Benvolguts compatriotes

En l’últim missatge de Cap d’Any, el president Mas ha tornat a recórrer a la seva fórmula habitual d’obertura: “benvolgudes i benvolguts compatriotes”. Mentre Montilla obria amb un asèptic “bona nit a tothom” —i que es doni per al·ludit qui vulgui— o amb un cosmopolita “benvolguts ciutadans” —com Maragall—, Pujol, en canvi, sempre havia començat dient “benvolguts compatriotes”. Dos models, per tant: el convergent, que fa ús del concepte de pàtria, i el socialista, que recorre a la idea de ciutadania, potser manllevada del famós “ja sóc aquí” de Tarradellas que anava precedit d’un “ciutadans de Catalunya”. S’ha dit que quan Tarradellas va tornar de l’exili, va preferir no dir simplement “catalans, ja sóc aquí” per no excloure ningú en una Catalunya canviada per les onades migratòries. Va ser Francesc Macià —com Tarradellas, lligat a ERC— qui va pronunciar aquell “catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”, però, és clar, això va ser en una època en què encara no imperava la correctesa política.

Catalans, Catalunya!

Publicació de la Generalitat de Catalunya, 1938.

En qualsevol cas, hi ha qui no veu amb bons ulls tractar de compatriotes només als catalans deixant fora, per tant, la resta d’espanyols. Tant si té sentit com si no, hi ha qui ho viu com una exclusió; la llàstima és que acostumen a ser els mateixos que quan s’inclou el País Valencià i les Illes als mapes del temps de TV3, protesten perquè llavors són massa inclusius. Fernando Ónega, concretament, un dels cronistes que prenen el pols a l’opinió madrilenya per als mitjans del grup Godó, escriu avui aquesta curiosa reflexió a La Vanguardia en relació al discurs de Cap d’Any:

A Madrid sents això de “compatriotes”, que ho va dir diverses vegades, i la primera pregunta és: s’estarà referint a mi, que sóc gallec, o només la Meritxell, que és la meva companya de pupitre? Me’n vaig al diccionari: “Compatriota, persona que és de la mateixa pàtria que una altra”. Entenc que parla només per a Catalunya i els seus ciutadans, no em sento al·ludit. El missatge no és per a mi. La pàtria de Mas és la catalana, no la pàtria espanyola. Els compatriotes del president no són els espanyols.

Es pot dir el que es vulgui d’aquest paràgraf però, potser sense voler-ho, Ónega ha identificat l’arrel de l’etern conflicte entre Catalunya i Espanya: (1) l’existència d’una pàtria, o nació, en territori espanyol que no es correspon a la majoritària (la del “nacionalisme banal” protegit per l’Estat) juntament amb (2) el no reconeixement d’aquesta nació per part del mateix Estat. La reflexió de Fernando Ónega seria impensable al Regne Unit, on mai es qüestiona que Escòcia sigui una nació. I és justament això —l’evidència que els escocesos són un poble diferenciat— el que ha permès convertir un possible conflicte en un referèndum acordat.

Ara, la conyeta del cronista sobre la paraula compatriotes no vol dir que els espanyols no reconeguin Catalunya com a nació “en la intimitat”. Si més no, aquesta és la conclusió que extreu Germà Bel —un altre exfederalista— al seu llibre Anatomia d’un desengany arran d’un recull d’estudis sociològics de diferents autors, des de la transició fins l’actualitat, on el grup catalans és percebut arreu d’Espanya com a molt diferent del grup espanyols i fins i tot més llunyà que el grup europeus*. A l’Estat hi ha, per tant, una consciència clara del fet que Catalunya és una nació diferent. Els lapsus linguae sempre són reveladors, i el que va tenir Esperanza Aguirre quan defensava la permanència d’Endesa en “territori nacional” davant l’OPA catalana no podia ser més clar. El que li faltava a Espanya era l’acceptació conscient, negre sobre blanc, d’allò que ja té a l’inconscient —i que va ser la causa del lapsus de l’Espe—, allò que estava escrit a l’últim Estatut abans que el Tribunal Constitucional ho eliminés: que Catalunya és una nació. Ara, però, acaba de començar l’any en què caldrà demostrar-ho.

____________________________

* Dos exemples. Primer, l’anàlisi d’agrupaments de Rodríguez, Sabucedo i Arce de 1991, que oferia els resultats següents: gallecs amb bascos, catalans amb europeus i andalusos amb espanyols. Segon, l’anàlisi d’estereotips de Sangrador García del 1981, del qual es desprèn que la “preferència” envers els catalans per part dels altres grups territorials és la més baixa de totes després de la dels bascos, i a força distància:

IMAG0360

Sorpreses dels partits i dels diaris

Si els canvis que a hores d’ara viu la política i l’economia no fossin prou ràpids, els mitjans i les enquestes encara contribueixen a accelerar-los més. I l’interès a prendre el pols de la intenció de vot és enorme. Bé, enorme com sempre, o potser encara més. El dubte que molts tenim és si els canvis del color polític del govern –donant-lo, diguem-ne, al partit B en lloc de l’A– serveixen per alguna cosa més que perquè B culpi A de la gestió feta i no pas a l’inrevés.

En qualsevol cas, aquests dies ha aparegut el resultat de dues enquestes, una d’El Periódico sobre les eleccions catalanes i una altra de La Razón sobre les basques. La segona es descriu en aquest diari, tan enraonat ell, sota el títol ‘El PSOE se hunde y el PP sube a los tres años del pacto vasco’. Lectura en clau espanyola, és clar. Perquè quan es mira el detall, es troba que el PSE (que és com es diu la federació del PSOE a Euskadi) perd 10 escons i es queda en 15 (d’acord, un bon enfonsament) però, en canvi, el PP puja un sol escó, aconseguint-ne 14. La notícia és la pujada de l’esquerra abertzale (perdó, de los radicales, en el llenguatge del diari): Bildu passaria de 0 escons (el 2009 estava il·legalitzat) a 22 o 23, tants com el PNB. L’aritmètica és fàcil: un total de 44-46 diputats independentistes contra 29 constitucionalistes (també en llenguatge de La Razón).

El títol de l’article d’El Periódico on es descriu l’enquesta encarregada a GESOP sembla reflectir millor la realitat: ‘Les retallades i les aliances amb el PPC erosionen l’empenta de CiU’. Efectivament, segons l’enquesta CiU passaria de 62 escons a 56 o 57, el PSC, amb 28, podria guanyar-ne un més, el PPC passaria de 18 a 13 o 14, ICV de 10 a 13, ERC de 10 a 17-18, C’s afegiria 2 escons als 3 que té i SI perdria els 4 que té (inclòs el de Laporta) i abandonaria la cambra. Es poden analitzar de moltes maneres, els resultats, però la pèrdua de suport del centredreta i la pujada de l’esquerra són prou evidents. A banda, es poden observar moviments més de fons: el nacionalisme espanyol (PP i C’s) perdria 2 escons i, en canvi, el bloc sobiranista format per CiU, ERC, ICV i SI sumaria de 2 a 4 escons. Com era d’esperar, El Periódico carrega a gust contra la política de retallades de CiU i només cap al final de l’article comenta una de les grans sorpreses, l’augment de la representació d’ERC en 7 o 8 escons. Resumint: els partits donen sopreses, els diaris difícilment.

La immersió i l’espasa de Dàmocles

La immersió lingüística a Catalunya podrà respirar tranquil·la durant un temps, és a dir, exactament fins que hi hagi una nova sentència judicial, aquest cop del Tribunal Suprem espanyol. Mentrestant, el president Mas ja ha dit que tot “és on era” malgrat que, en principi, la sentència del TSJC obliga a escolaritzar en castellà els fills de les famílies demandants (això sembla més que una atenció individualitzada) i no queda clar si també els de totes les famílies que ho demanin. Aconseguir-ho tot mantenint el sistema actual sense canvis s’assembla massa a la quadratura del cercle. I encara que s’aconsegueixi temporalment, aviat penjarà sobre la immersió l’espasa de Dàmocles de la propera sentència. I així, entre sentència i sentència, tenim permís per respirar, però no massa.

Les famílies demandants en són tres, d’acord, però ningú no pot assegurar quantes famílies poden arribar a demanar l’escolarització en castellà. No ens enganyem: si en són moltes, aleshores és evident que no n’hi haurà prou amb l’actual atenció individualitzada i que caldrà crear una doble xarxa d’ensenyament, tal com es fa al País Basc o al Quebec (almenys, que jo sàpiga, a nivell universitari). No seria la fi del món, però es posaria en perill la llengua més feble, el català, i un dels trets que han caracteritzat Catalunya durant segles: la convivència per sobre d’ideologies i de llengües, la integració que –de manera gairebé miraculosa– s’ha aconseguit amb occitans vinguts del nord, castellans de l’oest, andalusos i marroquins del sud o paquistanesos de l’est. Ja es podrà cantar després, al camp del Barça, el “tant se val d’on venim… una bandera ens agermana”, que la lletra ja haurà perdut el seu sentit.

Podria ser que els detractors del sistema d’immersió, a Catalunya, no fossin molts. En Xavier Bru de Sala, a la tertúlia d’avui del matí de Catalunya Ràdio, ha afirmat que cada cop hi ha més consens social sobre la immersió, i vull creure que té raó. Però quants detractors hi ha fora de Catalunya? A més, els nombres podrien no ser tan importants. El sistema judicial espanyol està fet de manera que la denúncia de tres famílies pot fer trontollar el sistema, mentre que les queixes de centenars de famílies demanant ensenyament en català al País Valencià no aconsegueixen res. Per sobreviure, cal assumir primer la pròpia feblesa. Per això cal no perdre la batalla dels noms abans de començar: qui devia ser el geni que es va empescar la denominació “immersió lingüística”? Immersió fa pensar en ofec o, si més no, en un sistema prou original i únic, quan la immersió és, si fa no fa, allò que es practica a tot el món. A Madrid es fa immersió en castellà. A París, en francès. A Roma, en italià. Si les famílies demandants i l’univers mediàtico-polític que els dóna suport es refereixen a la immersió lingüística com si atemptés contra els drets humans és perquè el mateix nom d’immersió porta implícita la idea d’una manca de llibertat. I en un cert sentit, tot sistema educatiu imposa una manca de llibertat, però això ja és tota una altra història. Els que van inventar l’expressió “immersió lingüística” deuen ser els mateixos que van tenir la pensada d’autodenominar-se “nacionalistes”. Mentrestant, la immersió de debò i, sobretot, el nacionalisme de debò, campen amb aires de normalitat, de sentit comú, de transparència i, en la batalla contra el sistema educatiu català, pensen arribar fins allà on calgui. Una de les demandants, per cert, la Sra. Consuelo Santos, ha intervingut al matí de Catalunya Ràdio en aquesta entrevista. Sempre és bo conèixer-ne l’argumentari.

Els motius de la ministra

L’any passat, la Comissió Europea va acceptar finançar una sèrie de corredors ferroviaris a la península ibèrica a través de dues connexions amb la xarxa europea: una a través de Catalunya i una altra a través del País Basc. La connexió central, demanada pel govern espanyol, es va rebutjar per costosa i irreal. El dia 15 d’aquest mes, però, la ministra espanyola de Foment, Anna Pastor, va anunciar que reactivaria el projecte del corredor central amb l’esperança que Europa l’acabi de veure amb bons ulls. El govern de la Generalitat, a través del conseller Lluís Recoder, ja ha expressat la seva oposició al “cafè per a tothom” ferroviari, ha titllat l’obra de “faraònica” i s’ha mostrat confiat que Europa no ho entendrà. I ben mirat, des de la conjuntura actual de retallades a tort i a dret, és una decisió que costa d’entendre. L’argumentari d’Anna Pastor, dient-ho de manera suau, es pot qualificar de fluix, molt fluix: “totes les comunitats autònomes mereixen el mateix”, cal evitar una “Espanya asimètrica”, “l’Espanya central també existeix”, etc, etc. Per entendre per què les declaracions són fluixes, convé recordar que la funció principal dels corredors és el transport de mercaderies des la zona de càrrega (ports) fins la destinació (grans nuclis de distribució europeus), no passejar-les pertot arreu perquè ningú se senti discriminat. No es tracta de satisfer tothom, en aquest cas, es tracta de crear un o dos eixos estratègics de distribució de mercaderies.

Fa dos mil anys, el volum de comerç al mediterrani superava amb escreix el comerç del nord, i no era casualitat que les potències de l’època –Grècia o Roma– estiguessin ubicades al sud. Ara, ja fa uns segles que estem acostumats al fet que el nord d’Europa sigui més ric que el sud, però això també és conseqüència dels fluxos comercials. L’eix principal de comerç al s. XX ha estat el que anava entre l’Amèrica del Nord i el nord d’Europa, i el paper dels corredors ferroviaris flamencs, holandesos i alemanys ha estat crucial per assegurar la supremacia del nord. Però els eixos comercials estan canviant i cada cop té més importància el comerç no amb el Far West sinó amb el Far East, principalment Xina i Índia. Joan Amorós, president de FERRMED, posa l’exemple següent: una mercaderia que arriba de la Xina amb destinació a Frankfurt ha de fer la volta per l’Atlàntic per arribar als ports del nord, però el corredor mediterrani permetria descarregar-la al port de València o al de Barcelona i arribar quatre o cinc dies abans. Els fluxos canviarien i el sud sortiria beneficiat. Tot el sud, i és per això que el cafè per a tothom, en aquest cas, no té cap sentit. Vicent Partal ho analitza en aquest video a VilaWeb.

Entre les entranyables tradicions espanyoles, hi ha la de construir infraestructures seguint criteris político-ideològics en lloc d’econòmics però, en aquests temps de crisi, em resisteixo a creure que el govern espanyol es vulgui mantenir tan fidel a la tradició. S’han apuntat altres motius, i podrien no ser descabellats. Foradar els Pirineus per Aragó pot ser una obra faraònica, com ha dit Recoder, però seria la manera d’assegurar que els trens espanyols que van i venen d’Europa no depenen de la connexió catalana ni de la basca. Els serveis d’intel·ligència espanyols funcionen i estan al servei del govern de torn, com vam poder veure quan l’entrevista de Carod-Rovira amb ETA es va esbombar en el moment oportú. Ja sigui el CNI (el Centro Nacional de Inteligencia), ja sigui la FAES (el think tank d’Aznar) o el mateix Rajoy, algú pot haver arribat a la conclusió que el corredor central és estratègic per a un futur incert en una Espanya retallada… territorialment. Algú pot haver alertat el govern de Rajoy de la possibilitat real d’un procés d’independència en les dues “províncies rebels” (Catalunya i Euskadi) que, gràcies a la UE, han de tenir la clau de la connexió amb Europa. A Twitter es comenta.

La regió que era més que una regió

En un lúcid article al diari ARA del 3 de gener, en Carles Boix explora el paper que té Barcelona ­–per raó del seu pes i posició– en una certa esquizofrènia catalana. Per tal de guarir-se d’aquesta psicosi, argumenta, el catalanisme ha seguit dues estratègies polítiques: l’intent de modernització –via catalanització– d’Espanya i la conversió a la fe europeista. A més de recomanar l’article d’en Boix, voldria afegir el meu gra de sorra per explicar el fracàs de les dues estratègies.

La primera –la modernització de l’Estat– és també l’intent de fer Espanya habitable canviant-la, com aquell que no pot divorciar-se i no li queda més remei que pensar ja et canviaré com a única opció per aconseguir un mínim benestar psicològic. I podríem dir que l’èxit parcial d’aquesta estratègia és el mateix Estat de les autonomies, que és, en gran part, la resposta que Espanya ha donat a les aspiracions d’autogovern de catalans i bascos. I tant Euskadi com Catalunya han fet avançar els trens autonòmics fins al límit del que sembla factible: en el cas basc, fins a descarrilar amb el mal anomenat pla Ibarretxe (de fet, Proposta d’Estatut Polític de la Comunitat d’Euskadi); en el català, fins a quedar encallat –i amb inèrcia cap enrere– en la sentència del Tribunal Constitucional. La proposta d’estatut dels bascos es pot dir que no va arribar a néixer, perquè ja d’entrada va ser rebutjada per una gran majoria al Congrés; la catalana, en canvi, va tenir una agonia lenta però continua mig viva –amb respiració assistida– després que el Tribunal Constitucional la mutilés per totes bandes. Què podia ser tan perillós perquè en un cas s’optés per un rebuig immediat i, en l’altre, per una sentència limitadora? El perill, en tots dos casos, consistia en la possibilitat que canviessin les regles del joc, com repetia la dreta espanyola amb certa raó i amb un gran sentiment d’ofensa. I aquí arribem al quid de la qüestió: què són les regles del joc?

Per regles del joc es designa el conjunt de lleis que ens regeixen –inclosa la constitució i els estatuts– però es fa referència, sobretot, a la posició de subordinació de les comunitats autònomes envers l’Estat. Quan Catalunya o Euskadi pretenen dialogar com a iguals –des de la seva posició de feblesa política– amb un estat que no les reconeix com a interlocutores, és llavors que s’amenacen les regles del joc. Regles en mà, Espanya i Catalunya no poden ser interlocutors: en tot cas, el primer és primum inter pares (primer entre iguals) o nació de nacions. Voler passar d’aquí activa totes les alarmes de l’Estat i acaba esdevenint impossible; per això, una comunitat autònoma no pot establir amb l’Estat pactes de cap mena: ni federals –als que ingènuament aspira el PSC i ICV–, ni de lliure associació –com pretenia Ibarretxe amb una franquesa a la basca– ni tan sols fiscals –com repeteix CiU sense adonar-se del carreró sense sortida on s’ha ficat–.

En l’onada europeista desfermada amb la caiguda del mur de Berlín, Catalunya ja sentia caure el mur que l’havia aïllat dels seus germans europeus i, en una borratxera d’euroeufòria encara més profunda que a la resta d’Europa, esperava que la rebessin amb els braços oberts. I què ha passat des de llavors? Doncs que lituans, letons i estons han accedit al reconeixement internacional, que Alemanya s’ha reunificat, que Iugoslàvia s’ha esmicolat i que Txecoslovàquia s’ha dividit. I mentre Europa ha quedat farcida de nous estats, en què s’ha entretingut Catalunya? En reclamar una connexió ferroviària cap al nord que encara està per fer i en voler ser una regió que és més que una regió –en imitació del seu club de futbol que és més que un club–. I així, amb l’ambigüitat de ser X tot sent més que X però menys que Y, és com ha perdut les energies: Catalunya ha estat un dels quatre motors d’Europa (on ha quedat, això?) i la impulsora d’una euroregió en un intent de crear el país catalano-occità que podia haver estat, però que no ha estat. I hem cregut que Catalunya podia jugar un paper en el Comitè de les Regions que, al seu torn, podia jugar un paper en la construcció d’Europa. Després de tants fracassos i de tanta creativitat malaguanyada, caldria que els catalans obríssim els ulls d’una vegada: el somni d’una Europa federal ha existit i existeix, però és un somni que viu latent sota una capa gruixuda i ferma de realitat que l’asfixia. I la realitat és que els pobles d’Europa només són reconeguts si són estats, que Europa es construeix des dels estats i que les qüestions culturals i lingüístiques les dicten els estats. Tant a dins com fora d’Europa, els pobles, les nacions, només han decidit el seu destí quan han accedit a allò que els catalans han volgut sense adonar-se’n, dient-li de mil maneres i fent mans i mànigues per canviar la idiosincràsia d’un país com Espanya que no vol ser canviat, el Sant Greal que no tenia nom i que ara s’invoca amb més i més força: la independència, o la interdependència –si preferiu– d’aquells que gaudeixen d’estat propi.

Som una singularitat

Una singularitat és un punt de l’espaitemps on es deixen de complir les lleis conegudes, com ara el començament de l’Univers o l’interior d’un forat negre. És un punt per al qual no hi ha una explicació raonable del que està passant –normalment, les fórmules donen valors infinits– i, per tant, suposant que interessi explicar la seva naturalesa, cal fer molt d’esforç per superar el marc conceptual disponible.

De la mateixa manera, i des d’una òptica espanyola, Catalunya i el País Basc són singularitats: el seu comportament no s’explica seguint les lleis aplicables als altres territoris. L’observació directa dels resultats electorals proporciona un mapa amb dues taques de color inexplicables.

Quan polítics i periodistes d’arreu de l’estat van descobrir aquest fet en les primeres observacions de finals dels anys setanta del segle passat, van elaborar una teoria que encara està en vigor: aquests territoris serien nacionalistes, mentre que la resta de territoris (o comunitats autònomes) serien territoris normals on imperaria la llei del bipartidisme. La teoria dels territoris nacionalistes va fer tanta fortuna que fins i tot molts dels habitants de les singularitats la van fer seva i fa temps que s’autoanomenen nacionalistes.

En ple segle XXI, mentre que a l’estat la majoria continua satisfeta amb la teoria del nacionalisme, els habitants de les singularitats comencen a plantejar-se què són realment. Des dels territoris normals els diuen que el seu problema amb els infinits se soluciona viatjant: com més es viatja, sembla ser que per alguna mena d’efecte quàntic, la singularitat se suavitzaria –per dir-ho així– fins que finalment s’esvairia. Els habitants de les singularitats, catalans i bascos, viatgen força, i molts cops més enllà d’Espanya, però mai no han notat l’efecte que hauria de provocar aquest moviment constant. És més, en cada convocatòria electoral, els colors dels seus territoris es perfilen encara amb més nitidesa.

Gràcies als seus viatges, els teòrics més avançats de les singularitats han creat una nova teoria segons la qual el nacionalisme seria relatiu i, encara que pugui semblar sorprenent, tothom hi estaria afectat d’alguna manera. Intenten fer veure que el blau cel que omple la resta de l’estat també és un color, i que, si es mira així, s’ha de concloure el següent: o bé no hi ha singularitats o tothom viu en la seva.