al Diari d’un supervivent (català), com podem estar segurs que no prové del món castellanoparlant? Tant en el meu cas com en el del supervivent Víctor és així, encara que no sigui evident per la llengua en què escrivim. Intentaré esbossar-ne les raons i les implicacions que això pot tenir per al futur de la llengua catalana.

Recordem abans unes poques dades de l’enquesta d’usos lingüístics de l’any 2008: el català consta com a llengua inicial del 32% de la població d’aquell any, per un 55% del castellà i un 4% de totes dues. En canvi, quan es demanava per la llengua d’identificació, s’obtenia un 37% per al català, un 45% per al castellà i un 9% per totes dues. És a dir, un sector important de la població castellanoparlant (un 10% de tota la població) rep el castellà en néixer, però fa seu el català d’adult. També és sabut que el català es parla més amb els fills que amb els pares: una part de la població castellanoparlant decideix, lliurement, que el català serà la llengua dels seus fills, i això passa més que no pas en sentit invers. Per molt que es parli de bilingüisme, i per molt que el català hagi reculat a ser llengua inicial d’un 32% de la població (el 2008), moltes famílies perceben el català com la llengua per la qual han d’apostar per arrelar-se de debò al país. A cada onada immigratòria, el català recula provisionalment, però amb el temps es recupera perquè encara, avui dia, no s’ha perdut la percepció que el català és la llengua pròpia de Catalunya. Dit això, és cert que la societat catalana actual és multilingüe, amb un fort bilingüisme català-castellà. És cert que, en una futura Catalunya independent, els castellanoparlants han de tenir reconeguts drets que els permetin continuar fent vida en la seva llengua més o menys com fins ara. Seria un error ignorar la llengua que actualment és majoritària al país, seria un error dividir una societat que no té grans problemes de convivència lingüística. Però estic convençut que un bilingüisme simètric no serà possible a llarg termini i, sobretot, que la societat, amb el temps, s’acabarà decantant pel català, progressivament però sense pausa, fins que sigui molt més majoritari que no ho és ara. I que molts castellanoparlants ja hi estan d’acord, només que quan s’expressen en públic per defensar el català, ho fan directament en català, de manera que no es percep que són castellanoparlants.

Cal anar assumint que no hi ha dues comunitats lingüístiques enfrontades, el que hi ha és un gran espai de consens de portes endins i atacs externs reiterats que s’ajuden d’una escletxa en el consens intern. L’escletxa és Ciutadans i una part del PP que, junts, sumen el 5,9% en les simpaties polítiques de la població (CEO), l’escletxa és la suma dels que se senten només espanyols a Catalunya o més espanyols que catalans, el 5,8% (CEO). És una escletxa petita, però ja que compta amb grans altaveus a fora, seria assenyat no amplificar encara més la seva veu des de dins.